Els blocs...
Molts ítems conceben els blocs com a llocs des dels quals mostrar que tenen raó.
És possible tenir raó, d'això n'estem convençuts; esporàdicament o de forma regular. Tenir raó depèn de molts factors: de la capacitat d'argumentar correctament, o del bon ull que tinguis alhora de seleccionar les evidències que sustentaran el que diguis. Emperò, quan vulguis sustentar la teva raó en evidències gelatinoses, corres el risc de patinar damunt les teves pròpies paraules. Si ets precabut, això no té perquè passar-te, i segur que algun cop, de raó, en tindràs. Com diu Woody Allen, fins i tot un rellotge aturat l'encerta dos cops al dia. En el cas dels bloggers intel·ligents, saben tenir raó perquè són conscients del procés que cal seguir per arribar a certa solidesa.
Ara bé, hi ha gent que confon el fet d'anar tenint raó, amb el fet de posseir la veritat. Molts ítems tenen blocs concebuts com a aparador de la veritat que ells i només ells posseeixen, ja sigui per infusió divina, aclamació de la claca, adscripció a una tradició mil·lenària, o degut a la debilitat mental que dóna la por de viure amb una certa valentia. I amb tots aquests no hi ha res a fer: és impossible parlar-hi. Fonamentalment, perquè per parlar amb algú cal que tingui la capacitat d'escoltar. No de sentir, com quan les mosques o la pluja es fan notar, sinó d'escoltar i d'atendre. Però els posseidors de la veritat tenen aquesta funció mental desactivada. De fet és lògic: què nassos ha de voler escoltar aquell qui guarda a la seva caixa forta l'escriptura de propietat de l'única i majusculosa Veritat? Això sí, fa tant de riure quan els veus esclatellar-se, amb els patins mal cordats...
Altres bloggers renuncien a exercir de seriosos comptables de raons i veritats. Són els que conceben les seves llibretes cibernètiques com a expositors de les seves vivències. Els que t'expliquen com els va; amb qui queden, amb qui lliguen, on estudien, quan fan els anys, quin és el paisatge que els envolta i de quin color són les teulades de les cases del seu barri.
El nostre ítem d'avui, Sir William Temple, té aquesta doble faceta itèmica. El podem trobar per aquí per allà intentant tenir raó -no m'atreveixo a dir si és dels que posseeix la Veritat- i al mateix temps el podem trobar a casa seva, explicant-nos la vida, recolzat a "La Barra d'en Temple". Per cert, sobre el títol del bloc se'n poden fer vàries lectures... personalment, és dels que trobo més aconseguits.
Ens ocuparem de la faceta relata-vides del nostre ítem d'avui, la seva faceta certament simpàtica, deshinibida, entremaliada sense ser descarada, i que mira, no saps com, et fa que el vagis llegint. Ens oblidem de les raons que vol remarcar quan opina en blocs de temàtica política, i ens limitarem a fitxar-lo des de la posició que ocupa al racó del seu pub.
Els catalans, val a dir-ho, som com una mena de plaga. Tu passes per Alexanderplatz, a Berlin, i dins la cua que s'espera per pujar a la torre de comunicacions, colossal, emblemàtica -ho lamento, concentradíssim Pochaco, m'agrada la Fehrsehenturm- sents sempre una tremenda gatzara de catalans; atapeïnt les sales del Prado, de la National Gallery, del British Museum, de Disneyland Paris... catalans, jolius i faceciosos. Si fins i tot a Corea del Nord hi tenen un català en llocs de responsabilitat política! I per descomptat, a les ribes del Riu Negre, Dublin, no hi podia faltar la nostra representació catosfèrica, la del nostre ítem-Sir, distingit i cèlebre.
Sir William Temple té l'encert d'adoptar un prisma humorístic a l'hora de descriure la realitat que l'envolta. Una distància irònica, un pèl maliciosa, però gens malintencionada. S'entreté a explicar els surrealismes del transport públic a Dublín; les peripècies dels operaris que li reparen la vivenda després d'haver patit un desperfecte incendiari. És un noi que porta afincat molt de temps en aquell punt geogràfic, i que ja el coneix prou bé com per explicar-lo amb gràcia.
És habitual que adopti un recurs narratiu consistent a tatxar línies escrites, mantenint-les, però, llegibles, on ens dóna informació real, però que no "convé" oficialitzar. Aquest efecte dóna un resultat divertit, i li permet girar el focus de la sornegueria sobre si mateix, i així passar-s'ho bé exhibint-se i sent el centre d'atenció, un plaer que, siguem sincers, a tots ens agrada de gaudir de tant en tant.
Catalans arreu del món, molts d'ells joves, com el senyor ítem-Temple, responent a la moderna crida d'un dels nous conceptes avançats: la mobilitat. Avui dia cal apostar per la mobilitat. L'Espai Europeu d'Educació Superior, el celebrat i vilipendiat Pla Bolonya, està concebut entre d'altres coses per a potenciar l'amunt i avall del personal. La potenciació de l'habitatge de lloguer també vol afavorir que ens busquem la vida per aquí i per allà; l'aprenentatge d'idiomes, tan necessari, diuen, aquesta altra obsessió, també ens ha de permetre moure'ns com peix a l'aigua en aquest món globalitzat. Res de pretendre tenir la feina a deu minuts de casa, la feina que t'ha de durar per a tota la vida. No, això ja és obsolet. Això és la rèmora d'un món concebut des de les catacombes més obtuses de les concepcions socials més equivocades. Els lents, els estàtics, seran els fracassats d'avui i de demà. Els ràpids, els mòbils, els nòmades sobradament preparats estan cridats a tocar el cel. Diuen...
I els anquilosats, apoltronats, cul-pesants fills del baby boom, els ja-no-tan-joves-ni-sobradament-preparats... a mirar-nos-ho amb enveja. Qui pogués, a dia d'avui, ser un ítem-Temple, i viure a Dublin, i si convé a Boston, Rock Hill (South Carolina) o Colònia.
Gràcies a la xarxa no ens sentiríem tan lluny de casa. Gràcies al bloc ens tindrieu dins de casa vostra. Fins i tot podríem seure a taula, amb tota la família, l'únic que en comptes de ser-hi en cos i ànima hi seríem dins d'un portàtil obert, amb la nostra cara en pantalla, gràcies al prodigi d'una web-cam. No em diguin vostès que el món no ha fet un salt endavant...
I gràcies a aquests blocs de catalans pel món rebem des de la nostra pròpia mirada i esquemes mentals tot un volum d'informació valuosa sobre móns que mai no podrem trepitjar.
I acabem preguntant-nos quants William Temples s'escamparan en el futur per aquests móns de Déu, imparablement globalitzat, i sovint localment ralentitzat. Quants blocs de joves -34 anys és ser jove?- podrem llegir, i serem partíceps de les vivències particulars d'aquells qui ens les voldran explicar, amb un punt d'orgull i d'enyorança?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: escassa
Humor: constant
Adreça:
marquitus.bloc.cat
divendres, 26 de febrer del 2010
dilluns, 22 de febrer del 2010
Fitxa 41: Agustí
Una vegada, un estudiant desesperat -universitari- li explicava a un altre que, en voler saber què havia de fer per encarar bé un examen de setembre, havia intentat, al juny, parlar amb el catedràtic que li impartia l'assignatura. El noi, visiblement molest, es queixava que el Dr. Fortuny se l'havia pres a la lleugera, i només li havia donat una indicació: "A l'estiu, St. Agustí sota un pi". El noi, deia, de primeres havia rigut la gràcia del catedràtic, i després li havia dit "no, seriosament, Dr. Fortuny..." I l'altre: "A l'estiu, St. Agustí sota un pi, he, he, he..." I que no l'havia tret d'aquí.
Jo, amb el radar activat, també reia, per dintre. Aquest tipus de coses, després, jo les posava per escrit i les passava als foscos dirigents del SEF, que mai no vaig saber què en feien d'aquells informes absurds que els facilitava.
Anys després, m'he trobat amb un altre Agustí que em dóna la impressió que també deu tenir poders i efectes purificadors, especialment si tinguéssim l'oportunitat de llegir-lo amb regularitat, si no sota un pi, almenys en un bloc. Però al majestuós Agustí de la xarxa només l'he sabut trobar, esporàdicament, a l'ombra de blocs aliens, com ara el Dietari a Destemps de l'estrafolari Vila. Així doncs, l'ítem Agustí, segons les bases de dades d'aquest espionatge catosfèric, només consta sota aquest àlies i únicament com a comentarista. Això sí, dels bons.
Suau i profund, no estalvia referències a autors de calat. L'identifica un aclaparador sentit comú, i en la seva versió polemista projecta placatges sòlids, legals, dins dels cànons, però d'una elegància i una contundència de classe A. Et pot clavar una pentinada oceànica, de clenxa al mig i tupé. Fins a una calavera, seria capaç de pentinar, si fos el cas.
Perquè a l'ítem Agustí no li aixequen la camisa, les plomes novelles, ni amb artificis literaris ni amb boutades efectistes. Els veu el plomall (ai, no, el llautó) amb eficàcia d'escàner. Sap quan s'escriu amb finalitat o quan s'escriu per excitar la massa, a boca calenta, des del desconeixement de la realitat, i a major glòria del lluïment egòlatra.
Denuncia que s'utilitzin veritats per a dir mentides i que els escriptorets s'ocupin més de la petita veritat pròpia més que de la veritat en si. Quan no hi ha esperit en el que s'escriu ho fa notar.
Me l'imagino com un motor diesel, que fa quilòmetres amb tranquilitat. Però que si li busques les pessigolles posarà el turbo i desplegarà una panòplia de sabres dialèctics que recordaràs durant molt de temps, com jo recordo aquell moment genial en què deia, d'un escriptoret, que es pensa que marca molts gols quan l'únic que fa és confondre la porteria rival amb la caseta de la banqueta dels suplents, la del propi equip.
A la jovenalla que escriu, el millor que els pot passar és que els surti un bon Agustí que els abaixi una mica els fums. Que els obligui, quan escriuen, a pensar que algun lector intel·ligent els sotmetrà a la prova del nou, la del cotó-que-no-enganya, i segurament, si no els pesa massa la barra -que també pot ser- procuraran cenyir-se a uns marges ben definits d'aconsellable rigor, més que si sabessin que tot el que tindran com a lectors serà la tropa de l'ovació incondicional, els que idolatren tot aquell que els diu el que els agrada sentir, dit una mica millor del que ells ho dirien.
Un senyor gran, o un senyor, en qualsevol cas, intel·lectualment sòlid i implacable, que et mira amb lupa i no te'n deixa passar ni una.
En certa manera, també és com si fos un que vigila, però amb una talla i un aplom que ens meravella. El seguim, li busquem el rastre, encara que el preu a pagar sigui el d'haver-nos d'empassar dietaris onanistes i males llets de vella incompresa. Què hi farem, res és gratis.
L'emplaço a dir-nos, si per alguna casualitat còsmica li arriba el nostre prec, si té algun lloc on poguem llegir-lo. És un crit en el buid, però si per algun eco extrany pot rebre el missatge, l'escoltarem.
Perquè no crec que l'Agustí sigui l'Agustí Colomines... Vaja, no se sap mai, però avui per avui pensem que no.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Jo, amb el radar activat, també reia, per dintre. Aquest tipus de coses, després, jo les posava per escrit i les passava als foscos dirigents del SEF, que mai no vaig saber què en feien d'aquells informes absurds que els facilitava.
Anys després, m'he trobat amb un altre Agustí que em dóna la impressió que també deu tenir poders i efectes purificadors, especialment si tinguéssim l'oportunitat de llegir-lo amb regularitat, si no sota un pi, almenys en un bloc. Però al majestuós Agustí de la xarxa només l'he sabut trobar, esporàdicament, a l'ombra de blocs aliens, com ara el Dietari a Destemps de l'estrafolari Vila. Així doncs, l'ítem Agustí, segons les bases de dades d'aquest espionatge catosfèric, només consta sota aquest àlies i únicament com a comentarista. Això sí, dels bons.
Suau i profund, no estalvia referències a autors de calat. L'identifica un aclaparador sentit comú, i en la seva versió polemista projecta placatges sòlids, legals, dins dels cànons, però d'una elegància i una contundència de classe A. Et pot clavar una pentinada oceànica, de clenxa al mig i tupé. Fins a una calavera, seria capaç de pentinar, si fos el cas.
Perquè a l'ítem Agustí no li aixequen la camisa, les plomes novelles, ni amb artificis literaris ni amb boutades efectistes. Els veu el plomall (ai, no, el llautó) amb eficàcia d'escàner. Sap quan s'escriu amb finalitat o quan s'escriu per excitar la massa, a boca calenta, des del desconeixement de la realitat, i a major glòria del lluïment egòlatra.
Denuncia que s'utilitzin veritats per a dir mentides i que els escriptorets s'ocupin més de la petita veritat pròpia més que de la veritat en si. Quan no hi ha esperit en el que s'escriu ho fa notar.
Me l'imagino com un motor diesel, que fa quilòmetres amb tranquilitat. Però que si li busques les pessigolles posarà el turbo i desplegarà una panòplia de sabres dialèctics que recordaràs durant molt de temps, com jo recordo aquell moment genial en què deia, d'un escriptoret, que es pensa que marca molts gols quan l'únic que fa és confondre la porteria rival amb la caseta de la banqueta dels suplents, la del propi equip.
A la jovenalla que escriu, el millor que els pot passar és que els surti un bon Agustí que els abaixi una mica els fums. Que els obligui, quan escriuen, a pensar que algun lector intel·ligent els sotmetrà a la prova del nou, la del cotó-que-no-enganya, i segurament, si no els pesa massa la barra -que també pot ser- procuraran cenyir-se a uns marges ben definits d'aconsellable rigor, més que si sabessin que tot el que tindran com a lectors serà la tropa de l'ovació incondicional, els que idolatren tot aquell que els diu el que els agrada sentir, dit una mica millor del que ells ho dirien.
Un senyor gran, o un senyor, en qualsevol cas, intel·lectualment sòlid i implacable, que et mira amb lupa i no te'n deixa passar ni una.
En certa manera, també és com si fos un que vigila, però amb una talla i un aplom que ens meravella. El seguim, li busquem el rastre, encara que el preu a pagar sigui el d'haver-nos d'empassar dietaris onanistes i males llets de vella incompresa. Què hi farem, res és gratis.
L'emplaço a dir-nos, si per alguna casualitat còsmica li arriba el nostre prec, si té algun lloc on poguem llegir-lo. És un crit en el buid, però si per algun eco extrany pot rebre el missatge, l'escoltarem.
Perquè no crec que l'Agustí sigui l'Agustí Colomines... Vaja, no se sap mai, però avui per avui pensem que no.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
dimecres, 17 de febrer del 2010
Fitxa 40: Joan Herrera
Va ser fàcil desfer la petita xarxa de passarells que seguien la tutora assetjada, l'Alícia, i es divertien fent-la patir en els trajectes en metro fins a casa seva. Eren dos. Un aviat va desistir, dissuadit pel volum físic del Boris. Amb l'altre va costar més, però seguint-lo visiblement -perseguint-lo, per ser més exactes- pels passadissos d'enllaç de l'estació de Sagrera n'hi va haver prou.
Però el cervellet del cas, que operava de lluny, el que li tenia jurada a l'Alícia per haver-li obert un expedient, era un adol·lescent semi-perturbat, que s'havia plantat amb quinze anys desconeixent el significat de la paraula "no". Aquest, un dia també va ser localitzat pel Boris.
A la plaça d'Orfila, a Sant Andreu, el va agafar per banda. Resulta que l'angelet, a més d'organitzar assetjaments, venjatiu ell, exercia de petit camell.
-Li vaig treure la meva placa d'agent de l'extincta policia secreta txecoslovaca, la que em va regalar aquell ex-agent que també em va subministrar la Brno, recordes?
-Sí, me n'havies parlat. Però Boris, aquests mètodes...
-S'ha de ser efectiu, Damien. Li vaig dir que era de la Interpol. Per això de l'accent.
-Apa, aquí!
-No deu saber ni què és, la Interpol. El marrec estava acollonidet. Ho va cantar tot, i em va donar tota la mercaderia. La tinc aquí.
El Boris deixà sobre la taula dos "xivatos", l'embolcall de cel·lofana que recobreix els paquests de tabac. Estaven plens de fulles de marihuana, força mal triturades. No hi havia cabdells, només fulla, i segurament de planta mascle. Qualitat ínfima.
-Em va dir que les treia de les plantes que cultiva el seu pare. Que per un xivato es treia entre cinc i deu euros, i que els venia a marrecs més petits que ell.
-Déu n'hi-do. Que podrit que està tot.
-Li vaig demanar el DNI, i no el portava, naturalment. Li vaig dir "espera't aquí que ara vindrà una patrulla dels Mossos, a detenir-te, per assetjador i per traficant". I vaig treure el mòbil, simulant. Com ja m'esperava, va apretar a córrer com un posseit. Des d'aleshores, ni jo ni l'Alícia els hem vist més, i jo diria que el cas està tancat.
-Me n'alegro. Ara només queda una cosa per fer. A través de l'Alicia podem informar els seus pares, abans que l'angelet la faci més grossa. Dels altres no tenim cap manera d'identificar-los, perquè no eren alumnes del mateix institut.
-Sí, potser seria el correcte. Però la veritat és que no m'hi preocuparia gaire. N'hi ha centenars com ell; una cantera de futurs delinqüents d'origen no marginal. T'ho dic perquè justament el problema d'aquest noi són els seus pares, hi pots pujar de peus.
-No ho dubto, Boris. La màgica generació del baby boom... Els born in the sixties...
-Quin encert, el nostre, Damien, de no haver tingut fills...
-Home, Boris, això és fort de dir. Alguns dels que ens llegeixen no hi estaran gens d'acord...
-Que ens llegeixen? com vols dir?
-Home, Boris, som personatges...
-Perdona, personatge ho seràs tu. Jo no sóc cap personatge. Ni tu tampoc. Estàs fet un bon personatge, això sí, però... personatges? Ara no sé què t'agafa.
-És igual.
Em va mirar, com si no hagués entès res. De fet, no entenia res, però jo vaig fer un gest amb la mà, com volent dir que no em fes cas.
Llavors el Boris digué:
-Què, ens fumem aquesta meravella?
-Si home, i ens acabem de quedar tontos per sempre més.
-Doncs va, treu el Knockando. O vols que anem al Mífer?
Al Mífer, entre glops de Cutty Sark, el Boris sostenia que la podridura social en la que nedem no té retorn. I que per això creia que el més sensat era deixar la direcció de la societat en mans dels ultra-liberals perquè portessin el capitalisme fins a les darreres conseqüències, fins que petés tot el sistema, i que es regenerés tot des d'una nova base. A mi, encara que em pesés, em semblava que tenia raó, però jo volia tenir alguna conversa seriosa amb algú que encara creiés en les virtuds de l'esquerra.
-Vull fitxar el Joan Herrera -vaig dir. -Però se m'escapa. El seu bloc és massa superficial. Actualitza poc. Això sí, fa la sensació que els articles els escriu ell personalment, no com d'altres, com ara el Carod o l'Hereu. Del bloc del Joan Herrera, jo, personalment, en trec poc suc. Crec que un dia agafaré una bicicleta d'aquestes del Bicing i em posaré a fer voltes per Barcelona fins que me'l trobi. Me li posaré al costat i li faré preguntes.
-I què li preguntaràs?
-Doncs mira: Joan, no creus que segueixes amb un discurs massa simplista, perquè l'entenguin els joves... i acabin rient els vells?
-Et mirarà malament.
-Joan, és possible ser d'esquerres en un context capitalista sense ser radicalment transformador?
-Et sortirà amb evasives.
-Joan, el sector privat és més productiu i dinàmic perquè l'empleat té por que el fotin al carrer, veient-se privat de l'accés al consum. Si això és així, quina és la por que té el treballador del sector públic?
-Et pot dir que el treballador no ha de produir mogut per la por sinó per la seva responsabilitat social. Utopia.
-Joan, dius que un govern d'esquerres no pot ser poruc amb els bancs i el sector financer. Creus que en el capitalisme de mercat l'Estat pot ser quelcom més que un titella de la banca i de les multinacionals?
-Et dirà que no ho ha de ser, però que ho és per culpa de la dreta.
-Joan, perquè fa tants anys que es parla de la Taxa Tobin, sense resultats visibles?
-Et dirà que ara s'hi posaran seriosament, que ell sempre hi ha cregut, però que si no tira endavant és culpa de la dreta.
-Escolta, Joan, no és incoherent voler regular el mercat financer i defensar que els manteros puguin tenir via lliure?
-Et dirà que una cosa és la pobresa i una altra els poderosos.
-Escolta, Joan, diuen que sou comunistes...
-Et dirà que són eco-socialistes...
-Potser sí, que em diria tot això... o no. Tinc curiositat. Ves a saber, potser el noi té propostes interessants...
-Tu les hi has vist, a bloc?
-De fet no. Com tots els blocs de polítics sembla que tinguin raó en tot, i bona visió estratègica. Però tot queda en un pla molt eteri, amb poca concreció i profunditat... Típic bloc de polític. Però bé, almenys, el Joan Herrera utilitza un bloc de blogspot, arregladet, però senzill, popular... no com el de l'Hereu, que costa una fortuna de mantenir...
Acabem aquesta conversa, i sortim del Mífer. Anem a fer la copa final al Louis Se Va. Al davant hi ha tot el parament de bicicletes del Bicing, i somric. No, desisteixo de la intenció. No aniré a la recerca del Joanet Herrera, aquest noi que sembla tenir-los ben posats, que llegeix la cartilla de cara la càmera de televisió del Congrés dels Diputats, amb un punt de mala llet que a mi me'l fa simpàtic.
No, m'aconformaré a veure què va dient al seu blog, i el fitxaré com pugui. De fet, crec que ja el dono per fitxat.
I ara és el moment de fer-ho, perquè més endavant, quan s'intensifiqui aquest procés de campanya electoral constant en què ens tenen sumits els polítics, i especialment quan ens caigui a sobre la campanya oficial, serà molt mal moment per fer-ho.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: baixa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent
Adreça:
joanherreratorres.blogspot.com
Però el cervellet del cas, que operava de lluny, el que li tenia jurada a l'Alícia per haver-li obert un expedient, era un adol·lescent semi-perturbat, que s'havia plantat amb quinze anys desconeixent el significat de la paraula "no". Aquest, un dia també va ser localitzat pel Boris.
A la plaça d'Orfila, a Sant Andreu, el va agafar per banda. Resulta que l'angelet, a més d'organitzar assetjaments, venjatiu ell, exercia de petit camell.
-Li vaig treure la meva placa d'agent de l'extincta policia secreta txecoslovaca, la que em va regalar aquell ex-agent que també em va subministrar la Brno, recordes?
-Sí, me n'havies parlat. Però Boris, aquests mètodes...
-S'ha de ser efectiu, Damien. Li vaig dir que era de la Interpol. Per això de l'accent.
-Apa, aquí!
-No deu saber ni què és, la Interpol. El marrec estava acollonidet. Ho va cantar tot, i em va donar tota la mercaderia. La tinc aquí.
El Boris deixà sobre la taula dos "xivatos", l'embolcall de cel·lofana que recobreix els paquests de tabac. Estaven plens de fulles de marihuana, força mal triturades. No hi havia cabdells, només fulla, i segurament de planta mascle. Qualitat ínfima.
-Em va dir que les treia de les plantes que cultiva el seu pare. Que per un xivato es treia entre cinc i deu euros, i que els venia a marrecs més petits que ell.
-Déu n'hi-do. Que podrit que està tot.
-Li vaig demanar el DNI, i no el portava, naturalment. Li vaig dir "espera't aquí que ara vindrà una patrulla dels Mossos, a detenir-te, per assetjador i per traficant". I vaig treure el mòbil, simulant. Com ja m'esperava, va apretar a córrer com un posseit. Des d'aleshores, ni jo ni l'Alícia els hem vist més, i jo diria que el cas està tancat.
-Me n'alegro. Ara només queda una cosa per fer. A través de l'Alicia podem informar els seus pares, abans que l'angelet la faci més grossa. Dels altres no tenim cap manera d'identificar-los, perquè no eren alumnes del mateix institut.
-Sí, potser seria el correcte. Però la veritat és que no m'hi preocuparia gaire. N'hi ha centenars com ell; una cantera de futurs delinqüents d'origen no marginal. T'ho dic perquè justament el problema d'aquest noi són els seus pares, hi pots pujar de peus.
-No ho dubto, Boris. La màgica generació del baby boom... Els born in the sixties...
-Quin encert, el nostre, Damien, de no haver tingut fills...
-Home, Boris, això és fort de dir. Alguns dels que ens llegeixen no hi estaran gens d'acord...
-Que ens llegeixen? com vols dir?
-Home, Boris, som personatges...
-Perdona, personatge ho seràs tu. Jo no sóc cap personatge. Ni tu tampoc. Estàs fet un bon personatge, això sí, però... personatges? Ara no sé què t'agafa.
-És igual.
Em va mirar, com si no hagués entès res. De fet, no entenia res, però jo vaig fer un gest amb la mà, com volent dir que no em fes cas.
Llavors el Boris digué:
-Què, ens fumem aquesta meravella?
-Si home, i ens acabem de quedar tontos per sempre més.
-Doncs va, treu el Knockando. O vols que anem al Mífer?
Al Mífer, entre glops de Cutty Sark, el Boris sostenia que la podridura social en la que nedem no té retorn. I que per això creia que el més sensat era deixar la direcció de la societat en mans dels ultra-liberals perquè portessin el capitalisme fins a les darreres conseqüències, fins que petés tot el sistema, i que es regenerés tot des d'una nova base. A mi, encara que em pesés, em semblava que tenia raó, però jo volia tenir alguna conversa seriosa amb algú que encara creiés en les virtuds de l'esquerra.
-Vull fitxar el Joan Herrera -vaig dir. -Però se m'escapa. El seu bloc és massa superficial. Actualitza poc. Això sí, fa la sensació que els articles els escriu ell personalment, no com d'altres, com ara el Carod o l'Hereu. Del bloc del Joan Herrera, jo, personalment, en trec poc suc. Crec que un dia agafaré una bicicleta d'aquestes del Bicing i em posaré a fer voltes per Barcelona fins que me'l trobi. Me li posaré al costat i li faré preguntes.
-I què li preguntaràs?
-Doncs mira: Joan, no creus que segueixes amb un discurs massa simplista, perquè l'entenguin els joves... i acabin rient els vells?
-Et mirarà malament.
-Joan, és possible ser d'esquerres en un context capitalista sense ser radicalment transformador?
-Et sortirà amb evasives.
-Joan, el sector privat és més productiu i dinàmic perquè l'empleat té por que el fotin al carrer, veient-se privat de l'accés al consum. Si això és així, quina és la por que té el treballador del sector públic?
-Et pot dir que el treballador no ha de produir mogut per la por sinó per la seva responsabilitat social. Utopia.
-Joan, dius que un govern d'esquerres no pot ser poruc amb els bancs i el sector financer. Creus que en el capitalisme de mercat l'Estat pot ser quelcom més que un titella de la banca i de les multinacionals?
-Et dirà que no ho ha de ser, però que ho és per culpa de la dreta.
-Joan, perquè fa tants anys que es parla de la Taxa Tobin, sense resultats visibles?
-Et dirà que ara s'hi posaran seriosament, que ell sempre hi ha cregut, però que si no tira endavant és culpa de la dreta.
-Escolta, Joan, no és incoherent voler regular el mercat financer i defensar que els manteros puguin tenir via lliure?
-Et dirà que una cosa és la pobresa i una altra els poderosos.
-Escolta, Joan, diuen que sou comunistes...
-Et dirà que són eco-socialistes...
-Potser sí, que em diria tot això... o no. Tinc curiositat. Ves a saber, potser el noi té propostes interessants...
-Tu les hi has vist, a bloc?
-De fet no. Com tots els blocs de polítics sembla que tinguin raó en tot, i bona visió estratègica. Però tot queda en un pla molt eteri, amb poca concreció i profunditat... Típic bloc de polític. Però bé, almenys, el Joan Herrera utilitza un bloc de blogspot, arregladet, però senzill, popular... no com el de l'Hereu, que costa una fortuna de mantenir...
Acabem aquesta conversa, i sortim del Mífer. Anem a fer la copa final al Louis Se Va. Al davant hi ha tot el parament de bicicletes del Bicing, i somric. No, desisteixo de la intenció. No aniré a la recerca del Joanet Herrera, aquest noi que sembla tenir-los ben posats, que llegeix la cartilla de cara la càmera de televisió del Congrés dels Diputats, amb un punt de mala llet que a mi me'l fa simpàtic.
No, m'aconformaré a veure què va dient al seu blog, i el fitxaré com pugui. De fet, crec que ja el dono per fitxat.
I ara és el moment de fer-ho, perquè més endavant, quan s'intensifiqui aquest procés de campanya electoral constant en què ens tenen sumits els polítics, i especialment quan ens caigui a sobre la campanya oficial, serà molt mal moment per fer-ho.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: baixa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent
Adreça:
joanherreratorres.blogspot.com
diumenge, 14 de febrer del 2010
Fitxa 39: Toni Ibàñez
Com que a la xarxa hi ha tota mena d'ítems, avui és el torn d'un ítem-poeta.
El Sr. Ibàñez, l'ítem-poeta, és un senyor tot presumit. Li agrada posar-se guapo per sortir bé a les fotos, i quan sap que ha de tenir visita endreça la casa, compra flors, treu la funda de roba dels sofàs perquè llueixin els bons entapissats de pell. Bé, bé, ens agrada; les coses han de fer goig, estar endreçades, netes i polides. Des que va saber que l'aniria espiant, ha fet unes reformes al piset que li han quedat francament bé. De debò, l'aspecte del seu bloc "Entrellum" ens agrada més ara; abans el trobàvem massa recarregat de coloraines, de tanta bandereta de xarxa social i cosetes que distreien. Ara li queda molt més elegant, elegant i modern al mateix temps, i tot fa joc amb tot. A més, el senyor Ibàñez és un amfitrió atent, tot ell cortesia, un ítem simpàtic que sap que viu de les visites, i que procura tractar-les bé.
El nostre ítem-poeta és un veterà a la Catosfera, un autèntic pioner, que amb diversos blocs de llarg recorregut ha anat consolidant el concepte de ciber-escriptor, entenent que els escriptors també han de fer-se visibles allà on hi circulen tants ulls, tantes mirades. L'estatus actual del Sr. Ibàñez és el resultat d'una enorme feinada, i això s'ha de reconèixer.
I tampoc no hi ha cap mena de dubte que el nostre poeta es té a si mateix com a principal centre d'interès; al Sr. Ibàñez li encanta jugar amb el seu melic ("ralet, ralet, de qui és aquest meliquet? del poeeeta d'internet!!") i que no defuig cap ocasió de mostrar-nos-el. Ell treu el nas -i el melic- on sigui que li vulguin mirar una estona: a la premsa, a la ràdio, a les tertúlies, als concursos -l'han sel·leccionat per anar a concursar a l'Illa de Pàsqua. Quasi res... I això, que se'n par-li, i tant que sí, encara que sigui malament, però que se'n par-li. Que el trànsit cap a "Entrellum" sigui constant, per poder seguir dient que és dels qui té més visites a Internet i més prestigi reconegut com a blogger... I la veritat és que, com se sol dir, s'ho curra, això de promocionar-se. Se sap vendre, i la gent que se sap vendre aquí sempre l'hem admirat.
El senyor Ibàñez té una fe granítica en les virtuds de la xarxa. Normal. És la gran plataforma de promoció i difusió de la seva producció litarària, també editada en paper -en llibre, vull dir, això que es veu que aviat desapareixerà- i de les activitats de l'escriptor. I es promociona, tot cofoi, amb mal dissimulada satisfacció: mira d'on em criden. Mira on escric. Mira qui m'enllaça. Mira qui m'entrevista. Mira'm, mira'm, mira'm...
A més, com que domina les eines neo-tecnològiques, ha reinventat el concepte de poeta, adaptant-lo als nous temps. Res de pergamins i plomes d'oca. Ordinador, no-sé-què 2.0, vídeo, i el que sigui: sap treure tot el partit de la tecnologia. D'aquesta manera ha inventat la video-poesia. Sí, aquella mena de muntatges que abans se'n deien "un audiovisual". Sí, sí, allò tan obsolet, però que digitalitzat i penjat a Internet ja sembla un avenç trencadorament innovador.
Al bloc "Entrellum", la veritat és que un s'hi entreté: sempre hi passen coses. Des de la campanya constant de l'autor, que pren formes ben variades, a intercanvis epistolars, a opinions i reflexions sobre l'actualitat. I aquí pararem un minutet, perquè li volem estirar una mica les orelles, senyor Ibàñez.
Li hem llegit, aquests dies, coses sobre l'enrenou de Reagrupament i les coses del Dr. Carretero. Estem d'acord amb vostè en com poden ser de repugnants algunes pràctiques a la xarxa consistents en esbombar la vida privada de les persones. Hi ha molts ítems a la xarxa a qui els agrada fer mal a base d'explicar drapets privats, sense cap mena de vergonya ni fre moral. El senyor Ibàñez m'entén. Tot el meu suport al que va dir vostè, sobre com abomina l'argument "ad pudendas" que els menja-sopetes de sempre, els frustrats, reprimits i amargats de tota la vida mai no dubten a utilitzar, com aquells a qui vostè es referia, els qui han tret drapets de la vida privada d'en Laporta i en Carretero. Estic, insisteixo, d'acord amb vostè, però això mateix li recrimino que hagués il·lustrat l'article amb les fotos de les noies en qüestió. No ha estat coherent. No pot contribuir al creixement del xafarderisme. No pot ser un vulgar Jordi González, encara que sigui en versió mitigada. No, les fotos hi sobraven. No pot fer com TV3, "aquestes coses nosaltres no les fem" i acabar fent-les sota una aparença de falsa distinció. Jo no tinc perquè saber, de mans de vostè, la cara que fan aquelles noies, i començar a valorar si són guapes, si són pàmfiles o tenen pinta d'això o d'allò. Aquesta informació no la vull. Jo, almenys. Li resta punts, això, Sr. Ibàñez.
Au, ja està.
Amb l'autoestima disparada com un coet, dóna la impressió que l'ítem-Ibàñez s'ho passa bé i neda en la piscina olímpica de la felicitat. Pel que es veu, la xarxa, a un, el pot arribar a fer feliç... Si es demostra que és així, com hem de venir alguns, els típics aixafa-guitarres, a qüestionar-ne les virtuds?
Endavant, ciber-poeta. Gaudeixi de les meravelles d'Internet i dels beneficis personals que li ha comportat. El que té és ben seu i s'ho ha guanyat amb tenacitat. A més: volem dir que ser poeta és un fet encomiable i heròic. Un poeta és algú que es dóna, s'exposa, es despulla. Amb les artificiositats corresponents, amb les trampetes, ja ho sabem, que el poeta sap que mentre es despulla es disfressa. Però el que està escrit està escrit i queda.
I no hi ha temps, perquè la fitxa ja és prou llarga, per debatre el tema dels autors dins la xarxa. Només volem dir que des d'aquí creiem en el fet de respectar i lluitar pels drets de l'autoria, que en són uns quants. Que malauradament, si altres han de fer negoci amb el que fa l'autor, l'autor s'ha de defensar i se l'ha de protegir. Una altra cosa és que les coses ens les volguem regalar. Com ara jo, que li vull regalar un poema. No per res, perquè en faci el que vulgui. I per fer veure que tots busquem, permnanentment, alguna cosa.
Passes mortes
Passes mortes,
caminants anònimms
descobrint
que allà on s'aturen és allà on un dia tots
van començar.
Sense estrelles,
amb cua daurada,
sense rumb
damunt les aigües d'aquest mar
que creies que era molt més gran...
Potser val més que no em pregunti res,
més enllà del teu somriure,
que ara brilla molt més clar.
Perquè és quan rius,
que me n'adono
que només vivim per viure,
que la sang
de l'univers és la sang que tu portes dintre.
No la busquin a la xarxa. Ningú no els dirà que és d'en Damien, l'espia que només creu en les ànimes darrera les paraules, i que per tant li ve molt de gust exercir el seu dret de triar-les.
Perdoni, ítem-poeta, Sr. Ibàñez. No es pensi que m'havia oblidat de vostè. M'ha agradat molt poder adreçar-li tot això. Un poeta, bo o dolent, és sempre un valent.
A vostè ja el coeixia de molt abans d'això de les fitxes, i sempre m'ha semblat això, que ser poeta a la xarxa, on hi corre tant de cafre, i creure-hi i no fer-se mai enrera és d'una enorme valentia i mereix tot el respecte.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: òbvia
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
entrellum.blogspot.com
Nota sobre els comentaris:
A partir d'aquest moment queda habilitada la moderació de comentaris.
Els comentaris dels bloggers fitxats seran sempre publicats, sigui quin sigui el seu contingut, si estimen opurtú dir alguna cosa en relació a la seva fitxa. És el seu dret a dir la darrera paraula.
Tinc una idea molt clara del que vull que sigui aquest espai, i per tant, del que no vull que sigui.
Demano disculpes si això ocasiona alguna molèstia als comentaristes que aquí sempre han demostrat bones formes i sentit comú. Estic convençut que si tenen ganes de seguir comentant no es trobaran amb cap sorpresa desagradable ni per part meva ni de ningú altre.
Salutacions.
El Sr. Ibàñez, l'ítem-poeta, és un senyor tot presumit. Li agrada posar-se guapo per sortir bé a les fotos, i quan sap que ha de tenir visita endreça la casa, compra flors, treu la funda de roba dels sofàs perquè llueixin els bons entapissats de pell. Bé, bé, ens agrada; les coses han de fer goig, estar endreçades, netes i polides. Des que va saber que l'aniria espiant, ha fet unes reformes al piset que li han quedat francament bé. De debò, l'aspecte del seu bloc "Entrellum" ens agrada més ara; abans el trobàvem massa recarregat de coloraines, de tanta bandereta de xarxa social i cosetes que distreien. Ara li queda molt més elegant, elegant i modern al mateix temps, i tot fa joc amb tot. A més, el senyor Ibàñez és un amfitrió atent, tot ell cortesia, un ítem simpàtic que sap que viu de les visites, i que procura tractar-les bé.
El nostre ítem-poeta és un veterà a la Catosfera, un autèntic pioner, que amb diversos blocs de llarg recorregut ha anat consolidant el concepte de ciber-escriptor, entenent que els escriptors també han de fer-se visibles allà on hi circulen tants ulls, tantes mirades. L'estatus actual del Sr. Ibàñez és el resultat d'una enorme feinada, i això s'ha de reconèixer.
I tampoc no hi ha cap mena de dubte que el nostre poeta es té a si mateix com a principal centre d'interès; al Sr. Ibàñez li encanta jugar amb el seu melic ("ralet, ralet, de qui és aquest meliquet? del poeeeta d'internet!!") i que no defuig cap ocasió de mostrar-nos-el. Ell treu el nas -i el melic- on sigui que li vulguin mirar una estona: a la premsa, a la ràdio, a les tertúlies, als concursos -l'han sel·leccionat per anar a concursar a l'Illa de Pàsqua. Quasi res... I això, que se'n par-li, i tant que sí, encara que sigui malament, però que se'n par-li. Que el trànsit cap a "Entrellum" sigui constant, per poder seguir dient que és dels qui té més visites a Internet i més prestigi reconegut com a blogger... I la veritat és que, com se sol dir, s'ho curra, això de promocionar-se. Se sap vendre, i la gent que se sap vendre aquí sempre l'hem admirat.
El senyor Ibàñez té una fe granítica en les virtuds de la xarxa. Normal. És la gran plataforma de promoció i difusió de la seva producció litarària, també editada en paper -en llibre, vull dir, això que es veu que aviat desapareixerà- i de les activitats de l'escriptor. I es promociona, tot cofoi, amb mal dissimulada satisfacció: mira d'on em criden. Mira on escric. Mira qui m'enllaça. Mira qui m'entrevista. Mira'm, mira'm, mira'm...
A més, com que domina les eines neo-tecnològiques, ha reinventat el concepte de poeta, adaptant-lo als nous temps. Res de pergamins i plomes d'oca. Ordinador, no-sé-què 2.0, vídeo, i el que sigui: sap treure tot el partit de la tecnologia. D'aquesta manera ha inventat la video-poesia. Sí, aquella mena de muntatges que abans se'n deien "un audiovisual". Sí, sí, allò tan obsolet, però que digitalitzat i penjat a Internet ja sembla un avenç trencadorament innovador.
Al bloc "Entrellum", la veritat és que un s'hi entreté: sempre hi passen coses. Des de la campanya constant de l'autor, que pren formes ben variades, a intercanvis epistolars, a opinions i reflexions sobre l'actualitat. I aquí pararem un minutet, perquè li volem estirar una mica les orelles, senyor Ibàñez.
Li hem llegit, aquests dies, coses sobre l'enrenou de Reagrupament i les coses del Dr. Carretero. Estem d'acord amb vostè en com poden ser de repugnants algunes pràctiques a la xarxa consistents en esbombar la vida privada de les persones. Hi ha molts ítems a la xarxa a qui els agrada fer mal a base d'explicar drapets privats, sense cap mena de vergonya ni fre moral. El senyor Ibàñez m'entén. Tot el meu suport al que va dir vostè, sobre com abomina l'argument "ad pudendas" que els menja-sopetes de sempre, els frustrats, reprimits i amargats de tota la vida mai no dubten a utilitzar, com aquells a qui vostè es referia, els qui han tret drapets de la vida privada d'en Laporta i en Carretero. Estic, insisteixo, d'acord amb vostè, però això mateix li recrimino que hagués il·lustrat l'article amb les fotos de les noies en qüestió. No ha estat coherent. No pot contribuir al creixement del xafarderisme. No pot ser un vulgar Jordi González, encara que sigui en versió mitigada. No, les fotos hi sobraven. No pot fer com TV3, "aquestes coses nosaltres no les fem" i acabar fent-les sota una aparença de falsa distinció. Jo no tinc perquè saber, de mans de vostè, la cara que fan aquelles noies, i començar a valorar si són guapes, si són pàmfiles o tenen pinta d'això o d'allò. Aquesta informació no la vull. Jo, almenys. Li resta punts, això, Sr. Ibàñez.
Au, ja està.
Amb l'autoestima disparada com un coet, dóna la impressió que l'ítem-Ibàñez s'ho passa bé i neda en la piscina olímpica de la felicitat. Pel que es veu, la xarxa, a un, el pot arribar a fer feliç... Si es demostra que és així, com hem de venir alguns, els típics aixafa-guitarres, a qüestionar-ne les virtuds?
Endavant, ciber-poeta. Gaudeixi de les meravelles d'Internet i dels beneficis personals que li ha comportat. El que té és ben seu i s'ho ha guanyat amb tenacitat. A més: volem dir que ser poeta és un fet encomiable i heròic. Un poeta és algú que es dóna, s'exposa, es despulla. Amb les artificiositats corresponents, amb les trampetes, ja ho sabem, que el poeta sap que mentre es despulla es disfressa. Però el que està escrit està escrit i queda.
I no hi ha temps, perquè la fitxa ja és prou llarga, per debatre el tema dels autors dins la xarxa. Només volem dir que des d'aquí creiem en el fet de respectar i lluitar pels drets de l'autoria, que en són uns quants. Que malauradament, si altres han de fer negoci amb el que fa l'autor, l'autor s'ha de defensar i se l'ha de protegir. Una altra cosa és que les coses ens les volguem regalar. Com ara jo, que li vull regalar un poema. No per res, perquè en faci el que vulgui. I per fer veure que tots busquem, permnanentment, alguna cosa.
Passes mortes
Passes mortes,
caminants anònimms
descobrint
que allà on s'aturen és allà on un dia tots
van començar.
Sense estrelles,
amb cua daurada,
sense rumb
damunt les aigües d'aquest mar
que creies que era molt més gran...
Potser val més que no em pregunti res,
més enllà del teu somriure,
que ara brilla molt més clar.
Perquè és quan rius,
que me n'adono
que només vivim per viure,
que la sang
de l'univers és la sang que tu portes dintre.
No la busquin a la xarxa. Ningú no els dirà que és d'en Damien, l'espia que només creu en les ànimes darrera les paraules, i que per tant li ve molt de gust exercir el seu dret de triar-les.
Perdoni, ítem-poeta, Sr. Ibàñez. No es pensi que m'havia oblidat de vostè. M'ha agradat molt poder adreçar-li tot això. Un poeta, bo o dolent, és sempre un valent.
A vostè ja el coeixia de molt abans d'això de les fitxes, i sempre m'ha semblat això, que ser poeta a la xarxa, on hi corre tant de cafre, i creure-hi i no fer-se mai enrera és d'una enorme valentia i mereix tot el respecte.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: òbvia
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
entrellum.blogspot.com
Nota sobre els comentaris:
A partir d'aquest moment queda habilitada la moderació de comentaris.
Els comentaris dels bloggers fitxats seran sempre publicats, sigui quin sigui el seu contingut, si estimen opurtú dir alguna cosa en relació a la seva fitxa. És el seu dret a dir la darrera paraula.
Tinc una idea molt clara del que vull que sigui aquest espai, i per tant, del que no vull que sigui.
Demano disculpes si això ocasiona alguna molèstia als comentaristes que aquí sempre han demostrat bones formes i sentit comú. Estic convençut que si tenen ganes de seguir comentant no es trobaran amb cap sorpresa desagradable ni per part meva ni de ningú altre.
Salutacions.
dijous, 11 de febrer del 2010
Fitxa 38: Odisfera (i La Iaia Punkarra)
Aquests dies he estat passant pels blocs del sistema BAT, i la veritat és que hi ha hagut animació. Tota la colla reagrupada ha estat força alterada, metabolitzant com han anat podent el terrabastall que els ha sacsejat des de dins, des dels mateixos fogons de la cuina de la independència. S'han llençat els plats pel cap uns amb altres, amenaçant-se d'esbombar tot el que saben per posar al descobert tripijocs, jugadetes ocultes, conspiracionetes, reunions paral·leles... Jo pensava que reagrupar-se comportava un mínim grau d'unitat, i pel que es veu res de res. Un amenaça de dir tot el que sap d'uns quants, mentre d'altres també l'amenacen de cascar tot el que saben d'ell... en fi, que els he vist molt en forma pel que fa a fúria furibunda, però en aquest cas canalitzada d'una manera nova, fora de l'habitual.
Seguint alguns rastres, i veint que al sistema BAT no hi havia cap bloc prou rellevant més enllà dels que ja han passat per aquí, vaig arribar quasi sense voler-ho a un curiós sistema catosfèric, del qual en tenia molt poca notícia: l'Odisfera.
L'odisfera és un conjunt de blocs, d'implantació territorial majoritàriament gironina, que reparteixen llenya a base de bé. Però ho fan a la seva manera. Són els reis de l'estripada, de la irreverència, se'n enfoten del mort i del que el vetlla, pel broc gros. I tots comparteixen una clau: divertir-se amb les seves poca-soltades a costa del que, més que odiar, els dóna magnífics pretextos per fer conya.
N'hi ha una bona llista: "Ja puc dir missa", "Jo només follo a pèl", "El Senyor Gerent", "Ja ho heu aconseguit" (blog de la Srta. Tiquismiquis), "Remitjó", "Descans: el bloc d'un home que descansa", "Blog del Dr. Muerte"... No sambla haver-hi un astre rei presidint aquest sistema odisfèric, i una mica tots són a casa de tots. Al principi deia... uff, això és estripar per estripar. Però no, el que hi ha és una clau humorística compartida, i sota les contínues estripades s'hi detecta amb neta definició la veu dels autors, i...
-Ei, ei, para el carro, Damien.
-Què? Què passa? Qui parla?
-Sóc jo, en Damien.
-No, perdona,en Damien sóc jo.
-I jo.
-A veure doncs, què és això, els Solil·loquis de Sant Agustí d'Hipona? Conversations with Myself, de Bill Evans?
-Per l'estil. Va, fes la fitxa correcta a aquesta gent.
-L'estava fent, Damien...
-No, Damien. La fitxa que es mereixen.
Aquests odisfèrics han tingut la feliç idea de convertir-se en transgressors just en un moment en què ja està tot absolutament transgredit. Consegüentment, els neo-transgressors periclitats es troben amb que ja només els queda, si volen anar més enllà de totes les transgressions, tornar a aquell terreny inicial des dels quals els pioners de la transgressió van començar a saltar-se límits. Per això subjau, en les seves filigranes, un pòsit de conservadorisme força detectable, decebedor, i un punt recalcitrant. Clar, jo m'imagino que a ells els sembla que hi ha un terreny institucionalitzat, del qual ja estan farts i fastiguejats, que no és altre que el dels valors de l'eco-progressisme, el bicicletisme i els valors pijo-progres. Per això la transgressió l'entenen com una regressió a la testosterona i a la vociferació; a l'individualisme, al masclisme i a la moda del cinisme; la moda aquesta que ja coneixem. La moda, nens, la moda del cabronisme, del cafrisme intel·lectual com a primària forma d'exaltació del jo. Ah, i a sobre de seguida els surt l'orgull de la Pàtria ferida i aquesta esctuctura mental catalana tan burgesa i tan poc, oh paradoxa, tan poc contra-cultural i tan poc underground. Sí, la modeta aquesta de fustigar la muticulturalitat, la rasta. Bah, senyors, que aquest discurset transgressor ja està més que vist i revist.
Total, que la transgrssió se'ls queda en pura irreverència, buida, que molts cops no va més enllà de trobar fotos freak a Internet. Senyors... transgredir des d'Internet, amb un pijíssim ordinadoret com a arma? Què volen que els digui.
Ja veuen vostès. Com que odiar és gratis, aquí odiem aquesta irreverència d'enfant terrible que només vol que el mirin, sense massa projecte que no sigui la bandera de l'ego. De fet, ¿quan el transgressor professional ha tingut algun compromís amb el projecte col·lectiu?
-Para, Damien. No vas bé.
-Ja ho sé. No me'n surto.
-No. No t'has fixat que l'Odisfera també dispara contra certes tares socials contemporànies amb les que tu tampoc hi convius gens bé?
-Doncs sí... La mandra mental, la incapacitat de projectar-se sota uns mínims d'esforç, la desídia, els Ninis, el ho-vull-tot-mastegat, els comportaments individuals estúpids... ells, tot això, ho radiografien molt bé i ho denuncien a crits, ja en sóc conscient... És que m'he ficat en un jardí volent fitxar de cop tot un sistema planetari.
-Normal. I deixaràs de dir que quan volen argumenten bé? I que escriuen amb una solvència lingüística força per damunt de la mitjana?
-No, això no es pot obviar. No n'hi ha cap que no se'n surti bé, escrivint. Però és que són massa diferents. No sé com s'ho monten, però sent tan iguals són massa diferents. No hi ha forma d'atrapar-los sota una xarxa que resisteixi el pes de tots junts.
-Naturalment que no. Però va, destaca'n un.
-La Iaia Punkarra. I saps perquè? Perquè és el bloc on he contabilitzat menys temps de posessió de la veritat i més temps de joc en el terreny de la broma. És el bloc on més bé han demostrat ser capaços d'enfotre-se'n d'ells mateixos. Quan em diuen, com diu La Iaia Punkarra, "Un bloc amb les tonteries de sempre..." em trec el barret espioide i em disposo a riure amb algú que et convida a participar de les menges de la casa: "Miri, és que aquí ens ho passem bé amb les nostres pròpies tonteries; ens les cuinem i ens les mengem."
-Doncs au, bon profit i llarga vida a la Iaia. I els altres tampoc no t'han deixat indiferents, oi?
-No. En algun moment em fotien dels nervis, això sí. "Odio l'Odisfera", pensava. Però en d'altres moments em sorprenia a mi mateix llegint i fent que sí amb el cap. No, indiferents, cèrtament no.
-Doncs ja és molt, en aquests temps que corren.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: possible
Adreça:
iaiapunkarra.blogspot.com
Seguint alguns rastres, i veint que al sistema BAT no hi havia cap bloc prou rellevant més enllà dels que ja han passat per aquí, vaig arribar quasi sense voler-ho a un curiós sistema catosfèric, del qual en tenia molt poca notícia: l'Odisfera.
L'odisfera és un conjunt de blocs, d'implantació territorial majoritàriament gironina, que reparteixen llenya a base de bé. Però ho fan a la seva manera. Són els reis de l'estripada, de la irreverència, se'n enfoten del mort i del que el vetlla, pel broc gros. I tots comparteixen una clau: divertir-se amb les seves poca-soltades a costa del que, més que odiar, els dóna magnífics pretextos per fer conya.
N'hi ha una bona llista: "Ja puc dir missa", "Jo només follo a pèl", "El Senyor Gerent", "Ja ho heu aconseguit" (blog de la Srta. Tiquismiquis), "Remitjó", "Descans: el bloc d'un home que descansa", "Blog del Dr. Muerte"... No sambla haver-hi un astre rei presidint aquest sistema odisfèric, i una mica tots són a casa de tots. Al principi deia... uff, això és estripar per estripar. Però no, el que hi ha és una clau humorística compartida, i sota les contínues estripades s'hi detecta amb neta definició la veu dels autors, i...
-Ei, ei, para el carro, Damien.
-Què? Què passa? Qui parla?
-Sóc jo, en Damien.
-No, perdona,en Damien sóc jo.
-I jo.
-A veure doncs, què és això, els Solil·loquis de Sant Agustí d'Hipona? Conversations with Myself, de Bill Evans?
-Per l'estil. Va, fes la fitxa correcta a aquesta gent.
-L'estava fent, Damien...
-No, Damien. La fitxa que es mereixen.
Aquests odisfèrics han tingut la feliç idea de convertir-se en transgressors just en un moment en què ja està tot absolutament transgredit. Consegüentment, els neo-transgressors periclitats es troben amb que ja només els queda, si volen anar més enllà de totes les transgressions, tornar a aquell terreny inicial des dels quals els pioners de la transgressió van començar a saltar-se límits. Per això subjau, en les seves filigranes, un pòsit de conservadorisme força detectable, decebedor, i un punt recalcitrant. Clar, jo m'imagino que a ells els sembla que hi ha un terreny institucionalitzat, del qual ja estan farts i fastiguejats, que no és altre que el dels valors de l'eco-progressisme, el bicicletisme i els valors pijo-progres. Per això la transgressió l'entenen com una regressió a la testosterona i a la vociferació; a l'individualisme, al masclisme i a la moda del cinisme; la moda aquesta que ja coneixem. La moda, nens, la moda del cabronisme, del cafrisme intel·lectual com a primària forma d'exaltació del jo. Ah, i a sobre de seguida els surt l'orgull de la Pàtria ferida i aquesta esctuctura mental catalana tan burgesa i tan poc, oh paradoxa, tan poc contra-cultural i tan poc underground. Sí, la modeta aquesta de fustigar la muticulturalitat, la rasta. Bah, senyors, que aquest discurset transgressor ja està més que vist i revist.
Total, que la transgrssió se'ls queda en pura irreverència, buida, que molts cops no va més enllà de trobar fotos freak a Internet. Senyors... transgredir des d'Internet, amb un pijíssim ordinadoret com a arma? Què volen que els digui.
Ja veuen vostès. Com que odiar és gratis, aquí odiem aquesta irreverència d'enfant terrible que només vol que el mirin, sense massa projecte que no sigui la bandera de l'ego. De fet, ¿quan el transgressor professional ha tingut algun compromís amb el projecte col·lectiu?
-Para, Damien. No vas bé.
-Ja ho sé. No me'n surto.
-No. No t'has fixat que l'Odisfera també dispara contra certes tares socials contemporànies amb les que tu tampoc hi convius gens bé?
-Doncs sí... La mandra mental, la incapacitat de projectar-se sota uns mínims d'esforç, la desídia, els Ninis, el ho-vull-tot-mastegat, els comportaments individuals estúpids... ells, tot això, ho radiografien molt bé i ho denuncien a crits, ja en sóc conscient... És que m'he ficat en un jardí volent fitxar de cop tot un sistema planetari.
-Normal. I deixaràs de dir que quan volen argumenten bé? I que escriuen amb una solvència lingüística força per damunt de la mitjana?
-No, això no es pot obviar. No n'hi ha cap que no se'n surti bé, escrivint. Però és que són massa diferents. No sé com s'ho monten, però sent tan iguals són massa diferents. No hi ha forma d'atrapar-los sota una xarxa que resisteixi el pes de tots junts.
-Naturalment que no. Però va, destaca'n un.
-La Iaia Punkarra. I saps perquè? Perquè és el bloc on he contabilitzat menys temps de posessió de la veritat i més temps de joc en el terreny de la broma. És el bloc on més bé han demostrat ser capaços d'enfotre-se'n d'ells mateixos. Quan em diuen, com diu La Iaia Punkarra, "Un bloc amb les tonteries de sempre..." em trec el barret espioide i em disposo a riure amb algú que et convida a participar de les menges de la casa: "Miri, és que aquí ens ho passem bé amb les nostres pròpies tonteries; ens les cuinem i ens les mengem."
-Doncs au, bon profit i llarga vida a la Iaia. I els altres tampoc no t'han deixat indiferents, oi?
-No. En algun moment em fotien dels nervis, això sí. "Odio l'Odisfera", pensava. Però en d'altres moments em sorprenia a mi mateix llegint i fent que sí amb el cap. No, indiferents, cèrtament no.
-Doncs ja és molt, en aquests temps que corren.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: possible
Adreça:
iaiapunkarra.blogspot.com
dilluns, 8 de febrer del 2010
Fitxa 37: Ramon Alcoberro ("L'home que mira")
Es pot donar el cas, com explicava un gran aristòcrata atenenc, que els homes visquin al fons d'una caverna, a la paret de la qual només percebin unes ombres projectades. La realitat, per a ells, és una semi-ficció. Sí, les ombres són alguna cosa, però molt inferiors en qualitat comparades amb els objectes que les provoquen. La veritat que contenen és una veritat de segon ordre, una trista aparença.
Pot donar-se el cas que un home tingui el valor de fugir d'aquell regne de penombres i fer el penós ascens fins a la boca de la gruta, on percep la veritable realitat, gràcies a la llum suprema que mostra les coses tal com són. És l'home que mira, i com que és un bon tipus, se sent en la obligació moral de tornar a la gruta i fer partíceps els seus congèneres de la veritat que, mirant, ha vist. Però aquí comença una altra història, una altra peripècia, potser decebedora.
L'ítem Ramón Alcoberro surt de la gruta i mira, pel bé de tots nosaltres. I decideix tornar al regne de les ombres, on tanta falta ens fan les seves revelacions. Ara, abans d'entrar, demana que li preparin una escalinata. Demana un fulard de plomes i es disposa a baixar: ostentosament, vessant glamour, resplendent. I quan arriba al darrer graó es gira d'esquena: llença el fulard i descobreix una samarreta amb el dorsal número 1. Llavors flexiona els braços, i amb els polzes assenyala el nom que hi ha estampat al capdamunt del número, el que l'acredita com a estrella fulgurant: Ramon Alcoberro: l'home a qui -també- agrada que el mirin.
I a partir d'aquí, revela.
Les revelacions de Ramon Alcoberro són bisturíniques (m'invento paraules, obviament), sintètiques, pròpies de qui amb una llambregadeta de no-res en té prou per a copsar l'essència del que és i el que no és, i com si no tingués gaire temps per perdre, les escampa entre els qui, dins la penombra, a sobre són bornis. I per això va al gra: textos moltes vegades breus però suficients. Però, ai, passa, algun cop que els homes de la gruta, malgrat que hi posen tota l'atenció, no l'entenen a la primera, i llavors l'ítem-que-mira esbufega contrariat. No li agrada repetir ni discutir les obvietats, i de vegades fins i tot sembla com si s'enfadés. Ah, però hem descobert que algun cop no és culpa nostra sinó d'ell, que algun cop el fil argumentatiu li tremola una mica degut a l'ús d'algun terme fosc o mal encaixat, cosa que fa minvar la possibilitat de vol directe entre el text-revelació i la ment receptora. Que escriu de pressa, a vegades? ho sembla. De totes maneres, la intel·ligència del lector per sort també juga, salvant correctament els petits moment de micro-crisi. Sí, per sort entre els homes de la caverna n'hi ha algun d'espavilat.
Vaja, que per a espiar un ítem d'envergadura hem volgut treure una mica la lupa punyetera. Sinó no té gràcia. Hem de dir, també, que inicialment volíem treure la destral. I no sé perquè, potser per una qüestió epidèrmica. Després, ens vam trobar en un punt en què pensàvem que al Senyor que mira li acabaríem fent reverències, si perllongàvem el seguiment durant massa temps. I bé, al final ni una cosa ni l'altra, sinó el reconeixement d'una línia de servei a la cultura coherent, amb pes, amb personalitat.
L'home que mira va teixint, dia a dia, una esplèndida xarxa de temes i referències, definint amb nitidesa un terreny de joc original i al mateix temps rigorós. És un espai intel·lectual variat, un paisatge canviant, ondulant, però finament unitari. Alcoberro ens obre la curiositat per una àmplia nòmina d'autors i corrents. Ens agrada especialment quan aporta, directament o per altres, reflexions i anàlisis a l'entorn dels fenomens de comunicació i la seva incidència en el fet social. Ens agrada també, i molt, la seva crítica constant a les reduccions simplistes, al xiclet mental tan de moda.
Són interessants les seves reflexions sobre política i societat. Sol posar sobre la taula el tema de la desorientació de l'esquerra, del seu fracàs contemporani: l'esquerra s'ha oblidat de l'home, de la seva felicitat, s'ha oblidat de si mateixa i s'ha convertit en un engendre deformat per les mans d'extranys impostors, extranys gestors de poder. Per això, a l'esquerra, Alcoberro l'engega a pendre pel sac. Des de cap trinxera. Més aviat com ho faria el soldat decebut per les pròpies files i banderes, com aquell a qui no agrada que qui li pren el pèl siguin els de casa.
Per moltes coses ens ha agradat llegir Alcoberro. I també per una que té a veure amb la petita morbositat de veure quin perfil especial va prenent la inevitable vanitat del qui s'exibeix. És obvi: Alcoberro s'agrada, s'escolta. S'escriu i es llegeix. S'encanta d'haver-se conegut. I s'infla. Però el seu punt de sobrat és sobri, fins i tot elegant. No fereix, no dóna cops baixos. Li agrada, però, fer-se dir "sí senyor". Sempre li poso una veu un pèl irònica amb si mateix i amb aquest paper, en el fons una mica sorneguer. Diu que és misàntrop, i segurament ho és una mica. No deu ser una disfressa, només un mocador de coll que porta amb gust, ben combinat amb la resta de peces de la seva indumentària; de misàntrops tots els sabis ho són, en menor o major grau.
Sobre la filosofia:
Apuntava en Quim Tubert, recentment, en un interessantíssim post al bloc La Vaca Sorda, la idea d'Internet com a nou espai-àgora. És una idea que dóna molt de joc, i m'agradaria estirar una mica aquest fil, per anar acabant.
Probablement ho hem d'acceptar, que l'àgora ja és virtual. I que el preu a pagar és que ara tenim una àgora on el feed back és molt difícil, on el veritable dialogos ja està truncat d'orígen per la naturalesa del medi. És més aviat l'escenari del monologos, mur de lamentacions, fins i tot. I perquè? perquè les àgores clàssiques, de pedra sòlida i cara-a-cara, només són pròpies dels moments àlgids d'esplendor cultural. Ara ja no, que ara ens toca viure la fase hel·lenística de la cultura, i tot esdevé fàcilment individual, buscadament individual, i trobar l'aglutinant del comú es fa més treballós. Per això venim molts cops a la nova àgora a buscar receptes, o a donar-les com qui recita dret al pont de comandament d'una closca de nou que navega enmig del Pacífic.
I aquesta àgora virtual l'hem convertit, a més, en el fons de la gruta, en la paret de la caverna on circulen dia rera dies les ombres de la pura aparença, amb les quals ja ens anem consolant. En l'era de la informació, el discurs s'ha disgregat, l'hem ficat dins de les pantalles, i aquestes constitueixen avui, com diem, el fons de la gruta. La Caverna del famós mite del famós aristòcrata atenenc, on tot és merament aparença d'una realitat de debò que, com deien aquells, is out there, és allà fora. Però a fora hi fa fred.
Està molt bé, per tant, que Alcoberro vingui a la gruta a donar llum. Molt bé, és excel·lent. La fiosofia, com als hel·lenistes, ens fa més falta que mai. Però hauríem de procurar no convertir-la en el substitut del Prozac, com deien aquells altres. No ho dic per Alcoberro, precisament. Haurien de mirar, els professors de filosofia i filòsofs en general, de no baixar la guàrdia i evitar que la Filosofia s'acabi convertint en contingut de llibre d'autoajuda, en coseta per anar tirant tipus Paolo Coelho. Que no deixi de ser com aquella llum que trobava a faltar Diògenes, quan la poderosa figura de l'emperador Alexandre li tapava el sol, un matí de fa molts anys. Aquella llum, directa a la cara, rebuda a peu de carrer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: considerable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Adreça:
http://blog.alcoberro.info
Pot donar-se el cas que un home tingui el valor de fugir d'aquell regne de penombres i fer el penós ascens fins a la boca de la gruta, on percep la veritable realitat, gràcies a la llum suprema que mostra les coses tal com són. És l'home que mira, i com que és un bon tipus, se sent en la obligació moral de tornar a la gruta i fer partíceps els seus congèneres de la veritat que, mirant, ha vist. Però aquí comença una altra història, una altra peripècia, potser decebedora.
L'ítem Ramón Alcoberro surt de la gruta i mira, pel bé de tots nosaltres. I decideix tornar al regne de les ombres, on tanta falta ens fan les seves revelacions. Ara, abans d'entrar, demana que li preparin una escalinata. Demana un fulard de plomes i es disposa a baixar: ostentosament, vessant glamour, resplendent. I quan arriba al darrer graó es gira d'esquena: llença el fulard i descobreix una samarreta amb el dorsal número 1. Llavors flexiona els braços, i amb els polzes assenyala el nom que hi ha estampat al capdamunt del número, el que l'acredita com a estrella fulgurant: Ramon Alcoberro: l'home a qui -també- agrada que el mirin.
I a partir d'aquí, revela.
Les revelacions de Ramon Alcoberro són bisturíniques (m'invento paraules, obviament), sintètiques, pròpies de qui amb una llambregadeta de no-res en té prou per a copsar l'essència del que és i el que no és, i com si no tingués gaire temps per perdre, les escampa entre els qui, dins la penombra, a sobre són bornis. I per això va al gra: textos moltes vegades breus però suficients. Però, ai, passa, algun cop que els homes de la gruta, malgrat que hi posen tota l'atenció, no l'entenen a la primera, i llavors l'ítem-que-mira esbufega contrariat. No li agrada repetir ni discutir les obvietats, i de vegades fins i tot sembla com si s'enfadés. Ah, però hem descobert que algun cop no és culpa nostra sinó d'ell, que algun cop el fil argumentatiu li tremola una mica degut a l'ús d'algun terme fosc o mal encaixat, cosa que fa minvar la possibilitat de vol directe entre el text-revelació i la ment receptora. Que escriu de pressa, a vegades? ho sembla. De totes maneres, la intel·ligència del lector per sort també juga, salvant correctament els petits moment de micro-crisi. Sí, per sort entre els homes de la caverna n'hi ha algun d'espavilat.
Vaja, que per a espiar un ítem d'envergadura hem volgut treure una mica la lupa punyetera. Sinó no té gràcia. Hem de dir, també, que inicialment volíem treure la destral. I no sé perquè, potser per una qüestió epidèrmica. Després, ens vam trobar en un punt en què pensàvem que al Senyor que mira li acabaríem fent reverències, si perllongàvem el seguiment durant massa temps. I bé, al final ni una cosa ni l'altra, sinó el reconeixement d'una línia de servei a la cultura coherent, amb pes, amb personalitat.
L'home que mira va teixint, dia a dia, una esplèndida xarxa de temes i referències, definint amb nitidesa un terreny de joc original i al mateix temps rigorós. És un espai intel·lectual variat, un paisatge canviant, ondulant, però finament unitari. Alcoberro ens obre la curiositat per una àmplia nòmina d'autors i corrents. Ens agrada especialment quan aporta, directament o per altres, reflexions i anàlisis a l'entorn dels fenomens de comunicació i la seva incidència en el fet social. Ens agrada també, i molt, la seva crítica constant a les reduccions simplistes, al xiclet mental tan de moda.
Són interessants les seves reflexions sobre política i societat. Sol posar sobre la taula el tema de la desorientació de l'esquerra, del seu fracàs contemporani: l'esquerra s'ha oblidat de l'home, de la seva felicitat, s'ha oblidat de si mateixa i s'ha convertit en un engendre deformat per les mans d'extranys impostors, extranys gestors de poder. Per això, a l'esquerra, Alcoberro l'engega a pendre pel sac. Des de cap trinxera. Més aviat com ho faria el soldat decebut per les pròpies files i banderes, com aquell a qui no agrada que qui li pren el pèl siguin els de casa.
Per moltes coses ens ha agradat llegir Alcoberro. I també per una que té a veure amb la petita morbositat de veure quin perfil especial va prenent la inevitable vanitat del qui s'exibeix. És obvi: Alcoberro s'agrada, s'escolta. S'escriu i es llegeix. S'encanta d'haver-se conegut. I s'infla. Però el seu punt de sobrat és sobri, fins i tot elegant. No fereix, no dóna cops baixos. Li agrada, però, fer-se dir "sí senyor". Sempre li poso una veu un pèl irònica amb si mateix i amb aquest paper, en el fons una mica sorneguer. Diu que és misàntrop, i segurament ho és una mica. No deu ser una disfressa, només un mocador de coll que porta amb gust, ben combinat amb la resta de peces de la seva indumentària; de misàntrops tots els sabis ho són, en menor o major grau.
Sobre la filosofia:
Apuntava en Quim Tubert, recentment, en un interessantíssim post al bloc La Vaca Sorda, la idea d'Internet com a nou espai-àgora. És una idea que dóna molt de joc, i m'agradaria estirar una mica aquest fil, per anar acabant.
Probablement ho hem d'acceptar, que l'àgora ja és virtual. I que el preu a pagar és que ara tenim una àgora on el feed back és molt difícil, on el veritable dialogos ja està truncat d'orígen per la naturalesa del medi. És més aviat l'escenari del monologos, mur de lamentacions, fins i tot. I perquè? perquè les àgores clàssiques, de pedra sòlida i cara-a-cara, només són pròpies dels moments àlgids d'esplendor cultural. Ara ja no, que ara ens toca viure la fase hel·lenística de la cultura, i tot esdevé fàcilment individual, buscadament individual, i trobar l'aglutinant del comú es fa més treballós. Per això venim molts cops a la nova àgora a buscar receptes, o a donar-les com qui recita dret al pont de comandament d'una closca de nou que navega enmig del Pacífic.
I aquesta àgora virtual l'hem convertit, a més, en el fons de la gruta, en la paret de la caverna on circulen dia rera dies les ombres de la pura aparença, amb les quals ja ens anem consolant. En l'era de la informació, el discurs s'ha disgregat, l'hem ficat dins de les pantalles, i aquestes constitueixen avui, com diem, el fons de la gruta. La Caverna del famós mite del famós aristòcrata atenenc, on tot és merament aparença d'una realitat de debò que, com deien aquells, is out there, és allà fora. Però a fora hi fa fred.
Està molt bé, per tant, que Alcoberro vingui a la gruta a donar llum. Molt bé, és excel·lent. La fiosofia, com als hel·lenistes, ens fa més falta que mai. Però hauríem de procurar no convertir-la en el substitut del Prozac, com deien aquells altres. No ho dic per Alcoberro, precisament. Haurien de mirar, els professors de filosofia i filòsofs en general, de no baixar la guàrdia i evitar que la Filosofia s'acabi convertint en contingut de llibre d'autoajuda, en coseta per anar tirant tipus Paolo Coelho. Que no deixi de ser com aquella llum que trobava a faltar Diògenes, quan la poderosa figura de l'emperador Alexandre li tapava el sol, un matí de fa molts anys. Aquella llum, directa a la cara, rebuda a peu de carrer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: considerable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Adreça:
http://blog.alcoberro.info
divendres, 5 de febrer del 2010
fitxa 36: stop feixisme catala
A "U.Q.V. Security" estem contents: el cas de Saragossa s'ha resolt favorablment; ja és una evidència que al nostre client, l'importador de mobles, l'han deixat en pau. I tot gràcies a les temeràries audàcies del super-agent Boris, que infiltrant-se al xalet de l'Herrero li va donar tota mena d'elements -no precisament dialèctics- per fer-li veure que el més prudent per part seva era deixar tranquil el bo de l'Andrés. Res, el vell joc de l'acció-reacció.
Estem contents per això i també perquè de resultes d'aquest cas la situació financera d'"U.Q.V. Securiy" s'ha vist momentàniament alleujada. Ara, veurem quan durarà aquesta bonança, perquè sabem que la precarietat és per a nosaltres un mal endèmic. Per sort ens ha plogut un altre cas, el de la tutora assetjada, que potser ens permetrà seguir respirant. Veurem.
Per distreure una mica les penes, dissabte passat, el Boris, la Tània i jo -de carrabina-, ens vam permetre un luxe que feia temps que no ens permetiem: sortir a sopar i al cine.
Primer vam anar al restaurant Salambó, a Gràcia, lloc habitual de reunió d'actors i literats. En el transcurs del sopar, en aquell ambient propici, la Tània ens va fer avinent una novetat: ha obert el seu bloc. Es diu "Lletra de Tània". Jo encara no l'he visitat. El Boris, recalcitrant com és amb el tema internàutic, va rebre la notícia amb escepticisme, però es va abstenir de fer comentaris. Pel poc que conec la Tània, sé que qualsevol intromissió en les seves decisions personals pot comportar l'inici d'una enutjosa crisi de relació, i el Boris també ho sap. Per això es va limitar a fer cara de circumstàncies.
-Hi faràs una visita, Damien? -em preguntà, conscient de les complicitats amb què compta.
-Serà un plaer. Ara, t'adverteixo que un cop has fet aquest pas t'exposes a ser víctima de dues terribles afeccions: l'esquizofrènia blogger, o la passió per l'escriptura. O a totes dues alhora...
Vam sopar raonablement bé, i en acabat vam anar al cine Verdi Park, que està a tocar del Salambó. Vam veure la darrera pel·lícula dels germans Coen, "A serious man", que ens va fer riure molt. Encara que els cines Verdi siguin molt intel·lectuals, sempre que hi vaig consumeixo crispetes. Més d'un cop m'han cridat l'atenció, per això intento sempre mastegar quan el volum és elevat. El que em passa amb les crispetes és que quan surto del cinema tinc una set de camell, i necessito beure'm dues galledes plenes fins dalt de coca-cola. En sortint, doncs, vam anar fins al Cafè de la Virreina, a desassedegar-me, a fer la darrera copa i a comentar la pel·lícula. La Tània es va beure una Moritz i el Boris un Knockando sense gel, igual que jo, després d'haver fet una mica més rics els hereus del doctor Pemberton. Dues galledes fins dalt, de vuit litres cadascuna.
Sobre la pel·lícula, a mi em va semblar que els Coen havien volgut, principalment, desmitificar la tribu; com el Boadella, vaja. El Boris, en canvi, hi veia més aviat la intenció de mostrar com un home bo, de principis rectes, només aconsegueix que tothom se'l rifi i l'acabin prenent pel pito del sereno. A la Tània li va cridar l'atenció el personatge del veí del protagonista: el ianqui que mira de mal ull tot el que no sigui blanc, anglosaxó i protestant; així, una mica Clint Eastwood a Gran Torino, però més primari. I a partir d'aquí ens vam enredar en la discussió de si aquell home era un feixista, o un racista, o les dues coses alhora. El Boris deia que un feixista no ho podia ser, perquè en èpoques de bonança econòmica i d'estabilitat social el feixisme no qualla; que aquell home només era el típic racista present en totes les societats, el típic individu que no podent lluir res, ni intel·ligència, ni talent, ni sex-appeal, l'únic que creu que té de valor per relacionar-se amb el món és la raça.
A partir de tot això, la conversa va derivar cap a un bloc que jo havia descobert feia poc, que es diu "stop feixisme catala" (així, sense accent a la darrera A), i els vaig preguntar si creien que realment existia un feixisme català.
-No -respongué el Boris. -El que passa és que aquí, com a tot arreu, des del final de la segona guerra mundial es fa servir la paraula "feixisme" amb molt poc rigor, i a conveniència. Al meu país, per exemple, la construcció del mur de Berlín es va justificar com a estratègia de protecció antifeixista. Els esquerranets passarells necessiten que hi hagi feixistes per a tot arreu, igual que els ultra-liberalets necessiten comunistes. Si els cal, se'ls inventaran, uns i altres. Alguns, fins i tot, amb molt de llautó al descobert. Ara bé, de racistes n'hi ha, això sí.
-Al bloc aquest -deia jo- es dóna per fet que hi ha un racisme català.
-No ho nego. És el que deiem abans. Ara, si ens hi fixem, tampoc hi ha episodis greus de racisme amb massa regularitat. I quan n'hi ha hagut de sonats, tipus ca n'Anglada, fixa't tu quines races estaven ficades en la trifulca... Però a veure, Damien: aquest bloc que dius té gaire volum?
-No, què va, gens. Només té quatre entrades. De fet, jo diria que és un bloc abandonat.
-És freqüent abandonar blocs? -digué la Tània.
-Molt freqüent. Hi ha un cementiri de blocs esfereidor. Molta gent n'obre un, al cap de cert temps se'n cansen i el deixen morir. Ni tan sols li donen un enterrament digne. El deixen allà, a la vista de tothom. Els arqueòlegs del futur es trobaran amb un jaciment digital més colossal que el d'Atapuerca.
-És que darrerament la gent ho abandona tot -continuà la Tània. -És com una moda...
-Sí. A la que cal una mica de constància i dedicació amb les coses, adéu-siau amb el que sigui. Els estudis, el gos, l'avi, l'educació de la canalla...
-Ens cansem de seguida de tot... sempre volem coses noves... cares noves, llocs nous...
-Perquè els paràmetres són "m'agrada-no m'agrada..." Deixa d'agradar-me? Canvio. Abandono. Però no passa res: a Ikea sempre podràs redecorar la teva vida.
-Ei, no us desvieu -protestà el Boris. -Què em deies, que aquest bloc que dius és un bloc zombie, no? Això vol dir que el tema del feixisme català no dóna de si. Que no hi ha tema, vaja, no creus?
-Home, els creadors del bloc aporten una foto. I els pocs que hi han deixat un comentari en contra no sé si són feixistes, però t'asseguro que són són d'aquells que salten a la iugular, d'aquella raça hooliganesca tan habitual a la xarxa, que més que parlar borden.
-Res, home, res. Feixisme és un concepte massa potent. La societat de consum fabrica hedonistes, no feixistes. Aquests comentaristes que dius són quatre nenets que no saben viure fora d'Internet, parlant de la PlayStation i dels jocs d'ordinador. Res, que no hi ha feixistes catalans. Només petits escarabats que corren per la xarxa fent-se el fanàtic, però només això, tan sols fent-se'l. O no?
I ens va mirar. I el nostre silenci a cada segon canviava de sentit: silenci escèptic, silenci en-el-fons-m'-és-igual, silenci ves-a-saber-si-no-podria-ser, silenci total-a-mi-no-m'afecta...
-Paguem i marxem?
Valoració de l'ítem:
Rellavància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent
Adreça:
stopfeixismecatala.blogspot.com
Estem contents per això i també perquè de resultes d'aquest cas la situació financera d'"U.Q.V. Securiy" s'ha vist momentàniament alleujada. Ara, veurem quan durarà aquesta bonança, perquè sabem que la precarietat és per a nosaltres un mal endèmic. Per sort ens ha plogut un altre cas, el de la tutora assetjada, que potser ens permetrà seguir respirant. Veurem.
Per distreure una mica les penes, dissabte passat, el Boris, la Tània i jo -de carrabina-, ens vam permetre un luxe que feia temps que no ens permetiem: sortir a sopar i al cine.
Primer vam anar al restaurant Salambó, a Gràcia, lloc habitual de reunió d'actors i literats. En el transcurs del sopar, en aquell ambient propici, la Tània ens va fer avinent una novetat: ha obert el seu bloc. Es diu "Lletra de Tània". Jo encara no l'he visitat. El Boris, recalcitrant com és amb el tema internàutic, va rebre la notícia amb escepticisme, però es va abstenir de fer comentaris. Pel poc que conec la Tània, sé que qualsevol intromissió en les seves decisions personals pot comportar l'inici d'una enutjosa crisi de relació, i el Boris també ho sap. Per això es va limitar a fer cara de circumstàncies.
-Hi faràs una visita, Damien? -em preguntà, conscient de les complicitats amb què compta.
-Serà un plaer. Ara, t'adverteixo que un cop has fet aquest pas t'exposes a ser víctima de dues terribles afeccions: l'esquizofrènia blogger, o la passió per l'escriptura. O a totes dues alhora...
Vam sopar raonablement bé, i en acabat vam anar al cine Verdi Park, que està a tocar del Salambó. Vam veure la darrera pel·lícula dels germans Coen, "A serious man", que ens va fer riure molt. Encara que els cines Verdi siguin molt intel·lectuals, sempre que hi vaig consumeixo crispetes. Més d'un cop m'han cridat l'atenció, per això intento sempre mastegar quan el volum és elevat. El que em passa amb les crispetes és que quan surto del cinema tinc una set de camell, i necessito beure'm dues galledes plenes fins dalt de coca-cola. En sortint, doncs, vam anar fins al Cafè de la Virreina, a desassedegar-me, a fer la darrera copa i a comentar la pel·lícula. La Tània es va beure una Moritz i el Boris un Knockando sense gel, igual que jo, després d'haver fet una mica més rics els hereus del doctor Pemberton. Dues galledes fins dalt, de vuit litres cadascuna.
Sobre la pel·lícula, a mi em va semblar que els Coen havien volgut, principalment, desmitificar la tribu; com el Boadella, vaja. El Boris, en canvi, hi veia més aviat la intenció de mostrar com un home bo, de principis rectes, només aconsegueix que tothom se'l rifi i l'acabin prenent pel pito del sereno. A la Tània li va cridar l'atenció el personatge del veí del protagonista: el ianqui que mira de mal ull tot el que no sigui blanc, anglosaxó i protestant; així, una mica Clint Eastwood a Gran Torino, però més primari. I a partir d'aquí ens vam enredar en la discussió de si aquell home era un feixista, o un racista, o les dues coses alhora. El Boris deia que un feixista no ho podia ser, perquè en èpoques de bonança econòmica i d'estabilitat social el feixisme no qualla; que aquell home només era el típic racista present en totes les societats, el típic individu que no podent lluir res, ni intel·ligència, ni talent, ni sex-appeal, l'únic que creu que té de valor per relacionar-se amb el món és la raça.
A partir de tot això, la conversa va derivar cap a un bloc que jo havia descobert feia poc, que es diu "stop feixisme catala" (així, sense accent a la darrera A), i els vaig preguntar si creien que realment existia un feixisme català.
-No -respongué el Boris. -El que passa és que aquí, com a tot arreu, des del final de la segona guerra mundial es fa servir la paraula "feixisme" amb molt poc rigor, i a conveniència. Al meu país, per exemple, la construcció del mur de Berlín es va justificar com a estratègia de protecció antifeixista. Els esquerranets passarells necessiten que hi hagi feixistes per a tot arreu, igual que els ultra-liberalets necessiten comunistes. Si els cal, se'ls inventaran, uns i altres. Alguns, fins i tot, amb molt de llautó al descobert. Ara bé, de racistes n'hi ha, això sí.
-Al bloc aquest -deia jo- es dóna per fet que hi ha un racisme català.
-No ho nego. És el que deiem abans. Ara, si ens hi fixem, tampoc hi ha episodis greus de racisme amb massa regularitat. I quan n'hi ha hagut de sonats, tipus ca n'Anglada, fixa't tu quines races estaven ficades en la trifulca... Però a veure, Damien: aquest bloc que dius té gaire volum?
-No, què va, gens. Només té quatre entrades. De fet, jo diria que és un bloc abandonat.
-És freqüent abandonar blocs? -digué la Tània.
-Molt freqüent. Hi ha un cementiri de blocs esfereidor. Molta gent n'obre un, al cap de cert temps se'n cansen i el deixen morir. Ni tan sols li donen un enterrament digne. El deixen allà, a la vista de tothom. Els arqueòlegs del futur es trobaran amb un jaciment digital més colossal que el d'Atapuerca.
-És que darrerament la gent ho abandona tot -continuà la Tània. -És com una moda...
-Sí. A la que cal una mica de constància i dedicació amb les coses, adéu-siau amb el que sigui. Els estudis, el gos, l'avi, l'educació de la canalla...
-Ens cansem de seguida de tot... sempre volem coses noves... cares noves, llocs nous...
-Perquè els paràmetres són "m'agrada-no m'agrada..." Deixa d'agradar-me? Canvio. Abandono. Però no passa res: a Ikea sempre podràs redecorar la teva vida.
-Ei, no us desvieu -protestà el Boris. -Què em deies, que aquest bloc que dius és un bloc zombie, no? Això vol dir que el tema del feixisme català no dóna de si. Que no hi ha tema, vaja, no creus?
-Home, els creadors del bloc aporten una foto. I els pocs que hi han deixat un comentari en contra no sé si són feixistes, però t'asseguro que són són d'aquells que salten a la iugular, d'aquella raça hooliganesca tan habitual a la xarxa, que més que parlar borden.
-Res, home, res. Feixisme és un concepte massa potent. La societat de consum fabrica hedonistes, no feixistes. Aquests comentaristes que dius són quatre nenets que no saben viure fora d'Internet, parlant de la PlayStation i dels jocs d'ordinador. Res, que no hi ha feixistes catalans. Només petits escarabats que corren per la xarxa fent-se el fanàtic, però només això, tan sols fent-se'l. O no?
I ens va mirar. I el nostre silenci a cada segon canviava de sentit: silenci escèptic, silenci en-el-fons-m'-és-igual, silenci ves-a-saber-si-no-podria-ser, silenci total-a-mi-no-m'afecta...
-Paguem i marxem?
Valoració de l'ítem:
Rellavància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent
Adreça:
stopfeixismecatala.blogspot.com
dimarts, 2 de febrer del 2010
Fitxa 35: Albert Boadella
Tercera incursió fora de la Catosfera. El Geni o El Gran Bufó, depèn de com es miri, també té bloc. Es diu "Ráfagas vespertinas del director", i forma part de la pàgina web titulada "Joglars".
Recordaran tots vostès el senyor Boadella, home de teatre, director, creador, artista, que ja fa un temps es va autoexiliar d'aquesta catalana terra. Doncs bé, el senyor Boadella també és escriptor de blocs, i un cop més estem davant d'un blocaire -a boadella no li agradarà això de "blocaire", li sonarà massa tribal- difícil d'avaluar, perquè el seu nivell de qualitat és molt fluctuant; hi ha dies que se'n surt molt bé i hi ha dies que va justet. Però bé, si fem la mitjana dels resultats, pensem que la qualificació correcta seria d'un sis.
Boadella salva molt bé la papereta, amb nota alta, els dies en què se centra en reflexions a l'entorn de la figura de l'artista, la seva naturalesa, el seu paper, la seva inserció en el context general. Poso com a exemple una opinió seva expressada fa uns dies, amb la qual no vaig poder estar més d'acord: recomanava als artistes de no caure en la obsessió per la modenitat. Segons Boadella, l'actitud artística ja és moderna en si mateixa, per això quan l'artista vol ser forçadament modern s'exposa a veure's arrossegat per la inconsistència de les modes. Bé, no? Doncs això. Si parla d'art, i particularment de teatre, des d'aquí l'escoltem amb atenció i respecte.
També salva la papereta quan ens fa partíceps de situacions viscudes; ho sap fer amb gràcia, des del seu curiós ull narratiu, quasi com si dramatitzés els fets que explica.
Ara bé, quan posa la ment en mode opinador, la solvència d'aquest ítem baixa molts i molts graus. Tira de tòpics gastats, suats, arxi-explotats, coses que ja hem sentit i llegit cinc-centes vegades a d'altra gent, com per exemple, la tòpica fòbia intel·lectual per l'esport, particularment pel futbol. Benvolgut ítem-boadella, ja sabem que a la intel·lectualitat no li agrada el futbol, i que per això vostè ha de reduir aquest esport a una acumulació de carn musculada que dóna puntades de peu a qualsevol element que bellugui, amb l'objectiu d'hipnotitzar la massa bruta, àvida de circ i pa tou. Perdoni, però això ja ens ho havien explicat abans. Gran novetat, doncs, per part seva.
A banda dels tòpics, amb això del bloc, quan Boadella té ocasió de fer demagògia tampoc se n'està. L'exemple: Diu que els bascos són desmesurats. Bé, és perfectament possible de dir i d'opinar, malgrat els riscos que comporta generalitzar, però bé, vostè ho diu, Sr. Boadella. Ho justifica dient que ho fan tot exagerat, a l'engròs, que fan caseríos enormes, que dins les tabernes hi ha un excés de fusta... no ho sé, potser sí; ara, acabar la llista d'exemples de la desmesura basca dient que per seguir tocant el txistu han hagut de matar mil persones... és, com a mínim qualificable de demagògic. Però ja se sap que la demagògia sempre té un públic, i aquest públic vostè el té perfectament identificat.
També, pel que es veu, encara viu d'explicar al món les seves heròiques batalletes: que va anar a la presó per ficar-se amb els militars, que per parodiar el nacionalisme pujolista va haver de patir la "mort civil"... I tot per ser transgressor i jugar-se el típus, per no traïr l'essència de la tradició teatral d'irreverència amb el poder. Encara viu de rememorar tot allò, benvolgut geni? Bé, de fet ho podem entendre: per a vostè, el que ara toca és relatar a tota Espanya les seves velles i belles gestes, perquè segurament n'hi ha molts que encara no les coneixen, i vostè sap que d'aquest nou auditori en podrà rascar nous aplaudiments. En aquest sentit sembla que vacil·li contínuament -de vacilón, vull dir. I no sé si cal, tanta vacil·lada, ítem Boadella. Miri: si ha de transgredir, doncs transgredeixi. Si s'havia d'exiliar, doncs ja ho va fer. Si amb l'exili va superant el trauma de la catalana incomprensió, doncs fantàstic, ara toca mirar endavant i fer créixer l'art universal. Però no cansi amb la carraca de sempre. Bé, per a la resta d'Espanya la seva carraca deu ser nova, espectacular i meritòria, però aquí ja ens la sabem de memòria.
Aquí a Catalunya, jo no l'hi trobo a faltar. Tampoc m'hi sobrava, quan hi era. De fet només li he vist un muntatge teatral, i bàsicament perquè hi actuava una persona que m'és molt propera. Sigui com sigui, jo m'hi jugo una mà que vostè aquí podria seguir fent teatre. Bon teatre, perquè no. Sense subvencións, està clar, però vostè és tan bo que ompliria cada nit, i potser fins i tot jo el vindria a veure amb regularitat, per veure com transgredeix les coses de casa des de casa, que és des d'on té mèrit transgredir-les. El que passa és que a vostè l'aplaudiment local li quedava curt. Vostè volia l'aplaudiment de tota la tribu, i naturalment, això era dificilíssim.
I ara, la tribu.
Que consti que de la mateixa manera que a molts catalans els ha fet un favor marxant, que igualment consti que a mi i a molts altres no ens ha fet anar ni millor ni pitjor. Em sembla molt bé, i perfectament respectable que vostè s'atipi de Catalunya, pels motius que siguin, i s'autoexilïi. Tothom és ben lliure. Però això de "la tribu", vostè s'ho treu de la màniga. Els catalans, comptats des del primer fins el darrer, posats tots de costat, no constituïm una tribu. Ni de lluny. Mirin's bé, com a mínim. Si de debò ho fóssim, aquí passarien coses molt diferents de les que passen. Però vostè necessita fer-nos passar a tots per tribu, perquè vostè a Espanya li ven, com a gran mèrit seu, com a gran heroïcitat, haver-nos traït. Sense adonar-se que aquesta traició de la qual està tan orgullós i satisfet és una gesta ben pírrica, perquè ha traït quelcom que sobre el terreny no existeix. Si es pensa, doncs, que ha fet una gran cosa, crec que peca d'una ingenuïtat descomunal.
Ara, un parèntesi per parlar de llengües i d'estil.
Boadella escriu en castellà. Jo me l'estimo, la llengua castellana. La parlo i l'escric, igual que el català, amb absoluta llibertat i ben desacomplexadament. Ara, vull fer notar una cosa. A alguns els sembla que si escrivint en castellà stàndard, de tant en tant deixen anar expressions com ara "la madre que los parió" o "Y un huevo", el text guanyarà expressivitat i deshinibició; no pas vulgaritat, sinó gràcia i espontaneitat. Boadella ho fa, pensant-se que així dóna als seus textos un vernís, una capa de genuïnitat molt escaient. Doncs bé, jo en tinc els meus dubtes. Com si en anglès standard, de sobte, l'articulista deixa anar, a final de frase, un "your fucking mother", o un "bullshit". Doncs a mi em fa el mateix mal efecte. Se n'ha de saber molt, d'escriure, per jugar amb aquest recurs. Així que, Sr. ítem, val més que no ho faci, perquè a vostè no li dóna el resultat que busca. Aquesta disfressa no se la cregui. A alguns els fa brillants, però a vostè el fa vulgar. Éncara diria més: a vostè, el fa sonar provincià, precisament una situació de la qual vostè vol fugir sempre. Vostè, mestre en disfresses, aquesta l'hauria de deixar córrer. Escrigui en castellà, si s'hi sent més còmode o li sembla que als catalans més ens irritarà, però no sobreactui, perquè llavors sembla que fa teatre d'espardenya però a la castellana. M'entén?
I bé, em sembla que el repàs ja no dóna més de si i per tant vaig acabant. Sigui com sigui, recomano visitar el bloc del Senyor Boadella. A sota hi deixaré l'adreça. Més que res, perquè és un bloc polidet, agradable a la vista, i perquè, de tant en tant hi diu coses que poden fer pensar. De totes formes, ítem-Boadella, llegint-lo una mica continuadament, detectem que hi ha alguna cosa en vostè que grinyola. Ens fa l'efecte que en el fons vostè té complex de no ser el que voldria ser, i que a partir d'aquí posa en marxa les seves dots d'interpretació. Fa la sensació que a vegades, tement no ser prou cosmopolita, se'l fa. I no li costa, perquè domina el teatre, però al capdavall se li acaba notant que un comediant és sempre un que fa comèdia.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: opinable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: lleu
Humor: detectat
Adreça:
www.elsjoglars.com
Recordaran tots vostès el senyor Boadella, home de teatre, director, creador, artista, que ja fa un temps es va autoexiliar d'aquesta catalana terra. Doncs bé, el senyor Boadella també és escriptor de blocs, i un cop més estem davant d'un blocaire -a boadella no li agradarà això de "blocaire", li sonarà massa tribal- difícil d'avaluar, perquè el seu nivell de qualitat és molt fluctuant; hi ha dies que se'n surt molt bé i hi ha dies que va justet. Però bé, si fem la mitjana dels resultats, pensem que la qualificació correcta seria d'un sis.
Boadella salva molt bé la papereta, amb nota alta, els dies en què se centra en reflexions a l'entorn de la figura de l'artista, la seva naturalesa, el seu paper, la seva inserció en el context general. Poso com a exemple una opinió seva expressada fa uns dies, amb la qual no vaig poder estar més d'acord: recomanava als artistes de no caure en la obsessió per la modenitat. Segons Boadella, l'actitud artística ja és moderna en si mateixa, per això quan l'artista vol ser forçadament modern s'exposa a veure's arrossegat per la inconsistència de les modes. Bé, no? Doncs això. Si parla d'art, i particularment de teatre, des d'aquí l'escoltem amb atenció i respecte.
També salva la papereta quan ens fa partíceps de situacions viscudes; ho sap fer amb gràcia, des del seu curiós ull narratiu, quasi com si dramatitzés els fets que explica.
Ara bé, quan posa la ment en mode opinador, la solvència d'aquest ítem baixa molts i molts graus. Tira de tòpics gastats, suats, arxi-explotats, coses que ja hem sentit i llegit cinc-centes vegades a d'altra gent, com per exemple, la tòpica fòbia intel·lectual per l'esport, particularment pel futbol. Benvolgut ítem-boadella, ja sabem que a la intel·lectualitat no li agrada el futbol, i que per això vostè ha de reduir aquest esport a una acumulació de carn musculada que dóna puntades de peu a qualsevol element que bellugui, amb l'objectiu d'hipnotitzar la massa bruta, àvida de circ i pa tou. Perdoni, però això ja ens ho havien explicat abans. Gran novetat, doncs, per part seva.
A banda dels tòpics, amb això del bloc, quan Boadella té ocasió de fer demagògia tampoc se n'està. L'exemple: Diu que els bascos són desmesurats. Bé, és perfectament possible de dir i d'opinar, malgrat els riscos que comporta generalitzar, però bé, vostè ho diu, Sr. Boadella. Ho justifica dient que ho fan tot exagerat, a l'engròs, que fan caseríos enormes, que dins les tabernes hi ha un excés de fusta... no ho sé, potser sí; ara, acabar la llista d'exemples de la desmesura basca dient que per seguir tocant el txistu han hagut de matar mil persones... és, com a mínim qualificable de demagògic. Però ja se sap que la demagògia sempre té un públic, i aquest públic vostè el té perfectament identificat.
També, pel que es veu, encara viu d'explicar al món les seves heròiques batalletes: que va anar a la presó per ficar-se amb els militars, que per parodiar el nacionalisme pujolista va haver de patir la "mort civil"... I tot per ser transgressor i jugar-se el típus, per no traïr l'essència de la tradició teatral d'irreverència amb el poder. Encara viu de rememorar tot allò, benvolgut geni? Bé, de fet ho podem entendre: per a vostè, el que ara toca és relatar a tota Espanya les seves velles i belles gestes, perquè segurament n'hi ha molts que encara no les coneixen, i vostè sap que d'aquest nou auditori en podrà rascar nous aplaudiments. En aquest sentit sembla que vacil·li contínuament -de vacilón, vull dir. I no sé si cal, tanta vacil·lada, ítem Boadella. Miri: si ha de transgredir, doncs transgredeixi. Si s'havia d'exiliar, doncs ja ho va fer. Si amb l'exili va superant el trauma de la catalana incomprensió, doncs fantàstic, ara toca mirar endavant i fer créixer l'art universal. Però no cansi amb la carraca de sempre. Bé, per a la resta d'Espanya la seva carraca deu ser nova, espectacular i meritòria, però aquí ja ens la sabem de memòria.
Aquí a Catalunya, jo no l'hi trobo a faltar. Tampoc m'hi sobrava, quan hi era. De fet només li he vist un muntatge teatral, i bàsicament perquè hi actuava una persona que m'és molt propera. Sigui com sigui, jo m'hi jugo una mà que vostè aquí podria seguir fent teatre. Bon teatre, perquè no. Sense subvencións, està clar, però vostè és tan bo que ompliria cada nit, i potser fins i tot jo el vindria a veure amb regularitat, per veure com transgredeix les coses de casa des de casa, que és des d'on té mèrit transgredir-les. El que passa és que a vostè l'aplaudiment local li quedava curt. Vostè volia l'aplaudiment de tota la tribu, i naturalment, això era dificilíssim.
I ara, la tribu.
Que consti que de la mateixa manera que a molts catalans els ha fet un favor marxant, que igualment consti que a mi i a molts altres no ens ha fet anar ni millor ni pitjor. Em sembla molt bé, i perfectament respectable que vostè s'atipi de Catalunya, pels motius que siguin, i s'autoexilïi. Tothom és ben lliure. Però això de "la tribu", vostè s'ho treu de la màniga. Els catalans, comptats des del primer fins el darrer, posats tots de costat, no constituïm una tribu. Ni de lluny. Mirin's bé, com a mínim. Si de debò ho fóssim, aquí passarien coses molt diferents de les que passen. Però vostè necessita fer-nos passar a tots per tribu, perquè vostè a Espanya li ven, com a gran mèrit seu, com a gran heroïcitat, haver-nos traït. Sense adonar-se que aquesta traició de la qual està tan orgullós i satisfet és una gesta ben pírrica, perquè ha traït quelcom que sobre el terreny no existeix. Si es pensa, doncs, que ha fet una gran cosa, crec que peca d'una ingenuïtat descomunal.
Ara, un parèntesi per parlar de llengües i d'estil.
Boadella escriu en castellà. Jo me l'estimo, la llengua castellana. La parlo i l'escric, igual que el català, amb absoluta llibertat i ben desacomplexadament. Ara, vull fer notar una cosa. A alguns els sembla que si escrivint en castellà stàndard, de tant en tant deixen anar expressions com ara "la madre que los parió" o "Y un huevo", el text guanyarà expressivitat i deshinibició; no pas vulgaritat, sinó gràcia i espontaneitat. Boadella ho fa, pensant-se que així dóna als seus textos un vernís, una capa de genuïnitat molt escaient. Doncs bé, jo en tinc els meus dubtes. Com si en anglès standard, de sobte, l'articulista deixa anar, a final de frase, un "your fucking mother", o un "bullshit". Doncs a mi em fa el mateix mal efecte. Se n'ha de saber molt, d'escriure, per jugar amb aquest recurs. Així que, Sr. ítem, val més que no ho faci, perquè a vostè no li dóna el resultat que busca. Aquesta disfressa no se la cregui. A alguns els fa brillants, però a vostè el fa vulgar. Éncara diria més: a vostè, el fa sonar provincià, precisament una situació de la qual vostè vol fugir sempre. Vostè, mestre en disfresses, aquesta l'hauria de deixar córrer. Escrigui en castellà, si s'hi sent més còmode o li sembla que als catalans més ens irritarà, però no sobreactui, perquè llavors sembla que fa teatre d'espardenya però a la castellana. M'entén?
I bé, em sembla que el repàs ja no dóna més de si i per tant vaig acabant. Sigui com sigui, recomano visitar el bloc del Senyor Boadella. A sota hi deixaré l'adreça. Més que res, perquè és un bloc polidet, agradable a la vista, i perquè, de tant en tant hi diu coses que poden fer pensar. De totes formes, ítem-Boadella, llegint-lo una mica continuadament, detectem que hi ha alguna cosa en vostè que grinyola. Ens fa l'efecte que en el fons vostè té complex de no ser el que voldria ser, i que a partir d'aquí posa en marxa les seves dots d'interpretació. Fa la sensació que a vegades, tement no ser prou cosmopolita, se'l fa. I no li costa, perquè domina el teatre, però al capdavall se li acaba notant que un comediant és sempre un que fa comèdia.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: opinable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: lleu
Humor: detectat
Adreça:
www.elsjoglars.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)