Naturalment, és impossible abarcar tota la Catosfera en una sola fitxa. És un propòsit similar al d'aquell exemple clàssic, presentat com a paradigma d'un impossible, en què un nen pretenia ficar el mar dins d'una petxina. Per tant, aquí van només una sèrie d'impressions generals fruit del que hem anat veient durant aquest periple de sis mesos.
Per començar hauríem de definir l'abast del terme Catosfera -s'atribueix a Toni Ibañez la creació del terme. Per a nosaltres ha estat, Catosfera, tot l'entramat de blocs escrits en català juntament amb altres que escrits en castellà han tingut com a referències conceptuals els elements de la vida cultural, política i social de Catalunya. Més que un idioma, hem pres en consideració un context.
La primera constatació és la del dinamisme. La Catosfera, en cas de ser alguna cosa, és una esfera clarament, viva, activa. De totes formes, ens ha semblat detectar un fenomen reiterat, i és el de la clonificació, sobretot en la sub-esfera dels blocs de temàtica política, on ha estat freqüent descobrir molts blocs tallats pel mateix patró, tant pel que fa a temàtica com a posicionaments, seguint sempre el corrent d'una actualitat de la qual els bloggers han anat a remolc. Sembla com si els mitjans de comunicació marquin la pauta, i els bloggers es manifestin o generin els seus textos en funció d'una agenda político-mediàtica que de cap forma determinen i en què ben poc hi influeixen. Així doncs, el famós poder de la Xarxa mereix, per part nostra, una consideració marcada per un alt grau escepticisme.
Molt propi de la sub-esfera política ha estat, també, l'alta dosi d'ofuscació; molta veritat inqüestionada, per una banda, i molta virtualització de la realitat, per altra; uns tornados d'entusiasme molts cops sorprenents; molt deixar-hi la pell per acabar amb la sensació que t'han portat a l'hort. O t'hi has deixat portar. Potser és normal: virtualitzar comporta perdre una certa noció de la realitat. Molts cops, doncs, la Catosfera ha estat un País de les Meravelles que ha semblat ignorar que les pantalles són molt traidores, molt enganyoses.
Un altre fenomen constatat ha estat el de la "mediocritat apadrinada". Desde certes tribunes, hom esperava alguna cosa de més calat, sobretot per part de moltes plomes que no han respost a les espectatives generades per la suposada solvència de la seva marca de partocini. Molt jovenet patrocinat, sense experiència de res, ni perspectiva, ni serenitat. Només aquell ímpetu de creure que el que un veu coincideix amb el que és, i sempre al servei d'algun iterès concret. Normal, per altra banda. La gent no patrocina perquè sí.
I molt bla, bla, bla; molt savi-sabatasses que només és bo per a queixar-se i queixar-se. Com si escriure en un bloc ja eximís del pas de saltar un mateix a l'arena per a fer-ho millor que els que ens governen, o ens manen, o ens manipulen, o ens roben, o hipnotitzen, o jo què sé.
Per altra banda, a la Catosfera hi ha el sector dels qui aporten. Dels creatius. Dels alegres, dels lúdics. Dels artistes. Dels qui escriuen pensant en fer la vida dels altres una mica més agradable. I per sort, dins d'aquesta tendència, hi ha un nombre significativament alt de pica-pedrers infatigables. Els de la cara amable.
Però parlant en general, els diferents sectors i sistemes catosfèrics, com tots els blocosfèrics, acaben sent un entreteniment, un catalitzador de xarxa social; diferent del Facebook, això sí, o d'altres de similars, on s'imposa més la immediatesa, la tafaneria, el foc d'encenalls puntual i fugaç -per a qualsevol bajanada es crea un grup al Facebook; o del piu-piueg de la informacioneta breu de la nova moda del Twitter, els creadors del qual encara s'estan trencant les banyes per aconseguir treure'n una rendibilitat econòmica. És el que passa quan es creen primer les inutilitats i després se n'ha d'idear la utilitat. Tot breu i ràpid. El bloc, si més no, és més de llarg recorregut. El bloc té un component més romàntic, tot i que igualment acaba, al final, esdevenint un entranyable club d'amiguets.
Ja no tenim temps ni ganes per quedar. Ja no s'estilen les tertulies als cafès.
Estem massa ocupats. En què? Potser en connectar-nos a Internet.
Perquè guanya la relació social virtual per damunt de la real-presencial? Doncs perquè en la virtual hi ha la intermediació de la màquina, i la màquina la domines tu. El poder absolut del doble click. Tu manes sobre l'interlocutor virtual, en la mesura que el pots mirar sense ser vist, el pots ignorar, te'l pots treure del davant amb un clic, i li pots dir coses d'un to que no faries servir per telèfon, i que cara a cara ni et passaria pel cap; ni t'atreviries.
Hi ha una altra tendència en els blocs, o més aviat una pauta de comportament força generalitzada entre els bloggers, i segurament influida pels mitjans de comunicació convencionals. Em refereixo al periodisme declaratiu, aquell que viu de recollir el que ha dit un o l'altre. Després d'un fet més o menys rellevant -una decisió política, judicial, una victòria esportiva- l'actualitat posterior al fet, que ja s'ha esgotat en el fet mateix, passa per les "reaccions". Vivim de "reaccions", i als blocs ens passa una mica el mateix. Molts cops no ens atrau tant el text o el post com l'"a veure què diuen", "a veure si es barallen"; "a veure com s'ho agafa l'un, l'altre, a veure si hi ha marro"; l'adrenalina de baix octanatge que ens puja quan som espectadors d'una confrontació, o quan la busquem. En casos extrems es dóna el dubtosament honorable esport de l'assetjament: "a veure a qui puc assetjar una mica". És el plantejament de molts ítems sense bloc, que conceben la xarxa com una via per, com diuen els anglesos, release frustration. És la seva alternativa al rugbi, que és la forma sana de solucionar aquest problema de molts, el de l'excés de frustració.
I finalment, hi ha els blocs de lectura formativa, instructiva i constructiva; els blocs per aprendre, on hi ha informació objectiva feta amb criteris periodístics. La cosa curiosa és que des de l'amateurisme absolut es pot escriure un bloc, perfectament digne, dins d'aquesta orientació, i naturalment, des de l'absoluta competència i el talent també. Però la xarxa ho iguala tot, i aquestes mostres de bon fer s'arrengleren al costat de blocs de qualitat precària. No hi ha una gerarquia natural, i el destriatge entre gra i palla se l'ha d'anar fent cadascú. A vegades pot fer-se feixuc i pesat, fins que no trobes les referències que complauen els teus interessos.
I res més per avui. Fins d'aquí a uns dies, salutacions a tots.
dimarts, 27 d’abril del 2010
dimecres, 21 d’abril del 2010
Fitxa 64: Clídice
Com va tot, Clídice?
Mira: com ja porto dies repetint -sota el risc d'estar-me fent pesat amb el tema- en breu deixo de publicar. I de fet, ja he deixat de fitxar. Pròpiament, aquesta és la darrera fitxa que dedico a un ítem. Per això... ja veuràs, fes una cosa: mira darrera la pantalla del teu ordinador. Hi veus una caixeta, ni molt petita ni molt gran? si l'obres hi trobaràs una lupa espioide. És la meva lupa. Com que a mi ja no em fa cap falta, te la regalo a tu. Sense cap compromís ni esperar res a canvi; per què en facis el que vulguis.
És una lupa que hauria pogut traspassar a qualsevol altre, amb la simbòlica intenció de subrallar que el metablogismen és una activitat saludable i fins i tot necessària. Que hi ha moltes formes de fer-ne, i que sempre hi haurà algú que la farà.
Però jo te la regalo a tu, perquè tens condicions de matablogger; i no perquè ho digui jo, sinó per què és una activitat que en certa manera ja fas, i molt bé; per què quan ens presentes la web de la setmana, sempre acabem embadalits davant d'alguna curiositat, d'alguna raresa. Recordo aquella web de les ballarines japoneses a París, per exemple. Tens bon ull per triar les coses ben fetes i originals.
Tens l'entusiasme per descobrir coses, amb aquell punt, com tu mateixa dius, de petardeio, que mira... de vegades va bé. Omnipresència, se'n podria dir, per què la quantitat de llocs pels quals treus el nas és remarcable.
A més, Clídice, escrius bé. No sé quina formació tens, però se't noten hores de vol alhora de fer anar els elements de l'oració simple i la composta. I si mai fitxessis, ho sabries fer des d'una posició ideològica, d'aquelles que no s'expliquen, sinó que es desgranen subtilment d'anar llegint-te, d'anar veient què t'interessa, i com raones, o fins i tot polemitzes, quan és el cas, amb altres ítems. Una posició pròpia. És fonamental.
Per quin altre motiu, et regalo la lupa? Per un element de la teva personalitat, força proper al candor de nena amb pigues, ben contrarestat amb la teva situació de senyora feta i dreta que ja sap de què va la pel·lícula, a aquestes alçades de la vida; que sap quina és la distància que mereix cada tema, i que com dius tu mateixa, ets capaç de veure'ns petits, en la lllunyania.
I per què comptes amb el respecte d'una àmplia legió de lectors i comentaristes.
Per la capacitat d'extendre una mirada amable damunt del que mires; sense voluntat de fer sang, però amb força, impacte i punch... quan cal.
I ja veus, tot això sense haver tastat la teva coca de recapta... per uns moments vaig estar temptat de deixar-me subornar a la carta, i demanar-te uns cruixents bunyols de bacallà, pels quals sóc capaç de dir sí al que sigui. Però vaja, no hagués fet falta. Amb bunyols o sense, hagués escrit el mateix.
Gràcies per la fidelitat tot aquest temps, i sobretot endavant amb el teu bloc.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: clara
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: detectat
Adreça:
untelalsulls.blogspot.com
Mira: com ja porto dies repetint -sota el risc d'estar-me fent pesat amb el tema- en breu deixo de publicar. I de fet, ja he deixat de fitxar. Pròpiament, aquesta és la darrera fitxa que dedico a un ítem. Per això... ja veuràs, fes una cosa: mira darrera la pantalla del teu ordinador. Hi veus una caixeta, ni molt petita ni molt gran? si l'obres hi trobaràs una lupa espioide. És la meva lupa. Com que a mi ja no em fa cap falta, te la regalo a tu. Sense cap compromís ni esperar res a canvi; per què en facis el que vulguis.
És una lupa que hauria pogut traspassar a qualsevol altre, amb la simbòlica intenció de subrallar que el metablogismen és una activitat saludable i fins i tot necessària. Que hi ha moltes formes de fer-ne, i que sempre hi haurà algú que la farà.
Però jo te la regalo a tu, perquè tens condicions de matablogger; i no perquè ho digui jo, sinó per què és una activitat que en certa manera ja fas, i molt bé; per què quan ens presentes la web de la setmana, sempre acabem embadalits davant d'alguna curiositat, d'alguna raresa. Recordo aquella web de les ballarines japoneses a París, per exemple. Tens bon ull per triar les coses ben fetes i originals.
Tens l'entusiasme per descobrir coses, amb aquell punt, com tu mateixa dius, de petardeio, que mira... de vegades va bé. Omnipresència, se'n podria dir, per què la quantitat de llocs pels quals treus el nas és remarcable.
A més, Clídice, escrius bé. No sé quina formació tens, però se't noten hores de vol alhora de fer anar els elements de l'oració simple i la composta. I si mai fitxessis, ho sabries fer des d'una posició ideològica, d'aquelles que no s'expliquen, sinó que es desgranen subtilment d'anar llegint-te, d'anar veient què t'interessa, i com raones, o fins i tot polemitzes, quan és el cas, amb altres ítems. Una posició pròpia. És fonamental.
Per quin altre motiu, et regalo la lupa? Per un element de la teva personalitat, força proper al candor de nena amb pigues, ben contrarestat amb la teva situació de senyora feta i dreta que ja sap de què va la pel·lícula, a aquestes alçades de la vida; que sap quina és la distància que mereix cada tema, i que com dius tu mateixa, ets capaç de veure'ns petits, en la lllunyania.
I per què comptes amb el respecte d'una àmplia legió de lectors i comentaristes.
Per la capacitat d'extendre una mirada amable damunt del que mires; sense voluntat de fer sang, però amb força, impacte i punch... quan cal.
I ja veus, tot això sense haver tastat la teva coca de recapta... per uns moments vaig estar temptat de deixar-me subornar a la carta, i demanar-te uns cruixents bunyols de bacallà, pels quals sóc capaç de dir sí al que sigui. Però vaja, no hagués fet falta. Amb bunyols o sense, hagués escrit el mateix.
Gràcies per la fidelitat tot aquest temps, i sobretot endavant amb el teu bloc.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: clara
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: detectat
Adreça:
untelalsulls.blogspot.com
diumenge, 18 d’abril del 2010
Fitxa 63: fitxa conjunta
La vida a la baronia és plàcida. El tedi ens manté connectats amb l'estricta puntualitat del present. Escriure sota l'ombra d'una figuera, al tombar de la tarda, quan encara no fa massa fresca, em permetment penjar-me, literalment, de qualsevol fenòmen volàtil. Un insecte; un núvol; una merla.
Una tauleta i un tamboret de càmping, rabiosament aristocràtics, el Mac i les llums del Vallès, que ja fonen.
Apareix el Boris, que em notifica que en breu ell i la Tània se'n van a Granollers. Em diu que passaran pel Casademunt, la botiga de música, i que després aniran a sopar i al cinema.
-La botiga de música?
-Sí. vull comprar-me un acordió.
La meva cara de perplexitat ho deu dir tot.
-Sí, Damien. Vull aprendre a tocar l'acordió.
-Als germànics us feia més d'instruments de vent...
-Deixa't estar. Mira: la meva forma de correspondre al Destí, que ha volgut que ara sigui molt ric, és tenir molt clar que algun dia puc ser molt pobre. I preparar-m'hi és una forma de tenir-ho present.
-És cert. Tots som pobres potencials. La vida fa voltes... però home, això no té perquè passar... si es fan les coses amb seny.... a veure, no tinc res contra l'acordionisme, però si anessin maldades sempre podries tornar al món de la seguretat...
-No. No sóc partidari de les reedicions. La vida consisteix en anar passant pàgines... en fi. Escolta Damien, entretant, hi ha una cosa que em fa il·lusió, a veure si em pots donar un cop de mà: m'agradaria adquirir un Citroen DS.
-El mític Tiburón?
-Exacte. Em pots mirar per internet si hi ha alguna oferta? Ah, i de passada mira'm algun mètode per a acordionistes autodidactes...
-Bé, bé. T'ho miraré.
-Per cert: com van les fitxes?
-Vaig acabant. Avui faig una fitxa conjunta; fitxo de cop tres ítems que no puc tractar per separat, sinó no em quadrarien els terminis. I després, tres fitxes més i ja hauré enllestit.
-Ho trobaràs a faltar, Damien...
-No et dic que no...
De dins la masia-palauet apareix la Tània, amb el seu pas gràcil, de floreta silvestre, a punt per marxar. Els veig ficar-se dins del Megane, i enfilar el camí que lentament els portarà fins la carretereta que va de Caldes a Granollers, travessant el cor del Vallès Central.
Ja no hi ha prou llum per escriure a fora. A l'estiu, serà una bona idea penjar un fanal de sota la branca de la figuera. Però qui en sap res, de l'estiu...
Entro, i pujo a la meva habitació. Ja sol, em capbusso en els blocs dels meus ítems d'avui.
Francesc Puigcarbó
La dada sorprenent és que aquest super blogger té al càrrec... més de vint blocs, dels quals sembla que manté a bon rendiment la xifra de nou. Escrits amb un estil àgil, clar, fa de bon llegir. La temàtica és d'interès general, enllaçant cultura i vivències. M'ha sorprès descobrir que també va passar part de la seva infantesa a Caldes de Montbui... com jo; amb la diferància que jo, als sis anyets, no vaig conèixer-hi Kubala, i ell sí. Passejant per Caldes, justament.
Res d'agrors, ni males llets de vell rondinaire. Hi ha la pausa i la calma que dóna -m'imagino- l'edat daurada, que cada cop estic més convençut que deu ser, no tant la joventut com sí la bona vellesa.
I una altra grata sorpresa: tenir de fons de lectura "Last train home" i "As it is", de l'immensíssim Pat Metheny. Pell de gallina, corrent amunt i avall per l'espinada.
blocfpr.blogspot.com
Abd el Krim
Aquest és un ítem que en més d'una ocasió he fet l'intent de fitxar, però sempre n'he desistit, per incapacitat d'atrapar-lo per alguna banda. Potser és inatrapable des de qualsevol etiqueta o estereotip ordinari. Això sí, no és ni un musulmà de manual -tampoc sabria dir en què consisteix, un musulmà de manual-, ni un pan-independentista de manual, ni un estrem-esquerrista de manual, ni un trinxerista... Sempre té una posició pròpia per dir alguna cosa més enllà dels tòpics habituals. No té res de manual, sinó que és simplement ell. Tan desconcertant com interessant.
Es mou entre línies en litigi amb la frescura d'un observador amb passaport suís. Confraternitza per totes bandes, o ho fa veure. Sempre en tinc la intriga. Tot i que quan s'escau, no massa sovint, també reparteix.
abd-el-krim.blogspot.com
Filosòfica ment
Hi ha una revifada de la filosofia? Es gira la mirada, cansats de tanta impostura interessada, cap al terreny de les qüestions fonamentals ben enfocades, ben fonamentades?
Ho vam dir: la filosofia no és el substitutori de la pastilleta de Prozac. Per això calen aparadors seriosos de la veritable naturalesa d'aquesta disciplina humana. Per als amants de la matèria filosòfica, per als de debò, per als qui no tenen pressa ni els crema ni la immediatesa ni el mouse sota el dit, hi ha "Filosòfica ment". Textos llargs, seriosos, rigorosos. Textos ben escollits, interessants, avalats per noms amb entitat, i pel bon criteri dels responsables del bloc.
En temps de fast food, slow food per a l'intel·lecte. Digestió lenta però profitosa, amb garantia d'absorció de tots els nutrients.
filosoficament.blogspot.com
....
Apago l'ordinador. M'adono que ja són quarts d'una, i que encara no he sopat. Caldrà baixar a la cuina.
Hi ha un pastís a la nevera, de xocolata i melmelada de gerds, de la Pastisseria Mauri, de Rambla Catalunya. El deu haver portat la Tània, que al matí ha estat a Barcelona, que havia de passar per la Pompeu. Si es pot tocar el cel amb el paladar, cèrtament un dels mitjans possibles és un pastís de la Mauri.
Em fico al llit, pensant en la propera fitxa. Ja la tinc mentalment redactada. No sé com s'ho prendrà, l'ítem en qüestió. Ho mig intueixo, estic segur que no recollirà el guant, però si més no, li farà gràcia.
Veurem. Serà d'aquí a tres dies.
I finalment, el cap reposa. Una jornada més en aquest món, que se'n va.
Crec ja que m'adormo. Em sembla sentir, aproximant-se, la remor d'un cotxe. Un mussol crida, i el Boris i la Tània ja tornen.
Tot en ordre. Què més vols?
Una tauleta i un tamboret de càmping, rabiosament aristocràtics, el Mac i les llums del Vallès, que ja fonen.
Apareix el Boris, que em notifica que en breu ell i la Tània se'n van a Granollers. Em diu que passaran pel Casademunt, la botiga de música, i que després aniran a sopar i al cinema.
-La botiga de música?
-Sí. vull comprar-me un acordió.
La meva cara de perplexitat ho deu dir tot.
-Sí, Damien. Vull aprendre a tocar l'acordió.
-Als germànics us feia més d'instruments de vent...
-Deixa't estar. Mira: la meva forma de correspondre al Destí, que ha volgut que ara sigui molt ric, és tenir molt clar que algun dia puc ser molt pobre. I preparar-m'hi és una forma de tenir-ho present.
-És cert. Tots som pobres potencials. La vida fa voltes... però home, això no té perquè passar... si es fan les coses amb seny.... a veure, no tinc res contra l'acordionisme, però si anessin maldades sempre podries tornar al món de la seguretat...
-No. No sóc partidari de les reedicions. La vida consisteix en anar passant pàgines... en fi. Escolta Damien, entretant, hi ha una cosa que em fa il·lusió, a veure si em pots donar un cop de mà: m'agradaria adquirir un Citroen DS.
-El mític Tiburón?
-Exacte. Em pots mirar per internet si hi ha alguna oferta? Ah, i de passada mira'm algun mètode per a acordionistes autodidactes...
-Bé, bé. T'ho miraré.
-Per cert: com van les fitxes?
-Vaig acabant. Avui faig una fitxa conjunta; fitxo de cop tres ítems que no puc tractar per separat, sinó no em quadrarien els terminis. I després, tres fitxes més i ja hauré enllestit.
-Ho trobaràs a faltar, Damien...
-No et dic que no...
De dins la masia-palauet apareix la Tània, amb el seu pas gràcil, de floreta silvestre, a punt per marxar. Els veig ficar-se dins del Megane, i enfilar el camí que lentament els portarà fins la carretereta que va de Caldes a Granollers, travessant el cor del Vallès Central.
Ja no hi ha prou llum per escriure a fora. A l'estiu, serà una bona idea penjar un fanal de sota la branca de la figuera. Però qui en sap res, de l'estiu...
Entro, i pujo a la meva habitació. Ja sol, em capbusso en els blocs dels meus ítems d'avui.
Francesc Puigcarbó
La dada sorprenent és que aquest super blogger té al càrrec... més de vint blocs, dels quals sembla que manté a bon rendiment la xifra de nou. Escrits amb un estil àgil, clar, fa de bon llegir. La temàtica és d'interès general, enllaçant cultura i vivències. M'ha sorprès descobrir que també va passar part de la seva infantesa a Caldes de Montbui... com jo; amb la diferància que jo, als sis anyets, no vaig conèixer-hi Kubala, i ell sí. Passejant per Caldes, justament.
Res d'agrors, ni males llets de vell rondinaire. Hi ha la pausa i la calma que dóna -m'imagino- l'edat daurada, que cada cop estic més convençut que deu ser, no tant la joventut com sí la bona vellesa.
I una altra grata sorpresa: tenir de fons de lectura "Last train home" i "As it is", de l'immensíssim Pat Metheny. Pell de gallina, corrent amunt i avall per l'espinada.
blocfpr.blogspot.com
Abd el Krim
Aquest és un ítem que en més d'una ocasió he fet l'intent de fitxar, però sempre n'he desistit, per incapacitat d'atrapar-lo per alguna banda. Potser és inatrapable des de qualsevol etiqueta o estereotip ordinari. Això sí, no és ni un musulmà de manual -tampoc sabria dir en què consisteix, un musulmà de manual-, ni un pan-independentista de manual, ni un estrem-esquerrista de manual, ni un trinxerista... Sempre té una posició pròpia per dir alguna cosa més enllà dels tòpics habituals. No té res de manual, sinó que és simplement ell. Tan desconcertant com interessant.
Es mou entre línies en litigi amb la frescura d'un observador amb passaport suís. Confraternitza per totes bandes, o ho fa veure. Sempre en tinc la intriga. Tot i que quan s'escau, no massa sovint, també reparteix.
abd-el-krim.blogspot.com
Filosòfica ment
Hi ha una revifada de la filosofia? Es gira la mirada, cansats de tanta impostura interessada, cap al terreny de les qüestions fonamentals ben enfocades, ben fonamentades?
Ho vam dir: la filosofia no és el substitutori de la pastilleta de Prozac. Per això calen aparadors seriosos de la veritable naturalesa d'aquesta disciplina humana. Per als amants de la matèria filosòfica, per als de debò, per als qui no tenen pressa ni els crema ni la immediatesa ni el mouse sota el dit, hi ha "Filosòfica ment". Textos llargs, seriosos, rigorosos. Textos ben escollits, interessants, avalats per noms amb entitat, i pel bon criteri dels responsables del bloc.
En temps de fast food, slow food per a l'intel·lecte. Digestió lenta però profitosa, amb garantia d'absorció de tots els nutrients.
filosoficament.blogspot.com
....
Apago l'ordinador. M'adono que ja són quarts d'una, i que encara no he sopat. Caldrà baixar a la cuina.
Hi ha un pastís a la nevera, de xocolata i melmelada de gerds, de la Pastisseria Mauri, de Rambla Catalunya. El deu haver portat la Tània, que al matí ha estat a Barcelona, que havia de passar per la Pompeu. Si es pot tocar el cel amb el paladar, cèrtament un dels mitjans possibles és un pastís de la Mauri.
Em fico al llit, pensant en la propera fitxa. Ja la tinc mentalment redactada. No sé com s'ho prendrà, l'ítem en qüestió. Ho mig intueixo, estic segur que no recollirà el guant, però si més no, li farà gràcia.
Veurem. Serà d'aquí a tres dies.
I finalment, el cap reposa. Una jornada més en aquest món, que se'n va.
Crec ja que m'adormo. Em sembla sentir, aproximant-se, la remor d'un cotxe. Un mussol crida, i el Boris i la Tània ja tornen.
Tot en ordre. Què més vols?
dijous, 15 d’abril del 2010
Fitxa 62: Tú y yo contra mundum (Blanca Gª Manjón)
Vull subratllar positivament el bloc "Tu y yo, contra mundum", l'editora del qual és Blanca Gª Manjón, un bloc seriós, centrat en textos de temàtica històrica -les dues grans guerres, el nazisme, la URSS, l'holocaust.
El centre d'interès dels textos és, en general, l'experiència de l'individu davant dels episodis convulsos, la forma com els drames de la història passen per damunt de la persona concreta. En tot el bloc s'hi respira densitat humana, sensibilitat. Fins i tot quan Blanca s'aparta de la línia habitual.
En algun moment l'autora ens ha presentat un text referit a la seva vivència personal. Sembla que el bloc també és obert a aquesta possibilitat, a la d'escriure escrutant sentiments i sensacions vivencials, d'aquells que un escriu per dir-se a si mateix quatre coses essencials per centrar el full de ruta. I ho fa amb l'amplitud i profunditat adequades, amb la pausa que el bloc permet.
En el seu post de presentació ens explica que les seves primeres passes a la xarxa les va fer en un fotolog, el qual va clausurar, desencisada, quan ho va considerar oportú. Certament, el seu bloc no té res a veure amb l'infumable atmosfera dels fotologs, un espantós allau premonitori de l'estupidesa social que ens espera en un futur no gaire llunyà, si el pas del temps i la maduració del personal no hi posa una mica de remei. Per sort, la Blanca ha desertat a temps, i a fe que el canvi és de chapeau. Bé, no conec el seu fotolog, malgrat que n'he conegut molts d'altres, i la idea que en tinc és la d'una ciber-zona marcada per l'egocentrisme superficial, un món farcit de Victorias Beckham i Cristianoronaldos d'estar per casa. Per això no puc menys que imaginar-me que al final la Blanca, la que coneixem aquí, es devia sentir ben fora de context.
La seva claretat expositiva és una qualitat a destacar, avui en què justament moltes plomes promocionadetes, patrocinadetes, amb un nom que no saps ben bé d'on han tret, no estan a l'alçada que caldria esperar. Per contra, la de Gª Manjón és ordenada, intel·ligible, amb aplom i rigor.
El problema amb què ens trobem, avui per avui amb "Tu y yo, contra mundum", és la baixa periodicitat amb què apareixen els textos. Tots sabem que la constància que demana un bloc pot arribar a superar la disponibilitat de l'editor. Però si Blanca Gª Manjón hi creu i la idea la il·lusiona, és un bon camí a continuar, tant per la temàtica en què fins ara s'ha centrat com per la orientació personal que hi dóna.
Valoració de l'ítem:
Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat
Adreça:
tuyyocontramundum.wordpress.com
El centre d'interès dels textos és, en general, l'experiència de l'individu davant dels episodis convulsos, la forma com els drames de la història passen per damunt de la persona concreta. En tot el bloc s'hi respira densitat humana, sensibilitat. Fins i tot quan Blanca s'aparta de la línia habitual.
En algun moment l'autora ens ha presentat un text referit a la seva vivència personal. Sembla que el bloc també és obert a aquesta possibilitat, a la d'escriure escrutant sentiments i sensacions vivencials, d'aquells que un escriu per dir-se a si mateix quatre coses essencials per centrar el full de ruta. I ho fa amb l'amplitud i profunditat adequades, amb la pausa que el bloc permet.
En el seu post de presentació ens explica que les seves primeres passes a la xarxa les va fer en un fotolog, el qual va clausurar, desencisada, quan ho va considerar oportú. Certament, el seu bloc no té res a veure amb l'infumable atmosfera dels fotologs, un espantós allau premonitori de l'estupidesa social que ens espera en un futur no gaire llunyà, si el pas del temps i la maduració del personal no hi posa una mica de remei. Per sort, la Blanca ha desertat a temps, i a fe que el canvi és de chapeau. Bé, no conec el seu fotolog, malgrat que n'he conegut molts d'altres, i la idea que en tinc és la d'una ciber-zona marcada per l'egocentrisme superficial, un món farcit de Victorias Beckham i Cristianoronaldos d'estar per casa. Per això no puc menys que imaginar-me que al final la Blanca, la que coneixem aquí, es devia sentir ben fora de context.
La seva claretat expositiva és una qualitat a destacar, avui en què justament moltes plomes promocionadetes, patrocinadetes, amb un nom que no saps ben bé d'on han tret, no estan a l'alçada que caldria esperar. Per contra, la de Gª Manjón és ordenada, intel·ligible, amb aplom i rigor.
El problema amb què ens trobem, avui per avui amb "Tu y yo, contra mundum", és la baixa periodicitat amb què apareixen els textos. Tots sabem que la constància que demana un bloc pot arribar a superar la disponibilitat de l'editor. Però si Blanca Gª Manjón hi creu i la idea la il·lusiona, és un bon camí a continuar, tant per la temàtica en què fins ara s'ha centrat com per la orientació personal que hi dóna.
Valoració de l'ítem:
Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat
Adreça:
tuyyocontramundum.wordpress.com
dilluns, 12 d’abril del 2010
Fitxa 61: Té la mà Maria - Reus
Conec dos reusencs que no paren quiets. Sempre per aquí, per allà, entre Barcelona, Peruggia, els EUA; són un cul inquiet, i si algun cop s'asseuen, no és precisament en un banc de la plaça Joan Prim.
Ara en conec tres. El tercer, l'ítem d'avui, artista com els altres dos, encarna també a la perfecció aquesta mena de picor universalista que sembla que tenen aquella gent de per allà; com si als reusencs algú els hagués privat del mar -els tarragonins?- i aquesta mena de castració situacional els empenyés a volar.
És el tòpic, ho sé, i el tòpic diu:
"Reus-París-Londres".
En el cas d'avui, la fórmula es queda curta: Reus-París-Londres-Little Rock-Nova York-Holanda-Israel-Itàlia; i me'n deixo.
L'encapçalament del bloc és una mica enganyós: "Té la mà Maria - Reus. Relats satírics i lúdics per a grans i petits".
T'imagines, doncs, que hi vas a llegir, però tens la sorpresa que acaba sent un bloc per mirar.
El que fa fonamentalment l'ítem-té-la-mà és presentar l'obra d'artistes. Ens presenta un catàleg de les seves creacions, amb la qual cosa els seus posts són un llarg i pausat recorregut amb la mirada al capdavant. Il·lustració. Pintura. Fotografia. Visualitat pura. Art.
Quasi sempre amb la figura humana com a centre. Els rostres; la bellesa femenina, austerament natural, essencial, o artificiosament desbordant. En general, malgrat un innegable gust pel blanc i negre, m'hi sembla apreciar el gust per la policromia viva, amb certa inflor, amb ímpetu, amb una certa tensió envers la forma, però sempre, al final, aquesta darrera acaba guanyant el pols per l'equilibri. Apol·lo guanya, però la força dels continguts hi és ben patent. Hi ha el plaer de mirar, però no és pas un mirar buid. Hi ha una visualitat que parla.
Sí que de tant en tant algun text pren protagonisme. Sí que hi hem llegit algun relat irònic; recordem, per exemple, una redacció infantil en què una nena parlava dels enormes aventatges d'haver incorporat l'ordinador a la seva tasca escolar quiotidiana. Però vaja, insisteixo, el format clàssic de Té la mà Maria és el de l'àmplia exposició d'imatges, rematada per un video igualment recreatiu per als sentits. La música que l'acompanya sol ser també cristal·lina, líquida. Fins i tot en la faceta combativa del creador del bloc, el post acaba sent una mostra d'imatges -la contaminació petroquímica, per exemple- que, valgui la paradoxa, són fotos molt belles.
Per cert: el seu post d'abans d'ahir dissabte, malgrat que visualment trenqui tots els esquemes habituals de la línia Té-la-mà, té una intenció claríssima. I allà el gust de cadascú.
Aquí queda, doncs la recomanació. Un altre bloc original, creatiu, pensat en positiu, amb ganes d'aportar i construir alguna cosa.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: periòdic
Adreça:
telamamaria.blogspot.com
Ara en conec tres. El tercer, l'ítem d'avui, artista com els altres dos, encarna també a la perfecció aquesta mena de picor universalista que sembla que tenen aquella gent de per allà; com si als reusencs algú els hagués privat del mar -els tarragonins?- i aquesta mena de castració situacional els empenyés a volar.
És el tòpic, ho sé, i el tòpic diu:
"Reus-París-Londres".
En el cas d'avui, la fórmula es queda curta: Reus-París-Londres-Little Rock-Nova York-Holanda-Israel-Itàlia; i me'n deixo.
L'encapçalament del bloc és una mica enganyós: "Té la mà Maria - Reus. Relats satírics i lúdics per a grans i petits".
T'imagines, doncs, que hi vas a llegir, però tens la sorpresa que acaba sent un bloc per mirar.
El que fa fonamentalment l'ítem-té-la-mà és presentar l'obra d'artistes. Ens presenta un catàleg de les seves creacions, amb la qual cosa els seus posts són un llarg i pausat recorregut amb la mirada al capdavant. Il·lustració. Pintura. Fotografia. Visualitat pura. Art.
Quasi sempre amb la figura humana com a centre. Els rostres; la bellesa femenina, austerament natural, essencial, o artificiosament desbordant. En general, malgrat un innegable gust pel blanc i negre, m'hi sembla apreciar el gust per la policromia viva, amb certa inflor, amb ímpetu, amb una certa tensió envers la forma, però sempre, al final, aquesta darrera acaba guanyant el pols per l'equilibri. Apol·lo guanya, però la força dels continguts hi és ben patent. Hi ha el plaer de mirar, però no és pas un mirar buid. Hi ha una visualitat que parla.
Sí que de tant en tant algun text pren protagonisme. Sí que hi hem llegit algun relat irònic; recordem, per exemple, una redacció infantil en què una nena parlava dels enormes aventatges d'haver incorporat l'ordinador a la seva tasca escolar quiotidiana. Però vaja, insisteixo, el format clàssic de Té la mà Maria és el de l'àmplia exposició d'imatges, rematada per un video igualment recreatiu per als sentits. La música que l'acompanya sol ser també cristal·lina, líquida. Fins i tot en la faceta combativa del creador del bloc, el post acaba sent una mostra d'imatges -la contaminació petroquímica, per exemple- que, valgui la paradoxa, són fotos molt belles.
Per cert: el seu post d'abans d'ahir dissabte, malgrat que visualment trenqui tots els esquemes habituals de la línia Té-la-mà, té una intenció claríssima. I allà el gust de cadascú.
Aquí queda, doncs la recomanació. Un altre bloc original, creatiu, pensat en positiu, amb ganes d'aportar i construir alguna cosa.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: periòdic
Adreça:
telamamaria.blogspot.com
divendres, 9 d’abril del 2010
Fitxa 60: Evocacions
El seu bloc es diu "Quadern d'evocacions", i ell, l'autor, consigna obertament nom i cognoms, però se'l coneix com a Evocacions, familiarment, l'Evo.
Per part meva m'hi referiré com a Evocacions o ítem-Evocacions.
Em dóna la impressió que l'Evocacions també és un lector d'ànimes, i que dins d'aquestes hi llegeix coses a les quals dóna més importància que a d'altres; vull dir que, i n'estic plenament convençut, que l'ítem-Evocacions valora més, en el proïsme -virtual o real- la bondat abans que la intel·ligència o el talent. A més, el veig empàtic i comprensiu. Tolerant. Com va dir un cop, n'ha vist de tots colors, i això per força hi ajuda molt.
Ara, no us penseu que es deixa tocar gaire els collons. Si se'l busca se'l troba. I se'l troba d'una manera que a mi m'agrada: se'l troba fotent-te una bonica rebregadeta irònica. M'ha agradat com s'ha torejat alguns pobres trolls, quan han aparegut per aquests escenaris de per aquí, aquests que més o menys hem anat compartint durant aquest temps. I és que només un pobre troll, des de la misèria mental, des del prejudici i de l'enveja, es podria veure en cor de perdre-li el respecte a l'Evocacions, un ítem respectat dins i fora de la xarxa. Bé, dins la xarxa com a ítem, fora d'aquesta com a persona. I alguna cosa deu tenir, per què això sigui així; segurament alguna cosa relacionada amb el compromís i la coherència.
A l'Evocacions, al principi, jo no li agradava gaire. Em veia pretenciós, sobrat. Ell valora la humilitat, i no li agraden els set-ciències, els prepotents, els desafiants, els que no poden salvar-se del seu complex d'inferioritat més que elevant el seu ego a l'enèssima sobrada. Però és que jo no hi podia fer res. A mi m'han dibuixat així. Ja m'agradaria que no existisin les Mans, perquè aleshores jo podria ser responsable del que sóc, construiria la meva essència a base de decisions lliures... llavors seria com tu, una persona compromesa amb el saber, però no monopolitzador de la veritat. I seria humil, senzill. Mesurat i educat. Però aquesta mena de Déu que mou els meus fils no em dóna marge. Bé, almenys la part positiva és que així em puc alliberar de la responsabilitat pel que faig o dic, per les meves faltes i pecats. Jo no en tinc la culpa. Doneu-li tota a Ell. A elles, més ben dit, a les Mans Que Em Dibuixen.
Però ja et dic, Evo -bah, permete'm la familiaritat- ara, cap al final, m'estan pintant amb un tupè de repòrter càndid, i ja no em sobro tant.
L'Evo té un tarannà personal -hi ha ànimes darrera els ítems- que el porta sempre a
donar el toc de serenitat. A relativitzar, a deixar sempre alguna altra porta entreoberta, deixant únicament tancada, a pany i forrellat, la porta del dogmatisme.
Recomano el bloc de l'Evocacions. Heterogeni en els continguts, confirma el tarannà heterodox del que ell mateix fa bandera explícita. S'hi respiren unes ganes de fugir del tòpic, de no instal·lar-se en la superficialitat; sempre m'ha donat la sensació que en les seves línies hi ha recerca, tempteig, una sensació de continu anar buscant i anar trobant, però sempre per seguir buscant; una recerca de direccions, com si fos cert que el pensament no es pot apalancar, apoltronar-se, que aleshores se li fa un cul gros i pesant, apareixen les infalibilitats i llavors és quan s'acaba la gràcia del viatge. I si ens podem agafar a alguna cosa, ben fort, llegiu el que diu l'Evocacions al perfil del seu bloc. Es poden tirar moltes milles, si ho sabem fer així.
I res, Evocacions, per què així t'he vist, així t'he descrit.
Ha estat un plaer tenir-te per aquí durant aquests mesos.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
evocacions.blogspot.com
Per part meva m'hi referiré com a Evocacions o ítem-Evocacions.
Em dóna la impressió que l'Evocacions també és un lector d'ànimes, i que dins d'aquestes hi llegeix coses a les quals dóna més importància que a d'altres; vull dir que, i n'estic plenament convençut, que l'ítem-Evocacions valora més, en el proïsme -virtual o real- la bondat abans que la intel·ligència o el talent. A més, el veig empàtic i comprensiu. Tolerant. Com va dir un cop, n'ha vist de tots colors, i això per força hi ajuda molt.
Ara, no us penseu que es deixa tocar gaire els collons. Si se'l busca se'l troba. I se'l troba d'una manera que a mi m'agrada: se'l troba fotent-te una bonica rebregadeta irònica. M'ha agradat com s'ha torejat alguns pobres trolls, quan han aparegut per aquests escenaris de per aquí, aquests que més o menys hem anat compartint durant aquest temps. I és que només un pobre troll, des de la misèria mental, des del prejudici i de l'enveja, es podria veure en cor de perdre-li el respecte a l'Evocacions, un ítem respectat dins i fora de la xarxa. Bé, dins la xarxa com a ítem, fora d'aquesta com a persona. I alguna cosa deu tenir, per què això sigui així; segurament alguna cosa relacionada amb el compromís i la coherència.
A l'Evocacions, al principi, jo no li agradava gaire. Em veia pretenciós, sobrat. Ell valora la humilitat, i no li agraden els set-ciències, els prepotents, els desafiants, els que no poden salvar-se del seu complex d'inferioritat més que elevant el seu ego a l'enèssima sobrada. Però és que jo no hi podia fer res. A mi m'han dibuixat així. Ja m'agradaria que no existisin les Mans, perquè aleshores jo podria ser responsable del que sóc, construiria la meva essència a base de decisions lliures... llavors seria com tu, una persona compromesa amb el saber, però no monopolitzador de la veritat. I seria humil, senzill. Mesurat i educat. Però aquesta mena de Déu que mou els meus fils no em dóna marge. Bé, almenys la part positiva és que així em puc alliberar de la responsabilitat pel que faig o dic, per les meves faltes i pecats. Jo no en tinc la culpa. Doneu-li tota a Ell. A elles, més ben dit, a les Mans Que Em Dibuixen.
Però ja et dic, Evo -bah, permete'm la familiaritat- ara, cap al final, m'estan pintant amb un tupè de repòrter càndid, i ja no em sobro tant.
L'Evo té un tarannà personal -hi ha ànimes darrera els ítems- que el porta sempre a
donar el toc de serenitat. A relativitzar, a deixar sempre alguna altra porta entreoberta, deixant únicament tancada, a pany i forrellat, la porta del dogmatisme.
Recomano el bloc de l'Evocacions. Heterogeni en els continguts, confirma el tarannà heterodox del que ell mateix fa bandera explícita. S'hi respiren unes ganes de fugir del tòpic, de no instal·lar-se en la superficialitat; sempre m'ha donat la sensació que en les seves línies hi ha recerca, tempteig, una sensació de continu anar buscant i anar trobant, però sempre per seguir buscant; una recerca de direccions, com si fos cert que el pensament no es pot apalancar, apoltronar-se, que aleshores se li fa un cul gros i pesant, apareixen les infalibilitats i llavors és quan s'acaba la gràcia del viatge. I si ens podem agafar a alguna cosa, ben fort, llegiu el que diu l'Evocacions al perfil del seu bloc. Es poden tirar moltes milles, si ho sabem fer així.
I res, Evocacions, per què així t'he vist, així t'he descrit.
Ha estat un plaer tenir-te per aquí durant aquests mesos.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
evocacions.blogspot.com
dimarts, 6 d’abril del 2010
Fitxa 59: Leblansky
"Enceneu els llums" és moltes coses alhora. D'una banda, compleix la funció que molts editors de bloc han volgut donar al seu espai, és a dir, la finestra per on anar mostrant-se, en primera persona: he fet això, m'ha passat allò... També és un catàleg de recomanacions: pel·lícules, novel·les, còmics -tebeos, com a Leblansky li agrada dir-ne.
Però la substància que lliga tot el poti-poti és un trànsit constant entre la realitat i la ficció. Les novel·les, les històries de còmic, són ficcions incorporades a la realitat de la vida, i la vida sempre es pot explicar de forma historiada, en què un es posa a si mateix de personatge, i es veu des de la perspectiva d'un ull que mira des de sobre. Aquí cal encendre ell llums, per tal que els traços del dibuixant siguin precisos, i s'entenguin bé damunt del paper. Les ficcions són belles, si estan ben dibuixades. Aquest és el denominador comú de Leblansky: per això s'autoqualifica de cercador de ficcions.
El culte a la ficció neix segurament del descubriment que, els petits humans -aquests petits micos pretenciosos-, si ens ho proposem podem jugar a ser déus; a ser Mans que Dibuixen. Hem descobert que crear és apassionant, i que a més ens proporciona la millor imatge de nosaltres mateixos. I que el joc més divertit és el d'assimilar la ficció a la realitat; transmutar l'irreal en real, com quan la pedra filosofal transmutava en or tot metall vulgar. I la clau màgica és la versemblança. Quan Les Mans que Dibuixen afinen i afinen en la construcció de la versemblança comença la fascinació i la rendició a la credulitat voluntària; la seducció de la irrealitat.
Si deambulen per les pàgines d'"Enceneu els llums" s'adonaran que Leblansky és un ítem d'aquells a qui les coses deixen empremta, capaços d'impregnar-se, d'absorbir, per posteriorment retornar-nos la realitat vivenciada, historiada. I el retorn porta el toc Leblanski, un toc d'estètica retro, una marca d'infantesa, com de paradís perdut. Tant si parla de tebeos, com de maletes, de vacances i viatges, com de la seva experiència amb els testimonis de Jehovà, com si ens mostra antics cartells de cinema, tot va sota la forma estètica corresponent. Tot sota el prisma, el toc Leblansky. "Som el que mengem", diuen alguns. Potser som més el que hem llegit, el que hem vist, el que ens ha emocionat, el que ens ha captivat.
Hi ha una història de les que explica Leblansky que particularment m'ha entusiasmat, i és la del rastreig que ha fet del país imaginari de Sildàvia. N'ha seguit la pista per diversos fronts, buscant fonts documentals, bibliogràfiques fins i tot, i al final... tornem al que deiem: la versemblança fa caure tots els murs de defensa i ens envaeix la veritat de la ficció, quan ja no sabem si Sildàvia és real o és un somni. És bonic alimentar un referent col·lectiu, com diu ell al text corresponent. Els recomano vivament, doncs, el post "Postals de Syldavie", arxivat sota la categoria "Tebeos i més", espcialment si també són cercadors de ficcions. Ah, i el video que aporta Leblansky és ja l'embolica que fa fort: és la interpretació de l'himne nacional de Sildàvia, per oquestra simfònica i cor, amb l'aparició del Rei Muskar XII de Sildàvia amb el Ceptre d'Oottokar a les mans, i els integrants del cor cantant amb un àlbum de Tintin a les mans. És l'estocada definitiva. I és que al final el que menys importa és si Sildàvia existí o no. Entre Hergé i Leblanski, la gràcia és la d'alimentar el mite. La versemblança la fa real.
(parèntesi, i aprofito: de la mateixa manera dic que pels mateixos motius és fascinant la literatura d'Umberto Eco; obres mestres són el que ha escrit aquest senyor, amb el Pèndol de Foucault i El nom de la Rosa).
És la capacitat de fer real el que no n'és, el que enganxa. Que no s'apaguin, doncs, els llums d'aquesta inquietud.
Fins aquí la fitxa.
Les Mans que Ens Dibuixen, per voluntat seva, i gràcies a l'amabilitat, gentilesa i bon humor del senyor Berenguer Santveí, han disposat que ja estiguem instal·lats a la rèplica vallesana del Castell de Moulinsart.
El senyor Santveí, antic conegut meu, un xicot -avui ja no tant- de mèdula espanyola a més no poder, contràriament al que poden fer pensar el seu nom i cognom, un xicot que encara encén un Marlboro amb un altre Marlboro, culte fins al nihilisme extrem, simpàtic i lleial a la paraula donada, no ha tingut inconvenient en cedir al Boris el títol de Baró de Montbui, i en vendre'ns la casa i les terres circumdants per un preu generós. Diu que només per veure's lliure de la càrrega d'impostos i contribucions ja es treu un pes de sobre.
I allí estem, Tània, Boris, i Damien.
Tània, que escriu i algun dia ens donarà una alegria, malgrat que hagi abandonat el seu bloc.
Boris, que s'ha comprat un monocle i un bastó, i passeja i passeja respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat.
Damien, que s'ha deixat un tupè atintinat, i es pregunta qui regeix la ment de qui el dibuixa.
La realitat és un joc de nines russes. Només conec la que tinc per damunt, i és una incògnita quin és el nombre exacte de les que hi ha. Quantes capes hi ha abans no arribem al Dibuixant Suprem?
Valoració de l'ítem:
Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
enceneu-els-llums.blogspot.com/
Però la substància que lliga tot el poti-poti és un trànsit constant entre la realitat i la ficció. Les novel·les, les històries de còmic, són ficcions incorporades a la realitat de la vida, i la vida sempre es pot explicar de forma historiada, en què un es posa a si mateix de personatge, i es veu des de la perspectiva d'un ull que mira des de sobre. Aquí cal encendre ell llums, per tal que els traços del dibuixant siguin precisos, i s'entenguin bé damunt del paper. Les ficcions són belles, si estan ben dibuixades. Aquest és el denominador comú de Leblansky: per això s'autoqualifica de cercador de ficcions.
El culte a la ficció neix segurament del descubriment que, els petits humans -aquests petits micos pretenciosos-, si ens ho proposem podem jugar a ser déus; a ser Mans que Dibuixen. Hem descobert que crear és apassionant, i que a més ens proporciona la millor imatge de nosaltres mateixos. I que el joc més divertit és el d'assimilar la ficció a la realitat; transmutar l'irreal en real, com quan la pedra filosofal transmutava en or tot metall vulgar. I la clau màgica és la versemblança. Quan Les Mans que Dibuixen afinen i afinen en la construcció de la versemblança comença la fascinació i la rendició a la credulitat voluntària; la seducció de la irrealitat.
Si deambulen per les pàgines d'"Enceneu els llums" s'adonaran que Leblansky és un ítem d'aquells a qui les coses deixen empremta, capaços d'impregnar-se, d'absorbir, per posteriorment retornar-nos la realitat vivenciada, historiada. I el retorn porta el toc Leblanski, un toc d'estètica retro, una marca d'infantesa, com de paradís perdut. Tant si parla de tebeos, com de maletes, de vacances i viatges, com de la seva experiència amb els testimonis de Jehovà, com si ens mostra antics cartells de cinema, tot va sota la forma estètica corresponent. Tot sota el prisma, el toc Leblansky. "Som el que mengem", diuen alguns. Potser som més el que hem llegit, el que hem vist, el que ens ha emocionat, el que ens ha captivat.
Hi ha una història de les que explica Leblansky que particularment m'ha entusiasmat, i és la del rastreig que ha fet del país imaginari de Sildàvia. N'ha seguit la pista per diversos fronts, buscant fonts documentals, bibliogràfiques fins i tot, i al final... tornem al que deiem: la versemblança fa caure tots els murs de defensa i ens envaeix la veritat de la ficció, quan ja no sabem si Sildàvia és real o és un somni. És bonic alimentar un referent col·lectiu, com diu ell al text corresponent. Els recomano vivament, doncs, el post "Postals de Syldavie", arxivat sota la categoria "Tebeos i més", espcialment si també són cercadors de ficcions. Ah, i el video que aporta Leblansky és ja l'embolica que fa fort: és la interpretació de l'himne nacional de Sildàvia, per oquestra simfònica i cor, amb l'aparició del Rei Muskar XII de Sildàvia amb el Ceptre d'Oottokar a les mans, i els integrants del cor cantant amb un àlbum de Tintin a les mans. És l'estocada definitiva. I és que al final el que menys importa és si Sildàvia existí o no. Entre Hergé i Leblanski, la gràcia és la d'alimentar el mite. La versemblança la fa real.
(parèntesi, i aprofito: de la mateixa manera dic que pels mateixos motius és fascinant la literatura d'Umberto Eco; obres mestres són el que ha escrit aquest senyor, amb el Pèndol de Foucault i El nom de la Rosa).
És la capacitat de fer real el que no n'és, el que enganxa. Que no s'apaguin, doncs, els llums d'aquesta inquietud.
Fins aquí la fitxa.
Les Mans que Ens Dibuixen, per voluntat seva, i gràcies a l'amabilitat, gentilesa i bon humor del senyor Berenguer Santveí, han disposat que ja estiguem instal·lats a la rèplica vallesana del Castell de Moulinsart.
El senyor Santveí, antic conegut meu, un xicot -avui ja no tant- de mèdula espanyola a més no poder, contràriament al que poden fer pensar el seu nom i cognom, un xicot que encara encén un Marlboro amb un altre Marlboro, culte fins al nihilisme extrem, simpàtic i lleial a la paraula donada, no ha tingut inconvenient en cedir al Boris el títol de Baró de Montbui, i en vendre'ns la casa i les terres circumdants per un preu generós. Diu que només per veure's lliure de la càrrega d'impostos i contribucions ja es treu un pes de sobre.
I allí estem, Tània, Boris, i Damien.
Tània, que escriu i algun dia ens donarà una alegria, malgrat que hagi abandonat el seu bloc.
Boris, que s'ha comprat un monocle i un bastó, i passeja i passeja respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat.
Damien, que s'ha deixat un tupè atintinat, i es pregunta qui regeix la ment de qui el dibuixa.
La realitat és un joc de nines russes. Només conec la que tinc per damunt, i és una incògnita quin és el nombre exacte de les que hi ha. Quantes capes hi ha abans no arribem al Dibuixant Suprem?
Valoració de l'ítem:
Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
enceneu-els-llums.blogspot.com/
dissabte, 3 d’abril del 2010
Fitxa 58: Ferran Monegal
Avui, a propòsit del bloc de Ferran Monegal, parlarem del concepte de crítica, que és una de les coses que, durant aquest temps, hem intentat fer aquí.
Al bloc “Tele Monegal” -un cas més d'extensió a internet d'un espai televisiu- hi podem trobar, fonamentalment, les crítiques de televisió que Monegal publica a “El Periódico”, junt amb altres continguts generats per la redacció del programa.
Personalment, m'agraden les crítiques de Monegal. Compleixen amb escreix tots els estàndards del periodisme . Ben escrits, clars, amb fil conductor, amb argument, arrodonits d'alguna forma, i deixant clar sempre el punt de denúncia o d'aprovació. M'agrada la seva ironia. I amb les crítiques, quasi sempre hi estic d'acord. No sóc un gran consumidor de televisió, i sovint no sé ni de quin programa parla ni en quina “criatura” -l'equivalent als meus “ítems- està centrant la seva anàlisi, però quan sé de què va, el fons de la crítica el comparteixo quasi sempre: la denúncia de l'escombraria, del sensacionalisme, de l'incultisme, del groguisme, del ji-ji-ji-ja-ja-ja de mandíbula tonta.
De totes formes, les òptiques són les òptiques, i els punts de vista manen. Monegal és un crític amb ideologia, amb prisma, amb posicionament, que el porta a dir, per exemple, que el programa “El gato al agua” de la cadena Intereconomía” “és un programa d'humor”. Així ho diu, des del seu particular sentit de la ironia. I dir això li reporta una classe de rèpiques i reaccions que ja no tenen gaire ni d'ironia ni de finesa: les desqualificacions personals. Al del bloc d'Intereconomía, la ressenya corresponent a aquest tema apareix sota l'epígraf “El tonto contemporaneo”. I en la secció de comentaris, algú qualifica Monegal de “tonto senil”.
I és que hi ha qui s'indigna quan critiques els seus; sempre n'hi ha hagut, de més papistes que el papa; dogmàtics ofuscats a qui els sembla que la varietat d'òptiques constitueix un delicte en si mateixa. Com si tots haguéssim de trobar bé les mateixes coses. I passa sovint que, a la ironia se la contraresta amb crispació; als arguments, amb prejudicis; a l'absència d'insult, amb insult, amb epítet gruixut, amb la desqualificació personal. Sovint hi ha un preocupant desconeixement del concepte de reciprocitat, una manca de capacitat de respondre al mateix nivell. Quan més sacralitzades tenim les nostres veritats, més proclius som al fal·laç atac ad hominem. Això que dic, crec que és fàcilment constatable.
Hi ha gent que s'indigna amb els crítics perquè es pensa que aquests han de ser absolutament imparcials. El crític ha de ser subjectiu, donat que ni ell ni ningú pot saltar per damunt de la barrera que constitueix la seva condició de subjecte. El crític, igual que el periodista o el columnista no ha de ser sectari, però s'ha de guiar sempre per l'òptica que li fa pensar que hi ha coses millors que altres; que hi ha coses que no són aconsellables, ni convenients, ni bones.
En general, i és una opinió meva, detecto que hi ha molts àngels custodis de la Veritat, i poques veus unànimes en contra de les actituds demagògiques, de les prepotències, dels dogmatismes que campen amb olímpica frescura i de les ensarronades multidireccionals que es perpetren en el gran àmbit de la comunicació, Internet inclosa.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: habitual
Adreça:
blog.btv.cat/telemonegal/
Al bloc “Tele Monegal” -un cas més d'extensió a internet d'un espai televisiu- hi podem trobar, fonamentalment, les crítiques de televisió que Monegal publica a “El Periódico”, junt amb altres continguts generats per la redacció del programa.
Personalment, m'agraden les crítiques de Monegal. Compleixen amb escreix tots els estàndards del periodisme . Ben escrits, clars, amb fil conductor, amb argument, arrodonits d'alguna forma, i deixant clar sempre el punt de denúncia o d'aprovació. M'agrada la seva ironia. I amb les crítiques, quasi sempre hi estic d'acord. No sóc un gran consumidor de televisió, i sovint no sé ni de quin programa parla ni en quina “criatura” -l'equivalent als meus “ítems- està centrant la seva anàlisi, però quan sé de què va, el fons de la crítica el comparteixo quasi sempre: la denúncia de l'escombraria, del sensacionalisme, de l'incultisme, del groguisme, del ji-ji-ji-ja-ja-ja de mandíbula tonta.
De totes formes, les òptiques són les òptiques, i els punts de vista manen. Monegal és un crític amb ideologia, amb prisma, amb posicionament, que el porta a dir, per exemple, que el programa “El gato al agua” de la cadena Intereconomía” “és un programa d'humor”. Així ho diu, des del seu particular sentit de la ironia. I dir això li reporta una classe de rèpiques i reaccions que ja no tenen gaire ni d'ironia ni de finesa: les desqualificacions personals. Al del bloc d'Intereconomía, la ressenya corresponent a aquest tema apareix sota l'epígraf “El tonto contemporaneo”. I en la secció de comentaris, algú qualifica Monegal de “tonto senil”.
I és que hi ha qui s'indigna quan critiques els seus; sempre n'hi ha hagut, de més papistes que el papa; dogmàtics ofuscats a qui els sembla que la varietat d'òptiques constitueix un delicte en si mateixa. Com si tots haguéssim de trobar bé les mateixes coses. I passa sovint que, a la ironia se la contraresta amb crispació; als arguments, amb prejudicis; a l'absència d'insult, amb insult, amb epítet gruixut, amb la desqualificació personal. Sovint hi ha un preocupant desconeixement del concepte de reciprocitat, una manca de capacitat de respondre al mateix nivell. Quan més sacralitzades tenim les nostres veritats, més proclius som al fal·laç atac ad hominem. Això que dic, crec que és fàcilment constatable.
Hi ha gent que s'indigna amb els crítics perquè es pensa que aquests han de ser absolutament imparcials. El crític ha de ser subjectiu, donat que ni ell ni ningú pot saltar per damunt de la barrera que constitueix la seva condició de subjecte. El crític, igual que el periodista o el columnista no ha de ser sectari, però s'ha de guiar sempre per l'òptica que li fa pensar que hi ha coses millors que altres; que hi ha coses que no són aconsellables, ni convenients, ni bones.
En general, i és una opinió meva, detecto que hi ha molts àngels custodis de la Veritat, i poques veus unànimes en contra de les actituds demagògiques, de les prepotències, dels dogmatismes que campen amb olímpica frescura i de les ensarronades multidireccionals que es perpetren en el gran àmbit de la comunicació, Internet inclosa.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: habitual
Adreça:
blog.btv.cat/telemonegal/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)