dissabte, 30 de gener del 2010

Fitxa 34: jose

Sí, estimats. Tot plegat és un gran ball de màscares. Un circ de vanitats. Jo ho he dit sempre, aquí i a altres bandes: Internet és el Gran Regne de les Mentides. Oi que sí, que ho he dit? Au, una bona pista, que arribarà un dia que el joc ja no donarà més de si i m'hauré de treure la careta. Però entretant, anem fent bullir l'olla. Entretant, seguim jugant.
Vanitats i caretes, jocs d'egos inflats. Tot el que vulgueu, amics, però no oblidem que el llenguatge té la màgia a les entranyes, i per això les paraules tenen ànima. A Internet les paraules poden mentir, però l'ànima hi és i no es pot ocultar darrera cap màscara. I les ànimes o bé es poden respectar, o bé es poden violar. També a Internet. I cadascú tria.

Sempre he vist darrera les paraules del jose un ésser absolutament transparent. I ho sento, a mi la gent transparent m'agrada.

El jose va aparèixer un bon dia, va venir de no se sap on, carregat de ganes de debatre. Ell volia intercanviar punts de vista, participar en debats constructius, o simplement lluir els seus coneixements, ben àmplis, per cert. I s'ha trobat, en general, amb una tribu extranya, "ombliguistes", egòlatres desconcertants que per força li han hagut de fer canviar la idea que inicialment tenia del fet de bloguejar. Però el xicot s'hi ha anat posant, ha anat entenent de què va aquest joc, i poc a poc s'ha anat construint el seu petit espai i la seva particular personalitat a la catosfera, un dels més extranys subconjunts de la blogosfera.

Des d'aquí sempre hem valorat positivament els intents dels bloggers de fer les coses amb un cert fi de bé. El seu blog, "Renacimiento", va néixer com un intent de difondre tota classe de continguts que contribuissin una certa regeneració moral i cultural de la realitat que ens toca viure avui, sempre, naturalment, des de la seva forma d'entendre el món i les coses. El cas és, però, que la singularitat de l'ítem-jose va més enllà dels marges del seu blog. La seva existència genio-figúristica (m'invento paraules) té a veure sobretot amb la seva naturalesa transparent, inquieta, sorneguera, hiper-activa i hiper-present per multitud de cases i casetes del sistema.
El jose s'ha definit a si mateix com a àcrata -o acratoide- i ha rebutjat que se l'encasellés en la dreta ideològica extrema. Sembla, però, que aquesta idea no acaba de quallar entre l'"entorno", com diria en Johan. Sempre s'ha mostrat crític amb les servituds cap al gran capital per part dels sistemes polítics, ideologies i tendències partidistes d'avui i de sempre. Aquestes ganes seves de beure de les bones fonts, siguin quines siguin, més enllà dels clixés estàndard, no podem deixar de veure-les com a positivament encertades.
En relació a l'espinós tema de les sentimentalitats identitàries, sempre s'ha mostrat absolutament crític i sobretot escèptic pel que fa a les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Aquí ja ho sabem: els sentiments són els sentiments, i sovint els sentiments condicionen les anàlisis, i al final ens trobem que davant les postures irreconciliables -sentimentalitats oposades- poca cosa queda a banda del respecte. En aquest sentit, a casa de l'Apañó, per exemple sempre es pronuncia sobre aquest tema amb molta menys contenció que en altres cases, tot i mantenir el punt de la seva posició. És així, la cosa. Ell se sent sentimentalment vinculat a "la patria petitona", com diu ell, però sobretot a la pàtria gran, la seva, l'Espanyola. I tan amic dels uns i dels altres. O almenys a mi m'ho sembla.
Permeable als discursos més variats i fins i tot contradictoris, però fidel al seu, sap veure el fons de bona fe que hi pugui haver en els plantejaments dels altres. Un bon tipus, que es mou entre els blogs, amb il·lusió i entusiasme.
El seu bon humor acostuma a brillar en la seva faceta de comentarista quan el context és més lleuger, més de gresca, més desenfadat. És llavors quan et pot sortir amb qualsevol associació mental sorprenent, espectacular, surrealista, hiperbòlica, hil·larant. Et pot sortir amb aquella vella tonada: "Adelante el hombre del seiscientos", -tenim una edat, eh, jose? O amb "Sidra El Gaitero, famosa en el mundo entero", o, a mi, quan vaig guanyar la tercera edició dels Criteri Awards, que em va dir que "la presión de los laureles te provoca entre sien y sien una corriente telúrica..." i jo què sé què més... ves a saber, n'ha dit tantes... Amb aquests acudits seus he arribat a riure molt. Girs deliciosos en el seu castellà d'arrel, inesperats, propis d'un ítem que vol confraternitzar, ja ho vaig dir, i al final confraternitza. Sobretot, al jose, no li posis mai veu d'impertinent. Posa-li sempre veu de nen entremaliat que vol jugar amb tu una estona, i fer, al capdavall, una mica de sana comèdia amb això de les idees, la cultura i tot plegat.

Amics meus, avui dia hi ha gent que no disfruta amb res, que van amargats, que destil·len vinagre. Al carrer i a Internet, òbviament, i tampoc massa lluny d'aquest sistema des del que els parlo. A molts, un cert esperit amargat se'ls nota darrera les lletres, un no sé què avinagrat i raspós... Al jose no. Vale, el jose sovint s'encabrona, tossut com és, i quan fica la banya no la treu fins que s'extenua (a veure si serà cert el tòpic sobre els aragonesos...), però xala com un nen, i com els nens capta de seguida les males vibracions que desprenen altres ítems -i les bones també-, amb una precisió de radar. Per això és un ítem-esperit tan sentit, que amb tanta facilitat se'l nota feliç, i amb tanta facilitat es dol davant de certes coses que passen per aquí. Es disgusta, i el disgust li dura dies, i és normal venint d'algú encara un pèl neòfit en les sordideses i misèries d'aquesta xarxa. Fa bé de disgustar-se. Qui éncara és capaç de disgustar-se a Internet és que encara no és un cínic integral, i l'esquizofrènia dels bloggers encara no l'ha afectat de forma severa.

Jo em pensava que fitxar el jose em resultaria fàcil, però més que amb cap altre ítem m'adono que l'ofici de retratista és a vegades dificilíssim, quan el retratat té tants perfils que no sap quin és el que vols que et serveixi d'angle mestre. Però em quedo amb el jose col·lega, bon jan, que posa ganes i il·lusió pel que fa, i que segurament és dels que pensa que unes canyes, uns pintxos i unes "rises" en bona companyia estan infinitament per damunt que qualsevol pedància de saló.

Jose, benvolgut. Espero haver encertat. A veure què diu el teu radar.
Molta salut.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: curiosa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: abundant

dimecres, 27 de gener del 2010

Fitxa 33: Mercedes Milá

Cottia, la princesa celta, em mirava. Els seus ulls daurats, encesos com el color del seu seu cabell salvatge, semblaven convidar-me i al mateix temps repel·lir-me. Duia una túnica blanca, quasi tan blanca com la seva pell. Les seves formes virginals m'espantaven, potser perquè la seva presència era, fet i fet, una anomalia.
El terra gelatinós es movia, i Cottia, des de la boira, movia la boca, sense que en sortís paraula.
-Què vols de mi, Cottia? -deia jo. Però la meva veu no era la meva veu. I llavors la vaig poder escoltar.
-No sóc Cottia. Sóc, per a tu, Lluna Clara. Lluna Clara. Lluna Clara.

I així, hiptnotitzant-me, començà a estirar els braços cap a mi, com per abraçar-me.
Una veu en off deia:
-Damien, nunca perpetres anacolutos. Nunca perpetres anacoluuuuutos...
I jo, desconcertat:
-Eres tú, Arcadi?
Darrera meu, dues veus que mai no havia escoltat em resultaven familiars.
-Joder, Criteri, ¿has visto? Pedazo bellezón, la Luna Clara esa.
-Sí, Apañó, però calla, que segur que la pubilla ens rebelarà secrets prodigiosos...

I la veu en off:
-Anacoluuutos...
I jo:
-Arcadi, necesito de tu espada...
De sobte, Cottia s'arrencà la pell de la cara, i aparegué el rostre monstruós d'un llop de dimensions esfereidores. El llop, que no parava de créixer, començà a riure, mentre es desfermava un vent negre, calent i dens. Darrera meu sentia un intens petar de dents, com si tremoléssin.
-Ai, Apañó, quina por que em fa tot això... i aquest vent que fa ombra...
-Criteri, bribón, no digas memeces. Como va a dar sombra, el viento?
-Ai, no ho sé, però a mi les meves eclèctiques cames ja no m'aguanten...
-Bueno, a decir verdad, mis recias pantorras tampoco...

Llavors, el monstre de set caps amollà un crit eixordador, un sinistre bramul que ressonà per totes les valls d'Hibèrnia.
-Criteri, yo huyo despavorido, cual sarraceno en retirada...
-Te sigo, Apañó. Y sobre todo no pares, sigue, sigue...

I veig aquell parell apretant a córrer, però el terra s'ondulava cada cop més. S'adonen que per més que corren no avançen en cap direcció, i de sobte es giren cap a mi.
-¡Damien, gañán, nomínala, que se le ve el plumero..!
-Sí, sí, nomína-la, nomína-la...

Llavors vull parlar, però em surt veu de dona. Tanmateix, aconsegueixo dir:
-Tú, Cosa Rara, ¡debes abandonar la casa del Gran Espía!
És llavors que començo a sentir unes llunyanes ràfegues de metralladora. I just quan volia cridar "no dispareu contra Sant Francesc d'Assís!" em desperto, amarat, xop de suor, amb el cor bategant a tres-cents.

Déu-n'hi-dó, senyors, quina mala nit que he passat.. Uff, si ho arribo a saber...

Total, que miro la llum del dia. M'aixeco, em faig el cafè amb llet de rigor, i vaig dirèctament al telèfon. Truco la Pilar de Pedro, de Catalunya Ràdio, que per sort encara se'n recorda de mi, i encara més xamba: em passa un número d'un tio que finalment em permet contactar amb la persona que necessito: Mercedes Milá.

D'entrada, em deixa desconcertat: diu que ja sap que estic a punt de fer-li una fitxa. Diu que sap que he espiat el seu bloc, "Lo que me sale del bolo" (es diu així, no m'ho invento, els ho juro), i em pregunta si tindré la poca decència de fitxar-la havent-la espiat tan poc.
-És que Mercedes, francament, el teu bloc... és tan hortera...
-Sí, ja ho sé. Però què vols? Coneixes aquell àlbum dels Stones que es diu "Give people what they want?" Doncs ja està. El món funciona així. Ficar-li morro a l'assunto i tirar milles. T'ho explico: un ha de montar el xou, i després justifica-lo com li vingui de gust. I pa-lante, tu.
-Parles del bloc o del teu programa?
-Parlo de tot, rei, de tot. Tu fes creure que estàs a favor d'alguna cosa. Si pot ser comprensible per al gran públic millor que millor. Mira'm a mi: al bloc em faig la compromesa amb la causa anti-tabaquisme. A tu et sembla que el tabaquisme m'importa algún rave, a mi? Però és que coses així són fàcils d'entendre, i la gent s'hi apunta, i a sobre els sembla que estan conscienciats socialment. Això que fas tu del Gran Pla... això no ho entén ningú, i només et donarà disgustos.
-Quanta raó tens, Mercedes.
-Obre un bloc, i deixa que la gent opini sobre el que passa a la teva Casa del Gran Espía.
-Però Mercedes, un bloc dintre d'un bloc?
-I perquè no? I a la Casa del Gran Espia fes com faig jo: introdueix el concepte de nominacions. Deixa que uns als altres es nominin, es facin la punyeta, es provoquin gelosies, antipaties, i es facin la víctima, i plorin... quan tu intervinguis, pren partit. I en general, tingues la picardia de dir-la sempre ben grossa, i mai no et tiris enrera. Mira'm a mi: que si un dia dic que pixo a la dutxa, que si una altre dia dic que cago a la platja... i què? Quan més baix caiguis més bé parlaran de tu. En sèrio: tu ben flamenco, com jo. Fes absolutament lo-que-te-sal-ga-del-bo-lo.
-Ja, Mercedes, però és que jo hi crec, en això del Pla, i...
-Sembles tonto, Damien. Després no et queixis si a la nit somies. Vols que et digui una cosa? Sempre seràs un perdedor, movent-te per principis. I a sobre ets el típic que vol acontentar tothom. Que no saps que Plató va dir que...
-No fotis, Mercedes. Tu també has llegit Plató? Ja només em falta que em diguis que t'has llegit Josep Pla de pe a pa.
-Doncs mira, també. O potser et penses que jo tinc un pèl de tonta?
-No, no, d'això n'estic ben convençut...
I aquí vam deixar la conversa.

La veritat és que em va anar bé. Ara cada dia visito el seu bloc. I m'encanta. La llàstima és que actualitza poc, però noto com un airet nou em va penetrant per les ranuretes del cervell. Fins i tot he anat a buscar "bolo" al diccionari de la RAE, per saber amb més exactitud l'abast de l'expressió "lo que me sale del bolo". I sí, "bolo" significa el que ja m'imaginava.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: relativa
Perillositat: baixa
Risibilitat: altíssima
Humor: possible

dilluns, 25 de gener del 2010

Fitxa 32: Joan Safont i Plumed

Per fer aquesta fitxa m'he vestit d'una manera especial. He anat a l'armari de disfresses del magatzem d'"U.Q.V. Security" i he regirat entre els vestits de dona. Al final he trobat el que buscava: el de Scarlett O'Hara. Me l'he posat i no em queda gaire bé, francament, però com que no em poden veure m'estalvio el ridícul, tot i que igualment ja se'm poden imaginar. El cas és que el necessito. Avui el necessito, perquè s'acosta una hora solemne.

Segueixo explicant coses.

Quan era petit i als estius passava llargues temporades al Vallès a casa d'en Jacob, el meu estimat mentor, un cop per setmana arribava la camioneta de cal Safont; baixava el Sebi i ens deixava una caixa d'unes gasoses boníssimes, dolcíssimes, que un cop fresques et rescabalaven de tota calorada, suada, assedegada estival. Les Carbónicas Safont, insuperables: ni Casera ni punyetes. També ens deixaven una caixa amb meitat de Kas naranja i meitat de Kas limón, que en Jacob m'autoritzava a consumir els diumenges a la tarda. Per a mi, doncs, "Safont" evoca el brollar dels líquids frescos, aquells pels quals la meva gola infantil es delia quan la canícula i la manca d'obligacions constituien el teló de fons d'aquells dies feliços.
Per això, perquè per a mi Safont dispara en el meu cervell una glopada de plaer, se'm fa molt extranya la sensació que em ve quan llegeixo el Joan Safont, el que escriu de convidat a Talibània. Amb el Joan Safont l'associació Safont-plaer s'està desfent, i poc a poc pren cos l'associació Safont-buidor-encartronament-xiclet anodí sense gust.
A veure, se suposa que el Sostres -pretenciós ell- reuneix al seu voltant, al seu bloc amb aquell color de tant mal gust, una sèrie de plomes prometedores perquè es beneficïin del fet d'estar a casa d'una figura grossa com la seva. Generós mecenes, ell. Com l'Art Blakey, que del planter dels seus mítics Jazz Messengers en va fer sortir talents fenomenals, com ara Clifford Brown o Winton Marsalis. Però no. Dels Taliban Messengers no n'han sortit talents literaris equiparables al d'aquells músics, només n'han sortit cosetes semi-aprofitables, tipus Vileta, o tipus Bierge. Sobrevalorats, naturalment, o més aviat auto-sobrevalorats. Però osti, darrerament, l'escuderia Sostres compta amb una plantilla molt justeta... Darrerament està incubant uns pollets que piu-piuegen molt raquíticament: la Marieta Vila i les seves carrinclonades, el Roger Cuscó i la seva infructuosa recerca de no se sap ben bé què... i d'altres, entre els quals el Safont-ítem-d'avui. Perquè el fet rellevant d'aquest ítem, el Safont, és que, amparat sota aquell gloriós sostre, és absolutament irrellevant. Que no els fa un càsting, el Gran Menstruant?
Jo, al Safont, el veig com encotillat, com encongidet, fins i tot incòmode. Com si volgués ser ell i no acabés de veure-s'hi en cor. El resultat de tot això és un blog migradet, més aviat pla i superficial, sense ganxo. Això sí, martell de sociates marca de la casa, comme il fault. Que original. I quan no té tema, el Safont considera oportú explicar-nos la vida. De fet, el seu bloc associat, es titula "La vida en un blog". Els sopars, les quotidianitats, cosetes que a algú deuen interessar.

I ara, un parèntesi.
El Joan Safont Plumed, al seu bloc, ens fa saber que pertany al grup d'Amics d'Israel. Pel mimetisme, naturalment. I aprofito.
No tinc cap especial animadversió pels jueus, ni per cap raça. Puc trobar una mica lleig que els jueus, en el seu moment, volent com volien matar el messies impostor, tinguessin la poca valentia i la molta barra de no fer-ho ells mateixos, i fessin fer als romans aquesta feina bruta. Ja ho sé, fa molt de temps, d'allò. Però en cap cas em sembla justificada aquesta catalana idealització ni pel judaisme ni pel seu estat. Alerta, això sí, sento antipatia pel colon dels rínxols, que per guanyar un pam de terreny als àrabs en favor del Eretz Israel no té cap escrúpol en contravenir el sagrat manament del "no mataràs"; i aquesta antipatia és la mateixa que tinc per les faccions palestines incapaces d'assolir uns acords mínims -entre ells i amb els veïns- que els permetin desenvolupar una economia mínimament pròspera i no gastar-s'ho tot en coets i míssils casolans. És ben cert, com diu el meu Jacob -per cert, amb un petit grau de composició jueva a la sang- que cada terra fa sa guerra, i que hi ha guerres que no són les nostres. Però per aquí la mística del poble jueu, i en especial la mística d'Israel enganxa a molts, per allò del mimetisme. En Israel hi veuen la Catalunya somniada: amb estat propi, ben arrelada a les tradicions i a la sang, poblada de gent preparada i rica, i sobretot rodejada d'enemics molt inferiors en potencial econòmic i molt superiors en odi, respecte els quals la seva capacitat de reacció i de defensa són sòlides com una armadura que els garanteix la pervivència fins a la fi dels temps.

Bé, torno a l'ítem-Safont. És una llàstima, però venint d'on ve aquí ens el mirem de mal ull. És un prejudici, ja ho sé, un prejudici que intentem corregir pensant que com que d'escriure va per la gama mitjana, pot arribar a la gama alta si va fent, però sobretot si s'atreveix a ser ell i a trobar coses interessants per explicar, punts de vista que no siguin els de l'oficialitat i del pensament únic de la casa-estat que l'hostatja. I és que, a sobre, tal com va el prestigi del Talibà, en evident caiguda lliure, no sé si a ell i a la resta de joves rookies els convé quedar-se gaire temps més allà.
Va, Safont, animi's i faci el salt. Que segur que volant sol es trobarà més còmode i de gust. I de passada jo podré tornar a associar Safont amb la cosa fresca i bona. En tinc ganes, perquè per a mi la vivacitat dels records és sagrada.

Res, que després d'haver parlat fins a l'avorriment d'aquell regne delirant i d'haver constatat que la pedrera sostriana té el futur una mica dubtós, arriba el moment O'Hara. I és que des d'aquesta oficina de fitxes jurem, i posem a tots vostès per testimonis, que mai més a la vida tornarem a parlar del Gras de Tots els Grassos, Talibà de Talibans. El Gran Defecador ja és història. Amen.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: indetectat

divendres, 22 de gener del 2010

Fitxa 31: Montserrat Nebrera

Jo no em puc enamorar. I no pas perquè sigui una mena d'angelet asexuat, o un cèlibe, o un Cavaller Templer, que és la conya que de tant en tant em fa el Boris. No. Jo no sóc com aquells que renuncien a l'amor i al sexe i et venen la seva renúncia com un acte de sacrifici que els situa en un pla d'elevació espiritual i personal. Trampa! Molts d'aquests, que jo en conec, senzillament han renunciat a l'amor i el sexe perquè no hi estan preparats, ni interessats, i a més hi tenen terror. La seva renúncia no és un acte de valor suprem. És que, senzillament, no hi poden fer més. Grans venedors de motos, els abanderats de l'esperit capellanesc. No és el meu cas. A mi el que em passa és que si estic pel Pla estic pel Pla. Si fitxo i vigilo, no puc fer res més. No sé fer dues coses alhora; jo no em puc enamorar perquè la importància de la missió que se m'ha encomanat no m'ho permet. Jo no sóc un Scott Barley, capaç de tirar endavant la seva missió a Moscou i al mateix temps viure un apassionat idil·li amb la bella Katia. És que no se fer dues coses alhora; no sé conduir i xerrar. Em perdo. Com a molt puc dormir i roncar. En definitiva, renuncio a l'amor perquè la ment d'un enamorat sempre funciona molt malament, i pel bé de tots, jo necessito tenir el cap clar.
Ara bé: si vostès es poden permetre el luxe d'enamorar-se, si volen i poden, tinc la persona adequada: la Montserrat Nebrera. I si només volen viure un enamorament cibernètic, virtual i secret, també tinc l'ítem perfecte: l'ítem Montserrat Nebrera.
La Montserrat -Montse- Nebrera té un blog de luxe, net i polit, blavet, elegant com ella. I per totes bandes hi ressona el seu aleteig de fada, de fada de conte com aquells que ens diu que ella llegia de petita, quan ens presenta la seva biografia. Si et vols enamorar de l'ítem-Montse ja te'n comences a enamorar per la biografia. És curiós. No havia pensat mai que hi hagués biografies que enamoressin. I conforme la vas llegint, la tendresa que transmet per tots els detallets que ens explica, es va transformant progressivament en admiració -tres carreres universitàries, quasi res- i ja se sap que no hi ha enamorament profund que no parteixi d'una admiració sincera.

Com escriu, l'ítem-Nebrera? Doncs no pas amb gaire ofici, però sí de forma cristal·lina, senzilla, com de gotes pluja que fan sortir bombolles damunt la superfície d'un llac amb ullades de sol a l'horitzó. Senzillet, col·loquial, planer, directe, bonic. Lletres que destil·len un candor de nena gran. Potser tot plegat minuciosament calculat?
Els missatges de la Montse Nebrera són, cal dir-ho, uns missatges còmodes d'oferir. La llibertat. El fair-play. La civilitat. La lleialtat. És crítica amb les baixeses dels polítics, però amplifica sense proposar-s'ho un enorme respecte per la política. I és clar: qui no s'hi apunta al discurs de l'amabilitat, de la suma, de l'honradesa, de l'eficàcia que neix del sentit comú? Si la Nebrera s'ho proposés, si jugués cartes que potser no vol jugar, s'enduria l'electorat de carrer. Les mestresses de casa i els jubilats. Els qui sempre han valorat les persones que, des dels orígens socials humils, arriben a la notorietat pel seu esforç. Si volgués, el cinturó roig se'l faria seu. Podria ser la populista admirada, respectada i idolatrada per mor d'un carisma de classe A.
Abans de conèixer-la com a ítem, a la Montserrat Nebrera ja l'havia escoltat com a tertuliana a Catalunya Ràdio. Era l´única que feia bons placatges a l'hiper-embafat Sala Martín. Se la veia bregada en el dificilíssim art de no patinar i mostrava subtancialitat política, agudesa mental i procediment. Però a la seva casa d'ítem no hi brillen aquelles ungles ideològiques, suaus i al mateix temps incisives, més aviat hi ressona un beatífic "oh, benvinguts, passeu, passeu". Massa idíl·lic. És el que comentàvem per aquí fa uns dies, no recordo quan, però deiem -o deia algun comentarista- que internet ha de ser per força la nova via de captació dels polítics, i per tant als seus aparadors digitals s'han de mostrar sol·lícits, acollidors, passejant amb seguretat per la fluixa corda del punt mig.
Alguns dels seus comentaristes ja li ho han fet notar una mica, això que dic: de moment a alguns els sembla tot plegat molt engrescador i del tot perfecte, però saben que quan la Sr. Nebrera tingui articulada la seva proposta política s'acabaran les llumetes de colors i començarà la sòrdida guerra de punyals a la zona dorsal. I aquí és on apareixen els dubtes. Dubtes que no es dissiparan fins que la dolça Montse no baixi de nou a l'arena dels ferotges gladiadors. Però vaja, jo crec que està prou curtida tant mentalment com emocionalment com políticament. Per cert... saben a qui he trobat, entre els comentaristes del seu bloc? Doncs al meu estimat Octavi, fent una aportació de nivell. Del seu nivell. "PP i llibertat"?, deia. Ell l'estima, a la Montse. És el tipus de senyora que li va. Però a ell, on de debò li agradaria veure-la és... (va, sisplau, no em siguin calentots) a Convergència.
La senyora Nebrera és clarament un zoon politikon. El problema que té és que no és dona de partit. Bé, només és dona d'un partit: el seu. És com Pasqual Maragall: ocell massa lliure, avis massa rara, potser massa anàrquica i poc donada a les fèrries línies disciplinàries dels aparells interns. No va durar dos dies al PP. Massa complicat, el PPC. S'ha de remar massa, i Montse Nebrera té fusta de capitana.
Tard o d'hora, estic convençut que ho serà. De tropa no n'hi faltarà.


Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perilllositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

dimarts, 19 de gener del 2010

Fitxa 30: Anna Punsoda

La Tània ve a veure'm el dissabte a la tarda. Em diu que ha parlat amb el Boris, i que aquest li ha dit que encara haurà de passar una setmana més a Saragossa.
-M'ha dit que tot va bé i que no em preocupi -diu la Tània, -però no m'explica res més. Amb les coses de la feina sempre fa igual. És molt secretista...
-Deformació professional...
-Ja, però amb mi...
-Amb mi fa igual -li dic. -M'explica el just. Al Boris li agrada treballar així, molt al seu aire, sense donar gaires explicacions. Ell et porta els resultats i deixa al marge com els ha aconseguit.
-Però si s'hi ha de quedar més és que el cas s'ha complicat...
-No, senzillament s'ha allargat. El cas està quasi resolt, però ara han de passar uns dies per comprovar si és així o no.
És cert, en això no li dic cap mentida; però faig trampa, perquè a mi el Boris sí que m'imforma fins a un cert nivell de detalls. Però a la Tània prefereixo amagar-li, per exemple, que aquests dies el Boris ha estomacat un sicari serbi, un que una nit va seguir l'Andrés quan aquest va tancar la botiga. El Boris seguia el sicari, i va intuir a temps que aquest individu volia perpetrar una agressió contra el nostre client, com ja sospitàvem que passaria. El carrer on té la botiga, el carrer Lafita, és relativament cèntric, però de nit és poc transitat i és un pèl fosc. Just a temps, el Boris va esprintar i va neutralitzar el potencial agressor, retorçant-li el braç darrera l'esquena i estampant-lo contra la paret. Li ordenà a l'Andrés que marxés corrent, i donà al serbi un cop de cap contra el ciment de l'edifici, mig estabornint-lo. Aleshores li col·locà unes manilles de cinta de plàstic a les mans i als peus. El següent pas era anar fins una cabina telefònica per fer una trucada anònima a la policia municipal, però quan s'allunyava sentí que l'immovilitzat li adreçava una expressió que no li va agradar gens: "pixka ti matrina". El Boris, enfurismat, tornà enrera i agafà la cara del serbi, amb les dues mans, per respondre-li: "A mi madgge ni mentaggla". I li propina un pinyac que, segons m'explicà, deixà el nas del sicari pendent de rinoplàstia. En fi, el concepte que alguns alemanys tenen dels eslaus és una mica especial, i a sobre el Boris se'ns està llatinitzant a marxes forçades.
No, tot això no li explico a la Tània, ni l'episodi del dia després, a casa de l'Herrero. Prefereixo desviar la conversa cap a una altra banda. I de fet, ella m'hi ajuda. Sembla com si ja tingués preparat un tema per treure. Em parla dels seus estudis d'Humanitats, però aviat m'explica que no sap ben bé si l'ha encertat amb aquesta carrera. No és que li desagradi, diu, però té la sensació com si hi hagués altres coses que l'interessessin més.
Considero la Tània una noia interessant. És enigmàtica, i sens dubte intel·ligent. I aguanta el Boris, fet del tot insòlit. Però com tants altres joves de la seva generació, fa volar uns coloms una mica extranys al mateix temps que no s'allibera d'una certa sensació de desorientació. Per exemple, em va dir que volia convertit-se en hacker.
-En hacker? -dic jo, entre sorprès i divertit. -Dona, ja ens aniria bé, a l'agència, algú amb capacitat per infiltrar-se als discs durs dels altres. D'això en treuria unes fitxes brutals...
-Bé -diu, amb un lleu somriure -ja sé que això és una parida, però seria apassionant. Potser és que m'ha impactat massa la Lisbeth Salander.
-La Salander, curiós personatge. I com ella et tatuaràs un drac a l'esquena?
-Has llegit Mil·lenium? -li brillen els seus ullassos negres quan m'ho pregunta.
-Sí. Un deu en trama. La resta, discutible.
-A mi em va flipar. Però no, no em tatuaré -riu. -Mira, jo sempre havia volgut ser periodista. Però el meu pare m'ho va fer treure del cap. Em va dir que el periodisme és una professió sense prestigi.
-Curiós -dic jo. -A mi també, fa molts anys, algú em va dir el mateix. I mira...
-De totes maneres, el que sí que tinc clar és que vull ser... escriptora.
Es fa un silenci. Potser nota que la miro amb ulls d'infinita tristesa, i adopta una expressió expectant.
-Què opines?
-Que ja et pots calçar.
-Ja ho sé. Damien, tu que espies tants blocs, en coneixes algun d'alguna escriptora en la que em pugui fixar? Penso que per anar agafant pràctica jo podria obrir-ne un, i m'interessa veure com ho fan les que ja tenen una mica de nom.
-Dona, podries llegir l'Anna Punsoda.
-No la conec. Què tal és?
-És una noia que escriu molt bé. Té una prosa perfecta. A vegades jugo a llegir-la atenent només al ritme, a les tòniques, a les àtones i a les pauses, com si taral·legés una melodia, i l'efecte és d'un equilibri rodó.
-Surt al Google?
-Sí, surt a Sant Google. Té bloc propi, amb el seu nom, i també escriu a El Matí Digital.
-I quins temes toca?
-Toca temes... com t'ho diria? lligats a la condició humana. Temes abordats des de la introspecció, molt reflexius. Demostra un notable coneixement de la cultura antiga i de l'alemanya. I cultiva molt bé la variant poètica de la prosa. Escriu de manera excel·lent, ja et dic. I la clau la té en el seu control del llenguatge.
-T'agrada, vaja.
-En aquest sentit sí. Però en d'altres no. Això ja és una apreciació molt subjectiva, però em fa l'efecte que és d'aquelles noies a qui de tant en tant se li escapa un airet pretenciós; com un autoconvenciment que part de la seva vàlua no li ve tant pel talent que demostra sinó per ser qui és, per ser d'on és i venir d'on ve; d'aquesta mena de noies jo en dic pubilletes, com una altra que escriu, la Bierge, noies que sembla que la seva mel no està feta per a qualsevol boca.
-Ja t'entenc. Nenes de casa bona.
-Hmmm... no sé si és ben bé això, però crec que la cosa va una mica per aquí. I la noto amb una certa tendència a la misogínia, encara que sembli extrany.
-No té perquè ser extrany. Són les dones les qui sovint claven a les dones els estilets més afilats.
-Ah, i una altra cosa. Dic que escriu de meravella, però té un petit vici, una certa tendència a l'us de l'expressió "hi ha", que a mi em desagrada. Per exemple: "Hi ha la sorda remor dels qui perseveren". O "hi ha unes formes. Hi ha la bona lletra i hi ha una civilització guanyada a pols".
-Bé, deu ser el seu estil...
-No, és que de tant en tant li surt el petit Sostres que porta dintre. Aquell n'abusa, d'aquest tipus de construcció. I embafa força. Saps qui és el Sostres?
-No.
-No et perds res. Un que sovint li menstrua la neurona. Bah, si no saps qui és tant se val. Hi ha una altra cosa, Tània, ja que parlem de tot això de ser escriptora.
-Quina?
-Sovint, els qui escriuen i tenen una relativa notorietat és perquè tenen trampolins de projecció. Padrins poderosos o influents.
-Jo d'això res de res.
-Aleshores només podràs comptar amb el talent que tinguis. I això multiplica per dos les dificultats.
-Qui recolza la Punsoda?
-La Fundació Catalunya Oberta. El factòtum gros d'aquest col·lectiu és el Lluís Prenafeta.
-Aquest em sona.
-Ja ho crec. Per això de tant en tant la Punsoda s'ha de vestir de Joana d'Arc, calçar-se les malles de salva-pàtries i pagar la seva quota de vasallatge. Llavors li veus que cau en el típic discurs d'allò de "els meus i els altres", "els nostres i l'enemic exterior". Ella sent que pertany al cantó dels bons, portadors d'una veritat ultratjada per segles de genocidi.
-Genocidi?
-Sí. Aquesta colla de la FCO utilitza molt alegrement aquests macro-termes. Realment quan entra en la tesitura victimista la ment se li obnubila força, i sembla una altra persona.
-No sé si llegir-la.
-Llegeix-la. Obvia tota aquesta crítica que li he fet. Objectivament en sap un munt, d'escriure.
Li pregunto a la Tània en quina llengua pensa escriure, i em diu que no ho té clar.
-Si escrius -li dic -en castellà, a Catalunya hi ha qui t'estigmatitzarà. Si ho fas en català hi haurà qui et prendrà per ximpleta.
-Crec que escrigui en la llengua en què escrigui el repte és fer-ho tan bé com sàpiga. Però no ho tinc clar. M'he adonat que un tant per cent altíssim de blocs en català són de política. Trobo a faltar blocs en català de creació literària, senzillament. Potser cal contribuir a això. El Boris diu que els catalans sempre busquem la normalitat i sovint som els primers a anormalitzar-nos...
-No tinc clar que calgui, Tània. No sé si calen tants blocs. No sé quina falta fa que tots xerrem tant, i tant...
-En el meu cas no tinc res especial a dir. Només vull aprendre a escriure...
-Doncs escriu. Fins i tot quan no tinguis res a dir, escriu. El bloc et permet la difusió immediata del que escrius, però la xarxa és tan gran que la gota es dilueix així que entra en contacte amb l'oceà. I llegeix. No només blocs. A vegades oblidem que hi ha un vell objecte anomenat...
-Llibre.

Seguim xerrant, i es fa tard. Acompanyo la Tània fins casa seva, amb el Megane, al cor del Guinardó. Tornant a casa, pel Túnel de la Rovira, penso en la Punsoda, que vol escriure i apropar a la superficie algunes profunditats humanes, les d'avui i les de sempre. Penso en la Tània, que encara no sap de què parlarà, però ja sap que vol parlar. I penso que volem transcendir, d'una forma o d'una altra, i que alguna cosa de nosaltres quedi més enllà del nostre instant caduc. I no sé ben bé perquè.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

divendres, 15 de gener del 2010

Fitxa 29: Joan Ferran

Comencem parlant una mica de TV3, La Nostra.
Aquest mitjà de comunicació fou l'instrument que CiU creà fa molts anys per començar a fer país, de forma seriosa, però el que va acavar fent fou construir una Catalunya Virtual. Abans que els nostres peus comencessin a trepitjar sòlides estructures que ens poguessin fer pensar en alguna cosa semblant a una nació independent, la nostra tele ja havia consolidat aquest país imaginari. L'invent funcionava bé, sota la condició que no sortissis de casa i no canviessis mai de canal. La clau de tot consistia a evitar tant com es pogués mencionar cap lligam amb Espanya. Fins i tot el terme "Espanya" es silenciava. Quan no hi havia més remei que referir-s'hi s'empraven termes com "aquí", l'ambigu "casa nostra", "resta del'Estat..." es va arribar a parlar de "la selecció estatal de futbol", com si els futbolistes fossin funcionaris d'hisenda o alguna cosa per l'estil. Ara ja no s'aprecien tant aquesta mena d'equilibris semàntics en la transmissió de la informació, ara és fàcil sentir, als telenotícies, com es verbalitza "Espanya" o "a la resta d'Espanya amb força naturalitat.
Doncs bé, en el context d'aquest plantejament periodístic situarem el nostre ítem d'avui, el primer polític que fitxem, el diputat al Parlament de Catalunya pel PSC Sr. Joan Ferran.

Joan Ferran és un ítem -el seu bloc es diu "El blog d'en Joan Ferran"- que va saltar a l'actualitat ara fa aproximadament un any, arran de la seva novel·la "Maleïda Crosta". Des d'aleshores ha corregut com la pólvora l'expressió "crosta nacionalista" per designar la tendència dels mitjans de comunicació audiovisuals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió d'enfocar la informació des del l'òptica del nacionalisme. Joan Ferran entén que la televisió i la ràdio públiques de Catalunya haurien d'haver ja abandonat aquesta tendència, tal i com ha intentat promoure el Tripartit, donat que no tots els ciutadans contribuents són nacionalistes, i que parlant en general la ciutadania no ha de rebre un reflex esbiaixat de la realitat. Però aquesta correció topa amb dificultats. És una tendència massa consolidada. És la crosta.
Ferran posa com a exemple del funcionament de la crosta l'excessiu seguiment mediàtic que TV3 va fer en el seu moment de les consultes sobiranistes, unes consultes que al capdavall no eren ni vinculants -cert- i que a més tenien el cens electoral alterat -també cert, votaven ciutadans a partir dels setze anys i els immigrants.
Però com és habitual en aquest país, aquí no hi ha qui en tregui l'aigua clara de res. Mentre l'ítem Ferran es queixa persistentment de la crosta, hi ha un nombrós col·lectiu de ciutadans -ara no sé si nombrós o sorollós- que denuncia l'espanyolització descarada del mitjà. Tant en la forma com en els continguts. Diuen que els informatius han adoptat una clau d'anàlisi completament espanyola, i molts d'ells afirmen que ja no en volen saber res. En responsabilitzen, òbviament, Montilla i el vil comissari Toni Bolaño.
En què quedem, doncs? Tenim una tele espanyolitzada i espanyolista o una tele que encara amplifica les visions nacionalistico-patriòtiques de sempre? En què quedem? Els nacionalistes no la veuen com Ferran, i suposo que la tele deu ser la mateixa, però tot deu dependre del color de la pantalla des de la qual mires.

Parlem d'en Joan Ferran i la seva activitat itèmica.

Dandi i cosmopolita, elegant i guapot, Joan Ferran és un home amb cert carisma. M'aventuro a dir que és d'aquells homes que segurament agrada a moltes senyores. I parlant de senyores, sembla que ell també els dedica una certa atenció, ja que per felicitar-nos les festes de Nadal va penjar al seu bloc la foto d'una bellíssima, hiper-atractiva i sensualíssima Mamà Noel, fet que per cert ja li ha costat haver de tenir un contenciós amb un grup feminista.
Però tot el glamour que pot desprendre la figura de l'ítem Ferran s'esvaeix dramàticament quan li llegeixes el bloc. Si n'esperes bona prosa, ja te'n pots oblidar. El que hi trobes és un bloc previsible, politicot, de carnet plastificat; un blog de partit, típic i superficial. Els textos que presenta són plans, i dóna la sensació que estan escrits de pressa i corrents, uns textos en què la trancisió entre les introduccions i els temes en què es vol centrar són brusques, portades sense gaire finor a l'objectiu d'embestida política contra l'adversari, quasi sempre CiU. Més que buscar l'anàlisi en profunditat -s'intueix té prou solvència com per a fer-ho- el que escriu l'ítem Ferran va directe a tensionar la postura amb el partit o la idea a què oposar-se. Oposició, confrontació més que deconstrucció, anàlisi i raonament. I molt sovint els textos no són ni seus, sinó d'articulistes amb l'opinió dels quals coincideix.
I podent-ho fer bé, perquè ho fa així? Doncs perquè el PSC és una immensa maquinària de poder, que cal mantenir greixada de totes totes. Tots els espadatxins de la formació han de moure els florets sense respir. Totes les peces del tauler han d'estar constantment a la brega, fent campanya, i no es poden córrer riscos perdent-se amb floritures de massa calat. El missatge ha de ser curt, simple i directe.
Són el PSC, i d'això en saben molt.
El PSC. El nacionalisme català odia el PSC. La forta implantació del PSC al territori electoral català desespera a molts. Per a molts, el vot al PSC és el vot incorrecte.
En aquest país una de les coses que més costa és acceptar que el rival també té dret a governar. I no val fer la trampa de dir que si no guanyen els meus és perquè els votants són idiotes. Alguns encara no han après a empassar-se el gripau i partir de l'axioma que la ciutadania no és idiota. Fins i tot en el supòsit que la ciutadania fos idiota, l'axioma que ens hem d'empassar és el de la no-idiotesa de la ciutadania, si no ens volem veure obligats a replantejar-nos la validesa del sistema. I francament, als mandrosos decadents com ara jo, ens fa molta mandra a aquestes alçades posar-nos a buscar la Polis Ideal i el seu corresponent programa d'instal·lació. Així doncs, avall el gripau. Perquè el joc de jugar a la intel·lectualoide superioritat mental i moral és molt guai però ja comença a estar una mica vist. Però ja se sap, les converses de carajillo i púlpit virtual són totes gratis.
Si la ciutadania accepta aquests partits-dinosaure, aquests pops de tentacles infinits que es filtren pertot, deu ser perquè en el fons ja els està bé. I això és cap drama? Ho dic perquè si és cap drama, recordo que a ningú se li priva del dret de presentar candidatures. I si no, mira, els Reagrupats. Si tots els partits són una estafa, si tots els polítics són igual de miserables... surt tu i fes-ho millor. T'hi animes? Probablement no, oi?
Bé, potser ara ja estic esquiant fora-pista. Jo havia vingut a parlar d'en Joan Ferran... On me l'he deixat? Deu estar veient el TN Migdia, en actitud vigilant.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: moderada
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: indetectat

diumenge, 10 de gener del 2010

Fitxa 28: Gorka Agirre

Dissabte vaig haver d'anar a Saragossa, per reunir-me amb un client i analitzar el seu cas. Hi feia un fred de mil dimonis, rematat per un vent espantosament glacial que no va parar en tot el dia. El meu client, l'Andrés, és un noi de trenta-i-alguns, molt bona persona, honest, de conducta recta. És membre d'una secta d'origen oriental -no en puc dir el nom- que té la particularitat de tenir prohibit fer proselitisme. Però el problema de l' Andrés no té relació amb la secta sinó amb una altra cosa. L'Andrés és importador de moble colonial. Fa quatre anys que inicià el negoci, i ara li comença a funcionar. Destina un 10% dels beneficis a projectes de desenvolupament, sempre dins de l'àmbit de la secta, naturalment. Les sectes són sectes. Bé, el cas és que a un tal Herrero, un comerciant potentat d'aquella ciutat, que toca el mateix gènere des de fa més temps, li molesta la seva competència. L'Andrés, gràcies als seus contactes dins la secta, obté poducte a molt bon preu, i per això les vendes de l'Herrero han minvat. El tal Herrero li ha proposat associar-se, però a l'Andrés no li convé. L'altre li ha insistit molt, i davant la ferma negativa de l'Andrés, al final ha optat per coaccionar-lo. Li ha dit que o bé s'associa, a les bones, o que el millor que li podrà passar és que hagi de tancar. Tot i això l'Andrés, naturalment, no ha cedit ni cedirà, però recentment ha detectat que l' espien i el segueixen. Ha agafat por, i vol protecció, però sobretot m'ha insistit que el que més vol és que la situació s'acabi. Dilluns hi envio el Boris. Si la història dóna de si ja en donaré algun detall.

De tornada a casa, a l'AVE, vaig engegar el portàtil per posar en ordre les notes del cas, i en acabat vaig fer les meves visites rutinàries per les cases dels ítems. Tinc entre mans algunes fitxes, mig pensades, però encara endarrerides, i per anar passant se'm va acudir que podia fitxar l'ítem Gorka Agirre.

Gorka Agirre s'ha erigit en ítem a base de comentar al blog de Salvador Sostres. Ja fa temps que hi comenta, i de fet és un dels personatges més odiats d'aquell Regne de la Veritat Única, bàsicament pel fet de comentar en castellà, i pel fet de veure les coses des de l'òptica espanyola. De sempre, els seus comentaris generen les reaccions viscerals dels acòlits més incondicionals de Talibània. Ja saben molts de vostès que en aquella casa un espanyol és sempre algú que et vol robar i et vol exterminar.
Ara bé, per ser justos, s'ha de reconèixer que Gorka Agirre és un dels millors rebatedors del Gran Talibà. Desenmascarador dels sofismes sostrians, mai no perd de vista els nombrosos talons d'aquiles que el Talibà va deixant al descobert, a còpia de xerrar tant, i tant, i tant, sempre emborratxat de la pròpia sensació d'infalibilitat. Al Gorka li agrada recordar-li, una per una, les contradiccions en que l'altre cau més sovint del compte. I sobretot hi ha una idea-guia que sovint l'ítem Agirre subratlla molt clarament, i de la qual el Sostres, diu, n'és exponent: els catalans són molt valents de boca, però a l'hora de la veritat es tiren enrera de tot.
No fa massa Gorka Agirre fou expulsat del Regne. Fou expulsat, amb gran solemnitat, junt amb dos o tres comentaristes més. Segons l'amo del tros, perquè ja no es podien aguantar més les mentides d'aquells espanyols. Els donà una setmana de marge perquè poguessin dir el que creguessin convenient, però que sabessin que al cap d'aquell temps de gràcia serien expulsats per sempre més.
En comptes d'enviar-lo a prendre pel sac, Gorka Agirre va acceptar la condemna. I se'n va anar, amb elegància, resignat, i jo diria que amb una lleugera sensació de culpabilitat.
El seu to sempre havia estat correcte, mesurat, però clar i directe. Era capaç de mirar el Sostres una mica per damunt de l'espatlla. Mai insultava. Raonava bé, i sovint encertava. I això és el que el Sostres no podia païr. La princesa fatigada al final va donar l'ordre: "Que s'enduguin aquest villans".
Però pel que es veu, Gorka Agirre ha seguit llegint Salvador Sostres. No s'ha pogut deslliurar d'aquesta morbositat que provoca la retòrica sostriana, d'aquesta extranya sensació que provoca llegir les projeccions mentals d'algú que escriu des d'una profunda discapacitat moral. I és que en el fons, Gorka Agirre l'admira, fins i tot potser l'estima, diria jo.
Però el fet curiós és que Gorka Agirre i els altres deportats, passat un temps durant el qual el Sostres ens ha distret molt amb les seves peripècies de geni incomprès, han retornat al Gran Regne. Han sigut readmesos. Alguns dels acòlits fidels al Talibà, ja han protestat, però Gorka Agirre is back. No s'entén. Per mi bé, cap problema, però no s'entén tanta liturgia dramàtica com la que va muntar el Sostretes per expulsar-los i que ara tornin, mereixedors del perdó, com aquell qui res. Els fans del Sostres mereixem una explicació.
No, l'explicació és la de sempre. El Sostres, incoherent com ell sol, sap que en el fons necessita Gorkas Agirres per fer carburar la seva maquinària mental de Neró que toca la lira. És que el Sostres és un ítem molt dependent. Necessita dels comentaristes espanyols, necessita de tota la vulgaritat que critica, perquè el dia que aquesta vulgaritat desaparegui ell no tindrà manera de fer-nos veure con n'és d'excels.
Però bé, no parlem més del Sostres, que la fitxa ja li vam fer fa temps.

Senyor Agirre, si us plau, continui existint. Continui fent-se visible, que des d'aquesta oficina d'espionatge estem començant a treballar a partir d'una hipòtesi sobre la seva identitat real. Sí, tenim sospites sobré vostè, no fundades més que en vaporoses intuicions, però si perseverem, a "U.Q.V. Security" potser algun dia sabrem la veritat que s'amaga darrera la seva màscara. Ei, per pura curiositat; i li prometem que si mai ho sabem no ho farem públic. Això no és més que un joc apassionant que el fem per a consum intern. No trencarem les regles, però volem que sàpiga que ens té ben encuriosits. Sabem que es difícil, i que potser és més probable que morim d'una picada d'abella abans de poder perfilar-li una identitat més definida, però a estones perdudes hi anirem treballant. Tenim, com l'Acebes, dues línies d'investigació.

Valoració de l'ítem:

Rellevancia: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

dimecres, 6 de gener del 2010

Fitxa 27: Adrià Izard

No sé si saben qui és el tal Adrià Izard, o potser ja el coneixen. És un ítem irrellevant, però al mateix temps significatiu del que et pots trobar per la Catosfera, segurament la galàxia més polititzada dins de l'univers Blogosfèric. Fa temps que el tinc sota vigilància, però no acabava de veure clar si l'havia de fitxar, per culpa d'un dilema moral: és ètic fitxar un ítem de setze anys? Fitxar-lo segurament implicaria haver-li de donar una cruenta rebregada, i ja se sap que avui dia a aquesta gent tan jove els costa molt encaixar que se'ls qüestioni, de seguida s'ensorren, es deprimeixen, es desmotiven o s'encabriten... Això de les fitxes, no és més aviat per a gent adulta, bregada, a qui no els crees cap lesió emocional irreversible si els poses una mica de volta i mitja? És que l'ítem en qüestió només té setze anyets... No sabia què fer, però tenia clar que si una persona em podia ajudar a resoldre el dilema aquest no era altre que en Jacob.
Per cap d'any, al matí, el vaig trucar per felicitar-li l'any nou i de passada consultar-li. Em va dir que donaria un cop d'ull a l'ítem, i que ja em diria la seva opinió.
Aquella mateixa tarda vaig rebre un e-mail d'en Jacob:

Fitxa'l. Fes-li una bona estirada d'orelles. Té setze anys, però si és bo per parlar com parla també és bo perquè li clavin una bona allisada.

Aquí ve, doncs, la fitxa.

L'ítem en qüestió maneja dos blocs: "Bloc Personal d'Adrià Izard" i "Tot està per fer i tot és posible", sota el pseudònim Damià Folk. Ambdós blocs estan integrats al col·lectiu BAT Blogs.
Els BAT Blogs, com la majoria de lectors ja deu saber, són aquells blocs que planten cara al govern tripartit des del camp de batalla internàutic. Són els "Blogs Against Tripartit", o sigui, pels no anglòfons, "blogs contra el Tripartit", i a fe que l'ítem Izard hi està en contra: les seves càrregues contra tot allò que té a veure amb el partit Socialista (versió PSC o versió PSOE) són pura metralla verbal.
El to de l'Izard és sempre agressiu, vociferant. Té un to lleig, categòric i simplista, "a pinyó", com dirien els joves; un to que, lluny de despertar la simpatia de veure un jove amb idees i consciència política, més aviat fa esgarrifar.
A mi em fa molta angúnia quan li llegeixo coses com que el president de la Generalitat "és un estranger". Ja hi som amb les patents de catalanitat, em dic. O quan es mostra contrari a que els llocs de treball que crea l'Estat acabin sent per a immigrants. Prou feines tenim, diu, a contractar espanyols com perquè a sobre les feines se les emportin els immigrants. Aquí tenim un dubte: no sabem si quan empra el terme "espanyol" ho fa en sentit pejoratiu. Pel context no ho sembla, però m'extranya, sent com és un membre dels BAT. Ho mirin vostès mateixos, si volen; no vull córrer el risc que sembli que descontextualitzo quatre frases seves. És dins del context del seus blocs on es veu millor el seu tarannà, però justament a mi és el context global dels blocs d'aquest noi el que em fa més basarda.
El tema de la immigració el té molt preocupat, i en general tot el que té a veure amb el món àrab o magrebí. Acostuma a posar de costat immigració i delinqüència; immigració i degradació. Subratlla el risc que Catalunya ja no sigui Catalunya per culpa dels de fora, i remata la qüestió amb la previsible dita, aquella de: "de fora vingueren que de casa ens tragueren".
Bé, una constatació: amb aquesta actitud, el que sí que aconsegueix l'Izard és que ningú no li pugui penjar la famosa i denigrant etiqueta de "multiculti". No, obviament no és un "multiculti", i almenys en aquest sentit ja deu tenir la simpatia de molts. Ja saben vostès que hi ha una línia de pensament, molt en voga, que considera que qui defensa la multiculturalitat és un curt de gambals, un "progretonto" com diuen altres, o directament un perroflauta pollós. Saben vostès que existeix una mena de macedònia ideològica molt a la page formada per ingredients com ara la cosa pro-israeliana, pro-ianqui, ultraliberal, nacionalista espanyola, nacionalista catalana, independentista, crítica amb l'ecologisme i homofòbica, i que des d'aquesta línia de pensament es considera retardats mentals tots aquests "multicultis" que no defensen les societats de cultura uniforme i l'integracionisme a ultrança. En aquest sentit, doncs, tu tanquil, Izard, que pel que es veu no ets un d'aquests tontos. A ulls de moltes ments preclares i punteres, per aquí vas la mar de bé.
Perquè, lectors meus, L'Izard va bé, no? home, tothom sap que les societats "multicultis" són l'avantsala de la pròpia desaparició. Ara mirem-nos-ho a escala global. Tots els grans imperis han passat, abans d'extingir-se, per una fase de multiculturalitat. Normal, tanta barreja, tanta llengua dispersa, tanta diversitat, tant relativisme... podreixen les bases fundacionals, propicien el debilitament i accceleren la desintegració. Punt i final a l'Imperi, el que sigui.
Aquí, des de Catalunya, la colònia nostrada de l'Imperi Global de l'Occident Contemporani, des del nostre bocinet de la Civilització dels Bons, els benpensants volen retardar al màxim l'arribada d'aquesta fase. No volen accelerar la caiguda de la nostra Civilització McDonalds. Almenys que els últims cops de cua (no sé com dir "coletazos" en català) d'aquest Imperi nostre -perquè això s'acaba, Izard, tingue-ho clar-, volen que siguin dignes i nets de púrria.
Izard, de casa no ens treuran, no pateixis. Però ja et dic jo que la casa ens l'anirem trobant cada cop més canviada, i que aquests són els inevitables signes dels temps; conseqüències previsibles de la història d'Occident. Jo mateix, si tiro la vista vint-i-cinc anys enrera, me n'adono de com ha anat canviant la fesomia del país, i tinc la sensació que aquest procés és imparable. I sospito que en aquestes fases finals dels imperis, la solidesa del conjunt serà molt difícil de mantenir articulada a l'entorn de fonaments identitaris. Però mira, resulta que per a gent com jo aquest fenomen no ha significat cap drama. Potser és que a gent com jo ens falta una capa més de cultura, o entendre-hi més d'economia, o sentir més la pàtria, o la nació... Potser té raó aquell que sempre diu que a Catalunya hi ha molt discurs equivocat i molta misèria moral. Deu ser això. Per això faig fitxes, en comptes de fer rellotges com faria el més tonto entre els llestos de la macedònia neo-con.

I ara entrem en el tema fort:

L'ítem Izard escriu pèssimament. Pès-si-ma-ment. Amb una sintaxi que et descalabra el cervell, amb una ortografia que et destrossa la retina.
Izard, pel que més vulguis, als setze anys una persona ha de saber escriure correctament la seva llengua. Pen nota: correctament. I aquí no val l'excusa de donar la culpa al sistema educatiu sociata: si als teus setze anys escrius com escrius és culpa exclusivament teva. De debò, val la pena que hi esmercis tots els esforços. Escriu bé en català, si et plau, si és que a sobre vols anar de patriota. I esforça't també per escriure correctament en castellà, i "do your best" amb l'anglès... Aprofita les classes de català de quart d'ESO, que et fa molta falta.
Lectors, sàpiguen que més d'un cop li he suggerit que aprengui ortografia, que li farà més profit que tot això dels blocs. Però ell m'ha esborrat els comentaris i ha tirat pel dret, ha seguit destrossant la llengua com no s'ho pot permetre cap Insigne Patriota del cercle que ja hem esmentat. I per cert, cap dels seus col·legues del Sistema BAT li ha fet cap comentari en aquest sentit. Ei, Fúria, Réflex, Gànguil, tutoritzeu una mica l'Izard, va, com a bons germans grans que segur que sou.

I res, anem acabant. Jo, a l'Izard, me'l voldria mirar amb afecte, però no puc. Perquè els setze anys no me'ls imagino com una època d'enrocar-se tan antipàticament i tan matusserament; més aviat me'ls imagino com una època d'esponjar el cervell, d'enamorar-te de tot i aconformar-te amb poc, de fascinar-te per la riquíssima policromia humana i d'abraçar ideals una mica més romàntics, que després un ja té temps de desencantar-se de les utopies.
Ítem Izard, jo ja sé que estimes el teu país, i que veus coses que et generen inquietud, i temor, i que voldries que el futur no presentés tants interrogants. Però no et preocupis, assumeix que t'ha tocat viure una època d'incertesa -tots els finals d'etapa ho són- però que és entre tots que ho hem de fer tot. Alguna cosa semblant deia CiU fa uns anys, tu no ho recordaràs perquè encara no havies nascut.
Potser una bona recepta per a paliar el dolor seria enamorar-te d'alguna Leslie Joyceline, o Vanessa Priscila, com les amigues de la Tània que vaig conèixer la nit de fi d'any; menudes, moníssimes, amb aquella cadença dolcíssima quan et parlen. Bé, potser són massa grans per a tu, però segur que tenen germanes petites, més de la teva edat. Que la vida es veu molt diferent quan et veus, petitet, reflectit dins d'uns ulls negres que brillen com l'atzabetja només per a tu.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: inexistent

diumenge, 3 de gener del 2010

Fitxa 26: Federico Jiménez Losantos

Federico Jiménez Losantos té bloc. Per tant és ítem. Per tant és espiable. Tot ítem que corri per la xarxa, sempre i quan ens pugui entendre en la llengua en què fitxem, és susceptible de ser fitxat. Jiménez Losantos entén el català, ergo Jiménez Losantos és fitxable. I l'hem fitxat, en aquesta segona incursió que fem més enllà dels límits de la Catosfera.
El seu bloc es diu "El blog de Federico". Amb el títol no s'hi ha matat gaire, francament. Tot són gustos, però a mi no m'agrada. El trobo poc intel·lectual, massa d'estar per casa. "El blog de Federico". Com si tothom hagués de saber qui és el tal "Federico", com si al món només hi hagués un Federico. Només per comparar, quan el seu company a El Mundo, Gabriel Albiac, va tenir un bloc (ara ha deixat de ser ítem) el va batejar "Bitácora de Lucrecio". Això ja sona més arreglat, amb més volada, més evocatiu. Més clàssic, més culte. En canvi, "El bloc de Federico..."
De totes maneres l'hem anat espiant, amb una il·lusòria esperança, que no era altra que trobar-hi alguna cosa nova o interessant, diferent del que ens té acostumats... però no; el que hi acabes trobant són els mateixos temes de sempre, els mateixos que ja sortien quan li llegia les columnes a El Mundo, o sigui, la dictadura linguística a Catalunya, les guerres entre plataformes informatives, la llibertat d'expressió, i entre tots aquests temes el tema estrella: la desaparició d'Espanya. Sí senyors: tant és llegir-li la columna, com escoltar-lo per ràdio, com consumir-lo en format ítem: al bloc del Federico, la mateixa matraca insistent de la desaparició d'Espanya.
Dedueixo, vist el que diu i vist el que es veu, que aquest ítem, precisament, no està gaire bé de la vista. Li recomano, doncs, el meu òptic, un senyor molt amable que té l'òptica al carrer Feliu i Codina de Barcelona, al costat del Bar Mifer, molt bon professional, gens pesseter, i l'hi recomano perquè, com dic, Losantos no hi veu bé. Losantos no percep la realitat correctament.
Aquest ítem no se n'adona que veu morta una cosa que està ben viva. O potser és que té visions premonitòries i les confón amb la realitat. En qualsevol cas, té una disfunció perceptiva important. Ha escrit recentment que Espanya és un mort que s'ha mort dret, i que a sobre li volen fer pagar l'enterrament. I en respnsabiilitza Zapatero, Rajoy i Joan Carles de Borbó; quasi res: en responsabilitza justament aquells qui, a criteri de molts de per aquí, són els màxims responsables de l'enutjosa i asfixiant presència d'Espanya a les seves vides. Tot són percepcions, naturalment, però jo crec que Espanya ni està morta ni té el traç d'estar-ne. Posant-me el màxim de tremendista jo diria que com a molt Espanya té una mala salut de ferro, com se sol dir.
Losantos diu que els símptomes de la moribunditat d'Espanya ja els va detectar el 1979. Fa, per tant, que Espanya s'està morint... trenta anys! Trenta anys fa que l'ítem Losantos fa la crònica de la mort d'Espanya. Trenta anys no són prous perquè un moribund s'acabi de morir del tot, amb calma i tranquilitat? Algú pot creure que una cosa que fa trenta anys que s'està morint no estaria avui ja ben morta i enterrada? O veu visions o potser no té cap altre discurs que aquest per anar fent bullir la seva olleta periodístico-demagògica.
La darrera vegada que vaig tenir la opurtunitat de trepitjar una bona extensió d'Espanya va ser el juny del 2008, quan un tema d'espionatge industrial em va dur en primera etapa fins a Getafe, i de cap manera vaig tenir la sensació d'estar passejant per damunt d'un mort. Va ser quan la selecció espanyola de futbol va guanyar l'Eurocopa, i tot Getafe era un magma bullint de samarretes vermelles i banderes que celebraven el triomf de La Roja. Vaig veure un Getafe compacte, bonic, ordenat, gens esquerdat, peatonal, benestant. La segona fase del seguiment em va portar fins a la província de Huelva, on tampoc vaig detectar cap símptoma de debilitat hispànica. De tornada a Catalunya vaig seguir veient banderes espanyoles onejant als ajuntaments, a Capitania, a Correus; en Jacob seguia cobrant la pensió de la Seguretat Social espanyola; em vaig renovar el DNI i me'l van fer de nacionalitat Espanyola... i d'ença d'aleshores no tinc la impressió que Espanya s'hagi debilitat tant com per dir, avui, que ja és a l'altre barri dormint el son etern a la falda de creador.
A què ve, doncs, tanta monserga amb la desaparició d'Espanya? Quina idea d'Espanya té aquest senyor al cap, que quan mira la realitat la veu tan diferent que no la pot reconèixer, que la veu trencada per totes bandes? Quin és el seu drama? Unes ulleres que no ha trobat moment d'anar-se a fer?
L'altre gran tema, el de la dictadura lingúística i la persecució del castellà: Se'n recorda algú d'aquell advocat que es deia Esteban Gómez Rovira? (per cert, fa la mateixa cara que el Federico, si s'hi fixen). Esmento aquest senyor perquè una de les seves especialitats era agafar la llei i treure-li el màxim de suc per defensar els seus drets lingüístics de ciutadà que no volia veure discriminada la seva llengua -la castellana. El senyor Gómez Rovira fins i tot va denunciar un surtidor de gasolina perquè només li parlava en català. Tot indignat va córrer fins els jutjats, a denunciar la maquinota maleducada i insolent; que les maquinotes et parlin només en català és in-to-le-ra-ble. Imaginin-s'ho: vostès despengen la mànega del surtidor, i aquest els etziba: "Ha escollit vostè gasolina súper"; clar, et quedes desconcertat perquè no entens res del que t'estan dient. Ara, si a continuació et diuen "Ha escogido usted gasolina súper" la cosa ja canvia i estàs automàticament salvat. Total, que amb la llei a la mà, al final la Conselleria d'Indústria de la Generalitat va haver de reconèixer que el senyor Gómez Rovira tenia raó i que el surtidor impertinent havia de parlar, com a mínim, en bilingüe.
El senyor Losantos, en comptes de jugar tant al victimisme persecucionista, hauria de fer el mateix: tenir més en consideració la llei. En comptes d'intoxicar i fer creure a la resta d'Espanya el que no és, que s'estudïi bé la llei i si veu que alguna cosa el desafavoreix o el discrimina, doncs cap al jutjat, però sense fer el joc intoxicador del monstruosisme. I si resulta que la llei no acaba d'ajustar-se a la idea que ell té de com haurien de ser les coses -en funció de les seves legítimes preferències- doncs que li serveixi d'exercici d'higiene democràtica, i que pensi perquè les lleis són lleis i com arriben a ser lleis; i que no parli ni de dictadures ni de règims. Això li aniria molt bé a un que s'omple tant la boca de llibertat.
I si és una monstruositat que la llei obligui el restaurant xinès a retolar-se "Restaurant Xinès" doncs que fundi un partit prou potent com per revocar aquesta llei. O que segueixi posant espelmetes perque C's i el PP treguin uns resultats suficients les properes eleccions al Parlament i puguin constituir un Bipartit Salvador que corregeixi tots aquests excessos legals. Si és que tan malament ho passa, és clar.
Canvi de tema.
Des d'aquí deixem clar que no ens ha agradat mai el periodisme de l'insult, i que per això Losantos ens desagrada. El periodisme de l'insult és un periodisme per a consum de la víscera, i amb la víscera per bandera ens encallarem. Hi ha gent que confon el dret legítim a expressar-se amb llibertat amb la llicència per desqualificar i faltar al respecte. Però no sé què passa que darrerament hi ha un gruix de població lectora a qui no els molesta llegir columnistes que practiquen l'insult sistemàtic, encara que l'insult sigui de baixa intensitat, del tipus "memos" o "imbècil". I al final, si el públic no exerceix la seva funció correctora, les coses es degraden. I ens acabem trobant que l'admiradíssima Belén Esteban acaba creient-se la Lady Di espanyola, o el Losantos creient-se el rei del periodisme mundial.
Deia el matex Losantos, en un text recent, i crec que encertadament, que la raça humana busca per naturalesa sempre allò que surt més barat, i que no hi ha cosa que surti més barata que la corrupció moral. Bé. Aquí podem estar d'acord. Però voldria saber si no considera que aquest periodisme de demagògia i exabrupte, enardidor de masses, no és un exponent més d'aquest baratisme moral que denuncia.
Jo què sé, a la gent li pot fer gràcia, però el president espanyol no es diu ZP ni Carod-Rovira es diu Roviretxe. Què volen que els digui però a mi aquests recursets no em fan el pes; ara, que també a l'Avui hi ha columnistes que per referir-se a Bartomeu Muñoz, ex-alcalde de Santa Coloma, s'hi refereixen com a Bartu. No té nom i cognoms, aquest senyor? Però bé, per a molts és normal. Perquè tants miraments amb les rates sociates, no? En fi, què és el periodisme, avui dia?
Vaig acabant. Potser la fúria de Losantos és resultat d'aquell tret a la cama que li van engegar els nostres, per sort ja extingits, Gudaris Xicotots de Terra Lliure. Déu-n'hi-dó, aquells bàrbars. O potser és el seu estil. O potser tot ho fa per l'audiència. Ho fa per l'audiència? Vostè sabrà. Però per si de cas, ítem-Losantos, consideri l'opció òptica. Recordi: carrer Feliu i Codina, baixant per Hedilla a mà esquerra. Al costat del Bar Mifer.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: alta
Perillositat: considerable
Risibilitat: possible
Humor: indetectat