tag:blogger.com,1999:blog-84808967368466539422024-03-13T08:49:27.720+01:00DamienUn que fitxavaU.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.comBlogger82125tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-63642026829628714132012-12-26T23:59:00.001+01:002012-12-27T00:23:43.430+01:00Les XS i una Metafòrica Paràbola <div style="text-align: justify;">
S'ha consolidat un objecte periodístic anomenat "les xarxes socials" que és al mateix temps subjecte i objecte, en tant que és font d'informació consultada i és al mateix temps objecte de notícia. És freqüent que en premsa -escrita o digital- apareguin titulars del tipus "les xarxes socials desaproven x" o "les xarxes socials bullen en relació a y". Val a dir que x i y poden -i solen- ser qüestions de la màxima irrellevància, per bé que les xarxes socials -en endavant les XS- també s'atreveixen amb temes d'importància cabdal, perquè els nòduls de les XS no dubten a considerar-se aptes per a prendre posició respecte a qualsevol tema de l'ordre que sigui. Jo, de totes formes, des d'aquí sostinc que el combustible que fa carburar aquest macro-ens de la comunicació ciber-espaial -les putes XS- no és més que l'estupidesa humana passada per tres destil·lacions per acabar esdevenint definitivament -i espantosament- pura. La imbecil·litat de la massa finalment ha trobat en les XS el cadafal des d'on lluïr-se amb la més impúdica de les pornografies de l'atreviment.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Metafòrica Paràbola:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En aquell temps el guardià del Zoo va decidir retirar de la gàbia de l'animaló aquell cartell on hi deia "No doneu menjar als animals". La mesura fou molt ben acollida, perquè a tots els visitants, nens i pares, els feia molta il·lusió donar menjar a la bestiola. Fins a aquell moment havien entès que en la salut alimentària de la bestiola només hi podia intervenir l'entès, el cuidador de la bestiola, que havia llegit molts llibres sobre el que convé i no convé que mengin els animalons. Però ai, el gest de llançar una porció d'aliment a la bestiola havia de ser tan bonic, tan tendre, i venia tant de gust...</div>
<div style="text-align: justify;">
Els visitants de la bestiola foren feliços contribuïnt a l'alimentació de la bestiola. Li llançaren, de primer, fruits secs i verdura crua, però ben aviat s'atreviren amb patates fregides amb ketchup, amb trossos de salsitxa de frankfurt, amb bollicaos, tigretons i panterarosas, amb sobrets de sucre que sobraven del cafè amb llet que prenien a la glorieta del Zoo, amb tota classe de txutxes, amb xiclets, amb monedes de dos cèntims d'€ i amb excrements de gos que trobaven per les immediacions de la gàbia de la pobra bestiola, que amb tota la innocència engolia i engolia. Era lliure la forma com alimentessis l'animaló, aquí residia l'encant i el sentit de tot plegat.</div>
<div style="text-align: justify;">
L'animaló es convertí en la Bèstia, una mena de criatura voraç que s'ho empassava tot, que ho trobava bo, i que de mica en mica anà creixent de forma desmesurada i amorfa. Les capacitats cerebrals de la Bèstia es veieren alterades, i es tornà un ésser potencialment perillós. Passava del sopor a la ira, i els índex d'intoxicació els tenia tan disparats que semblava que li havien d'explotar per via ocular. La gent començà a tenir por de la bèstia, però no podien deixar d'alimentar-la, perquè alimentar-la era l'única cosa que els feia sentir importants.</div>
<div style="text-align: justify;">
Un funest matí de diumenge la Bèstia rebentà literalment la gàbia, i sortí a camp obert, i devorà tothom, grans i petits, joves i vells, tot i que aquests darrers clamaven que ells ja ho deien que tot allò passaria, i perjuraven que ells mai no havien llançat ni una trista llavor de girasol a la bestiola quan era bestiola -dada absolument falsa. I quan la Bèstia s'hagué menjat tothom, com que encara tenia gana, intentà, presa d'una follia definitiva, devorar-se a si mateixa. Final ment morí esventrada, i tots els sucs del seu interior s'escamparen per terra. El bon sol primaveral trigà ben bé deu dies a assecar aquell enorme femer.</div>
<div style="text-align: justify;">
Des d'un prat llunyà una Vaca, que ho havia vist tot, sacsejà el cap en senyal de resignació. Girà cua i se n'anà, a pensar.</div>
U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-88991729344849065882012-12-07T00:04:00.000+01:002012-12-07T00:06:40.664+01:00Obvietats (sense plètora)<div style="text-align: justify;">
Ara que Catalunya serà independent, U.Q.F es planteja passar-se al castellà a l'hora d'escriure. El motiu és senzill: la Catalunya independent ens dinspensarà de la militància lingüística. Fins a dia d'avui, el drama de pertànyer a Espanya només es podia alleujar d'una manera: fent tot el possible per ser diferents dels espanyols, i certament el que més ens podia diferenciar era una llengua diferenciada, i com que la teníem... doncs això, quant més català es parlés i s'escrigués menys espanyol seria l'entorn en què hauríem de viure. Ara, com dic, aquesta necessitat està a punt de desaparèixer. Si jurídicament ja no som espanyols perquè ja tenim l'estat propi... quina necessitat hi haurà de fer coses no-espanyoles, com ara tenyir-se de ros les senyores (evitant la negra morenicitat hispànica) o parlar el català? Ei, que cadascú farà el que li donarà la santa gana, però no em diguin que no serà un veritable descans alliberar-se de la obligació moral de vetllar per la conservació del pronom feble i d'altres noses històrico-patriotes?</div>
<div style="text-align: justify;">
Jo és que de moment no vull fer com el Sànchez Piñol, que ventila la seva darrera novel·la en castellà... no, per favor, que encara no som l'Israel ibèric, que encara trobo que a dia d'avui està malament ignorar el nostre yiddish propi... però ai el dia que que que hisssem l'estelada al capdamunt del Palau Presidencial de la Plaça de Sant Jaume... aquell dia començarà el compte enrere per començar a aspirar sense complexes al Premio Cervantes...</div>
<div style="text-align: justify;">
Ah, i els pares aquests de les criatures aquelles que s'han d'escolaritzar en castellà tant si com no ens la bufaran de canto, i els regalarem un currículum escolar en forma de xec en blanc, perquè el confeccionin com els dongui la santa gana.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
...............</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No tinc prou obvietats com per fer una plètora, però se me n'acut una de definitiva, i és que avui, dia 6 de desembre, dia de la Immaculada Constitució, la manifestació espanyolista ha estat un fiasco. La "Catalunya real" no s'ha anat a manifestar, sinó que ha preferit anar a votar al centre comercial o a esquiar.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
..............</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Després d'un cop d'ull general a aquell entorn blogger en altre temps tan bulliciós, constato que el sector de la catosfera que ens tocava més de prop s'ha quedat una mica com un barri fantasma d'aquells que hi ha a la ciutat de Detroit: cases abandonades, mig enderrocades, poc habitades... blogs en altre temps exhuberants i carregats d'energia són, avui, un cos dissecat on només hi nien àcars i paràssits menors. Observo espectaculars mutacions en alguns hostes, en altre temps ufans i orgullosos, avui introspectius i trístament mansois... Segurament avui exercir de crític de blogs ja no seria un exercici divertit com ho fou no fa pas tant. La Civilització Blog en clara decadència, fustigada cruelment per la barbàra simplicitat mental del Twiter. Cent-cinquanta caràcters. Au, reflexiona.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-63587427476380395082011-02-03T19:42:00.000+01:002011-02-03T19:42:50.585+01:00Plètora d'obvietats (5)<div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">1. Alguns no estan contents ni ara que governen els seus.</span></div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;">2.</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjR1nqYEtkCEWRbaYHPPfXbX9oesCrCyIF-yW1D9KX7aTHuqZ48BFhl5LWbH6V7XLDgWWwXAmXTbQYuKH4hNn_LVfSvbW8qAZIbyX09Gq_3UAnr9IDK68SfADuKkDhC-srexq20A10ghkx/s1600/6b0ef_funny-illustrated-cartoon01.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="203" n4="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjR1nqYEtkCEWRbaYHPPfXbX9oesCrCyIF-yW1D9KX7aTHuqZ48BFhl5LWbH6V7XLDgWWwXAmXTbQYuKH4hNn_LVfSvbW8qAZIbyX09Gq_3UAnr9IDK68SfADuKkDhC-srexq20A10ghkx/s320/6b0ef_funny-illustrated-cartoon01.jpg" width="320" /></a></div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none;"><br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">3. L'arrogància és el plaer dels obtusos.</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">4. La pitjor embriaguesa és l'embriaguesa d'un mateix.</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">5. A través d'Internet no se soluciona res.</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">6. Creixen exponencialment les víctimes de l'ordinador.</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">7. Cristiano Ronaldo ja no és CR7. Ara és CR a 7.</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">8. Mou cada dia fa més mala cara.</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">9. Córrer a 80 contamina menys que córrrer a més velocitat.</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">10.Quan no es té res a dir, val més callar.</span></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-29436500138456400952011-01-12T00:20:00.012+01:002011-01-12T00:48:52.676+01:00Catalunya<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Succeí l'estiu passat, en el transcurs d'una nit agradable de finals d'agost. Era la festa major d'un municipi indeterminat, i passejava, flanquejat per un parell de bons amics, per la fira d'aquell poble. Em sentia en pau, entremig d'aquella gatzara senzilla, entre xiringuitos de pernil i xistorra, paradetes de núvols de cotó ensucrat i curses de camells mecànics. Amb l'ànima endreçada, em sentia integrat en l'ordre banal i mundà del cosmos. Hauria desitjat mantenir aquest estat tot el que durés la nit, i si pogués ser, la resta de la vida, però ai senyor... no fou possible. Hi ha una mena de corcons que habiten dins nostre, que sempre han de donar la murga, i que quan sembla que han desaparegut resulta, senzillament, que estan adormits. I un d'ells es despertà, de forma absolutament aliena a la meva voluntat, condicionat per la visió d'un element inesperat: una barraca de fira, insòlita i singular, una barraca amb un llum de neó blanc en forma de lluna creixent, damunt d'una porta franca, només coberta per una cortina negra esquitxada d'estrelles de cartulina platejada. Al costat de la lluna de neó el tub s'allargava, configurant una inscriipció, el reclam definitiu per al passejant: Pitonisa Maia.</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Hi vaig entrar. Els meus acompanyants s'hi mostraven contraris, cartesians com són, però no els vaig fer cas. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">A dintre, una dona amb mocador al cap, amb una dent d'or presidint un somriure enigmàtic i amb una bola de vidre damunt d'una tauleta, em va convidar a seure i em va saludar amb una fórmula que em va fer l'efecte que connectava amb els corrents més profunds de l'esoterisme. Acte seguit em preguntà en quina part del futur volia que mirés.</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Jo, que sóc dels qui creu que les nostres petiteses estan molt per sota en importància respecte als destins col·lectius... vaig notar que el corcó habitual se'm despertava, i per més que sentís curiositat per saber si en un futur seria ric i admirat, si seuria a les taules dels grans reis, dels prínceps i dels homes poderosos, si senzillament algun dia podria tenir una caseta al carrer principal de Sant Francesc de Formentera... al final vaig preguntar pel futur de Catalunya. </span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">La pitonisa Maia posà els ulls en blanc, tot palpant l'aire que circumdava la bola, i acte seguit va mirar dins del nucli d'aquella esfera màgica... i parlà.</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Em va parlar d'una Catalunya futura en la què l'única llengua present al carrer i en les vides dels ciutadans era el castellà. Tothom parlava en castellà, als bars, a les cases, a les feines. Els diaris eren en castellà, així com les televisions públiques, les privades i els rètols al carrer. Es vivia en castellà, en definitiva. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Era una Catalunya independent, amb exèrcit propi, reconeguda per l'ONU i amb embaixades a l'estranger; amb una renda per càpita de les més elevades de la UE. Participava al Festival d'Eurovisió, ì els seus representants quasi sempre cantaven en anglès, algun cop en castellà, i en alguna ocasió comptada s'hi havia enviat un artista, una mena d'arqueòleg amb barba, que cantava en català. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Les quatre barres eren presents per tot arreu: a les fleques, als cotxes, als ambulatoris, a les escoles. A l'Aeroport Internacional Jordi Pujol hi onejava una bandera estel·lada -era la bandera oficial de la República- de les dimensions de dos camps de tennis. Es veu, però, que el català, malgrat la seva desaparició social, conservava l'estatus jurídic de llengua oficial i per això s'ensenyava a les escoles, junt amb el castellà i l'anglès. Hi havia, a les escoles, crèdits de lliure elecció d'Aranès, que juntament amb el català i el castellà eren les llengües oficials, i tota documentació oficial anava escrita en aquestes tres llengúes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Aquesta Catalunya tenia selecció de futbol i participava en les competicions de la UEFA i la FIFA. Un any fins i tot Catalunya va guanyar el Mundial, i els futbolistes, en les celebracions pertinents, cridaven "Campeooones, campeooones, oé, oé, oé..." i esporàdicament deixaven anar algun "Visca Catalunya", però amb la "s" sonant tant fricativa que semblava una "j"... castellana, naturalment.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">El Festival de música de Cantonigròs es morí d'inanició. Paral·lelament, Barcelona es consolidà com a capital mundial del flamenc. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">S'abolí la diada de l'Onze de Setembre i es substituí per la de Sant Jordi. Aquell dia es feia una desfilada militar i abans del discurs institucional del President de la República de Catalunya es ballava una dansa tradicional. Els presidents feien el discurs en llengua castellana, i quan volien incloure algun fragment en català -cites de Verdaguer, Maragall, Margarit- se'ls notaven severes dificultats fonètiques. Després es passava al piscolabis, íntegrament assortit de menges de la terra.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">I aquesta Catalunya havia de perdurar en el temps tot el que li tocava perdurar, que foren molts i molts anys, segles, fins i tot, fins que un nou ordre mundial s'esdevingué i la feu passar a la història... </span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">En aquest punt la Pitonisa Maia deixà de parlar, tornà a posar els ulls en blanc -es desconnectava, per entendre'ns- i aviat em mirà, ensenyant-me de nou aquella dent d'or, i passant-me la minuta pels seus serveis. Jo vaig pagar, força desconcertat, i no vaig dir massa res. En sortir de la barraca els meus acompanyants, en veure'm capficat, em van retreure el que acabava de fer. Certament, no vaig quedar convençut i se'm notava. </span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Però ja veus, les casualitats. Vint metres més avall, a la mateixa mà, passada la parada de pesca a l'aneguet... una altra barraca de pitonisa! "Pitonisa Nisrine", es deia aquesta. Hi vaig entrar com un llamp. A dins, una zíngara amb l'edat tant o més indefinida que la de l'altra, però també ben abillada, em convidava a seure i a indagar en l'esdevenidor. Ah, i el més important: la bola de vidre era d'una altra marca, ara no sé dir si Sanyo o Sony, però en qualsevol cas era d'una marca que inspirava una certa confiança. "Aquesta sí que em sabrà dir", vaig pensar. I seguidament li vaig fer avinent l'inquietud profunda que m'atenallava. És que en el fons sóc un patriota i em preocupo pels meus. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">I bé, això és el que la pitonisa Nisrine m'explicà.</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Es veu que en un futur, passà una cosa força sonada, i és que com a resultat d'una llarga crisi econòmica, i després d'un llarg procés de turbulència política, amb consensos dificilíssims, Espanya abolí d'Estat de les Autonomies. Es considerava que una gestió centralitzada havia de resultar, contràriament al que molts creien, més eficient i més econòmica... I realment així fou. Catalunya, doncs, perdé el seu autogovern. I paral·lelament a això, es produí un fet encara més inesperat que l'anterior, i al qual ningú no sapigué mai trobar els factors determinants: de manera lenta, però progressiva i implacable, Catalunya es convertí en un territori monolingüe, en què el Català era la llengua parlada pel 99,9% de la població. Efectivament, el castellà desaparegué del territori, i només es conservava en l'ensenyament. Tothom parlava català. Els nens al pati, les caixeres al supermercat, els jubilats al bar. Les institucions de l'estat a Catalunya utilitzaven també, i de forma exclusiva, el català. Tot es retolava en català. La Vanguàrdia, publicada íntegrament en català es convertí en el diari re referència. Els vells El Mundo y La Razón es catalanitzaren i passaren a dir-se El Món i La Raó, i foren els diaris de més tirada i els més llegits. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Tornà la Creu Roja Espanyola, i per comprar tabac havies d'anar a un establiment on, damunt la bandera roig-i-gualda hi podies llegir "Estanc". La gent sempre deia "aquí a Espanya" per referir-se a Catalunya, tot i que en clau local el territori català seguia sent anomenat pel seu nom històric. De l'expressió "Estat Espanyol" se'n perdé l'espècie, definitivament. Tornà el servei militar obligatori, i fins i tot un gironí, compositor de sardanes, en dedicà una al seu fill, per celebrar la jura de bandera del noi, i li posà per títol "El Soldat Espanyol..."</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Arribat aquest punt, vaig demanar a la zíngara la suspensió de la sessió: el meu cap ja no donava per més revelacions insòlites. Vaig pagar, i adéu-siau. </span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">A fora, veient-me, els meus amics van fer comentaris sobre la condició humana i aquell tret tan característic d'ensopegar dos cops seguits amb la mateixa pedra, però el cas és que ells encara no sabien res del que m'havien dit les pitonises. Els ho vaig explicar tot, fil per randa, asseguts en una terrasseta ambulant, al voltant d'unes cerveses ben fredes, que la nit era xafogosa. En parlar-los de les dues Catalunyes futures rebelades per sengles boles de cristall m'imagino que devia fer-ho amb evidents mostres de perplexitat. Com m'imaginava, em van dir que ambdós escenaris eren absolutament inversemblants, apreciació que compartia absolutament. Tot i així, si més no, el temps i els quaranta euros invertits en tot plegat ens van servir per debatre llargament sobre si, donat el cas d'haver d'escollir entre un o altre escenari, sense altra alternativa possible... en quin dels dos preferiríem viure.</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics</span></div><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;"></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-83009288352564227012010-12-20T19:27:00.000+01:002010-12-20T19:27:39.188+01:00Seguint les convencions...<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh_ehLZZBqob2zXnBogE3C3CFwMwaWUVy68OeQm_PtInOINMtEE1p0banICP-FaH6tboVxiJrddbySrsz64qK985OaFBPQ0PXmA-_1rTaFGuZwGwh453jXgFitcKwIcxXnaC5zTsnSzTWK0/s1600/bones_festes.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="260" n4="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh_ehLZZBqob2zXnBogE3C3CFwMwaWUVy68OeQm_PtInOINMtEE1p0banICP-FaH6tboVxiJrddbySrsz64qK985OaFBPQ0PXmA-_1rTaFGuZwGwh453jXgFitcKwIcxXnaC5zTsnSzTWK0/s320/bones_festes.jpg" width="320" /></a></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-7024468113883231702010-12-13T19:50:00.000+01:002010-12-13T19:50:33.028+01:00Plètora d'obvietats (4)<ol><li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Aviat hi haurà més "agents literaris" que escripors.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Les fèmines convergents solen lluïr un ros tenyit de perruqueria cara.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">La dona espanyola sol ser de cabell negre.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Barcelona és idèntica a si mateixa, la dibuixis des d'on la dibuixis.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">El dibuix de Barcelona resulta diferent en funció si la dibuixes des del Tiidabo o des de Montjuïc.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Hi ha qui sosté que la veritat és qüestió de perspectiva: és impossible dibuixar la "Barcelona-en-si-mateixa".</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Molta gent comença a creure que la "vida social" és un dret inalienable.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Amb el que ingressarà el F.C. Barcelona per publicitat a la samarreta no li hagués arribat per pagar el fitxatge de Cesc Fàbregas el juny passat.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">El paternalisme no és patrimoni exclusiu del pensament d'esquerra.</span></div></li>
<li><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Tots portem un Wikileak al cos.</span></div></li>
</ol><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics</span></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-74464592893549619812010-11-23T22:02:00.001+01:002010-11-23T22:03:04.091+01:00La Fe Blaugrana<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">M'agrada el futbol, des de sempre, des que algú va decidir escolaritzar-me en un col·legi rural on a l'hora del pati només es vivia per aquest joc, i en què les hores prèvies a l'esbarjo venien presidides per l'excitació de probar amb quina pilota jugaríem aquell dia.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">-Quina merda -deia el líder de la classe. -Avui no hi ha pilota de "cueru" -mentre d'amagat de la senyoreta comprobava el bot d'una modestíssima pilota de plàstic, de color carabassa amb pentàgons de color negre estampats.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Al pati vaig començar a jugar a futbol, i ja no ho vaig deixar fins l'edat adulta. Malgrat les serioses limitacions amb la cama dreta, malgrat una alçada gens imponent, sempre vaig jugar de davanter centre. La meva gran virtut sempr fou allò que els periodistes clàssics en deien "olfato goleador". Certament tots els rebots eren meus, totes les anticipacions, totes les pilotes a mitja alçada me les feia venir bé per connectar un cop de cap inversemblant, però efectiu. Sí, tota la deixalla de l'àrea era meva, i això em va fer merèixer, dins l'equip, el sobrenom de "Basurero" Damien. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">La meva tarda de glòria fou aquella en què el meu equip va passar a la final d'un torneig amb un resultat de 4-0. Tots quatre gols d'un servidor. Llàstima que del 7-1 de la final cap dels gols fos meu. Va marcar tota la línea de migcampistes, l'extrem esquerra i el dret, però aquella tarda Basurero Damien no fou capaç de fer res més enllà de dues rematades al pal i un penalti fallat. Encara arrossego aquesta frustració, i de tant en tant, en somnis se m'apareix una graderia rient sense parar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Recordo amb nostàlgia aquella època; l'enorme satisfacció que em produia el joc; la pinya, l'equip; el plaer de jugar amb una línia de mig camp que no n'hi hagué en tot el Vallès una de millor: l'Amado Martínez, el Jordi Vilardell, el Quico Calvó. Sí, aquells tres la tocàven, els podrits: tècnics, fins, llestos i elegants; el Vilardell jugava amb la catxassa d'un brasiler, però amb mitja gambada desequilibrava el seu marcador, amb pilota o sense. L'Amado hi posava la rapidesa mental, i el Quico el cubicatge físic. Un goig de migcampistes, que mantenien perfectament alimentada la línia del davant. Ens facilitaven tantíssim el joc ofensiu, que per pura estadística havíem de marcar gols, encara que haguéssim decidit rematar sistamàticament amb el cul. Allò era pura diversió. Per cert, ja fa més de deu anys que el Quico no és entre nosaltres. La vida pot ser injusta, cruel, despiatada de vegades.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">A l'edat de vint-i-tres anys, que és quan un futbolista eclosiona, a mi se'm va començar a acabar la corda, i aquell somni de poder arribar a una Segona Divisió B aviat es demostrà que tenia més d'ingenuitat que de plausibilitat. Però tant se val; tot i així encara vaig ser capaç d'aguantar un ritme regular de partits fins als trenta-tres, això sí, en equips absolutament amateurs i en competicions curtes. Tot fos per mantenir viva la relació sonora amb el cuir, per sentir el pet que fa la bota quan hi impacta, per sentir el meravellós refrec de l'esfèrica contra la xarxa. Aquest sí que és un so sublim, infinitament superior al pistonejar d'una Harley o a una sinfonia russa.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Encara avui la pilota té sobre mi un efecte misteriós. En mi es compleix el tòpic de l'escocès, de qui es diu que si el vols bloquejar has de posar-li al davant una noia maca, una cervesa ben fresca, i una pilota de futbol. Paralitzat, no serà capaç d'optar per una direcció concreta, diuen. Ho entenc. Jo, el dia que m'hi trobi, no descarto anar directe a la pilota.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">A aquest anodí currículum de futbolista frustrat, ex-futbolista avui, cal sumar-li un altre factor, aquest però sense data de caducitat, que m'ha acompanyat des dels origens del relat, i que no és altre que la Fe Blaugrana, que com tota fe té un origen en la sentimentalitat. A mi, que els himnes em fan molta basarda, m'emociona literalment l'himne del Barça, un himne bonic, ben fet, transversal i amb un punt d'ingenuitat adorable. En canvi, l'himne espanyol el trobo com el sorollot d'una bateria de cuina lligada a la cua d'una mula trista que tresca per camins de pols. L'himne català, els Segadors, el trobo d'una tenebrositat autodestructiva del tot insalubre. El dia que es crei el cos de Policia Musical el primer que caldrà fer és abolir aquest himne de cul de taberna. Aquest són els meus problemes amb els nostres himnes constitucionals. Mai me'ls sentirar cantar ningú. Ni sota tortura. En canvi, sí que se'm pot trobar per qualsevol racó de la ciutat, per qualsevol cua del pa, cantussejant el Cant del Barça, o fins i tot cantant-lo amb moderada discreció, no excempta de voluntarisme, els dies que hi ha partit. I tant que sí. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">La Fe Blaugrana. Fe, liturgia i elevació espiritual. Sentiment, goig i comunió. La transcendència del moment, del segon intemporal en què tots som ú. I la consagració eterna en un mateix cos místic en el moment en què marca Messi. Sí, és així. Recordo Messi marcant el quart gol contra l'Stuttgart i adonar-me que en un camp de futbol es pot plorar de goig. Bé, són coses que només passen amb Messi. Messi deu venir de Messies, perquè sinó no ho entenc.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Els de la Fe Blaugrana vivim en un somni que ni sé quants mesos fa que dura. Sembla mentida, però d'allò de la Copa, Lliga i Champions -més tres títols més que caieren- ja en fa tres temporades, comptant aquesta, però és que fa la sensació que tot s'ha anat encadenant amb una màgica solució de continuitat, com si estéssim vivint una macro-temporada gloriosa que no té pinta d'acabar mai més. El somni de l'eternitat. El mil·lenarisme definitivament esdevingut. Quan vam guanyar el mundialet de clubs -sisè títol consecutiu, desembre de 2009- després d'haver patit com mai amb un partit del Barça, vaig fer un jurament: vaig jurar que si guanyàvem el sextet mai més no patiria per si el Barça guanyava o perdia. Que ja no es podia demanar més, i que tot el que vingués seria propina. Però no he estat capaç de complir-la. I amb tota la irracionalitat que emana de la fe, noto una força irrefrenable que em fa desitjar que tornem a guanyar-ho tot, i que sobretot tornem a passar com una piconadora atòmica per damunt del Real Madrid, especialment aquest any en què l'encarnació del Mal seu a la banqueta de Chamartín. És pecat de supèrbia, ho sé, però abraçar una fe no deslliura pas del perill del pecar, i això tothom ho sap. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Vull acabar dient que sé perfectament que tenir una afició tan mundana, tan plebea, tan de masses com el futbol no fa ni fi ni intel·lectual. Alguns dels refinadíssims, nobilíssims i aristocràtics enteniments que ens veïnegen, ho trobaran, per part meva, del tot decebedor. I és que, per més que jo ja sàpiga tot allò del Logos i l'Ethos, per més que sàpiga que les prioritats d'una vida són el compromís amb el món que et rodeja, i que la font de satisfacció sempre ha de venir del bé que fas als altres... jo ho sento, però a mi tot això no em diu res. A mi, el que de debò em salva del buit existencial, el que de debò dóna sentit a la meva vida són dues coses: badar amb els núvols a mitja tarda i contar els dies que falten per al proper partit. Ho sento. Són molts anys plens d'afanys, i ara que les vaques són grasses, llustroses i sexis, les hi vull tocar cul i mamelles constantment i sense parar.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics</span></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-25041765856065366662010-11-06T01:08:00.002+01:002010-11-21T02:35:10.019+01:00Plètora d'obvietats (3)<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">1. Sempre hi ha algú que, pacientment, espera veure com ensopegues.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">2. Ha passat la tuneladora i la Sagrada Família no ha caigut.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">3. Aviat confondrem Iker Casillas i Sara Carbonero amb Felipe i Leticia.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">4. Joan Laporta surt poc a les notícies.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">5. De colesterol, n'hi ha "del bo" i "del dolent".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">6. Si el nacionalisme fos com el colesterol, tots els nacionalistes es pensarien que ells en tenen del bo.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">7. Amb la TDT la tele es veu pitjor.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">8. Creix amb èxit la tendència a creure's en possessió de la veritat.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">9. Relativitzar és saníssim.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">10. Les coses sanes faciliten una vida més feliç.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics</span></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com28tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-84313276961975968122010-10-11T16:10:00.001+02:002010-10-11T16:10:54.696+02:00Paràbola<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Tot, en la vida, si pot ser, que quedi en empat. Si hi ha d'haver victòria, si us plau, que sigui per la mínima, que les golejades solen ser humiliants, i no hi ha ningú que suporti les humiliacions més enllà d'un límit. Si excedim els límits, crearem ressentits. Els ressentits són els dolguts amb la superioritat mal exercida dels guanyadors, que en el mal ús d'una superioritat descomunal, d'un poder excessivament gran, perden tota la honorabilitat, la que és consubstancial al fet de ser home. Aquests, per vergonya seva, són superiors, però no són Senyors, perquè els qui són senyors no humilien. I ens calen senyors, no prepotents. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">En aquell temps hi hagué uns homes poderosos, però que no foren prou senyors, tot i que se'n feien dir. El seu poder l'exercien fent pobres altres homes, sense donar-los mai la possibilitat de deixar-ne de ser. La prepotència d'aquests homes, doncs, generà hordes de ressentits, i amb raó. El ressentiment no és dolent. El ressentiment és la ràbia que fa aguantar el tipus, perquè si no existís el ressentiment la humiliació esdevindria una tristesa tan profunda que seria anorreadora. La tristesa mata, i el desencís també. Sàvia com és la natura, les capgira. I el ressentit viu en l'infern de la ràbia, però viu.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Algú s'adonà que els poderosos d'aquell temps tenien uns ajudants de cambra que els feien una feina molt i molt valuosa: la de fer creure al pobre que la seva condició li conferia un plus de superioritat. I s'encarregaven de benaurar el pobre, ficant-li al cap l'absurda aberració que essent el darrer, acabaria sent el primer. Dir-li al pobre que és benaurat és d'una baixesa que no té nom. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">I al capdavall, algú que ja en tenia els nassos plens de tanta farsa va preguntar al Cap dels Ajudants de Cambra:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">-I tot això, en nom de qui dius que m'ho dius?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Llavors, l'Ajudant de Cambra digué el Nom. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">I fou el Nom qui al final hi sortí perdent, essent qui menys culpa en tenia.</span><br />
<br />
<br />
<span style="font-family: Verdana;">Estiguin pletòrics.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-69852472530496443742010-10-03T14:46:00.001+02:002010-10-03T14:50:15.217+02:00Plètora d'obvietats (2)<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">1. Algú ens va clavar una bona ensarronada amb el tema de la grip A.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">2. A partir d'ensarronades es poden fer grans negocis.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">3. En la base de l'ensarronada hi ha el desconeixement.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">4. Algú hauria de dir a més d'un i més de dos periodistes de TV3 que no es diu "europort" sinó "aeroport".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">5. Tenir un immens poder equival a no tenir-ne gens, perquè no el pots utilitzar sense produir un desatre que ni tan sols a tu et convé.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">6. No és el mateix ser rígid que ser sòlid.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">7. L'estat Espanyol és un estat aconfessional.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">8. L'independentisme triomfarà el dia que també parli en castellà.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">9. El dia que l'independentisme també parli en castellà, el nacionalisme català tindrà els dies comptats.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">10. Jose Mourinho interpreta un paper.</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span><br />
<div style="text-align: justify;"><br />
</div><br />
<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics.</span></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-8590373147380653152010-09-23T15:35:00.005+02:002010-09-23T15:51:39.746+02:00Doctor Allen<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Correm una mena de fauna que som més aviat de perfil hedonista, que som relativistes i mengem cus-cús, que no tenim responsabilitats familiars ni empresarials, ni ganes de tenir-ne, que ens les donem d'intel·lectuals, que no se sap ben bé de què vivim però que vivim divinament sense pràcticament fotre ni l'ou, i que a sobre, quan votem, votem sempre -equivocadament- opcions mesquines o estrafolàries. Per tot plegat, aquesta fauna irritem sovint els de la corda atlàntica -d'Atlantis-, els que carreguen damunt les seves espatlles el pes de l'Ordre i de les coses tal com han de ser.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Als que som d'aquesta mena de fauna, a més, i no crec que sigui casualitat, acostuma a agradar-nos molt Woody Allen. En conseqüència, i per culpa nostra, hem provocat que Woody Allen no agradi als Atlàntics, fonamentalment perquè als Atlàntics no els agraden els qui els agrada Woody Allen. Crec que ja ho vaig dir en algun lloc alguna vegada. Però senyors, no hi podem fer res, som com som i ens agrada el que ens agrada, i ens agrada Allen molt més que, posem per cas, les testosteronades dels Bruços Willis, Mels Gibsons i tots els Superbonnois tallats pel mateix clixé. És que ja fa temps que ha deixat de fer-nos gràcia el sempitern anunci del catàleg de virtuds que feren gran Amèrica. Ens les sabem totes de memòria, perquè ens les han endinyat amb cullereta des que tenim us de raó; i és que, no sé si ho saben, molts dels membres d'aquesta fauna pertanyem també a la primera generació que va néixer amb televisor al menjador de casa. Per això la sopa d'all dins d'una llauna de Campbell's ja fa temps que estem encantats d'haver-la conegut, per més que "x milions de mestresses de casa nordamericanes no puguin estar equivocades", com deia la desesperada mare de Shin Chan en descobrir que la cassola que havia comprat no li funcionava.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">La pollosa progressia, -o sigui nosaltres-, en comptes de viure a la sala de musculació, preferim passar les hores al Centre de Dia on tots els relativistes d'aquest Occident Prejubilat podem fer teràpia de les nostres malalties culturals. I riure en expicar-nos-les, en veure-les objectivades davant dels nostres nassos. Bé, perdó, en realitat no som nosaltres qui ens les expliquem, és el Doctor Allen qui ens les explica, i nosaltres en reconeixem tots els símptomes. Fins i tot, a algun bufanúvols d'aquells que diuen que ells estan sempre la mar de bé, li canvia la cara quan s'adona que almenys un dels símptomes que indica el doctor ell també el pateix.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Amb el seu darrer llargmetratge, <em>You will meet a tall dark stranger</em>, el Doctor Allen ens fa l'exposició, un cop més, d'alguns dels símptomes més evidents de la nostra decrepitud cultural, com ara el pànic a envellir, el mite de l'eterna joventut, la fe en l'irracional, la volubilitat dels sentiments, la fragilitat de l'autoestima, el terror al compromís, el pànic al fracàs i la força de la impostura. I dic "un cop més" perquè Allen ja ens n'ha parlat molts cops abans, d'aquesta simptomatologia, i per això l'acusen de repetitiu. Però jo el defenso: a la gent els has de repetir les coses cinquanta vagades perquè s'hi fixin, i cinquanta més perquè ho entenguin. Però igualment tant se val: als malalts culturals d'occident ens agrada molt veure'ns a nosaltres mateixos en pantalla, una i altra vegada; ens agrada molt riure de les nostres pròpies absurditats, i fins i tot els nostres ridículs més estrepitosos ens els mirem amb aquells ulls amables que tot ho converteixen en entranyable. Per això adorem el Doctor Allen, que fa conya amb nosaltres, perquè ell -ens ho va confessar un dia- és el malalt fundacional de la seva pròpia clínica.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estic prou sorprès que encara no hagin aparegut els habituals articles i articlets vilipendiant Woody Allen, carregant-se la nova pel·lícula i cobrint-lo a ell de biliosos qualificatius. Vull pensar que els centinelles habituals potser aquest cop han vist la pel·lícula havent fet l'esforç previ d'oblidar-se de nosaltres, els de la fauneta del poll i la rasta... però em sembla que demano molt. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics.</span></div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-64516603879274644542010-09-11T23:41:00.004+02:002010-09-12T00:53:56.432+02:00Teologies<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Teologia 1</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Tots els que creuen que les lleis de la física foren creades per Déu estan equivocats. Un error gravíssim cometen, de debò. No és veritat que un Déu totpoderós, dotat de capacitat de decisió, decídis crear un paquet de lleis ordenadores, triant d'entre un o dos o tres-cents packs similars amb algunes variacions. No, Déu no va crear aquestes lleis, perquè qui en realitat les creà fou Eud.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Eud és una entitat hiper-poderosa, però amb la capacitat creadora fortament retallada, de manera que a Eud només li era possible crear el conjunt de lleis que va crear. És més, a Eud ni tan sols li estava permesa la opció de no crear aquestes lleis. En canvi, el seu pare creador, Ued, ja tenia una mica més de llibertat, ja que sempre tingué la opció de crear Euds o no crear-ne. De totes formes, a Ued li hauria agradat poder crear Eudes, però algú li va aconsellar que les versions femenines de les entitats creadores no entressin en escena tan aviat, i que més valia esperar a l'arribada de les Lleis de la Física, que com ja hem dit foren creades per Eud i no pas per Déu, com molts volen, erròniament, pensar. I aquest algú, qui fou? Qui donava indicacions superiors a Ued? Doncs s'especula que fou Duè, però encara no en podem estar del tot segurs, i aquí sí que, per prudència val més callar, perquè sempre cal callar davant del misteri. Ara, del que els he dit abans, en poden estar del tot segurs i pujar-hi de peus. </span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Teologia 2</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Hi havia una vegada una gent anomenada Humans, que es van passar mil·lenis enfrontats per la polèmica de si existia o no existia Déu. Un dia es demostrà que Déu no existia. Per sort, els creients s'ho van agafar la mar de bé i no van muntar cap drama.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Teologia 3</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Hi havia una vegada una gent anomenada Humans, que es van passar mil·lenis enfrontats per la polèmica de si existia o no existia Déu. Un dia es demostrà que Déu sí que existia. Per sort, els ateus s'ho van agafar la mar de bé i no van muntar cap drama. I des d'aquell dia, tots els Humans anaren a la una en relació a aquell tema. Els ateus creieren, i els creients deixaren de ser creients perquè com que ja ho sabien segur ja no els calia creure.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Teologia 4</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Hi havia una vegada un humà que tenia afició a fer pintades a les parets, pintades que rubricava amb una grossa lletra A dins d'un cercle. Un dia escrigué una frase que a més d'un i més de dos, en llegir-la, els feia rumiar una estona. La frase, en castellà -era un anarquista castellanopintant-, deia:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">"Si Dios existe o no existe, es su problema"</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com30tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-58351886418562738762010-08-28T13:53:00.000+02:002010-08-28T13:53:48.078+02:00Visca Francesc Pujols<div style="text-align: justify;">Corre per Catalunya una mena de gent que jo anomeno els Malalts de Gran Pàtria. Són aquells que estan obsessionats a demostrar que Catalunya -la Catalunya que ells tenen al cap- està cridada, des de tres quarts de tres del mateix dia de la Creació, a ocupar un lloc al podi de les grans nacions; el tercer, probablement, només amb Israel i els EUA mirant-nos des d'un pla de discretíssima superioritat. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Els Malalts de Gran Pàtria veuen com passen els anys i la foto d'aquesta Trinitat no acaba mai d'arribar. És llavors quan aquests afectats de gegantisme nacional és neguitegen, i comencen a fer examens exhaustius i a buscar perquès, i és llavors que descobreixen aspectes de la realitat amb què els seus deliris de grandesa no comptaven; és com si descobrissin que en les mitges d'aquesta nació, de cames tan boniques, hi llueixen uns forats esgarrifosos, funestos. I no, cèrtament amb forats a les mitges no pots pujar a cap podi a recollir res de res. Però com que tot té solució, i a grans mals grans remeis, i per sort no anem curts de talents, no triguen a sortir els sargidors nacionals, agulla en mà, disposats a fer el que sigui per resoldre qualsevol problema de descosits. Posem per cas:</div><div style="text-align: justify;">Si la gran nació no compta amb un descobriment territorial de primer ordre... no passa res: Cristòfor Colom era català. Si no tenim una obra literària coneguda en totes les cultures del món, referència per a la novel·lística moderna, no passa res: El Quijote era en realitat El Cuixot, y el seu autor un català de nom Miquel Sirvent. Si la gran nació no té una filosofia nacional, no passa res: comptem amb la inestimable labor de l'inefable Francesc Pujols.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">El senyor Pujols, de forma lloablement esforçada, intentà establír les bases de la filosofia catalana, connectant com pogué Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Lluís Vives i aquests, al seu torn, amb pensadors contemporanis com ara Xavier Llorens o ell mateix . La mèdul·la d'aquesta filosofia nacional passa per l'estudi dels elements concrets de la realitat sota paràmetres racionals, amb caràcter cientifista; i sosté Pujols que d'aquest plantejament se'n poden extreure, fins i tot, els fonaments d'una nova religió. Ja veuen que d'ambició no n'hi faltava. Però encara hi ha més: deia Pujols que l'encert d'aquesta Filosofia Catalana era tan evident, tan rotund i definitiu, que se li podia donar rang de Ciència General. D'aquesta manera, doncs, els catalans estàvem en condicions d'oferir al món ni més ni menys que la Veritat sòlida, clara i final. I en compensació per aquest favor, la resta de nacions, agraidíssimes, instituirien la pràctica generalitzada de pagar tots els comptes que els catalans anéssim deixant quan anéssim pel món. "Arribarà el dia que els catalans ho tindrem tot pagat", digué.<br />
<br />
Home, la connexió que Pujols estableix entre Llull i la resta no té perquè ser, d'entrada, cap disbarat, i probablement el tema dongui fins i tot per a una tesi acadèmica d'un cert interès. Però algunes de les conclusions a què el propi Pujols va voler arribar, cèrtament ja plantegen més d'un dubte, com quan diu que la síntesi final de l'escala ontobiològica -una mena de categorització dels éssers- ens porta a deduir l'existència dels àngels a partir de les plantes, passant pels protozous. No em diguin que això no comenja, ja, a fer una mica d'angúnia... Penso sincerament que aquesta teoria més valdria no airejarla gaire pel món, no fos cas que en comptes de tenir-ho tot pagat acabessin aplicant-nos un recàrrec de penalització. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">La meva opinió és que la filosofia de Pujols, mirada amb bons ulls, és curiosa i entretinguda; ara, d'aquí a creure que som al davant de la culminació de tot saber possible, hi va un bon tros, i és d'una gosadia que no té nom. I el propi Pujols ho havia de saber. I probablement ho sabia, perquè per sort, en aquest món, no hi ha ningú que sigui ruc del tot. Només si ets el més obtús dels Malalts de Gran Pàtria t'ho pots prendre al peu de la lletra. Pujols, que no tenia altra feina, s'hi va entretenir, s'hi va divertir, i segurament va pensar que els altres també ens hi divertiríem. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Així doncs, a Francesc Pujols, si us plau, no me'l citin en articles amb pretensió de fixar alguna cosa seriosa. No incorrin en descontextualitzacions. Pujols, quasi mai parlava seriosament, i li importava un rave que ens n'adonéssim: aquella expressió escrita pròpia d'ell, tan summament estrambòtica, hiperbòlica, desmesurada, només podia néixer d'algú que, literalment, passava de tot. Fa la impressió que ni quan el propi Pujols deia que parlava seriosament, se l'havia de prendre seriosament. Pujols et va portant a l'hort, t'engalipa amb una pretesa seriositat, però no passaran ni cinc línies que no detectis un subtil -o groller- estirabot que genera tot un escampall de dubtes. Per tant, sisplau, Malalts de Gran Pàtria, citin-me Francesc Pujols com si fossin el propi Pujols, capaç d'enfotre's del mort, del que el vetlla, i també de les seves pròpies tesis. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Per això, i per acabar d'anar bé, mirin de no plorar-me tant pells ulls nacionals; més aviat mirin de riure una mica a costa de la pàtria, que segurament li faran un favor, la faran més maca i engrescadora, que ja comença a fer-se feixuc aquest aire enrarit i agre de cova afganesa en què que ens té sumits el nou <em>meta-stablishment</em> intel·lectual, tan profundament antipàtic, dogmàtic, tan dissuassori, tan estimulador de fugides a illes de platges desertes, que encara n'hi han.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Estiguin pletòrics.</div>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com21tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-16249801691108524102010-08-24T12:47:00.000+02:002010-08-24T12:47:08.644+02:00Plètora d'obvietats (1)<ol><li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Quan CiU parla de sobiranisme no té del tot clar de què està parlant.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Del llibre de Miquel Colomer, "Tot el que tinc", el que primer cal llegir és el pròleg.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">No cal fer esforços per moure l'Ésser: l'Ésser ja es mou sol.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Slatan Ibrahimovic s'ha de quedar.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Quan coneixes les frustracions d'algú entens el perquè del seu tarannà.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Txus Blues & Jose Bluefingers són grans músics, a banda d'uns humoristes genials.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Citar Francesc Pujols diu poc en favor de qui el cita. I perdonin.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Convé no emborratxar-se de metàfores.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Els provocadors s'incomoden molt quan els surt un provocador.</span></li>
<li><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Ara que el desastre general ja s'ha produit, i no hi ha remei, només ens queda riure.</span></li>
</ol><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Estiguin pletòrics.</span>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com13tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-64929269610804818122010-08-08T04:22:00.014+02:002010-08-22T01:33:42.333+02:00Cases<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;">Tomba la canícula, i el vigor de totes les llums s'arrodoneix, es matitza; com quan els ímpetus de la primera joventut s'asserenen, i el cos es prepara per a la lenta però irreversible arribada de l'edat madura. Tomba la canícula, i perquè l'Univers és en el fons una màquina sàvia, ens parem a escoltar-nos una mica per dins. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">És per això, potser, que avui, sota un cel de plom, si el viatger arriba a casa s'adona que aquell lloc on havia estat visquent tant de temps, que li era com una segona pell, avui se li fa una mica estrany; potser és que a totes les altres cases on ha viscut durant el viatge, malgrat la lleugeresa que dóna la itinerància, hi ha deixat alguna cosa d'ell; potser és que ara, des de lluny, aquell port senzill i amable que li va cuidar la barca el crida i li diu "no m'oblidis".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span><br />
<span style="font-family: Verdana, sans-serif;">I no, no l'oblidarem, si més no durant el temps que duri el nou procés de muda, perquè està escrit que tot sigui efímer i res quedi ancorat en una platja pretèrita. Però potser, entretant, al nostre balcó hi plantarem l'esqueix d'aquell gerani que secretament li vam arrencar a la mestressa la nit abans d'iniciar la nostra tornada. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><br />
</span></div><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"> </span>U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-86005243708464201112010-05-06T07:30:00.001+02:002010-05-06T07:32:13.207+02:00Un Que Vigila (epíleg)-Llamp de llamp, Damien... Ara que començàvem a assaborir els plaers de l'ociositat i la benestança, ara tu surts amb aquestes... un viatge llarg que no saps quan durarà... amb la quantitat de coses que podríem fer aquí, plegats. No et pots esperar un temps, per anar-te'n? Espera't, i marxaríem junts, tots tres... podríem anar a Creta, o a fer un trecking per l'Himalàia... ha de ser justament ara? Tan aviat? Ara que aviat tindrem el Tiburón? Aniríem pels poblets, a dinar a les fondes, i tothom ens miraria amb un somriure...<br />-Ha de ser ara, Boris. No em preguntis perquè.<br />La Tània em mira, sense dir res. Ja fa dies, li he vist en els ulls, que em llegeix per dintre; com si ja sabés què es cou dins el meu cap, el desenllaç de tot plegat. El Boris no. A ell l'he agafat per sorpresa, i no se'n sap avenir. <br />-I a sobre d'aquesta manera tan original... no pots viatjar com la gent normal, nooo... el senyor Damien sempre ha de fer alguna originalitat de les seves... ja en saps, tu, de fer anar un globus aerostàtic?<br />-Sí. He fet un curset on-line.<br />-Però Damien, Madeira està molt lluny, és un minúscul punt enmig de l'oceà... quan hagis d'aterrar no l'encertaràs, i cauràs a l'aigua... et passarà com al Cobi, que el van trobar desinflat i rebregat, oferint una imatge patètica...<br />-Boris, ho tinc decidit. He de fer aquest viatge. Vosaltres feu la vostra i no us procupeu. Us teniu l'un a l'altre, i en el fons no em necessiteu.<br />-És que de cop m'adono, Damien, que tu i jo no hem estat lluny l'un de l'altre massa temps, desde...<br /><br />Té raó. Quasi des que jo era un nen, i ell un adol·lescent, quasi un jove. El vaig conèixer a la Postdamer Platz, el matí gris que marxava de Berlín; que em feien marxar de Berlín. El Boris era el nebot del funcionari que, portant-me de la mà, m'expatriava. Tots tres vam fer aquell viatge en un bimotor, des de l'aeroport de Schönefeld fins a Trípoli. Des de Líbia, on em van fer un visat d'entrada, vaig poder arribar a Barcelona, per viure amb la meva primera família d'acollida. Era l'any 1972. Des d'aleshores, cada estiu el passava a Caldes, tan a prop d'on som ara, amb l'home i la dona que es pot dir que realment em van fer de pares. Durant aquell viatge el Boris i jo ens havíem fet amics, i cada estiu ens escrivíem dues o tres cartes. <br />Disset anys després, l'any 1989, ell va sortir de la RDA i ens vam retrobar. I és cert, des d'aleshores sempre hem tingut una o altra peripècia conjunta. <br /><br />Al davant de la masia-palauet de la Baronia de Montbui hi ha una àmplia esplanada, amb empedrat rústic, que segons com recorda una era de batre el gra. Allà, extesa, ajaguda, hi ha la vela d'un globus aerostàtic de color groc que espera ser inflada.<br />Llenço dins la cistella la meva maleta de pell vermella Louis Vuitton, copiada expressament de la que tenia Pepe Carvalho. Entretant torno a sentir el Boris, exclamant-se, brandant el bastó, com si volgués atonyinar un element volàtil que no puc veure.<br />-Llamp de llamp del mal rellamp! altre cop m'ha picat aquest maleït ectoplasma volador!<br />La Tània s'ajup, i li cull el monocle.<br /><br />El cremador, a plena potència, dilata el gas que fa que el globus s'erigeixi, majestuosament. El groc i el verd boscós, contra el blau del cel, componen una policromia inesperadament naïf. El globus ja empeny, i només cal que jo salti dins l'habitacle, alliberi l'amarratge, i tot serà a punt per a quedar a mercè del vent.<br /><br />Ens abracem, com un equip de soldadets de plom després d'una batalla imaginària. <br /><br />I ja dins el cubicle, em poso les ulleres de sol i comença l'ascenció.<br /><br />-Damien, aprofitarem per fer obres! Quan tornis això farà més goig que el Palau de Moulinsart!<br /> <br />Pobrets meus. Estan convençuts que tornaré, quan ni tan sols saben que els qui probablement mai no tornaran són ells, atrapats per sempre més en aquest segon intemporal, sense envellir ni passar cap pàgina més enllà. Com l'As i el Dos de Cors de la baralla, que mai se sabran determinats pel Dibuixant, ni conduits en aquesta o aquella jugada pel Joker bromista que sí que sap qui és i perquè.<br />I els veig, en aquesta vinyeta final, paralitzada. Veig el Boris, brandant el bastó, fent-me adéu. La Tània, que li envolta la cintura, amb el palmell obert i un somriure net. Ara els veig en els seus colors de sempre, i al cap de poc ja els veig en blanc i negre, i al final els traços ja estan del tot desdibuixats. Només en la retina del cor els puc conservar com realment han sigut.<br /><br />Però el real i l'irreal sempre busquen barrejar-se: una vibració a la butxaca dreta del pantaló em fa agafar el mòvil: hi ha un SMS d'en Jacob.<br /><br /><em>Damien, tot ha anat bé. Envian's de tant en tant una carta de paper, com les d'abans. Un senyal de fum. Una noteta enroscada en la pota d'un colom missatger.</em><br /><br />I ara sí: el globus es começa a enlairar vertiginosament. I mentre m'enlairo, la quasi-esfera del globus se m'afigura com la blocosfera, i em sembla veure-hi, adherides, les cares de tots els ítems de qui m'he ocupat, amb els seus perfils diversos, tan diferents, tan singulars. I miro el foc que infla el globus, aquesta força ígnea feta d'egolatria, de bonhomia, de passió, d'il·lusió, de vanitat, d'honestedat, de ficció i de tantes coses més. De les ganes de ser algú, de singularitzar-se per bé o per mal, de transcendir i d'anar més enllà d'un mateix mitjançant la paraula.U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com13tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-16695058675867537282010-05-02T11:50:00.000+02:002010-05-02T11:51:42.404+02:00Fitxa 66: Un Que Vigila (part I)Avui fa exactament sis mesos que va aparèixer la primera fitxa d'U.Q.V. Sis mesos, seixanta-sis fitxes; seixanta-sis, un número simbòlic; potser una data de naixement, potser una carretera mítica, la tensió vers l'oest i l'ignot. <em>Get your kicks on Route 66. </em><br />Si no és massa gosadia, podria explicar algunes raons per les quals Un Que Vigila va començar a ser alguna cosa, aquell dos de novembre, segons com increiblement proper, segons com definitivament llunyà.<br /><br />El cas és que en aquell moment inicial em calia aprofundir una mica dins la Catosfera. Buscava una experiència d'immersió en el món dels blocs, dels blocs que es fan per aquí. Una bona forma de submergir-m'hi, vaig pensar, potser seria convertirme en crític, disfressar-me'n, més aviat; sobretot necessitava conèixer els bloggers: les seves reaccions a la crítica i a l'elogi, els seus perfils; i a més, em convenia fer-ho des d'una posició personal, des d'una presa de partit. Calia veure com reaccionaven certs sectors polititzats, constatar com es movien les aigües polítiques del moment a la xarxa. I també formava part del Pla transitar pels dominis de certs posicionaments radicals, de certs dogmatismes i demagògies. La intenció inicial era sobretot aquesta; i a partir d'aquí, a esperar respostes. Van ser les previsibles. I és que la gent té el seu punt de vista, i normalment és l'únic que té. Per això a la gent sempre li sembla que els qui no veuen correctament les coses són el altres, i al final ningú no se sent ni dogmàtic ni fonamentalista de res, quan parla des del convenciment profund. <br /><br />Com deia al començament, necessitava submergir-me en tot aquest context. Tot el material après, genèricament, però també pel que fa a alguns detalls, formarà part d'un projecte narratiu, ja iniciat, ja en curs, que té com a objectiu legítim veure la llum algun dia. No pivota íntegrament sobre el que ha passat arrel d'U.Q.V.; l'experiència d'Un Que Vigila únicament aporta material colateral a una trama principal; de totes formes, per tal que tingui la seva versemblança, havia de partir d'una experiència real. <br /><br />Però Un Que Vigila no ha esta només això. Ha estat també un homenatge. Un homenatge a algú.<br /><br />En una vida paral·lela, aquest que us escriu també bloguejava. En els inicis, vaig conèixer una blogger que feia crítica de blocs, amb una gràcia, amb un sentit constructiu i una originalitat encomiables. Fins i tot aparellava blocs: criticava i buscaba un "bloc parella", normalment per contraposició.<br />Però un bon dia aquesta blogger va deixar de donar senyals de vida. I crec que l'expressió és literal. <br />Només en una ocasió he acceptat conèixer en persona algú de la xarxa; va ser per conèixer una tercera blogger, l'Eva, per motius personals seus; parlant amb l'Eva, va sortir el tema del misteriós i sobtat silenci de la Blogger Crítica, al bloc de la qual ella sempre comentava. Segons l'Eva, patia una malaltia greu. En tenia bons indicis, però no més dades concretes; m'ho va dir seriosament. A partir d'aqui, l'Eva i jo la vam buscar, vam recórrer traces, pistes, vam contactar amb gent que potser ens en podia dir alguna cosa. Però res. El resultat fou un buit, un no res absolut. Es deia Sònia, i es guanyà l'afecte de tothom qui la llegí. <br />Quan em vaig proposar aquest experiment, per força l'havia de tenir present, m'hi havia d'inspirar d'alguna manera. He fet algunes coses tal i com les feia ella. En d'altres, però, he sigut plenament jo.<br />Tant de bo es produís un gir inesperat, i la Sònia reaparegués justament ara, i em digués, "ei, jo t'he anat conduint, dibuixant tot aquest temps, formaves part del meu Pla, i tu ni ho sospitaves..." Aquest seria el gir sensacional per a aquesta història, el gir que malauradament no es produirà. <br />Sònia, va per a tu, allà on siguis.<br /><br />Un Que Vigila ha estat una experiència absorvent, fins i tot obsessiva, però globalment satisfactòria, divertida. Amb el perill de quedar-hi atrapat, narcotitzat pels enganyosos efectes de l'elogi, que quan apareix, si es digereix malament, pot crear el perillós efecte de creure't alguna cosa. I res d'això és el que es pretenia. U.Q.V. ha estat un punt de vista més, sobre una realitat concreta. Un punt de vista confrontable, com tots.<br /><br />M'ha agradat conèixer alguns bloggers, amb els qui acabes inevitablement teixint uns vincles d'afecte virtual, i com en tot el que fem, sempre queda un pòsit de certa sentimentalitat, en aquest cas de tons ben variats. Com he dit més d'un cop, sempre s'intueix la persona que hi ha darrera les lletres. <br />En el fons, tampoc som tan diferents aquí del que ho som a la vida real.U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com25tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-67352988114778198712010-04-27T07:31:00.004+02:002010-04-27T18:46:13.584+02:00Fitxa 65: la catosferaNaturalment, és impossible abarcar tota la Catosfera en una sola fitxa. És un propòsit similar al d'aquell exemple clàssic, presentat com a paradigma d'un impossible, en què un nen pretenia ficar el mar dins d'una petxina. Per tant, aquí van només una sèrie d'impressions generals fruit del que hem anat veient durant aquest periple de sis mesos.<br /><br />Per començar hauríem de definir l'abast del terme Catosfera -s'atribueix a Toni Ibañez la creació del terme. Per a nosaltres ha estat, Catosfera, tot l'entramat de blocs escrits en català juntament amb altres que escrits en castellà han tingut com a referències conceptuals els elements de la vida cultural, política i social de Catalunya. Més que un idioma, hem pres en consideració un context. <br /><br />La primera constatació és la del dinamisme. La Catosfera, en cas de ser alguna cosa, és una esfera clarament, viva, activa. De totes formes, ens ha semblat detectar un fenomen reiterat, i és el de la clonificació, sobretot en la sub-esfera dels blocs de temàtica política, on ha estat freqüent descobrir molts blocs tallats pel mateix patró, tant pel que fa a temàtica com a posicionaments, seguint sempre el corrent d'una actualitat de la qual els bloggers han anat a remolc. Sembla com si els mitjans de comunicació marquin la pauta, i els bloggers es manifestin o generin els seus textos en funció d'una agenda político-mediàtica que de cap forma determinen i en què ben poc hi influeixen. Així doncs, el famós poder de la Xarxa mereix, per part nostra, una consideració marcada per un alt grau escepticisme.<br /><br />Molt propi de la sub-esfera política ha estat, també, l'alta dosi d'ofuscació; molta veritat inqüestionada, per una banda, i molta virtualització de la realitat, per altra; uns tornados d'entusiasme molts cops sorprenents; molt deixar-hi la pell per acabar amb la sensació que t'han portat a l'hort. O t'hi has deixat portar. Potser és normal: virtualitzar comporta perdre una certa noció de la realitat. Molts cops, doncs, la Catosfera ha estat un País de les Meravelles que ha semblat ignorar que les pantalles són molt traidores, molt enganyoses.<br /><br />Un altre fenomen constatat ha estat el de la "mediocritat apadrinada". Desde certes tribunes, hom esperava alguna cosa de més calat, sobretot per part de moltes plomes que no han respost a les espectatives generades per la suposada solvència de la seva marca de partocini. Molt jovenet patrocinat, sense experiència de res, ni perspectiva, ni serenitat. Només aquell ímpetu de creure que el que un veu coincideix amb el que és, i sempre al servei d'algun iterès concret. Normal, per altra banda. La gent no patrocina perquè sí.<br /><br />I molt bla, bla, bla; molt savi-sabatasses que només és bo per a queixar-se i queixar-se. Com si escriure en un bloc ja eximís del pas de saltar un mateix a l'arena per a fer-ho millor que els que ens governen, o ens manen, o ens manipulen, o ens roben, o hipnotitzen, o jo què sé.<br /><br />Per altra banda, a la Catosfera hi ha el sector dels qui aporten. Dels creatius. Dels alegres, dels lúdics. Dels artistes. Dels qui escriuen pensant en fer la vida dels altres una mica més agradable. I per sort, dins d'aquesta tendència, hi ha un nombre significativament alt de pica-pedrers infatigables. Els de la cara amable.<br /><br />Però parlant en general, els diferents sectors i sistemes catosfèrics, com tots els blocosfèrics, acaben sent un entreteniment, un catalitzador de xarxa social; diferent del Facebook, això sí, o d'altres de similars, on s'imposa més la immediatesa, la tafaneria, el foc d'encenalls puntual i fugaç -per a qualsevol bajanada es crea un grup al Facebook; o del piu-piueg de la informacioneta breu de la nova moda del Twitter, els creadors del qual encara s'estan trencant les banyes per aconseguir treure'n una rendibilitat econòmica. És el que passa quan es creen primer les inutilitats i després se n'ha d'idear la utilitat. Tot breu i ràpid. El bloc, si més no, és més de llarg recorregut. El bloc té un component més romàntic, tot i que igualment acaba, al final, esdevenint un entranyable club d'amiguets.<br /><br />Ja no tenim temps ni ganes per quedar. Ja no s'estilen les tertulies als cafès.<br />Estem massa ocupats. En què? Potser en connectar-nos a Internet.<br /><br />Perquè guanya la relació social virtual per damunt de la real-presencial? Doncs perquè en la virtual hi ha la intermediació de la màquina, i la màquina la domines tu. El poder absolut del doble click. Tu manes sobre l'interlocutor virtual, en la mesura que el pots mirar sense ser vist, el pots ignorar, te'l pots treure del davant amb un clic, i li pots dir coses d'un to que no faries servir per telèfon, i que cara a cara ni et passaria pel cap; ni t'atreviries.<br /><br />Hi ha una altra tendència en els blocs, o més aviat una pauta de comportament força generalitzada entre els bloggers, i segurament influida pels mitjans de comunicació convencionals. Em refereixo al periodisme declaratiu, aquell que viu de recollir el que ha dit un o l'altre. Després d'un fet més o menys rellevant -una decisió política, judicial, una victòria esportiva- l'actualitat posterior al fet, que ja s'ha esgotat en el fet mateix, passa per les "reaccions". Vivim de "reaccions", i als blocs ens passa una mica el mateix. Molts cops no ens atrau tant el text o el post com l'"a veure què diuen", "a veure si es barallen"; "a veure com s'ho agafa l'un, l'altre, a veure si hi ha marro"; l'adrenalina de baix octanatge que ens puja quan som espectadors d'una confrontació, o quan la busquem. En casos extrems es dóna el dubtosament honorable esport de l'assetjament: "a veure a qui puc assetjar una mica". És el plantejament de molts ítems sense bloc, que conceben la xarxa com una via per, com diuen els anglesos, <em>release frustration</em>. És la seva alternativa al rugbi, que és la forma sana de solucionar aquest problema de molts, el de l'excés de frustració. <br /><br />I finalment, hi ha els blocs de lectura formativa, instructiva i constructiva; els blocs per aprendre, on hi ha informació objectiva feta amb criteris periodístics. La cosa curiosa és que des de l'amateurisme absolut es pot escriure un bloc, perfectament digne, dins d'aquesta orientació, i naturalment, des de l'absoluta competència i el talent també. Però la xarxa ho iguala tot, i aquestes mostres de bon fer s'arrengleren al costat de blocs de qualitat precària. No hi ha una gerarquia natural, i el destriatge entre gra i palla se l'ha d'anar fent cadascú. A vegades pot fer-se feixuc i pesat, fins que no trobes les referències que complauen els teus interessos.<br /><br />I res més per avui. Fins d'aquí a uns dies, salutacions a tots.U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-10411779473765977532010-04-21T08:18:00.000+02:002010-04-21T08:19:13.314+02:00Fitxa 64: ClídiceCom va tot, Clídice?<br /><br />Mira: com ja porto dies repetint -sota el risc d'estar-me fent pesat amb el tema- en breu deixo de publicar. I de fet, ja he deixat de fitxar. Pròpiament, aquesta és la darrera fitxa que dedico a un ítem. Per això... ja veuràs, fes una cosa: mira darrera la pantalla del teu ordinador. Hi veus una caixeta, ni molt petita ni molt gran? si l'obres hi trobaràs una lupa espioide. És la meva lupa. Com que a mi ja no em fa cap falta, te la regalo a tu. Sense cap compromís ni esperar res a canvi; per què en facis el que vulguis. <br /><br />És una lupa que hauria pogut traspassar a qualsevol altre, amb la simbòlica intenció de subrallar que el metablogismen és una activitat saludable i fins i tot necessària. Que hi ha moltes formes de fer-ne, i que sempre hi haurà algú que la farà.<br /><br />Però jo te la regalo a tu, perquè tens condicions de matablogger; i no perquè ho digui jo, sinó per què és una activitat que en certa manera ja fas, i molt bé; per què quan ens presentes la web de la setmana, sempre acabem embadalits davant d'alguna curiositat, d'alguna raresa. Recordo aquella web de les ballarines japoneses a París, per exemple. Tens bon ull per triar les coses ben fetes i originals. <br /><br />Tens l'entusiasme per descobrir coses, amb aquell punt, com tu mateixa dius, de <em>petardeio</em>, que mira... de vegades va bé. Omnipresència, se'n podria dir, per què la quantitat de llocs pels quals treus el nas és remarcable.<br /><br />A més, Clídice, escrius bé. No sé quina formació tens, però se't noten hores de vol alhora de fer anar els elements de l'oració simple i la composta. I si mai fitxessis, ho sabries fer des d'una posició ideològica, d'aquelles que no s'expliquen, sinó que es desgranen subtilment d'anar llegint-te, d'anar veient què t'interessa, i com raones, o fins i tot polemitzes, quan és el cas, amb altres ítems. Una posició pròpia. És fonamental. <br /><br />Per quin altre motiu, et regalo la lupa? Per un element de la teva personalitat, força proper al candor de nena amb pigues, ben contrarestat amb la teva situació de senyora feta i dreta que ja sap de què va la pel·lícula, a aquestes alçades de la vida; que sap quina és la distància que mereix cada tema, i que com dius tu mateixa, ets capaç de veure'ns petits, en la lllunyania.<br /><br />I per què comptes amb el respecte d'una àmplia legió de lectors i comentaristes.<br />Per la capacitat d'extendre una mirada amable damunt del que mires; sense voluntat de fer sang, però amb força, impacte i punch... quan cal.<br /><br />I ja veus, tot això sense haver tastat la teva coca de recapta... per uns moments vaig estar temptat de deixar-me subornar a la carta, i demanar-te uns cruixents bunyols de bacallà, pels quals sóc capaç de dir sí al que sigui. Però vaja, no hagués fet falta. Amb bunyols o sense, hagués escrit el mateix.<br /><br /><br />Gràcies per la fidelitat tot aquest temps, i sobretot endavant amb el teu bloc.<br /><br /><br /><strong>Valoració de l'ítem:</strong><br /><br />Rellevància: clara<br />Perillositat: nul·la<br />Risibilitat: inexistent<br />Humor: detectat<br /><br />Adreça:<br />untelalsulls.blogspot.comU.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com25tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-12333302038651197472010-04-18T10:17:00.004+02:002010-04-18T10:23:49.714+02:00Fitxa 63: fitxa conjuntaLa vida a la baronia és plàcida. El tedi ens manté connectats amb l'estricta puntualitat del present. Escriure sota l'ombra d'una figuera, al tombar de la tarda, quan encara no fa massa fresca, em permetment penjar-me, literalment, de qualsevol fenòmen volàtil. Un insecte; un núvol; una merla. <br />Una tauleta i un tamboret de càmping, rabiosament aristocràtics, el Mac i les llums del Vallès, que ja fonen.<br /><br />Apareix el Boris, que em notifica que en breu ell i la Tània se'n van a Granollers. Em diu que passaran pel Casademunt, la botiga de música, i que després aniran a sopar i al cinema.<br />-La botiga de música?<br />-Sí. vull comprar-me un acordió.<br />La meva cara de perplexitat ho deu dir tot. <br />-Sí, Damien. Vull aprendre a tocar l'acordió.<br />-Als germànics us feia més d'instruments de vent...<br />-Deixa't estar. Mira: la meva forma de correspondre al Destí, que ha volgut que ara sigui molt ric, és tenir molt clar que algun dia puc ser molt pobre. I preparar-m'hi és una forma de tenir-ho present.<br />-És cert. Tots som pobres potencials. La vida fa voltes... però home, això no té perquè passar... si es fan les coses amb seny.... a veure, no tinc res contra l'acordionisme, però si anessin maldades sempre podries tornar al món de la seguretat...<br />-No. No sóc partidari de les reedicions. La vida consisteix en anar passant pàgines... en fi. Escolta Damien, entretant, hi ha una cosa que em fa il·lusió, a veure si em pots donar un cop de mà: m'agradaria adquirir un Citroen DS.<br />-El mític Tiburón?<br />-Exacte. Em pots mirar per internet si hi ha alguna oferta? Ah, i de passada mira'm algun mètode per a acordionistes autodidactes... <br />-Bé, bé. T'ho miraré.<br />-Per cert: com van les fitxes?<br />-Vaig acabant. Avui faig una fitxa conjunta; fitxo de cop tres ítems que no puc tractar per separat, sinó no em quadrarien els terminis. I després, tres fitxes més i ja hauré enllestit.<br />-Ho trobaràs a faltar, Damien...<br />-No et dic que no...<br /><br />De dins la masia-palauet apareix la Tània, amb el seu pas gràcil, de floreta silvestre, a punt per marxar. Els veig ficar-se dins del Megane, i enfilar el camí que lentament els portarà fins la carretereta que va de Caldes a Granollers, travessant el cor del Vallès Central. <br />Ja no hi ha prou llum per escriure a fora. A l'estiu, serà una bona idea penjar un fanal de sota la branca de la figuera. Però qui en sap res, de l'estiu...<br /><br />Entro, i pujo a la meva habitació. Ja sol, em capbusso en els blocs dels meus ítems d'avui.<br /><br /><strong>Francesc Puigcarbó</strong><br /><br />La dada sorprenent és que aquest super blogger té al càrrec... més de vint blocs, dels quals sembla que manté a bon rendiment la xifra de nou. Escrits amb un estil àgil, clar, fa de bon llegir. La temàtica és d'interès general, enllaçant cultura i vivències. M'ha sorprès descobrir que també va passar part de la seva infantesa a Caldes de Montbui... com jo; amb la diferància que jo, als sis anyets, no vaig conèixer-hi Kubala, i ell sí. Passejant per Caldes, justament.<br /><br />Res d'agrors, ni males llets de vell rondinaire. Hi ha la pausa i la calma que dóna -m'imagino- l'edat daurada, que cada cop estic més convençut que deu ser, no tant la joventut com sí la bona vellesa.<br /><br />I una altra grata sorpresa: tenir de fons de lectura "Last train home" i "As it is", de l'immensíssim Pat Metheny. Pell de gallina, corrent amunt i avall per l'espinada.<br /><br />blocfpr.blogspot.com<br /><br /><strong>Abd el Krim</strong><br /><br />Aquest és un ítem que en més d'una ocasió he fet l'intent de fitxar, però sempre n'he desistit, per incapacitat d'atrapar-lo per alguna banda. Potser és inatrapable des de qualsevol etiqueta o estereotip ordinari. Això sí, no és ni un musulmà de manual -tampoc sabria dir en què consisteix, un musulmà de manual-, ni un pan-independentista de manual, ni un estrem-esquerrista de manual, ni un trinxerista... Sempre té una posició pròpia per dir alguna cosa més enllà dels tòpics habituals. No té res de manual, sinó que és simplement ell. Tan desconcertant com interessant. <br /><br />Es mou entre línies en litigi amb la frescura d'un observador amb passaport suís. Confraternitza per totes bandes, o ho fa veure. Sempre en tinc la intriga. Tot i que quan s'escau, no massa sovint, també reparteix. <br /><br />abd-el-krim.blogspot.com<br /><br /><strong>Filosòfica ment</strong><br /><br />Hi ha una revifada de la filosofia? Es gira la mirada, cansats de tanta impostura interessada, cap al terreny de les qüestions fonamentals ben enfocades, ben fonamentades?<br />Ho vam dir: la filosofia no és el substitutori de la pastilleta de Prozac. Per això calen aparadors seriosos de la veritable naturalesa d'aquesta disciplina humana. Per als amants de la matèria filosòfica, per als de debò, per als qui no tenen pressa ni els crema ni la immediatesa ni el mouse sota el dit, hi ha "Filosòfica ment". Textos llargs, seriosos, rigorosos. Textos ben escollits, interessants, avalats per noms amb entitat, i pel bon criteri dels responsables del bloc.<br /><br />En temps de fast food, <em>slow food </em>per a l'intel·lecte. Digestió lenta però profitosa, amb garantia d'absorció de tots els nutrients.<br /><br />filosoficament.blogspot.com<br /><br />....<br /><br /><br />Apago l'ordinador. M'adono que ja són quarts d'una, i que encara no he sopat. Caldrà baixar a la cuina. <br /><br />Hi ha un pastís a la nevera, de xocolata i melmelada de gerds, de la Pastisseria Mauri, de Rambla Catalunya. El deu haver portat la Tània, que al matí ha estat a Barcelona, que havia de passar per la Pompeu. Si es pot tocar el cel amb el paladar, cèrtament un dels mitjans possibles és un pastís de la Mauri.<br /><br />Em fico al llit, pensant en la propera fitxa. Ja la tinc mentalment redactada. No sé com s'ho prendrà, l'ítem en qüestió. Ho mig intueixo, estic segur que no recollirà el guant, però si més no, li farà gràcia.<br />Veurem. Serà d'aquí a tres dies.<br /><br />I finalment, el cap reposa. Una jornada més en aquest món, que se'n va. <br />Crec ja que m'adormo. Em sembla sentir, aproximant-se, la remor d'un cotxe. Un mussol crida, i el Boris i la Tània ja tornen.<br />Tot en ordre. Què més vols?U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-19545169938037548022010-04-15T07:39:00.000+02:002010-04-15T07:40:00.886+02:00Fitxa 62: Tú y yo contra mundum (Blanca Gª Manjón)Vull subratllar positivament el bloc "Tu y yo, contra mundum", l'editora del qual és Blanca Gª Manjón, un bloc seriós, centrat en textos de temàtica històrica -les dues grans guerres, el nazisme, la URSS, l'holocaust.<br /><br />El centre d'interès dels textos és, en general, l'experiència de l'individu davant dels episodis convulsos, la forma com els drames de la història passen per damunt de la persona concreta. En tot el bloc s'hi respira densitat humana, sensibilitat. Fins i tot quan Blanca s'aparta de la línia habitual.<br /><br />En algun moment l'autora ens ha presentat un text referit a la seva vivència personal. Sembla que el bloc també és obert a aquesta possibilitat, a la d'escriure escrutant sentiments i sensacions vivencials, d'aquells que un escriu per dir-se a si mateix quatre coses essencials per centrar el full de ruta. I ho fa amb l'amplitud i profunditat adequades, amb la pausa que el bloc permet.<br /><br />En el seu post de presentació ens explica que les seves primeres passes a la xarxa les va fer en un fotolog, el qual va clausurar, desencisada, quan ho va considerar oportú. Certament, el seu bloc no té res a veure amb l'infumable atmosfera dels fotologs, un espantós allau premonitori de l'estupidesa social que ens espera en un futur no gaire llunyà, si el pas del temps i la maduració del personal no hi posa una mica de remei. Per sort, la Blanca ha desertat a temps, i a fe que el canvi és de <em>chapeau</em>. Bé, no conec el seu fotolog, malgrat que n'he conegut molts d'altres, i la idea que en tinc és la d'una ciber-zona marcada per l'egocentrisme superficial, un món farcit de Victorias Beckham i Cristianoronaldos d'estar per casa. Per això no puc menys que imaginar-me que al final la Blanca, la que coneixem aquí, es devia sentir ben fora de context.<br /><br />La seva claretat expositiva és una qualitat a destacar, avui en què justament moltes plomes promocionadetes, patrocinadetes, amb un nom que no saps ben bé d'on han tret, no estan a l'alçada que caldria esperar. Per contra, la de Gª Manjón és ordenada, intel·ligible, amb aplom i rigor. <br /><br />El problema amb què ens trobem, avui per avui amb "Tu y yo, contra mundum", és la baixa periodicitat amb què apareixen els textos. Tots sabem que la constància que demana un bloc pot arribar a superar la disponibilitat de l'editor. Però si Blanca Gª Manjón hi creu i la idea la il·lusiona, és un bon camí a continuar, tant per la temàtica en què fins ara s'ha centrat com per la orientació personal que hi dóna. <br /><br /><strong>Valoració de l'ítem:</strong><br /><br />Rellavància: possible<br />Perillositat: nul·la<br />Risibilitat: inexistent<br />Humor: indetectat<br /><br />Adreça:<br />tuyyocontramundum.wordpress.comU.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-50204043792298925062010-04-12T07:31:00.000+02:002010-04-12T07:32:32.879+02:00Fitxa 61: Té la mà Maria - ReusConec dos reusencs que no paren quiets. Sempre per aquí, per allà, entre Barcelona, Peruggia, els EUA; són un cul inquiet, i si algun cop s'asseuen, no és precisament en un banc de la plaça Joan Prim.<br />Ara en conec tres. El tercer, l'ítem d'avui, artista com els altres dos, encarna també a la perfecció aquesta mena de picor universalista que sembla que tenen aquella gent de per allà; com si als reusencs algú els hagués privat del mar -els tarragonins?- i aquesta mena de castració situacional els empenyés a volar.<br />És el tòpic, ho sé, i el tòpic diu:<br />"Reus-París-Londres".<br />En el cas d'avui, la fórmula es queda curta: Reus-París-Londres-Little Rock-Nova York-Holanda-Israel-Itàlia; i me'n deixo.<br /><br />L'encapçalament del bloc és una mica enganyós: "Té la mà Maria - Reus. Relats satírics i lúdics per a grans i petits".<br />T'imagines, doncs, que hi vas a llegir, però tens la sorpresa que acaba sent un bloc per mirar.<br /><br />El que fa fonamentalment l'ítem-té-la-mà és presentar l'obra d'artistes. Ens presenta un catàleg de les seves creacions, amb la qual cosa els seus posts són un llarg i pausat recorregut amb la mirada al capdavant. Il·lustració. Pintura. Fotografia. Visualitat pura. Art.<br />Quasi sempre amb la figura humana com a centre. Els rostres; la bellesa femenina, austerament natural, essencial, o artificiosament desbordant. En general, malgrat un innegable gust pel blanc i negre, m'hi sembla apreciar el gust per la policromia viva, amb certa inflor, amb ímpetu, amb una certa tensió envers la forma, però sempre, al final, aquesta darrera acaba guanyant el pols per l'equilibri. Apol·lo guanya, però la força dels continguts hi és ben patent. Hi ha el plaer de mirar, però no és pas un mirar buid. Hi ha una visualitat que parla. <br /><br />Sí que de tant en tant algun text pren protagonisme. Sí que hi hem llegit algun relat irònic; recordem, per exemple, una redacció infantil en què una nena parlava dels enormes aventatges d'haver incorporat l'ordinador a la seva tasca escolar quiotidiana. Però vaja, insisteixo, el format clàssic de Té la mà Maria és el de l'àmplia exposició d'imatges, rematada per un video igualment recreatiu per als sentits. La música que l'acompanya sol ser també cristal·lina, líquida. Fins i tot en la faceta combativa del creador del bloc, el post acaba sent una mostra d'imatges -la contaminació petroquímica, per exemple- que, valgui la paradoxa, són fotos molt belles.<br /><br />Per cert: el seu post d'abans d'ahir dissabte, malgrat que visualment trenqui tots els esquemes habituals de la línia Té-la-mà, té una intenció claríssima. I allà el gust de cadascú. <br /><br />Aquí queda, doncs la recomanació. Un altre bloc original, creatiu, pensat en positiu, amb ganes d'aportar i construir alguna cosa.<br /><br /><strong>Valoració de l'ítem:</strong><br /><br />Rellevància: possible<br />Perillositat: nul·la<br />Risibilitat: nul·la<br />Humor: periòdic<br /><br />Adreça: <br />telamamaria.blogspot.comU.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-91931957722630782652010-04-09T08:44:00.001+02:002010-04-09T08:44:42.439+02:00Fitxa 60: EvocacionsEl seu bloc es diu "Quadern d'evocacions", i ell, l'autor, consigna obertament nom i cognoms, però se'l coneix com a Evocacions, familiarment, l'Evo.<br />Per part meva m'hi referiré com a Evocacions o ítem-Evocacions.<br /><br />Em dóna la impressió que l'Evocacions també és un lector d'ànimes, i que dins d'aquestes hi llegeix coses a les quals dóna més importància que a d'altres; vull dir que, i n'estic plenament convençut, que l'ítem-Evocacions valora més, en el proïsme -virtual o real- la bondat abans que la intel·ligència o el talent. A més, el veig empàtic i comprensiu. Tolerant. Com va dir un cop, n'ha vist de tots colors, i això per força hi ajuda molt.<br />Ara, no us penseu que es deixa tocar gaire els collons. Si se'l busca se'l troba. I se'l troba d'una manera que a mi m'agrada: se'l troba fotent-te una bonica rebregadeta irònica. M'ha agradat com s'ha torejat alguns pobres trolls, quan han aparegut per aquests escenaris de per aquí, aquests que més o menys hem anat compartint durant aquest temps. I és que només un pobre troll, des de la misèria mental, des del prejudici i de l'enveja, es podria veure en cor de perdre-li el respecte a l'Evocacions, un ítem respectat dins i fora de la xarxa. Bé, dins la xarxa com a ítem, fora d'aquesta com a persona. I alguna cosa deu tenir, per què això sigui així; segurament alguna cosa relacionada amb el compromís i la coherència. <br /><br /><br />A l'Evocacions, al principi, jo no li agradava gaire. Em veia pretenciós, sobrat. Ell valora la humilitat, i no li agraden els set-ciències, els prepotents, els desafiants, els que no poden salvar-se del seu complex d'inferioritat més que elevant el seu ego a l'enèssima sobrada. Però és que jo no hi podia fer res. A mi m'han dibuixat així. Ja m'agradaria que no existisin les Mans, perquè aleshores jo podria ser responsable del que sóc, construiria la meva essència a base de decisions lliures... llavors seria com tu, una persona compromesa amb el saber, però no monopolitzador de la veritat. I seria humil, senzill. Mesurat i educat. Però aquesta mena de Déu que mou els meus fils no em dóna marge. Bé, almenys la part positiva és que així em puc alliberar de la responsabilitat pel que faig o dic, per les meves faltes i pecats. Jo no en tinc la culpa. Doneu-li tota a Ell. A elles, més ben dit, a les Mans Que Em Dibuixen.<br />Però ja et dic, Evo -bah, permete'm la familiaritat- ara, cap al final, m'estan pintant amb un tupè de repòrter càndid, i ja no em sobro tant.<br /><br />L'Evo té un tarannà personal -hi ha ànimes darrera els ítems- que el porta sempre a <br />donar el toc de serenitat. A relativitzar, a deixar sempre alguna altra porta entreoberta, deixant únicament tancada, a pany i forrellat, la porta del dogmatisme.<br /><br /><br />Recomano el bloc de l'Evocacions. Heterogeni en els continguts, confirma el tarannà heterodox del que ell mateix fa bandera explícita. S'hi respiren unes ganes de fugir del tòpic, de no instal·lar-se en la superficialitat; sempre m'ha donat la sensació que en les seves línies hi ha recerca, tempteig, una sensació de continu anar buscant i anar trobant, però sempre per seguir buscant; una recerca de direccions, com si fos cert que el pensament no es pot apalancar, apoltronar-se, que aleshores se li fa un cul gros i pesant, apareixen les infalibilitats i llavors és quan s'acaba la gràcia del viatge. I si ens podem agafar a alguna cosa, ben fort, llegiu el que diu l'Evocacions al perfil del seu bloc. Es poden tirar moltes milles, si ho sabem fer així. <br /> <br /><br />I res, Evocacions, per què així t'he vist, així t'he descrit. <br /><br />Ha estat un plaer tenir-te per aquí durant aquests mesos.<br /><br /><strong>Valoració de l'ítem:</strong><br /><br />Rellevància: possible<br />Perillositat: nul·la<br />Risibilitat: nul·la<br />Humor: detectat<br /><br />Adreça:<br />evocacions.blogspot.comU.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-6860950726305073252010-04-06T08:36:00.001+02:002010-04-06T08:36:54.655+02:00Fitxa 59: Leblansky"Enceneu els llums" és moltes coses alhora. D'una banda, compleix la funció que molts editors de bloc han volgut donar al seu espai, és a dir, la finestra per on anar mostrant-se, en primera persona: he fet això, m'ha passat allò... També és un catàleg de recomanacions: pel·lícules, novel·les, còmics -tebeos, com a Leblansky li agrada dir-ne.<br />Però la substància que lliga tot el poti-poti és un trànsit constant entre la realitat i la ficció. Les novel·les, les històries de còmic, són ficcions incorporades a la realitat de la vida, i la vida sempre es pot explicar de forma historiada, en què un es posa a si mateix de personatge, i es veu des de la perspectiva d'un ull que mira des de sobre. Aquí cal encendre ell llums, per tal que els traços del dibuixant siguin precisos, i s'entenguin bé damunt del paper. Les ficcions són belles, si estan ben dibuixades. Aquest és el denominador comú de Leblansky: per això s'autoqualifica de cercador de ficcions.<br /><br />El culte a la ficció neix segurament del descubriment que, els petits humans -aquests petits micos pretenciosos-, si ens ho proposem podem jugar a ser déus; a ser Mans que Dibuixen. Hem descobert que crear és apassionant, i que a més ens proporciona la millor imatge de nosaltres mateixos. I que el joc més divertit és el d'assimilar la ficció a la realitat; transmutar l'irreal en real, com quan la pedra filosofal transmutava en or tot metall vulgar. I la clau màgica és la versemblança. Quan Les Mans que Dibuixen afinen i afinen en la construcció de la versemblança comença la fascinació i la rendició a la credulitat voluntària; la seducció de la irrealitat.<br /><br />Si deambulen per les pàgines d'"Enceneu els llums" s'adonaran que Leblansky és un ítem d'aquells a qui les coses deixen empremta, capaços d'impregnar-se, d'absorbir, per posteriorment retornar-nos la realitat vivenciada, historiada. I el retorn porta el toc Leblanski, un toc d'estètica retro, una marca d'infantesa, com de paradís perdut. Tant si parla de tebeos, com de maletes, de vacances i viatges, com de la seva experiència amb els testimonis de Jehovà, com si ens mostra antics cartells de cinema, tot va sota la forma estètica corresponent. Tot sota el prisma, el toc Leblansky. "Som el que mengem", diuen alguns. Potser som més el que hem llegit, el que hem vist, el que ens ha emocionat, el que ens ha captivat.<br /><br />Hi ha una història de les que explica Leblansky que particularment m'ha entusiasmat, i és la del rastreig que ha fet del país imaginari de Sildàvia. N'ha seguit la pista per diversos fronts, buscant fonts documentals, bibliogràfiques fins i tot, i al final... tornem al que deiem: la versemblança fa caure tots els murs de defensa i ens envaeix la veritat de la ficció, quan ja no sabem si Sildàvia és real o és un somni. És bonic alimentar un referent col·lectiu, com diu ell al text corresponent. Els recomano vivament, doncs, el post "Postals de Syldavie", arxivat sota la categoria "Tebeos i més", espcialment si també són cercadors de ficcions. Ah, i el video que aporta Leblansky és ja l'embolica que fa fort: és la interpretació de l'himne nacional de Sildàvia, per oquestra simfònica i cor, amb l'aparició del Rei Muskar XII de Sildàvia amb el Ceptre d'Oottokar a les mans, i els integrants del cor cantant amb un àlbum de Tintin a les mans. És l'estocada definitiva. I és que al final el que menys importa és si Sildàvia existí o no. Entre Hergé i Leblanski, la gràcia és la d'alimentar el mite. La versemblança la fa real. <br /><br />(parèntesi, i aprofito: de la mateixa manera dic que pels mateixos motius és fascinant la literatura d'Umberto Eco; obres mestres són el que ha escrit aquest senyor, amb el Pèndol de Foucault i El nom de la Rosa). <br /><br />És la capacitat de fer real el que no n'és, el que enganxa. Que no s'apaguin, doncs, els llums d'aquesta inquietud.<br /><br />Fins aquí la fitxa. <br /><br />Les Mans que Ens Dibuixen, per voluntat seva, i gràcies a l'amabilitat, gentilesa i bon humor del senyor Berenguer Santveí, han disposat que ja estiguem instal·lats a la rèplica vallesana del Castell de Moulinsart.<br />El senyor Santveí, antic conegut meu, un xicot -avui ja no tant- de mèdula espanyola a més no poder, contràriament al que poden fer pensar el seu nom i cognom, un xicot que encara encén un Marlboro amb un altre Marlboro, culte fins al nihilisme extrem, simpàtic i lleial a la paraula donada, no ha tingut inconvenient en cedir al Boris el títol de Baró de Montbui, i en vendre'ns la casa i les terres circumdants per un preu generós. Diu que només per veure's lliure de la càrrega d'impostos i contribucions ja es treu un pes de sobre.<br />I allí estem, Tània, Boris, i Damien. <br />Tània, que escriu i algun dia ens donarà una alegria, malgrat que hagi abandonat el seu bloc.<br />Boris, que s'ha comprat un monocle i un bastó, i passeja i passeja respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat.<br />Damien, que s'ha deixat un tupè atintinat, i es pregunta qui regeix la ment de qui el dibuixa. <br /><br />La realitat és un joc de nines russes. Només conec la que tinc per damunt, i és una incògnita quin és el nombre exacte de les que hi ha. Quantes capes hi ha abans no arribem al Dibuixant Suprem?<br /><br /><strong>Valoració de l'ítem:</strong><br /><br />Rellavància: possible<br />Perillositat: nul·la<br />Risibilitat: nul·la<br />Humor: detectat<br /><br />Adreça:<br />enceneu-els-llums.blogspot.com/U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-8480896736846653942.post-859602039816626382010-04-03T10:50:00.007+02:002010-04-03T11:19:30.634+02:00Fitxa 58: Ferran MonegalAvui, a propòsit del bloc de Ferran Monegal, parlarem del concepte de crítica, que és una de les coses que, durant aquest temps, hem intentat fer aquí.<br /><br />Al bloc “Tele Monegal” -un cas més d'extensió a internet d'un espai televisiu- hi podem trobar, fonamentalment, les crítiques de televisió que Monegal publica a “El Periódico”, junt amb altres continguts generats per la redacció del programa.<br /><br />Personalment, m'agraden les crítiques de Monegal. Compleixen amb escreix tots els estàndards del periodisme . Ben escrits, clars, amb fil conductor, amb argument, arrodonits d'alguna forma, i deixant clar sempre el punt de denúncia o d'aprovació. M'agrada la seva ironia. I amb les crítiques, quasi sempre hi estic d'acord. No sóc un gran consumidor de televisió, i sovint no sé ni de quin programa parla ni en quina “criatura” -l'equivalent als meus “ítems- està centrant la seva anàlisi, però quan sé de què va, el fons de la crítica el comparteixo quasi sempre: la denúncia de l'escombraria, del sensacionalisme, de l'incultisme, del groguisme, del ji-ji-ji-ja-ja-ja de mandíbula tonta. <br /><br />De totes formes, les òptiques són les òptiques, i els punts de vista manen. Monegal és un crític amb ideologia, amb prisma, amb posicionament, que el porta a dir, per exemple, que el programa “El gato al agua” de la cadena Intereconomía” “és un programa d'humor”. Així ho diu, des del seu particular sentit de la ironia. I dir això li reporta una classe de rèpiques i reaccions que ja no tenen gaire ni d'ironia ni de finesa: les desqualificacions personals. Al del bloc d'Intereconomía, la ressenya corresponent a aquest tema apareix sota l'epígraf “El tonto contemporaneo”. I en la secció de comentaris, algú qualifica Monegal de “tonto senil”. <br /><br />I és que hi ha qui s'indigna quan critiques els seus; sempre n'hi ha hagut, de més papistes que el papa; dogmàtics ofuscats a qui els sembla que la varietat d'òptiques constitueix un delicte en si mateixa. Com si tots haguéssim de trobar bé les mateixes coses. I passa sovint que, a la ironia se la contraresta amb crispació; als arguments, amb prejudicis; a l'absència d'insult, amb insult, amb epítet gruixut, amb la desqualificació personal. Sovint hi ha un preocupant desconeixement del concepte de reciprocitat, una manca de capacitat de respondre al mateix nivell. Quan més sacralitzades tenim les nostres veritats, més proclius som al fal·laç atac <em>ad hominem</em>. Això que dic, crec que és fàcilment constatable. <br /><br />Hi ha gent que s'indigna amb els crítics perquè es pensa que aquests han de ser absolutament imparcials. El crític ha de ser subjectiu, donat que ni ell ni ningú pot saltar per damunt de la barrera que constitueix la seva condició de subjecte. El crític, igual que el periodista o el columnista no ha de ser sectari, però s'ha de guiar sempre per l'òptica que li fa pensar que hi ha coses millors que altres; que hi ha coses que no són aconsellables, ni convenients, ni bones. <br />En general, i és una opinió meva, detecto que hi ha molts àngels custodis de la Veritat, i poques veus unànimes en contra de les actituds demagògiques, de les prepotències, dels dogmatismes que campen amb olímpica frescura i de les ensarronades multidireccionals que es perpetren en el gran àmbit de la comunicació, Internet inclosa. <br /><br /><strong>Valoració de l'ítem:</strong><br /><br />Rellevància: escassa<br />Perillositat: nul·la<br />Risibilitat: nul·la<br />Humor: habitual<br /><br />Adreça:<br />blog.btv.cat/telemonegal/U.Q.F.http://www.blogger.com/profile/14883020639382542886noreply@blogger.com2