Damien

Plètora d'obvietats (5)

2011-02-03T19:42:00.000+01:00

1. Alguns no estan contents ni ara que governen els seus.

3. L'arrogància és el plaer dels obtusos.
4. La pitjor embriaguesa és l'embriaguesa d'un mateix.
5. A través d'Internet no se soluciona res.
6. Creixen exponencialment les víctimes de l'ordinador.
7. Cristiano Ronaldo ja no és CR7. Ara és CR a 7.
8. Mou cada dia fa més mala cara.
9. Córrer a 80 contamina menys que córrrer a més velocitat.
10.Quan no es té res a dir, val més callar.

Catalunya

2011-01-12T00:20:00.012+01:00

Succeí l'estiu passat, en el transcurs d'una nit agradable de finals d'agost. Era la festa major d'un municipi indeterminat, i passejava, flanquejat per un parell de bons amics, per la fira d'aquell poble. Em sentia en pau, entremig d'aquella gatzara senzilla, entre xiringuitos de pernil i xistorra, paradetes de núvols de cotó ensucrat i curses de camells mecànics. Amb l'ànima endreçada, em sentia integrat en l'ordre banal i mundà del cosmos. Hauria desitjat mantenir aquest estat tot el que durés la nit, i si pogués ser, la resta de la vida, però ai senyor... no fou possible. Hi ha una mena de corcons que habiten dins nostre, que sempre han de donar la murga, i que quan sembla que han desaparegut resulta, senzillament, que estan adormits. I un d'ells es despertà, de forma absolutament aliena a la meva voluntat, condicionat per la visió d'un element inesperat: una barraca de fira, insòlita i singular, una barraca amb un llum de neó blanc en forma de lluna creixent, damunt d'una porta franca, només coberta per una cortina negra esquitxada d'estrelles de cartulina platejada. Al costat de la lluna de neó el tub s'allargava, configurant una inscriipció, el reclam definitiu per al passejant: Pitonisa Maia.

Hi vaig entrar. Els meus acompanyants s'hi mostraven contraris, cartesians com són, però no els vaig fer cas.

A dintre, una dona amb mocador al cap, amb una dent d'or presidint un somriure enigmàtic i amb una bola de vidre damunt d'una tauleta, em va convidar a seure i em va saludar amb una fórmula que em va fer l'efecte que connectava amb els corrents més profunds de l'esoterisme. Acte seguit em preguntà en quina part del futur volia que mirés.

Jo, que sóc dels qui creu que les nostres petiteses estan molt per sota en importància respecte als destins col·lectius... vaig notar que el corcó habitual se'm despertava, i per més que sentís curiositat per saber si en un futur seria ric i admirat, si seuria a les taules dels grans reis, dels prínceps i dels homes poderosos, si senzillament algun dia podria tenir una caseta al carrer principal de Sant Francesc de Formentera... al final vaig preguntar pel futur de Catalunya.

La pitonisa Maia posà els ulls en blanc, tot palpant l'aire que circumdava la bola, i acte seguit va mirar dins del nucli d'aquella esfera màgica... i parlà.

Em va parlar d'una Catalunya futura en la què l'única llengua present al carrer i en les vides dels ciutadans era el castellà. Tothom parlava en castellà, als bars, a les cases, a les feines. Els diaris eren en castellà, així com les televisions públiques, les privades i els rètols al carrer. Es vivia en castellà, en definitiva.

Era una Catalunya independent, amb exèrcit propi, reconeguda per l'ONU i amb embaixades a l'estranger; amb una renda per càpita de les més elevades de la UE. Participava al Festival d'Eurovisió, ì els seus representants quasi sempre cantaven en anglès, algun cop en castellà, i en alguna ocasió comptada s'hi havia enviat un artista, una mena d'arqueòleg amb barba, que cantava en català.

Les quatre barres eren presents per tot arreu: a les fleques, als cotxes, als ambulatoris, a les escoles. A l'Aeroport Internacional Jordi Pujol hi onejava una bandera estel·lada -era la bandera oficial de la República- de les dimensions de dos camps de tennis. Es veu, però, que el català, malgrat la seva desaparició social, conservava l'estatus jurídic de llengua oficial i per això s'ensenyava a les escoles, junt amb el castellà i l'anglès. Hi havia, a les escoles, crèdits de lliure elecció d'Aranès, que juntament amb el català i el castellà eren les llengües oficials, i tota documentació oficial anava escrita en aquestes tres llengúes.

Aquesta Catalunya tenia selecció de futbol i participava en les competicions de la UEFA i la FIFA. Un any fins i tot Catalunya va guanyar el Mundial, i els futbolistes, en les celebracions pertinents, cridaven "Campeooones, campeooones, oé, oé, oé..." i esporàdicament deixaven anar algun "Visca Catalunya", però amb la "s" sonant tant fricativa que semblava una "j"... castellana, naturalment.

El Festival de música de Cantonigròs es morí d'inanició. Paral·lelament, Barcelona es consolidà com a capital mundial del flamenc.

S'abolí la diada de l'Onze de Setembre i es substituí per la de Sant Jordi. Aquell dia es feia una desfilada militar i abans del discurs institucional del President de la República de Catalunya es ballava una dansa tradicional. Els presidents feien el discurs en llengua castellana, i quan volien incloure algun fragment en català -cites de Verdaguer, Maragall, Margarit- se'ls notaven severes dificultats fonètiques. Després es passava al piscolabis, íntegrament assortit de menges de la terra.

I aquesta Catalunya havia de perdurar en el temps tot el que li tocava perdurar, que foren molts i molts anys, segles, fins i tot, fins que un nou ordre mundial s'esdevingué i la feu passar a la història...

En aquest punt la Pitonisa Maia deixà de parlar, tornà a posar els ulls en blanc -es desconnectava, per entendre'ns- i aviat em mirà, ensenyant-me de nou aquella dent d'or, i passant-me la minuta pels seus serveis. Jo vaig pagar, força desconcertat, i no vaig dir massa res. En sortir de la barraca els meus acompanyants, en veure'm capficat, em van retreure el que acabava de fer. Certament, no vaig quedar convençut i se'm notava.

Però ja veus, les casualitats. Vint metres més avall, a la mateixa mà, passada la parada de pesca a l'aneguet... una altra barraca de pitonisa! "Pitonisa Nisrine", es deia aquesta. Hi vaig entrar com un llamp. A dins, una zíngara amb l'edat tant o més indefinida que la de l'altra, però també ben abillada, em convidava a seure i a indagar en l'esdevenidor. Ah, i el més important: la bola de vidre era d'una altra marca, ara no sé dir si Sanyo o Sony, però en qualsevol cas era d'una marca que inspirava una certa confiança. "Aquesta sí que em sabrà dir", vaig pensar. I seguidament li vaig fer avinent l'inquietud profunda que m'atenallava. És que en el fons sóc un patriota i em preocupo pels meus.

I bé, això és el que la pitonisa Nisrine m'explicà.

Es veu que en un futur, passà una cosa força sonada, i és que com a resultat d'una llarga crisi econòmica, i després d'un llarg procés de turbulència política, amb consensos dificilíssims, Espanya abolí d'Estat de les Autonomies. Es considerava que una gestió centralitzada havia de resultar, contràriament al que molts creien, més eficient i més econòmica... I realment així fou. Catalunya, doncs, perdé el seu autogovern. I paral·lelament a això, es produí un fet encara més inesperat que l'anterior, i al qual ningú no sapigué mai trobar els factors determinants: de manera lenta, però progressiva i implacable, Catalunya es convertí en un territori monolingüe, en què el Català era la llengua parlada pel 99,9% de la població. Efectivament, el castellà desaparegué del territori, i només es conservava en l'ensenyament. Tothom parlava català. Els nens al pati, les caixeres al supermercat, els jubilats al bar. Les institucions de l'estat a Catalunya utilitzaven també, i de forma exclusiva, el català. Tot es retolava en català. La Vanguàrdia, publicada íntegrament en català es convertí en el diari re referència. Els vells El Mundo y La Razón es catalanitzaren i passaren a dir-se El Món i La Raó, i foren els diaris de més tirada i els més llegits.

Tornà la Creu Roja Espanyola, i per comprar tabac havies d'anar a un establiment on, damunt la bandera roig-i-gualda hi podies llegir "Estanc". La gent sempre deia "aquí a Espanya" per referir-se a Catalunya, tot i que en clau local el territori català seguia sent anomenat pel seu nom històric. De l'expressió "Estat Espanyol" se'n perdé l'espècie, definitivament. Tornà el servei militar obligatori, i fins i tot un gironí, compositor de sardanes, en dedicà una al seu fill, per celebrar la jura de bandera del noi, i li posà per títol "El Soldat Espanyol..."

Arribat aquest punt, vaig demanar a la zíngara la suspensió de la sessió: el meu cap ja no donava per més revelacions insòlites. Vaig pagar, i adéu-siau.

A fora, veient-me, els meus amics van fer comentaris sobre la condició humana i aquell tret tan característic d'ensopegar dos cops seguits amb la mateixa pedra, però el cas és que ells encara no sabien res del que m'havien dit les pitonises. Els ho vaig explicar tot, fil per randa, asseguts en una terrasseta ambulant, al voltant d'unes cerveses ben fredes, que la nit era xafogosa. En parlar-los de les dues Catalunyes futures rebelades per sengles boles de cristall m'imagino que devia fer-ho amb evidents mostres de perplexitat. Com m'imaginava, em van dir que ambdós escenaris eren absolutament inversemblants, apreciació que compartia absolutament. Tot i així, si més no, el temps i els quaranta euros invertits en tot plegat ens van servir per debatre llargament sobre si, donat el cas d'haver d'escollir entre un o altre escenari, sense altra alternativa possible... en quin dels dos preferiríem viure.

Estiguin pletòrics

Seguint les convencions...

2010-12-20T19:27:00.000+01:00

Plètora d'obvietats (4)

2010-12-13T19:50:00.000+01:00

Aviat hi haurà més "agents literaris" que escripors.
Les fèmines convergents solen lluïr un ros tenyit de perruqueria cara.
La dona espanyola sol ser de cabell negre.
Barcelona és idèntica a si mateixa, la dibuixis des d'on la dibuixis.
El dibuix de Barcelona resulta diferent en funció si la dibuixes des del Tiidabo o des de Montjuïc.
Hi ha qui sosté que la veritat és qüestió de perspectiva: és impossible dibuixar la "Barcelona-en-si-mateixa".
Molta gent comença a creure que la "vida social" és un dret inalienable.
Amb el que ingressarà el F.C. Barcelona per publicitat a la samarreta no li hagués arribat per pagar el fitxatge de Cesc Fàbregas el juny passat.
El paternalisme no és patrimoni exclusiu del pensament d'esquerra.
Tots portem un Wikileak al cos.

Estiguin pletòrics

La Fe Blaugrana

2010-11-23T22:02:00.001+01:00

M'agrada el futbol, des de sempre, des que algú va decidir escolaritzar-me en un col·legi rural on a l'hora del pati només es vivia per aquest joc, i en què les hores prèvies a l'esbarjo venien presidides per l'excitació de probar amb quina pilota jugaríem aquell dia.

-Quina merda -deia el líder de la classe. -Avui no hi ha pilota de "cueru" -mentre d'amagat de la senyoreta comprobava el bot d'una modestíssima pilota de plàstic, de color carabassa amb pentàgons de color negre estampats.

Al pati vaig començar a jugar a futbol, i ja no ho vaig deixar fins l'edat adulta. Malgrat les serioses limitacions amb la cama dreta, malgrat una alçada gens imponent, sempre vaig jugar de davanter centre. La meva gran virtut sempr fou allò que els periodistes clàssics en deien "olfato goleador". Certament tots els rebots eren meus, totes les anticipacions, totes les pilotes a mitja alçada me les feia venir bé per connectar un cop de cap inversemblant, però efectiu. Sí, tota la deixalla de l'àrea era meva, i això em va fer merèixer, dins l'equip, el sobrenom de "Basurero" Damien.

La meva tarda de glòria fou aquella en què el meu equip va passar a la final d'un torneig amb un resultat de 4-0. Tots quatre gols d'un servidor. Llàstima que del 7-1 de la final cap dels gols fos meu. Va marcar tota la línea de migcampistes, l'extrem esquerra i el dret, però aquella tarda Basurero Damien no fou capaç de fer res més enllà de dues rematades al pal i un penalti fallat. Encara arrossego aquesta frustració, i de tant en tant, en somnis se m'apareix una graderia rient sense parar.

Recordo amb nostàlgia aquella època; l'enorme satisfacció que em produia el joc; la pinya, l'equip; el plaer de jugar amb una línia de mig camp que no n'hi hagué en tot el Vallès una de millor: l'Amado Martínez, el Jordi Vilardell, el Quico Calvó. Sí, aquells tres la tocàven, els podrits: tècnics, fins, llestos i elegants; el Vilardell jugava amb la catxassa d'un brasiler, però amb mitja gambada desequilibrava el seu marcador, amb pilota o sense. L'Amado hi posava la rapidesa mental, i el Quico el cubicatge físic. Un goig de migcampistes, que mantenien perfectament alimentada la línia del davant. Ens facilitaven tantíssim el joc ofensiu, que per pura estadística havíem de marcar gols, encara que haguéssim decidit rematar sistamàticament amb el cul. Allò era pura diversió. Per cert, ja fa més de deu anys que el Quico no és entre nosaltres. La vida pot ser injusta, cruel, despiatada de vegades.

A l'edat de vint-i-tres anys, que és quan un futbolista eclosiona, a mi se'm va començar a acabar la corda, i aquell somni de poder arribar a una Segona Divisió B aviat es demostrà que tenia més d'ingenuitat que de plausibilitat. Però tant se val; tot i així encara vaig ser capaç d'aguantar un ritme regular de partits fins als trenta-tres, això sí, en equips absolutament amateurs i en competicions curtes. Tot fos per mantenir viva la relació sonora amb el cuir, per sentir el pet que fa la bota quan hi impacta, per sentir el meravellós refrec de l'esfèrica contra la xarxa. Aquest sí que és un so sublim, infinitament superior al pistonejar d'una Harley o a una sinfonia russa.

Encara avui la pilota té sobre mi un efecte misteriós. En mi es compleix el tòpic de l'escocès, de qui es diu que si el vols bloquejar has de posar-li al davant una noia maca, una cervesa ben fresca, i una pilota de futbol. Paralitzat, no serà capaç d'optar per una direcció concreta, diuen. Ho entenc. Jo, el dia que m'hi trobi, no descarto anar directe a la pilota.

A aquest anodí currículum de futbolista frustrat, ex-futbolista avui, cal sumar-li un altre factor, aquest però sense data de caducitat, que m'ha acompanyat des dels origens del relat, i que no és altre que la Fe Blaugrana, que com tota fe té un origen en la sentimentalitat. A mi, que els himnes em fan molta basarda, m'emociona literalment l'himne del Barça, un himne bonic, ben fet, transversal i amb un punt d'ingenuitat adorable. En canvi, l'himne espanyol el trobo com el sorollot d'una bateria de cuina lligada a la cua d'una mula trista que tresca per camins de pols. L'himne català, els Segadors, el trobo d'una tenebrositat autodestructiva del tot insalubre. El dia que es crei el cos de Policia Musical el primer que caldrà fer és abolir aquest himne de cul de taberna. Aquest són els meus problemes amb els nostres himnes constitucionals. Mai me'ls sentirar cantar ningú. Ni sota tortura. En canvi, sí que se'm pot trobar per qualsevol racó de la ciutat, per qualsevol cua del pa, cantussejant el Cant del Barça, o fins i tot cantant-lo amb moderada discreció, no excempta de voluntarisme, els dies que hi ha partit. I tant que sí.

La Fe Blaugrana. Fe, liturgia i elevació espiritual. Sentiment, goig i comunió. La transcendència del moment, del segon intemporal en què tots som ú. I la consagració eterna en un mateix cos místic en el moment en què marca Messi. Sí, és així. Recordo Messi marcant el quart gol contra l'Stuttgart i adonar-me que en un camp de futbol es pot plorar de goig. Bé, són coses que només passen amb Messi. Messi deu venir de Messies, perquè sinó no ho entenc.

Els de la Fe Blaugrana vivim en un somni que ni sé quants mesos fa que dura. Sembla mentida, però d'allò de la Copa, Lliga i Champions -més tres títols més que caieren- ja en fa tres temporades, comptant aquesta, però és que fa la sensació que tot s'ha anat encadenant amb una màgica solució de continuitat, com si estéssim vivint una macro-temporada gloriosa que no té pinta d'acabar mai més. El somni de l'eternitat. El mil·lenarisme definitivament esdevingut. Quan vam guanyar el mundialet de clubs -sisè títol consecutiu, desembre de 2009- després d'haver patit com mai amb un partit del Barça, vaig fer un jurament: vaig jurar que si guanyàvem el sextet mai més no patiria per si el Barça guanyava o perdia. Que ja no es podia demanar més, i que tot el que vingués seria propina. Però no he estat capaç de complir-la. I amb tota la irracionalitat que emana de la fe, noto una força irrefrenable que em fa desitjar que tornem a guanyar-ho tot, i que sobretot tornem a passar com una piconadora atòmica per damunt del Real Madrid, especialment aquest any en què l'encarnació del Mal seu a la banqueta de Chamartín. És pecat de supèrbia, ho sé, però abraçar una fe no deslliura pas del perill del pecar, i això tothom ho sap.

Vull acabar dient que sé perfectament que tenir una afició tan mundana, tan plebea, tan de masses com el futbol no fa ni fi ni intel·lectual. Alguns dels refinadíssims, nobilíssims i aristocràtics enteniments que ens veïnegen, ho trobaran, per part meva, del tot decebedor. I és que, per més que jo ja sàpiga tot allò del Logos i l'Ethos, per més que sàpiga que les prioritats d'una vida són el compromís amb el món que et rodeja, i que la font de satisfacció sempre ha de venir del bé que fas als altres... jo ho sento, però a mi tot això no em diu res. A mi, el que de debò em salva del buit existencial, el que de debò dóna sentit a la meva vida són dues coses: badar amb els núvols a mitja tarda i contar els dies que falten per al proper partit. Ho sento. Són molts anys plens d'afanys, i ara que les vaques són grasses, llustroses i sexis, les hi vull tocar cul i mamelles constantment i sense parar.

Estiguin pletòrics

Plètora d'obvietats (3)

2010-11-06T01:08:00.002+01:00

1. Sempre hi ha algú que, pacientment, espera veure com ensopegues.

2. Ha passat la tuneladora i la Sagrada Família no ha caigut.

3. Aviat confondrem Iker Casillas i Sara Carbonero amb Felipe i Leticia.

4. Joan Laporta surt poc a les notícies.

5. De colesterol, n'hi ha "del bo" i "del dolent".

6. Si el nacionalisme fos com el colesterol, tots els nacionalistes es pensarien que ells en tenen del bo.

7. Amb la TDT la tele es veu pitjor.

8. Creix amb èxit la tendència a creure's en possessió de la veritat.

9. Relativitzar és saníssim.

10. Les coses sanes faciliten una vida més feliç.

Estiguin pletòrics

Paràbola

2010-10-11T16:10:00.001+02:00

Tot, en la vida, si pot ser, que quedi en empat. Si hi ha d'haver victòria, si us plau, que sigui per la mínima, que les golejades solen ser humiliants, i no hi ha ningú que suporti les humiliacions més enllà d'un límit. Si excedim els límits, crearem ressentits. Els ressentits són els dolguts amb la superioritat mal exercida dels guanyadors, que en el mal ús d'una superioritat descomunal, d'un poder excessivament gran, perden tota la honorabilitat, la que és consubstancial al fet de ser home. Aquests, per vergonya seva, són superiors, però no són Senyors, perquè els qui són senyors no humilien. I ens calen senyors, no prepotents.

En aquell temps hi hagué uns homes poderosos, però que no foren prou senyors, tot i que se'n feien dir. El seu poder l'exercien fent pobres altres homes, sense donar-los mai la possibilitat de deixar-ne de ser. La prepotència d'aquests homes, doncs, generà hordes de ressentits, i amb raó. El ressentiment no és dolent. El ressentiment és la ràbia que fa aguantar el tipus, perquè si no existís el ressentiment la humiliació esdevindria una tristesa tan profunda que seria anorreadora. La tristesa mata, i el desencís també. Sàvia com és la natura, les capgira. I el ressentit viu en l'infern de la ràbia, però viu.

Algú s'adonà que els poderosos d'aquell temps tenien uns ajudants de cambra que els feien una feina molt i molt valuosa: la de fer creure al pobre que la seva condició li conferia un plus de superioritat. I s'encarregaven de benaurar el pobre, ficant-li al cap l'absurda aberració que essent el darrer, acabaria sent el primer. Dir-li al pobre que és benaurat és d'una baixesa que no té nom.

I al capdavall, algú que ja en tenia els nassos plens de tanta farsa va preguntar al Cap dels Ajudants de Cambra:

-I tot això, en nom de qui dius que m'ho dius?

Llavors, l'Ajudant de Cambra digué el Nom.

I fou el Nom qui al final hi sortí perdent, essent qui menys culpa en tenia.

Estiguin pletòrics.

Plètora d'obvietats (2)

2010-10-03T14:46:00.001+02:00

1. Algú ens va clavar una bona ensarronada amb el tema de la grip A.

2. A partir d'ensarronades es poden fer grans negocis.

3. En la base de l'ensarronada hi ha el desconeixement.

4. Algú hauria de dir a més d'un i més de dos periodistes de TV3 que no es diu "europort" sinó "aeroport".

5. Tenir un immens poder equival a no tenir-ne gens, perquè no el pots utilitzar sense produir un desatre que ni tan sols a tu et convé.

6. No és el mateix ser rígid que ser sòlid.

7. L'estat Espanyol és un estat aconfessional.

8. L'independentisme triomfarà el dia que també parli en castellà.

9. El dia que l'independentisme també parli en castellà, el nacionalisme català tindrà els dies comptats.

10. Jose Mourinho interpreta un paper.

Estiguin pletòrics.

Doctor Allen

2010-09-23T15:35:00.005+02:00

Correm una mena de fauna que som més aviat de perfil hedonista, que som relativistes i mengem cus-cús, que no tenim responsabilitats familiars ni empresarials, ni ganes de tenir-ne, que ens les donem d'intel·lectuals, que no se sap ben bé de què vivim però que vivim divinament sense pràcticament fotre ni l'ou, i que a sobre, quan votem, votem sempre -equivocadament- opcions mesquines o estrafolàries. Per tot plegat, aquesta fauna irritem sovint els de la corda atlàntica -d'Atlantis-, els que carreguen damunt les seves espatlles el pes de l'Ordre i de les coses tal com han de ser.

Als que som d'aquesta mena de fauna, a més, i no crec que sigui casualitat, acostuma a agradar-nos molt Woody Allen. En conseqüència, i per culpa nostra, hem provocat que Woody Allen no agradi als Atlàntics, fonamentalment perquè als Atlàntics no els agraden els qui els agrada Woody Allen. Crec que ja ho vaig dir en algun lloc alguna vegada. Però senyors, no hi podem fer res, som com som i ens agrada el que ens agrada, i ens agrada Allen molt més que, posem per cas, les testosteronades dels Bruços Willis, Mels Gibsons i tots els Superbonnois tallats pel mateix clixé. És que ja fa temps que ha deixat de fer-nos gràcia el sempitern anunci del catàleg de virtuds que feren gran Amèrica. Ens les sabem totes de memòria, perquè ens les han endinyat amb cullereta des que tenim us de raó; i és que, no sé si ho saben, molts dels membres d'aquesta fauna pertanyem també a la primera generació que va néixer amb televisor al menjador de casa. Per això la sopa d'all dins d'una llauna de Campbell's ja fa temps que estem encantats d'haver-la conegut, per més que "x milions de mestresses de casa nordamericanes no puguin estar equivocades", com deia la desesperada mare de Shin Chan en descobrir que la cassola que havia comprat no li funcionava.

La pollosa progressia, -o sigui nosaltres-, en comptes de viure a la sala de musculació, preferim passar les hores al Centre de Dia on tots els relativistes d'aquest Occident Prejubilat podem fer teràpia de les nostres malalties culturals. I riure en expicar-nos-les, en veure-les objectivades davant dels nostres nassos. Bé, perdó, en realitat no som nosaltres qui ens les expliquem, és el Doctor Allen qui ens les explica, i nosaltres en reconeixem tots els símptomes. Fins i tot, a algun bufanúvols d'aquells que diuen que ells estan sempre la mar de bé, li canvia la cara quan s'adona que almenys un dels símptomes que indica el doctor ell també el pateix.

Amb el seu darrer llargmetratge, You will meet a tall dark stranger, el Doctor Allen ens fa l'exposició, un cop més, d'alguns dels símptomes més evidents de la nostra decrepitud cultural, com ara el pànic a envellir, el mite de l'eterna joventut, la fe en l'irracional, la volubilitat dels sentiments, la fragilitat de l'autoestima, el terror al compromís, el pànic al fracàs i la força de la impostura. I dic "un cop més" perquè Allen ja ens n'ha parlat molts cops abans, d'aquesta simptomatologia, i per això l'acusen de repetitiu. Però jo el defenso: a la gent els has de repetir les coses cinquanta vagades perquè s'hi fixin, i cinquanta més perquè ho entenguin. Però igualment tant se val: als malalts culturals d'occident ens agrada molt veure'ns a nosaltres mateixos en pantalla, una i altra vegada; ens agrada molt riure de les nostres pròpies absurditats, i fins i tot els nostres ridículs més estrepitosos ens els mirem amb aquells ulls amables que tot ho converteixen en entranyable. Per això adorem el Doctor Allen, que fa conya amb nosaltres, perquè ell -ens ho va confessar un dia- és el malalt fundacional de la seva pròpia clínica.

Estic prou sorprès que encara no hagin aparegut els habituals articles i articlets vilipendiant Woody Allen, carregant-se la nova pel·lícula i cobrint-lo a ell de biliosos qualificatius. Vull pensar que els centinelles habituals potser aquest cop han vist la pel·lícula havent fet l'esforç previ d'oblidar-se de nosaltres, els de la fauneta del poll i la rasta... però em sembla que demano molt.

Estiguin pletòrics.

Teologies

2010-09-11T23:41:00.004+02:00

Teologia 1

Tots els que creuen que les lleis de la física foren creades per Déu estan equivocats. Un error gravíssim cometen, de debò. No és veritat que un Déu totpoderós, dotat de capacitat de decisió, decídis crear un paquet de lleis ordenadores, triant d'entre un o dos o tres-cents packs similars amb algunes variacions. No, Déu no va crear aquestes lleis, perquè qui en realitat les creà fou Eud.

Eud és una entitat hiper-poderosa, però amb la capacitat creadora fortament retallada, de manera que a Eud només li era possible crear el conjunt de lleis que va crear. És més, a Eud ni tan sols li estava permesa la opció de no crear aquestes lleis. En canvi, el seu pare creador, Ued, ja tenia una mica més de llibertat, ja que sempre tingué la opció de crear Euds o no crear-ne. De totes formes, a Ued li hauria agradat poder crear Eudes, però algú li va aconsellar que les versions femenines de les entitats creadores no entressin en escena tan aviat, i que més valia esperar a l'arribada de les Lleis de la Física, que com ja hem dit foren creades per Eud i no pas per Déu, com molts volen, erròniament, pensar. I aquest algú, qui fou? Qui donava indicacions superiors a Ued? Doncs s'especula que fou Duè, però encara no en podem estar del tot segurs, i aquí sí que, per prudència val més callar, perquè sempre cal callar davant del misteri. Ara, del que els he dit abans, en poden estar del tot segurs i pujar-hi de peus.

Teologia 2

Hi havia una vegada una gent anomenada Humans, que es van passar mil·lenis enfrontats per la polèmica de si existia o no existia Déu. Un dia es demostrà que Déu no existia. Per sort, els creients s'ho van agafar la mar de bé i no van muntar cap drama.

Teologia 3

Hi havia una vegada una gent anomenada Humans, que es van passar mil·lenis enfrontats per la polèmica de si existia o no existia Déu. Un dia es demostrà que Déu sí que existia. Per sort, els ateus s'ho van agafar la mar de bé i no van muntar cap drama. I des d'aquell dia, tots els Humans anaren a la una en relació a aquell tema. Els ateus creieren, i els creients deixaren de ser creients perquè com que ja ho sabien segur ja no els calia creure.

Teologia 4

Hi havia una vegada un humà que tenia afició a fer pintades a les parets, pintades que rubricava amb una grossa lletra A dins d'un cercle. Un dia escrigué una frase que a més d'un i més de dos, en llegir-la, els feia rumiar una estona. La frase, en castellà -era un anarquista castellanopintant-, deia:

"Si Dios existe o no existe, es su problema"

Estiguin pletòrics

Visca Francesc Pujols

2010-08-28T13:53:00.000+02:00

Corre per Catalunya una mena de gent que jo anomeno els Malalts de Gran Pàtria. Són aquells que estan obsessionats a demostrar que Catalunya -la Catalunya que ells tenen al cap- està cridada, des de tres quarts de tres del mateix dia de la Creació, a ocupar un lloc al podi de les grans nacions; el tercer, probablement, només amb Israel i els EUA mirant-nos des d'un pla de discretíssima superioritat.

Els Malalts de Gran Pàtria veuen com passen els anys i la foto d'aquesta Trinitat no acaba mai d'arribar. És llavors quan aquests afectats de gegantisme nacional és neguitegen, i comencen a fer examens exhaustius i a buscar perquès, i és llavors que descobreixen aspectes de la realitat amb què els seus deliris de grandesa no comptaven; és com si descobrissin que en les mitges d'aquesta nació, de cames tan boniques, hi llueixen uns forats esgarrifosos, funestos. I no, cèrtament amb forats a les mitges no pots pujar a cap podi a recollir res de res. Però com que tot té solució, i a grans mals grans remeis, i per sort no anem curts de talents, no triguen a sortir els sargidors nacionals, agulla en mà, disposats a fer el que sigui per resoldre qualsevol problema de descosits. Posem per cas:

Si la gran nació no compta amb un descobriment territorial de primer ordre... no passa res: Cristòfor Colom era català. Si no tenim una obra literària coneguda en totes les cultures del món, referència per a la novel·lística moderna, no passa res: El Quijote era en realitat El Cuixot, y el seu autor un català de nom Miquel Sirvent. Si la gran nació no té una filosofia nacional, no passa res: comptem amb la inestimable labor de l'inefable Francesc Pujols.

El senyor Pujols, de forma lloablement esforçada, intentà establír les bases de la filosofia catalana, connectant com pogué Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Lluís Vives i aquests, al seu torn, amb pensadors contemporanis com ara Xavier Llorens o ell mateix . La mèdul·la d'aquesta filosofia nacional passa per l'estudi dels elements concrets de la realitat sota paràmetres racionals, amb caràcter cientifista; i sosté Pujols que d'aquest plantejament se'n poden extreure, fins i tot, els fonaments d'una nova religió. Ja veuen que d'ambició no n'hi faltava. Però encara hi ha més: deia Pujols que l'encert d'aquesta Filosofia Catalana era tan evident, tan rotund i definitiu, que se li podia donar rang de Ciència General. D'aquesta manera, doncs, els catalans estàvem en condicions d'oferir al món ni més ni menys que la Veritat sòlida, clara i final. I en compensació per aquest favor, la resta de nacions, agraidíssimes, instituirien la pràctica generalitzada de pagar tots els comptes que els catalans anéssim deixant quan anéssim pel món. "Arribarà el dia que els catalans ho tindrem tot pagat", digué.

Home, la connexió que Pujols estableix entre Llull i la resta no té perquè ser, d'entrada, cap disbarat, i probablement el tema dongui fins i tot per a una tesi acadèmica d'un cert interès. Però algunes de les conclusions a què el propi Pujols va voler arribar, cèrtament ja plantegen més d'un dubte, com quan diu que la síntesi final de l'escala ontobiològica -una mena de categorització dels éssers- ens porta a deduir l'existència dels àngels a partir de les plantes, passant pels protozous. No em diguin que això no comenja, ja, a fer una mica d'angúnia... Penso sincerament que aquesta teoria més valdria no airejarla gaire pel món, no fos cas que en comptes de tenir-ho tot pagat acabessin aplicant-nos un recàrrec de penalització.

La meva opinió és que la filosofia de Pujols, mirada amb bons ulls, és curiosa i entretinguda; ara, d'aquí a creure que som al davant de la culminació de tot saber possible, hi va un bon tros, i és d'una gosadia que no té nom. I el propi Pujols ho havia de saber. I probablement ho sabia, perquè per sort, en aquest món, no hi ha ningú que sigui ruc del tot. Només si ets el més obtús dels Malalts de Gran Pàtria t'ho pots prendre al peu de la lletra. Pujols, que no tenia altra feina, s'hi va entretenir, s'hi va divertir, i segurament va pensar que els altres també ens hi divertiríem.

Així doncs, a Francesc Pujols, si us plau, no me'l citin en articles amb pretensió de fixar alguna cosa seriosa. No incorrin en descontextualitzacions. Pujols, quasi mai parlava seriosament, i li importava un rave que ens n'adonéssim: aquella expressió escrita pròpia d'ell, tan summament estrambòtica, hiperbòlica, desmesurada, només podia néixer d'algú que, literalment, passava de tot. Fa la impressió que ni quan el propi Pujols deia que parlava seriosament, se l'havia de prendre seriosament. Pujols et va portant a l'hort, t'engalipa amb una pretesa seriositat, però no passaran ni cinc línies que no detectis un subtil -o groller- estirabot que genera tot un escampall de dubtes. Per tant, sisplau, Malalts de Gran Pàtria, citin-me Francesc Pujols com si fossin el propi Pujols, capaç d'enfotre's del mort, del que el vetlla, i també de les seves pròpies tesis.

Per això, i per acabar d'anar bé, mirin de no plorar-me tant pells ulls nacionals; més aviat mirin de riure una mica a costa de la pàtria, que segurament li faran un favor, la faran més maca i engrescadora, que ja comença a fer-se feixuc aquest aire enrarit i agre de cova afganesa en què que ens té sumits el nou meta-stablishment intel·lectual, tan profundament antipàtic, dogmàtic, tan dissuassori, tan estimulador de fugides a illes de platges desertes, que encara n'hi han.

Estiguin pletòrics.

Plètora d'obvietats (1)

2010-08-24T12:47:00.000+02:00

Quan CiU parla de sobiranisme no té del tot clar de què està parlant.
Del llibre de Miquel Colomer, "Tot el que tinc", el que primer cal llegir és el pròleg.
No cal fer esforços per moure l'Ésser: l'Ésser ja es mou sol.
Slatan Ibrahimovic s'ha de quedar.
Quan coneixes les frustracions d'algú entens el perquè del seu tarannà.
Txus Blues & Jose Bluefingers són grans músics, a banda d'uns humoristes genials.
Citar Francesc Pujols diu poc en favor de qui el cita. I perdonin.
Convé no emborratxar-se de metàfores.
Els provocadors s'incomoden molt quan els surt un provocador.
Ara que el desastre general ja s'ha produit, i no hi ha remei, només ens queda riure.

Estiguin pletòrics.

Cases

2010-08-08T04:22:00.014+02:00

Tomba la canícula, i el vigor de totes les llums s'arrodoneix, es matitza; com quan els ímpetus de la primera joventut s'asserenen, i el cos es prepara per a la lenta però irreversible arribada de l'edat madura. Tomba la canícula, i perquè l'Univers és en el fons una màquina sàvia, ens parem a escoltar-nos una mica per dins.

És per això, potser, que avui, sota un cel de plom, si el viatger arriba a casa s'adona que aquell lloc on havia estat visquent tant de temps, que li era com una segona pell, avui se li fa una mica estrany; potser és que a totes les altres cases on ha viscut durant el viatge, malgrat la lleugeresa que dóna la itinerància, hi ha deixat alguna cosa d'ell; potser és que ara, des de lluny, aquell port senzill i amable que li va cuidar la barca el crida i li diu "no m'oblidis".

I no, no l'oblidarem, si més no durant el temps que duri el nou procés de muda, perquè està escrit que tot sigui efímer i res quedi ancorat en una platja pretèrita. Però potser, entretant, al nostre balcó hi plantarem l'esqueix d'aquell gerani que secretament li vam arrencar a la mestressa la nit abans d'iniciar la nostra tornada.

Un Que Vigila (epíleg)

2010-05-06T07:30:00.001+02:00

-Llamp de llamp, Damien... Ara que començàvem a assaborir els plaers de l'ociositat i la benestança, ara tu surts amb aquestes... un viatge llarg que no saps quan durarà... amb la quantitat de coses que podríem fer aquí, plegats. No et pots esperar un temps, per anar-te'n? Espera't, i marxaríem junts, tots tres... podríem anar a Creta, o a fer un trecking per l'Himalàia... ha de ser justament ara? Tan aviat? Ara que aviat tindrem el Tiburón? Aniríem pels poblets, a dinar a les fondes, i tothom ens miraria amb un somriure...
-Ha de ser ara, Boris. No em preguntis perquè.
La Tània em mira, sense dir res. Ja fa dies, li he vist en els ulls, que em llegeix per dintre; com si ja sabés què es cou dins el meu cap, el desenllaç de tot plegat. El Boris no. A ell l'he agafat per sorpresa, i no se'n sap avenir.
-I a sobre d'aquesta manera tan original... no pots viatjar com la gent normal, nooo... el senyor Damien sempre ha de fer alguna originalitat de les seves... ja en saps, tu, de fer anar un globus aerostàtic?
-Sí. He fet un curset on-line.
-Però Damien, Madeira està molt lluny, és un minúscul punt enmig de l'oceà... quan hagis d'aterrar no l'encertaràs, i cauràs a l'aigua... et passarà com al Cobi, que el van trobar desinflat i rebregat, oferint una imatge patètica...
-Boris, ho tinc decidit. He de fer aquest viatge. Vosaltres feu la vostra i no us procupeu. Us teniu l'un a l'altre, i en el fons no em necessiteu.
-És que de cop m'adono, Damien, que tu i jo no hem estat lluny l'un de l'altre massa temps, desde...

Té raó. Quasi des que jo era un nen, i ell un adol·lescent, quasi un jove. El vaig conèixer a la Postdamer Platz, el matí gris que marxava de Berlín; que em feien marxar de Berlín. El Boris era el nebot del funcionari que, portant-me de la mà, m'expatriava. Tots tres vam fer aquell viatge en un bimotor, des de l'aeroport de Schönefeld fins a Trípoli. Des de Líbia, on em van fer un visat d'entrada, vaig poder arribar a Barcelona, per viure amb la meva primera família d'acollida. Era l'any 1972. Des d'aleshores, cada estiu el passava a Caldes, tan a prop d'on som ara, amb l'home i la dona que es pot dir que realment em van fer de pares. Durant aquell viatge el Boris i jo ens havíem fet amics, i cada estiu ens escrivíem dues o tres cartes.
Disset anys després, l'any 1989, ell va sortir de la RDA i ens vam retrobar. I és cert, des d'aleshores sempre hem tingut una o altra peripècia conjunta.

Al davant de la masia-palauet de la Baronia de Montbui hi ha una àmplia esplanada, amb empedrat rústic, que segons com recorda una era de batre el gra. Allà, extesa, ajaguda, hi ha la vela d'un globus aerostàtic de color groc que espera ser inflada.
Llenço dins la cistella la meva maleta de pell vermella Louis Vuitton, copiada expressament de la que tenia Pepe Carvalho. Entretant torno a sentir el Boris, exclamant-se, brandant el bastó, com si volgués atonyinar un element volàtil que no puc veure.
-Llamp de llamp del mal rellamp! altre cop m'ha picat aquest maleït ectoplasma volador!
La Tània s'ajup, i li cull el monocle.

El cremador, a plena potència, dilata el gas que fa que el globus s'erigeixi, majestuosament. El groc i el verd boscós, contra el blau del cel, componen una policromia inesperadament naïf. El globus ja empeny, i només cal que jo salti dins l'habitacle, alliberi l'amarratge, i tot serà a punt per a quedar a mercè del vent.

Ens abracem, com un equip de soldadets de plom després d'una batalla imaginària.

I ja dins el cubicle, em poso les ulleres de sol i comença l'ascenció.

-Damien, aprofitarem per fer obres! Quan tornis això farà més goig que el Palau de Moulinsart!

Pobrets meus. Estan convençuts que tornaré, quan ni tan sols saben que els qui probablement mai no tornaran són ells, atrapats per sempre més en aquest segon intemporal, sense envellir ni passar cap pàgina més enllà. Com l'As i el Dos de Cors de la baralla, que mai se sabran determinats pel Dibuixant, ni conduits en aquesta o aquella jugada pel Joker bromista que sí que sap qui és i perquè.
I els veig, en aquesta vinyeta final, paralitzada. Veig el Boris, brandant el bastó, fent-me adéu. La Tània, que li envolta la cintura, amb el palmell obert i un somriure net. Ara els veig en els seus colors de sempre, i al cap de poc ja els veig en blanc i negre, i al final els traços ja estan del tot desdibuixats. Només en la retina del cor els puc conservar com realment han sigut.

Però el real i l'irreal sempre busquen barrejar-se: una vibració a la butxaca dreta del pantaló em fa agafar el mòvil: hi ha un SMS d'en Jacob.

Damien, tot ha anat bé. Envian's de tant en tant una carta de paper, com les d'abans. Un senyal de fum. Una noteta enroscada en la pota d'un colom missatger.

I ara sí: el globus es começa a enlairar vertiginosament. I mentre m'enlairo, la quasi-esfera del globus se m'afigura com la blocosfera, i em sembla veure-hi, adherides, les cares de tots els ítems de qui m'he ocupat, amb els seus perfils diversos, tan diferents, tan singulars. I miro el foc que infla el globus, aquesta força ígnea feta d'egolatria, de bonhomia, de passió, d'il·lusió, de vanitat, d'honestedat, de ficció i de tantes coses més. De les ganes de ser algú, de singularitzar-se per bé o per mal, de transcendir i d'anar més enllà d'un mateix mitjançant la paraula.

Fitxa 66: Un Que Vigila (part I)

2010-05-02T11:50:00.000+02:00

Avui fa exactament sis mesos que va aparèixer la primera fitxa d'U.Q.V. Sis mesos, seixanta-sis fitxes; seixanta-sis, un número simbòlic; potser una data de naixement, potser una carretera mítica, la tensió vers l'oest i l'ignot. Get your kicks on Route 66.
Si no és massa gosadia, podria explicar algunes raons per les quals Un Que Vigila va començar a ser alguna cosa, aquell dos de novembre, segons com increiblement proper, segons com definitivament llunyà.

El cas és que en aquell moment inicial em calia aprofundir una mica dins la Catosfera. Buscava una experiència d'immersió en el món dels blocs, dels blocs que es fan per aquí. Una bona forma de submergir-m'hi, vaig pensar, potser seria convertirme en crític, disfressar-me'n, més aviat; sobretot necessitava conèixer els bloggers: les seves reaccions a la crítica i a l'elogi, els seus perfils; i a més, em convenia fer-ho des d'una posició personal, des d'una presa de partit. Calia veure com reaccionaven certs sectors polititzats, constatar com es movien les aigües polítiques del moment a la xarxa. I també formava part del Pla transitar pels dominis de certs posicionaments radicals, de certs dogmatismes i demagògies. La intenció inicial era sobretot aquesta; i a partir d'aquí, a esperar respostes. Van ser les previsibles. I és que la gent té el seu punt de vista, i normalment és l'únic que té. Per això a la gent sempre li sembla que els qui no veuen correctament les coses són el altres, i al final ningú no se sent ni dogmàtic ni fonamentalista de res, quan parla des del convenciment profund.

Com deia al començament, necessitava submergir-me en tot aquest context. Tot el material après, genèricament, però també pel que fa a alguns detalls, formarà part d'un projecte narratiu, ja iniciat, ja en curs, que té com a objectiu legítim veure la llum algun dia. No pivota íntegrament sobre el que ha passat arrel d'U.Q.V.; l'experiència d'Un Que Vigila únicament aporta material colateral a una trama principal; de totes formes, per tal que tingui la seva versemblança, havia de partir d'una experiència real.

Però Un Que Vigila no ha esta només això. Ha estat també un homenatge. Un homenatge a algú.

En una vida paral·lela, aquest que us escriu també bloguejava. En els inicis, vaig conèixer una blogger que feia crítica de blocs, amb una gràcia, amb un sentit constructiu i una originalitat encomiables. Fins i tot aparellava blocs: criticava i buscaba un "bloc parella", normalment per contraposició.
Però un bon dia aquesta blogger va deixar de donar senyals de vida. I crec que l'expressió és literal.
Només en una ocasió he acceptat conèixer en persona algú de la xarxa; va ser per conèixer una tercera blogger, l'Eva, per motius personals seus; parlant amb l'Eva, va sortir el tema del misteriós i sobtat silenci de la Blogger Crítica, al bloc de la qual ella sempre comentava. Segons l'Eva, patia una malaltia greu. En tenia bons indicis, però no més dades concretes; m'ho va dir seriosament. A partir d'aqui, l'Eva i jo la vam buscar, vam recórrer traces, pistes, vam contactar amb gent que potser ens en podia dir alguna cosa. Però res. El resultat fou un buit, un no res absolut. Es deia Sònia, i es guanyà l'afecte de tothom qui la llegí.
Quan em vaig proposar aquest experiment, per força l'havia de tenir present, m'hi havia d'inspirar d'alguna manera. He fet algunes coses tal i com les feia ella. En d'altres, però, he sigut plenament jo.
Tant de bo es produís un gir inesperat, i la Sònia reaparegués justament ara, i em digués, "ei, jo t'he anat conduint, dibuixant tot aquest temps, formaves part del meu Pla, i tu ni ho sospitaves..." Aquest seria el gir sensacional per a aquesta història, el gir que malauradament no es produirà.
Sònia, va per a tu, allà on siguis.

Un Que Vigila ha estat una experiència absorvent, fins i tot obsessiva, però globalment satisfactòria, divertida. Amb el perill de quedar-hi atrapat, narcotitzat pels enganyosos efectes de l'elogi, que quan apareix, si es digereix malament, pot crear el perillós efecte de creure't alguna cosa. I res d'això és el que es pretenia. U.Q.V. ha estat un punt de vista més, sobre una realitat concreta. Un punt de vista confrontable, com tots.

M'ha agradat conèixer alguns bloggers, amb els qui acabes inevitablement teixint uns vincles d'afecte virtual, i com en tot el que fem, sempre queda un pòsit de certa sentimentalitat, en aquest cas de tons ben variats. Com he dit més d'un cop, sempre s'intueix la persona que hi ha darrera les lletres.
En el fons, tampoc som tan diferents aquí del que ho som a la vida real.

Fitxa 65: la catosfera

2010-04-27T07:31:00.004+02:00

Naturalment, és impossible abarcar tota la Catosfera en una sola fitxa. És un propòsit similar al d'aquell exemple clàssic, presentat com a paradigma d'un impossible, en què un nen pretenia ficar el mar dins d'una petxina. Per tant, aquí van només una sèrie d'impressions generals fruit del que hem anat veient durant aquest periple de sis mesos.

Per començar hauríem de definir l'abast del terme Catosfera -s'atribueix a Toni Ibañez la creació del terme. Per a nosaltres ha estat, Catosfera, tot l'entramat de blocs escrits en català juntament amb altres que escrits en castellà han tingut com a referències conceptuals els elements de la vida cultural, política i social de Catalunya. Més que un idioma, hem pres en consideració un context.

La primera constatació és la del dinamisme. La Catosfera, en cas de ser alguna cosa, és una esfera clarament, viva, activa. De totes formes, ens ha semblat detectar un fenomen reiterat, i és el de la clonificació, sobretot en la sub-esfera dels blocs de temàtica política, on ha estat freqüent descobrir molts blocs tallats pel mateix patró, tant pel que fa a temàtica com a posicionaments, seguint sempre el corrent d'una actualitat de la qual els bloggers han anat a remolc. Sembla com si els mitjans de comunicació marquin la pauta, i els bloggers es manifestin o generin els seus textos en funció d'una agenda político-mediàtica que de cap forma determinen i en què ben poc hi influeixen. Així doncs, el famós poder de la Xarxa mereix, per part nostra, una consideració marcada per un alt grau escepticisme.

Molt propi de la sub-esfera política ha estat, també, l'alta dosi d'ofuscació; molta veritat inqüestionada, per una banda, i molta virtualització de la realitat, per altra; uns tornados d'entusiasme molts cops sorprenents; molt deixar-hi la pell per acabar amb la sensació que t'han portat a l'hort. O t'hi has deixat portar. Potser és normal: virtualitzar comporta perdre una certa noció de la realitat. Molts cops, doncs, la Catosfera ha estat un País de les Meravelles que ha semblat ignorar que les pantalles són molt traidores, molt enganyoses.

Un altre fenomen constatat ha estat el de la "mediocritat apadrinada". Desde certes tribunes, hom esperava alguna cosa de més calat, sobretot per part de moltes plomes que no han respost a les espectatives generades per la suposada solvència de la seva marca de partocini. Molt jovenet patrocinat, sense experiència de res, ni perspectiva, ni serenitat. Només aquell ímpetu de creure que el que un veu coincideix amb el que és, i sempre al servei d'algun iterès concret. Normal, per altra banda. La gent no patrocina perquè sí.

I molt bla, bla, bla; molt savi-sabatasses que només és bo per a queixar-se i queixar-se. Com si escriure en un bloc ja eximís del pas de saltar un mateix a l'arena per a fer-ho millor que els que ens governen, o ens manen, o ens manipulen, o ens roben, o hipnotitzen, o jo què sé.

Per altra banda, a la Catosfera hi ha el sector dels qui aporten. Dels creatius. Dels alegres, dels lúdics. Dels artistes. Dels qui escriuen pensant en fer la vida dels altres una mica més agradable. I per sort, dins d'aquesta tendència, hi ha un nombre significativament alt de pica-pedrers infatigables. Els de la cara amable.

Però parlant en general, els diferents sectors i sistemes catosfèrics, com tots els blocosfèrics, acaben sent un entreteniment, un catalitzador de xarxa social; diferent del Facebook, això sí, o d'altres de similars, on s'imposa més la immediatesa, la tafaneria, el foc d'encenalls puntual i fugaç -per a qualsevol bajanada es crea un grup al Facebook; o del piu-piueg de la informacioneta breu de la nova moda del Twitter, els creadors del qual encara s'estan trencant les banyes per aconseguir treure'n una rendibilitat econòmica. És el que passa quan es creen primer les inutilitats i després se n'ha d'idear la utilitat. Tot breu i ràpid. El bloc, si més no, és més de llarg recorregut. El bloc té un component més romàntic, tot i que igualment acaba, al final, esdevenint un entranyable club d'amiguets.

Ja no tenim temps ni ganes per quedar. Ja no s'estilen les tertulies als cafès.
Estem massa ocupats. En què? Potser en connectar-nos a Internet.

Perquè guanya la relació social virtual per damunt de la real-presencial? Doncs perquè en la virtual hi ha la intermediació de la màquina, i la màquina la domines tu. El poder absolut del doble click. Tu manes sobre l'interlocutor virtual, en la mesura que el pots mirar sense ser vist, el pots ignorar, te'l pots treure del davant amb un clic, i li pots dir coses d'un to que no faries servir per telèfon, i que cara a cara ni et passaria pel cap; ni t'atreviries.

Hi ha una altra tendència en els blocs, o més aviat una pauta de comportament força generalitzada entre els bloggers, i segurament influida pels mitjans de comunicació convencionals. Em refereixo al periodisme declaratiu, aquell que viu de recollir el que ha dit un o l'altre. Després d'un fet més o menys rellevant -una decisió política, judicial, una victòria esportiva- l'actualitat posterior al fet, que ja s'ha esgotat en el fet mateix, passa per les "reaccions". Vivim de "reaccions", i als blocs ens passa una mica el mateix. Molts cops no ens atrau tant el text o el post com l'"a veure què diuen", "a veure si es barallen"; "a veure com s'ho agafa l'un, l'altre, a veure si hi ha marro"; l'adrenalina de baix octanatge que ens puja quan som espectadors d'una confrontació, o quan la busquem. En casos extrems es dóna el dubtosament honorable esport de l'assetjament: "a veure a qui puc assetjar una mica". És el plantejament de molts ítems sense bloc, que conceben la xarxa com una via per, com diuen els anglesos, release frustration. És la seva alternativa al rugbi, que és la forma sana de solucionar aquest problema de molts, el de l'excés de frustració.

I finalment, hi ha els blocs de lectura formativa, instructiva i constructiva; els blocs per aprendre, on hi ha informació objectiva feta amb criteris periodístics. La cosa curiosa és que des de l'amateurisme absolut es pot escriure un bloc, perfectament digne, dins d'aquesta orientació, i naturalment, des de l'absoluta competència i el talent també. Però la xarxa ho iguala tot, i aquestes mostres de bon fer s'arrengleren al costat de blocs de qualitat precària. No hi ha una gerarquia natural, i el destriatge entre gra i palla se l'ha d'anar fent cadascú. A vegades pot fer-se feixuc i pesat, fins que no trobes les referències que complauen els teus interessos.

I res més per avui. Fins d'aquí a uns dies, salutacions a tots.

Fitxa 64: Clídice

2010-04-21T08:18:00.000+02:00

Com va tot, Clídice?

Mira: com ja porto dies repetint -sota el risc d'estar-me fent pesat amb el tema- en breu deixo de publicar. I de fet, ja he deixat de fitxar. Pròpiament, aquesta és la darrera fitxa que dedico a un ítem. Per això... ja veuràs, fes una cosa: mira darrera la pantalla del teu ordinador. Hi veus una caixeta, ni molt petita ni molt gran? si l'obres hi trobaràs una lupa espioide. És la meva lupa. Com que a mi ja no em fa cap falta, te la regalo a tu. Sense cap compromís ni esperar res a canvi; per què en facis el que vulguis.

És una lupa que hauria pogut traspassar a qualsevol altre, amb la simbòlica intenció de subrallar que el metablogismen és una activitat saludable i fins i tot necessària. Que hi ha moltes formes de fer-ne, i que sempre hi haurà algú que la farà.

Però jo te la regalo a tu, perquè tens condicions de matablogger; i no perquè ho digui jo, sinó per què és una activitat que en certa manera ja fas, i molt bé; per què quan ens presentes la web de la setmana, sempre acabem embadalits davant d'alguna curiositat, d'alguna raresa. Recordo aquella web de les ballarines japoneses a París, per exemple. Tens bon ull per triar les coses ben fetes i originals.

Tens l'entusiasme per descobrir coses, amb aquell punt, com tu mateixa dius, de petardeio, que mira... de vegades va bé. Omnipresència, se'n podria dir, per què la quantitat de llocs pels quals treus el nas és remarcable.

A més, Clídice, escrius bé. No sé quina formació tens, però se't noten hores de vol alhora de fer anar els elements de l'oració simple i la composta. I si mai fitxessis, ho sabries fer des d'una posició ideològica, d'aquelles que no s'expliquen, sinó que es desgranen subtilment d'anar llegint-te, d'anar veient què t'interessa, i com raones, o fins i tot polemitzes, quan és el cas, amb altres ítems. Una posició pròpia. És fonamental.

Per quin altre motiu, et regalo la lupa? Per un element de la teva personalitat, força proper al candor de nena amb pigues, ben contrarestat amb la teva situació de senyora feta i dreta que ja sap de què va la pel·lícula, a aquestes alçades de la vida; que sap quina és la distància que mereix cada tema, i que com dius tu mateixa, ets capaç de veure'ns petits, en la lllunyania.

I per què comptes amb el respecte d'una àmplia legió de lectors i comentaristes.
Per la capacitat d'extendre una mirada amable damunt del que mires; sense voluntat de fer sang, però amb força, impacte i punch... quan cal.

I ja veus, tot això sense haver tastat la teva coca de recapta... per uns moments vaig estar temptat de deixar-me subornar a la carta, i demanar-te uns cruixents bunyols de bacallà, pels quals sóc capaç de dir sí al que sigui. Però vaja, no hagués fet falta. Amb bunyols o sense, hagués escrit el mateix.

Gràcies per la fidelitat tot aquest temps, i sobretot endavant amb el teu bloc.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: clara
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: detectat

Adreça:
untelalsulls.blogspot.com

Fitxa 63: fitxa conjunta

2010-04-18T10:17:00.004+02:00

La vida a la baronia és plàcida. El tedi ens manté connectats amb l'estricta puntualitat del present. Escriure sota l'ombra d'una figuera, al tombar de la tarda, quan encara no fa massa fresca, em permetment penjar-me, literalment, de qualsevol fenòmen volàtil. Un insecte; un núvol; una merla.
Una tauleta i un tamboret de càmping, rabiosament aristocràtics, el Mac i les llums del Vallès, que ja fonen.

Apareix el Boris, que em notifica que en breu ell i la Tània se'n van a Granollers. Em diu que passaran pel Casademunt, la botiga de música, i que després aniran a sopar i al cinema.
-La botiga de música?
-Sí. vull comprar-me un acordió.
La meva cara de perplexitat ho deu dir tot.
-Sí, Damien. Vull aprendre a tocar l'acordió.
-Als germànics us feia més d'instruments de vent...
-Deixa't estar. Mira: la meva forma de correspondre al Destí, que ha volgut que ara sigui molt ric, és tenir molt clar que algun dia puc ser molt pobre. I preparar-m'hi és una forma de tenir-ho present.
-És cert. Tots som pobres potencials. La vida fa voltes... però home, això no té perquè passar... si es fan les coses amb seny.... a veure, no tinc res contra l'acordionisme, però si anessin maldades sempre podries tornar al món de la seguretat...
-No. No sóc partidari de les reedicions. La vida consisteix en anar passant pàgines... en fi. Escolta Damien, entretant, hi ha una cosa que em fa il·lusió, a veure si em pots donar un cop de mà: m'agradaria adquirir un Citroen DS.
-El mític Tiburón?
-Exacte. Em pots mirar per internet si hi ha alguna oferta? Ah, i de passada mira'm algun mètode per a acordionistes autodidactes...
-Bé, bé. T'ho miraré.
-Per cert: com van les fitxes?
-Vaig acabant. Avui faig una fitxa conjunta; fitxo de cop tres ítems que no puc tractar per separat, sinó no em quadrarien els terminis. I després, tres fitxes més i ja hauré enllestit.
-Ho trobaràs a faltar, Damien...
-No et dic que no...

De dins la masia-palauet apareix la Tània, amb el seu pas gràcil, de floreta silvestre, a punt per marxar. Els veig ficar-se dins del Megane, i enfilar el camí que lentament els portarà fins la carretereta que va de Caldes a Granollers, travessant el cor del Vallès Central.
Ja no hi ha prou llum per escriure a fora. A l'estiu, serà una bona idea penjar un fanal de sota la branca de la figuera. Però qui en sap res, de l'estiu...

Entro, i pujo a la meva habitació. Ja sol, em capbusso en els blocs dels meus ítems d'avui.

Francesc Puigcarbó

La dada sorprenent és que aquest super blogger té al càrrec... més de vint blocs, dels quals sembla que manté a bon rendiment la xifra de nou. Escrits amb un estil àgil, clar, fa de bon llegir. La temàtica és d'interès general, enllaçant cultura i vivències. M'ha sorprès descobrir que també va passar part de la seva infantesa a Caldes de Montbui... com jo; amb la diferància que jo, als sis anyets, no vaig conèixer-hi Kubala, i ell sí. Passejant per Caldes, justament.

Res d'agrors, ni males llets de vell rondinaire. Hi ha la pausa i la calma que dóna -m'imagino- l'edat daurada, que cada cop estic més convençut que deu ser, no tant la joventut com sí la bona vellesa.

I una altra grata sorpresa: tenir de fons de lectura "Last train home" i "As it is", de l'immensíssim Pat Metheny. Pell de gallina, corrent amunt i avall per l'espinada.

blocfpr.blogspot.com

Abd el Krim

Aquest és un ítem que en més d'una ocasió he fet l'intent de fitxar, però sempre n'he desistit, per incapacitat d'atrapar-lo per alguna banda. Potser és inatrapable des de qualsevol etiqueta o estereotip ordinari. Això sí, no és ni un musulmà de manual -tampoc sabria dir en què consisteix, un musulmà de manual-, ni un pan-independentista de manual, ni un estrem-esquerrista de manual, ni un trinxerista... Sempre té una posició pròpia per dir alguna cosa més enllà dels tòpics habituals. No té res de manual, sinó que és simplement ell. Tan desconcertant com interessant.

Es mou entre línies en litigi amb la frescura d'un observador amb passaport suís. Confraternitza per totes bandes, o ho fa veure. Sempre en tinc la intriga. Tot i que quan s'escau, no massa sovint, també reparteix.

abd-el-krim.blogspot.com

Filosòfica ment

Hi ha una revifada de la filosofia? Es gira la mirada, cansats de tanta impostura interessada, cap al terreny de les qüestions fonamentals ben enfocades, ben fonamentades?
Ho vam dir: la filosofia no és el substitutori de la pastilleta de Prozac. Per això calen aparadors seriosos de la veritable naturalesa d'aquesta disciplina humana. Per als amants de la matèria filosòfica, per als de debò, per als qui no tenen pressa ni els crema ni la immediatesa ni el mouse sota el dit, hi ha "Filosòfica ment". Textos llargs, seriosos, rigorosos. Textos ben escollits, interessants, avalats per noms amb entitat, i pel bon criteri dels responsables del bloc.

En temps de fast food, slow food per a l'intel·lecte. Digestió lenta però profitosa, amb garantia d'absorció de tots els nutrients.

filosoficament.blogspot.com

....

Apago l'ordinador. M'adono que ja són quarts d'una, i que encara no he sopat. Caldrà baixar a la cuina.

Hi ha un pastís a la nevera, de xocolata i melmelada de gerds, de la Pastisseria Mauri, de Rambla Catalunya. El deu haver portat la Tània, que al matí ha estat a Barcelona, que havia de passar per la Pompeu. Si es pot tocar el cel amb el paladar, cèrtament un dels mitjans possibles és un pastís de la Mauri.

Em fico al llit, pensant en la propera fitxa. Ja la tinc mentalment redactada. No sé com s'ho prendrà, l'ítem en qüestió. Ho mig intueixo, estic segur que no recollirà el guant, però si més no, li farà gràcia.
Veurem. Serà d'aquí a tres dies.

I finalment, el cap reposa. Una jornada més en aquest món, que se'n va.
Crec ja que m'adormo. Em sembla sentir, aproximant-se, la remor d'un cotxe. Un mussol crida, i el Boris i la Tània ja tornen.
Tot en ordre. Què més vols?

Fitxa 62: Tú y yo contra mundum (Blanca Gª Manjón)

2010-04-15T07:39:00.000+02:00

Vull subratllar positivament el bloc "Tu y yo, contra mundum", l'editora del qual és Blanca Gª Manjón, un bloc seriós, centrat en textos de temàtica històrica -les dues grans guerres, el nazisme, la URSS, l'holocaust.

El centre d'interès dels textos és, en general, l'experiència de l'individu davant dels episodis convulsos, la forma com els drames de la història passen per damunt de la persona concreta. En tot el bloc s'hi respira densitat humana, sensibilitat. Fins i tot quan Blanca s'aparta de la línia habitual.

En algun moment l'autora ens ha presentat un text referit a la seva vivència personal. Sembla que el bloc també és obert a aquesta possibilitat, a la d'escriure escrutant sentiments i sensacions vivencials, d'aquells que un escriu per dir-se a si mateix quatre coses essencials per centrar el full de ruta. I ho fa amb l'amplitud i profunditat adequades, amb la pausa que el bloc permet.

En el seu post de presentació ens explica que les seves primeres passes a la xarxa les va fer en un fotolog, el qual va clausurar, desencisada, quan ho va considerar oportú. Certament, el seu bloc no té res a veure amb l'infumable atmosfera dels fotologs, un espantós allau premonitori de l'estupidesa social que ens espera en un futur no gaire llunyà, si el pas del temps i la maduració del personal no hi posa una mica de remei. Per sort, la Blanca ha desertat a temps, i a fe que el canvi és de chapeau. Bé, no conec el seu fotolog, malgrat que n'he conegut molts d'altres, i la idea que en tinc és la d'una ciber-zona marcada per l'egocentrisme superficial, un món farcit de Victorias Beckham i Cristianoronaldos d'estar per casa. Per això no puc menys que imaginar-me que al final la Blanca, la que coneixem aquí, es devia sentir ben fora de context.

La seva claretat expositiva és una qualitat a destacar, avui en què justament moltes plomes promocionadetes, patrocinadetes, amb un nom que no saps ben bé d'on han tret, no estan a l'alçada que caldria esperar. Per contra, la de Gª Manjón és ordenada, intel·ligible, amb aplom i rigor.

El problema amb què ens trobem, avui per avui amb "Tu y yo, contra mundum", és la baixa periodicitat amb què apareixen els textos. Tots sabem que la constància que demana un bloc pot arribar a superar la disponibilitat de l'editor. Però si Blanca Gª Manjón hi creu i la idea la il·lusiona, és un bon camí a continuar, tant per la temàtica en què fins ara s'ha centrat com per la orientació personal que hi dóna.

Valoració de l'ítem:

Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat

Adreça:
tuyyocontramundum.wordpress.com

Fitxa 61: Té la mà Maria - Reus

2010-04-12T07:31:00.000+02:00

Conec dos reusencs que no paren quiets. Sempre per aquí, per allà, entre Barcelona, Peruggia, els EUA; són un cul inquiet, i si algun cop s'asseuen, no és precisament en un banc de la plaça Joan Prim.
Ara en conec tres. El tercer, l'ítem d'avui, artista com els altres dos, encarna també a la perfecció aquesta mena de picor universalista que sembla que tenen aquella gent de per allà; com si als reusencs algú els hagués privat del mar -els tarragonins?- i aquesta mena de castració situacional els empenyés a volar.
És el tòpic, ho sé, i el tòpic diu:
"Reus-París-Londres".
En el cas d'avui, la fórmula es queda curta: Reus-París-Londres-Little Rock-Nova York-Holanda-Israel-Itàlia; i me'n deixo.

L'encapçalament del bloc és una mica enganyós: "Té la mà Maria - Reus. Relats satírics i lúdics per a grans i petits".
T'imagines, doncs, que hi vas a llegir, però tens la sorpresa que acaba sent un bloc per mirar.

El que fa fonamentalment l'ítem-té-la-mà és presentar l'obra d'artistes. Ens presenta un catàleg de les seves creacions, amb la qual cosa els seus posts són un llarg i pausat recorregut amb la mirada al capdavant. Il·lustració. Pintura. Fotografia. Visualitat pura. Art.
Quasi sempre amb la figura humana com a centre. Els rostres; la bellesa femenina, austerament natural, essencial, o artificiosament desbordant. En general, malgrat un innegable gust pel blanc i negre, m'hi sembla apreciar el gust per la policromia viva, amb certa inflor, amb ímpetu, amb una certa tensió envers la forma, però sempre, al final, aquesta darrera acaba guanyant el pols per l'equilibri. Apol·lo guanya, però la força dels continguts hi és ben patent. Hi ha el plaer de mirar, però no és pas un mirar buid. Hi ha una visualitat que parla.

Sí que de tant en tant algun text pren protagonisme. Sí que hi hem llegit algun relat irònic; recordem, per exemple, una redacció infantil en què una nena parlava dels enormes aventatges d'haver incorporat l'ordinador a la seva tasca escolar quiotidiana. Però vaja, insisteixo, el format clàssic de Té la mà Maria és el de l'àmplia exposició d'imatges, rematada per un video igualment recreatiu per als sentits. La música que l'acompanya sol ser també cristal·lina, líquida. Fins i tot en la faceta combativa del creador del bloc, el post acaba sent una mostra d'imatges -la contaminació petroquímica, per exemple- que, valgui la paradoxa, són fotos molt belles.

Per cert: el seu post d'abans d'ahir dissabte, malgrat que visualment trenqui tots els esquemes habituals de la línia Té-la-mà, té una intenció claríssima. I allà el gust de cadascú.

Aquí queda, doncs la recomanació. Un altre bloc original, creatiu, pensat en positiu, amb ganes d'aportar i construir alguna cosa.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: periòdic

Adreça:
telamamaria.blogspot.com

Fitxa 60: Evocacions

2010-04-09T08:44:00.001+02:00

El seu bloc es diu "Quadern d'evocacions", i ell, l'autor, consigna obertament nom i cognoms, però se'l coneix com a Evocacions, familiarment, l'Evo.
Per part meva m'hi referiré com a Evocacions o ítem-Evocacions.

Em dóna la impressió que l'Evocacions també és un lector d'ànimes, i que dins d'aquestes hi llegeix coses a les quals dóna més importància que a d'altres; vull dir que, i n'estic plenament convençut, que l'ítem-Evocacions valora més, en el proïsme -virtual o real- la bondat abans que la intel·ligència o el talent. A més, el veig empàtic i comprensiu. Tolerant. Com va dir un cop, n'ha vist de tots colors, i això per força hi ajuda molt.
Ara, no us penseu que es deixa tocar gaire els collons. Si se'l busca se'l troba. I se'l troba d'una manera que a mi m'agrada: se'l troba fotent-te una bonica rebregadeta irònica. M'ha agradat com s'ha torejat alguns pobres trolls, quan han aparegut per aquests escenaris de per aquí, aquests que més o menys hem anat compartint durant aquest temps. I és que només un pobre troll, des de la misèria mental, des del prejudici i de l'enveja, es podria veure en cor de perdre-li el respecte a l'Evocacions, un ítem respectat dins i fora de la xarxa. Bé, dins la xarxa com a ítem, fora d'aquesta com a persona. I alguna cosa deu tenir, per què això sigui així; segurament alguna cosa relacionada amb el compromís i la coherència.

A l'Evocacions, al principi, jo no li agradava gaire. Em veia pretenciós, sobrat. Ell valora la humilitat, i no li agraden els set-ciències, els prepotents, els desafiants, els que no poden salvar-se del seu complex d'inferioritat més que elevant el seu ego a l'enèssima sobrada. Però és que jo no hi podia fer res. A mi m'han dibuixat així. Ja m'agradaria que no existisin les Mans, perquè aleshores jo podria ser responsable del que sóc, construiria la meva essència a base de decisions lliures... llavors seria com tu, una persona compromesa amb el saber, però no monopolitzador de la veritat. I seria humil, senzill. Mesurat i educat. Però aquesta mena de Déu que mou els meus fils no em dóna marge. Bé, almenys la part positiva és que així em puc alliberar de la responsabilitat pel que faig o dic, per les meves faltes i pecats. Jo no en tinc la culpa. Doneu-li tota a Ell. A elles, més ben dit, a les Mans Que Em Dibuixen.
Però ja et dic, Evo -bah, permete'm la familiaritat- ara, cap al final, m'estan pintant amb un tupè de repòrter càndid, i ja no em sobro tant.

L'Evo té un tarannà personal -hi ha ànimes darrera els ítems- que el porta sempre a
donar el toc de serenitat. A relativitzar, a deixar sempre alguna altra porta entreoberta, deixant únicament tancada, a pany i forrellat, la porta del dogmatisme.

Recomano el bloc de l'Evocacions. Heterogeni en els continguts, confirma el tarannà heterodox del que ell mateix fa bandera explícita. S'hi respiren unes ganes de fugir del tòpic, de no instal·lar-se en la superficialitat; sempre m'ha donat la sensació que en les seves línies hi ha recerca, tempteig, una sensació de continu anar buscant i anar trobant, però sempre per seguir buscant; una recerca de direccions, com si fos cert que el pensament no es pot apalancar, apoltronar-se, que aleshores se li fa un cul gros i pesant, apareixen les infalibilitats i llavors és quan s'acaba la gràcia del viatge. I si ens podem agafar a alguna cosa, ben fort, llegiu el que diu l'Evocacions al perfil del seu bloc. Es poden tirar moltes milles, si ho sabem fer així.

I res, Evocacions, per què així t'he vist, així t'he descrit.

Ha estat un plaer tenir-te per aquí durant aquests mesos.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
evocacions.blogspot.com

Fitxa 59: Leblansky

2010-04-06T08:36:00.001+02:00

"Enceneu els llums" és moltes coses alhora. D'una banda, compleix la funció que molts editors de bloc han volgut donar al seu espai, és a dir, la finestra per on anar mostrant-se, en primera persona: he fet això, m'ha passat allò... També és un catàleg de recomanacions: pel·lícules, novel·les, còmics -tebeos, com a Leblansky li agrada dir-ne.
Però la substància que lliga tot el poti-poti és un trànsit constant entre la realitat i la ficció. Les novel·les, les històries de còmic, són ficcions incorporades a la realitat de la vida, i la vida sempre es pot explicar de forma historiada, en què un es posa a si mateix de personatge, i es veu des de la perspectiva d'un ull que mira des de sobre. Aquí cal encendre ell llums, per tal que els traços del dibuixant siguin precisos, i s'entenguin bé damunt del paper. Les ficcions són belles, si estan ben dibuixades. Aquest és el denominador comú de Leblansky: per això s'autoqualifica de cercador de ficcions.

El culte a la ficció neix segurament del descubriment que, els petits humans -aquests petits micos pretenciosos-, si ens ho proposem podem jugar a ser déus; a ser Mans que Dibuixen. Hem descobert que crear és apassionant, i que a més ens proporciona la millor imatge de nosaltres mateixos. I que el joc més divertit és el d'assimilar la ficció a la realitat; transmutar l'irreal en real, com quan la pedra filosofal transmutava en or tot metall vulgar. I la clau màgica és la versemblança. Quan Les Mans que Dibuixen afinen i afinen en la construcció de la versemblança comença la fascinació i la rendició a la credulitat voluntària; la seducció de la irrealitat.

Si deambulen per les pàgines d'"Enceneu els llums" s'adonaran que Leblansky és un ítem d'aquells a qui les coses deixen empremta, capaços d'impregnar-se, d'absorbir, per posteriorment retornar-nos la realitat vivenciada, historiada. I el retorn porta el toc Leblanski, un toc d'estètica retro, una marca d'infantesa, com de paradís perdut. Tant si parla de tebeos, com de maletes, de vacances i viatges, com de la seva experiència amb els testimonis de Jehovà, com si ens mostra antics cartells de cinema, tot va sota la forma estètica corresponent. Tot sota el prisma, el toc Leblansky. "Som el que mengem", diuen alguns. Potser som més el que hem llegit, el que hem vist, el que ens ha emocionat, el que ens ha captivat.

Hi ha una història de les que explica Leblansky que particularment m'ha entusiasmat, i és la del rastreig que ha fet del país imaginari de Sildàvia. N'ha seguit la pista per diversos fronts, buscant fonts documentals, bibliogràfiques fins i tot, i al final... tornem al que deiem: la versemblança fa caure tots els murs de defensa i ens envaeix la veritat de la ficció, quan ja no sabem si Sildàvia és real o és un somni. És bonic alimentar un referent col·lectiu, com diu ell al text corresponent. Els recomano vivament, doncs, el post "Postals de Syldavie", arxivat sota la categoria "Tebeos i més", espcialment si també són cercadors de ficcions. Ah, i el video que aporta Leblansky és ja l'embolica que fa fort: és la interpretació de l'himne nacional de Sildàvia, per oquestra simfònica i cor, amb l'aparició del Rei Muskar XII de Sildàvia amb el Ceptre d'Oottokar a les mans, i els integrants del cor cantant amb un àlbum de Tintin a les mans. És l'estocada definitiva. I és que al final el que menys importa és si Sildàvia existí o no. Entre Hergé i Leblanski, la gràcia és la d'alimentar el mite. La versemblança la fa real.

(parèntesi, i aprofito: de la mateixa manera dic que pels mateixos motius és fascinant la literatura d'Umberto Eco; obres mestres són el que ha escrit aquest senyor, amb el Pèndol de Foucault i El nom de la Rosa).

És la capacitat de fer real el que no n'és, el que enganxa. Que no s'apaguin, doncs, els llums d'aquesta inquietud.

Fins aquí la fitxa.

Les Mans que Ens Dibuixen, per voluntat seva, i gràcies a l'amabilitat, gentilesa i bon humor del senyor Berenguer Santveí, han disposat que ja estiguem instal·lats a la rèplica vallesana del Castell de Moulinsart.
El senyor Santveí, antic conegut meu, un xicot -avui ja no tant- de mèdula espanyola a més no poder, contràriament al que poden fer pensar el seu nom i cognom, un xicot que encara encén un Marlboro amb un altre Marlboro, culte fins al nihilisme extrem, simpàtic i lleial a la paraula donada, no ha tingut inconvenient en cedir al Boris el títol de Baró de Montbui, i en vendre'ns la casa i les terres circumdants per un preu generós. Diu que només per veure's lliure de la càrrega d'impostos i contribucions ja es treu un pes de sobre.
I allí estem, Tània, Boris, i Damien.
Tània, que escriu i algun dia ens donarà una alegria, malgrat que hagi abandonat el seu bloc.
Boris, que s'ha comprat un monocle i un bastó, i passeja i passeja respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat.
Damien, que s'ha deixat un tupè atintinat, i es pregunta qui regeix la ment de qui el dibuixa.

La realitat és un joc de nines russes. Només conec la que tinc per damunt, i és una incògnita quin és el nombre exacte de les que hi ha. Quantes capes hi ha abans no arribem al Dibuixant Suprem?

Valoració de l'ítem:

Rellavància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
enceneu-els-llums.blogspot.com/

Fitxa 58: Ferran Monegal

2010-04-03T10:50:00.007+02:00

Avui, a propòsit del bloc de Ferran Monegal, parlarem del concepte de crítica, que és una de les coses que, durant aquest temps, hem intentat fer aquí.

Al bloc “Tele Monegal” -un cas més d'extensió a internet d'un espai televisiu- hi podem trobar, fonamentalment, les crítiques de televisió que Monegal publica a “El Periódico”, junt amb altres continguts generats per la redacció del programa.

Personalment, m'agraden les crítiques de Monegal. Compleixen amb escreix tots els estàndards del periodisme . Ben escrits, clars, amb fil conductor, amb argument, arrodonits d'alguna forma, i deixant clar sempre el punt de denúncia o d'aprovació. M'agrada la seva ironia. I amb les crítiques, quasi sempre hi estic d'acord. No sóc un gran consumidor de televisió, i sovint no sé ni de quin programa parla ni en quina “criatura” -l'equivalent als meus “ítems- està centrant la seva anàlisi, però quan sé de què va, el fons de la crítica el comparteixo quasi sempre: la denúncia de l'escombraria, del sensacionalisme, de l'incultisme, del groguisme, del ji-ji-ji-ja-ja-ja de mandíbula tonta.

De totes formes, les òptiques són les òptiques, i els punts de vista manen. Monegal és un crític amb ideologia, amb prisma, amb posicionament, que el porta a dir, per exemple, que el programa “El gato al agua” de la cadena Intereconomía” “és un programa d'humor”. Així ho diu, des del seu particular sentit de la ironia. I dir això li reporta una classe de rèpiques i reaccions que ja no tenen gaire ni d'ironia ni de finesa: les desqualificacions personals. Al del bloc d'Intereconomía, la ressenya corresponent a aquest tema apareix sota l'epígraf “El tonto contemporaneo”. I en la secció de comentaris, algú qualifica Monegal de “tonto senil”.

I és que hi ha qui s'indigna quan critiques els seus; sempre n'hi ha hagut, de més papistes que el papa; dogmàtics ofuscats a qui els sembla que la varietat d'òptiques constitueix un delicte en si mateixa. Com si tots haguéssim de trobar bé les mateixes coses. I passa sovint que, a la ironia se la contraresta amb crispació; als arguments, amb prejudicis; a l'absència d'insult, amb insult, amb epítet gruixut, amb la desqualificació personal. Sovint hi ha un preocupant desconeixement del concepte de reciprocitat, una manca de capacitat de respondre al mateix nivell. Quan més sacralitzades tenim les nostres veritats, més proclius som al fal·laç atac ad hominem. Això que dic, crec que és fàcilment constatable.

Hi ha gent que s'indigna amb els crítics perquè es pensa que aquests han de ser absolutament imparcials. El crític ha de ser subjectiu, donat que ni ell ni ningú pot saltar per damunt de la barrera que constitueix la seva condició de subjecte. El crític, igual que el periodista o el columnista no ha de ser sectari, però s'ha de guiar sempre per l'òptica que li fa pensar que hi ha coses millors que altres; que hi ha coses que no són aconsellables, ni convenients, ni bones.
En general, i és una opinió meva, detecto que hi ha molts àngels custodis de la Veritat, i poques veus unànimes en contra de les actituds demagògiques, de les prepotències, dels dogmatismes que campen amb olímpica frescura i de les ensarronades multidireccionals que es perpetren en el gran àmbit de la comunicació, Internet inclosa.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: habitual

Adreça:
blog.btv.cat/telemonegal/

Fitxa 57: Brian

2010-03-31T09:13:00.006+02:00

Em trobava al Quimet d'Horta, una matí de març, assolellat però ventós, escrivint la fitxa d'en Brian. Estava recordant com va arribar fins a aquests verals, per casualitat, a principis del més de Gener, de rebot, seguint el rastre d'un misteriós link d'Arcadi Espada, que remetia fins a "Un que vigila", i com des d'aleshores no ha deixat d'acompanyar-nos.
Recordaba també que Brian havia dit, al seu bloc, que a “Un que vigila” havia descobert un petitíssim sistema itèmic -ell en deia un cluster- que d'entrada l'havia sorprès, o cridat l'atenció per algun motiu; ves a saber, potser perquè hi va veure una mena de freakisme de fons, potser per l'entusiasme amb què en aquella temporadeta ens preníem tots plegats les coses... ves a saber què va veure; el cas és que, passat el temps, es pot dir que ha acabat convertint-se en part integrant d'aquest cluster, amb tot el que comporta.

Escrivia també que si algú va de visita al bloc d'en Brian, "Sin prisas pero con pausas", podrà llegir, en el seu perfil, una declaració inicial força contundent: "No soy un blogger". Amb el pas del temps, benvolgut Brian, és obvi que aquesta afirmació ha esdevingut del tot inexacta. En Brian és un blogger nat, que es mou com peix a l'aigua en aquest entorn cibernètic; ha visitat molts dels blocs que aquí hem sotmès a crítica, aportant la seva opinió d'ítem bregat; s'ha prodigat activament pels blocs de l'entorn, duent a terme labors de scout, mirant per aquí i per allà, suggerint fitxes, deixant comentaris. Em fa tot l'efecte que jugant a blocs s'ho ha d'haver passat bé, i ben segur que se'n seguirà passant. A més de tot això, ha potenciat l'activitat al seu propi espai, un xalet ben arreglat, polit, cuidat, dirigit amb rigor i criteri, amb temàtica de fons, interès i filosofia de la casa.

Tot això estava escrivint, ja de cara al migdia, degustant una cerveseta i les millors braves de Barcelona, quan s'han precipitat certs esdeveniments.

Disculpa, Brian, però en aquest punt m'és del tot necessari canviar el fil del relat i exposar fets crucials que marcaran el curs futur d'"U.Q.V. Security". Em tranquilitza pensar que mai t'han fet nosa les cròniques de les petites trifulques dels nostres ítem-personatges, aquests que han corregut per aquest escenari durant aquest temps, les nostres irrisòries aventuretes, els nostres estrafolaris episodis, que al capdavall han sigut tan nostres perquè són els únics que hem tingut.

Ha passat, que a mig escriure, m'ha trucat la Tània.
-Damien, vine de seguida. El Boris està extranyíssim. No parla, està com catatònic. No li trec res del que li passa, només és capaç de dir "que vingui el Damien. Que vingui el Damien..."
-Però a veure, on sou?
-A l'oficina. El tinc aquí, assegut a una cadira, amb la mirada inexpressiva. Està en estat de xoc.
-No us mogueu, sóc al Quimet. Ara vinc.

El Quimet està a uns deu minuts de l'oficina de "U.Q.V. Security", situada en uns baixos del curs mitjà del carrer Hedilla. Pujo a peu, a bon pas, malgrat els cops d'aire que em venen en contra. Vaig preguntant-me què pot haver passat, però tampoc vull que se m'oblidin els punts de la fitxa d'en Brian que he deixat a mitges, punts que vull tocar inexcusablement. No se'm pot oblidar dir, per exemple, que el Brian sempre ha marcat un to de qualitat en les seves intervencions, i que li ho agraeixo; intervencions ponderades des del coneixement i arrodonides per la perspectiva personal; tot i ser amant del debat civilitzat, sense sobresalts, és d'aquells que no renuncia a fer valdre la raó, quan hi creu, defensant-la, amb el punt d'amor propi que tenen quasi tots els bloggers; que sempre que ha pogut ha posat el contrapunt a les meves fitxes, fet plausiblement necessari; el factor de correcció, la contraòptica.

Arribo a l'oficina. Veig la Tània, entre preocupada i fastiguejada per la situació.
-Per fi, Damien. A veure si el Boris d'una vegada diu el què li passa...
El Boris, efectivament, presenta les constants comunicatives d'una pedra pómez.
-Boris, parla, home -li dic. De què es tracta? Què tens?
Em mira. En els seus ulls hi ha una extranya barreja d'emoció, d'alegria, de terror, d'incredulitat.
-Damien... som rics.
-Què?? -diem, a l'unisò, la Tània i jo. El Boris ens agafa la mà.
-Rics, estimats meus... som rics. Immensament rics. Damien, ja saps que últimament feia la quiniela....
-No fotis que l'has encertat? -dic jo.
-Sí. Un pleno al quince.
-Home, amb això no sé si pots dir que som "immensament" rics...
-És que encara hi ha més... recordes quan vam anar a Ocata, que per fer temps mentre fitxaves el Sr. Luri em vas manar que tirés una primitiva?
-Sí, però no ho vaig dir seriosament...
-Et vaig fer cas, però un cop jugada me'n vaig oblidar. Avui m'ha tornat a la memòria. He comprobat la combinació guanyadora, i resulta que també la vaig encertar. Aquí sí que estem parlant d'una veritable suma... Som molt rics, Damien...
Es treu d'una butxaca les dues butlletes, i me les allarga. Ràpidament faig les comprovacions per internet, i efectivament, tenen el premi màxim. Dic en veu alta la xifra total d'euros, i de primer ens ve vertigen; deprés ens envaeix una mena d'histèria, i fem com aquells gàngsters de poca monta de les sèries barates que llençaven els bitllets de dòlar enlaire, i cridaven "somos ricos, ricos", amb la diferència que nosaltres fem voleiar les dues paperetes; amb tan mala sort que per un inoportú corrent d'aire que ve de la finestra del pati, on tenim el lavabo i la cuina, les butlletes s'esmunyen per la finestra oberta que dóna al carrer. Sortim d'estampida, i encara les veiem voleiar. Saltem, al mig de la calçada, per atrapar-les al vol. Però ens hem d'apartar perquè baixa l'autobús de TMB de la línia 185, el que va fins a la plaça d'Eivissa. Les butlletes s'enclasten al parabrises de l'autobus, i la nostra fortuna es desplaça carrer Hedilla avall, a tota velocitat.
Correm, a ple pulmó. Maleïm totes les cigarretes que ens hem fumat, perquè l'autobús ens pren avantatge. Però no desistim, i correm, cada cop més depressa. El Boris ja és al nivell de la finestreta del conductor. Tot corrent, dóna cops al vidre amb el palmell. El conductor disminuex la velocitat del vehicle, i veig el Boris, fent gala de dots i audàcies de stunt-man de Hollywood, saltar i aferrar-se al neteja-parabrises de l'autobus amb una mà, engrapant amb la mà lliure les butlletes de la sort. L'autobús, en aquest punt, s'atura. De fet, s'hauria aturat igualment, perquè a la part final del carrer Hedilla té un senyal de stop. Arribem, la Tània i jo, treient el fetge per la boca, i sentim la bronca que el conductor, i part del passatge, li està fotent al Boris. Entre tots li demanem mil disculpes... i el 185 segueix el seu curs. Tornem a ser rics.
-Porta cap aquí les butlletes! -s'imposa la Tània, respirant amb dificultat, igual que jo. -Jo les guardo, que vosaltres sou com les criatures.

Això és el que va passar, Brian. Total, que com que estàvem al costat del Mifer, ens vam asseure a la terrasseta, a descansar, i a digerir la nostra nova condició de potentats. Bé, de nou-rics, però tant se val.

El Boris i la Tània van començar a fer volar coloms sobre la nostra vida futura, però jo vaig agafar un tovalló de paper i vaig acabar d'anotar els punts que em faltaven per completar la teva fitxa. Vaig anotar "anglòfil" i "home de ciències que estima les lletres i pensa la política"; “ítem que triant l'avatar Brian ens vol dir que, o tot és una mica broma, o que les obsessions juguen males passades..." que ho preguntin, sinó, al Brian de veritat.
Plego el tovalló. Somric mentre me'l guardo, a la butxaca de la camisa, pensant que el factor “casualitat”, el factor “atzar”, mou els fils a qualsevol nivell.
O potser val més pensar que “Dios los crea y ellos se juntan”?
Molta salut, Brian.

P. S. : Entre glops de cervesa, el Boris deia que volia comprar una baronia, o un marquesat, alguna propietat d'algun aristòcrata vingut a menys, i que ens instal·léssim tots tres al corresponent palau, masia o castell. I que deixessim enrera, definitivament "U.Q.V. Security"; talment, vaig pensar, com Tintin, Milú i el Capità Haddock, instal·lats al castell de Moulinsart, renunciant a perpetuitat a qualsevol mena d'aventures, però sense poder-se desempallegar de noves i inesperades trifulques... Uf, quina mandra, voler-te retirar i que et sorgeixin noves trifulques... espero que no passi. Però això ja no dependrà de nosaltres, sinó de Les Mans Que ens Dibuixen. No som més que personatges.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible

Adreça:
amontblog.blogspot.com

Fitxa 56: Mercè Escarrà

2010-03-29T08:20:00.000+02:00

Bé, avui comença el comptre enrera. Això es va acabant, senyors, i d'aquí a uns quants dies aquest bloc ja serà història. Conforme als passos necessaris del desplegament del Gran Pla, avui entrem en la recta final.

La fitxa d'avui serà, segurament, la darrera en què reprovo l'ítem de forma general. A partir d'ara, mentre es vagin escolant els darrers grans de sorra, coll avall pel rellotge de vidre, tot serà una mica diferent, com de final de sobretaula, com quan després dels cafès i els Jack Daniels' el convidat, de mica en mica, comença marxar.

Avui li toca el rebre a la Mercè Escarrà, articulista d'"El Matí Digital".

Però abans de començar, un petit apunt.

Al pati de la Biblioteca de Can Mariné hi ha, sota el relotge de sol, una escultura. Es diu "El malson de la Ventafocs". És un homenatge a totes les dones maltractades.

I ara, la fitxa.

No passa res si hom vol escriure apostat darrera la metralladora fulmina-progres. No passa res si algú es vol erigir en martell implacable de sociates, feministes, bonistes, abortistes, ecologistes, multiculturalistes. No passa res, Mercè. Escrius a la Casa Gran dels Valors Fonamentals. Ni passa res ni és cap sorpresa. Si un va a llegir al País de les Llumeneres, El Matí digital, un ja saps amb què es trobarà.

Però Mercè, estàs publicant en un mitjà estandaritzat, que passa per ser una publicació digital. D'acord, "digital", però en qualsevol cas, una publicació periòdica, formal, mínimament estandaritzada... Per favor, doncs, que passes per articulista. Perquè periodista ja no m'atreveixo a dir-ho... El Matí Digital no sembla enfocar-se cap al periodisme, més aviat cap a la difusió d'opinions polítiques. Molt bé. Així doncs, el requisit per escriure-hi quin és: tenir metralladora i "carguillo" polític? No cal res més? Només un bon ra-ta-ta-ta-ta-ta i avall? En fi, sigui com sigui, Mercè Escarrà fa d'articulista, o columnista, digues-li com vulguis. I el columnista ha de tenir opinió, només faltaria. Si jo l'pinió no te la qüestiono, per bé que ben pocs cops la comparteixi. Jo qüestiono sota quines condicions ens posem a fer de periodistes, o d'articulistes, o de columnistes, o de comunicadors....

Que ja no ensenyen a redactar, en les institucions d'ensenyament d'aquest país? I el més fort que em pregunto: que no us fa una prova de redacció, el senyor Capdevila, abans d'incorporar-vos a la plantilla? De debò, és que m'estava semblant llegir la prosa de l'Adrià Izard (un nen de quart d'ESO). Aquesta prosa a batzegades, sense ritme, ortopèdica, asimètrica, mal puntuada, guerxa, coixa per totes bandes... de debò, quina cosa més crispant... Si hom vol ser martell d'heretges, almenys que la prosa sigui atronadora. Si hom vol ser estilet d'Ideologies Equivocades, almenys que tingui una ploma esmolada, no un matxet. I pot semblar que darrerament l'ítem-Escarrà s'està redreçant un pelet, però el to general del que li he llegit -una bona quantitat de textos- respon a les mancances que he indicat. Reitero la crítica: si hom vol ser columnista, si més no que arribi a uns mínims de qualitat en redacció.

La casualitat va voler que, saturat de la carraca de l'ítem-Escarrà, anés a llegir l'Yves Sauvignac, i vaig notar com un alleujament immediat, com un ruixat de frescor, com una copa de Vicy Catalán després d'un dinar copiós... com una frega balsàmica recorrent la pell irritada pel paper de vidre.... No els enganyo, ni tan sols vaig atendre a què deia, el Sauvignac, només passava la vista per les lletres i sil·labejava, però fou com el retorn a la suavitat, a la ondulació, a la corba, a la síncopa i el contratemps, a la subdominant que es tensa en la dominant i resol a la tònica, per quinta descendent, i llavors tot descansa, com si fos música.

Sempre m'he preguntat amb qui han empatat, aquestes figuretes que escriuen sota teulades on suposadament es menja calent, i que ho fan tan malament. Mai no he entès l'interès a contractar Terminators. D'acord, són mortífers, però fins i tot les convencions de la guerra desaconsellen l'us de bombes de fragmentació. Si us plau, de tant en tant s'agraeix alguna cosa més fina, algún floret, algun sabre...

Però en fi, és la trinxera política, és la guerra dels "som els bons i guanyarem", i com també es diu, en l'amor i en la guerra tot s'hi val... Però vaja, si hi ha gent a qui es llegeix per com diu les coses, independentment del què digui, hi estiguis d'acord o no, també hi ha gent que és llegida pel que diu, o més aviat pel "contra qui diu", independentment de com ho digui. Però sembla que a Internet aquestes coses no importin tant com, per exemple, importen sobre el paper imprès, el pobre paper imprès que diuen que té els dies comptats. A veure si amb la mort del paper acabarà per morir també un bon tros del compromís amb la qualitat.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: patent
Humor: inexistent

Adreça:
www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1229

Fitxa 55: Lluís Foix

2010-03-27T07:50:00.000+01:00

Els qui m'hagin anat llegint tot aquest temps potser sabran que hi ha una persona per qui tinc un respecte reverencial. És en Jacob, avui un jubilat vallesà, però que en altre temps fou una figura cabdal en la meva vida i la d'altra gent; una figura enorme, potent, un cúmul de virtuds; l'encarnació de la sensatesa i la clarividència.
En Jacob és l'ombra allargada que sempre acompanya els meus passos, encara que la meva brúixola a vegades porti la polaritat invertida.
Avui he parlat amb ell, per telèfon. El truco amb certa regularitat, molts cops tan sols per saber com està, ell i la seva dona, l'Asunsión. M'explica que ja té quasi enllestit el sistema de rec gota-a-gota per a les seves jardineres i parterres; que el jardí en va sortir prou ben parat, de la nevada; m'explica que l'Asunsión està tota excitada, contenta perquè diu que aviat tornaran a manar els seus; el seu idolatrat Senyor Mas i la gent de CiU, que com diu ella, quan els veu per la tele "és com si estigués veient els de casa". En Jacob diu que sí, que potser guanyarà, però que els equilibris que haurà de fer per arribar a la presidència seran interessants de veure.
I així, la conversa, entre especulacions i anècdotes, acaba fent un tomb cap a les nostres coses, i concretament cap al tema del Gran Pla.
-Damien, com progressa, el Gran Pla?
Quan en Jacob em pregunta, em passa que les respostes m'apareixen més nítides.
-Pel que fa a terminis, es va acomplint sense massa problemes. Les etapes van vencent, una darrera l'altra. I pel que fa a la consecució d'objectius... he detectat petits brots verds, prometedors, però es troben encara en un estat massa tendre. El Pla és fins a cert punt utòpic.
-Això ja ho sabíem. Segurament els terminis que vas establir són massa curts, per uns objectius tan ambiciosos. Però no passa res. Recorda el que t'he he dit més d'un cop, que el Gran Pla té valor en si mateix, té vigència sempre, i pot desplegar-se més enllà dels límits d'Internet.
-I així serà. Bé que ho saps.
-I pel que fa als teus objectius personals, què me'n dius?
-S'estan acompint de sobres.
-Doncs no cal que et digui res més.

Els buids de discurs d'en Jacob, fins i tot els seus silencis, van sempre carregats d'eloqüència. No sé com s'ho fa.

I quan penjo m'assec una estona, i penso. I em poso, un cop més, a fitxar. Aquest cop, amb el pensament que encara penja de la veu intemporal d'en Jacob, la ment se me'n va sola fins a Lluís Foix.

Lluís Foix, periodista veterà. Periodista semi-retirat i blogger, que no fa pas gaire ha canviat l'aspecte del seu bloc. El d'abans era una modestíssima plantilla de blogspot, una plantilla semblant a aquesta, que li donava un aire de proximitat, però que segons com també li donava cert aspecte amateur. En canvi, el seu bloc d'ara té una aparença força més professional; més de periodista significat. Fins i tot recorda aquells blocs d'ex-president que també circulen.
Però tant en l'antic format com en el nou hi tenim el Foix amb voluntat de reivindicar, fonamentalment, les idees de progrés, llibertat, independència personal i servei al col·lectiu.

Ens ha semblat constatar que Foix és un molt bon coneixedor del context polític internacional, i que és un analista moderat, pausat, en la línia de la sensatesa i el sentit comú, pensant en redreçar el que no funciona o és susceptible de millora; en un retorn a la lògica elemental de les coses. És elemental, per exemple que l'Estat no deixi a la intempèrie els seus ciutadans, siguin quines siguin les circumstàncies. Nevades, o el que sigui. Hi estem d'acord. L'Estat té la obligació de concebre els ciutadans com a subjectes portadors de drets i deures, i, per damunt de tot, mereixedors de justícia, i no els ha d'abandonar a la seva sort, ni com a súbdits del Rei Mercat ni com a víctimes de la incompetència, pròpia -estatal- o aliena.

Des d'una concepció moderada del liberalisme, Foix no aboga per la privatització de sectors clau, aquells que han de garantir el benestar bàsic; aigua i llum, posem per cas. En el terreny polític, Foix reivindica la figura del polític vocacional, aquell a qui les circumstàncies han empès a fer-se càrrec de la cosa pública, però que sempre ha de tenir la capacitat, quan calgui, de tornar a la seva antiga professió. Això, diu, li ha de permetre jugar un rol independent i lliure, a diferència del polític professional que només sap viure del càrrec. De la mateixa manera, i servint-se d'exemples extrets de la política anglosaxona, proposa que el polític se senti més en la obligació d'atendre a la sensibilitat dels seus electors directes que no pas a la disciplina de vot del partit. Un cop més, la referència al ciutadà, el nucli conceptual de la polis.

Ens ha semblat llegir, per tot plegat, un home sensat, gens pretenciós, que no vol descobrir genialitats, a aquestes alçades, ni trencar res, ni revolucionar ni saccsejar amb aires d'espabilat de la classe, a l'estil d'aquells típics que donen per rucs els qui no valoren les seves audacies mentals, i que et miren sempre amb ull de tauró i gest provocador. Res d'això. M'imagino, en aquest sentit, que l'edat i l'experiència hi fa molt.

N'hi ha que volen menjar-se el món, o descobrir contínuament la sopa d'all, o fer bots de hooligan, o xupar càmera; o totes quatre coses alhora; i n'hi ha, com ens explica Foix, que se senten satisfets -ell mateix- podent fer passejades entre ametllers de flor precoç, quan el terra és nevat, i patir per si la desmesura de voler florir abans d'hora no comportarà un preu massa alt per a la flor atrevida.
És, per cert, una molt bona metàfora per acabar.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

Adreça:
infocom22.com/foixblog/

Fitxa 54: Josep Anglada

2010-03-25T02:29:00.011+01:00

Els baby-boomers encara no som vells, per la qual cosa ens pensem que encara som joves. Però d'aquí a quinze anys ho començarem a ser, tot i que davant d'aquest fet ens quedarem absolutament perplexos, com si no hagués de poder ser, després de tants anys fent de la joventut un leit-motiv. I d'aquí a vint-i-cinc anys ja serem definitivament vells, però una mena de vells amb ínfules de jove, una mena de rèpliques estrambòtiques de Mick Jagger, perseverants en l'obsessió pel dret a l'oci i a la bona vida, volent viure com a reis, que és tal com hem viscut sempre.
El problema és que serem molts; una insufrible tropa de vells, el col·lectiu més nombrós que hi haurà.

I qui ens mantindrà? Qui ens pagarà la pensió? Es necessitarà una base productiva demogràficament àmplia, molt àmplia, suposo. Abaix o al mig n'hi haurà d'haver molts que penquin, perquè a dalt serem també molts, però improductius. Hi ha qui diu que aquesta base productiva s'haurà de nodrir d'immigrants i dels seus fills, aquells fills que sembla que els autòctons ens resistim a tenir.
Però aquesta opció... treguem-nos-la del cap, perquè gràcies a les tesis d'Anglada tots els immigrants ja seran fora.

Josep Anglada, el controvertit líder de Plataforma per Catalunya. Un senyor que té bloc, i que dóna la impressió que se'l va escrivint, com pot, ell solet, marcant les planíssimes i escassíssimes línies de la seva orientació política: canya als polítics convencionals -especialment els del consistori de Vic- i l'eliminació de la immigració massiva, que ell qualifica d'invasió.
Anglada, no obstant, reitera en més d'una ocasió que ell no és ni xenòfob ni racista: que ell només vol que als de fora se'ls deixi de facilitar les coses, ja que entre els de casa també hi ha qui les passa magres: vídues, malalts, els qui no poden pagar la hipoteca...

També té una proposta per sortir de la crisi: que el seu ajuntament disposi de més diners, a base de retallar sous dels polítics i de deixar de regalar diners als de fora. Això darrer, no pas per per xenofòbia, sinó perquè no són de casa, o sigui, perquè són estrangers. Però no per xenofobia, diu ell, que consti. A mi no em quadra, però vaja, ell ho explica així.
Però, ostres, que a mi m'agrada que les coses quadrin, així que... Va, vaig a intentar quadrar aquest aspecte.
Anem a veure: diu Anglada que primer són els de casa i després els de fora, no? Per tant, és xenofòbia. Anglada, doncs, és xenòfob, encara que no ho vulgui dir. I perquè no ho vol admetre, que és xenòfob? Doncs perquè Anglada deu ser, ni que sigui una mica... una miiiiiiiiiica... una mica progre. Sorprenent, oi? Anglada l'Una-Mica-Progre, que no vol ser qualificat de "xenòfob" perquè sap que "xenofòbia" és una paraula lleeeeetja... Ara sí que quadra.
I a partir d'aquí... alerta, Sr. Anglada, que vindrà un Anglada-bis que no tindrà aquest problema de correcció política i li farà la competència, si no corregeix ràpidament aquest error conceptual.

El que aquest senyor no ens explica, al seu bloc, és com pensa fer fora, quan guanyi, tots aquests immigrants, als quals, diu, se'ls regalen els diners, i a sobre ni treballen, ni s'integren, ni volen fer-ho, i que passen per davant dels autòctons amb problemes, com indicàvem més amunt. No sabem si el procediment consistirà en anar picant porta per porta i organitzar deportacions, o endurint-los les condicions d'entrada, de residència i d'accés als serveis, fins al punt que desisteixin de viure aquí i marxin pel seu propi peu, o consolidant poc a poc una situació d'apartheid, o jo què sé, perquè això, insisteixo, mai no ho explica; la qual cosa em fa pensar que quan guanyi li vindrà a sobre un problema gros, si és que vol ser coherent amb el que diu... Per què guanyarà, no? Ell diu que té raó en tot el que diu, i el natural és que, si un té tanta raó, guanyi. De fet, diu, la prova de la raó que té la trobem en el gran suport electoral de què gaudeix.

A mi em fa la impressió, llegint el Sr. Anglada, que en realitat el seu objectiu no és fer fora ningú, sinó que el seu veritable objectiu és el poder, i que els seus veritables enemics no són els immigrants sinó l'alcalde (el Sr. Vila d’Abadal, de CiU); el primer tinent d’alcalde (el Sr Xavier Solà, també de CiU) i en Josep Burgaya, del PSC, que juntament amb els regidors d'ERC constituexen el nucli de govern a Vic, el Tripartit municipal. A tots plegats no els estalvia qualificatius contundents, i fins i tot als membres de les CUP, segons expliquen, no s'estalvià de dir-los "bruts" i "borratxos" durant un ple municipal. Ell vol el poder, i sap que una excel·lent catapulta és explotar el rebuig a l'estranger, aprofitant el malestar i la por que té molta gent per motius objectius o subjectius; una por que hàbilment utilitza per als seus fins polítics, i que fins i tot retroalimenta.

És un senyor que se'l veu poc llegit, poc escrit, poc ortogràfic. Però és llest, és una fura, que sap quan i on mossegar. Un tauró dels durs. Pur instint. Però si vol triomfar, li faltarà alguna cosa més. Ell se sent superior als polítics convencionals, però o bé la gent el recolza massivament, o els polítics convencionals se'l menjaran amb patates, perquè per a moure's en certes aigües polítiques calen unes certes llums. I a partir de com s'escriu es poden entrveure els wats de capacitat lumínica amb què algú compta.

Això sí: té suports de totes bandes. En els comentaris al seu bloc hi trobem recolzaments de gent de tot Espanya, un altíssim percentatge dels quals clama perquè els surti un Anglada també al seu municipi.

I alguns, ben catalans ells, fins i tot van més enllà: diuen que Catalunya també s'hauria de veure neta de castellanoparlants, tan immigrants i tan inadaptats com aquests "de fora" que tan fàcils són d'identificar. I Anglada no els diu res, cosa extranya si, com diuen les cròniques, és un senyor que en el passat fou un home de Blas Piñar i que porta la Rojigualda amb àguila orgullosament al fons del cor. Bé, amb els anys deu haver-se oblidat de tot allò.

I res, veurem quina és la seva estratègia per fer fora els de fora, quan sigui President de la Generalitat. Ja sé que potser em quedi sense pensió, però bah, tot sigui pel bé de la puresa i per una pàtria de gent com cal.

Perquè si no és per ser President, de què serveix un Anglada?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: discutible
Perillositat: considerable
Risibilitat: certa
Humor: indetectat

Adreça:
josepanglada.blogspot.com

Fitxa 53: Joan Laporta

2010-03-23T07:26:00.003+01:00

(Espiant Joan Laporta, a través del seu web Laporta2010.
Notes espiesques i una reflexió).

-Espiada número 1:

Primera impressió, la visual: una pàgina web grandiloqüent, amb la foto de l'ítem en posició dominant. Somrient. Look triomfador. De fons, una bandera catalana. A la part de dalt s'hi veu un sector blau. És una estel·lada, però l'estel no hi és visible. On sí que s'explicita bé l'ensenya independentista és en el rètol amb el seu nom: en una de les A, hi ha ben visible l'estel, i les quatre barres.
Hi ha un clip del seu viatge solidari a Ruanda. Hi ha Twiter, hi ha Facebook. Més del mateix.
Me'n vaig.

-Espiada número 2:

Descobreixo una pestanya on hi diu "llegir". És la secció "En primera persona". Hi entro, pensant que hi trobaré revelacions sensacionals. Pensava que desvetllaria incògnites sobre el seu futur polític. No hi ha res d'això. Primera decepció. Pensava que diria si es presentarà a les eleccions, i si ho farà de la mà d'en Carretero.
Només diu que continuarà treballant pel Barça, però que com a ciutadà vol tenir una via -el web- per expressar la seva opinió en relació a allò que estima: el país, Catalunya; que pensa defensar-ne els drets i les llibertats. Què vol dir, això? Que treballarà per la independència? Ho trobo ambigu.
Ah, calla. Hi ha una cosa que no he vist. A la presentació diu que Catalunya necessita assolir la seva plenitud nacional el més aviat possible, i que el web és un graó més per avançar en la construcció d'una Catalunya plena, o sigui, una Catalunya amb estat propi.
Ah, però torno a l'altre text i em desconcerta. Diu que vol reiterar que l'existència del web no significa ni que s'hagi de dedicar a la política ni que hagi de desatendre les seves obligacions de president.
Decepció. Tothom diu que quan plegui de president es presentarà a les eleccions...
Com vol assolir un Estat propi, si no entra en la política? Des d'Internet?
No entenc res.

-Espiada número 3:

Tot segueix força igual, però veig una noticieta on s'hi diu que Laporta dóna suport al "sí", suposo que a un referèndum. No m'hi fixo gaire bé. Crec que a Olot...

-Espiada número 4:

Sense canvis. Em fixo en el formulari que hi ha a la dreta. És per subscriute't al lloc web i poder rebre de primera mà les actualitzacions i com pensa Joan Laporta. Penso si el web no està pensat per mesurar el volum de suport potencial amb què pot comptar en cas de presentar una candidatura electoral. Sí, a aquesta conclusió hi he arribat jo, tot solet...

-Espiada número 5:

Per fi algun canvi.

Diu Laporta que alguns polítics han menystingut el seu dret a obrir un web on expressar-se. Missatge explícit: ell està per la llibertat d'expressió; alguns polítics no.
Admet que està calibrant suports possibles. Segueix sense deixar clar si farà política, però la reacció nerviosa i adversa d'alguns polítics, davant d'aquesta possibilitat, diu que pot fer-lo decantar cap a exercir de polític. Però... i el programa?
Busquem continguts, propostes. Només n'hi trobem una: l'estat propi.

No es mulla respecte l'aliança amb Carretero. Li professa respecte, i diu que assistirà a la segona Assamblea Nacional de Reagrupament, ja que l'hi han convidat. O sigui, es deixa estimar però no es casa.

L'ítem-Laporta es queixa: La Vanguardia, mitjançant una enquesta, li treu una valoració del 2,9. En canvi, en l'enquesta promoguda per ell mateix a través de l'Institut Opina, surt valorat una puntuació de 5,3. Conclusió de Laporta: La Vanguardia li va en contra, a ell i als interessos nacionals de Catalunya. Diu que ja està acostumat a rebre aquest tracte per part dels mitjans del Grup Godó. Victimisme? Identificació entre la seva persona i els drets nacionals de Catalunya?
Per cert, respecte a les enquestes: de quina enquesta ens refiem? de la de La Vanguardia -publicació que suposadament li va en contra-, o de la seva? (pressuposem que ell no va en contra de si mateix).

Poques idees, doncs, de moment. Superioritat moral, victimisme, enemic exterior -o interior-sucursalista- i només una constant: no sé si em presentaré, i si ho faig será per caminar cap a l'estat propi.

I aquí deixem les notes espiesques. Aquell web es mou amb molta lentitud, i jo vull acabar. Si ha canvis i novetats que corregeixin la visió que aquí transmeto ja ho jutjarà cadascú que vulguin anar passant per Laporta2010.

Reflexió final:

Després d'haver llegit força cosa sobre Laporta en webs de contingut polític, després de llegir el parers d'infinitat de comentaristes, em faig la següent pregunta: Què esperen els entusiastes del Laporta-possible polític? Fonamentalment, que dugui Catalunya a la independència. Sense interessar-los gaire cosa més; intuint una certa orientació ideològica, per part de Laporta, però sense capficar-s'hi massa, de moment. Hi ha aquell argument que diu "primer la independència, després ja decidirem com volem ser". Laporta equival, avui per avui, només a independència, però per a molts ja és més que suficient.
Ser president d'alguna cosa és difícil. Jo, que només he arribat a President de Comunitat de veïns, m'ho puc imaginar. Però no tinc clar que el fet d'haver presidit un club esportiu, encara que sigui el F.C. Barcelona, capaciti per presidir Catalunya.

I per cert, la presidència de Laporta, que alguns veuen com a exemplar, té llums i ombres, encerts i pífies de dimensions variables.

El seu gran encert fou el d'erradicar aquell niu de violents, aquella màfia anomenada Boixos Nois. Sobre l'adopció del moderníssim concepte de màrqueting solidari en tinc les meves reserves, però bé, al capdavall ingressos són ingressos. Però Laporta no sabé anar més enllà d'algun dels vicis recurrents dels presidents, com per exemple tallar el cap a l'entrenador quan el propi cap perilla. Frank Rijkaart. I a continuació salvar el propi cap amb una aposta arriscada. Així ho feu Núñez amb Cruyff. De sempre, els presidents liquiden entrenadors -perquè no el secretari tècnic, com era el tracte?- i salven el cap amb entrenadors. La carambola es digué Guardiola i comportà sis copes. La carambola per a Laporta, entenguem-nos; que Guardiola és, com diu Juanma Lillo, bo en si mateix, més enllà del que hagi guanyat; Guardiola és excepcional; modèlic; té una prodigiosa capacitat d'encert. Els èxits de Guardiola, doncs, han fet Laporta molt més bo del que probablement hauria sigut. Hi té la seva part de responsabilitat, és innegable, però no oblidem que en el món del futbol la grandesa de tots els seus actors, inclosos els presidents, segueix depenent principalment dels capricis físics d'una esfera de cuir.

Laporta és líder, però sempre en petit comitè. Rafa Yuste, Alfons Godall, la seva vella guàrdia des de temps dels Maristes. Som un país petit i tots ens coneixem una mica. Però també és una figura que tard o d'hora genera cismes considerables. Per tant, ens preguntem què passarà quan calgui demostrar dots de líder a gran escala... aquests dots estan garantits o només són una il·lusió?

Ser algú que diu que lluitarà pels drets i les llibertats de Catalunya i per la consecució d'un estat propi és motiu suficient per tenir-hi veneració i confiança cega? O segueix igual d'intacta, igual d'oberta, la porta de l'escepticisme? No són ja molts anys d'escalfa-braguetisme? No hi ha ja moltes titoles fatigades per tanta trempera infructuosa?
Són preguntes, simplement.
Sí, ja sé que les preguntes sempre van carregades d'intencionalitat.

(Post fitxa: el web recull la intervenció de Laporta al congrés de Reagrupament del passat diumenge, però no hi ha res substancialment diferent al que ja venia dient)

Valoració de l'ítem:

Rellevància: discutible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: inexistent

Adreça:
laporta2010.cat

Fitxa 52: Guillem Carol

2010-03-21T10:23:00.003+01:00

La generació de Guillem Carol.

La generació que ha crescut tastant, des de ben petits, la qualitat. Tot el que els ha rodejat és de qualitat. Han crescut en un món segur. Han gaudit de confort; bons aliments; pau social; abundància material. Han gaudit, més que cap altra generació, de l'accés fàcil i direce al coneixement.
La generació que, sense adonar-se'n, s'ha deixat marcar en l'ADN la necessitat d'oci constant. Oci, experiències, una inacabable oferta de gaudi i diversió que sempre els ha deixat un pòsit d'insatisfacció i necessitat de repetir en dosis més altes.
Són la generació que possiblement hagi crescut més ràpid; però tots els creixements accelerats paguen el preu de les descompensacions. Descompensats pel que a fa a esperit de sacrifici. Més vulnerables que mai al desànim, a la frustració. Amb unes relacions de parella que semblen combinar l'instint de propietat amb la por extrema a ser expropiats per l'altre. I no s'obren; i no es dónen. I a partir de dos "jo" els costa una feinada enorme constituir un "nosaltres". Si això ja els costa, imagina't si els ha de costar, d'alguna manera, constituir una marca generacional.
Jo crec que quan més junts s'han sentit els uns dels altres és quan s'han manifestat a favor que no els prohibeixin el botellón.

La generació que tenint-ho tot tan fàcil ho acaba tenint tot sumament difícil. Amb una ombra fantasmagòrica que no els deixa de petja: el fantasma de la incertesa. La generació que té la sensació que ja està tot fet. La generació que ignora què pot llegar a la següent, i que per damunt de tot prefereix no pensar-hi. La generació dels eternament insatisfets. La dels pijo-punks, que no veient cap futur es refugien en la immediatesa d'un doble click, de la moda i de la roba de disseny.

Han crescut envoltats de qualitat. I quan esperes que generin qualitat és quan t'adones de com els costa.

Llavors veus nois com en Guillem, que volen fer coses, que volen comprometre's, i els llegeixes al bloc, i trobes encomiable que algú d'aquesta generació tingui ganes de moure's. Però quan vas a llegir-lo et fa l'efecte que t'atrapa un déjà vu; que llegint Guillem Carol estàs llegint l'enèssim Guillem Carol que circula per aquestes pantalles, twitejant, feisbucant, anant a parar al mateix de sempre, perquè sembla que el mateix de sempre sigui l'únic tangible i engrescador.
Guillem, que molts dies en comptes d'escriure et penja un video del Youtube. O un vídeo dels joves de la FNEC. Quina gràcia, la FNEC... jo jugava a futbol, a la Facultat, amb un jove socialista que avui és tinent d'alcalde a Barcelona; amb un altre, un osonenc que un dia va sortir per la tele -et saludo, Jordi Pou, tot i que dubto que em llegeixis-, amb un de Viladecans rebotat de dues carreres, i entre d'altres... un delegat de la FNEC, que tot ho volia sotmetre a votació i que després de fracassar en els primers parcials ja no el vam veure més... Espero que les noves fornades de la FNEC no siguin tan bledes com aquell. I és que déu-n'hi-do, quina generació, la meva, també. La dels que també ho vam tenir, sinó tot, quasi tot. I que ja vam començar a fer ben poc per la següent.

Guillem, si fossis vell et preguntaria, com vaig preguntar al principi de tot a l'ítem-Colomer, amb qui has empatat. Però ets jove, i no correspon. Per algun lloc s'ha de començar. Endavant, doncs, i a totes. Però si voleu -vols- fer alguna cosa, com a generació -com a ítem-, no us aniria -t'aniria- malament posar en dubte fins i tot aquestes coses que passen per ser tan certes, tan òbvies, tan evidents.
De mica en mica, amb temps i calma.

I sí, és molt bonic un paisatge urbà tot nevat.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

Adreça:
guillemcarol.cat

Fitxa 51: L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina

2010-03-19T08:32:00.003+01:00

Els presento un bloc que enganxa. Si més no, a mi m'ha passat. I per més d'una raó.

La primera: per què és un bloc amb personatge. Subal Quinina, que asfixiat per les quatre parets del seu cubicle literari, un dia va decidir transmutar i convertir-se en L'Artista Abans conegut com Subal Quinina. Em sona, la història. Em resulta familiar, i premonitòria. Res de nou sota el sol. Però un personatge sempre és un personatge. Més avall intentarem fer-ne una dissecció. A veure si ens en sortim.

La segona: hi trobo una gran càrrega de reflexió crítica a l'entorn del fenomen bloc, del fenomen autoedició, del fenomen escriptor, del fenomen editor, del fenomen e-book, del fenomen Facebook, del fenomen lector i del fenomen literatura. L'Artista coneix el terreny que trepitja -el transmutat Subal Quinina és editor- i quasi sempre estic d'acord amb el que diu. I a més se'm fa simpàtic, volent ser, com vol ser, un tros d'antipàtic. Tot aspre, ell, tot egocèntric, sense complexos. Afinant amb potents power chords de vell guitarrista heavy a qui li agrada menjar-se l'escenari, que se'l menja i li és ben igual la resta.

La tercera: hi ha la reivindicació de la mítica figura de l'editor. La pedra co-fundacional de l'orgullosa i sensacional Torre Literatura. Hi estic d'aord: cal reivindicar la figura de l'editor; no hi ha gran escriptor sense gran editor, però avui, a l'editor li costa engrandir-se i fer grans els talents possibles. Sí, beneïts editors, que et donen la patacada a temps, evitant que t'espatllis abans d'hora. Sí, aquella figura del passat, segurament, o en vies d'extinció, però que l'ítem-Quinina defensa i reivindica perquè és ell mateix qui es reivindica, i perquè la litaratura és el que compta. Ell ho perfila molt millor. S'explica a si mateix amb claretat i fins i tot amb desmesura. Només l'he vist amb expressa voluntat de ser mesurat quan ha justificat coses que hagin passat en relació a les publicacins de la seva editorial, Labreu Edicions. Aleshores es torna humil, però sumament digne.

La quarta: la literatura hi bull. L'ítem-Artista rendeix culte a l'ofici d'escriure i l'art d'explicar el món. Hi ha escriptors i hi ha lectura al darrera d'aquell bloc. I perquè escriu, ell mateix, amb caràcter, personalitat, perquè té el clic. Aquest fotut clic creatiu que ni es pot comprar amb diners ni atrapar a base de "petes" ni de copes d'Anís del Mono.

Exposades les raons, passo a explicar com és el personatge, l'ítem-Artista Abans Conegut com Subal Quinina, tal i com a mi m'arriba.

D'entrada, un ítem a qui, segons diu, sempre li han interessat les circumstàncies existencials de l'escriptor. Doncs bé, a mi m'interessen, morbosament, les seves; però no puc ni vull furgar en l'humus real que s'amaga sota la seva atmòsfera artificial i enrarida. És possible saber el seu nom de debò -per allà circula-, però no m'interessa tant com jugar a imaginar el Phantom of the Opera que hi ha sota la capa i la caputxa. Vull veure'l com a tal.
I el veig, darrera la negror de la seva pàtina digital, fosc, addicte, apassionat i al mateix temps desencantat, però sempre obsessionat per l'escriptura. Darrera la pantalla negra de l'ítem-ex-Quinina hi ha fum i insomni, retorçament i dubtes. Tot plegat, metabolitzat i catapultat en forma d'Increible Home Bala que ja farà "pum" en alguna banda, això segur; que si fa diana millor, i que sinó bé que s'hi acostarà.
Darrera l'ítem Quinina hi veig això: una personalitat aguda, gens tova, gens ondulada. No s'està per hòsties. Pot engegar a pasturar al Toni Ibàñez, per dir alguna cosa. Carrega la paraula de vibracions nihilistes, i és cínic, amb aires de seductor, acabat i escèptic.

Com insinua Quinina, no és bo tot el que enganxa, però segurament el que sigui bo enganxarà, avui i sempre.

Acabem.
Avui, que tothom es pensa que hi entén de tot, que tothom és tan savi que ningú no escolta ningú que no sigui ell mateix, fa més falta que mai algú que destrïi el gra de la palla. Necessitem bons productors. Bons programadors. Editors. Gent que senzillament estimi i vessi passió per la creació. Que si bé no estigui tocada per la mà màgica del talent, el sàpiga reconèixer d'aquí a Lima i pugui exercir de factor de correcció dels defectes tan prodigats, tan endèmics en el col·lectiu creador. Gran mal, la moderna fúria de la vanitat, fermentada per la democratització de la tecnologia. Avui tothom és fotògraf perquè s'ha comprat una càmera. Tothom grava el seu disc a l'habitació de casa gràcies a un programet i quatre micros. Tothom es pensa que pot ser, des del bloc, l'escriptor-bomba que tots estàvem esperant. I sobretot, tothom pot penjar la seva obra a la Xarxa.

Al final només comptarà el que tingui valor, però sóc dels que creuen que hi ha veus més autoritzades que altres per exercir de primers filtres i marcar la pauta, no sobre on podem anar -a tot arreu, pel que es veu- sinó sobre on cal anar, i sobretot com.
No sempre som més llestos que tots els altres, i hi ha capacitats que no tenim, però que d'altres sí que tenen. Confiem-hi. Està bé que siguem tossuts, però és una llàstima que sovint decidim ser necis.
El ressort mental per dir tot això me l'ha disparat el nostre ítem d'avui. Si van a llegir-lo, ho podran comprobar.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
Humor: detectat

Adreça:
artistabansconegut.blogspot.com

Fitxa 50: Rafael Argullol

2010-03-17T08:44:00.000+01:00

Els foscos membres del S.E.F tenien molta consideració pel Dr. David Estrada, professor d'Estètica. El consideraven dels seus. De José María Valverde, tot i que no era tant de la seva corda, també en parlaven en termes elogiosos; crec que tothom, fos quina fos la seva tendència, l'admirava. Però en una d'aquelles surrealistes reunions que periòdicament mantenia amb la gent del S.E.F. va sortir un tercer nom, el d'un professor jove i també respectat: Rafael Argullol. Em vaig quedar amb el nom, però el seu rostre no el vaig conèixer fins anys més tard, per televisió. I encara, temps després, vaig llegir un llibre seu: "El caçador d'instants", una obra aforística, que convina transversalment la filosofia i la narrativa. Em va agradar: és un conjunt de petits textos, brillants, estimulants, que apunten tant a l'intel·lecte com a les sensacions.

Jo em preguntava, un dia d'aquests, si Argullol tindria bloc, i vaig descobrir que sí. El té integrat en una plataforma anomenada "El Boomenan(g)", Blog de Literatura en español, amb noms com Félix de Azúa o Víctor Gómez Pin. I a partir d'aquí el vaig començar a espiar.

D'entrada, hi ha una cosa de la que Argullol sembla gaudir: de la total llunyania en relació als arxi-mastegats debats que sembla que estan tan de moda, o si més no tan prodigats en certs entorns de la Xarxa: el bilingüisme, els neo-liberals, els progressistes, la dreta, l'esquerra, la regeneració... la política. Sembla com si una immensa majoria dels blocs que existeixen siguin clònics d'altres, i per exemple, si vas a llegir Josep Maria Terricabras, acabes llegint sobre el mateix que pots llegir als BAT blogs, per exemple. Argullol, per la seva part, carbura en una altra esfera. En la seva tranquila tesitura d'intel·lectual, es centra, per exemple, en aspectes no prou analitzats de la figura del rei Èdip, o en la relació entre el discurs filosòfic i el literari, en si són destriables d'un tronc comú, etcètera. Cèrtament, tot un altre context.

Les seves exposicions, quan se centren en algun tema de reflexió erudita -com quasi sempre- apareixen sota la forma del diàleg, entre ell mateix i un tal Delfín Agudelo. Al principi pensava que Argullol anava publicant fragments d'alguna entrevista que li hagúessin fet, però fa la sensació que sempre que pot pren mà del recurs de l'alter ego, amb qui anar intercanciant angles de visió en relació a un mateix centre. Una forma clàssica. Un Sòcrates i un Parmènides, o una Diòtima.

Un tema recurrent és el que apuntàvem més amunt: la interessant relació entre el discurs filosòfic i el discurs literari -llenguatge conceptual i llenguatge sensitiu, com diu Argullol. Defensor de les grans possibilitats d'acció conjunta d'ambdós, Argullol entén que allò que permet que ambdues metodologies empastin és la presència, en l'escriptura, d'una mèdula interrogativa . Hi ha tema, doncs; hi ha Nietzsche, hi ha Plató, hi ha Sartre, hi ha el propi Argullol.

També, en algun moment, apareixen en els seus textos els paral·lelismes entre èpoques històriques, un tema que particularment ens interessa; èpoques com ara la nostra i la grega, ambdues dominades en funció d'un denominador comú: les cícliques onades de por i temor, en ambstracte, que sembla que presidiren aquella època i aquesta. Si ahir les pors tenien a veure amb presagis d'orígen oracular, les d'avui tindrien un orígen en el cientifisme -vaques boges, pandèmies aviars, porcines- o en el malestar socio-cultural: onades de suicidis, terrorisme... terrors que comporten el consegüent debilitament del concepte de pietat, entès com a filantropia, i el reforç de l'us pàctic, eficaç, de les orientacions ètico-morals. Aquest darrer tema apareix en un article de novembre del 2009, "Miedo y piedad", publicat el seu dia al diari El País, tot això seguint, per part d'Argullol, fil del llibre de l'historiador hel·lenista Whilhelm Nestle, "Historia del espíritu griego".

En fi, valgui el que expliquem més amunt com a mostra del terreny que acota Argullol a la Xarxa.

Bé, doncs jo diria que les pàgines de Rafael Argullol, i d'altres firmes que l'acompanyen a el Boomeran(g) poden servir d'excel·lent destinació per als amants dels bons suplements de cultura, per dir-ho d'alguna forma; que per sort també a la Xarxa hi ha continguts d'aquest caire, per a ús lliure i dosificació variable per part dels usuaris; i sort. Si busques bé pots fer-te la personal provisió d'aliment mental; pots proveïr-te dels elements que, ben compaginats, condueixin agradablement el vol d'Eros cap al regne de les idees, si és que de debò, de les idees i del saber ens en sentim orfes, mancats, o pobres en algun moment.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat

Adreça:
elboomeran.com/blog/2/rafael-argullol/

Fitxa 49: Xavier Sala i Martín

2010-03-15T07:33:00.004+01:00

Diumenge a la tarda, es mobilitzen els efectius d'"U.Q.V. Security". Tot es posa en marxa amb una trucada al mòbil del Boris.
-Boris, tenim feina. On ets?
La veu del Boris, a l'altra banda del telèfon, sona rogallosa.
-Hhhh, a casa. Què passa? Feina?
-Sí, feina. Estaves dormint?
-Sí, una migdiadeta... quina hora és?
-Les cinc. Va, afanya't. T'espero d'aquí a una hora a la sortida de metro de Les Corts.
-Osti, Damien... estic amb la Tània...
-Boris: tenim feina. Feina. Pasta.
-Quanta pasta?
-Poca, però menys pasta hi haurà si no vens. Digues-li a la Tània que aprofiti l'estona per escriure, que fa dies que no escriu res. Digues-li que en tenim per a quatre o cinc hores.
-D'acord. Porto la Brno?
-No cal. Només has de portar la càmera.
-De què es tracta?
-T'ho explico quan ens veiem. Au, va, espabila. A les sis a Les Corts.

Passen pocs minuts de le sis, i fa un solet dèbil. Entre la munió de gent que puja per les escales de l'estació veig la figura imponent del Boris, jaqueta de pell marró, pentinat crew cut, ulleres negres. Porta una motxilleta Coronel Tapioca, trucada per tal que el botó de la tanca actui com a objectiu d'una càmera de video que hi ha a dintre.
-Ei, Damien. On anem? No fotis que anem al Camp Nou?
-Sí. Hem d'espiar un marit. La seva dona sospita que hi va amb una amant, o que després del partit se'n va a gaudir de la companyia d'altres senyores. No ho sap segur, però s'ensuma alguna mena d'affaire. S'ho ensuma, mai més ben dit. Diu que després del futbol, el seu home sempre fa una olor especial.

Enfilem el camí cap a l'estadi, per la Travessera. El Boris es fa el desmenjat. Diu que cada cop tenim casos més cutres. Rondina, carregosament, però així que accedim a la grada de l'estadi, per la boca 436, lateral tercera graderia, es treu les ulleres i li veig a la cara l'excitació d'un nen petit, amb uns ulls que no saben on mirar de tantes coses que li criden l'atenció. Baixem fins a la fila tres, i seiem a les localitats 13 i 15, com marquen les entrades que el divendres anterior vaig comprar a les guixetes del club.
Al cap de poc, arriba el nostre home, que ocupa el seient 15 de la fila dos, just al meu davant.
-Engega la càmera i posa't la motxilla a la falda, Boris.
És un home corrent, gris, amb gorra i bigoti, que du un cafè amb llet en un got de plàstic, i uns auriculars de botó. Va sol.

L'estadi, de mica en mica, es va omplint. El Boris no para de preguntar. Què fan aquells nens petits que surten vestits amb la samarreta del Barça; perquè sona "Human", una cançó de "The Killers" que la Tània tot el dia canta; perquè això, què és allò... Mira per tots els racons i s'acaba fixant, a la graderia oposada, en la llotja presidencial.
-Damien, allà hi ha un tio amb una americana verd elèctric. Quin cante, no?
-És un dels vice-presidents, el Sala i Martín.
-Però quin mal gust... i dius que és un directiu? Vestit així es presenta pels llocs?
-Sí. A més és professor universitari. Economista. Està molt de moda i la gent li fa molt de cas. És una patum neo-liberal.
-Deixa'm el Mac. Vull buscar-lo per Internet. Aquest tio no és seriós...
Em passa la motxilla-espia, que situo en la posició correcta damunt la meva falda, i li passo el portàtil.

Comença el partit, i el Boris, amb el MacBook a la falda i el kit d'Internet endollat, ofereix una imatge del tot estrambòtica, la d'un individu, a la grada del Camp Nou, passant olímpicament del partit, teclejant un ordinador. No sé què li ha agafat, amb el Sala Martín. Tot per una americana verda.

Al Barça li costa. El València planta cara, li encalla la fluidesa. Vull seguir el joc, però el senyoret Boris no para de distreure-m.
-Osti, Damien, aquest tio, a la seva web, només té coses del Barça... dius que és un gran economista? aquí surt aguantant la Copa d'Europa. I té penjats videos de partits... aquest tio és un pijo-hooligan, o què? I quina musiqueta més hortera que sona... no hi ha res una mica seriós, en el web d'aquest tio?
-Perquè presuposes que ha de ser un web seriós, el del Sala Martín?
-No, no, si aquest tio, amb americana verd elèctic, de seriós no en pot ser gaire... Ah, calla, aquí hi ha un apartat: "academic stuff", vaig a veure...
-Per cert, Boris, perquè dius tota l'estona "aquest tio"?
-No sé... li miro la cara i em surt...
-De fet, ell ho diu molt, això. Per la ràdio fins i tot un periodista, en una tertúlia, li va cridar l'atenció...
-Mira, mira, que bo: hi ha un enllaç on diu "només per a marxistes", i quan cliques et surt la cara de Groucho. Ah, a veure: "només per a keynesians..." osti, fotos de pífies del poder públic... home, és graciós... ah, mira, i aquí hi ha articles seus publicats a diaris... els has llegit, Damien?
-Alguns. Sap del que parla. Potser en discrepis en relació a certs punts de partida que ell dóna com a molt òbvis, però en la seva posició és sòlid i clar. I escrivint és molt més amable que intervenint en tertulies, per exemple, on sempre l'he trobat una mica pet bufat...

Ens hem d'esperar a la segona part perquè el marcador es mogui. Surt Henry, i en general el Barça carbura millor. Marca Messi, un gran gol. La gent, que fins aleshores havia estat patint, celebra, crida, s'abraça, s'amuntega. El nostre marit s'abraça amb el seu veí del costat, a la dreta d'ell, un altre marit que abans ja s'ha abraçat amb la seva glamurosa esposa, una elegant senyora amb barret. Ja se sap, la grada del Camp Nou és inter-classista, inter-cultural, transversal. Un gol ho empasta tot. I de sobte, veig la llum.
-Boris, deixa estar el Sala Martín. Escolta.
-Espera, que estic acabant aquest article de la Vanguardia sobre la reforma sanitària dels EUA... em pensava que es carregaria l'Obama i no se'l carrega...
-Perquè pressuposes que se l'ha de carregar? Crec que Sala i Martín se'l llegeix des del prejudici. La seva solvència és a prova de bomba. L'únic que, com et deia abans, hi ha molta gent que creu en una altra orientació de l'economia que no és en la que ell creu... i ara, em faràs cas d'una vegada? estem treballant...
-Digues.
Abaixo molt la veu i assenyalo, molt discretement, la senyora del barret.
-Boris, si el Barça fa un altre gol, celebra'l com un afeccionat de debò i abraça't amb ella, d'acord?
-I si no marca?
-Igualment. Buscat qualsevol pretext, però abraçat-hi. I fort, si pots. Va, apaga el MacBook, que el gol pot venir en qualsevol moment.

Efectivament. Messi torna a marcar, i la graderia torna a embogir. El Boris, potser sobreactuant un pèl massa, comença a repartir abraçades a tort i a dret, i també s'abraça amb la senyora, la clau del misteri. Quan l'excitació pel gol ja ha baixat, el Boris em parla, a cau d'orella.
-Osti, Damien, aquesta dona deu haver caigut a la marmita de l'Eau de Rochas... i el marit també fa la mateixa olor, i fins i tot el marit de la nostra clienta...
-Elemental, estimat Boris. El cas és més clar que l'aigua. Va, marxem.
Aprofitem que es produeix un canvi, i ens aixequem de les nostres localitats. El Boris fa una darrera ullada a l'estadi, i ens esmunyim escales amunt. La gent ens mira, sense acabar d'entendre'ns. Ja al carrer sentim la celebració atronadora d'un tercer gol.

El partit fa una hora que ha acabat. Hem fet via. Hem agafat un taxi, que ens ha portat fins al número 32 del carrer Malats, a Sant Andreu. Al segon tercera ens obre la nostra clienta.
-Hola, senyora Defez.
La Magda Defez se sorpren una mica en veure'ns allà.
-Magda -li dic-, li presento en Boris, el meu col·laborador. Té inconvenient en olorar-lo?
La Magda sembla vacil·lar, però acaba proferint una bona ensumada al Boris.
-És... la mateixa olor -diu ella.
-Ja ho crec -dic jo. -Magda, el seu marit està fora de sospita. Crec que en pot estar segura. Demà dilluns li faré arribar un vídeo i un informe que li ho aclarirà tot. Ara hem de marxar. No convé que ens trobi aquí.

De camí cap al metro de Torres i Bages ens creuem amb el marit de la Magda. Sol, amb el seu bigoti, la seva gorra, mig encorbat, encara amb els seus auriculars de botó, però ara té un quasi imperceptible rictus de felicitat. Una modesta i humil felicitat. Em fixo en l'hora. Ve directament de l'estadi, amb tota probabilitat.
-Visca el Barça! -li diu el Boris.
Però l'home, capficat en les seves coses, ni ens veu ni ens sent. Potser somia en poder, algun dia, gràcies a una impossible carambola, tenir a les mans la Copa d'Europa, guanyada de nou i brillantment pel club que estima, i fer-se una foto. I ensenyar-la al món sencer. Com el Sala i Martín, per a qui una cosa així és molt més a l'abast.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: persistent

Adreça:
www.columbia.edu/~xs23/keynes/keynes2.htm

Fitxa 48: Jordi González

2010-03-13T09:49:00.004+01:00

Què és l'èxit?
Crec que la resposta és senzilla: èxit és arribar als objectius previstos.

Quan es pot dir, doncs, que un bloc té èxit? Quan té molts lectors? Quan se li diu a l'autor, de forma pública o privada, que escriu fantàsticament bé? Quan entreté? Quan té molts comentaristes? Depèn. Depèn del que s'hagi proposat aquell blogger. Hi ha infinitat de coses que depenen d'un posicionament personal, subjectiu. Per tant, la mesura dels èxits és relativa, i sempre en funció d'algun paràmetre concret que algú hagi establert com a indicador. No tot és absolut, com més d'un es pensa.

Té més èxit la tifa de gos, perquè hi van milers de mosques a llepar-la, més que no pas l'aigua fresca que corre, perquè només hi va, de tan en tant, una rara avis a beure?

La confrontació i la baralla, l'exabrupte, l'insult i l'expansió del baix instint sol atraure moltes mirades. Però també dissuadeix molts intel·lectes als quals, senzillament, l'espectacle de l'estirada de monyo no els interessa. No tothom vol perdre el seu temps, ni que els paguin l'entrada, anant a veure, en un fangar, dos individus o indivídues estocinant-se.
Vull dir: hi ha el model Àgora i hi ha el model Noria. Hi ha Redes amb Punset i hi ha Sálvame, amb Aida Nízar i Belén Estéban. Tot calculat, sí; hi havia José Luís Balbín i hi ha Jordi González.

Els programes televisius de màxima audiència s'han adonat que la seva quota d'èxit, basada en el que ja sabem, se l'han de seguir treballant, complementàriament, en un altre front, el front de la xarxa. La comunicació de masses és batalla contínua per l'audiència, donat que audiència equival a diners. Per això La Noria també té el seu lloc web, com el Gran Hermano de la Milà, i tants d'altres. Per això Jordi González, el de La Noria, enfeinat com deu estar i sense temps per a escriure, s'ha inventat el concepte de "vídeo-blog".

El vídeo-blog és un petit clip, d'entre un minut i un minut i mig, gravat al plató aprofitant algun temps mort -el dels anuncis, suposem- on l'ítem-González parla als internautes sobre coses que li sembla que els pot interessar, totes elles, naturalment, relacionades amb el seu programa.
Allà el podem veure, amb la seva gestualitat falsa, encantant la serp, donant-se l'aire de solvència de plàstic que tan bé s'ha sabut treballar al pas dels anys. Sempre n'ha sabut de fer això, de donar importància, de donar pàtina de categoria a continguts del tot prescindibles.

Si van al vídeo-blog, fixin-se bé com parla Jordi González, un periodista que va curt de lèxic, però que sap com fer-se l'home docte. Fixin-se com quan mira a la càmera en els seus ulls hi veus dos estats psicològics:

1r: "Què hàbil sóc enganyant a la penya, i que satisfet n'estic."
2n: "Com m'estan veient el plumero més d'un i més de dos, però si no ho fes jo ho faria un altre. Ho sento."

González és un ítem intel·ligent, però que de tant de recórrer pel camí fàcil, la intel·ligència se li ha rovellat. Ara, després de tants anys de tele-porqueria, la seva articulació mental és d'aprovadet alt, ni tan sols arriba al bé. Se li ha quedat en simple llestesa. És llest. Prou llest com per ser el borni en el país dels cecs. I com per fer creure que la gran virtud i l'èxit de la tele d'avui és el fet d'entretenir sense permetre que ningú no t'alliçoni, t'instrueixi, o et vulgui asseure al sofà de casa com qui t'asseu al pupitre de l'escola; en fer creure a l'espectador que la seva intel·ligència és de primer ordre, i que ningú no la qüestiona. I que, per tant, no passa res per muntar debats a base de crits i aplaudiments dirigits.

Si hi van, mirint-li els ulls, els pocs moments que mira a càmera. Mirint-li les mans. Contrastin la forma i el fons.
I després mirin la xifra de comentaris. Tot un èxit. O no?

PD: O directament passin de perdre el temps.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassa
Perillositat: possible
Risibilitat: alta
Humor: indetectat

Adreça:
blogs.telecinco.es/otravueltadenoria

Fitxa 47: Allau (The daily avalanche)

2010-03-11T07:39:00.004+01:00

Hi ha gent que viu a la xarxa; que quan apaga l'ordinador és com si s'hagués mort, com si es posessin ells mateixos en stand-by. I després, hi ha gent que a la xarxa t'hi mostra allò que viu. Hi ha gent que viu i després t'ho explica, i no a la inversa, que fins que no t'ho explica és com si no visqués. Com diu al seu bloc el nostre ítem d'avui, l'Allau, hi ha "vida després d'internet".

"The daily avalanche" és un bloc atractiu, viu i interessant, molt cuidat. Volia dir "entretingut", però prefereixo dir interessant. Pel que explica i com ho explica. Entra bé pels ulls, i a més és un bloc en català pràcticament despolititzat, fet força infreqüent. Ja és una troballa.

Hi podem aprendre sobre el món de Lewis Carroll, i de manera general sobre els llibres que el responsable del bloc ha llegit, mitjançant ressenyes rodones i acurades. Ens agrada com escriu, amb estil diafan, amb control. Té registres variats, però tot va sota la capa de la subtilesa: subtilment irònic, subtilment mordaç, subtilment líric, i sempre hi llueix la paraula pensda. L'ítem Allau és capaç de treure el suc d'aspectes curiosos, petits, quotidians. Com a exemple, pot escriure un llarg i interessant post sobre un producte alimentari molt popular a la Gran Bretanya, el Marmite, desconegut per a la gran majoria dels lectors, m'aventuro a dir. S'entén, aleshores, que tingui tirada per Quim Monzó, també mestre en rescatar curiositats i treure'n petroli. També vull destacar, com a exemple de bona construcció narrativa, el text "Indicis de primavera".

Però el post que he trobat més sensacional ha estat la recent entrevista a María Angústias Sacedón. He estat a punt de deixar anar aplaudiments i riallades mentre espiava, però no, quan espio espio, i he preferit deixar constància aquí del fart de riure que m'he fet, i també amb l'intercanvi de paraules amb els comentaristes, especialment amb un de bona fe i una mica despistat... Aquí l'ítem Allau ha portat la situació fins a aquell punt en què la ironia esdevé una navalla tan esmolada que ja començàvem a patir, però al final res; i és que fa la impressió que l'Allau mossega però no vol fer mal.

Una altra cosa que m'ha passat amb aquest bloc ara els l'explicaré. Un dia, no fa massa, hi vaig entrar amb intencions espiesques, amb la lupa desenfundada i lluent, amb l'ull frisós de recol·lectar elements. I què m'hi vaig trobar? Una fitxa a l'UQV! A més, una fitxa que seguia l'estil, la plantilla que segueixo jo per a fitxar. No hi faltava de res, ni tan sols la "valoració de l'ítem". Va ser un gran cop d'efecte(el post es diu "Little Brother"). Em va divertir, i així li ho vaig fer saber. Ah, però, quina finor, la de l'ítem. En mostrar-li la meva sorpresa, em va respondre: "qui pega primer, pega millor, U.Q.V..."
Justa la fusta. Allau se'm va guanyar. Potser intuia, perquè en aquesta casa s'havia insinuat alguna cosa, que seria centre d'una fitxa, i va pensar, murri ell, que la forma de prendre el control de la situació passava per efectuar un primer moviment d'experimentat estratega...

Ei, més enllà de la broma. Si parlo bé d'Allau és pel que habitualment em fa parlar bé dels ítems-ànimes. Perquè defuig els extrems. Perquè no hi ha pedància, ni suficiència, només un subtil vol de sornegueria. Té caràcter, i a vegades punxa, rasca, però no hi veus ínfules. Només una proposta personal, un projecte definit sobre allò que vol que sigui el seu bocí d'espai en el Monstre Xarxa.

Em fa la sensació que és d'aquells blocs que, after fitxa, hi segueixes anant. Per les bones sensacions que et deixa, per l'ambient de la casa.

Curiós: rodant pels blocs t'acabes trobant amb blocs que no sospitaves que te'ls trobaries allà, com ara la Bajoqueta, blocs que et sonen d'altres viatges, d'altres vides. Això fa pensar si realment la Blocosfera és tan gran com ens pensem.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
allausz.blogspot.com

Fitxa 46: Jordi Graupera

2010-03-09T07:18:00.001+01:00

Passejant pel port de Llançà, aquell capvespre, t'entretenies a mirar totes les paradetes d'arracades, polseres, cosetes fetes de fusta i d'altres curiositats. Jo, pacient, t'esperava, un pas enrera, mirant-te i pensant coses. No em fascinen les paradetes, ja ho saps. El meu instint és de caçador, no de recol·lector. Però podia esperar-te l'estona que calgués. No hi havia pressa. La tempreatura era perfecta, i no teníem cap altra preocupació que la de ser on érem, anònims, inadvertits.
Vam sopar en una terrassa, una paella més aviat anodina, salvada per la bona gana que teníem. Havent sopat, amb les penjarelles de llum tremolant damunt les aigües, ens va cridar l'atenció el caricaturista. En vam quedar a mirar-lo una bona estona. Amb una facilitat enorme plasmava, amb pols inquiet, amb un ínfim bocí de carbonet entre els dits, el rostre dels qui tenien l'humor de posar. En copsava els trets més acusats, els que ressaltaven, i els exagerava. El resultat era immediatament humorístic, sense ser cruel. Simpàtic.
Ens vam preguntar, mútuament:
-T'hi atreveixes?
I vam riure.
Al final no ens hi vam atrevir. Vas preferir fer-te trenetes al cabell, a la paradeta del costat, amb la closca sota els dits habilidosos d'una dona nigeriana. Però durant l'espera jo no treia l'ull -de reúll- dels llenços del mestre caricaturista d'allà al costat.

Avui pensava tot això.

M'ha resultat fàcil fer fitxes caricaturitzant aquells qui tenen, en el seu estil, tarannà o opinions, trets accentuats. En certa manera, fitxar és caricaturitzar. Exagerar una mica més allò que ja de per si els ítems et presenten ben decantat cap a alguna persistència concreta, agafar-te, com qui s'agafa a un clau roent, als aspectes extremats. Però, què passa quan el rostre del fitxat té línies harmonioses, cap deformitat, cap relleu pronuncioat, cap pòmul massa sortint, cap mentó massa quadrat, sinó un rostre on tot és suau i equilibrat? Hi ha rostres que no pots caricaturitzar, sinó que només pots retratar. Jordi Graupera. El seu retrat s'esgota en la repetició d'uns trets que només descobreixes llegint-lo bé.

Coneixedor de la realitat, seriós, argumentativament sòlid, sempre despertant les reaccions als nivells del pensament, mai de l'epidermis; coincidiràs en les seves anàlisis, o no hi conincidiràs, però la seriositat de la proposta farà que sempre la prenguis en consideració. Mai aquella escriptura per a excitar la massa, per encantar la serp, ni per convertir-se en centre de res; com els bons músics, que saben situar-se en el segon terme impresicindible, cedint tot el protagonista a la música. Els bons escriptors, els que no són vedettes, saben retirar-se del focus perquè llueixin tant la literatura com el missatge.
Sense demagògia: sobre una anàlisi que parteix d'una realitat no falsejada a conveniència, Graupera estableix una postura, opinant amb objectivitat, valgui l'oxímoron. O a vegades tan sols un dit que mostra, amb tota la intencionalitat. I des del sagrat rigor. Sobretot, el rigor.

Els textos de Graupera són llargs. Hi ha qui es queixa dels textos llargs en un bloc. A Internet, els sembla a alguns, tot ha de ser breu, directe. Tot en format pastilleta. El titularet per al diari digital de tres al quarto. I el desenvolupament? I el desplegament? I el fil? És el que li criticàvem el seu dia al Sergi Fidalgo. Com es pot anar a l'arrel de les coses en nou o deu línies? Com es pot ser radical, a Internet, si no hi ha temps per anar a l'arrel? Em pregunto perquè ja es dóna per bo, amb tanta facilitat, el fet de moure's sempre en la superfície de les aigües.
Ei, que no hi ha pressa. Que si l'escriptor no s'allarga no et pot dir res una mica consistent. Si no tenim temps, si ens crema el mouse sota els dits, és que l'únic que busquem és l'entreteniment, fàcil i immediat. I el periodisme no és entreteniment. I la bona literatura, em temo, tampoc. Un bloc no té perquè ser un passatemps.

Graupera, que escriu per a tothom, i a qui tothom respecta, troba la interlocució natural en els membres de la seva generació. Tancant cercles a mesura que va entenent el món, es converteix en una referència per a ells. I els que no som d'una generació anterior a la seva sinó que en som, cronològicament, els germans grans, força més grans però de la generació mateixa, ens mirem amb satisfacció i orgull com el tardanet brillant no ens fa caure la cara de vergonya, com altres, que el temps dirà si no són tan sols un bluff, o com a molt un espectacular però sorollós i fugaç castell de focs d'artifici. Sí, constatem que el nostre germà petit ja afina com un veterà.
I constatem que els cercles que tanca molts de nosaltres només els teníem mig entrevistos, mig embastats, però que ens faltaven uns deu o quinze anys de perspectiva. És un plaer veure com el nostre tardanet no té por de repassar la realitat sense fer trampa; com passa d'allò més petit -l'individu- a allò més gran -la cultura- sense miserietes ni impostures ni ganes d'escombrar massa cap a enlloc. Suposo que mirar-se el món des de NY, des de l'Alexandria del nostre particular Hel·lenisme hi ajuda molt.

Ítem-Graupera, una bèstia grossa, una bêstia itèmica de molta consideració. De les de debò.

Algun punt en contra? Sí. Que em maregen una mica aquelles ratlles de barberia i aquells elements que boten en el seu bloc. Ja veuen, senyors, a què he de recórrer si li vull criticar alguna cosa...

Valoració de l'ítem:

Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
jordigraupera.cat

Fitxa 45: Miraculosa Miró

2010-03-07T08:36:00.011+01:00

Avui m'estreno en el gènere epistolar. Li he escrit una carta a la senyora Miraculosa Miró.

Barcelona, 5 de març de 2010
Bar Mifer, extensió del'oficina de "U.Q.V. Security"

Benvolguda senyora Miró:

Aquest que li escriu és un anònim vigilant, un fitxador que ressegeix rastres per internet fins que troba blocs, comentaristes que considera remarcables des d'algun punt de vista. Ítems, en definitiva,com li agrada dir-ne. Vostè no em coneix de res, i jo a vostè tampoc, més enllà de la informació que vostè comparteix amb el món sobre vostè mateixa, mitjançant les moderníssimes Noves Tecnologies de la Informació i les Xarxes Socials: Linked In, Facebook, Twitter, i els seus blocs. D'entrada m'aclapara l'entusiasme amb què vostè acull les virtuds i avantatges d'aquestes noves eines de difusió personal, que des d'aquí no compartim. Pensem que tan sols fan la nostra anodina existència un pel més ridícula en pensar que som algú, volent-nos publicitar, singularitzar, emmig d'un magma monstruós dins del qual tothom es vol significar de la mateixa manera.

A vostè fa un cert temps que l'havia detectat, advertit, sota la seva faceta d'ítem comentarista, i sovint treia el nas als seus blocs, però sempre me'n retirava de seguida. Darrerament m'hi he capbussat, especialment al seu bloc "Ma Pitom!"

Abans de res diré una cosa, perquè així és com s'han de fer les coses aquí. Vull intenar convèncer-la que no parlo des de cap prejudici. És important que ho digui, perquè aquí, a Internet, entre tanta hiena i voltor carronyaire, que no atén més que a l'olfacte i quasi mai a l'enteniment, si inicialment no t'alliberes de sospites llavors se't llegeix de biaix, i el fons i la intenció del missatge queda malaguanyat.

Des de sempre m'ha interessat Israel i la cultura jueva, com a vostè. M'hi he aproximat a través de vàries vies, algunes d'elles tan poc sospitoses d'esquerranisme com pot ser l'obra de José María Gironella; o des de cròniques peridístiques del diari Avui, quan les circumstàncies de la meva joventut em van portar a necessitar de l'aixopluc d'una casa on aquest era l'únic diari autoritzat i sacralitzat; m'he perdut, en una ocasió, pels laberints del Toledo històric, només per trobar les sinagogues i passar-m'hi ben bé una hora, respirant una atmòsfera tangible, i ni sé com, fins i tot viva.

Dit això, però, li confesso que he sortit del seu Ma pitom!, francament, una mica alterat. L'atmòsfera de trinxera m'ha acabat aclaparant. Sempre m'han fet una mica d'angúnia els extrems. No la radicalitat, alerta. Els extrems. A l'arrel de les coses s'hi ha d'anar, sempre ho he dit, perquè la profunditat allunya de la cardinalitat, et clava en un terreny central des d'on tens una visió circular, privilegiada, de les coses. Des de l'extrem, des de la paret, no et pots girar cap al que hi ha darrera la teva esquena. No estic dient que vostè sigui una extremista. És simplement que les polaritzacions m'incomoden, i a vostè la veig molt polaritzada, molt segura, molt implacable en el diagnòstic, pel que fa a quest tema i a d'altres què, lateralment, vostè també toca.

I se'm gereren dubtes: no he entès bé, per exemple, allò del video de com els agents del Mossad van eliminar, recentment, un enemic Palestí a Dubai. M'hi ha semblat veure una certa condescendència amb l'assassinat. És gros el que dic, però és la sensació que he tingut. Si és que no diguim'ho, que em quedaré més tranquil. D'acord, ja entenc que els estats juguen amb tota mena d'armes quan els cal protegir-se, però també entenc que s'escau, per part de tots plegats, una certa cautela, prudència, disreció, amb els assumptes relacionats amb la mort. No podem fer "Ole, ole, que professionals, aquest del Mossad..." de la mateixa manera que no podem fer demagògia ni massa frivolitats, per exemple, amb els antics crims del GAL contra ETA. Abomino ETA, però aquí sempre, de les accions del GAL n'hem dit crims -tan criminals com els d'ETA- donat que és un crim tota mort que surt de l'àmbit de la llei. Hi ha crims passionals, crims d'Estat, crims de guerra, i a tots se'ls pot buscar un perquè, però no deixen de ser crims, encara que siguin els crims dels nostres amics.
Haig de dir, igualment, que entre els palestins hi ha densíssims nius de criminals? Doncs ho dic, no fos cas. I perquè ho penso.

També li he vist, senyora Miró, una tendència a la generalització gratuíta. Coincideixo amb vostè que hi ha molt mestre de primària progre-toia, però la generalització que els dedica m'ha semblat d'una patositat pròpia d'elefant enrabiat dins la cristalleria. És molt demagògica l'equació ensenyament públic=ensenyament sectari; molt, i vostè ho sap. I si no ho sap, ho hauria de saber, perquè el que és segur és que el món és molt més gran que el món que vostè coneix. I que consti, que gremialment no em toca gens de prop aquest tema, per bé que, de bona tinta, el conec. Des de la trinxera se sol disparar contra tot el que es mou, però de vegades hi ha danys colaterals producte del poc rigor a l'hora de parlar i de jutjar, i és una llàstima, perquè rep qui no hauria de rebre.

Mai no he entès la devoció d'alguns catalans per la cultura jueva. Puc entendre l'admiració, l'interès i el respecte, però em costa entendre la devoció. Els catalans, per tradició, solen defensar la seva cultura amb vehemència i intensitat, perquè els és la pròpia; però em sobten els esforços de constància per defensar, com fa vostè, la cultura jueva i l'estat d'Israel. És que vostè, senyora Miró, no ens acosta Israel. Vostè fa apologia, defensa d'Israel, perquè tot el que diu d'Israel ho emmarca, més explícitament o més subtilment, en el context d'una polarització, d'una oposició conceptual que sembla, llegint-la a vostè, irreconciliable, inmatitzable. Em sona a allò tan pueril que hem llegit a altres llocs, allò de "som els bons" i guanyarem". I és que dóna la casualitat que, a la trinxera contrària també s'ho creuen, que són els bons i guanyaran segur per mor de la seva bondat intrínseca.
Això ja no ho sé, però sembla que en el fons estigui polaritzant dues radiografies antagòniques a l'hora d'entendre el món, d'una manera incòmodament maniquea. Només hi trobo una explicació, a la opció que vostè ha pres -ben legítima, que consti- i per això, amb tots els respectes, li vull fer una pregunta: és vostè jueva?

Li adreço aquesta carta perquè la visita al seu bloc m'ha generat un estat de perplexitat curiós. No sé perquè, m'hi he sentit incòmode. Hi he vist, un cop més, una posició enrocada. Hi he vist trinxera, maniqueisme, com li deia abans. Li he vist poca finor, i, no la vull enganyar, he abandonat el bloc amb un lleuger però claríssim sentiment de crispació. Tant de bo em pogués convèncer vostè mateixa que tot això ho he confós amb, senzillament, fermesa, fe i convicció. Però aquell intangible que a vegades ens fa detectar que els nostres comunicants saben que la lluna té una altra cara, malgrat que costi de veure, en el seu bloc no l'hi he vist.

Rebi aquesta missiva com a reacció insignificant, però real, d'algú que l'ha llegit.

Salutacions,

Damien

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: variable
Risibilitat: possible
Humor: desconcertant

Adreça:
sielmonestanformos.blogspot.com

Fitxa 44: Gregorio Luri (El café de Ocata)

2010-03-04T07:40:00.002+01:00

Hem anat, el Boris i jo, aquesta setmana -estem desvagats, no tenim cap cas entre mans- fins a Ocata. Hem agafat el tren fins al Masnou, i gaudint de Rodalies Renfe Recentment Traspassades hem fet un trajecte curtet, còmode i descansat que ens ha permès xerrar de les nostres coses.
-El primer que faré quan arribem, serà anar a repassar els labavos de l'estació. Per si el conseller Nadal s'ha oblidat de passar-hi -diu el Boris. -Després, mentre tu vas a fer la feina, jo aniré a tirar la quiniela.
-Què?
-La quiniela. Faig quinieles, Damien.
-Perquè?
-Osti, Damien... a tu perquè et sembla que es fan, les quinieles? Que potser tenim gaire feina? Hi ha casos? Vigilàncies? Proteccions? En treus algun guany econòmic de la teva activitat fitxesca?
-No, però cada dia em faig més savi. Aprenc sobre el món i l'ànima humana a marxes forçades...
-Deixa't estar. Hi ha feina en perspectiva?
-A la vista no. Hem d'anar tirant del que hem guanyat darrerament...
-Doncs per això faig la quiniela.
-Fer quinieles és de pobres. I de pobres cutres. Documenta't, Boris, documenta't. Llegeix correcte, llegeix neo-liberal. Els diners es fan treballant, són el fruit del talent. A més, no es diu quiniela, es diu travessa. Les llengües s'han de...
-Sí, sí, ja ho sé tot això. I anar en tren també és de pobres. De pijo-progres- pobres. Tenim el Megane mort de riure. Ah, i deixa'm que et digui: les llengües les fan els qui les parlen, i la gent diu quiniela, petit Pompeu.
-De fet, Boris, no conec ningú que la faci, la travessa, així que no et puc dir si diuen quiniela, busson o seniseru... I per cert... què, encertes?
-La darrera vegada em va tocar un euro.
-Perquè la fas massa lògica. Segur que sempre poses que el Barça guanya i el Madrid també.
-Home, és clar. I que l'Espanyol perd. És el més probable que passi, no? La quiniela la vull encertar...
-Però l'has d'encertar amb resultats inversemblants, que no ho veus?
Notem l'alentir-se del tren, i per les finestres veiem el cartellet que ens indica que ja hem arribat al Masnou. Amb el mar a la retina, ens aixequem per baixar. Comentem que desde que els trens ja són nostres roden més fi, més català.

Caminadeta, com un passeig sense pressa, pels encalmats carrerons d'Ocata. Pel llarg carrer de Jaume I arribem a les escaletes que condueixen a la plaça d'Ocata. Baixant, a mà dreta, el Petit Cafè, amb el seu tendal carabassa i les seves tauletes a fora. Feia un solet preciós, i s'hi havia d'estar bé. Miro la gent que hi ha asseguda i m'aturo en sec.
-Has vist el teu home? -pregunta el Boris.
-Sí. Crec que és aquell que la cadira li levita dos pams per sobre del terra. Aquell de la Moleskine i la mirada perduda. Corre, ves a tirar la quiniela i deixa'm sol una bona estona.
-Bé, bé. On quedem?
-Aquí mateix, d'aquí a una hora i mitja.
Passo per darrera del meu home i em fico dins del bar. L'observo desde dintre. Se'n va, sobre dos quarts d'onze, i el cambrer surt a recollir el recipient del que s'ha pres. Quan torna, m'hi dirigeixo, amb la desinvoltura i naturalitat pròpia dels espies.
-Aquell senyor era Don Gregorio, oi?
-Sí. El coneix?
-No personalment.
Em fixo en el recipient buit que reposa damunt la safata. Oh, rebelació!

El Boris no m'ha fet cas i torna abans d'hora. Es deu avorrir en una vila tan plàcida.
-Boris, el meu home ens enganya. No pren cafè. Pren una infusió tranquilitzant.
-I?
-Res, coses meves. Ara torna a marxar. Deixa'm un parell d'hores i quan tornis ja parlarem del dinar. Haig d'escriure.
El Boris s'encongeix d'espatlles, amb un gest resignat.
-I què faig?
-Ves a... no sé, a tirar la primitiva.

Trec el MacBook i redacto.

La tranquilitat del jardí del Senyor Luri. "El Café de Ocata", l'espai on la calma transcorre amb la fluidesa d'un temps lent i estirat. Un club selecte on qualsevol subtilesa pren una dimensió insospitada. Un jardí al mig del qual hi ha una glorieta, sota la qual s'extén la taula rodona més amplia de la blogosfera. Si ahir tots els camins duien a Roma, avui tots els links porten fins al jardí del Senyor Luri, el jardí dels pensadors tranquils, dels ítems reposats. El sedant, la Til·la d'Ocata.
Cap acalorament, cap fricció, cap disputa. Només la pau dels savis.

Quina enveja, el Senyor Luri, l'ítem-Don Gregorio. Quin amfitrió. Quina Aristocràcia. Tot el que passa per la seva ment, sigui el que sigui -un paràgraf, un vol d'oreneta- és digne de ser posat al centre de la taula de conversa. Perquè així és com ho vol. La tertúlia de casinet culte, quinta-essència de la civilitat noucentista. Ell proposa; mostra; no alliçona ni adoctrina. Indica, assenyala. "Senyors, el tema d'avui és..."
Alerta, però, que quan vol parlar, el Senyor Luri, Don Gregorio, parla, narra, descriu, opina, i fins i tot, quan vol, com que la seva condició d'aristòcrata li ho permet, -el que puja pot baixar, però no sempre a la inversa- llavors s'humanitza i ens explica on va, com es troba, on dina, què li fa el gat, quina actriu li agrada.

De sempre, però, i anem al que veritablement importa, la regla d'or d'aquell jardí i de Don Gregorio és que si a una resposta s'hi pot arribar mitjançant el procés opotú, ell sempre deixarà que el diàleg treballi; el diàleg interior destil·larà les respostes, i potser les raons i les veritats.
Aquí és on volem plantar l'Arc de Triomf que Don Gregorio es mereix. Per creure en el procés. Per creure que en filosofia potser son més importants les preguntes i els processos que no pas les respostes; per creure-ho i obrar en conseqüeència. Altra cosa no podem fer. No té massa sentit fer una fitxa explicant els detalls de què és "El Café de Ocata", quan és un bloc enllaçat a uns quants centenars d'altres blocs, conegut a les set galàxies de l'Univers cibernètic. Tan sols en volem ressaltar la virtud principal: Don Gregorio no dóna les coses pensades, sinó que les dóna al pensament.

I com sempre, aprofitem.
En la cultura del doble-click, del cortar-pegar, de la rapidesa i de la immediatesa, què se n'ha fet del procés? Podent agafar un avió que et desplaça al destí en un pim-pam, qui vol, avui, agafar un tren que d'estació en estació, de paisatge en paisatge, et porti fins a la resposta, o potser fins a un lloc al que ni tan sols volies anar? Quin valor, quina puntuació atorguem al procediment encalmat, a la seguretat de la conducció lenta?
Després passa el que passa: que la gent de la cultura doble-click, especialment els Joves 2.0, es posen a fer sexe i no en tenen ni idea, per molt que siguin capaços de reproduir tot el mostrari de postures dels videoclips del Youtube, per què alguna cosa els ha matat l'amor al procés. Els crema la immediatesa; l'únic que es vol és arribar. I al final, amb tanta arribada ràpida ningú no queda ni content ni satisfet.

Per tot plegat, la llàstima és que El Cafè de Ocata no sigui més que un jardí virtual. Senyor Luri, si en té l'opurtunitat, compri una hectàrea de bosc, entre el Vallès i el Maresme, i organitzi un jardí com el que he somniat fent-li la fitxa. Un jardí real, com un Ashram hindú. Ens fa falta, de debò. Hi vindríem, a recuperar l'amor al procés perdut, i també a respirar la pau de les paraules, encara que fos des de fora, de lluny, des de la reixa.
I acabem, Sr. Luri. Volem felicitar-lo, més enllà de les poca-soltades que haguem dit més amunt, per un bloc de qualitat, el seu, que tan obstinadament apunta a tot el que apunta, i des de fa tant de temps.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
elcafedeocata.blogspot.com

Fitxa 43: Pafiam

2010-03-01T01:17:00.001+01:00

A veure, aquest sentit de l'humor...

Tots portem dintre un Mr. Hide, amagat, controlat, però que pugna per veure, de tant en tant, la llum del dia. I gràcies a la blogosfera, aquests petits monstres tan nostres, els nostres dimonis més íntims, poden sortir a passejar sota una careta anònima.

Aquesta és la fitxa d'un Mr. Hide.

I no és que sigui un Hide massa monstruós, tampoc, no es pensin. És un monstre tovet. Un pallasset, més aviat. El que el fa lleig, però, és que és un pallasset força repel·lent. No pas com el seu Dr. Jeckill, que és molt més amable.

El nostre Mr. Hide, el senyor-ítem Pafiam -acròstic de Pàtria, Fides, Amor- té una sèrie de fòbies. La principal és la progressia multiculturalista, de qui s'ha entretingut a recopilar el que ell en diu "perles", a partir dels mitjans de comunicació, especialment de TV3. Sí, Pafiam el Recopilador de Perles.

Ara, que per perletes, les seves.

La seva primera, fonamental i més curiosa perla: el principi MAMAMAMA. Què vol dir, això? doncs que els que formen part de la púrria progre i tonta sempre es poden etiquetar sota alguna d'aquestes "MA": Mamón, Maricón, Massó, o Marxista; bona, eh? Ah, quina mala gent, aquests de la MA... no, si ja ho deia Franco: l'amenaça permanent d'Espanya, aquell famós "conturbernio judeomasónico internacional..." perquè ja donava per fet que maricons i marxistes no calia, per pura obvietat, ni esmentar-los.
Més perletes: d'una ex-actriu porno, l'ítem-Pafiam en diu una "tiaputa", i també parla d'unes "putasses sueques", que es veu que van escriure un llibre del bon amor; Hmmm, qui les pillés, eh, Pafiam? Ah, no, que si són feministes "un home de veritat no se les tiraria mai" (Pafiam dixit).
I encara més coses: la seva defensa dels capellans és també curiosa, fixeu-vos-hi: "si algú, malparla dels capellans digueu-li: de part del Pafiam, o ets un imbècil o un fill de puta". Ole les formes! Això és llibertat d'expressió, i qui no ho entengui és un altre tros de mamón. Això, no sé perquè, em recorda la curiosa concepció de llibertat d'expressió que esgrimeixen personatges com Losantos o César Vidal -molt respectats, per cert, pel Pafiam- que entenen aquesta llibertat com a forma de promoure l'insult, la desqualificació i la demagògia. Ah, i ja m'hi peto amb aquest argument: aquests paladins de la llibertat "diuen el que altres callen". Doncs bé, si callen, aquests "altres", deu ser per alguna cosa. Potser per un sentit de la prudència, l'equilibri o de l'educació. Per cert, i això és una aportació personal: en Damien d'U.Q.V., de petit, va haver de tractar amb molts capellans. Alguns, els ho asseguro, eren bellíssimes persones. Però més d'un també era un autèntic tarat. Bé, m'acabo de guanyar una "MA", la de Mamón, amb tota probabilitat. O potser ja em converteixo directament en un fill de puta, ja que hi estem posats...
Més cosetes: en Pafiam també té, al seu diccionari, el terme "botifler". Exacte, el terme que designa els mals catalans, els traidorets o traidorassos, els que participen d'una sentimentalitat nacional desviada, impura i perversa. Oficina de Patents de Catalanitat: passin, que el pallasset Pafiam els farà el dictamen.

Per tot plegat no és extrany que hagi tingut com a comentarista l'inefable Idale, el mosquit de la Catosfera -paraules del Noctas-, l'Idale, el salvaguardador de la blancor immaculada de la raça àrio-catalana. Eh, com diuen en castellà, "tal para cual".

En fi, podríem seguir, però el que exposo ja és prou il·lustratiu. Jo quasi que demanaria l'ingrés de l'ítem Pafiam al sector odisfèric de la catosfera.

Ja veuen, doncs, que és un senyor no massa eclèctic, més aviat enrocat, victimista, lleugerament procliu a l'escandalització. I força desqualificant. Se li entreveu aquella por cerval al relativisme, el relativisme que tan insegurs fa sentir els ultramuntans davant del món, de forma que l'única manera que tenen de protegir-se és aquest dogmatisme, aquest constant pujar de peus sobre les seves pròpies veritats. Les úniques. I alerta, no te les imposen, nooooo, això mai... ells escolten, van fent que sí, amb el cap, mel·lífluament, però amb aquell deix d'infalibilitat que de seguida veus que et vol dir: tu ves xerrant, que aquí la veritat la tinc jo, amb el meu cul pontifici situat en la més nítida exactitud moral. I no hi ha res a fer. Cap visió polièdrica. Simplement ells, i la resta... mamons!

Ah, i té la humorística santa barra de viure convençut que les seves idees són tan valuoses, tan exactes i indiscutibles, que alguna "bèstia grossa" les hi copia i a sobre les difon. Com ara el Sr. Quim Monzó, que gràcies a Pafiam pot escriure que cap turista estranger hauria de venir a aquesta bruta, destartalada i progre-tonta terra catalana.

Però vaja, senyors, qui som nosaltres per criticar, si tothom és tan lliure de generar els deliris més fenomenals i creure en les idees que vulgui? Si ell defensa l'eix Pàtria-Fe-Amor com a fonament de la regeneració de tot plegat... quin mal hi ha? Si al capdavall genera aquesta morbosa reacció d'amor-odi deu ser perquè en el fons té personalitat, i surt de la grisalla que tant abunda. Ara: que quedi clar que aquesta valentia, aquesta llibertat, la hi dóna l'anonimat... darrera la màscara, com jo, se sent més lliure. No oblidem que és un Mr. Hide. Ara que, de debò, amb regeneradors així cada cop tinc més ganes de degenerar...

Per cert, aquesta observació sobre la llibertat que dóna la màscara, precisament fou el seu Dr. Jeckill qui una vegada la va fer. I el cas és que no recordo ben bé on...

I per acabar... com el salvarem, el Pallasset Pafiam? Perquè el salvarem, o li aplicarem el principi PAPAPA: Paternalista, Patètic, Pallasso, Paranòic..? Bah, si jo tampoc crec que s'ho acabi de creure: segur que ho fa de broma. El salvarem doncs, in extremis, per la via més honorable: la capacitat de riure d'ell mateix, que quan es desencega demostra que té. Quan va suspendre l'activitat al seu bloc, momentàniament, es va acomiadar dient que "penjava el nas vermell de pallasso". Això està bé. Que un sàpiga d'un mateix que és un alter-ego extremat, un desequilibrat emmascarat, un monstret que no pot evitar tenir dintre, però que des de les ribes del seny s'aconsella no fer voleiar gaire.

Critíquin-me la fitxa, si volen, Però abans han de passar pel "Pàtria, Fides, Amor" i veure-ho amb els seus propis ulls.
Au.
A veure, aquest sentit de l'humor...
Una picada d'ullet: ;)

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: total
Humor: escàs

Adreça:
pafiam.blogspot.com

Fitxa 42: Sir William Temple

2010-02-26T01:26:00.007+01:00

Els blocs...

Molts ítems conceben els blocs com a llocs des dels quals mostrar que tenen raó.
És possible tenir raó, d'això n'estem convençuts; esporàdicament o de forma regular. Tenir raó depèn de molts factors: de la capacitat d'argumentar correctament, o del bon ull que tinguis alhora de seleccionar les evidències que sustentaran el que diguis. Emperò, quan vulguis sustentar la teva raó en evidències gelatinoses, corres el risc de patinar damunt les teves pròpies paraules. Si ets precabut, això no té perquè passar-te, i segur que algun cop, de raó, en tindràs. Com diu Woody Allen, fins i tot un rellotge aturat l'encerta dos cops al dia. En el cas dels bloggers intel·ligents, saben tenir raó perquè són conscients del procés que cal seguir per arribar a certa solidesa.

Ara bé, hi ha gent que confon el fet d'anar tenint raó, amb el fet de posseir la veritat. Molts ítems tenen blocs concebuts com a aparador de la veritat que ells i només ells posseeixen, ja sigui per infusió divina, aclamació de la claca, adscripció a una tradició mil·lenària, o degut a la debilitat mental que dóna la por de viure amb una certa valentia. I amb tots aquests no hi ha res a fer: és impossible parlar-hi. Fonamentalment, perquè per parlar amb algú cal que tingui la capacitat d'escoltar. No de sentir, com quan les mosques o la pluja es fan notar, sinó d'escoltar i d'atendre. Però els posseidors de la veritat tenen aquesta funció mental desactivada. De fet és lògic: què nassos ha de voler escoltar aquell qui guarda a la seva caixa forta l'escriptura de propietat de l'única i majusculosa Veritat? Això sí, fa tant de riure quan els veus esclatellar-se, amb els patins mal cordats...

Altres bloggers renuncien a exercir de seriosos comptables de raons i veritats. Són els que conceben les seves llibretes cibernètiques com a expositors de les seves vivències. Els que t'expliquen com els va; amb qui queden, amb qui lliguen, on estudien, quan fan els anys, quin és el paisatge que els envolta i de quin color són les teulades de les cases del seu barri.

El nostre ítem d'avui, Sir William Temple, té aquesta doble faceta itèmica. El podem trobar per aquí per allà intentant tenir raó -no m'atreveixo a dir si és dels que posseeix la Veritat- i al mateix temps el podem trobar a casa seva, explicant-nos la vida, recolzat a "La Barra d'en Temple". Per cert, sobre el títol del bloc se'n poden fer vàries lectures... personalment, és dels que trobo més aconseguits.
Ens ocuparem de la faceta relata-vides del nostre ítem d'avui, la seva faceta certament simpàtica, deshinibida, entremaliada sense ser descarada, i que mira, no saps com, et fa que el vagis llegint. Ens oblidem de les raons que vol remarcar quan opina en blocs de temàtica política, i ens limitarem a fitxar-lo des de la posició que ocupa al racó del seu pub.

Els catalans, val a dir-ho, som com una mena de plaga. Tu passes per Alexanderplatz, a Berlin, i dins la cua que s'espera per pujar a la torre de comunicacions, colossal, emblemàtica -ho lamento, concentradíssim Pochaco, m'agrada la Fehrsehenturm- sents sempre una tremenda gatzara de catalans; atapeïnt les sales del Prado, de la National Gallery, del British Museum, de Disneyland Paris... catalans, jolius i faceciosos. Si fins i tot a Corea del Nord hi tenen un català en llocs de responsabilitat política! I per descomptat, a les ribes del Riu Negre, Dublin, no hi podia faltar la nostra representació catosfèrica, la del nostre ítem-Sir, distingit i cèlebre.
Sir William Temple té l'encert d'adoptar un prisma humorístic a l'hora de descriure la realitat que l'envolta. Una distància irònica, un pèl maliciosa, però gens malintencionada. S'entreté a explicar els surrealismes del transport públic a Dublín; les peripècies dels operaris que li reparen la vivenda després d'haver patit un desperfecte incendiari. És un noi que porta afincat molt de temps en aquell punt geogràfic, i que ja el coneix prou bé com per explicar-lo amb gràcia.
És habitual que adopti un recurs narratiu consistent a tatxar línies escrites, mantenint-les, però, llegibles, on ens dóna informació real, però que no "convé" oficialitzar. Aquest efecte dóna un resultat divertit, i li permet girar el focus de la sornegueria sobre si mateix, i així passar-s'ho bé exhibint-se i sent el centre d'atenció, un plaer que, siguem sincers, a tots ens agrada de gaudir de tant en tant.

Catalans arreu del món, molts d'ells joves, com el senyor ítem-Temple, responent a la moderna crida d'un dels nous conceptes avançats: la mobilitat. Avui dia cal apostar per la mobilitat. L'Espai Europeu d'Educació Superior, el celebrat i vilipendiat Pla Bolonya, està concebut entre d'altres coses per a potenciar l'amunt i avall del personal. La potenciació de l'habitatge de lloguer també vol afavorir que ens busquem la vida per aquí i per allà; l'aprenentatge d'idiomes, tan necessari, diuen, aquesta altra obsessió, també ens ha de permetre moure'ns com peix a l'aigua en aquest món globalitzat. Res de pretendre tenir la feina a deu minuts de casa, la feina que t'ha de durar per a tota la vida. No, això ja és obsolet. Això és la rèmora d'un món concebut des de les catacombes més obtuses de les concepcions socials més equivocades. Els lents, els estàtics, seran els fracassats d'avui i de demà. Els ràpids, els mòbils, els nòmades sobradament preparats estan cridats a tocar el cel. Diuen...
I els anquilosats, apoltronats, cul-pesants fills del baby boom, els ja-no-tan-joves-ni-sobradament-preparats... a mirar-nos-ho amb enveja. Qui pogués, a dia d'avui, ser un ítem-Temple, i viure a Dublin, i si convé a Boston, Rock Hill (South Carolina) o Colònia.
Gràcies a la xarxa no ens sentiríem tan lluny de casa. Gràcies al bloc ens tindrieu dins de casa vostra. Fins i tot podríem seure a taula, amb tota la família, l'únic que en comptes de ser-hi en cos i ànima hi seríem dins d'un portàtil obert, amb la nostra cara en pantalla, gràcies al prodigi d'una web-cam. No em diguin vostès que el món no ha fet un salt endavant...
I gràcies a aquests blocs de catalans pel món rebem des de la nostra pròpia mirada i esquemes mentals tot un volum d'informació valuosa sobre móns que mai no podrem trepitjar.
I acabem preguntant-nos quants William Temples s'escamparan en el futur per aquests móns de Déu, imparablement globalitzat, i sovint localment ralentitzat. Quants blocs de joves -34 anys és ser jove?- podrem llegir, i serem partíceps de les vivències particulars d'aquells qui ens les voldran explicar, amb un punt d'orgull i d'enyorança?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: escassa
Humor: constant

Adreça:
marquitus.bloc.cat

Fitxa 41: Agustí

2010-02-22T07:33:00.000+01:00

Una vegada, un estudiant desesperat -universitari- li explicava a un altre que, en voler saber què havia de fer per encarar bé un examen de setembre, havia intentat, al juny, parlar amb el catedràtic que li impartia l'assignatura. El noi, visiblement molest, es queixava que el Dr. Fortuny se l'havia pres a la lleugera, i només li havia donat una indicació: "A l'estiu, St. Agustí sota un pi". El noi, deia, de primeres havia rigut la gràcia del catedràtic, i després li havia dit "no, seriosament, Dr. Fortuny..." I l'altre: "A l'estiu, St. Agustí sota un pi, he, he, he..." I que no l'havia tret d'aquí.
Jo, amb el radar activat, també reia, per dintre. Aquest tipus de coses, després, jo les posava per escrit i les passava als foscos dirigents del SEF, que mai no vaig saber què en feien d'aquells informes absurds que els facilitava.

Anys després, m'he trobat amb un altre Agustí que em dóna la impressió que també deu tenir poders i efectes purificadors, especialment si tinguéssim l'oportunitat de llegir-lo amb regularitat, si no sota un pi, almenys en un bloc. Però al majestuós Agustí de la xarxa només l'he sabut trobar, esporàdicament, a l'ombra de blocs aliens, com ara el Dietari a Destemps de l'estrafolari Vila. Així doncs, l'ítem Agustí, segons les bases de dades d'aquest espionatge catosfèric, només consta sota aquest àlies i únicament com a comentarista. Això sí, dels bons.
Suau i profund, no estalvia referències a autors de calat. L'identifica un aclaparador sentit comú, i en la seva versió polemista projecta placatges sòlids, legals, dins dels cànons, però d'una elegància i una contundència de classe A. Et pot clavar una pentinada oceànica, de clenxa al mig i tupé. Fins a una calavera, seria capaç de pentinar, si fos el cas.
Perquè a l'ítem Agustí no li aixequen la camisa, les plomes novelles, ni amb artificis literaris ni amb boutades efectistes. Els veu el plomall (ai, no, el llautó) amb eficàcia d'escàner. Sap quan s'escriu amb finalitat o quan s'escriu per excitar la massa, a boca calenta, des del desconeixement de la realitat, i a major glòria del lluïment egòlatra.
Denuncia que s'utilitzin veritats per a dir mentides i que els escriptorets s'ocupin més de la petita veritat pròpia més que de la veritat en si. Quan no hi ha esperit en el que s'escriu ho fa notar.
Me l'imagino com un motor diesel, que fa quilòmetres amb tranquilitat. Però que si li busques les pessigolles posarà el turbo i desplegarà una panòplia de sabres dialèctics que recordaràs durant molt de temps, com jo recordo aquell moment genial en què deia, d'un escriptoret, que es pensa que marca molts gols quan l'únic que fa és confondre la porteria rival amb la caseta de la banqueta dels suplents, la del propi equip.
A la jovenalla que escriu, el millor que els pot passar és que els surti un bon Agustí que els abaixi una mica els fums. Que els obligui, quan escriuen, a pensar que algun lector intel·ligent els sotmetrà a la prova del nou, la del cotó-que-no-enganya, i segurament, si no els pesa massa la barra -que també pot ser- procuraran cenyir-se a uns marges ben definits d'aconsellable rigor, més que si sabessin que tot el que tindran com a lectors serà la tropa de l'ovació incondicional, els que idolatren tot aquell que els diu el que els agrada sentir, dit una mica millor del que ells ho dirien.
Un senyor gran, o un senyor, en qualsevol cas, intel·lectualment sòlid i implacable, que et mira amb lupa i no te'n deixa passar ni una.
En certa manera, també és com si fos un que vigila, però amb una talla i un aplom que ens meravella. El seguim, li busquem el rastre, encara que el preu a pagar sigui el d'haver-nos d'empassar dietaris onanistes i males llets de vella incompresa. Què hi farem, res és gratis.
L'emplaço a dir-nos, si per alguna casualitat còsmica li arriba el nostre prec, si té algun lloc on poguem llegir-lo. És un crit en el buid, però si per algun eco extrany pot rebre el missatge, l'escoltarem.
Perquè no crec que l'Agustí sigui l'Agustí Colomines... Vaja, no se sap mai, però avui per avui pensem que no.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible

Fitxa 40: Joan Herrera

2010-02-17T08:32:00.002+01:00

Va ser fàcil desfer la petita xarxa de passarells que seguien la tutora assetjada, l'Alícia, i es divertien fent-la patir en els trajectes en metro fins a casa seva. Eren dos. Un aviat va desistir, dissuadit pel volum físic del Boris. Amb l'altre va costar més, però seguint-lo visiblement -perseguint-lo, per ser més exactes- pels passadissos d'enllaç de l'estació de Sagrera n'hi va haver prou.
Però el cervellet del cas, que operava de lluny, el que li tenia jurada a l'Alícia per haver-li obert un expedient, era un adol·lescent semi-perturbat, que s'havia plantat amb quinze anys desconeixent el significat de la paraula "no". Aquest, un dia també va ser localitzat pel Boris.
A la plaça d'Orfila, a Sant Andreu, el va agafar per banda. Resulta que l'angelet, a més d'organitzar assetjaments, venjatiu ell, exercia de petit camell.
-Li vaig treure la meva placa d'agent de l'extincta policia secreta txecoslovaca, la que em va regalar aquell ex-agent que també em va subministrar la Brno, recordes?
-Sí, me n'havies parlat. Però Boris, aquests mètodes...
-S'ha de ser efectiu, Damien. Li vaig dir que era de la Interpol. Per això de l'accent.
-Apa, aquí!
-No deu saber ni què és, la Interpol. El marrec estava acollonidet. Ho va cantar tot, i em va donar tota la mercaderia. La tinc aquí.
El Boris deixà sobre la taula dos "xivatos", l'embolcall de cel·lofana que recobreix els paquests de tabac. Estaven plens de fulles de marihuana, força mal triturades. No hi havia cabdells, només fulla, i segurament de planta mascle. Qualitat ínfima.
-Em va dir que les treia de les plantes que cultiva el seu pare. Que per un xivato es treia entre cinc i deu euros, i que els venia a marrecs més petits que ell.
-Déu n'hi-do. Que podrit que està tot.
-Li vaig demanar el DNI, i no el portava, naturalment. Li vaig dir "espera't aquí que ara vindrà una patrulla dels Mossos, a detenir-te, per assetjador i per traficant". I vaig treure el mòbil, simulant. Com ja m'esperava, va apretar a córrer com un posseit. Des d'aleshores, ni jo ni l'Alícia els hem vist més, i jo diria que el cas està tancat.
-Me n'alegro. Ara només queda una cosa per fer. A través de l'Alicia podem informar els seus pares, abans que l'angelet la faci més grossa. Dels altres no tenim cap manera d'identificar-los, perquè no eren alumnes del mateix institut.
-Sí, potser seria el correcte. Però la veritat és que no m'hi preocuparia gaire. N'hi ha centenars com ell; una cantera de futurs delinqüents d'origen no marginal. T'ho dic perquè justament el problema d'aquest noi són els seus pares, hi pots pujar de peus.
-No ho dubto, Boris. La màgica generació del baby boom... Els born in the sixties...
-Quin encert, el nostre, Damien, de no haver tingut fills...
-Home, Boris, això és fort de dir. Alguns dels que ens llegeixen no hi estaran gens d'acord...
-Que ens llegeixen? com vols dir?
-Home, Boris, som personatges...
-Perdona, personatge ho seràs tu. Jo no sóc cap personatge. Ni tu tampoc. Estàs fet un bon personatge, això sí, però... personatges? Ara no sé què t'agafa.
-És igual.
Em va mirar, com si no hagués entès res. De fet, no entenia res, però jo vaig fer un gest amb la mà, com volent dir que no em fes cas.
Llavors el Boris digué:
-Què, ens fumem aquesta meravella?
-Si home, i ens acabem de quedar tontos per sempre més.
-Doncs va, treu el Knockando. O vols que anem al Mífer?

Al Mífer, entre glops de Cutty Sark, el Boris sostenia que la podridura social en la que nedem no té retorn. I que per això creia que el més sensat era deixar la direcció de la societat en mans dels ultra-liberals perquè portessin el capitalisme fins a les darreres conseqüències, fins que petés tot el sistema, i que es regenerés tot des d'una nova base. A mi, encara que em pesés, em semblava que tenia raó, però jo volia tenir alguna conversa seriosa amb algú que encara creiés en les virtuds de l'esquerra.
-Vull fitxar el Joan Herrera -vaig dir. -Però se m'escapa. El seu bloc és massa superficial. Actualitza poc. Això sí, fa la sensació que els articles els escriu ell personalment, no com d'altres, com ara el Carod o l'Hereu. Del bloc del Joan Herrera, jo, personalment, en trec poc suc. Crec que un dia agafaré una bicicleta d'aquestes del Bicing i em posaré a fer voltes per Barcelona fins que me'l trobi. Me li posaré al costat i li faré preguntes.
-I què li preguntaràs?
-Doncs mira: Joan, no creus que segueixes amb un discurs massa simplista, perquè l'entenguin els joves... i acabin rient els vells?
-Et mirarà malament.
-Joan, és possible ser d'esquerres en un context capitalista sense ser radicalment transformador?
-Et sortirà amb evasives.
-Joan, el sector privat és més productiu i dinàmic perquè l'empleat té por que el fotin al carrer, veient-se privat de l'accés al consum. Si això és així, quina és la por que té el treballador del sector públic?
-Et pot dir que el treballador no ha de produir mogut per la por sinó per la seva responsabilitat social. Utopia.
-Joan, dius que un govern d'esquerres no pot ser poruc amb els bancs i el sector financer. Creus que en el capitalisme de mercat l'Estat pot ser quelcom més que un titella de la banca i de les multinacionals?
-Et dirà que no ho ha de ser, però que ho és per culpa de la dreta.
-Joan, perquè fa tants anys que es parla de la Taxa Tobin, sense resultats visibles?
-Et dirà que ara s'hi posaran seriosament, que ell sempre hi ha cregut, però que si no tira endavant és culpa de la dreta.
-Escolta, Joan, no és incoherent voler regular el mercat financer i defensar que els manteros puguin tenir via lliure?
-Et dirà que una cosa és la pobresa i una altra els poderosos.
-Escolta, Joan, diuen que sou comunistes...
-Et dirà que són eco-socialistes...
-Potser sí, que em diria tot això... o no. Tinc curiositat. Ves a saber, potser el noi té propostes interessants...
-Tu les hi has vist, a bloc?
-De fet no. Com tots els blocs de polítics sembla que tinguin raó en tot, i bona visió estratègica. Però tot queda en un pla molt eteri, amb poca concreció i profunditat... Típic bloc de polític. Però bé, almenys, el Joan Herrera utilitza un bloc de blogspot, arregladet, però senzill, popular... no com el de l'Hereu, que costa una fortuna de mantenir...

Acabem aquesta conversa, i sortim del Mífer. Anem a fer la copa final al Louis Se Va. Al davant hi ha tot el parament de bicicletes del Bicing, i somric. No, desisteixo de la intenció. No aniré a la recerca del Joanet Herrera, aquest noi que sembla tenir-los ben posats, que llegeix la cartilla de cara la càmera de televisió del Congrés dels Diputats, amb un punt de mala llet que a mi me'l fa simpàtic.
No, m'aconformaré a veure què va dient al seu blog, i el fitxaré com pugui. De fet, crec que ja el dono per fitxat.
I ara és el moment de fer-ho, perquè més endavant, quan s'intensifiqui aquest procés de campanya electoral constant en què ens tenen sumits els polítics, i especialment quan ens caigui a sobre la campanya oficial, serà molt mal moment per fer-ho.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: baixa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent

Adreça:
joanherreratorres.blogspot.com

Fitxa 39: Toni Ibàñez

2010-02-14T01:26:00.001+01:00

Com que a la xarxa hi ha tota mena d'ítems, avui és el torn d'un ítem-poeta.

El Sr. Ibàñez, l'ítem-poeta, és un senyor tot presumit. Li agrada posar-se guapo per sortir bé a les fotos, i quan sap que ha de tenir visita endreça la casa, compra flors, treu la funda de roba dels sofàs perquè llueixin els bons entapissats de pell. Bé, bé, ens agrada; les coses han de fer goig, estar endreçades, netes i polides. Des que va saber que l'aniria espiant, ha fet unes reformes al piset que li han quedat francament bé. De debò, l'aspecte del seu bloc "Entrellum" ens agrada més ara; abans el trobàvem massa recarregat de coloraines, de tanta bandereta de xarxa social i cosetes que distreien. Ara li queda molt més elegant, elegant i modern al mateix temps, i tot fa joc amb tot. A més, el senyor Ibàñez és un amfitrió atent, tot ell cortesia, un ítem simpàtic que sap que viu de les visites, i que procura tractar-les bé.

El nostre ítem-poeta és un veterà a la Catosfera, un autèntic pioner, que amb diversos blocs de llarg recorregut ha anat consolidant el concepte de ciber-escriptor, entenent que els escriptors també han de fer-se visibles allà on hi circulen tants ulls, tantes mirades. L'estatus actual del Sr. Ibàñez és el resultat d'una enorme feinada, i això s'ha de reconèixer.
I tampoc no hi ha cap mena de dubte que el nostre poeta es té a si mateix com a principal centre d'interès; al Sr. Ibàñez li encanta jugar amb el seu melic ("ralet, ralet, de qui és aquest meliquet? del poeeeta d'internet!!") i que no defuig cap ocasió de mostrar-nos-el. Ell treu el nas -i el melic- on sigui que li vulguin mirar una estona: a la premsa, a la ràdio, a les tertúlies, als concursos -l'han sel·leccionat per anar a concursar a l'Illa de Pàsqua. Quasi res... I això, que se'n par-li, i tant que sí, encara que sigui malament, però que se'n par-li. Que el trànsit cap a "Entrellum" sigui constant, per poder seguir dient que és dels qui té més visites a Internet i més prestigi reconegut com a blogger... I la veritat és que, com se sol dir, s'ho curra, això de promocionar-se. Se sap vendre, i la gent que se sap vendre aquí sempre l'hem admirat.
El senyor Ibàñez té una fe granítica en les virtuds de la xarxa. Normal. És la gran plataforma de promoció i difusió de la seva producció litarària, també editada en paper -en llibre, vull dir, això que es veu que aviat desapareixerà- i de les activitats de l'escriptor. I es promociona, tot cofoi, amb mal dissimulada satisfacció: mira d'on em criden. Mira on escric. Mira qui m'enllaça. Mira qui m'entrevista. Mira'm, mira'm, mira'm...
A més, com que domina les eines neo-tecnològiques, ha reinventat el concepte de poeta, adaptant-lo als nous temps. Res de pergamins i plomes d'oca. Ordinador, no-sé-què 2.0, vídeo, i el que sigui: sap treure tot el partit de la tecnologia. D'aquesta manera ha inventat la video-poesia. Sí, aquella mena de muntatges que abans se'n deien "un audiovisual". Sí, sí, allò tan obsolet, però que digitalitzat i penjat a Internet ja sembla un avenç trencadorament innovador.
Al bloc "Entrellum", la veritat és que un s'hi entreté: sempre hi passen coses. Des de la campanya constant de l'autor, que pren formes ben variades, a intercanvis epistolars, a opinions i reflexions sobre l'actualitat. I aquí pararem un minutet, perquè li volem estirar una mica les orelles, senyor Ibàñez.

Li hem llegit, aquests dies, coses sobre l'enrenou de Reagrupament i les coses del Dr. Carretero. Estem d'acord amb vostè en com poden ser de repugnants algunes pràctiques a la xarxa consistents en esbombar la vida privada de les persones. Hi ha molts ítems a la xarxa a qui els agrada fer mal a base d'explicar drapets privats, sense cap mena de vergonya ni fre moral. El senyor Ibàñez m'entén. Tot el meu suport al que va dir vostè, sobre com abomina l'argument "ad pudendas" que els menja-sopetes de sempre, els frustrats, reprimits i amargats de tota la vida mai no dubten a utilitzar, com aquells a qui vostè es referia, els qui han tret drapets de la vida privada d'en Laporta i en Carretero. Estic, insisteixo, d'acord amb vostè, però això mateix li recrimino que hagués il·lustrat l'article amb les fotos de les noies en qüestió. No ha estat coherent. No pot contribuir al creixement del xafarderisme. No pot ser un vulgar Jordi González, encara que sigui en versió mitigada. No, les fotos hi sobraven. No pot fer com TV3, "aquestes coses nosaltres no les fem" i acabar fent-les sota una aparença de falsa distinció. Jo no tinc perquè saber, de mans de vostè, la cara que fan aquelles noies, i començar a valorar si són guapes, si són pàmfiles o tenen pinta d'això o d'allò. Aquesta informació no la vull. Jo, almenys. Li resta punts, això, Sr. Ibàñez.
Au, ja està.

Amb l'autoestima disparada com un coet, dóna la impressió que l'ítem-Ibàñez s'ho passa bé i neda en la piscina olímpica de la felicitat. Pel que es veu, la xarxa, a un, el pot arribar a fer feliç... Si es demostra que és així, com hem de venir alguns, els típics aixafa-guitarres, a qüestionar-ne les virtuds?
Endavant, ciber-poeta. Gaudeixi de les meravelles d'Internet i dels beneficis personals que li ha comportat. El que té és ben seu i s'ho ha guanyat amb tenacitat. A més: volem dir que ser poeta és un fet encomiable i heròic. Un poeta és algú que es dóna, s'exposa, es despulla. Amb les artificiositats corresponents, amb les trampetes, ja ho sabem, que el poeta sap que mentre es despulla es disfressa. Però el que està escrit està escrit i queda.

I no hi ha temps, perquè la fitxa ja és prou llarga, per debatre el tema dels autors dins la xarxa. Només volem dir que des d'aquí creiem en el fet de respectar i lluitar pels drets de l'autoria, que en són uns quants. Que malauradament, si altres han de fer negoci amb el que fa l'autor, l'autor s'ha de defensar i se l'ha de protegir. Una altra cosa és que les coses ens les volguem regalar. Com ara jo, que li vull regalar un poema. No per res, perquè en faci el que vulgui. I per fer veure que tots busquem, permnanentment, alguna cosa.

Passes mortes

Passes mortes,
caminants anònimms
descobrint
que allà on s'aturen és allà on un dia tots
van començar.

Sense estrelles,
amb cua daurada,
sense rumb
damunt les aigües d'aquest mar
que creies que era molt més gran...

Potser val més que no em pregunti res,
més enllà del teu somriure,
que ara brilla molt més clar.

Perquè és quan rius,
que me n'adono
que només vivim per viure,
que la sang
de l'univers és la sang que tu portes dintre.

No la busquin a la xarxa. Ningú no els dirà que és d'en Damien, l'espia que només creu en les ànimes darrera les paraules, i que per tant li ve molt de gust exercir el seu dret de triar-les.

Perdoni, ítem-poeta, Sr. Ibàñez. No es pensi que m'havia oblidat de vostè. M'ha agradat molt poder adreçar-li tot això. Un poeta, bo o dolent, és sempre un valent.
A vostè ja el coeixia de molt abans d'això de les fitxes, i sempre m'ha semblat això, que ser poeta a la xarxa, on hi corre tant de cafre, i creure-hi i no fer-se mai enrera és d'una enorme valentia i mereix tot el respecte.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: òbvia
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

Adreça:
entrellum.blogspot.com

Nota sobre els comentaris:

A partir d'aquest moment queda habilitada la moderació de comentaris.
Els comentaris dels bloggers fitxats seran sempre publicats, sigui quin sigui el seu contingut, si estimen opurtú dir alguna cosa en relació a la seva fitxa. És el seu dret a dir la darrera paraula.
Tinc una idea molt clara del que vull que sigui aquest espai, i per tant, del que no vull que sigui.
Demano disculpes si això ocasiona alguna molèstia als comentaristes que aquí sempre han demostrat bones formes i sentit comú. Estic convençut que si tenen ganes de seguir comentant no es trobaran amb cap sorpresa desagradable ni per part meva ni de ningú altre.
Salutacions.

Fitxa 38: Odisfera (i La Iaia Punkarra)

2010-02-11T07:40:00.004+01:00

Aquests dies he estat passant pels blocs del sistema BAT, i la veritat és que hi ha hagut animació. Tota la colla reagrupada ha estat força alterada, metabolitzant com han anat podent el terrabastall que els ha sacsejat des de dins, des dels mateixos fogons de la cuina de la independència. S'han llençat els plats pel cap uns amb altres, amenaçant-se d'esbombar tot el que saben per posar al descobert tripijocs, jugadetes ocultes, conspiracionetes, reunions paral·leles... Jo pensava que reagrupar-se comportava un mínim grau d'unitat, i pel que es veu res de res. Un amenaça de dir tot el que sap d'uns quants, mentre d'altres també l'amenacen de cascar tot el que saben d'ell... en fi, que els he vist molt en forma pel que fa a fúria furibunda, però en aquest cas canalitzada d'una manera nova, fora de l'habitual.
Seguint alguns rastres, i veint que al sistema BAT no hi havia cap bloc prou rellevant més enllà dels que ja han passat per aquí, vaig arribar quasi sense voler-ho a un curiós sistema catosfèric, del qual en tenia molt poca notícia: l'Odisfera.

L'odisfera és un conjunt de blocs, d'implantació territorial majoritàriament gironina, que reparteixen llenya a base de bé. Però ho fan a la seva manera. Són els reis de l'estripada, de la irreverència, se'n enfoten del mort i del que el vetlla, pel broc gros. I tots comparteixen una clau: divertir-se amb les seves poca-soltades a costa del que, més que odiar, els dóna magnífics pretextos per fer conya.
N'hi ha una bona llista: "Ja puc dir missa", "Jo només follo a pèl", "El Senyor Gerent", "Ja ho heu aconseguit" (blog de la Srta. Tiquismiquis), "Remitjó", "Descans: el bloc d'un home que descansa", "Blog del Dr. Muerte"... No sambla haver-hi un astre rei presidint aquest sistema odisfèric, i una mica tots són a casa de tots. Al principi deia... uff, això és estripar per estripar. Però no, el que hi ha és una clau humorística compartida, i sota les contínues estripades s'hi detecta amb neta definició la veu dels autors, i...

-Ei, ei, para el carro, Damien.
-Què? Què passa? Qui parla?
-Sóc jo, en Damien.
-No, perdona,en Damien sóc jo.
-I jo.
-A veure doncs, què és això, els Solil·loquis de Sant Agustí d'Hipona? Conversations with Myself, de Bill Evans?
-Per l'estil. Va, fes la fitxa correcta a aquesta gent.
-L'estava fent, Damien...
-No, Damien. La fitxa que es mereixen.

Aquests odisfèrics han tingut la feliç idea de convertir-se en transgressors just en un moment en què ja està tot absolutament transgredit. Consegüentment, els neo-transgressors periclitats es troben amb que ja només els queda, si volen anar més enllà de totes les transgressions, tornar a aquell terreny inicial des dels quals els pioners de la transgressió van començar a saltar-se límits. Per això subjau, en les seves filigranes, un pòsit de conservadorisme força detectable, decebedor, i un punt recalcitrant. Clar, jo m'imagino que a ells els sembla que hi ha un terreny institucionalitzat, del qual ja estan farts i fastiguejats, que no és altre que el dels valors de l'eco-progressisme, el bicicletisme i els valors pijo-progres. Per això la transgressió l'entenen com una regressió a la testosterona i a la vociferació; a l'individualisme, al masclisme i a la moda del cinisme; la moda aquesta que ja coneixem. La moda, nens, la moda del cabronisme, del cafrisme intel·lectual com a primària forma d'exaltació del jo. Ah, i a sobre de seguida els surt l'orgull de la Pàtria ferida i aquesta esctuctura mental catalana tan burgesa i tan poc, oh paradoxa, tan poc contra-cultural i tan poc underground. Sí, la modeta aquesta de fustigar la muticulturalitat, la rasta. Bah, senyors, que aquest discurset transgressor ja està més que vist i revist.
Total, que la transgrssió se'ls queda en pura irreverència, buida, que molts cops no va més enllà de trobar fotos freak a Internet. Senyors... transgredir des d'Internet, amb un pijíssim ordinadoret com a arma? Què volen que els digui.
Ja veuen vostès. Com que odiar és gratis, aquí odiem aquesta irreverència d'enfant terrible que només vol que el mirin, sense massa projecte que no sigui la bandera de l'ego. De fet, ¿quan el transgressor professional ha tingut algun compromís amb el projecte col·lectiu?

-Para, Damien. No vas bé.
-Ja ho sé. No me'n surto.
-No. No t'has fixat que l'Odisfera també dispara contra certes tares socials contemporànies amb les que tu tampoc hi convius gens bé?
-Doncs sí... La mandra mental, la incapacitat de projectar-se sota uns mínims d'esforç, la desídia, els Ninis, el ho-vull-tot-mastegat, els comportaments individuals estúpids... ells, tot això, ho radiografien molt bé i ho denuncien a crits, ja en sóc conscient... És que m'he ficat en un jardí volent fitxar de cop tot un sistema planetari.
-Normal. I deixaràs de dir que quan volen argumenten bé? I que escriuen amb una solvència lingüística força per damunt de la mitjana?
-No, això no es pot obviar. No n'hi ha cap que no se'n surti bé, escrivint. Però és que són massa diferents. No sé com s'ho monten, però sent tan iguals són massa diferents. No hi ha forma d'atrapar-los sota una xarxa que resisteixi el pes de tots junts.
-Naturalment que no. Però va, destaca'n un.
-La Iaia Punkarra. I saps perquè? Perquè és el bloc on he contabilitzat menys temps de posessió de la veritat i més temps de joc en el terreny de la broma. És el bloc on més bé han demostrat ser capaços d'enfotre-se'n d'ells mateixos. Quan em diuen, com diu La Iaia Punkarra, "Un bloc amb les tonteries de sempre..." em trec el barret espioide i em disposo a riure amb algú que et convida a participar de les menges de la casa: "Miri, és que aquí ens ho passem bé amb les nostres pròpies tonteries; ens les cuinem i ens les mengem."
-Doncs au, bon profit i llarga vida a la Iaia. I els altres tampoc no t'han deixat indiferents, oi?
-No. En algun moment em fotien dels nervis, això sí. "Odio l'Odisfera", pensava. Però en d'altres moments em sorprenia a mi mateix llegint i fent que sí amb el cap. No, indiferents, cèrtament no.
-Doncs ja és molt, en aquests temps que corren.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: possible

Adreça:
iaiapunkarra.blogspot.com

Fitxa 37: Ramon Alcoberro ("L'home que mira")

2010-02-08T01:05:00.005+01:00

Es pot donar el cas, com explicava un gran aristòcrata atenenc, que els homes visquin al fons d'una caverna, a la paret de la qual només percebin unes ombres projectades. La realitat, per a ells, és una semi-ficció. Sí, les ombres són alguna cosa, però molt inferiors en qualitat comparades amb els objectes que les provoquen. La veritat que contenen és una veritat de segon ordre, una trista aparença.
Pot donar-se el cas que un home tingui el valor de fugir d'aquell regne de penombres i fer el penós ascens fins a la boca de la gruta, on percep la veritable realitat, gràcies a la llum suprema que mostra les coses tal com són. És l'home que mira, i com que és un bon tipus, se sent en la obligació moral de tornar a la gruta i fer partíceps els seus congèneres de la veritat que, mirant, ha vist. Però aquí comença una altra història, una altra peripècia, potser decebedora.

L'ítem Ramón Alcoberro surt de la gruta i mira, pel bé de tots nosaltres. I decideix tornar al regne de les ombres, on tanta falta ens fan les seves revelacions. Ara, abans d'entrar, demana que li preparin una escalinata. Demana un fulard de plomes i es disposa a baixar: ostentosament, vessant glamour, resplendent. I quan arriba al darrer graó es gira d'esquena: llença el fulard i descobreix una samarreta amb el dorsal número 1. Llavors flexiona els braços, i amb els polzes assenyala el nom que hi ha estampat al capdamunt del número, el que l'acredita com a estrella fulgurant: Ramon Alcoberro: l'home a qui -també- agrada que el mirin.
I a partir d'aquí, revela.

Les revelacions de Ramon Alcoberro són bisturíniques (m'invento paraules, obviament), sintètiques, pròpies de qui amb una llambregadeta de no-res en té prou per a copsar l'essència del que és i el que no és, i com si no tingués gaire temps per perdre, les escampa entre els qui, dins la penombra, a sobre són bornis. I per això va al gra: textos moltes vegades breus però suficients. Però, ai, passa, algun cop que els homes de la gruta, malgrat que hi posen tota l'atenció, no l'entenen a la primera, i llavors l'ítem-que-mira esbufega contrariat. No li agrada repetir ni discutir les obvietats, i de vegades fins i tot sembla com si s'enfadés. Ah, però hem descobert que algun cop no és culpa nostra sinó d'ell, que algun cop el fil argumentatiu li tremola una mica degut a l'ús d'algun terme fosc o mal encaixat, cosa que fa minvar la possibilitat de vol directe entre el text-revelació i la ment receptora. Que escriu de pressa, a vegades? ho sembla. De totes maneres, la intel·ligència del lector per sort també juga, salvant correctament els petits moment de micro-crisi. Sí, per sort entre els homes de la caverna n'hi ha algun d'espavilat.
Vaja, que per a espiar un ítem d'envergadura hem volgut treure una mica la lupa punyetera. Sinó no té gràcia. Hem de dir, també, que inicialment volíem treure la destral. I no sé perquè, potser per una qüestió epidèrmica. Després, ens vam trobar en un punt en què pensàvem que al Senyor que mira li acabaríem fent reverències, si perllongàvem el seguiment durant massa temps. I bé, al final ni una cosa ni l'altra, sinó el reconeixement d'una línia de servei a la cultura coherent, amb pes, amb personalitat.

L'home que mira va teixint, dia a dia, una esplèndida xarxa de temes i referències, definint amb nitidesa un terreny de joc original i al mateix temps rigorós. És un espai intel·lectual variat, un paisatge canviant, ondulant, però finament unitari. Alcoberro ens obre la curiositat per una àmplia nòmina d'autors i corrents. Ens agrada especialment quan aporta, directament o per altres, reflexions i anàlisis a l'entorn dels fenomens de comunicació i la seva incidència en el fet social. Ens agrada també, i molt, la seva crítica constant a les reduccions simplistes, al xiclet mental tan de moda.
Són interessants les seves reflexions sobre política i societat. Sol posar sobre la taula el tema de la desorientació de l'esquerra, del seu fracàs contemporani: l'esquerra s'ha oblidat de l'home, de la seva felicitat, s'ha oblidat de si mateixa i s'ha convertit en un engendre deformat per les mans d'extranys impostors, extranys gestors de poder. Per això, a l'esquerra, Alcoberro l'engega a pendre pel sac. Des de cap trinxera. Més aviat com ho faria el soldat decebut per les pròpies files i banderes, com aquell a qui no agrada que qui li pren el pèl siguin els de casa.
Per moltes coses ens ha agradat llegir Alcoberro. I també per una que té a veure amb la petita morbositat de veure quin perfil especial va prenent la inevitable vanitat del qui s'exibeix. És obvi: Alcoberro s'agrada, s'escolta. S'escriu i es llegeix. S'encanta d'haver-se conegut. I s'infla. Però el seu punt de sobrat és sobri, fins i tot elegant. No fereix, no dóna cops baixos. Li agrada, però, fer-se dir "sí senyor". Sempre li poso una veu un pèl irònica amb si mateix i amb aquest paper, en el fons una mica sorneguer. Diu que és misàntrop, i segurament ho és una mica. No deu ser una disfressa, només un mocador de coll que porta amb gust, ben combinat amb la resta de peces de la seva indumentària; de misàntrops tots els sabis ho són, en menor o major grau.

Sobre la filosofia:

Apuntava en Quim Tubert, recentment, en un interessantíssim post al bloc La Vaca Sorda, la idea d'Internet com a nou espai-àgora. És una idea que dóna molt de joc, i m'agradaria estirar una mica aquest fil, per anar acabant.
Probablement ho hem d'acceptar, que l'àgora ja és virtual. I que el preu a pagar és que ara tenim una àgora on el feed back és molt difícil, on el veritable dialogos ja està truncat d'orígen per la naturalesa del medi. És més aviat l'escenari del monologos, mur de lamentacions, fins i tot. I perquè? perquè les àgores clàssiques, de pedra sòlida i cara-a-cara, només són pròpies dels moments àlgids d'esplendor cultural. Ara ja no, que ara ens toca viure la fase hel·lenística de la cultura, i tot esdevé fàcilment individual, buscadament individual, i trobar l'aglutinant del comú es fa més treballós. Per això venim molts cops a la nova àgora a buscar receptes, o a donar-les com qui recita dret al pont de comandament d'una closca de nou que navega enmig del Pacífic.
I aquesta àgora virtual l'hem convertit, a més, en el fons de la gruta, en la paret de la caverna on circulen dia rera dies les ombres de la pura aparença, amb les quals ja ens anem consolant. En l'era de la informació, el discurs s'ha disgregat, l'hem ficat dins de les pantalles, i aquestes constitueixen avui, com diem, el fons de la gruta. La Caverna del famós mite del famós aristòcrata atenenc, on tot és merament aparença d'una realitat de debò que, com deien aquells, is out there, és allà fora. Però a fora hi fa fred.
Està molt bé, per tant, que Alcoberro vingui a la gruta a donar llum. Molt bé, és excel·lent. La fiosofia, com als hel·lenistes, ens fa més falta que mai. Però hauríem de procurar no convertir-la en el substitut del Prozac, com deien aquells altres. No ho dic per Alcoberro, precisament. Haurien de mirar, els professors de filosofia i filòsofs en general, de no baixar la guàrdia i evitar que la Filosofia s'acabi convertint en contingut de llibre d'autoajuda, en coseta per anar tirant tipus Paolo Coelho. Que no deixi de ser com aquella llum que trobava a faltar Diògenes, quan la poderosa figura de l'emperador Alexandre li tapava el sol, un matí de fa molts anys. Aquella llum, directa a la cara, rebuda a peu de carrer.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: considerable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible

Adreça:
http://blog.alcoberro.info

fitxa 36: stop feixisme catala

2010-02-05T01:45:00.007+01:00

A "U.Q.V. Security" estem contents: el cas de Saragossa s'ha resolt favorablment; ja és una evidència que al nostre client, l'importador de mobles, l'han deixat en pau. I tot gràcies a les temeràries audàcies del super-agent Boris, que infiltrant-se al xalet de l'Herrero li va donar tota mena d'elements -no precisament dialèctics- per fer-li veure que el més prudent per part seva era deixar tranquil el bo de l'Andrés. Res, el vell joc de l'acció-reacció.
Estem contents per això i també perquè de resultes d'aquest cas la situació financera d'"U.Q.V. Securiy" s'ha vist momentàniament alleujada. Ara, veurem quan durarà aquesta bonança, perquè sabem que la precarietat és per a nosaltres un mal endèmic. Per sort ens ha plogut un altre cas, el de la tutora assetjada, que potser ens permetrà seguir respirant. Veurem.
Per distreure una mica les penes, dissabte passat, el Boris, la Tània i jo -de carrabina-, ens vam permetre un luxe que feia temps que no ens permetiem: sortir a sopar i al cine.
Primer vam anar al restaurant Salambó, a Gràcia, lloc habitual de reunió d'actors i literats. En el transcurs del sopar, en aquell ambient propici, la Tània ens va fer avinent una novetat: ha obert el seu bloc. Es diu "Lletra de Tània". Jo encara no l'he visitat. El Boris, recalcitrant com és amb el tema internàutic, va rebre la notícia amb escepticisme, però es va abstenir de fer comentaris. Pel poc que conec la Tània, sé que qualsevol intromissió en les seves decisions personals pot comportar l'inici d'una enutjosa crisi de relació, i el Boris també ho sap. Per això es va limitar a fer cara de circumstàncies.
-Hi faràs una visita, Damien? -em preguntà, conscient de les complicitats amb què compta.
-Serà un plaer. Ara, t'adverteixo que un cop has fet aquest pas t'exposes a ser víctima de dues terribles afeccions: l'esquizofrènia blogger, o la passió per l'escriptura. O a totes dues alhora...

Vam sopar raonablement bé, i en acabat vam anar al cine Verdi Park, que està a tocar del Salambó. Vam veure la darrera pel·lícula dels germans Coen, "A serious man", que ens va fer riure molt. Encara que els cines Verdi siguin molt intel·lectuals, sempre que hi vaig consumeixo crispetes. Més d'un cop m'han cridat l'atenció, per això intento sempre mastegar quan el volum és elevat. El que em passa amb les crispetes és que quan surto del cinema tinc una set de camell, i necessito beure'm dues galledes plenes fins dalt de coca-cola. En sortint, doncs, vam anar fins al Cafè de la Virreina, a desassedegar-me, a fer la darrera copa i a comentar la pel·lícula. La Tània es va beure una Moritz i el Boris un Knockando sense gel, igual que jo, després d'haver fet una mica més rics els hereus del doctor Pemberton. Dues galledes fins dalt, de vuit litres cadascuna.
Sobre la pel·lícula, a mi em va semblar que els Coen havien volgut, principalment, desmitificar la tribu; com el Boadella, vaja. El Boris, en canvi, hi veia més aviat la intenció de mostrar com un home bo, de principis rectes, només aconsegueix que tothom se'l rifi i l'acabin prenent pel pito del sereno. A la Tània li va cridar l'atenció el personatge del veí del protagonista: el ianqui que mira de mal ull tot el que no sigui blanc, anglosaxó i protestant; així, una mica Clint Eastwood a Gran Torino, però més primari. I a partir d'aquí ens vam enredar en la discussió de si aquell home era un feixista, o un racista, o les dues coses alhora. El Boris deia que un feixista no ho podia ser, perquè en èpoques de bonança econòmica i d'estabilitat social el feixisme no qualla; que aquell home només era el típic racista present en totes les societats, el típic individu que no podent lluir res, ni intel·ligència, ni talent, ni sex-appeal, l'únic que creu que té de valor per relacionar-se amb el món és la raça.
A partir de tot això, la conversa va derivar cap a un bloc que jo havia descobert feia poc, que es diu "stop feixisme catala" (així, sense accent a la darrera A), i els vaig preguntar si creien que realment existia un feixisme català.
-No -respongué el Boris. -El que passa és que aquí, com a tot arreu, des del final de la segona guerra mundial es fa servir la paraula "feixisme" amb molt poc rigor, i a conveniència. Al meu país, per exemple, la construcció del mur de Berlín es va justificar com a estratègia de protecció antifeixista. Els esquerranets passarells necessiten que hi hagi feixistes per a tot arreu, igual que els ultra-liberalets necessiten comunistes. Si els cal, se'ls inventaran, uns i altres. Alguns, fins i tot, amb molt de llautó al descobert. Ara bé, de racistes n'hi ha, això sí.
-Al bloc aquest -deia jo- es dóna per fet que hi ha un racisme català.
-No ho nego. És el que deiem abans. Ara, si ens hi fixem, tampoc hi ha episodis greus de racisme amb massa regularitat. I quan n'hi ha hagut de sonats, tipus ca n'Anglada, fixa't tu quines races estaven ficades en la trifulca... Però a veure, Damien: aquest bloc que dius té gaire volum?
-No, què va, gens. Només té quatre entrades. De fet, jo diria que és un bloc abandonat.
-És freqüent abandonar blocs? -digué la Tània.
-Molt freqüent. Hi ha un cementiri de blocs esfereidor. Molta gent n'obre un, al cap de cert temps se'n cansen i el deixen morir. Ni tan sols li donen un enterrament digne. El deixen allà, a la vista de tothom. Els arqueòlegs del futur es trobaran amb un jaciment digital més colossal que el d'Atapuerca.
-És que darrerament la gent ho abandona tot -continuà la Tània. -És com una moda...
-Sí. A la que cal una mica de constància i dedicació amb les coses, adéu-siau amb el que sigui. Els estudis, el gos, l'avi, l'educació de la canalla...
-Ens cansem de seguida de tot... sempre volem coses noves... cares noves, llocs nous...
-Perquè els paràmetres són "m'agrada-no m'agrada..." Deixa d'agradar-me? Canvio. Abandono. Però no passa res: a Ikea sempre podràs redecorar la teva vida.
-Ei, no us desvieu -protestà el Boris. -Què em deies, que aquest bloc que dius és un bloc zombie, no? Això vol dir que el tema del feixisme català no dóna de si. Que no hi ha tema, vaja, no creus?
-Home, els creadors del bloc aporten una foto. I els pocs que hi han deixat un comentari en contra no sé si són feixistes, però t'asseguro que són són d'aquells que salten a la iugular, d'aquella raça hooliganesca tan habitual a la xarxa, que més que parlar borden.
-Res, home, res. Feixisme és un concepte massa potent. La societat de consum fabrica hedonistes, no feixistes. Aquests comentaristes que dius són quatre nenets que no saben viure fora d'Internet, parlant de la PlayStation i dels jocs d'ordinador. Res, que no hi ha feixistes catalans. Només petits escarabats que corren per la xarxa fent-se el fanàtic, però només això, tan sols fent-se'l. O no?

I ens va mirar. I el nostre silenci a cada segon canviava de sentit: silenci escèptic, silenci en-el-fons-m'-és-igual, silenci ves-a-saber-si-no-podria-ser, silenci total-a-mi-no-m'afecta...

-Paguem i marxem?

Valoració de l'ítem:

Rellavància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent

Adreça:
stopfeixismecatala.blogspot.com

Fitxa 35: Albert Boadella

2010-02-02T01:12:00.008+01:00

Tercera incursió fora de la Catosfera. El Geni o El Gran Bufó, depèn de com es miri, també té bloc. Es diu "Ráfagas vespertinas del director", i forma part de la pàgina web titulada "Joglars".
Recordaran tots vostès el senyor Boadella, home de teatre, director, creador, artista, que ja fa un temps es va autoexiliar d'aquesta catalana terra. Doncs bé, el senyor Boadella també és escriptor de blocs, i un cop més estem davant d'un blocaire -a boadella no li agradarà això de "blocaire", li sonarà massa tribal- difícil d'avaluar, perquè el seu nivell de qualitat és molt fluctuant; hi ha dies que se'n surt molt bé i hi ha dies que va justet. Però bé, si fem la mitjana dels resultats, pensem que la qualificació correcta seria d'un sis.
Boadella salva molt bé la papereta, amb nota alta, els dies en què se centra en reflexions a l'entorn de la figura de l'artista, la seva naturalesa, el seu paper, la seva inserció en el context general. Poso com a exemple una opinió seva expressada fa uns dies, amb la qual no vaig poder estar més d'acord: recomanava als artistes de no caure en la obsessió per la modenitat. Segons Boadella, l'actitud artística ja és moderna en si mateixa, per això quan l'artista vol ser forçadament modern s'exposa a veure's arrossegat per la inconsistència de les modes. Bé, no? Doncs això. Si parla d'art, i particularment de teatre, des d'aquí l'escoltem amb atenció i respecte.
També salva la papereta quan ens fa partíceps de situacions viscudes; ho sap fer amb gràcia, des del seu curiós ull narratiu, quasi com si dramatitzés els fets que explica.
Ara bé, quan posa la ment en mode opinador, la solvència d'aquest ítem baixa molts i molts graus. Tira de tòpics gastats, suats, arxi-explotats, coses que ja hem sentit i llegit cinc-centes vegades a d'altra gent, com per exemple, la tòpica fòbia intel·lectual per l'esport, particularment pel futbol. Benvolgut ítem-boadella, ja sabem que a la intel·lectualitat no li agrada el futbol, i que per això vostè ha de reduir aquest esport a una acumulació de carn musculada que dóna puntades de peu a qualsevol element que bellugui, amb l'objectiu d'hipnotitzar la massa bruta, àvida de circ i pa tou. Perdoni, però això ja ens ho havien explicat abans. Gran novetat, doncs, per part seva.
A banda dels tòpics, amb això del bloc, quan Boadella té ocasió de fer demagògia tampoc se n'està. L'exemple: Diu que els bascos són desmesurats. Bé, és perfectament possible de dir i d'opinar, malgrat els riscos que comporta generalitzar, però bé, vostè ho diu, Sr. Boadella. Ho justifica dient que ho fan tot exagerat, a l'engròs, que fan caseríos enormes, que dins les tabernes hi ha un excés de fusta... no ho sé, potser sí; ara, acabar la llista d'exemples de la desmesura basca dient que per seguir tocant el txistu han hagut de matar mil persones... és, com a mínim qualificable de demagògic. Però ja se sap que la demagògia sempre té un públic, i aquest públic vostè el té perfectament identificat.
També, pel que es veu, encara viu d'explicar al món les seves heròiques batalletes: que va anar a la presó per ficar-se amb els militars, que per parodiar el nacionalisme pujolista va haver de patir la "mort civil"... I tot per ser transgressor i jugar-se el típus, per no traïr l'essència de la tradició teatral d'irreverència amb el poder. Encara viu de rememorar tot allò, benvolgut geni? Bé, de fet ho podem entendre: per a vostè, el que ara toca és relatar a tota Espanya les seves velles i belles gestes, perquè segurament n'hi ha molts que encara no les coneixen, i vostè sap que d'aquest nou auditori en podrà rascar nous aplaudiments. En aquest sentit sembla que vacil·li contínuament -de vacilón, vull dir. I no sé si cal, tanta vacil·lada, ítem Boadella. Miri: si ha de transgredir, doncs transgredeixi. Si s'havia d'exiliar, doncs ja ho va fer. Si amb l'exili va superant el trauma de la catalana incomprensió, doncs fantàstic, ara toca mirar endavant i fer créixer l'art universal. Però no cansi amb la carraca de sempre. Bé, per a la resta d'Espanya la seva carraca deu ser nova, espectacular i meritòria, però aquí ja ens la sabem de memòria.
Aquí a Catalunya, jo no l'hi trobo a faltar. Tampoc m'hi sobrava, quan hi era. De fet només li he vist un muntatge teatral, i bàsicament perquè hi actuava una persona que m'és molt propera. Sigui com sigui, jo m'hi jugo una mà que vostè aquí podria seguir fent teatre. Bon teatre, perquè no. Sense subvencións, està clar, però vostè és tan bo que ompliria cada nit, i potser fins i tot jo el vindria a veure amb regularitat, per veure com transgredeix les coses de casa des de casa, que és des d'on té mèrit transgredir-les. El que passa és que a vostè l'aplaudiment local li quedava curt. Vostè volia l'aplaudiment de tota la tribu, i naturalment, això era dificilíssim.

I ara, la tribu.

Que consti que de la mateixa manera que a molts catalans els ha fet un favor marxant, que igualment consti que a mi i a molts altres no ens ha fet anar ni millor ni pitjor. Em sembla molt bé, i perfectament respectable que vostè s'atipi de Catalunya, pels motius que siguin, i s'autoexilïi. Tothom és ben lliure. Però això de "la tribu", vostè s'ho treu de la màniga. Els catalans, comptats des del primer fins el darrer, posats tots de costat, no constituïm una tribu. Ni de lluny. Mirin's bé, com a mínim. Si de debò ho fóssim, aquí passarien coses molt diferents de les que passen. Però vostè necessita fer-nos passar a tots per tribu, perquè vostè a Espanya li ven, com a gran mèrit seu, com a gran heroïcitat, haver-nos traït. Sense adonar-se que aquesta traició de la qual està tan orgullós i satisfet és una gesta ben pírrica, perquè ha traït quelcom que sobre el terreny no existeix. Si es pensa, doncs, que ha fet una gran cosa, crec que peca d'una ingenuïtat descomunal.

Ara, un parèntesi per parlar de llengües i d'estil.

Boadella escriu en castellà. Jo me l'estimo, la llengua castellana. La parlo i l'escric, igual que el català, amb absoluta llibertat i ben desacomplexadament. Ara, vull fer notar una cosa. A alguns els sembla que si escrivint en castellà stàndard, de tant en tant deixen anar expressions com ara "la madre que los parió" o "Y un huevo", el text guanyarà expressivitat i deshinibició; no pas vulgaritat, sinó gràcia i espontaneitat. Boadella ho fa, pensant-se que així dóna als seus textos un vernís, una capa de genuïnitat molt escaient. Doncs bé, jo en tinc els meus dubtes. Com si en anglès standard, de sobte, l'articulista deixa anar, a final de frase, un "your fucking mother", o un "bullshit". Doncs a mi em fa el mateix mal efecte. Se n'ha de saber molt, d'escriure, per jugar amb aquest recurs. Així que, Sr. ítem, val més que no ho faci, perquè a vostè no li dóna el resultat que busca. Aquesta disfressa no se la cregui. A alguns els fa brillants, però a vostè el fa vulgar. Éncara diria més: a vostè, el fa sonar provincià, precisament una situació de la qual vostè vol fugir sempre. Vostè, mestre en disfresses, aquesta l'hauria de deixar córrer. Escrigui en castellà, si s'hi sent més còmode o li sembla que als catalans més ens irritarà, però no sobreactui, perquè llavors sembla que fa teatre d'espardenya però a la castellana. M'entén?

I bé, em sembla que el repàs ja no dóna més de si i per tant vaig acabant. Sigui com sigui, recomano visitar el bloc del Senyor Boadella. A sota hi deixaré l'adreça. Més que res, perquè és un bloc polidet, agradable a la vista, i perquè, de tant en tant hi diu coses que poden fer pensar. De totes formes, ítem-Boadella, llegint-lo una mica continuadament, detectem que hi ha alguna cosa en vostè que grinyola. Ens fa l'efecte que en el fons vostè té complex de no ser el que voldria ser, i que a partir d'aquí posa en marxa les seves dots d'interpretació. Fa la sensació que a vegades, tement no ser prou cosmopolita, se'l fa. I no li costa, perquè domina el teatre, però al capdavall se li acaba notant que un comediant és sempre un que fa comèdia.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: opinable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: lleu
Humor: detectat

Adreça:
www.elsjoglars.com

Fitxa 34: jose

2010-01-30T02:35:00.004+01:00

Sí, estimats. Tot plegat és un gran ball de màscares. Un circ de vanitats. Jo ho he dit sempre, aquí i a altres bandes: Internet és el Gran Regne de les Mentides. Oi que sí, que ho he dit? Au, una bona pista, que arribarà un dia que el joc ja no donarà més de si i m'hauré de treure la careta. Però entretant, anem fent bullir l'olla. Entretant, seguim jugant.
Vanitats i caretes, jocs d'egos inflats. Tot el que vulgueu, amics, però no oblidem que el llenguatge té la màgia a les entranyes, i per això les paraules tenen ànima. A Internet les paraules poden mentir, però l'ànima hi és i no es pot ocultar darrera cap màscara. I les ànimes o bé es poden respectar, o bé es poden violar. També a Internet. I cadascú tria.

Sempre he vist darrera les paraules del jose un ésser absolutament transparent. I ho sento, a mi la gent transparent m'agrada.

El jose va aparèixer un bon dia, va venir de no se sap on, carregat de ganes de debatre. Ell volia intercanviar punts de vista, participar en debats constructius, o simplement lluir els seus coneixements, ben àmplis, per cert. I s'ha trobat, en general, amb una tribu extranya, "ombliguistes", egòlatres desconcertants que per força li han hagut de fer canviar la idea que inicialment tenia del fet de bloguejar. Però el xicot s'hi ha anat posant, ha anat entenent de què va aquest joc, i poc a poc s'ha anat construint el seu petit espai i la seva particular personalitat a la catosfera, un dels més extranys subconjunts de la blogosfera.

Des d'aquí sempre hem valorat positivament els intents dels bloggers de fer les coses amb un cert fi de bé. El seu blog, "Renacimiento", va néixer com un intent de difondre tota classe de continguts que contribuissin una certa regeneració moral i cultural de la realitat que ens toca viure avui, sempre, naturalment, des de la seva forma d'entendre el món i les coses. El cas és, però, que la singularitat de l'ítem-jose va més enllà dels marges del seu blog. La seva existència genio-figúristica (m'invento paraules) té a veure sobretot amb la seva naturalesa transparent, inquieta, sorneguera, hiper-activa i hiper-present per multitud de cases i casetes del sistema.
El jose s'ha definit a si mateix com a àcrata -o acratoide- i ha rebutjat que se l'encasellés en la dreta ideològica extrema. Sembla, però, que aquesta idea no acaba de quallar entre l'"entorno", com diria en Johan. Sempre s'ha mostrat crític amb les servituds cap al gran capital per part dels sistemes polítics, ideologies i tendències partidistes d'avui i de sempre. Aquestes ganes seves de beure de les bones fonts, siguin quines siguin, més enllà dels clixés estàndard, no podem deixar de veure-les com a positivament encertades.
En relació a l'espinós tema de les sentimentalitats identitàries, sempre s'ha mostrat absolutament crític i sobretot escèptic pel que fa a les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Aquí ja ho sabem: els sentiments són els sentiments, i sovint els sentiments condicionen les anàlisis, i al final ens trobem que davant les postures irreconciliables -sentimentalitats oposades- poca cosa queda a banda del respecte. En aquest sentit, a casa de l'Apañó, per exemple sempre es pronuncia sobre aquest tema amb molta menys contenció que en altres cases, tot i mantenir el punt de la seva posició. És així, la cosa. Ell se sent sentimentalment vinculat a "la patria petitona", com diu ell, però sobretot a la pàtria gran, la seva, l'Espanyola. I tan amic dels uns i dels altres. O almenys a mi m'ho sembla.
Permeable als discursos més variats i fins i tot contradictoris, però fidel al seu, sap veure el fons de bona fe que hi pugui haver en els plantejaments dels altres. Un bon tipus, que es mou entre els blogs, amb il·lusió i entusiasme.
El seu bon humor acostuma a brillar en la seva faceta de comentarista quan el context és més lleuger, més de gresca, més desenfadat. És llavors quan et pot sortir amb qualsevol associació mental sorprenent, espectacular, surrealista, hiperbòlica, hil·larant. Et pot sortir amb aquella vella tonada: "Adelante el hombre del seiscientos", -tenim una edat, eh, jose? O amb "Sidra El Gaitero, famosa en el mundo entero", o, a mi, quan vaig guanyar la tercera edició dels Criteri Awards, que em va dir que "la presión de los laureles te provoca entre sien y sien una corriente telúrica..." i jo què sé què més... ves a saber, n'ha dit tantes... Amb aquests acudits seus he arribat a riure molt. Girs deliciosos en el seu castellà d'arrel, inesperats, propis d'un ítem que vol confraternitzar, ja ho vaig dir, i al final confraternitza. Sobretot, al jose, no li posis mai veu d'impertinent. Posa-li sempre veu de nen entremaliat que vol jugar amb tu una estona, i fer, al capdavall, una mica de sana comèdia amb això de les idees, la cultura i tot plegat.

Amics meus, avui dia hi ha gent que no disfruta amb res, que van amargats, que destil·len vinagre. Al carrer i a Internet, òbviament, i tampoc massa lluny d'aquest sistema des del que els parlo. A molts, un cert esperit amargat se'ls nota darrera les lletres, un no sé què avinagrat i raspós... Al jose no. Vale, el jose sovint s'encabrona, tossut com és, i quan fica la banya no la treu fins que s'extenua (a veure si serà cert el tòpic sobre els aragonesos...), però xala com un nen, i com els nens capta de seguida les males vibracions que desprenen altres ítems -i les bones també-, amb una precisió de radar. Per això és un ítem-esperit tan sentit, que amb tanta facilitat se'l nota feliç, i amb tanta facilitat es dol davant de certes coses que passen per aquí. Es disgusta, i el disgust li dura dies, i és normal venint d'algú encara un pèl neòfit en les sordideses i misèries d'aquesta xarxa. Fa bé de disgustar-se. Qui éncara és capaç de disgustar-se a Internet és que encara no és un cínic integral, i l'esquizofrènia dels bloggers encara no l'ha afectat de forma severa.

Jo em pensava que fitxar el jose em resultaria fàcil, però més que amb cap altre ítem m'adono que l'ofici de retratista és a vegades dificilíssim, quan el retratat té tants perfils que no sap quin és el que vols que et serveixi d'angle mestre. Però em quedo amb el jose col·lega, bon jan, que posa ganes i il·lusió pel que fa, i que segurament és dels que pensa que unes canyes, uns pintxos i unes "rises" en bona companyia estan infinitament per damunt que qualsevol pedància de saló.

Jose, benvolgut. Espero haver encertat. A veure què diu el teu radar.
Molta salut.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: curiosa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: abundant

Fitxa 33: Mercedes Milá

2010-01-27T15:08:00.005+01:00

Cottia, la princesa celta, em mirava. Els seus ulls daurats, encesos com el color del seu seu cabell salvatge, semblaven convidar-me i al mateix temps repel·lir-me. Duia una túnica blanca, quasi tan blanca com la seva pell. Les seves formes virginals m'espantaven, potser perquè la seva presència era, fet i fet, una anomalia.
El terra gelatinós es movia, i Cottia, des de la boira, movia la boca, sense que en sortís paraula.
-Què vols de mi, Cottia? -deia jo. Però la meva veu no era la meva veu. I llavors la vaig poder escoltar.
-No sóc Cottia. Sóc, per a tu, Lluna Clara. Lluna Clara. Lluna Clara.
I així, hiptnotitzant-me, començà a estirar els braços cap a mi, com per abraçar-me.
Una veu en off deia:
-Damien, nunca perpetres anacolutos. Nunca perpetres anacoluuuuutos...
I jo, desconcertat:
-Eres tú, Arcadi?
Darrera meu, dues veus que mai no havia escoltat em resultaven familiars.
-Joder, Criteri, ¿has visto? Pedazo bellezón, la Luna Clara esa.
-Sí, Apañó, però calla, que segur que la pubilla ens rebelarà secrets prodigiosos...
I la veu en off:
-Anacoluuutos...
I jo:
-Arcadi, necesito de tu espada...
De sobte, Cottia s'arrencà la pell de la cara, i aparegué el rostre monstruós d'un llop de dimensions esfereidores. El llop, que no parava de créixer, començà a riure, mentre es desfermava un vent negre, calent i dens. Darrera meu sentia un intens petar de dents, com si tremoléssin.
-Ai, Apañó, quina por que em fa tot això... i aquest vent que fa ombra...
-Criteri, bribón, no digas memeces. Como va a dar sombra, el viento?
-Ai, no ho sé, però a mi les meves eclèctiques cames ja no m'aguanten...
-Bueno, a decir verdad, mis recias pantorras tampoco...

Llavors, el monstre de set caps amollà un crit eixordador, un sinistre bramul que ressonà per totes les valls d'Hibèrnia.
-Criteri, yo huyo despavorido, cual sarraceno en retirada...
-Te sigo, Apañó. Y sobre todo no pares, sigue, sigue...

I veig aquell parell apretant a córrer, però el terra s'ondulava cada cop més. S'adonen que per més que corren no avançen en cap direcció, i de sobte es giren cap a mi.
-¡Damien, gañán, nomínala, que se le ve el plumero..!
-Sí, sí, nomína-la, nomína-la...
Llavors vull parlar, però em surt veu de dona. Tanmateix, aconsegueixo dir:
-Tú, Cosa Rara, ¡debes abandonar la casa del Gran Espía!
És llavors que començo a sentir unes llunyanes ràfegues de metralladora. I just quan volia cridar "no dispareu contra Sant Francesc d'Assís!" em desperto, amarat, xop de suor, amb el cor bategant a tres-cents.

Déu-n'hi-dó, senyors, quina mala nit que he passat.. Uff, si ho arribo a saber...

Total, que miro la llum del dia. M'aixeco, em faig el cafè amb llet de rigor, i vaig dirèctament al telèfon. Truco la Pilar de Pedro, de Catalunya Ràdio, que per sort encara se'n recorda de mi, i encara més xamba: em passa un número d'un tio que finalment em permet contactar amb la persona que necessito: Mercedes Milá.

D'entrada, em deixa desconcertat: diu que ja sap que estic a punt de fer-li una fitxa. Diu que sap que he espiat el seu bloc, "Lo que me sale del bolo" (es diu així, no m'ho invento, els ho juro), i em pregunta si tindré la poca decència de fitxar-la havent-la espiat tan poc.
-És que Mercedes, francament, el teu bloc... és tan hortera...
-Sí, ja ho sé. Però què vols? Coneixes aquell àlbum dels Stones que es diu "Give people what they want?" Doncs ja està. El món funciona així. Ficar-li morro a l'assunto i tirar milles. T'ho explico: un ha de montar el xou, i després justifica-lo com li vingui de gust. I pa-lante, tu.
-Parles del bloc o del teu programa?
-Parlo de tot, rei, de tot. Tu fes creure que estàs a favor d'alguna cosa. Si pot ser comprensible per al gran públic millor que millor. Mira'm a mi: al bloc em faig la compromesa amb la causa anti-tabaquisme. A tu et sembla que el tabaquisme m'importa algún rave, a mi? Però és que coses així són fàcils d'entendre, i la gent s'hi apunta, i a sobre els sembla que estan conscienciats socialment. Això que fas tu del Gran Pla... això no ho entén ningú, i només et donarà disgustos.
-Quanta raó tens, Mercedes.
-Obre un bloc, i deixa que la gent opini sobre el que passa a la teva Casa del Gran Espía.
-Però Mercedes, un bloc dintre d'un bloc?
-I perquè no? I a la Casa del Gran Espia fes com faig jo: introdueix el concepte de nominacions. Deixa que uns als altres es nominin, es facin la punyeta, es provoquin gelosies, antipaties, i es facin la víctima, i plorin... quan tu intervinguis, pren partit. I en general, tingues la picardia de dir-la sempre ben grossa, i mai no et tiris enrera. Mira'm a mi: que si un dia dic que pixo a la dutxa, que si una altre dia dic que cago a la platja... i què? Quan més baix caiguis més bé parlaran de tu. En sèrio: tu ben flamenco, com jo. Fes absolutament lo-que-te-sal-ga-del-bo-lo.
-Ja, Mercedes, però és que jo hi crec, en això del Pla, i...
-Sembles tonto, Damien. Després no et queixis si a la nit somies. Vols que et digui una cosa? Sempre seràs un perdedor, movent-te per principis. I a sobre ets el típic que vol acontentar tothom. Que no saps que Plató va dir que...
-No fotis, Mercedes. Tu també has llegit Plató? Ja només em falta que em diguis que t'has llegit Josep Pla de pe a pa.
-Doncs mira, també. O potser et penses que jo tinc un pèl de tonta?
-No, no, d'això n'estic ben convençut...
I aquí vam deixar la conversa.

La veritat és que em va anar bé. Ara cada dia visito el seu bloc. I m'encanta. La llàstima és que actualitza poc, però noto com un airet nou em va penetrant per les ranuretes del cervell. Fins i tot he anat a buscar "bolo" al diccionari de la RAE, per saber amb més exactitud l'abast de l'expressió "lo que me sale del bolo". I sí, "bolo" significa el que ja m'imaginava.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: relativa
Perillositat: baixa
Risibilitat: altíssima
Humor: possible

Fitxa 32: Joan Safont i Plumed

2010-01-25T01:30:00.008+01:00

Per fer aquesta fitxa m'he vestit d'una manera especial. He anat a l'armari de disfresses del magatzem d'"U.Q.V. Security" i he regirat entre els vestits de dona. Al final he trobat el que buscava: el de Scarlett O'Hara. Me l'he posat i no em queda gaire bé, francament, però com que no em poden veure m'estalvio el ridícul, tot i que igualment ja se'm poden imaginar. El cas és que el necessito. Avui el necessito, perquè s'acosta una hora solemne.

Segueixo explicant coses.

Quan era petit i als estius passava llargues temporades al Vallès a casa d'en Jacob, el meu estimat mentor, un cop per setmana arribava la camioneta de cal Safont; baixava el Sebi i ens deixava una caixa d'unes gasoses boníssimes, dolcíssimes, que un cop fresques et rescabalaven de tota calorada, suada, assedegada estival. Les Carbónicas Safont, insuperables: ni Casera ni punyetes. També ens deixaven una caixa amb meitat de Kas naranja i meitat de Kas limón, que en Jacob m'autoritzava a consumir els diumenges a la tarda. Per a mi, doncs, "Safont" evoca el brollar dels líquids frescos, aquells pels quals la meva gola infantil es delia quan la canícula i la manca d'obligacions constituien el teló de fons d'aquells dies feliços.
Per això, perquè per a mi Safont dispara en el meu cervell una glopada de plaer, se'm fa molt extranya la sensació que em ve quan llegeixo el Joan Safont, el que escriu de convidat a Talibània. Amb el Joan Safont l'associació Safont-plaer s'està desfent, i poc a poc pren cos l'associació Safont-buidor-encartronament-xiclet anodí sense gust.
A veure, se suposa que el Sostres -pretenciós ell- reuneix al seu voltant, al seu bloc amb aquell color de tant mal gust, una sèrie de plomes prometedores perquè es beneficïin del fet d'estar a casa d'una figura grossa com la seva. Generós mecenes, ell. Com l'Art Blakey, que del planter dels seus mítics Jazz Messengers en va fer sortir talents fenomenals, com ara Clifford Brown o Winton Marsalis. Però no. Dels Taliban Messengers no n'han sortit talents literaris equiparables al d'aquells músics, només n'han sortit cosetes semi-aprofitables, tipus Vileta, o tipus Bierge. Sobrevalorats, naturalment, o més aviat auto-sobrevalorats. Però osti, darrerament, l'escuderia Sostres compta amb una plantilla molt justeta... Darrerament està incubant uns pollets que piu-piuegen molt raquíticament: la Marieta Vila i les seves carrinclonades, el Roger Cuscó i la seva infructuosa recerca de no se sap ben bé què... i d'altres, entre els quals el Safont-ítem-d'avui. Perquè el fet rellevant d'aquest ítem, el Safont, és que, amparat sota aquell gloriós sostre, és absolutament irrellevant. Que no els fa un càsting, el Gran Menstruant?
Jo, al Safont, el veig com encotillat, com encongidet, fins i tot incòmode. Com si volgués ser ell i no acabés de veure-s'hi en cor. El resultat de tot això és un blog migradet, més aviat pla i superficial, sense ganxo. Això sí, martell de sociates marca de la casa, comme il fault. Que original. I quan no té tema, el Safont considera oportú explicar-nos la vida. De fet, el seu bloc associat, es titula "La vida en un blog". Els sopars, les quotidianitats, cosetes que a algú deuen interessar.

I ara, un parèntesi.
El Joan Safont Plumed, al seu bloc, ens fa saber que pertany al grup d'Amics d'Israel. Pel mimetisme, naturalment. I aprofito.
No tinc cap especial animadversió pels jueus, ni per cap raça. Puc trobar una mica lleig que els jueus, en el seu moment, volent com volien matar el messies impostor, tinguessin la poca valentia i la molta barra de no fer-ho ells mateixos, i fessin fer als romans aquesta feina bruta. Ja ho sé, fa molt de temps, d'allò. Però en cap cas em sembla justificada aquesta catalana idealització ni pel judaisme ni pel seu estat. Alerta, això sí, sento antipatia pel colon dels rínxols, que per guanyar un pam de terreny als àrabs en favor del Eretz Israel no té cap escrúpol en contravenir el sagrat manament del "no mataràs"; i aquesta antipatia és la mateixa que tinc per les faccions palestines incapaces d'assolir uns acords mínims -entre ells i amb els veïns- que els permetin desenvolupar una economia mínimament pròspera i no gastar-s'ho tot en coets i míssils casolans. És ben cert, com diu el meu Jacob -per cert, amb un petit grau de composició jueva a la sang- que cada terra fa sa guerra, i que hi ha guerres que no són les nostres. Però per aquí la mística del poble jueu, i en especial la mística d'Israel enganxa a molts, per allò del mimetisme. En Israel hi veuen la Catalunya somniada: amb estat propi, ben arrelada a les tradicions i a la sang, poblada de gent preparada i rica, i sobretot rodejada d'enemics molt inferiors en potencial econòmic i molt superiors en odi, respecte els quals la seva capacitat de reacció i de defensa són sòlides com una armadura que els garanteix la pervivència fins a la fi dels temps.

Bé, torno a l'ítem-Safont. És una llàstima, però venint d'on ve aquí ens el mirem de mal ull. És un prejudici, ja ho sé, un prejudici que intentem corregir pensant que com que d'escriure va per la gama mitjana, pot arribar a la gama alta si va fent, però sobretot si s'atreveix a ser ell i a trobar coses interessants per explicar, punts de vista que no siguin els de l'oficialitat i del pensament únic de la casa-estat que l'hostatja. I és que, a sobre, tal com va el prestigi del Talibà, en evident caiguda lliure, no sé si a ell i a la resta de joves rookies els convé quedar-se gaire temps més allà.
Va, Safont, animi's i faci el salt. Que segur que volant sol es trobarà més còmode i de gust. I de passada jo podré tornar a associar Safont amb la cosa fresca i bona. En tinc ganes, perquè per a mi la vivacitat dels records és sagrada.

Res, que després d'haver parlat fins a l'avorriment d'aquell regne delirant i d'haver constatat que la pedrera sostriana té el futur una mica dubtós, arriba el moment O'Hara. I és que des d'aquesta oficina de fitxes jurem, i posem a tots vostès per testimonis, que mai més a la vida tornarem a parlar del Gras de Tots els Grassos, Talibà de Talibans. El Gran Defecador ja és història. Amen.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: indetectat

Fitxa 31: Montserrat Nebrera

2010-01-22T01:24:00.000+01:00

Jo no em puc enamorar. I no pas perquè sigui una mena d'angelet asexuat, o un cèlibe, o un Cavaller Templer, que és la conya que de tant en tant em fa el Boris. No. Jo no sóc com aquells que renuncien a l'amor i al sexe i et venen la seva renúncia com un acte de sacrifici que els situa en un pla d'elevació espiritual i personal. Trampa! Molts d'aquests, que jo en conec, senzillament han renunciat a l'amor i el sexe perquè no hi estan preparats, ni interessats, i a més hi tenen terror. La seva renúncia no és un acte de valor suprem. És que, senzillament, no hi poden fer més. Grans venedors de motos, els abanderats de l'esperit capellanesc. No és el meu cas. A mi el que em passa és que si estic pel Pla estic pel Pla. Si fitxo i vigilo, no puc fer res més. No sé fer dues coses alhora; jo no em puc enamorar perquè la importància de la missió que se m'ha encomanat no m'ho permet. Jo no sóc un Scott Barley, capaç de tirar endavant la seva missió a Moscou i al mateix temps viure un apassionat idil·li amb la bella Katia. És que no se fer dues coses alhora; no sé conduir i xerrar. Em perdo. Com a molt puc dormir i roncar. En definitiva, renuncio a l'amor perquè la ment d'un enamorat sempre funciona molt malament, i pel bé de tots, jo necessito tenir el cap clar.
Ara bé: si vostès es poden permetre el luxe d'enamorar-se, si volen i poden, tinc la persona adequada: la Montserrat Nebrera. I si només volen viure un enamorament cibernètic, virtual i secret, també tinc l'ítem perfecte: l'ítem Montserrat Nebrera.
La Montserrat -Montse- Nebrera té un blog de luxe, net i polit, blavet, elegant com ella. I per totes bandes hi ressona el seu aleteig de fada, de fada de conte com aquells que ens diu que ella llegia de petita, quan ens presenta la seva biografia. Si et vols enamorar de l'ítem-Montse ja te'n comences a enamorar per la biografia. És curiós. No havia pensat mai que hi hagués biografies que enamoressin. I conforme la vas llegint, la tendresa que transmet per tots els detallets que ens explica, es va transformant progressivament en admiració -tres carreres universitàries, quasi res- i ja se sap que no hi ha enamorament profund que no parteixi d'una admiració sincera.

Com escriu, l'ítem-Nebrera? Doncs no pas amb gaire ofici, però sí de forma cristal·lina, senzilla, com de gotes pluja que fan sortir bombolles damunt la superfície d'un llac amb ullades de sol a l'horitzó. Senzillet, col·loquial, planer, directe, bonic. Lletres que destil·len un candor de nena gran. Potser tot plegat minuciosament calculat?
Els missatges de la Montse Nebrera són, cal dir-ho, uns missatges còmodes d'oferir. La llibertat. El fair-play. La civilitat. La lleialtat. És crítica amb les baixeses dels polítics, però amplifica sense proposar-s'ho un enorme respecte per la política. I és clar: qui no s'hi apunta al discurs de l'amabilitat, de la suma, de l'honradesa, de l'eficàcia que neix del sentit comú? Si la Nebrera s'ho proposés, si jugués cartes que potser no vol jugar, s'enduria l'electorat de carrer. Les mestresses de casa i els jubilats. Els qui sempre han valorat les persones que, des dels orígens socials humils, arriben a la notorietat pel seu esforç. Si volgués, el cinturó roig se'l faria seu. Podria ser la populista admirada, respectada i idolatrada per mor d'un carisma de classe A.
Abans de conèixer-la com a ítem, a la Montserrat Nebrera ja l'havia escoltat com a tertuliana a Catalunya Ràdio. Era l´única que feia bons placatges a l'hiper-embafat Sala Martín. Se la veia bregada en el dificilíssim art de no patinar i mostrava subtancialitat política, agudesa mental i procediment. Però a la seva casa d'ítem no hi brillen aquelles ungles ideològiques, suaus i al mateix temps incisives, més aviat hi ressona un beatífic "oh, benvinguts, passeu, passeu". Massa idíl·lic. És el que comentàvem per aquí fa uns dies, no recordo quan, però deiem -o deia algun comentarista- que internet ha de ser per força la nova via de captació dels polítics, i per tant als seus aparadors digitals s'han de mostrar sol·lícits, acollidors, passejant amb seguretat per la fluixa corda del punt mig.
Alguns dels seus comentaristes ja li ho han fet notar una mica, això que dic: de moment a alguns els sembla tot plegat molt engrescador i del tot perfecte, però saben que quan la Sr. Nebrera tingui articulada la seva proposta política s'acabaran les llumetes de colors i començarà la sòrdida guerra de punyals a la zona dorsal. I aquí és on apareixen els dubtes. Dubtes que no es dissiparan fins que la dolça Montse no baixi de nou a l'arena dels ferotges gladiadors. Però vaja, jo crec que està prou curtida tant mentalment com emocionalment com políticament. Per cert... saben a qui he trobat, entre els comentaristes del seu bloc? Doncs al meu estimat Octavi, fent una aportació de nivell. Del seu nivell. "PP i llibertat"?, deia. Ell l'estima, a la Montse. És el tipus de senyora que li va. Però a ell, on de debò li agradaria veure-la és... (va, sisplau, no em siguin calentots) a Convergència.
La senyora Nebrera és clarament un zoon politikon. El problema que té és que no és dona de partit. Bé, només és dona d'un partit: el seu. És com Pasqual Maragall: ocell massa lliure, avis massa rara, potser massa anàrquica i poc donada a les fèrries línies disciplinàries dels aparells interns. No va durar dos dies al PP. Massa complicat, el PPC. S'ha de remar massa, i Montse Nebrera té fusta de capitana.
Tard o d'hora, estic convençut que ho serà. De tropa no n'hi faltarà.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perilllositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

Fitxa 30: Anna Punsoda

2010-01-19T00:44:00.000+01:00

La Tània ve a veure'm el dissabte a la tarda. Em diu que ha parlat amb el Boris, i que aquest li ha dit que encara haurà de passar una setmana més a Saragossa.
-M'ha dit que tot va bé i que no em preocupi -diu la Tània, -però no m'explica res més. Amb les coses de la feina sempre fa igual. És molt secretista...
-Deformació professional...
-Ja, però amb mi...
-Amb mi fa igual -li dic. -M'explica el just. Al Boris li agrada treballar així, molt al seu aire, sense donar gaires explicacions. Ell et porta els resultats i deixa al marge com els ha aconseguit.
-Però si s'hi ha de quedar més és que el cas s'ha complicat...
-No, senzillament s'ha allargat. El cas està quasi resolt, però ara han de passar uns dies per comprovar si és així o no.
És cert, en això no li dic cap mentida; però faig trampa, perquè a mi el Boris sí que m'imforma fins a un cert nivell de detalls. Però a la Tània prefereixo amagar-li, per exemple, que aquests dies el Boris ha estomacat un sicari serbi, un que una nit va seguir l'Andrés quan aquest va tancar la botiga. El Boris seguia el sicari, i va intuir a temps que aquest individu volia perpetrar una agressió contra el nostre client, com ja sospitàvem que passaria. El carrer on té la botiga, el carrer Lafita, és relativament cèntric, però de nit és poc transitat i és un pèl fosc. Just a temps, el Boris va esprintar i va neutralitzar el potencial agressor, retorçant-li el braç darrera l'esquena i estampant-lo contra la paret. Li ordenà a l'Andrés que marxés corrent, i donà al serbi un cop de cap contra el ciment de l'edifici, mig estabornint-lo. Aleshores li col·locà unes manilles de cinta de plàstic a les mans i als peus. El següent pas era anar fins una cabina telefònica per fer una trucada anònima a la policia municipal, però quan s'allunyava sentí que l'immovilitzat li adreçava una expressió que no li va agradar gens: "pixka ti matrina". El Boris, enfurismat, tornà enrera i agafà la cara del serbi, amb les dues mans, per respondre-li: "A mi madgge ni mentaggla". I li propina un pinyac que, segons m'explicà, deixà el nas del sicari pendent de rinoplàstia. En fi, el concepte que alguns alemanys tenen dels eslaus és una mica especial, i a sobre el Boris se'ns està llatinitzant a marxes forçades.
No, tot això no li explico a la Tània, ni l'episodi del dia després, a casa de l'Herrero. Prefereixo desviar la conversa cap a una altra banda. I de fet, ella m'hi ajuda. Sembla com si ja tingués preparat un tema per treure. Em parla dels seus estudis d'Humanitats, però aviat m'explica que no sap ben bé si l'ha encertat amb aquesta carrera. No és que li desagradi, diu, però té la sensació com si hi hagués altres coses que l'interessessin més.
Considero la Tània una noia interessant. És enigmàtica, i sens dubte intel·ligent. I aguanta el Boris, fet del tot insòlit. Però com tants altres joves de la seva generació, fa volar uns coloms una mica extranys al mateix temps que no s'allibera d'una certa sensació de desorientació. Per exemple, em va dir que volia convertit-se en hacker.
-En hacker? -dic jo, entre sorprès i divertit. -Dona, ja ens aniria bé, a l'agència, algú amb capacitat per infiltrar-se als discs durs dels altres. D'això en treuria unes fitxes brutals...
-Bé -diu, amb un lleu somriure -ja sé que això és una parida, però seria apassionant. Potser és que m'ha impactat massa la Lisbeth Salander.
-La Salander, curiós personatge. I com ella et tatuaràs un drac a l'esquena?
-Has llegit Mil·lenium? -li brillen els seus ullassos negres quan m'ho pregunta.
-Sí. Un deu en trama. La resta, discutible.
-A mi em va flipar. Però no, no em tatuaré -riu. -Mira, jo sempre havia volgut ser periodista. Però el meu pare m'ho va fer treure del cap. Em va dir que el periodisme és una professió sense prestigi.
-Curiós -dic jo. -A mi també, fa molts anys, algú em va dir el mateix. I mira...
-De totes maneres, el que sí que tinc clar és que vull ser... escriptora.
Es fa un silenci. Potser nota que la miro amb ulls d'infinita tristesa, i adopta una expressió expectant.
-Què opines?
-Que ja et pots calçar.
-Ja ho sé. Damien, tu que espies tants blocs, en coneixes algun d'alguna escriptora en la que em pugui fixar? Penso que per anar agafant pràctica jo podria obrir-ne un, i m'interessa veure com ho fan les que ja tenen una mica de nom.
-Dona, podries llegir l'Anna Punsoda.
-No la conec. Què tal és?
-És una noia que escriu molt bé. Té una prosa perfecta. A vegades jugo a llegir-la atenent només al ritme, a les tòniques, a les àtones i a les pauses, com si taral·legés una melodia, i l'efecte és d'un equilibri rodó.
-Surt al Google?
-Sí, surt a Sant Google. Té bloc propi, amb el seu nom, i també escriu a El Matí Digital.
-I quins temes toca?
-Toca temes... com t'ho diria? lligats a la condició humana. Temes abordats des de la introspecció, molt reflexius. Demostra un notable coneixement de la cultura antiga i de l'alemanya. I cultiva molt bé la variant poètica de la prosa. Escriu de manera excel·lent, ja et dic. I la clau la té en el seu control del llenguatge.
-T'agrada, vaja.
-En aquest sentit sí. Però en d'altres no. Això ja és una apreciació molt subjectiva, però em fa l'efecte que és d'aquelles noies a qui de tant en tant se li escapa un airet pretenciós; com un autoconvenciment que part de la seva vàlua no li ve tant pel talent que demostra sinó per ser qui és, per ser d'on és i venir d'on ve; d'aquesta mena de noies jo en dic pubilletes, com una altra que escriu, la Bierge, noies que sembla que la seva mel no està feta per a qualsevol boca.
-Ja t'entenc. Nenes de casa bona.
-Hmmm... no sé si és ben bé això, però crec que la cosa va una mica per aquí. I la noto amb una certa tendència a la misogínia, encara que sembli extrany.
-No té perquè ser extrany. Són les dones les qui sovint claven a les dones els estilets més afilats.
-Ah, i una altra cosa. Dic que escriu de meravella, però té un petit vici, una certa tendència a l'us de l'expressió "hi ha", que a mi em desagrada. Per exemple: "Hi ha la sorda remor dels qui perseveren". O "hi ha unes formes. Hi ha la bona lletra i hi ha una civilització guanyada a pols".
-Bé, deu ser el seu estil...
-No, és que de tant en tant li surt el petit Sostres que porta dintre. Aquell n'abusa, d'aquest tipus de construcció. I embafa força. Saps qui és el Sostres?
-No.
-No et perds res. Un que sovint li menstrua la neurona. Bah, si no saps qui és tant se val. Hi ha una altra cosa, Tània, ja que parlem de tot això de ser escriptora.
-Quina?
-Sovint, els qui escriuen i tenen una relativa notorietat és perquè tenen trampolins de projecció. Padrins poderosos o influents.
-Jo d'això res de res.
-Aleshores només podràs comptar amb el talent que tinguis. I això multiplica per dos les dificultats.
-Qui recolza la Punsoda?
-La Fundació Catalunya Oberta. El factòtum gros d'aquest col·lectiu és el Lluís Prenafeta.
-Aquest em sona.
-Ja ho crec. Per això de tant en tant la Punsoda s'ha de vestir de Joana d'Arc, calçar-se les malles de salva-pàtries i pagar la seva quota de vasallatge. Llavors li veus que cau en el típic discurs d'allò de "els meus i els altres", "els nostres i l'enemic exterior". Ella sent que pertany al cantó dels bons, portadors d'una veritat ultratjada per segles de genocidi.
-Genocidi?
-Sí. Aquesta colla de la FCO utilitza molt alegrement aquests macro-termes. Realment quan entra en la tesitura victimista la ment se li obnubila força, i sembla una altra persona.
-No sé si llegir-la.
-Llegeix-la. Obvia tota aquesta crítica que li he fet. Objectivament en sap un munt, d'escriure.
Li pregunto a la Tània en quina llengua pensa escriure, i em diu que no ho té clar.
-Si escrius -li dic -en castellà, a Catalunya hi ha qui t'estigmatitzarà. Si ho fas en català hi haurà qui et prendrà per ximpleta.
-Crec que escrigui en la llengua en què escrigui el repte és fer-ho tan bé com sàpiga. Però no ho tinc clar. M'he adonat que un tant per cent altíssim de blocs en català són de política. Trobo a faltar blocs en català de creació literària, senzillament. Potser cal contribuir a això. El Boris diu que els catalans sempre busquem la normalitat i sovint som els primers a anormalitzar-nos...
-No tinc clar que calgui, Tània. No sé si calen tants blocs. No sé quina falta fa que tots xerrem tant, i tant...
-En el meu cas no tinc res especial a dir. Només vull aprendre a escriure...
-Doncs escriu. Fins i tot quan no tinguis res a dir, escriu. El bloc et permet la difusió immediata del que escrius, però la xarxa és tan gran que la gota es dilueix així que entra en contacte amb l'oceà. I llegeix. No només blocs. A vegades oblidem que hi ha un vell objecte anomenat...
-Llibre.

Seguim xerrant, i es fa tard. Acompanyo la Tània fins casa seva, amb el Megane, al cor del Guinardó. Tornant a casa, pel Túnel de la Rovira, penso en la Punsoda, que vol escriure i apropar a la superficie algunes profunditats humanes, les d'avui i les de sempre. Penso en la Tània, que encara no sap de què parlarà, però ja sap que vol parlar. I penso que volem transcendir, d'una forma o d'una altra, i que alguna cosa de nosaltres quedi més enllà del nostre instant caduc. I no sé ben bé perquè.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

Fitxa 29: Joan Ferran

2010-01-15T15:35:00.000+01:00

Comencem parlant una mica de TV3, La Nostra.
Aquest mitjà de comunicació fou l'instrument que CiU creà fa molts anys per començar a fer país, de forma seriosa, però el que va acavar fent fou construir una Catalunya Virtual. Abans que els nostres peus comencessin a trepitjar sòlides estructures que ens poguessin fer pensar en alguna cosa semblant a una nació independent, la nostra tele ja havia consolidat aquest país imaginari. L'invent funcionava bé, sota la condició que no sortissis de casa i no canviessis mai de canal. La clau de tot consistia a evitar tant com es pogués mencionar cap lligam amb Espanya. Fins i tot el terme "Espanya" es silenciava. Quan no hi havia més remei que referir-s'hi s'empraven termes com "aquí", l'ambigu "casa nostra", "resta del'Estat..." es va arribar a parlar de "la selecció estatal de futbol", com si els futbolistes fossin funcionaris d'hisenda o alguna cosa per l'estil. Ara ja no s'aprecien tant aquesta mena d'equilibris semàntics en la transmissió de la informació, ara és fàcil sentir, als telenotícies, com es verbalitza "Espanya" o "a la resta d'Espanya amb força naturalitat.
Doncs bé, en el context d'aquest plantejament periodístic situarem el nostre ítem d'avui, el primer polític que fitxem, el diputat al Parlament de Catalunya pel PSC Sr. Joan Ferran.

Joan Ferran és un ítem -el seu bloc es diu "El blog d'en Joan Ferran"- que va saltar a l'actualitat ara fa aproximadament un any, arran de la seva novel·la "Maleïda Crosta". Des d'aleshores ha corregut com la pólvora l'expressió "crosta nacionalista" per designar la tendència dels mitjans de comunicació audiovisuals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió d'enfocar la informació des del l'òptica del nacionalisme. Joan Ferran entén que la televisió i la ràdio públiques de Catalunya haurien d'haver ja abandonat aquesta tendència, tal i com ha intentat promoure el Tripartit, donat que no tots els ciutadans contribuents són nacionalistes, i que parlant en general la ciutadania no ha de rebre un reflex esbiaixat de la realitat. Però aquesta correció topa amb dificultats. És una tendència massa consolidada. És la crosta.
Ferran posa com a exemple del funcionament de la crosta l'excessiu seguiment mediàtic que TV3 va fer en el seu moment de les consultes sobiranistes, unes consultes que al capdavall no eren ni vinculants -cert- i que a més tenien el cens electoral alterat -també cert, votaven ciutadans a partir dels setze anys i els immigrants.
Però com és habitual en aquest país, aquí no hi ha qui en tregui l'aigua clara de res. Mentre l'ítem Ferran es queixa persistentment de la crosta, hi ha un nombrós col·lectiu de ciutadans -ara no sé si nombrós o sorollós- que denuncia l'espanyolització descarada del mitjà. Tant en la forma com en els continguts. Diuen que els informatius han adoptat una clau d'anàlisi completament espanyola, i molts d'ells afirmen que ja no en volen saber res. En responsabilitzen, òbviament, Montilla i el vil comissari Toni Bolaño.
En què quedem, doncs? Tenim una tele espanyolitzada i espanyolista o una tele que encara amplifica les visions nacionalistico-patriòtiques de sempre? En què quedem? Els nacionalistes no la veuen com Ferran, i suposo que la tele deu ser la mateixa, però tot deu dependre del color de la pantalla des de la qual mires.

Parlem d'en Joan Ferran i la seva activitat itèmica.

Dandi i cosmopolita, elegant i guapot, Joan Ferran és un home amb cert carisma. M'aventuro a dir que és d'aquells homes que segurament agrada a moltes senyores. I parlant de senyores, sembla que ell també els dedica una certa atenció, ja que per felicitar-nos les festes de Nadal va penjar al seu bloc la foto d'una bellíssima, hiper-atractiva i sensualíssima Mamà Noel, fet que per cert ja li ha costat haver de tenir un contenciós amb un grup feminista.
Però tot el glamour que pot desprendre la figura de l'ítem Ferran s'esvaeix dramàticament quan li llegeixes el bloc. Si n'esperes bona prosa, ja te'n pots oblidar. El que hi trobes és un bloc previsible, politicot, de carnet plastificat; un blog de partit, típic i superficial. Els textos que presenta són plans, i dóna la sensació que estan escrits de pressa i corrents, uns textos en què la trancisió entre les introduccions i els temes en què es vol centrar són brusques, portades sense gaire finor a l'objectiu d'embestida política contra l'adversari, quasi sempre CiU. Més que buscar l'anàlisi en profunditat -s'intueix té prou solvència com per a fer-ho- el que escriu l'ítem Ferran va directe a tensionar la postura amb el partit o la idea a què oposar-se. Oposició, confrontació més que deconstrucció, anàlisi i raonament. I molt sovint els textos no són ni seus, sinó d'articulistes amb l'opinió dels quals coincideix.
I podent-ho fer bé, perquè ho fa així? Doncs perquè el PSC és una immensa maquinària de poder, que cal mantenir greixada de totes totes. Tots els espadatxins de la formació han de moure els florets sense respir. Totes les peces del tauler han d'estar constantment a la brega, fent campanya, i no es poden córrer riscos perdent-se amb floritures de massa calat. El missatge ha de ser curt, simple i directe.
Són el PSC, i d'això en saben molt.
El PSC. El nacionalisme català odia el PSC. La forta implantació del PSC al territori electoral català desespera a molts. Per a molts, el vot al PSC és el vot incorrecte.
En aquest país una de les coses que més costa és acceptar que el rival també té dret a governar. I no val fer la trampa de dir que si no guanyen els meus és perquè els votants són idiotes. Alguns encara no han après a empassar-se el gripau i partir de l'axioma que la ciutadania no és idiota. Fins i tot en el supòsit que la ciutadania fos idiota, l'axioma que ens hem d'empassar és el de la no-idiotesa de la ciutadania, si no ens volem veure obligats a replantejar-nos la validesa del sistema. I francament, als mandrosos decadents com ara jo, ens fa molta mandra a aquestes alçades posar-nos a buscar la Polis Ideal i el seu corresponent programa d'instal·lació. Així doncs, avall el gripau. Perquè el joc de jugar a la intel·lectualoide superioritat mental i moral és molt guai però ja comença a estar una mica vist. Però ja se sap, les converses de carajillo i púlpit virtual són totes gratis.
Si la ciutadania accepta aquests partits-dinosaure, aquests pops de tentacles infinits que es filtren pertot, deu ser perquè en el fons ja els està bé. I això és cap drama? Ho dic perquè si és cap drama, recordo que a ningú se li priva del dret de presentar candidatures. I si no, mira, els Reagrupats. Si tots els partits són una estafa, si tots els polítics són igual de miserables... surt tu i fes-ho millor. T'hi animes? Probablement no, oi?
Bé, potser ara ja estic esquiant fora-pista. Jo havia vingut a parlar d'en Joan Ferran... On me l'he deixat? Deu estar veient el TN Migdia, en actitud vigilant.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: moderada
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: indetectat

Fitxa 28: Gorka Agirre

2010-01-10T14:30:00.001+01:00

Dissabte vaig haver d'anar a Saragossa, per reunir-me amb un client i analitzar el seu cas. Hi feia un fred de mil dimonis, rematat per un vent espantosament glacial que no va parar en tot el dia. El meu client, l'Andrés, és un noi de trenta-i-alguns, molt bona persona, honest, de conducta recta. És membre d'una secta d'origen oriental -no en puc dir el nom- que té la particularitat de tenir prohibit fer proselitisme. Però el problema de l' Andrés no té relació amb la secta sinó amb una altra cosa. L'Andrés és importador de moble colonial. Fa quatre anys que inicià el negoci, i ara li comença a funcionar. Destina un 10% dels beneficis a projectes de desenvolupament, sempre dins de l'àmbit de la secta, naturalment. Les sectes són sectes. Bé, el cas és que a un tal Herrero, un comerciant potentat d'aquella ciutat, que toca el mateix gènere des de fa més temps, li molesta la seva competència. L'Andrés, gràcies als seus contactes dins la secta, obté poducte a molt bon preu, i per això les vendes de l'Herrero han minvat. El tal Herrero li ha proposat associar-se, però a l'Andrés no li convé. L'altre li ha insistit molt, i davant la ferma negativa de l'Andrés, al final ha optat per coaccionar-lo. Li ha dit que o bé s'associa, a les bones, o que el millor que li podrà passar és que hagi de tancar. Tot i això l'Andrés, naturalment, no ha cedit ni cedirà, però recentment ha detectat que l' espien i el segueixen. Ha agafat por, i vol protecció, però sobretot m'ha insistit que el que més vol és que la situació s'acabi. Dilluns hi envio el Boris. Si la història dóna de si ja en donaré algun detall.

De tornada a casa, a l'AVE, vaig engegar el portàtil per posar en ordre les notes del cas, i en acabat vaig fer les meves visites rutinàries per les cases dels ítems. Tinc entre mans algunes fitxes, mig pensades, però encara endarrerides, i per anar passant se'm va acudir que podia fitxar l'ítem Gorka Agirre.

Gorka Agirre s'ha erigit en ítem a base de comentar al blog de Salvador Sostres. Ja fa temps que hi comenta, i de fet és un dels personatges més odiats d'aquell Regne de la Veritat Única, bàsicament pel fet de comentar en castellà, i pel fet de veure les coses des de l'òptica espanyola. De sempre, els seus comentaris generen les reaccions viscerals dels acòlits més incondicionals de Talibània. Ja saben molts de vostès que en aquella casa un espanyol és sempre algú que et vol robar i et vol exterminar.
Ara bé, per ser justos, s'ha de reconèixer que Gorka Agirre és un dels millors rebatedors del Gran Talibà. Desenmascarador dels sofismes sostrians, mai no perd de vista els nombrosos talons d'aquiles que el Talibà va deixant al descobert, a còpia de xerrar tant, i tant, i tant, sempre emborratxat de la pròpia sensació d'infalibilitat. Al Gorka li agrada recordar-li, una per una, les contradiccions en que l'altre cau més sovint del compte. I sobretot hi ha una idea-guia que sovint l'ítem Agirre subratlla molt clarament, i de la qual el Sostres, diu, n'és exponent: els catalans són molt valents de boca, però a l'hora de la veritat es tiren enrera de tot.
No fa massa Gorka Agirre fou expulsat del Regne. Fou expulsat, amb gran solemnitat, junt amb dos o tres comentaristes més. Segons l'amo del tros, perquè ja no es podien aguantar més les mentides d'aquells espanyols. Els donà una setmana de marge perquè poguessin dir el que creguessin convenient, però que sabessin que al cap d'aquell temps de gràcia serien expulsats per sempre més.
En comptes d'enviar-lo a prendre pel sac, Gorka Agirre va acceptar la condemna. I se'n va anar, amb elegància, resignat, i jo diria que amb una lleugera sensació de culpabilitat.
El seu to sempre havia estat correcte, mesurat, però clar i directe. Era capaç de mirar el Sostres una mica per damunt de l'espatlla. Mai insultava. Raonava bé, i sovint encertava. I això és el que el Sostres no podia païr. La princesa fatigada al final va donar l'ordre: "Que s'enduguin aquest villans".
Però pel que es veu, Gorka Agirre ha seguit llegint Salvador Sostres. No s'ha pogut deslliurar d'aquesta morbositat que provoca la retòrica sostriana, d'aquesta extranya sensació que provoca llegir les projeccions mentals d'algú que escriu des d'una profunda discapacitat moral. I és que en el fons, Gorka Agirre l'admira, fins i tot potser l'estima, diria jo.
Però el fet curiós és que Gorka Agirre i els altres deportats, passat un temps durant el qual el Sostres ens ha distret molt amb les seves peripècies de geni incomprès, han retornat al Gran Regne. Han sigut readmesos. Alguns dels acòlits fidels al Talibà, ja han protestat, però Gorka Agirre is back. No s'entén. Per mi bé, cap problema, però no s'entén tanta liturgia dramàtica com la que va muntar el Sostretes per expulsar-los i que ara tornin, mereixedors del perdó, com aquell qui res. Els fans del Sostres mereixem una explicació.
No, l'explicació és la de sempre. El Sostres, incoherent com ell sol, sap que en el fons necessita Gorkas Agirres per fer carburar la seva maquinària mental de Neró que toca la lira. És que el Sostres és un ítem molt dependent. Necessita dels comentaristes espanyols, necessita de tota la vulgaritat que critica, perquè el dia que aquesta vulgaritat desaparegui ell no tindrà manera de fer-nos veure con n'és d'excels.
Però bé, no parlem més del Sostres, que la fitxa ja li vam fer fa temps.

Senyor Agirre, si us plau, continui existint. Continui fent-se visible, que des d'aquesta oficina d'espionatge estem començant a treballar a partir d'una hipòtesi sobre la seva identitat real. Sí, tenim sospites sobré vostè, no fundades més que en vaporoses intuicions, però si perseverem, a "U.Q.V. Security" potser algun dia sabrem la veritat que s'amaga darrera la seva màscara. Ei, per pura curiositat; i li prometem que si mai ho sabem no ho farem públic. Això no és més que un joc apassionant que el fem per a consum intern. No trencarem les regles, però volem que sàpiga que ens té ben encuriosits. Sabem que es difícil, i que potser és més probable que morim d'una picada d'abella abans de poder perfilar-li una identitat més definida, però a estones perdudes hi anirem treballant. Tenim, com l'Acebes, dues línies d'investigació.

Valoració de l'ítem:

Rellevancia: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

Fitxa 27: Adrià Izard

2010-01-06T23:15:00.001+01:00

No sé si saben qui és el tal Adrià Izard, o potser ja el coneixen. És un ítem irrellevant, però al mateix temps significatiu del que et pots trobar per la Catosfera, segurament la galàxia més polititzada dins de l'univers Blogosfèric. Fa temps que el tinc sota vigilància, però no acabava de veure clar si l'havia de fitxar, per culpa d'un dilema moral: és ètic fitxar un ítem de setze anys? Fitxar-lo segurament implicaria haver-li de donar una cruenta rebregada, i ja se sap que avui dia a aquesta gent tan jove els costa molt encaixar que se'ls qüestioni, de seguida s'ensorren, es deprimeixen, es desmotiven o s'encabriten... Això de les fitxes, no és més aviat per a gent adulta, bregada, a qui no els crees cap lesió emocional irreversible si els poses una mica de volta i mitja? És que l'ítem en qüestió només té setze anyets... No sabia què fer, però tenia clar que si una persona em podia ajudar a resoldre el dilema aquest no era altre que en Jacob.
Per cap d'any, al matí, el vaig trucar per felicitar-li l'any nou i de passada consultar-li. Em va dir que donaria un cop d'ull a l'ítem, i que ja em diria la seva opinió.
Aquella mateixa tarda vaig rebre un e-mail d'en Jacob:

Fitxa'l. Fes-li una bona estirada d'orelles. Té setze anys, però si és bo per parlar com parla també és bo perquè li clavin una bona allisada.

Aquí ve, doncs, la fitxa.

L'ítem en qüestió maneja dos blocs: "Bloc Personal d'Adrià Izard" i "Tot està per fer i tot és posible", sota el pseudònim Damià Folk. Ambdós blocs estan integrats al col·lectiu BAT Blogs.
Els BAT Blogs, com la majoria de lectors ja deu saber, són aquells blocs que planten cara al govern tripartit des del camp de batalla internàutic. Són els "Blogs Against Tripartit", o sigui, pels no anglòfons, "blogs contra el Tripartit", i a fe que l'ítem Izard hi està en contra: les seves càrregues contra tot allò que té a veure amb el partit Socialista (versió PSC o versió PSOE) són pura metralla verbal.
El to de l'Izard és sempre agressiu, vociferant. Té un to lleig, categòric i simplista, "a pinyó", com dirien els joves; un to que, lluny de despertar la simpatia de veure un jove amb idees i consciència política, més aviat fa esgarrifar.
A mi em fa molta angúnia quan li llegeixo coses com que el president de la Generalitat "és un estranger". Ja hi som amb les patents de catalanitat, em dic. O quan es mostra contrari a que els llocs de treball que crea l'Estat acabin sent per a immigrants. Prou feines tenim, diu, a contractar espanyols com perquè a sobre les feines se les emportin els immigrants. Aquí tenim un dubte: no sabem si quan empra el terme "espanyol" ho fa en sentit pejoratiu. Pel context no ho sembla, però m'extranya, sent com és un membre dels BAT. Ho mirin vostès mateixos, si volen; no vull córrer el risc que sembli que descontextualitzo quatre frases seves. És dins del context del seus blocs on es veu millor el seu tarannà, però justament a mi és el context global dels blocs d'aquest noi el que em fa més basarda.
El tema de la immigració el té molt preocupat, i en general tot el que té a veure amb el món àrab o magrebí. Acostuma a posar de costat immigració i delinqüència; immigració i degradació. Subratlla el risc que Catalunya ja no sigui Catalunya per culpa dels de fora, i remata la qüestió amb la previsible dita, aquella de: "de fora vingueren que de casa ens tragueren".
Bé, una constatació: amb aquesta actitud, el que sí que aconsegueix l'Izard és que ningú no li pugui penjar la famosa i denigrant etiqueta de "multiculti". No, obviament no és un "multiculti", i almenys en aquest sentit ja deu tenir la simpatia de molts. Ja saben vostès que hi ha una línia de pensament, molt en voga, que considera que qui defensa la multiculturalitat és un curt de gambals, un "progretonto" com diuen altres, o directament un perroflauta pollós. Saben vostès que existeix una mena de macedònia ideològica molt a la page formada per ingredients com ara la cosa pro-israeliana, pro-ianqui, ultraliberal, nacionalista espanyola, nacionalista catalana, independentista, crítica amb l'ecologisme i homofòbica, i que des d'aquesta línia de pensament es considera retardats mentals tots aquests "multicultis" que no defensen les societats de cultura uniforme i l'integracionisme a ultrança. En aquest sentit, doncs, tu tanquil, Izard, que pel que es veu no ets un d'aquests tontos. A ulls de moltes ments preclares i punteres, per aquí vas la mar de bé.
Perquè, lectors meus, L'Izard va bé, no? home, tothom sap que les societats "multicultis" són l'avantsala de la pròpia desaparició. Ara mirem-nos-ho a escala global. Tots els grans imperis han passat, abans d'extingir-se, per una fase de multiculturalitat. Normal, tanta barreja, tanta llengua dispersa, tanta diversitat, tant relativisme... podreixen les bases fundacionals, propicien el debilitament i accceleren la desintegració. Punt i final a l'Imperi, el que sigui.
Aquí, des de Catalunya, la colònia nostrada de l'Imperi Global de l'Occident Contemporani, des del nostre bocinet de la Civilització dels Bons, els benpensants volen retardar al màxim l'arribada d'aquesta fase. No volen accelerar la caiguda de la nostra Civilització McDonalds. Almenys que els últims cops de cua (no sé com dir "coletazos" en català) d'aquest Imperi nostre -perquè això s'acaba, Izard, tingue-ho clar-, volen que siguin dignes i nets de púrria.
Izard, de casa no ens treuran, no pateixis. Però ja et dic jo que la casa ens l'anirem trobant cada cop més canviada, i que aquests són els inevitables signes dels temps; conseqüències previsibles de la història d'Occident. Jo mateix, si tiro la vista vint-i-cinc anys enrera, me n'adono de com ha anat canviant la fesomia del país, i tinc la sensació que aquest procés és imparable. I sospito que en aquestes fases finals dels imperis, la solidesa del conjunt serà molt difícil de mantenir articulada a l'entorn de fonaments identitaris. Però mira, resulta que per a gent com jo aquest fenomen no ha significat cap drama. Potser és que a gent com jo ens falta una capa més de cultura, o entendre-hi més d'economia, o sentir més la pàtria, o la nació... Potser té raó aquell que sempre diu que a Catalunya hi ha molt discurs equivocat i molta misèria moral. Deu ser això. Per això faig fitxes, en comptes de fer rellotges com faria el més tonto entre els llestos de la macedònia neo-con.

I ara entrem en el tema fort:

L'ítem Izard escriu pèssimament. Pès-si-ma-ment. Amb una sintaxi que et descalabra el cervell, amb una ortografia que et destrossa la retina.
Izard, pel que més vulguis, als setze anys una persona ha de saber escriure correctament la seva llengua. Pen nota: correctament. I aquí no val l'excusa de donar la culpa al sistema educatiu sociata: si als teus setze anys escrius com escrius és culpa exclusivament teva. De debò, val la pena que hi esmercis tots els esforços. Escriu bé en català, si et plau, si és que a sobre vols anar de patriota. I esforça't també per escriure correctament en castellà, i "do your best" amb l'anglès... Aprofita les classes de català de quart d'ESO, que et fa molta falta.
Lectors, sàpiguen que més d'un cop li he suggerit que aprengui ortografia, que li farà més profit que tot això dels blocs. Però ell m'ha esborrat els comentaris i ha tirat pel dret, ha seguit destrossant la llengua com no s'ho pot permetre cap Insigne Patriota del cercle que ja hem esmentat. I per cert, cap dels seus col·legues del Sistema BAT li ha fet cap comentari en aquest sentit. Ei, Fúria, Réflex, Gànguil, tutoritzeu una mica l'Izard, va, com a bons germans grans que segur que sou.

I res, anem acabant. Jo, a l'Izard, me'l voldria mirar amb afecte, però no puc. Perquè els setze anys no me'ls imagino com una època d'enrocar-se tan antipàticament i tan matusserament; més aviat me'ls imagino com una època d'esponjar el cervell, d'enamorar-te de tot i aconformar-te amb poc, de fascinar-te per la riquíssima policromia humana i d'abraçar ideals una mica més romàntics, que després un ja té temps de desencantar-se de les utopies.
Ítem Izard, jo ja sé que estimes el teu país, i que veus coses que et generen inquietud, i temor, i que voldries que el futur no presentés tants interrogants. Però no et preocupis, assumeix que t'ha tocat viure una època d'incertesa -tots els finals d'etapa ho són- però que és entre tots que ho hem de fer tot. Alguna cosa semblant deia CiU fa uns anys, tu no ho recordaràs perquè encara no havies nascut.
Potser una bona recepta per a paliar el dolor seria enamorar-te d'alguna Leslie Joyceline, o Vanessa Priscila, com les amigues de la Tània que vaig conèixer la nit de fi d'any; menudes, moníssimes, amb aquella cadença dolcíssima quan et parlen. Bé, potser són massa grans per a tu, però segur que tenen germanes petites, més de la teva edat. Que la vida es veu molt diferent quan et veus, petitet, reflectit dins d'uns ulls negres que brillen com l'atzabetja només per a tu.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: inexistent

Fitxa 26: Federico Jiménez Losantos

2010-01-03T23:46:00.000+01:00

Federico Jiménez Losantos té bloc. Per tant és ítem. Per tant és espiable. Tot ítem que corri per la xarxa, sempre i quan ens pugui entendre en la llengua en què fitxem, és susceptible de ser fitxat. Jiménez Losantos entén el català, ergo Jiménez Losantos és fitxable. I l'hem fitxat, en aquesta segona incursió que fem més enllà dels límits de la Catosfera.
El seu bloc es diu "El blog de Federico". Amb el títol no s'hi ha matat gaire, francament. Tot són gustos, però a mi no m'agrada. El trobo poc intel·lectual, massa d'estar per casa. "El blog de Federico". Com si tothom hagués de saber qui és el tal "Federico", com si al món només hi hagués un Federico. Només per comparar, quan el seu company a El Mundo, Gabriel Albiac, va tenir un bloc (ara ha deixat de ser ítem) el va batejar "Bitácora de Lucrecio". Això ja sona més arreglat, amb més volada, més evocatiu. Més clàssic, més culte. En canvi, "El bloc de Federico..."
De totes maneres l'hem anat espiant, amb una il·lusòria esperança, que no era altra que trobar-hi alguna cosa nova o interessant, diferent del que ens té acostumats... però no; el que hi acabes trobant són els mateixos temes de sempre, els mateixos que ja sortien quan li llegia les columnes a El Mundo, o sigui, la dictadura linguística a Catalunya, les guerres entre plataformes informatives, la llibertat d'expressió, i entre tots aquests temes el tema estrella: la desaparició d'Espanya. Sí senyors: tant és llegir-li la columna, com escoltar-lo per ràdio, com consumir-lo en format ítem: al bloc del Federico, la mateixa matraca insistent de la desaparició d'Espanya.
Dedueixo, vist el que diu i vist el que es veu, que aquest ítem, precisament, no està gaire bé de la vista. Li recomano, doncs, el meu òptic, un senyor molt amable que té l'òptica al carrer Feliu i Codina de Barcelona, al costat del Bar Mifer, molt bon professional, gens pesseter, i l'hi recomano perquè, com dic, Losantos no hi veu bé. Losantos no percep la realitat correctament.
Aquest ítem no se n'adona que veu morta una cosa que està ben viva. O potser és que té visions premonitòries i les confón amb la realitat. En qualsevol cas, té una disfunció perceptiva important. Ha escrit recentment que Espanya és un mort que s'ha mort dret, i que a sobre li volen fer pagar l'enterrament. I en respnsabiilitza Zapatero, Rajoy i Joan Carles de Borbó; quasi res: en responsabilitza justament aquells qui, a criteri de molts de per aquí, són els màxims responsables de l'enutjosa i asfixiant presència d'Espanya a les seves vides. Tot són percepcions, naturalment, però jo crec que Espanya ni està morta ni té el traç d'estar-ne. Posant-me el màxim de tremendista jo diria que com a molt Espanya té una mala salut de ferro, com se sol dir.
Losantos diu que els símptomes de la moribunditat d'Espanya ja els va detectar el 1979. Fa, per tant, que Espanya s'està morint... trenta anys! Trenta anys fa que l'ítem Losantos fa la crònica de la mort d'Espanya. Trenta anys no són prous perquè un moribund s'acabi de morir del tot, amb calma i tranquilitat? Algú pot creure que una cosa que fa trenta anys que s'està morint no estaria avui ja ben morta i enterrada? O veu visions o potser no té cap altre discurs que aquest per anar fent bullir la seva olleta periodístico-demagògica.
La darrera vegada que vaig tenir la opurtunitat de trepitjar una bona extensió d'Espanya va ser el juny del 2008, quan un tema d'espionatge industrial em va dur en primera etapa fins a Getafe, i de cap manera vaig tenir la sensació d'estar passejant per damunt d'un mort. Va ser quan la selecció espanyola de futbol va guanyar l'Eurocopa, i tot Getafe era un magma bullint de samarretes vermelles i banderes que celebraven el triomf de La Roja. Vaig veure un Getafe compacte, bonic, ordenat, gens esquerdat, peatonal, benestant. La segona fase del seguiment em va portar fins a la província de Huelva, on tampoc vaig detectar cap símptoma de debilitat hispànica. De tornada a Catalunya vaig seguir veient banderes espanyoles onejant als ajuntaments, a Capitania, a Correus; en Jacob seguia cobrant la pensió de la Seguretat Social espanyola; em vaig renovar el DNI i me'l van fer de nacionalitat Espanyola... i d'ença d'aleshores no tinc la impressió que Espanya s'hagi debilitat tant com per dir, avui, que ja és a l'altre barri dormint el son etern a la falda de creador.
A què ve, doncs, tanta monserga amb la desaparició d'Espanya? Quina idea d'Espanya té aquest senyor al cap, que quan mira la realitat la veu tan diferent que no la pot reconèixer, que la veu trencada per totes bandes? Quin és el seu drama? Unes ulleres que no ha trobat moment d'anar-se a fer?
L'altre gran tema, el de la dictadura lingúística i la persecució del castellà: Se'n recorda algú d'aquell advocat que es deia Esteban Gómez Rovira? (per cert, fa la mateixa cara que el Federico, si s'hi fixen). Esmento aquest senyor perquè una de les seves especialitats era agafar la llei i treure-li el màxim de suc per defensar els seus drets lingüístics de ciutadà que no volia veure discriminada la seva llengua -la castellana. El senyor Gómez Rovira fins i tot va denunciar un surtidor de gasolina perquè només li parlava en català. Tot indignat va córrer fins els jutjats, a denunciar la maquinota maleducada i insolent; que les maquinotes et parlin només en català és in-to-le-ra-ble. Imaginin-s'ho: vostès despengen la mànega del surtidor, i aquest els etziba: "Ha escollit vostè gasolina súper"; clar, et quedes desconcertat perquè no entens res del que t'estan dient. Ara, si a continuació et diuen "Ha escogido usted gasolina súper" la cosa ja canvia i estàs automàticament salvat. Total, que amb la llei a la mà, al final la Conselleria d'Indústria de la Generalitat va haver de reconèixer que el senyor Gómez Rovira tenia raó i que el surtidor impertinent havia de parlar, com a mínim, en bilingüe.
El senyor Losantos, en comptes de jugar tant al victimisme persecucionista, hauria de fer el mateix: tenir més en consideració la llei. En comptes d'intoxicar i fer creure a la resta d'Espanya el que no és, que s'estudïi bé la llei i si veu que alguna cosa el desafavoreix o el discrimina, doncs cap al jutjat, però sense fer el joc intoxicador del monstruosisme. I si resulta que la llei no acaba d'ajustar-se a la idea que ell té de com haurien de ser les coses -en funció de les seves legítimes preferències- doncs que li serveixi d'exercici d'higiene democràtica, i que pensi perquè les lleis són lleis i com arriben a ser lleis; i que no parli ni de dictadures ni de règims. Això li aniria molt bé a un que s'omple tant la boca de llibertat.
I si és una monstruositat que la llei obligui el restaurant xinès a retolar-se "Restaurant Xinès" doncs que fundi un partit prou potent com per revocar aquesta llei. O que segueixi posant espelmetes perque C's i el PP treguin uns resultats suficients les properes eleccions al Parlament i puguin constituir un Bipartit Salvador que corregeixi tots aquests excessos legals. Si és que tan malament ho passa, és clar.
Canvi de tema.
Des d'aquí deixem clar que no ens ha agradat mai el periodisme de l'insult, i que per això Losantos ens desagrada. El periodisme de l'insult és un periodisme per a consum de la víscera, i amb la víscera per bandera ens encallarem. Hi ha gent que confon el dret legítim a expressar-se amb llibertat amb la llicència per desqualificar i faltar al respecte. Però no sé què passa que darrerament hi ha un gruix de població lectora a qui no els molesta llegir columnistes que practiquen l'insult sistemàtic, encara que l'insult sigui de baixa intensitat, del tipus "memos" o "imbècil". I al final, si el públic no exerceix la seva funció correctora, les coses es degraden. I ens acabem trobant que l'admiradíssima Belén Esteban acaba creient-se la Lady Di espanyola, o el Losantos creient-se el rei del periodisme mundial.
Deia el matex Losantos, en un text recent, i crec que encertadament, que la raça humana busca per naturalesa sempre allò que surt més barat, i que no hi ha cosa que surti més barata que la corrupció moral. Bé. Aquí podem estar d'acord. Però voldria saber si no considera que aquest periodisme de demagògia i exabrupte, enardidor de masses, no és un exponent més d'aquest baratisme moral que denuncia.
Jo què sé, a la gent li pot fer gràcia, però el president espanyol no es diu ZP ni Carod-Rovira es diu Roviretxe. Què volen que els digui però a mi aquests recursets no em fan el pes; ara, que també a l'Avui hi ha columnistes que per referir-se a Bartomeu Muñoz, ex-alcalde de Santa Coloma, s'hi refereixen com a Bartu. No té nom i cognoms, aquest senyor? Però bé, per a molts és normal. Perquè tants miraments amb les rates sociates, no? En fi, què és el periodisme, avui dia?
Vaig acabant. Potser la fúria de Losantos és resultat d'aquell tret a la cama que li van engegar els nostres, per sort ja extingits, Gudaris Xicotots de Terra Lliure. Déu-n'hi-dó, aquells bàrbars. O potser és el seu estil. O potser tot ho fa per l'audiència. Ho fa per l'audiència? Vostè sabrà. Però per si de cas, ítem-Losantos, consideri l'opció òptica. Recordi: carrer Feliu i Codina, baixant per Hedilla a mà esquerra. Al costat del Bar Mifer.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: alta
Perillositat: considerable
Risibilitat: possible
Humor: indetectat

Fitxa 25: Dies de Fúria

2009-12-31T13:42:00.000+01:00

Una d'aquestes nits passades va trucar el Boris, cap a les onze.
-Mira, que hem estat picant alguna cosa amb la Tània, abans que ella quedés amb les seves amigues, que se'n van de festa, i pensava...
-Pensaves que ara t'has quedat penjat, i que vols passar per aquí...
-Sí, i fer una copeta, i xerrar, i...
-I si es fa tard quedar-te a dormir...
-Tan previsible, sóc?
-Sembla mentida, Boris. Va, vine quan vulguis, t'espero.
Jo estava veient la tele, un programa molt interessant sobre les interioritats d'un arbitratge de futbol de primera divisió, en què es recollia l'audio de les converses que tenen els àrbitres entre ells i els jugadors durant el partit, pel micro inalàmbric que porten. Però va arribar el Boris, i em va xafar la plàcida atenció que jo mantenia pel programa. Ens vam servir un cul de Knockando que em quedava, i vam seure al sofà.
-Què tal, la Tània? Us va bé?
-Sí, molt. És una noia amb caràcter. M'agrada.
-No hi vas, tu, amb les seves amigues?
-No, jo... bé, ja se sap, les amigues...
-No vols fer de mainadera...
-No, no és això.
Vaig preferir no continuar per aquell camí. El Boris digué:
-És intel·ligent. I guapa. Ara s'està acabant la trilogia de Mil·lenium, del Stieg Larsson.
Me'l vaig quedar mirant, sense dir res. El Boris no feu cas del meu silenci eloqüent, i digué:
-La Tània em parla molt el personatge de la Lisbeth Salander. Li fascina. Em sembla que en porta alguna de cap, per comentaris que m'ha fet.
Vaig seguir sense fer-li cas, i vaig seguir mirant la tele. Acabat el reportatge sobre l'àrbitre, TV3 emeté un programa que es deia "L'any rodó", un repàs a la temporada del Barça que guanya, per primera vegada en la història del futbol, sis copes de màxim nivell de competició, totes en les que participa. Aquí sí que vaig decidir no fer cas al Boris en res del que em digués. Sis copes són sis copes. Barça és Barça.
Jo, enganxat a la pantalla, i el Boris mirant-me de reüll. Suposo que va veure que en més d'un moment se m'estava a punt d'escapar una llàgrima: gol de Puyol al Bernabeu, gol d'Iniesta a Stanford Bridge, alçada de la copa de Champions... aquests podrits de periodistes trien unes músiques hiper-èpiques com a suport de la imatge, i fan que l'emoció et corri per les venes a la velocitat del llamp. Llavors el Boris sentencia:
-Per assolir les vostres aspiracions nacionals, la primera cosa que heu de fer els catalans és desmantellar el Barça.
Ignoro el comentari, però el Boris no calla.
-Sí, sí, Damien, com ho sents. És clar, ara tu em sortiràs amb amb allò tan teu de "jo no tinc aspiracions nacionals". Nooo, tu defensor de la doctrina Maragall, allò del patriotisme social, o com en digués. Tú més evolucionat que la resta de mortals.
-Boris, vols callar? Estic veient gols del Thierry Henry, cosa que no sé si veuré més en ma vida. Després xerrem, però ara calla i mira.
Em fa cas, i no obre boca fins que no s'acaba el programa. Llavors me'l miro, i amb aire de condescendència li dic que desenvolupi una mica la seva tesi sobre el Barça. Adopta un aire de suficiència i diu:
-El Barça és la via per sublimar les vostres frustracions nacionals.
-Boris, jo no tinc cap frustració nacional.
-Calla i escolta: amb el Barça us tenen atontats. En el Barça es canalitza tota la càrrega d'energia i sentiment que no sabeu canalitzar mitjançant una praxi política eficaç, i sobretot evita la presa de consciència de l'individu, allunyant-lo del seu paper revolucionari. El vostre opi nacional és el Barça, i és el que us impedeix organitzar-vos seriosament.
-Gran marxista ets, Boris.
-Entre Barça, festa i drogues, la vostra joventut està alienada. Sí, molta boca, molt independentisme, però quan el Barça guanya, la satisfacció emocional que us dóna us fa oblidar la que us donaria la independència. Us la substitueix. En el fons, i acabo, el Barça és l'instrument més eficaç de l'Estat Espanyol per frenar la independència de Catalunya. Fins i tot estic segur que el Barça rep diners dels fons reservats de l'Estat.
-Delires, Boris.
-L'opi del poble, Damien: les drogues i la festa. I el Barça.
No sabia si delirava o hi tocava. En qualsevol cas, "drogues, festa, Barça" em van portar, de cop, a configurar amb una mica de cos la fitxa d'un ítem que em tenia encuriosit des de feia temps: Dies de Fúria.

Dies de fúria, o cops de puny a un sac de boxa; tatuatges, arracades, sexe, molt, molt molt de sexe, alcohol, batalles campals amb hooligans de l'equip contrari. Molts concerts multitudinaris i un cercle de camarades compatriotes, el "Ring of fire". I sobretot molta furia, endimoniada fúria contra Espanya.
En les pàgines escrites per l'ítem-fúria hi trobem una intensa nostàlgia pel seu passat de glòria sexual, vitalista i violenta. El Furiós Fúria es bevia la vida a glops d'alcohol pur, i després semblava escapar-se-li per la punta diamantina del seu membre erèctil. Curiosos posts, els seus, amb indiscutible grapa. Te'ls llegeixes de dalt a baix. Ara bé, jo sempre m'he preguntat fins a quin punt no hi ha una enorme càrrega de recreació literària en tot el que ens explica. A vegades sembla que hi posi més pa que formatge, però si més no té una certa gràcia narrativa, i d'altres ítems com l'Home del Sac -fitxat aquí- en donen admirada fe. Això sí, amb poca o molta literatura, els seus textos acaben sempre amb un lema proferit amb tota la potència dels seus pulmons: "Visca la Terra! Mori el mal govern!
S'autocensura poc, però una vegada va passar un fet curiós: era tard, de nit, i el Fúria acabava de penjar un text sobre putes. Jo el vaig espiar, i li vaig deixar una noteta al blog que deia: "Hmmmm, putes...". Misteriosament, al cap d'uns minuts, el seu text havia desaparegut.
Ara, a mi el que em fa més gràcia és quan diu que el seu gloriós passat de triomf vital es va acabar amb l'arribada del Tripartit, el Tripi, com diu ell (tripi, normal). Des que hi ha el Tripi tot s'ha convertit en una merda insufrible, no com abans del Tripartit. Entenem doncs, per deducció, que la glòria i meravella de la seva etapa anterior, la del gran sexe, el follar i el beure, venien auspiciades per la bonança de l'època dels governs de CiU. Els "feliços anys CiU" eren els que propiciaven tota aquella plenitud vital. Potser sí, però a mi em costa imaginar-me l'ítem furia defensant el seu programa de bon català (sexe, drogues, rock'n'roll) davant dels senyors Pujol, Mas, i Duran Lleida.
Recentment, i a propòsit de la polèmica antitaurina, el nostre furiós Dies de Furia s'ha manifestat amant dels toros. Sí, li agraden Loquillo i els toros. Ei, cap problema, eh? Però ai, com me'l rebreguen, per aquesta professió de simpatia, els més ortodoxos que ell! Li diuen que té el síndrome del català que per fer-se l'enrollat manifesta simpatia per elements de simbologia espanyola: toros i Loquillo. Li diuen que si van al Camp Nou i veuen un pàjaru amb una estelada i un toro plantificat al mig l'identificaran de seguida i sabran que és ell, el calalà més guai i transgressor. En fi, el posen de volta i mitja, i a sobre li diuen "dies de púrria".
Tu tranquil, ítem, així és la vida, i un sempre és un traïdor a ulls d'un altre que se senti més pur que tu. Els ultres de la ortodòxia catalana no en deixen passar ni una, Fúria, ni una. Ni tan sols a tu.
Ara, no es perdin els contraatacs testosterònics, del nostre ítem: que si "mamar la polla", "no tens collons..." "et deixo el meu e-mail i en parlem" ( posa parlem entre cometes)... Res, Fúria en estat pur. Ell diu que amb tot això s'ho passa bé. Segurament aquestes drogues són les que més li van, les substàncies químiques que li genera el seu propi cervell sobreexitat. Bon laboratori, i a més, ben econòmic.
En fi, senyors, aquesta és la fitxa del nostre ítem d'avui. I aquest és el programa: molts collons, molta furubúndia i mort al mal govern. Per cert: per començar a matar el Mal Govern diu que ell i els del seu entorn estan preparant un informe econòmic que ens farà veure la crua realitat de com fan anar l'economia els nostres governants. A veure.
El que està clar és que el Mal Govern només pot morir a les urnes. Ell diu que si el el Tripi reedita a les properes eleccions ell se'n va. Que ja no pot més. Emigra, i que el busquem a L.A. Ho farà? O és literatura?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: baixa
Risibilitat: alta
Humor: escàs

Fitxa 24: Bonnie & Clyde

2009-12-27T15:29:00.000+01:00

Abans de començar a fitxar vaig espiar molt. Em movia quasi sempre pels entorns dels BAT blogs (Blogs Agains Tripartit), un autèntic niu d'exaltats. Els vaig descobrir espiant un tal Salvador Sostres, a qui al seu torn vaig descobrir a través de la dona d'en Jacob, l'Asunsión, que un dia -d'això pot fer ben bé sis anys- em va dir: "Hi ha un senyor que fa uns articles molt xocants (sic.) al diari". Quan l'Asunsión diu "el diari" es refereix a l'Avui. Em digué: "Té unes sortides més bones... fixa't, diu que el Joan Clos és l'alcalde crispeta, blanquet per fora i buit per dintre... hi, hi, hi". A veure, l'Asunsión és molt bona dona i jo me l'estimo molt, però no li demanis més. És per aquesta mena de paridetes que li començà a agradar el Sostres, i sobretot perquè aquell carregava contra els socialistes dia sí día també, que d'això ha viscut tots aquests anys, "al Diari". L'Asunsión és gran, i encara es pensa que els rojos li pendran la casa. Per això tota canya al sociata és sempre poca.
En Jacob ja és una altra cosa. Té un nas finíssim per calar el personal. Té experiència en la política, i és la meva principal referència quan es tracta de no perdre el nord. Li vaig dir: "I què, el tal Sostres?" Va fer un gest de profund escepticisme, i em contestà: "En el fons, inofensiu; però no se sap mai."
I així fou com el vaig començar a espiar, al mateix temps que descobria com a l'entorn d'ell, com si d'un tòtem sagrat es tractés, hi ballaven tota una sèrie de petits paladins independentistes, xenòfobs, classistes, racistes, cínics. A mi, que de tant en tant tinc uns fenomenals rampells St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu, etc.) tot allò em molestava i em preocupava.
Vaig començar, per aquella època, a treballar en això de la seguretat i del bodyguard, però sempre trobava el moment per veure com evolucionava tot aquell tema, i amb el temps m'adonava que la cosa empitjorava. Fou llavors quan una nit se m'aparegué, en somnis, una angeleta mulata -i escultural- que amb un català de sonoritat osonenca (modalitat Luçanès) em revelà el Gran Pla.
Casualitats, l'endemà mateix, espiant comentaris en blocs del Front Patriòtic Catosfèric em va cridar l'atenció l'àlies d'uns sotasignants, els Bonnie and Clyde, que calçaven d'un peu molt diferent del de la immensa majoria de repetitius, previsibles, ofuscats, avorrits i delirants pàjarus dels BAT Blogs i similars. Una llumeta. Un matís, un contrast. Em vaig autopresentar, i així ens vam conèixer.
Els Bonnie and Clyde s'han portat molt bé amb mi. M'han oferit venir-me a recollir amb el Ford V8 si mai van maldades; s'han posat a la meva disposició per a qualsevol necessitat que tingués. Sé que si mai m'haig d'arrambar cap a alguna banda perquè les coses es posen lletges serà més aviat cap a la seva, malgrat que en coses divergim, per la qual cosa en més d'un moment els he tingut una mica despistats. Però són camarades. Bons camarades. Els meus camarades, Bonnie & Clyde.
Els meus ítems-bandits són independentistes. Allò que vulgarment se'n diu "separatistes". I tant, que ho són. I per això són separadors. Són separadors en el pla formal, polític, però alerta, no es plantegen, com molts, una separació interna en funció de pureses de sang, de llengua, de cognom ni de pedigree. No són repartidors de carnets de catalanitat. En la hipotètica Catalunya independent me'ls imagino respectant la sentimentalitat nacional de tots i cadascun dels ciutadans (per cert, és la sentimentalitat el que complica i enverina aquest debat tan espinós). Aboguen per una Catalunya -ells ho han dit- independent, bilingüe, catalana i xarnega (que poc m'agrada aquest terme, però ells el van fer servir, així que donem-lo per bo, i més quan en Clyde s'ha autoqualificat com a tal). Si alguna cosa els produeix urticària són els essencialismes, els patrioterismes, i els defensors de les Unitats Sagrades, per collons o por cojones, tant és.
No han entrat -com jo esperava- en el debat sobre els Països Catalans, a propòsit de la fitxa a lítem Xauxa. Bé, de fet de debat no n'hi ha hagut, aquesta és la veritat, però pensava que en dirien alguna cosa. Intueixo que no són pan-catalanistes en el terreny polític. Intueixo que no volen imposar cap unitat política damunt dels territoris on es parla català, per coherència, per no caure en el mateix error que l'imdependentisme català retreu a l'espanyolisme unitari. Però això ja no ho sé. Ja ens ho diran ells, si volen, i si no tal dia farà un any.
Els Bonnie & Clyde no són ítems novells a la xarxa. Saben el pa que s'hi dóna, i saben que en el fons tot plegat té molt de joc. Hi ha gent a la xarxa que es pren el joc amb un grau de seriositat perillós, desaconsellable. Ells no són cap d'aquests casos extremats, saben el grau de sentit que tot plegat té, però això sí, els agrada el joc directe, el cos a cos. Jo sóc més d'inoculació amb xeringa, amb voluntat més o menys letal, sistema Mossad, però ells van de cara i a crits, a ràfagues de Thompson, i quan s'enganxen s'enganxen.
A propòsit d'enganxades: el jose no és un ultra-anticatalanista d'extrema dreta. És un ítem que busca el debat i la discussió, i potser encara més busca confraternitzar. En Clyde no és un català purista ni un etnicista, i així ho ha deixat sempre clar, per activa i per passiva. És llicenciat en Filologia Hispànica, i per tant se li suposa amor a la llengua castellana i per extensió respecte per totes les llengúes. És un internauta que va fort, però que sap perfectament per on anem bé i per on anirem fatal. I res, són enganxades bloggeres, i al final la sang mai no arriba al riu. A Internet no hi ha rius ni prats, només llargues files d'uns i zeros i, sobretot, acaloraments puntuals i curiosos companys de viatge.

(ACLARIMENT: No espero que pel darrer paràgraf em donguin el Nobel de la Pau, que jo no em dic Obama, però que serveixi per fer onejar una mica la bandera St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu) i a partir d'aquí ja us ho agafeu com vulgueu. Només espero no haver d'acabar dient, com aquella infeliç que va sortir a la tele,"que vamos, que la he liao parda, sabes.")

Ah, per cert, al jose també li farem una fitxa. No se n'escaparà.

Torno als bandits.

Els ultres no agraden als B&C. Ni els "ultres" ni "los ultras", ni els altres ni els uns. Aquí coincidim: tot plantejament ultra, del que sigui, és un plantejament excloent, i l'exclusió només es pot prendre en consideració sota certes condicions molt excepcionals i molt concretes.
Una altra de les coses que els remou la sang és comprovar com hi ha gent que massa sovint cau en idolatries injustificades. Porten temps dient que els Super-Nenets de Talibània i afins s'emporten els llorers d'una glòria que no mereixen. Del Sostres està tip de dir que no és l'escriptor genial que passa per ser. En denuncia les seves incoherències i excentricitats gratuïtes, i disfruta com un berro cada cop que el Talibanot vol justificar les seves darreres arrossegades amb les argumentacions més inversemblants que et puguis imaginar. Llavors som molts els que riem, i ben de gust. I també marca de prop aquell altre, el d'"avui blanc demà negre", i que amb una sola idea tira dos dies. Ens referim a aquell que hi ha dies que és més maco que un sol i hi ha dies que sembla una vedette de quarta fila amb les mitges esquinçades. En Clyde ja m'entén.
Algú pot pensar que aquestes coses de vigilar, i assaltar, i criticar, es fan per enveja, perquè tenim enveja dels vigilats i assaltats, perquè ells tenen seguidors i nosaltres no. No va pas per aquí, la cosa. Tots sabem que tenir seguidors és relativament fàcil. Només cal ensenyar una mica el cul i la tita, i la gent de seguida et ve a veure. Més aviat diria que el fons de les crítiques-assalts l'hem de buscar en la valoració del rigor i les coses fetes amb una mica de sentit.
I per acabar, als bandits els critico l' excessiva tardança a l'hora de publicar. Ens agradaria llegir-los amb més regularitat, que això d'assaltar blocs és tasca primordial, i ells ho saben fer bé, atinadament i amb gràcia. Que la catosfera està molt tonta, molt clonificada, molt uniformitzada. I més que res perquè quan passen dies i no actualitzen, trobes a faltar aquella olor intensa de pólvora i roda cremada.
Els agraeixo que m'hagin indicat en més d'un moment cap a on podia dirigir la meva lupa espiona, i per acabar els desitjo, a l'intrèpid Clyde i a la preciosíssima i ortogràfica Bonnie, molta salut i bons botins.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: malaguanyada
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: abundant

Fitxa 23: La Vaca Sorda

2009-12-23T13:33:00.000+01:00

El Boris és un tipus força lúcid, i sovint hi toca. El punt de distància amb què es mira els fets de la nostra realitat més propera juga a favor de la seva preclaretat. Tot i tenir aquesta virtud, però, de tant en tant li venen a la ment idees del tot estrambòtiques; com l'altre dia, que de bon matí, mentre jo em disposava a redactar una de les meves fitxes, se'm despenjà amb una il·luminació de les seves.
-Escolta, Damien: en les darreres fitxes he vist que et portes entre mans molta conyeta amb això de les pràctiques de tir.
-Home, és que quan vaig llegir que l'ítem Colomer les defensava com a deure patriòtic en una futura Catalunya independent no vaig poder fer més que petar-me de riure... tu creus que la ciutadania ha de flipar amb el tema de les pistoles, el militarisme, i tot aquest mimetisme d'arrel pro-israeliana, o creus més aviat que una societat avançada ha de deixar l'us de la pólvora en mans dels cossos de seguretat professionals i especialitzats?
-Mira: a alguns d'aquest ítems que tu fitxes, la mística de la Pàtria els porta a molts desvaris, ja ho sé. Però per altra banda aquesta gent vol estar preparada per a qualsevol eventualitat futura que els pugui exigir un pèl d'heroïsme. Els ve una suor freda només de pensar que la Pàtria Futura es pugui arribar a perdre només perquè en algun moment crucial ells no hagin sabut manejar un carregador.
-Tota aquesta gent desvaria, Boris. Els qui han de fer servir armes són els Mossos, l'exèrcit i els cossos de seguretat de l'Estat. Els ciutadans corrents se n'han de despreocupar, d'aquest tema.
-Aleshores, com és que tu i jo tenim pistola?
-Tu i jo no som ciutadans corrents. Nosaltres som analistes de seguretat. Oferim serveix globals de protecció i d'informació, i tenim encomanada una missió suprema, el Gran Pla. Ho recordes? A més, la meva pistola jo ni me la miro, Boris. A mi aquestes ferralles em fan més aviat basarda.
-No t'enganyis, Damien. A tothom fascina una arma de foc.
-Parla per tu, Boris. A vegades penso que tens més de sicari que d'analista de seguretat. I a veure, a on vols anar a parar?
-Doncs que havia pensat organitzar un curset clandestí de pràctiques de tir. Conec uns paratges a la zona de les Guilleries que anirien de conya. Pensa la manera de contactar amb possibles interessats. Per a nosaltres seria un alleujament financer important. Tot cobrat en negre, naturalment, res de barrejar-hi "U.Q.V. Security".
-Sí, ja et veig amb el teu Kalaixnikov rovellat espantant ocells per les contrades de Sant Hilari de Sacalm, envoltat de quatre fanàtics. Delires, Boris.
-Ei, que el Kalaixnikov ara va com una seda. A més, tinc la meva Brno CZ 122.
-Sí, totalment il·legal, que quan vas sortir del teu país te la van fer entregar.
-Perdona, t'estàs embolicant. La que vaig haver d'entregar va ser la Makarov PM, la que teníem alguns cossos de la RDA. La Brno CZ la vaig aconseguir a través d'un contacte secret, un txec que algun dia coneixeràs.
-A sobre això: tu creus que aquest clients que t'imagines que tindríem es deixarien ensinistrar per un ex-STASI com tu? Que no saps que a ells tot el que faci ni que sigui un simple tufet d'esquerranisme els fa venir nàusees? Treut-ho del cap, Boris. T'agraeixo les bones intencions però més m'estimo anar passant com fins ara i que no ens hagi de caure el pèl. A més: et sorprendries de la preparació que a dia d'avui ja tenen alguns d'aquests ítems pel que fa al tema armes. I si no t'ho creus, remena pel bloc d'en Colomer. Remena per entrades i comentaris de fa uns dies, i ja em diràs.
Vaig estar batallant amb el Boris durant una bona estona més. És molt pesat quan té una idea entre cella i cella, i l'única manera de dissuadir-lo va ser amenaçar-lo que li explicaria tot a la Tània. Llavors va callar en sec.
-I ara -li vaig dir- em deixaràs concentrar-me en la fitxa que estic fent?
-Qui fitxes avui? -em va preguntar, amb to resignat.
-La Vaca Sorda.
-Al final podràs obrir una granja.

Efectivament: l'ítem Vaca Sorda és el nou animaló que entra per la porta del Regne de les Fitxes. Fins ara hem tingut les rates sociates, una gallina espanyolista i un quisso independentista. Però hi ha una enorme diferència entre la vaca i la resta d'animalons d'aquesta particular granjeta.
A la gallina espanyola, per exemple, una màquina de diàlisi anomenada Constitució Espanyola fa temps que la va deixar seca, exsangüe, dissecada i il·legalitzada; les rates sociates són animalons sobredimensionats pel que fa als seus poders malèfics; el gos gànguil no és més que un animaló prim, escardalenc i semi-mític. La nostra vaca, en canvi, és un ítem amb entitat. Un ésser amb un bon crani, per tant amb un cervell voluminós. Tota ella és una senyora-ítem que rumia. I com és propi dels ítems bovins, remuga.
La Vaca Sorda surt seriosa a totes les fotos. Seriosa i com emprenyada. Fa com els cantants de rap i els esportistes d'elit. Vostès s'han fixat que darrerament els esportistes, quan surten en fotos de publicitat, sempre fan una cara tio dur? De tio que amb el rostre emprenyadament seriós et vol dir "ei, aquí no estem per bromes, ni per hòsties ni per conyetes. Aquí no hem vingut a fer amics. Aquí anem en sèrio". Doncs la Vaca fa igual. No dóna marge perquè se la rifin. Fa uns marcatges rigorosos, nets però implacables, i no concedeix a l'adversari ni un milímetre d'avantatge. Quan l'adversari se la vol rifar, la vaca li fa un senyor placatge, i un placatge de La Vaca Sorda sempre és un toc d'atenció significatiu.
Malgrat tot això, quan aquest espia llegeix La Vaca Sorda sempre té la sensació d'estar respirant aire fresc. De tant d'espiar ítems apolologetes de Putins, Berlusconis, Zarkos, Bushos pares i Bushos fills, Thatchers i Reagans, un ja està una mica saturat de discurs pro-ultraliberal. A "U.Q.V. Security" ja estem tips de la moda aquesta de ser guay perquè ets jove i ets de dretes, o sigui, políticament avançat. S'agraeix, doncs, llegir algú que dóna bons arguments en contra de les aixecades de camisa del neoliberalisme. Això és aire fresc, és l'alleujament de retrobar-se amb la idea que criticar els tics neoautoritaris, neoconservadors i neoliberals no implica necessàriament ser un progre-tonto. Darrerament ja semblava que ser jove i de dretes era l'única forma de no ser imbècil. Gràcies, Vaca.
Més coses: Donya Vaca ens agrada perquè els seus articles es llegeixen com quan fas surf: lliscant suaument des de la cresta de l'onada fins a reposar mansament damunt les conclusions, circulant amb plena comoditat emmig de la seva fantàstica claretat d'idees. La Vaca escriu molt bé, em poden creure. Crec que és ambidextra i escriu a dues mans, però jo no distingeixo quina és quina, i quina ho fa millor que l'altra. Tant se val, en el podi de la gent que sap escriure, medalla d'or per a la vaca.
I és que a més a més pensa molt bé: desmunta tòpics, denuncia absurditats, i ofereix claus d'anàlisi originals, curiosos punts de vista configurats des de la seva bovina ment, ben rumiats, sòlidament argumentats, mastegats a consciència. I el ventall de temes que toca és amplíssim.
Per cert, tantes persones que m'havien desaconsellat veure Vicky Cristina Barcelona -i jo les hi fet cas-, i que justament hagi de ser un ítem-vaca qui em faci plantejar d'anar fins el videoclub i llogar el DVD...
Acabo, lectors. Passin per casa de La Vaca Sorda. Busquin-la al google, la trobaran. Trobin-la i llegeixin-la. Ella diu que és sorda, potser perquè no és cega, com la vaca maragalliana; de cega no n'és, cèrtament, que s'hi veu perfectament de tots dos ulls. I encara si fos bòrnia segur que hi veuria més i millor que molts embafats (Sr. Joan, la dona d'en Jacob, criada al Garraf, també ho diu molt, això) que escriuen a Internet i que a sobre s'ho creuen. És sorda i esquerpota, que la sordesa això ja ho té, i com la vaca d'en Joan Oliver (Pere Quart), a vegades sembla que sigui la vaca de la mala llet, però tant és, si els agraden les coses ben fetes no els decebrà.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Cartellet a la porta de l'oficina:

Aquests dies "U.Q.V. Security" no tanca, però potser la unitat de vigilància es relaxarà una mica. També ens agrada, per aquestes dates, menjar alguna gamba i algún caneló.
Que ho passin molt bé.

Fitxa 22: Xavier Roig i Martínez (Xauxa)

2009-12-20T21:48:00.000+01:00

El passat més de juliol, a l'agència vam rebre un encàrrec; una feina sobre el terreny, que ens va dur fins a Mallorca, concretament al municipi de Sa Pobla. La feina consistí en fer de guarda personal del saxofonista nord-americà Joe Lovano, que actuava al festival de jazz que organitzava aquella preciosa vila. Ja se sap que els ianquis sobredimensionen la qüestió de la seguretat personal, sobretot quan creuen que tenen una mica de notorietat i surten del seu país. Quan surten dels EUA i entren al que ells anomenen "World" els aflora un sentit de prevenció envers el desconegut, aguditzat per la seva característica desorientació geogràfica. Hi havia moments en què Lovano no devia saber si estava, enmmig de tanta palmera, al Marroc o ves a saber on. La realitat és que, a la pràctica, protegir personalitats com Lovano esdevé una feina senzilla, perquè tractant-se de figures de prestigi però fins a cert punt desconegudes pel gran públic el risc potencial d'agressió és molt baix, i tot plegat es redueix a procurar que puguin anar tranquils pel carrer, evitant-los les molèsties que els pugui ocasionar algun fan hiper-pesat o algun borratxo, simplement això, a banda de fer-te responsable que arribin bé a l'hotel després de l'actuació i a l'aeroport quan han de marxar.
En principi només hi havia d'haver feina per al Boris, però a darrera hora els representants dels músics van demanar a la organització del festival que la protecció també s'extengués al contrabaixista George Mraz, una altra primera figura que actuaria amb Lovano, així que al final jo també em vaig desplaçar.
Vam arribar a Mallorca a quarts de set del matí. Havíem viatjat en el ferri durant la nit, amb el Megane carregat a la bodega de l'enorme buc. Fins les sis de la tarda no havíem d'entrar en acció recollint els nostres protegits a l'aeroport i portant-los fins a Sa Pobla, i per això vam tenir tot un matí per fer turisme per Palma.
Vam esmorzar al barri antic, en un establiment fundat el mil set-cents disset, crec, on vam menjar unes petites ensaimades de crema, saborosíssimes, amb uns cafès amb llet com Déu mana. Vam visitar la catedral i uns banys àrabs preciosos, d'una bellesa floral cuidadíssima. Em captivà aquell barri històric, amb el fons constant d'un blau mediterrani que apuntava sempre cap al sud. Vaig pensar que els àrabs, igual que totes les cultures dominadores del mediterrani, sempre van demostrar un indiscutible bon gust a l'hora de triar els seus enclavaments.
Vam entrar en una botiga de ceràmica tradicional, on vam comprar uns bols per fer amanides o menjar arròs, molt genuïns, pintats amb molt de gust, i vam xerrar una bona estona amb la ceramista, mallorquina d'arrel, que es queixà amargament de la transformació de l'illa, dels mallorquins que se l'havien anat venent progressivament, dels governants, de l'actitud dels turistes. Abans de marxar ens va preguntar d'on érem. "Ah, de Barcelona. Catalans. Hi vaig de tant en tant, a Barcelona. Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
Aquesta frase em va estar ballant pel cap durant les hores següents: "Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
A l'hora de dinar -restaurant El Cruce, carretera de Manacor- li vaig demanar al Boris com s'havia d'entendre aquella expressió.
-Analitzem-la, Boris. Posem en marxa la màquina d'analitzar, que per això som experts en seguretat.
-Molt senzill -va dir. -Catalunya i Mallorca estan molt agermanades; això vol dir que Catalunya està allà, i Mallorca està aquí, agermanades però cadascuna a casa seva.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Fixat que ni tan sols ha dit germanes. Ha dit agermanades. Cadascuna és el que és, però ni l'una és l'altra ni l'altra és l'una. El que passa és que els catalans esteu obsessionats amb això dels Països Catalans, perquè us penseu que a tot arreu on es parla català és Catalunya i se'n pot dir Catalunya. Fixa't que la ceramista ni tan sols ha dit Ses Illes i Catalunya. Ha dit Mallorca, com si ni tan sols tingués massa a veure amb Menorca o Eivissa.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Mira, Damien: jo sóc alemany. Com a alemany podria dir que Àustria i Alemanya estan molt agermanades. Però si una cosa volen els austríacs és estar tranquils a casa seva. Igual que els de Zuric, Berna i Basilea, parlant alemany però ben confortables dins la seva caseta suïssa. Per cert, a aquestes alçades mostres preocupació per aquest tema?
-Home, allò que se'n diu preocupació, doncs la veritat és que no. Però com que dels Països Catalans se'n parla tant...
-Estàs segur que se'n parla tant?

Qui segur que en parla i l'interessa és el nostre ítem d'avui, el senyor Xavier Roig i Martínez, l'ítem Xauxa, que al seu bloc La Terra de Xauxa hi té permanentment penjat un text que conté una proposta de denominació pel conjunt de territoris de parla catalana: segons diu allà és tan senzill com dir-ne Catalunya. Tan senzill o potser no tant, però aquesta és la idea: que el proper cop que vagi a Mallorca pugui pensar que en el fons vaig a una regió de Catalunya que es diu Mallorca; si no he entès malament la tesi, que també podria ser.
Al senyor Xauxa, pel que es veu al seu bloc, li agrada rodejar-se de fonts documentades i d'estudis profunds sobre variades qüestions amb un mateix denominador comú: la Nació. Vull destacar un estudi sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, el descobridor del Nou Món. Sembla un estudi seriós. Si s'acabés demostrant que sí, a mi, saber que Colom era català em faria molt més feliç que les sis copes del Barça.
De què coneixem el Nostre ítem, Xavier Roig i Martínez? Òbviament, i com ja poden imaginar, d'exercir de comentarista entusiasta i persistent a Talibània, on defensa furibundament les postures de l'Aiatol·là gros i l'Aiatol·là petit. Les defensa amb una vehemència espectacular. Fou un dels qui més secundà la idea que el Sostretes fes fora "els espanyols" del seu quadre de comentaristes, els odiadíssims Gorka Aguirre i Aragorn de Mordor. Sí, aqueslls a qui el Sostres expulsà amb gran solemnitat, però que ara ja disfruten del perdó diví i se'ls permet tornar a opinar (perquè li van fer costat quan a l'Avui se'l van ventilar). A en Xauxa li repugna la llengua de l'invasor, i sempre deia que ell, comentaris en castellà, directament ni els llegeix. Tal com dic, quan el Sostres va fer la titellada d'expulsar els infidels, igual que una catoliquíssima Isabel de Castella expulsant tota quanta (aaaaaarghh!!) raça impura, en Xauxa fou molt i molt feliç. Ara, quan veu que els espanyols són readmesos a Talibània, m'imagino que en Roig deu estar desorientat.
Per això que dic, jo el fico dins la categoria "més papistes que el papa". Més papistes que el Papaminyones, terme encunyat pel lector d'aquestes fitxes, el senyor Joan, que potser ja fins i tot n'és ex-lector.
Sí, més papistes que el papa són molts furibunds i recalcitrants com el senyor ítem Xauxa, a qui li encanta posar els punts sobre les is als qui gosen desafiar l'ortodòxia nacional, però que suporta poc que els punts els hi plantifiquin a ell. No, llavors ja no li fa tanta gràcia. És el que tenen els ortodoxos: amb les is sagrades -les seves- no es fa broma.
Però amb qui més bona parella fa és amb l'ítem Colomer, amb qui l'uneix l'odi a Espanya. Jo me'ls imagino passant les tardes de diumenge jugant al Risk, amb una manteta damunt dels genolls, amb un barret de Napoleó de paper de diari, passant-s'ho teta i conquerint el món sencer en nom de Catalunya. I encabat (aaaarrghhh!!) anant a fer pràctiques de tir amb pistoles d'aigua al lavabo. Això sí, després ho deixen tot endreçat, sec, i en condicions. Són gent civilitzada, d'això no en dubti ningú. L'únic que els passa és que els sentiments els superen.
I és que el senyor ítem-Xauxa estima Catalunya en la mateixa proporció que odia Espanya. I no hi pot fer més. Suposo que quan t'hi trobes no hi pots fer més. Que les coses són com són i mai són perquè sí. Ara, jo pagaria el que fos per assistir a un cara a cara entre en Xavier Roig i Martínez i l'ítem Espada.
En fi, que tothom somia un país a l'alçada i l'amplada que més li ve de gust. Amb els graus de puresa que li ve de gust. Que la varietat de bolets que creixen als boscos és extensíssima, i que, senyors, és el que hi ha.

Quan en Lovano i en Mraz s'acomiadaren de nosaltres, a Sont Sant Joan el matí següent, recordo que ens van dir que havien estat molt bé i que "Spain is a beautiful country". Què li hauríem d'haver dit, a mode de correcció? "No, no, you're wrong. This is not Spain. This is... er, Majorca. No, it's the Balearic Islands. Er, no, it's... The Catalan Countries. No, this country is... well, just call it Catalonia.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: periòdica
Humor: inexistent

Fitxa 21: Arcadi Espada

2009-12-18T01:34:00.001+01:00

L'home savi, desoïnt els consells del gran Plató, sol viure en una torre de marfil, quasi sempre una mica fastiguejat del món. L'home savi té tendència a reconeixer-se en la pasta deficient i díscola de què està feta la naturalesa humana, i per això en fuig; sap que tota aquella baixesa també és la seva, i en el seu exili la supera.
L'home savi acaba comprenent que tots els esforços per extendre damunt dels homes el mantell irisat de la seva saviesa són en va, i que l'únic que té sentit és passejar plàcidament pels jardins de l'excelsitat, olorar els matisos i les subtileses de les veritats humanes fetes literatura, i a la nit escriure una carta a un amic explicant-li un bocí del seu l'univers. El gènere epistolar, que fa molt intel·lectual.
Com a molt, l'home savi pot accedir a rebre la visita d'aquells qui hagin vulgut fer l'esforç d'elevar-se fins la seva talàia; pot oferir-los un càfè i donar-los un petit senyal.
Però a vegades, tot i que molt rarament, el savi baixa de la torre de marfil: la seva condició d'aristoi l'obliga, i fa un gest d'incalculable valor destinat als seus congèneres: té un detall amb la polis i inspira la creació d'un partit.
El nostre savi, Arcadi Espada. El nostre partit, Ciudadanos.
Aquest espia se'n va alegrar molt, quan es va fundar C's. Va pensar que per fi hi hauria un indicador objectiu del volum de població que a Catalunya se sentia asfixiada pel nacionalisme català, i que l'arc parlamentari reflectiria d'una manera més exacta la realitat, la de veritat, no la pseudo-realitat conformada per certa premsa, certs partits i certs micròfons, com per exemple el del senyor Jiménez Losantos. Potser C's podria trencar molts dels mites de la demagògia espanyolista, o acabar de confirmar-los del tot. I bé, al final, tres diputats per a Ciutadans-Ciudadanos, que durant la legislatura no s'han acabat d'entendre entre ells, però que ens han consolidat un animal polític de certa consistència, com és el Sr. Albert Ribera, a qui no se li pot negar ni un estil de qualitat ni un instint de supervivència ben marcat.
I el nostre savi, l'ítem Espada, un cop va fer els necessaris esforços que la seva noble naturalesa l'obligava a fer, se'n tornà a la torre de marfil. Des d'aleshores, blocs, articles, llibres.
Arcadi Espada és un ítem amb forta càrrega simbòlica. Antigament se'n deia "una patum"; els moderns en diuen "una icona". Espada és un potent mascacaró de proa de l'espanyolitat a Catalunya. O de l'espanyolitat catalana, filant més prim. Amb la seva sola presència, com una autèntica Reina Mare, l'Espada legitima i institueix; la seva pura i simple existència legitima i institueix el fet de viure a Catalunya plenament en castellà, sota paràmetres exclusivament espanyols, utilitzant exclusivament la llengua castellana, sigui quin sigui el fòrum o l'auditori, i només molt de tant en tant parlant en català, amb la condescendència de qui fa una concessió als aspectes menors de la realitat. Com quan vas a menjar gambes al xiringuito i les peles amb els dits. No és el més glamurós, però per un dia no passa res.
És el Gran Moabi que legitima una Catalunya plenament espanyola, instituint amb tot el seu volum de notorietat personal l'absoluta normalitat del castellà com a llengua patrimonial de la Catalunya-part-d'Espanya. De totes formes, ja no fa l'efecte que tot això, a ell personalment, l'obsessioni gaire. Només de tant en tant despatxa algun article sobre el tema; i la resta del temps va fent, va passejant beatíficament entre Trapiellos, Anagramas, i les essències del periodisme fet caviar. És simplement la seva presència de Sancta Sanctorum la que garanteix que així són les coses. Pur nominalisme, del més ras. Ras i real.
Perquè Espada és real, per molt que a més d'un li dolgui o l'emprenyi. Espada és real, i per tant aquí tenim un bon tros de realitat. Amb la seva existència vol evidenciar que una de les cares d'aquest país és la seva pròpia cara, una cara de ple dret, amb independència de si les raons les hem d'anar a buscar en invasions migratòries orquestrades des del franquisme, com molts diuen, per derrotes militars de fa tres-cents anys, o pels interessos de classe dels nostres burgesos o dels nostres reis a qui per cert ningú va obligar a casar-se amb qui es van casar, ni a decidir el destí dels paísos en una o altra direcció (si és que llavors tenien la mateixa idea de país que podem tenir nosaltres avui, que pot ser ben bé que no la tinguessin).
No viu de la polèmica, ni la crea. No la necessita. No és incendiari, com el Losantos, abans referit. No fa com aquells, que viuen del sidral, de l'estripada constant, aquells que de dia remenen els fems i de nit es desinfecten les mans als lavabos del Bulli. L'Espada simplement passa com una piconadora per damunt dels temes, amb l'aplom de qui l'importa un rave què pensa el públic, perquè l'Espada es mira el públic i s'ho mira tot des de molt, molt, molt amunt. Ja ho hem dit, viu en una torre de marfil.
Hi ha qui el troba pedant. Des d'aquí no l'hi trobem. Ni massa pretenciós. Només una mica xulo, això sí: quan pot es fa el xulo, igual que es deia del Cruyff jugador al meu pati de col·legi: "el Cruyff es fa el xulo". Fins que un dia un nen tallà la polèmica dient: "es fa el xulo perquè se'l pot fer". I potser se'l fa perquè sap que té una prosa sòbria, que combina molt bé el barroquisme i l'element col·loquial.
Per últim, volem tocar el tema de la idolatria envers l'Espada. Molts l'admiren, i s'hi volen assemblar. No passa res, dels qui en saben se'n pot aprendre sempre. Ara, el que resulta curiós és veure com l'admiració es torna seguidisme per part d'alguns d'aquells que es passen la vida defensant un model de país que no té a veure amb el que vol l'Espada. És més, que odien el que Espada estima, i així ho han escrit cinc-cents cops i mig. I ens preguntem: aquest seguidisme què demostra? la incoherència d'alguns, el seu oportunisme, la seva pueril idolatria..? o, pel cantó positiu, que la gent és capaç d'entendre's, acceptar-se, respectar-se més enllà de les concepcions pàtries?
No sé si t'irrita l'Espada. No sé si t'irrita que hi hagi rovellons cada tardor.
T'irriten, els rovellons?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: relativa
Perillositat: inexistent
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat

Fitxa 20: Criteri

2009-12-16T00:04:00.000+01:00

Introducció

Fa uns dies, concretament el diumenge del darrer pont, el Boris i jo vam agafar el cotxe i vam sortir de Barcelona, on tenim la nostra base d'operacions. Ens haviem de reunir amb en Jacob per celebrar el dinar anual de germanor interna a "U.Q.V. Security", allò que se sol conèixer com el dinar d'empresa. A veure, per aquestes dates les empreses, més que dinars, solen fer sopars, més que res perque els empleats assistents puguin passar almenys un cop l'any una nit de gresca autoritzada, o sigui beure, desfassar-se, i fonamentalment escaquejar-se de la dona, de la parella, del marit o del que tinguin. Nosaltres no. Nosaltres fem dinar, pequè som una organització poc convencional, un pèl avorrida, més aviat atípica i del tot estrambòtica.
Durant l'any el Boris i jo solem veure'ns molt, i amb en Jacob estem en contacte regular, però, allò que es diu una trobada conjunta, se sol produir molt esporàdicament. Per això ens agrada molt aquest dinar. Solem celebrar la trobada a casa d'en Jacob, a la seva preciosa i vallesana casa amb jardí. La seva dona, l'Asunsion, ens fa un dinar espectacular, contundent i exquisit; i parlem, i teoritzem, i capgirem l'ordre de les coses, ordim Plans Definitius que al cap de cinc minuts hem questionat i desestimat completament, i els refem, malalts de follia, i ens sentim com si fossim el darrer far de l'Occident en decadència. I al final ens pixem de riure quan ens adonem que no som més que pobres mortals amb ínfules, amb la seva particular història al darrera, si fa no fa com tothom.
Aquest any, però, es van produir dues novetats: la primera fou que no vam dinar a casa d'en Jacob. L'Asunsion, que ja és força gran, havia passat recentment la grip A i no havia tingut temps de preveure tota la infraestructura gastronòmica i fins el dia abans encara estava conval·lescent, així que vam decidir anar a dinar a la masia Can Farell, al cor del Vallès Oriental, per no perdre la tradició. I l'altra fou que el Boris havia convençut la Tània perquè ens acompanyés en la celebració.
Aquell diumenge va fer un dia assolellat i bonic. Vam sortir de bon matí de Barcelona, i com que teniem temps vaig decidir que perquè el Boris i la Tània veiessin una mica de món fariem una mica de marrada per Gallecs, un preciós paratge natural, boscós, a les immediacions de Mollet del Vallès.
Quan ja hi érem, seduits per la bellesa de l'entorn, resseguint la carretereta, se'ns va punxar una roda. La Tània em va dir, tota resolta, que el Boris ja la canviaria i que jo no em preocupés. Tal dit tal fet: en Boris es va arremangar, i jo em vaig dedicar a lligar caps, pensant en la fitxa de l'ítem Criteri. Vaig mirar el cel, els arbres, vaig respirar l'aire net, i algun cercle es va tancar.

La fitxa, pròpiament

La gent escriu. Els motius solen ser variats. Hi ha qui escriu per inflar l'ego. Hi ha qui escriu per opinar, per defensar coses pretenent tenir raó tot desactivant plantejaments d'altri. Hi ha qui escriu per ensenyar-te un tros de món i deixar que tu l'arrodoneixis. I també hi ha qui escriu, com l'ítem Criteri -com ell ha revelat ben sincerament- a fi de bé.
Què és escriure "a fi de bé"? Quin és el "fi de bé" d'en Criteri?
Escriure a fi de bé és posar tots els esforços en defensar una proposta que orienti la praxis humana, que permeti fer millors les nostres vides, des del prisma individual però sobretot des del col·lectiu. Defensar-la amb sinceritat, amb convenciment, de forma honesta i fonamentada. De forma constant, insistent però respectuosa i sobretot partint d'un coneixement de la realitat que eviti demagògies, ofuscacions i excentricitats sectàries.
En el cas del nostre ítem, a més, escriure a fi de bé vol dir reivindicar una filosofia que ens ha de permetre trobar aquell punt de temperança, el punt equidistant enmig d'un caos esquitxat d'extrems; la visceralitat assossegada per la intel·ligència tranquila; l'apologia de l'equilibri. Discernir el que és millor del que és pitjor de cara a articular patrons de convivència, sobrepassant marcs ideològics massa predefinits i apriorístics. La temperança amb caràcter universal: la que ens val i ens ajuda a tots en qualsevol moment. L'abanderat de la proposta és el pensador Jaume Balmes, de qui el nostre ítem pren el títol de la seva obra clau, El Criteri, com a pseudònim.
Però en Criteri no solament fa apologia d'un pensament i d'una obra, sinó que a més omple la gerra de les idees amb vi de la seva pròpia collita. Recentment ha volgut ser audaç i establir els trets distintius i fonamentals del caràcter català, i ens ha oferit una sèrie de textos interessants, dins dels quals ressalta la tesi de fons que si parlem de la temperança catalana, hem de parlar del "seny". Si bé això no resultarà ni novedós ni sorprenent, el que és interessant és veure com articula un eix format per Josep Pla i Jaume Balmes, fonamentadors teòrics d'aquest tret distintiu. Al final, sembla ser que la proposta de l'eix Balmes-Pla acaba constituint la filosofia d'un poble no gaire donat a filosofies, que mira més la saó dels camps que els universos metafísics, potser perquè cada poble fa la filosofia que li cal.
A "U.Q.V. Securiy", sempre hem estat més aristotèlics que platònics. Per Aristòtil sabem que la virtud no és més que un punt d'equidistància entre dos vicis oposats, i que la intel·ligència i les ganes de fer el bé són els únics instruments amb què els humans comptem a l'hora de definir amb exactitud aquest punt mig tan desitjable. Per això la proposta Balmesiana no ens pot resultar ni aliena ni incòmoda. I la tesi sobre el caràcter català, d'entrada no ens sembla cap disbarat. Corre els seus riscos, això sí, com tota tesi que vulgui dir alguna cosa. Sobretot ens ha agradat que Criteri en cap moment ha aprofitat per fer essencialismes gratuits i simplement ens ha proposat un mirall, un de tants possibles, en què ens poguem veure la cara.
Aquest espia, en les llargues esperes de quan feia fitxes universitàries, va llegir moltes hores de Josep Pla, i creu que el coneix relativament bé. Pla és, per aquest espia, a banda d'un mestre de l'escriptura, fonamentalment un punt de vista interessant sobre el món. Sense gaires perafernàlies més. Algú que ha llegit Pla és, en certa forma, una mica dels seus. Però li rebenta aquesta moda de posar-se Pla a la boca, contínuament, per voler tenir raó. I això que dic no ho dic a propòsit d'en Criteri. Ho dic a propòsit d'alguns eixerits que darrerament s'han convertit en intèrprets-segrestadors del nostre escriptor fonamental, amb interessos i fins molt concrets, com aquell qui pretén explicar les coses als qui som tontets i no les sabem entendre. No. De llegir ja en sabem. No ho dic pel nostre ítem d'avui, insisteixo, sinó per algú altre a qui ja vam donar el corresponent repàs.
Sobre Balmes no puc dir res. Quan feia fitxes a la universitat, al servei de foscos interessos, un dels meus fitxats, viguetà, pertanyia a un col·lectiu que s'anomenava els Tips de Balmes. Em feia gràcia. Però un dels meus col·legues més radicalment esquerranosos d'aleshores em va dir, un cop, que la seva mare li havia fer llegir El Criteri quan era adol·lescent i que no s'ha penedit mai d'aquella lectura. Tot val, segurament, ben llegit i ben paït.
El seny: és una virtud, certament. El seny permet als homes fer camins ben llargs. D'acord, ens allunya de les èpiques i les estètiques, ens allunya de la màgia del viure perillosament; on hi ha assenyats solen haver-hi pocs genis; però el seny ens assegura l'àpat d'avui i el confort del demà. I als pobles els assegura no perdre ni els bous ni les esquelles, i a vegades compta més això que no pas tocar les estrelles. Algú va dir que els catalans som seny i rauxa, i és obvi que l'eix Balmes-Pla ens orienta cap a un seny que ens fa més difícil pujar al cel de les heroicitats, però que ens assegura que les pedres de les cases estiguin ben posades. I que a partir d'aquí, el que hagi de ser ja serà.

L´'item, pròpiament.

A mi l'ítem Criteri m'agrada. M'agrada perquè és dialogant i es fa amb tothom. És un element enncuriosit per tot el que els altres diuen, perquè sempre hi sap veure quelcom d'aprofiable. Dotat d'una curiosa sensibilitat perifèrica, sap absorvir de totes bandes. Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes. Una de les seves primeres inquietuds en aparèixer per aquí fou saber si totes les fitxes serien a cops de destral. Bé, al cap de vint fitxes la qüestió ja comença a quedar una mica aclarida.
És un bon mediador, i a base de guanyar-se complicitats sempre sap escombrar cap a casa seva, de mica en mica i subtilment.
Criteri és molt de País i poc de Nació. El País d'en Criteri és la passejada, el terreny trepitjat, el dedicar cinc minuts amb qui s'ha volgut aturar a xerrar, i segons com a enraonar, però mai ni a garlar ni a criticar. Ningú no és intrús en la passejada d'en Criteri, i segur que si ens hagués vist allà, al mig de Gallecs amb la roda punxada s'hauria aturat a dir-nos alguna cosa, segurament encuriosit per l'aparença d'aquell trio bigarrat.
Aquí me la jugo, i dic que els móns d'en Criteri són més humans que divins, però per descomptat que amb els seus dits, de manera molt subtil, assenyala cap a una certa transcendència. Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat.
Dotat d'un humorisme particular, sovint la comicitat que busca l'obté més per la intenció que pel resultat. Té una redacció molt sui gèneris, i a vegades me l'he de llegir dos cops per seguir-li el fil, sobretot quan comenta. Però val a dir que amb concentració, que és com s'han de llegir les coses -encara que siguem a Internet- els missatges arriben sempre a bon port.

Conclusions i comiat

Criteri, benvolgut inquiet, juganer, tafanerot, ja veus que no m'he acarnissat, i que mai no vaig pensar en fer-ho. No es pot ser cruel ni despiatat amb qui fa les coses a fi de bé i no gasta petulància. Qui sap posar l'ego al servei de les bones intencions només mereix respecte i consideració.
Rep una salutació d'aquest que vigila i fitxa.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: encomiable

fitxa 19: e-notícies

2009-12-13T17:08:00.000+01:00

Abans d'entrar amb l'e-notícies els vull explicar una cosa que ha passat.
Una de les fitxes d'aquest espia ha transcendit fins a Talibània: en concret la fitxa número 1, la que vaig dedicar a l'ítem Miquel Colomer. Es veu que algun lector anònim l'hi ha fet arribar a l'esmentat senyor, que l'ha reproduida íntegrament a l'espai que té reservat en aquell Temple. L'ha reproduida íntegra, com dic, només amb algunes correccions ortogràfiques, cosa que li he agrait públicament, així com el fet que hagi tingut una reacció senyorívola i a l'alçada de les circumstàncies. Em dedica un elogi respecte del meu nivell d'expressió escrita, cosa que també li he agrait -amb l'ego més inflat que de costum, tots som humans-, i afegeix que dóna la fitxa per bona perquè segurament, admet, conté part de la veritat que sobre ell es pot afirmar.
Afegeix algunes consideracions personals a la publicació de la meva fitxa, i jo n'he afegit també algunes en el comentari que li he adreçat al seu espai. Tot plegat molt cortès, molt civilitzat i respectuós, per ambdues parts. Sempre s'agraeix.
El contrapunt discordant va a càrrec d'un comentarista habitual a Talibània, que fa gala, com sempre, de les seves limitacions congènites: em refereixo, i ja ho poden endevinar, al Superprimat... Octavi!! Hi ha més exabruptes que línies té el seu comentari. Per citar-ne un, diu que m'haurien de "penjar pels ous i ben amunt".
Després han aparegut altres comentaris, en el sentit que tindré problemes, i no sé quines desgràcies. Ah, i un que deu ser corrector professional, l'ítem Torsimany, diu que ja em va fer unes correccions i un comentari irònic a aquella fitxa (primera notícia), i que diu que no li vaig publicar perquè només publico els comentaris de dos amiguets. El cas és que a dia d'avui no tinc el plaer de reconèixer cap Torsimany en aquest humil planeta internàutic i vigilàntic.
I a hora de tancar aquesta fitxa la cosa ja no donava més de si.
En fi, que la glòria en aquest món sempre és fugaç, i la meva presència a l'Olimp dels talibans ja és història. El cas és que m'he sentit molt important, molt molt molt, com diu el Guardiola; com aquells personatges insignificants que de sobte els treuen en un programa de zapping. Però no he tingut la sort d'aparèixer en "prime time", perquè la meva aparició s'ha produit en dissabte, ja de per si un dia de baixes audiències internàutiques, i per postres el dissabte abans del 13-D, vigilia del Gran Tsunami. En fi, que no es pot tenir tot.

Avui em volia ocupar d'un macro-ítem anomenat e-notícies, amb el qual em vaig anar familiaritzant arrel de la suggerència que em va fer el gran Clyde de fitxar el Sergi Fidalgo. Després en Criteri s'hi va tornar a referir, i bé, hi he anat fent espiadetes.
Des d'un punt de vista periodístic l'espai e-notícies, que suposo que té la pretensió de ser un diari digital, és un autèntic fiasco. Fan pràcticament de manera exclusiva allò que es coneix com a "periodisme declaratiu", que és allò de limitar-se a dir "aquest diu això", "l'altre ha dit allò", "aquest ha dit això d'aquell altre", "l'altre respon a tal", i sempre en la tesitura ambiental de la cosa primària, d'excitar la víscera, a l'estil dels debats del Catalunya Opina.
Els medis, ara ja parlant en general, no tenen un compromís amb la informació, sinó més aviat un mandat que els ve de molt amunt, i que consisteix en crear un marc conceptual que se'n sol dir "actualitat". En funció de quin medi consumim, l'actualitat en la que vivim és una o una altra, i en funció de l'actualitat que ens fabriquen ens movem. On dic "movem" vull dir fonamentalment "comprem" i "votem".
Quina és l'actualitat que conforma, doncs, l'e-notícies? una actualitat de confrontació, polèmica, polarització, maniqueisme, on són protagonistes Anglades, Laportes, o qualsevol element susceptible de ser presentat sota alguna forma de sensacionalisme.
Cal fer un esment als blocs que aquest hiper-ítem hostatja: inconsistents, previsibles, sense cap mena de profunditat, instal·lats en el tòpic. Ja ho vaig dir del Sergi Fidalgo, i ho faig extensiu a la resta. Almenys, al País de les Llumeneres (elmatí.cat), malgrat ser d'un sectarisme granític, tenen la deferència de buscar un pèl més de contingut i profunditat d'argumentació.
Però a veure: en general, què podem esperar d'Internet, la galàxia natural de la cosa ràpida, superficial, breu, fugaç, intensa, buida, inconsistent? Què en podem esperar de la majoria de fenomens que s'inscriuen dins el context de les noves tecnologies de la informació, on l'acceleració hi és consubstancial, on tot ha d'anar cada vegada més ràpid, on el consumidor fa manxar l'invent a base de clics de fracció de segon?
Doncs això, superficialitat i sensacionalisme. Que avui la poguem dir ben grossa i demà ja ningú no se'n recordi, però demà tornarem a necessitar dir-la grossa, i llegir-a grossa, impactant, sensacional. I això no va només per l'e-notícies: això és la llesca principal del nostre pa de cada dia.
Una passejada ràpida per l'e-notícies i ja tinc la informació que em val per anar per aquest món simplificat a voluntat i de manera gens innocent per part dels qui treuen els rèdits principals de la nostra claudicació pel que fa a la profunditat, el repòs i la reflexió pausada.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: relativa
Perillositat: considerable
Risibilitat: alta
Humor: indetectat

Fitxa 18: L'home del Sac

2009-12-11T14:35:00.000+01:00

Amics bandits, sagaç Clyde i preciosíssima Bonnie : potser no ens caldà emigrar. Potser, directament, serem deportats.
Casualitats: en el vostre darrer informe parlaveu del Núremberg Català, expressió que simbolitza aquestes ànsies intenses, aquestes terribles ganes de jutjar i fer neteja d'elements contraris a la Pàtria que corren per la Catosfera nacionalista des de fa una bona temporadeta. Mentre vosaltres escrivieu jo ja espiava un ítem que segur que recolza de totes totes la idea de jutjar col·laboracionistes, traidors i invasors.
Fa uns dies em vaig infiltrar al planeta de l'Home del Sac, i vaig constatar com aquest ítem considera les Cases Regionals com a nius d'indesitjables amb una actitud hostil cap a Catalunya. Els tracta de colons, d'immigrants, i proposa que siguin deportats.
Sí, deportats, així ho diu, ben explícitament, bàsicament perquè no estan integrats. I perquè no estan integrats? Doncs perquè són contraris a les consultes per la independència, com han manifestat en un document que han fet públic.
Jo vaig notar que aquest senyor ítem estava epitelialment emprenyat, emprenyadíssim, però volia saber fins a quin punt l'Home del Sac estava disposat, ell individualment, a emprendre polítiques radicals en contra dels qui ell considera colons no integrats. Per això, camuflat sota el nom en clau "Radovan", vaig entrar a casa seva i li vaig suggerir una idea: la neteja ètnica. Li vaig proposar convertir Santa Coloma i Cornellà en els nostres Srevrenica, i vessar sang ètnicament impura. Ho vaig escriure en majúscules, com qui crida, com si fos un patriota compromès i disposat a anar a totes, pensant que de seguida s'adonaria que el meu comentari no era més que una deformació inconcebible de la seva proposta de deportació.
Però crec que no ho va captar, perquè es va posar a raonar. En comptes de dir-me "ei, tio, tampoc ens passem, que no és això", o adonar-se que s'estava comportant com un autèntic Cetnik serbi, em va dir que ell no era partidari de la sang, però que és un problema gros tenir gent que et va en contra a casa teva mateix. Literalment:

"Home, jo estic en contra de la sang... però sí que realment és un problema tenir colons que et són contraris... En un país normal, els immigrants que no s'integren no votarien i ja està, però aquí com que són espanyols poden votar per trons, i a més tenen una cara que se la trepitgen."

Començava a tenir clar, doncs, que l'ítem Drapaire no era partidari de la sang, només de la deportació. Per tant, i com a conclusió parcial, podem afirmar que, si un colon, arribat el moment no es deixa deportar, pot estar tranquil que no se'l matarà. Només se l'obligarà, sedat i per força, a pujar al tren. Potser se li cremarà la casa o potser no, això ja no ens ho ha dit, però li hauria pogut preguntar.
Vaig insistir encara una mica més:

(Radovan) No t'atreveixes a matar-los a tots?
Una bona fossa?

I a partir d'aquí, i fins a l'hora de redactar aquesta fitxa, cap resposta. Un silenci. Només un comentari de l'ítem Reflexions, que assenyalava un sociata com a redactor del text de les Casas Regionales, i es fregava les mans dient que d'aquí uns anys repassariem hemeroteques. Desconec amb quin fi, però intueixo que serà, també, per instruir sumaris a traidors.
Total, una bogeria. Això del Nuremberg, concepte irradiat pel Gran Sol del Sistema BAT està fent estralls.
L'Home del Sac, déu-n'hi-do. Un ítem que fa autèntic honor al seu apel·latiu. Un drapaire que vol escombrar el país, alliberant-lo de deixalla, de brutícia colona. Un deportador d'impureses.
O potser tan sols un pacífic ciutadà, a qui se li escalfen els dits quan tecleja des del seu front de lluita, la seva trinxera virtual, ferit en el més profund de la seva sentimentalitat nacional i emocionat per l'alba de la llibertat, que s'obnubila, confon els termes i s'embolica amb els noms: colons, immigrants, indígenes... en fi, que quan la raó ens desassisteix i els sentiments ens dominen podem arribar a parlar com autèntics descerebrats. Sort que som a la Xarxa de les mentides, perquè sinó n'hi hauria per preocupar-se de debò.
I per acabar una curiositat, perfectament relacionada amb la fitxa d'avui:
Vostès saben com es diu, en llengua albanesa, aquell ésser que fa por als nens, al qual apel·len les mares per fer-los fer bondat, aquell home del sac, aquella mena de monstre fosc?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: poca
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: inexistent

Fitxa 17: Raül Alcón

2009-12-09T14:27:00.000+01:00

Curiós fenomen, el mimetisme.
Fa anys, el nacionalisme català més radical copiava descaradament alguns trets de l'abertzalisme més incendiari, dels kale borrokos aquells que entenien que la construcció nacional d'Euskalherria passava sobretot per cremar autobusos. Eren aquells anys en què a Catalunya on hi havia Maulets hi havia ikurrinyes, contenidors trabucats al mig del carrer, proclames del tipus "ei, tius, la lluita continua, i la festa també". I tots a ballar Kortatu i Negu Gorriak.
Hi va haver uns anys en què teníem la nostra mimètica versió d'Herri Batasuna, o sigui, l'MDT, amb el seu corresponent braç armat, la nostra particular ETA: Terra Lliure. Fins i tot en vam tenir un que es deia Joan Carles Monteagudo, que no prou satisfet amb l'aire Señorita Pepis de la nostra lluita armada no va parar fins que va ingressar a l'exèrcit dels gudaris de debò. I com va acabar? Potser ho recordaran: tirotjat per les forces d'ocupació allà pels boscos del Vallès. Quina forma més heròica de morir. Un màrtir. Un patriota bipolar.
Van passar uns anyets, i als defensors de la terra suposo que els xiquets se'ls van començar a fer grans, o van tenir por d'alguna cosa, o els va semblar que ja estaba bé de fer el ruc, i van deposar les armes. Fou quan ERC va fagocitar l'MDT, pactant l'entrada de tots els quadres polítics a Esquerra mantenint el càrrec que tingessin, a canvi de signar un document de renúncia explícita a la lluita armada. Un amic meu em va explicar que va haver d'anar a entregar personalment la pistola al Sr. Àngel Colom. Sempre que li vaig preguntar quin model de pistola feien servir mai no m'ho va voler dir, cosa que em feia sospitar que tot era una farolada i que de pistola no en tenia.
Tota aquella febrada de mimetisme d'arrel basca va anar baixant, i pàcticament desapareixent, però avui ens toca viure'n un altre: el mimetisme d'arrel irlandesa. Ens en fem un tip de sentir parlar d'unionistes i sobiranistes. "Unionista" es fa servir per desqualificar; és pràcticament un insult. "Sobiranista" es fa servir per dissimular: "no m'atreveixo a dir que sóc independentista (perquè sóc convergent) però ha de semblar que ho sóc, ergo sóc Sobiranista."
Doncs això. Devem ser un país de mimetistes. I és que aquí no s'acaben les fílies identitàries: avui s'observa encara una altra tendència mimètica, dins la qual s'inclou el nostre ítem d'avui, l'ítem Raül Alcón, que es el mimetisme d'arrel Israeliano-ianqui.
Suposo que l'arrel dels comportaments mimètics deu tenir a veure amb alguna mena de disgust en relació a la teva identitat real. Quan no t'agrada com ets busques ser com un altre copiant-lo a base de bé. El nostre ítem Alcón ja va dir el seu dia que ell és d'Hospitalet, però que el seu barri de debò és Sarrià. Però ara resulta que no, que Sarrià és massa d'estar per casa, i que on ell realment té les arrels del cor ben fondes és al barri de Manhattan: tot minut lluny de Manhattan és un minut perdut (bajanada marca de la casa; d'aquella casa, ja saben).
L'ítem Alcón viu fascinat absolutament pel país de les barres i les estrelles, paradigma de la filosofia liberal. Com molts d'altres que corren per la Catosfera, gent que creu que Catalunya hauria de ser algun dia un estat associat dels EUA, com Puerto Rico però sense parlar espanyol, que ja sabem que fa... (bah, és igual).
Quin gran país, els EUA. Una nació forta, lliure i alliberadora, amb grans presidents que més grans són quan més abaixen els impostos, perquè ja se sap: menys estat, més llibertat.
És el que hi ha: menys estat, més llibertat. Gens d'estat, màxima llibertat. Màxima llibertat per fer-te pirata somalià. Nobles pirates que campen pel món lliure, lliure de falòrnies com ara el Dret Internacional i bestieses similars. Però ai, aquests pobres somalians no cauen simpàtics al Sr. Alcón. Aquestes multinacionals del segrest inquieten el senyor Alcón, perquè és clar, no es pot anar segrestant la gent de bé. Però en fi, tot té un preu, i la llibertat total sense l'ampara del paraigua del Papà Estat té els seus riscos, i cal assumir-los: ja ens armarem tots fins les dents, i que guanyi el més fort.
El senyor Alcón potser ho negui, però és més que evident que vol ser americà. Però compte, que ell diu que no és nacionalista. Ho té cru, aleshores, per ser un bon americà. I ho té encara més cru perquè, tot i que el seu genoma potser sí que ja és ianqui per tots costats (a base de parlar i parlar en anglès), el seu fenotipus, per més esforços que hi posi, no és precisament gaire anglo: els seus ulls no tenen la blavor dels ulls Bush, i el seu rostre és massa mediterrani... massa Hospi, massa hispano. Però vaja, fins i tot les minories ètniques tenen, al país dels somnis, el seu particular camí d'oportunitats. Qui sap si, quan obtingui la nacionalitat nord-americana, no arribarà a ser el primer president català de la història dels Estats Units d'Amèrica.
L'ítem Alcón escriu amb un punt de sobradesa, marca de la casa, digne de tot producte sortit de la factoria Talibània S.A. Allà s'hi passà una bona temporada, i aquest espia reconeix que no sap els motiu de la seva diàspora. Devia veure, en somnis, una terra promesa que sota l'ombra del Diví Faraó d'Egipte no hauria pogut asolir mai, i per això se'n va anar. I aquí el tenim, travessant el seu propi Sinaí internàutic, a l'espera d'arribar a la Jerusalem promesa, on l'estaran esperant els èxits, els multi-milions i els herois del Mossad per fer-lo membre d'honor d'un cos de seguratat estatal, d'un estat que ni és Papà Estat ni roba els bons fills d'Israel.
Que guay, el Mossad. Que guays, els EUA. Que guays, les pel·lis, ítem Alcón.
Quantes pel·lis, oi?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: variable
Humor: indetectat

Fitxa 16: Mossèn Ballarín

2009-12-04T01:11:00.000+01:00

Avui començarem amb poesia. Llegeixin, si són tan amables.

"Ai senyor, quina una que en cau.
I la vella Carmeta
que no comprèn tant de mal
escombra el portal
amb un parenostre als llavis".

Un poema ben horrorós, oi?. Jo en sóc l'autor. L'he escrit expressament per aquesta fitxa, perquè tinguin un exemple de la línia poètica que practica l'ítem Mossèn Ballarín al seu espai "Degotalls" dins del diari El Matí Digital (per a mi, El País de les Llumeneres). A "Degotalls" el mossèn va desgranant, a base de petits poemes, els elements necessaris per entendre l'arrel de tots els problemes i l'arrel de totes les solucions d'aquesta vida i d'aquest món.
Aquest senyor fou durant un temps un ítem celebradíssim dins del star sistem convergent. Algú el devia descobrir i el devia considerar aprofitable des del punt de vista ideològic i/o mediàtic. O simplement a aquest algú li devia fer gràcia Mossèn Ballarín, que ja se sap que les Sor Citroens o els capellans enrollats a la gent li solen resultar curiosos i sobretot entranyables. Fos com fos, de la nit al dia Ballarín se'ns va convertir en opinador, en tertulià d'aquells que de tot saben i de tot hi entenen. Ell, seguint el rol de pagès murri, ventilava qualsevol temàtica amb quatre obvietats típiques de la saviesa popular, de la cosa dels pobles, del "ai senyor, que en som de carallots", o coses així. Un ítem que feia més gràcia als de ciutat que als de poble, n'estic segur; un senyor que sabia treure partit del seu personatge, perfectament conscient que per ser capellà de parròquia s'han de tenir molt grossos -i no ho dic en sel sentit de valent, sinó de penques- i que per això li era imprescindible tirar d'una mena de tarannà jovial, sincerot, sorneguer, directe i bonàs, d'aquella mena de tarannà del "ventar-les sense engaltar-les", com diu ell a vegades (i que simplement vol dir "digues el primer que et passi pel cap i queda't tan ample"). A sobre, i per acabar d'arrodonir el seu perfil de capellà atípic, per acabar de fer-se l'interessant i l'original, tenia la barra de despotricar "del clero".
Però no, no colava; sempre se li veia aquell llautó. Sempre se'l va veure una mica aprofitat, una mica galtes; amb un discurs d'encantador de serps, buid de contingut i pobríssim d'argumentació, que mai li va servir per a res de seriós. En alguns debats de més entitat en què va participar sempre va fracassar estrepitosament, embarrantcant-se ell tot sol amb terminologia inadequada: infinites misericòrdies, déu que és tot amor, esperitsants, i "santamaries ora pro nobis".
Quan CiU va perdre el control dels mitjans audiovisuals vam deixar de veure l'ítem Ballarín, certament en el moment més oportú, perquè el bon senyor havia arribat a un punt en què ja començava a cansar.
I ara el tenim en un racó de la Xarxa, rodejat de Llumeneres, escrivint Degotalls.
A veure, jo no dic que no hi hagi un fons aprofitable en les coses que diu. De les seves poesies i escrits se'n desprèn una reivindicació de la senzillesa, d'una certa bondat espontania que pot trobar-se arrelada en els cors dels individus. Potser sí que aquesta és la via, el camí, la solució; potser sí que una mirada rasant d'afecte i de concòrdia ens faria anar a tots més feliços per aquests mons i aquestes galaxies i aquestes vides. Potser sí que sobre aquestes bases es poden construir grans coses.
Però a mi em destrempa que l'armadura ideològica d'un plantejament així me l'hagin de trabar els àngels de la guarda i les immaculades marededeus. És que si m'ho explica així, i només així, aleshores sempre tindré la sensació que vol que sigui bonet perquè en el fons també vol que sigui tontet. Si jo sóc tontet, vostè, amb el seu discurs de contes de la vora del foc, pot seguir sent el borni al país dels cecs. I això és fer molta trampa.
No crec que valgui gaire la pena perdre el temps llegint els degotalls internautics de Mossen Ítem. Res, que de debò que és tot plegat molt fluix. Suposo que l'home, també, ja deu estar una mica cansat de tot, que ja és vell, i per això ja no s'hi mata gaire. Segur que els ha dit als de la FCO que no l'atabalin gaire, que el deixin fer al seu aire. I mira, allà el tenen, de semi-buc ingignia, de ganxo perquè si algú entra a la pàgina per casualitat i li veu la cara pugui dir "Ai, mira, aquell mossèn tan simpàtic sortia a la tele." "Qui? El Padre Apeles?" "No, dona, el que va casar el S..." (bah, és igual).

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassísima
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: prescindible