Abans d'entrar amb l'e-notícies els vull explicar una cosa que ha passat.
Una de les fitxes d'aquest espia ha transcendit fins a Talibània: en concret la fitxa número 1, la que vaig dedicar a l'ítem Miquel Colomer. Es veu que algun lector anònim l'hi ha fet arribar a l'esmentat senyor, que l'ha reproduida íntegrament a l'espai que té reservat en aquell Temple. L'ha reproduida íntegra, com dic, només amb algunes correccions ortogràfiques, cosa que li he agrait públicament, així com el fet que hagi tingut una reacció senyorívola i a l'alçada de les circumstàncies. Em dedica un elogi respecte del meu nivell d'expressió escrita, cosa que també li he agrait -amb l'ego més inflat que de costum, tots som humans-, i afegeix que dóna la fitxa per bona perquè segurament, admet, conté part de la veritat que sobre ell es pot afirmar.
Afegeix algunes consideracions personals a la publicació de la meva fitxa, i jo n'he afegit també algunes en el comentari que li he adreçat al seu espai. Tot plegat molt cortès, molt civilitzat i respectuós, per ambdues parts. Sempre s'agraeix.
El contrapunt discordant va a càrrec d'un comentarista habitual a Talibània, que fa gala, com sempre, de les seves limitacions congènites: em refereixo, i ja ho poden endevinar, al Superprimat... Octavi!! Hi ha més exabruptes que línies té el seu comentari. Per citar-ne un, diu que m'haurien de "penjar pels ous i ben amunt".
Després han aparegut altres comentaris, en el sentit que tindré problemes, i no sé quines desgràcies. Ah, i un que deu ser corrector professional, l'ítem Torsimany, diu que ja em va fer unes correccions i un comentari irònic a aquella fitxa (primera notícia), i que diu que no li vaig publicar perquè només publico els comentaris de dos amiguets. El cas és que a dia d'avui no tinc el plaer de reconèixer cap Torsimany en aquest humil planeta internàutic i vigilàntic.
I a hora de tancar aquesta fitxa la cosa ja no donava més de si.
En fi, que la glòria en aquest món sempre és fugaç, i la meva presència a l'Olimp dels talibans ja és història. El cas és que m'he sentit molt important, molt molt molt, com diu el Guardiola; com aquells personatges insignificants que de sobte els treuen en un programa de zapping. Però no he tingut la sort d'aparèixer en "prime time", perquè la meva aparició s'ha produit en dissabte, ja de per si un dia de baixes audiències internàutiques, i per postres el dissabte abans del 13-D, vigilia del Gran Tsunami. En fi, que no es pot tenir tot.
Avui em volia ocupar d'un macro-ítem anomenat e-notícies, amb el qual em vaig anar familiaritzant arrel de la suggerència que em va fer el gran Clyde de fitxar el Sergi Fidalgo. Després en Criteri s'hi va tornar a referir, i bé, hi he anat fent espiadetes.
Des d'un punt de vista periodístic l'espai e-notícies, que suposo que té la pretensió de ser un diari digital, és un autèntic fiasco. Fan pràcticament de manera exclusiva allò que es coneix com a "periodisme declaratiu", que és allò de limitar-se a dir "aquest diu això", "l'altre ha dit allò", "aquest ha dit això d'aquell altre", "l'altre respon a tal", i sempre en la tesitura ambiental de la cosa primària, d'excitar la víscera, a l'estil dels debats del Catalunya Opina.
Els medis, ara ja parlant en general, no tenen un compromís amb la informació, sinó més aviat un mandat que els ve de molt amunt, i que consisteix en crear un marc conceptual que se'n sol dir "actualitat". En funció de quin medi consumim, l'actualitat en la que vivim és una o una altra, i en funció de l'actualitat que ens fabriquen ens movem. On dic "movem" vull dir fonamentalment "comprem" i "votem".
Quina és l'actualitat que conforma, doncs, l'e-notícies? una actualitat de confrontació, polèmica, polarització, maniqueisme, on són protagonistes Anglades, Laportes, o qualsevol element susceptible de ser presentat sota alguna forma de sensacionalisme.
Cal fer un esment als blocs que aquest hiper-ítem hostatja: inconsistents, previsibles, sense cap mena de profunditat, instal·lats en el tòpic. Ja ho vaig dir del Sergi Fidalgo, i ho faig extensiu a la resta. Almenys, al País de les Llumeneres (elmatí.cat), malgrat ser d'un sectarisme granític, tenen la deferència de buscar un pèl més de contingut i profunditat d'argumentació.
Però a veure: en general, què podem esperar d'Internet, la galàxia natural de la cosa ràpida, superficial, breu, fugaç, intensa, buida, inconsistent? Què en podem esperar de la majoria de fenomens que s'inscriuen dins el context de les noves tecnologies de la informació, on l'acceleració hi és consubstancial, on tot ha d'anar cada vegada més ràpid, on el consumidor fa manxar l'invent a base de clics de fracció de segon?
Doncs això, superficialitat i sensacionalisme. Que avui la poguem dir ben grossa i demà ja ningú no se'n recordi, però demà tornarem a necessitar dir-la grossa, i llegir-a grossa, impactant, sensacional. I això no va només per l'e-notícies: això és la llesca principal del nostre pa de cada dia.
Una passejada ràpida per l'e-notícies i ja tinc la informació que em val per anar per aquest món simplificat a voluntat i de manera gens innocent per part dels qui treuen els rèdits principals de la nostra claudicació pel que fa a la profunditat, el repòs i la reflexió pausada.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: considerable
Risibilitat: alta
Humor: indetectat
6 comentaris:
Gràcies per passar i espiar, m'agrada que ho faci. L'experiència en aquestes lides em va demostrant algunes coses molt interessants.
Al principi mo idea era fer un blog educatiu-divulgatiu, per a ampliar la base de discussió que en alguns casos deixava molt a desitjar. Llegint les últimes entrades seves, he vist un ventall diferent però limitat.
Però encara així les seves postures davant els possibles "progroms" que es puguin donar a altres nivells en aquesta Catalunya nostra, són encomiables.
Des de quan el poble pla és culpable de les polítiques dels seus amos, dels seus dirigents. Si teu vols un paíos subsidiado que et voti, crea un PAR i ja està.
El currito de pié, és un pobre desgraciat que solament cobreix EL BÀSIC per a anar malviviendo, i en aquesta tesitura sobreviure és l'única cosa que es pot permetre.
A Espanya, a Catalunya li interessa tenir una gent , unes terres de cultiu semigratis, amb sous i tots els serveis d'inferior qualitat que en les metròpolis, Madrid, BCN, Bilbao, València, Balears.
Deixem-nos d'històries amb el diferencial Català, és un mite molt bé orquestrat pels quals es duen la pasta davant de les seves propis partisanos.
Catalunya viu de la resta d'Espanya que compra els seus productes, de vegades a preus desorbitats, els xinesos estan fent que moltes empreses tanquin per no aguantar uns preus mes moderats.
UNA PART del seny catalan és un seny "comercial" a la manera antiga fenícia, i com, tot comerciant se sent obligat a CARREGAR un % pel seu producte, d'aquí prové el seu guany.
Esquilmamos als pobres de les matèries primeres i damunt els diem que viuen molt bé, els diem que comprin els nostres boníssims productes a preus desorbitats, COM SI VISQUESSIN EN UNA COLÒNIA TÈXTIL, és a dir no tenen mes remei.
L'inconvenient de la HIATORIA és la síndrome d'Estocolm, on els serfs s'identifiquen amb el seu AMO, i l'amo els crea enemics per a evitar que es rebel·lin contra el, desviant l'atenció cap a "els altres".
Després arriben els Millet i compañia i s'emboliquen en la "senyera" per a OCULTAR la pasta pignorada.
Treballador fabril equival a emigrant d'una a tres generacions amb el gravat a foc de la "FEINA BEN FETA" com bandera d'orgull esclau i servil.
En Balears els "treballadors del "Turisme" són tots de fora, és normal, com és normal que tinguin sous de misèria per 12 hores diàries. És normal semiesclavizar al poble perquè la casta dominant es folri i damunt els culpables siguin els mateixos pobres de sempre.
Disntingamos entre poble base, i entre poble dirigent. Normalment li historia passa factura als quals no la comprenen. Tots els governs ROBEN, i si hi ha més governs mes roben. (uns impostos desmesurats són un robatori desmesurat).
Si els andalusos haguessin de pagar el vi que es beuen a a el preu que està a Catalunya no podrien fer-lo, el vi serveix per a alleugerir les penes que la misèria i falta de perspectives duu amb si.
De vegades devem posar-nos un espejito davant i veure'ns com som realment i no com ens diuen que som. Això duu al CAOS, i això propicia moltes coses que estem per veure, i que no seran agradables per a ningú, perquè la història es repeteix.
Viva Catalunya LLIURE, pero libre de todo lo que aprisiona, esclaviza, mediocriza, anula, hace que las Castas de siempre vivan ben lliures.
Visca Catalunya Lliure, y que haría catalunya sense el seus colons que SON LOS QUE TRABAJAN DE VERDAD.
VISCA cAYALUNYA LLIURE DE "PARÁSITOS" QUE VIVEN DE GRITAR CONSIGNAS COLORISTAS, con la INTENCIÓN DE COLOCARSE ELLOS EN EL LUGAR PRIVILEGIADO DEL MANDO Y EL CONTROL.
VISCA CAYALUNYA LLIURE DE MEDIOCRES, INCULTOS Y ENGREIDOS.
VISCA CATALUNYA LLIRE DE ANALFABETOS POTENCIALES CUYA ÚNICA CULTURA SON REPETIR ESLOGANES SIN COMPRENDERLOS.
¡¡¡¡VISCA CAYALUNYA¡¡¡¡
Ostres espia, se t'omple la casa de gentola!
Avuí va la xarxa calenteta.
L'e-brutícies és un cau de porqueria. Tot s'hi val.
Salut i vigila, hi han Octavis pels carres.
“Los monstruos existen pero son demasiado poco numerosos para ser
verdaderamente peligrosos: los que son realmente peligrosos son los hombres
comunes”
La parejita Bonnie and Clyde era una parejita de ninfómanos, cocainomanos, asaltadores, ladrones de gente honrada. Vivian al margen de la Ley y acabarón con ellos los agentes del FBI. Eran gentuza despreciable por los asesinatos sin motivo, sin razón, y a veces hasta por aquello de diferencias de color en la piel, por ser chicanos, emigrantes pobres y sin recursos. Tenían un buen historial.
El subsconsciente juega malas pasadas, si a veces aspira a retomar viejas leyendas sin conocer el alcance y se une uno a ellas para retomar viejas andanzas otrora en el tiempo.
"Oido cocina¡¡¡¡¡?????????
Publica un comentari a l'entrada