divendres, 4 de desembre de 2009

Fitxa 16: Mossèn Ballarín

Avui començarem amb poesia. Llegeixin, si són tan amables.

"Ai senyor, quina una que en cau.
I la vella Carmeta
que no comprèn tant de mal
escombra el portal
amb un parenostre als llavis".

Un poema ben horrorós, oi?. Jo en sóc l'autor. L'he escrit expressament per aquesta fitxa, perquè tinguin un exemple de la línia poètica que practica l'ítem Mossèn Ballarín al seu espai "Degotalls" dins del diari El Matí Digital (per a mi, El País de les Llumeneres). A "Degotalls" el mossèn va desgranant, a base de petits poemes, els elements necessaris per entendre l'arrel de tots els problemes i l'arrel de totes les solucions d'aquesta vida i d'aquest món.
Aquest senyor fou durant un temps un ítem celebradíssim dins del star sistem convergent. Algú el devia descobrir i el devia considerar aprofitable des del punt de vista ideològic i/o mediàtic. O simplement a aquest algú li devia fer gràcia Mossèn Ballarín, que ja se sap que les Sor Citroens o els capellans enrollats a la gent li solen resultar curiosos i sobretot entranyables. Fos com fos, de la nit al dia Ballarín se'ns va convertir en opinador, en tertulià d'aquells que de tot saben i de tot hi entenen. Ell, seguint el rol de pagès murri, ventilava qualsevol temàtica amb quatre obvietats típiques de la saviesa popular, de la cosa dels pobles, del "ai senyor, que en som de carallots", o coses així. Un ítem que feia més gràcia als de ciutat que als de poble, n'estic segur; un senyor que sabia treure partit del seu personatge, perfectament conscient que per ser capellà de parròquia s'han de tenir molt grossos -i no ho dic en sel sentit de valent, sinó de penques- i que per això li era imprescindible tirar d'una mena de tarannà jovial, sincerot, sorneguer, directe i bonàs, d'aquella mena de tarannà del "ventar-les sense engaltar-les", com diu ell a vegades (i que simplement vol dir "digues el primer que et passi pel cap i queda't tan ample"). A sobre, i per acabar d'arrodonir el seu perfil de capellà atípic, per acabar de fer-se l'interessant i l'original, tenia la barra de despotricar "del clero".
Però no, no colava; sempre se li veia aquell llautó. Sempre se'l va veure una mica aprofitat, una mica galtes; amb un discurs d'encantador de serps, buid de contingut i pobríssim d'argumentació, que mai li va servir per a res de seriós. En alguns debats de més entitat en què va participar sempre va fracassar estrepitosament, embarrantcant-se ell tot sol amb terminologia inadequada: infinites misericòrdies, déu que és tot amor, esperitsants, i "santamaries ora pro nobis".
Quan CiU va perdre el control dels mitjans audiovisuals vam deixar de veure l'ítem Ballarín, certament en el moment més oportú, perquè el bon senyor havia arribat a un punt en què ja començava a cansar.
I ara el tenim en un racó de la Xarxa, rodejat de Llumeneres, escrivint Degotalls.
A veure, jo no dic que no hi hagi un fons aprofitable en les coses que diu. De les seves poesies i escrits se'n desprèn una reivindicació de la senzillesa, d'una certa bondat espontania que pot trobar-se arrelada en els cors dels individus. Potser sí que aquesta és la via, el camí, la solució; potser sí que una mirada rasant d'afecte i de concòrdia ens faria anar a tots més feliços per aquests mons i aquestes galaxies i aquestes vides. Potser sí que sobre aquestes bases es poden construir grans coses.
Però a mi em destrempa que l'armadura ideològica d'un plantejament així me l'hagin de trabar els àngels de la guarda i les immaculades marededeus. És que si m'ho explica així, i només així, aleshores sempre tindré la sensació que vol que sigui bonet perquè en el fons també vol que sigui tontet. Si jo sóc tontet, vostè, amb el seu discurs de contes de la vora del foc, pot seguir sent el borni al país dels cecs. I això és fer molta trampa.
No crec que valgui gaire la pena perdre el temps llegint els degotalls internautics de Mossen Ítem. Res, que de debò que és tot plegat molt fluix. Suposo que l'home, també, ja deu estar una mica cansat de tot, que ja és vell, i per això ja no s'hi mata gaire. Segur que els ha dit als de la FCO que no l'atabalin gaire, que el deixin fer al seu aire. I mira, allà el tenen, de semi-buc ingignia, de ganxo perquè si algú entra a la pàgina per casualitat i li veu la cara pugui dir "Ai, mira, aquell mossèn tan simpàtic sortia a la tele." "Qui? El Padre Apeles?" "No, dona, el que va casar el S..." (bah, és igual).

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassísima
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: prescindible

8 comentaris:

lavacasorda ha dit...

A vegades em dóna la sensació que intenta ser un espinàs però, evidentment, no li arriba ni a la sola de les sabates

Joan ha dit...

Tens raó si només contemples la molla del que escriu, però no has parlat de la forma potser perquè no la saps paladejar. Mossèn Ballarín escriu en un català farcit d'expressions populars que desapareixeran, o gairebé, quan no hi sigui. Em recorda el meravellós llenguatge de les Rondaies Maiorquines de mossèn Alcover. Que quedarà? Una porqueria anomenada "català estàndard" adequada a la penosa capacitat intel·lectual (és un dir) de polítics, periodistes i ensenyants... I aquesta porqueria només durarà fins que la gent se n'adoni que és una còpia bruta del xarnego. I aleshores preferirà, amb raó, l'original.

U.Q.V. ha dit...

Sr. Joan:
No em consta que hi hagi cap llengua anomenada "xarnego", com no em consta que hi hagi cap llengua anomenada "calalufo" ni "gavatxo" ni "japo".
Salutacions.

Joan ha dit...

Si els catalans tenen l'esgarrifós vici de parlar català, és lògic que els xarnegos parlin xarnego. I aquí no hi ha cap intenció racista ni cap menyspreu. No és un insult sinó una descripció, segons el DCVB:
XARNEGO-A «3.Persona de llenguatge castellà resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al nostre país».
Salut!

U.Q.V. ha dit...

Sr. Joan:
Segueix sense constar-me l'existència d'aquesta llengua.
Dispensi, però la lògica a la que vostè al·ludeix a mi em confón moltíssim, perquè ja no sé si un arquitecte parla en arquitecte, un moro parla en moro, o un dislèxic parla en dislèxic.
El Diccionari de la Llengua Catalana ofereix la mateixa definició que vostè aporta, però hi afegeix, a l'inici, l'abreviació "desp", de despectiu. No sé si en el DCVB també hi apareix, o no, o a vostè li ha passat per alt. En qualsevol cas em sap greu però dubto que no hi hagin intencions molt concretes quan s'utilitza aquest terme.
Rebi una salutació.

Joan ha dit...

Un beneit no parla beneitot però diu beneitures. Un xarnego diu xarnegades i un ruc, rucades... I tot plegat és una discussió insensata.
D'altra banda, ignoro què diu el DIEC perquè com que sóc jaio, vaig aprendre a escriure en català amb el Curs Superior de Gramàtica Catalana d'en Marvà (adobat amb algun mastegot de mon pare, mestre de català durant la República) i els meus diccionaris de capçalera sempre han estat l'Ortogràfic d'en Fabra (1913) i el DCVB. Amb tot això i la tesi Coromines-Solà sobre "per" i "per a" ja en tinc prou per escriure bastant millor que molts llicenciats en Filologia Catalana.
Intencions concretes? Cap. Un dels principals impulsors de les consultes d'avui mateix és diu López-Tena i acabo de llegir que la primera votant de Sant Jaume de Frontanyà es diu Maria Pérez... Uns cognoms que no semblen gaire "de la ceba", però és un honor viure amb gent que estima la seva terra i un fàstic aguantar xarnegots que s'hi caguen cada dia.

jose ha dit...

Un bonobo tiene mas cultura mundial que los despectivos atributos llevados a solapar la verdad de los contenidos de los diccionarios.

¿Si a la purezza de puretas de sangres los unimos con la pureza linguística y pureza ideológicamente correcta que nos quedará.?.

Lo curioso del caso es que las huestes que se parten la cara, a veces no tienen donde caerse muertos. mientras los veleidoss compadres líderes de la patria, los políticos de carrera y los capitalistas a lo Millet and company se siguen llenando los bolsillos y azuzan a la grey inculta para seguir haciendo las gracias de lacabra loca de los gitanillos de lavapies.

Margarito ha dit...

Sr. Joan, m'apunto a tot el que li diu més amunt a UQV. Quanta raò que te vostè. Y quina frase més maca i savia li surt en tancar el paràgraf.