Un Que Vigila (epíleg)

-Llamp de llamp, Damien... Ara que començàvem a assaborir els plaers de l'ociositat i la benestança, ara tu surts amb aquestes... un viatge llarg que no saps quan durarà... amb la quantitat de coses que podríem fer aquí, plegats. No et pots esperar un temps, per anar-te'n? Espera't, i marxaríem junts, tots tres... podríem anar a Creta, o a fer un trecking per l'Himalàia... ha de ser justament ara? Tan aviat? Ara que aviat tindrem el Tiburón? Aniríem pels poblets, a dinar a les fondes, i tothom ens miraria amb un somriure...
-Ha de ser ara, Boris. No em preguntis perquè.
La Tània em mira, sense dir res. Ja fa dies, li he vist en els ulls, que em llegeix per dintre; com si ja sabés què es cou dins el meu cap, el desenllaç de tot plegat. El Boris no. A ell l'he agafat per sorpresa, i no se'n sap avenir.
-I a sobre d'aquesta manera tan original... no pots viatjar com la gent normal, nooo... el senyor Damien sempre ha de fer alguna originalitat de les seves... ja en saps, tu, de fer anar un globus aerostàtic?
-Sí. He fet un curset on-line.
-Però Damien, Madeira està molt lluny, és un minúscul punt enmig de l'oceà... quan hagis d'aterrar no l'encertaràs, i cauràs a l'aigua... et passarà com al Cobi, que el van trobar desinflat i rebregat, oferint una imatge patètica...
-Boris, ho tinc decidit. He de fer aquest viatge. Vosaltres feu la vostra i no us procupeu. Us teniu l'un a l'altre, i en el fons no em necessiteu.
-És que de cop m'adono, Damien, que tu i jo no hem estat lluny l'un de l'altre massa temps, desde...

Té raó. Quasi des que jo era un nen, i ell un adol·lescent, quasi un jove. El vaig conèixer a la Postdamer Platz, el matí gris que marxava de Berlín; que em feien marxar de Berlín. El Boris era el nebot del funcionari que, portant-me de la mà, m'expatriava. Tots tres vam fer aquell viatge en un bimotor, des de l'aeroport de Schönefeld fins a Trípoli. Des de Líbia, on em van fer un visat d'entrada, vaig poder arribar a Barcelona, per viure amb la meva primera família d'acollida. Era l'any 1972. Des d'aleshores, cada estiu el passava a Caldes, tan a prop d'on som ara, amb l'home i la dona que es pot dir que realment em van fer de pares. Durant aquell viatge el Boris i jo ens havíem fet amics, i cada estiu ens escrivíem dues o tres cartes.
Disset anys després, l'any 1989, ell va sortir de la RDA i ens vam retrobar. I és cert, des d'aleshores sempre hem tingut una o altra peripècia conjunta.

Al davant de la masia-palauet de la Baronia de Montbui hi ha una àmplia esplanada, amb empedrat rústic, que segons com recorda una era de batre el gra. Allà, extesa, ajaguda, hi ha la vela d'un globus aerostàtic de color groc que espera ser inflada.
Llenço dins la cistella la meva maleta de pell vermella Louis Vuitton, copiada expressament de la que tenia Pepe Carvalho. Entretant torno a sentir el Boris, exclamant-se, brandant el bastó, com si volgués atonyinar un element volàtil que no puc veure.
-Llamp de llamp del mal rellamp! altre cop m'ha picat aquest maleït ectoplasma volador!
La Tània s'ajup, i li cull el monocle.

El cremador, a plena potència, dilata el gas que fa que el globus s'erigeixi, majestuosament. El groc i el verd boscós, contra el blau del cel, componen una policromia inesperadament naïf. El globus ja empeny, i només cal que jo salti dins l'habitacle, alliberi l'amarratge, i tot serà a punt per a quedar a mercè del vent.

Ens abracem, com un equip de soldadets de plom després d'una batalla imaginària.

I ja dins el cubicle, em poso les ulleres de sol i comença l'ascenció.

-Damien, aprofitarem per fer obres! Quan tornis això farà més goig que el Palau de Moulinsart!

Pobrets meus. Estan convençuts que tornaré, quan ni tan sols saben que els qui probablement mai no tornaran són ells, atrapats per sempre més en aquest segon intemporal, sense envellir ni passar cap pàgina més enllà. Com l'As i el Dos de Cors de la baralla, que mai se sabran determinats pel Dibuixant, ni conduits en aquesta o aquella jugada pel Joker bromista que sí que sap qui és i perquè.
I els veig, en aquesta vinyeta final, paralitzada. Veig el Boris, brandant el bastó, fent-me adéu. La Tània, que li envolta la cintura, amb el palmell obert i un somriure net. Ara els veig en els seus colors de sempre, i al cap de poc ja els veig en blanc i negre, i al final els traços ja estan del tot desdibuixats. Només en la retina del cor els puc conservar com realment han sigut.

Però el real i l'irreal sempre busquen barrejar-se: una vibració a la butxaca dreta del pantaló em fa agafar el mòvil: hi ha un SMS d'en Jacob.

Damien, tot ha anat bé. Envian's de tant en tant una carta de paper, com les d'abans. Un senyal de fum. Una noteta enroscada en la pota d'un colom missatger.

I ara sí: el globus es começa a enlairar vertiginosament. I mentre m'enlairo, la quasi-esfera del globus se m'afigura com la blocosfera, i em sembla veure-hi, adherides, les cares de tots els ítems de qui m'he ocupat, amb els seus perfils diversos, tan diferents, tan singulars. I miro el foc que infla el globus, aquesta força ígnea feta d'egolatria, de bonhomia, de passió, d'il·lusió, de vanitat, d'honestedat, de ficció i de tantes coses més. De les ganes de ser algú, de singularitzar-se per bé o per mal, de transcendir i d'anar més enllà d'un mateix mitjançant la paraula.

Fitxa 66: Un Que Vigila (part I)

Avui fa exactament sis mesos que va aparèixer la primera fitxa d'U.Q.V. Sis mesos, seixanta-sis fitxes; seixanta-sis, un número simbòlic; potser una data de naixement, potser una carretera mítica, la tensió vers l'oest i l'ignot. Get your kicks on Route 66.
Si no és massa gosadia, podria explicar algunes raons per les quals Un Que Vigila va començar a ser alguna cosa, aquell dos de novembre, segons com increiblement proper, segons com definitivament llunyà.

El cas és que en aquell moment inicial em calia aprofundir una mica dins la Catosfera. Buscava una experiència d'immersió en el món dels blocs, dels blocs que es fan per aquí. Una bona forma de submergir-m'hi, vaig pensar, potser seria convertirme en crític, disfressar-me'n, més aviat; sobretot necessitava conèixer els bloggers: les seves reaccions a la crítica i a l'elogi, els seus perfils; i a més, em convenia fer-ho des d'una posició personal, des d'una presa de partit. Calia veure com reaccionaven certs sectors polititzats, constatar com es movien les aigües polítiques del moment a la xarxa. I també formava part del Pla transitar pels dominis de certs posicionaments radicals, de certs dogmatismes i demagògies. La intenció inicial era sobretot aquesta; i a partir d'aquí, a esperar respostes. Van ser les previsibles. I és que la gent té el seu punt de vista, i normalment és l'únic que té. Per això a la gent sempre li sembla que els qui no veuen correctament les coses són el altres, i al final ningú no se sent ni dogmàtic ni fonamentalista de res, quan parla des del convenciment profund.

Com deia al començament, necessitava submergir-me en tot aquest context. Tot el material après, genèricament, però també pel que fa a alguns detalls, formarà part d'un projecte narratiu, ja iniciat, ja en curs, que té com a objectiu legítim veure la llum algun dia. No pivota íntegrament sobre el que ha passat arrel d'U.Q.V.; l'experiència d'Un Que Vigila únicament aporta material colateral a una trama principal; de totes formes, per tal que tingui la seva versemblança, havia de partir d'una experiència real.

Però Un Que Vigila no ha esta només això. Ha estat també un homenatge. Un homenatge a algú.

En una vida paral·lela, aquest que us escriu també bloguejava. En els inicis, vaig conèixer una blogger que feia crítica de blocs, amb una gràcia, amb un sentit constructiu i una originalitat encomiables. Fins i tot aparellava blocs: criticava i buscaba un "bloc parella", normalment per contraposició.
Però un bon dia aquesta blogger va deixar de donar senyals de vida. I crec que l'expressió és literal.
Només en una ocasió he acceptat conèixer en persona algú de la xarxa; va ser per conèixer una tercera blogger, l'Eva, per motius personals seus; parlant amb l'Eva, va sortir el tema del misteriós i sobtat silenci de la Blogger Crítica, al bloc de la qual ella sempre comentava. Segons l'Eva, patia una malaltia greu. En tenia bons indicis, però no més dades concretes; m'ho va dir seriosament. A partir d'aqui, l'Eva i jo la vam buscar, vam recórrer traces, pistes, vam contactar amb gent que potser ens en podia dir alguna cosa. Però res. El resultat fou un buit, un no res absolut. Es deia Sònia, i es guanyà l'afecte de tothom qui la llegí.
Quan em vaig proposar aquest experiment, per força l'havia de tenir present, m'hi havia d'inspirar d'alguna manera. He fet algunes coses tal i com les feia ella. En d'altres, però, he sigut plenament jo.
Tant de bo es produís un gir inesperat, i la Sònia reaparegués justament ara, i em digués, "ei, jo t'he anat conduint, dibuixant tot aquest temps, formaves part del meu Pla, i tu ni ho sospitaves..." Aquest seria el gir sensacional per a aquesta història, el gir que malauradament no es produirà.
Sònia, va per a tu, allà on siguis.

Un Que Vigila ha estat una experiència absorvent, fins i tot obsessiva, però globalment satisfactòria, divertida. Amb el perill de quedar-hi atrapat, narcotitzat pels enganyosos efectes de l'elogi, que quan apareix, si es digereix malament, pot crear el perillós efecte de creure't alguna cosa. I res d'això és el que es pretenia. U.Q.V. ha estat un punt de vista més, sobre una realitat concreta. Un punt de vista confrontable, com tots.

M'ha agradat conèixer alguns bloggers, amb els qui acabes inevitablement teixint uns vincles d'afecte virtual, i com en tot el que fem, sempre queda un pòsit de certa sentimentalitat, en aquest cas de tons ben variats. Com he dit més d'un cop, sempre s'intueix la persona que hi ha darrera les lletres.
En el fons, tampoc som tan diferents aquí del que ho som a la vida real.