Aquests dies he estat passant pels blocs del sistema BAT, i la veritat és que hi ha hagut animació. Tota la colla reagrupada ha estat força alterada, metabolitzant com han anat podent el terrabastall que els ha sacsejat des de dins, des dels mateixos fogons de la cuina de la independència. S'han llençat els plats pel cap uns amb altres, amenaçant-se d'esbombar tot el que saben per posar al descobert tripijocs, jugadetes ocultes, conspiracionetes, reunions paral·leles... Jo pensava que reagrupar-se comportava un mínim grau d'unitat, i pel que es veu res de res. Un amenaça de dir tot el que sap d'uns quants, mentre d'altres també l'amenacen de cascar tot el que saben d'ell... en fi, que els he vist molt en forma pel que fa a fúria furibunda, però en aquest cas canalitzada d'una manera nova, fora de l'habitual.
Seguint alguns rastres, i veint que al sistema BAT no hi havia cap bloc prou rellevant més enllà dels que ja han passat per aquí, vaig arribar quasi sense voler-ho a un curiós sistema catosfèric, del qual en tenia molt poca notícia: l'Odisfera.
L'odisfera és un conjunt de blocs, d'implantació territorial majoritàriament gironina, que reparteixen llenya a base de bé. Però ho fan a la seva manera. Són els reis de l'estripada, de la irreverència, se'n enfoten del mort i del que el vetlla, pel broc gros. I tots comparteixen una clau: divertir-se amb les seves poca-soltades a costa del que, més que odiar, els dóna magnífics pretextos per fer conya.
N'hi ha una bona llista: "Ja puc dir missa", "Jo només follo a pèl", "El Senyor Gerent", "Ja ho heu aconseguit" (blog de la Srta. Tiquismiquis), "Remitjó", "Descans: el bloc d'un home que descansa", "Blog del Dr. Muerte"... No sambla haver-hi un astre rei presidint aquest sistema odisfèric, i una mica tots són a casa de tots. Al principi deia... uff, això és estripar per estripar. Però no, el que hi ha és una clau humorística compartida, i sota les contínues estripades s'hi detecta amb neta definició la veu dels autors, i...
-Ei, ei, para el carro, Damien.
-Què? Què passa? Qui parla?
-Sóc jo, en Damien.
-No, perdona,en Damien sóc jo.
-I jo.
-A veure doncs, què és això, els Solil·loquis de Sant Agustí d'Hipona? Conversations with Myself, de Bill Evans?
-Per l'estil. Va, fes la fitxa correcta a aquesta gent.
-L'estava fent, Damien...
-No, Damien. La fitxa que es mereixen.
Aquests odisfèrics han tingut la feliç idea de convertir-se en transgressors just en un moment en què ja està tot absolutament transgredit. Consegüentment, els neo-transgressors periclitats es troben amb que ja només els queda, si volen anar més enllà de totes les transgressions, tornar a aquell terreny inicial des dels quals els pioners de la transgressió van començar a saltar-se límits. Per això subjau, en les seves filigranes, un pòsit de conservadorisme força detectable, decebedor, i un punt recalcitrant. Clar, jo m'imagino que a ells els sembla que hi ha un terreny institucionalitzat, del qual ja estan farts i fastiguejats, que no és altre que el dels valors de l'eco-progressisme, el bicicletisme i els valors pijo-progres. Per això la transgressió l'entenen com una regressió a la testosterona i a la vociferació; a l'individualisme, al masclisme i a la moda del cinisme; la moda aquesta que ja coneixem. La moda, nens, la moda del cabronisme, del cafrisme intel·lectual com a primària forma d'exaltació del jo. Ah, i a sobre de seguida els surt l'orgull de la Pàtria ferida i aquesta esctuctura mental catalana tan burgesa i tan poc, oh paradoxa, tan poc contra-cultural i tan poc underground. Sí, la modeta aquesta de fustigar la muticulturalitat, la rasta. Bah, senyors, que aquest discurset transgressor ja està més que vist i revist.
Total, que la transgrssió se'ls queda en pura irreverència, buida, que molts cops no va més enllà de trobar fotos freak a Internet. Senyors... transgredir des d'Internet, amb un pijíssim ordinadoret com a arma? Què volen que els digui.
Ja veuen vostès. Com que odiar és gratis, aquí odiem aquesta irreverència d'enfant terrible que només vol que el mirin, sense massa projecte que no sigui la bandera de l'ego. De fet, ¿quan el transgressor professional ha tingut algun compromís amb el projecte col·lectiu?
-Para, Damien. No vas bé.
-Ja ho sé. No me'n surto.
-No. No t'has fixat que l'Odisfera també dispara contra certes tares socials contemporànies amb les que tu tampoc hi convius gens bé?
-Doncs sí... La mandra mental, la incapacitat de projectar-se sota uns mínims d'esforç, la desídia, els Ninis, el ho-vull-tot-mastegat, els comportaments individuals estúpids... ells, tot això, ho radiografien molt bé i ho denuncien a crits, ja en sóc conscient... És que m'he ficat en un jardí volent fitxar de cop tot un sistema planetari.
-Normal. I deixaràs de dir que quan volen argumenten bé? I que escriuen amb una solvència lingüística força per damunt de la mitjana?
-No, això no es pot obviar. No n'hi ha cap que no se'n surti bé, escrivint. Però és que són massa diferents. No sé com s'ho monten, però sent tan iguals són massa diferents. No hi ha forma d'atrapar-los sota una xarxa que resisteixi el pes de tots junts.
-Naturalment que no. Però va, destaca'n un.
-La Iaia Punkarra. I saps perquè? Perquè és el bloc on he contabilitzat menys temps de posessió de la veritat i més temps de joc en el terreny de la broma. És el bloc on més bé han demostrat ser capaços d'enfotre-se'n d'ells mateixos. Quan em diuen, com diu La Iaia Punkarra, "Un bloc amb les tonteries de sempre..." em trec el barret espioide i em disposo a riure amb algú que et convida a participar de les menges de la casa: "Miri, és que aquí ens ho passem bé amb les nostres pròpies tonteries; ens les cuinem i ens les mengem."
-Doncs au, bon profit i llarga vida a la Iaia. I els altres tampoc no t'han deixat indiferents, oi?
-No. En algun moment em fotien dels nervis, això sí. "Odio l'Odisfera", pensava. Però en d'altres moments em sorprenia a mi mateix llegint i fent que sí amb el cap. No, indiferents, cèrtament no.
-Doncs ja és molt, en aquests temps que corren.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: possible
Adreça:
iaiapunkarra.blogspot.com
20 comentaris:
excelent felicitats
una abraçada des de Reus
Cada cop ens poses més deures, mestre espia. Deu ni do, per repassar tots aquests bandarres!
Tens raó en lo del nivell C de català: aquests de la Catalunya prou fonda escriuen més be que nosaltres, els de Can Fanga i rodalia. Què vols, estan menys contaminats que nosaltres (si més no fins que van arribar els Mets; però amb aquests encara no s'hi barrejant gaire).
N'hi ha un que m'ha fet una certa gràcia. Es lamenta el blocaire de torn, en una entrada titulada "Carta als cristians...", de la falta de trempera que exhibeix últimament l'Odisfera, i ho fa en termes com ara aquest: «vostès senyors, vostès se’m estan amariconant». Sembla que això de épater le bourgeois ja no és tan fàcil; no es sap si perquè el burgès s'ha immunitzat o perquè els enfants terribles ja no sacsejant ni a les iaies de missa d'una (A la iaia punkarra, de ben segur que no). Tant desencisat està el personal que en aquesta entrada s'hi poden llegir comentaris tan melancòlics com aquest, d'un tal Pere Llufa:
Jo no crec que ens estiguem amariconant (ep, que potser sí), sinó que la parròquia al final es va acostumant i s'insensibilitza a la barbàrie.
Això és com disseccionar cadàvers. El primer dia et pot fer angúnia, però al cinquè que obres en canal ja et comença a fer gràcia. I al final fins i tot hi perds l'interès.
Potser haurem d'explorar nous temes i adoptar noves formes que facin trempar de nou a la clientela.
Potser haurem de deixar d'obrir els morts i començar a follar-nos-els.
I es que ja se sap, la parròquia al final "s'insensibilitza a la barbàrie". O potser es que aquesta "barbàrie" (d'estar per casa) ja no es el que era.
El Torbellino
«Espíritu que naufraga
en medio de un torbellino,
porque manda mi destino
que lo que no quiero haga;
»frente al empuje brutal
de mi terrible pasión,
le pregunto a mi razón
dónde están el bien y el mal;
»quién se equivoca, quién yerra;
la conciencia, que me grita:
¡Resiste!, llena de cuita,
o el titán que me echa en tierra.
»Si no es mío el movimiento
gigante que me ha vencido,
¿por qué, después de caído,
me acosa el remordimiento?
»La peña que fue de cuajo
arrancada y que se abisma,
no se pregunta a sí misma
por qué cayó tan abajo;
»mientras que yo, ¡miserable!,
si combato, soy vencido,
y si caigo, ya caído
aún me encuentro culpable,
»¡y en el fondo de mi mal,
ni el triste consuelo siento
de que mi derrumbamiento
fue necesario y fatal!»
Así, lleno de ansiedad
un hermano me decía,
y yo le oí con piedad,
pensando en la vanidad
de toda filosofía...
y clamé, después de oír
«Oh mi sabio no saber,
mi elocuente no argüir,
mi regalado sufrir,
mi ganancioso perder!»
A.Nervo
Poema de Fa Claes
Un pichón que sale del huevo
con el pico deformado porque se lesionó
al perforar la cáscara,
por los padres es arrojado
sin piedad fuera del nido
y se muere de hambre y frío.
los griegos, tan civilizados,
depositaban a los niños deformes
ante los lobos;
los cultos romanos
los precipitaban desde una roca.
Para los esquimales, el primogénito tenía que ser un varón;
a una niña primogénita, la abandonaban fuera del iglú
en el frío glacial, la boca llena de nieve contra el berrear.
Quien actúa cultamente ahora
lo hace justamente a la inversa
e intenta mantener con vida, artificialmente,
a un feto de cuatro meses, en el cuerpo de su madre muerta,
artificialmente protegida
contra la descomposición.
Rechazan a los inconformistas, los ignoran, peor aún, los echan a la hoguera.
Si no saben superarte,
entonces asumes el riesgo del cinismo con que
la insignificancia carga contra Darwin y Freud
y todos los otros quienes le dan una patada
en el presuntuoso trasero a la estrechez de miras
Oh mar, enorme mar, corazón fiero
De ritmo desigual, corazón malo,
Yo soy más blanda que ese pobre palo
Que se pudre en tus ondas prisionero.
Oh mar, dame tu cólera tremenda,
Yo me pasé la vida perdonando,
Porque entendía, mar, yo me fui dando:
«Piedad, piedad para el que más ofenda».
Vulgaridad, vulgaridad me acosa.
Ah, me han comprado la ciudad y el hombre.
Hazme tener tu cólera sin nombre:
Ya me fatiga esta misión de rosa.
¿Ves al vulgar? Ese vulgar me apena,
Me falta el aire y donde falta quedo,
Quisiera no entender, pero no puedo:
Es la vulgaridad que me envenena.
Me empobrecí porque entender abruma,
Me empobrecí porque entender sofoca,
¡Bendecida la fuerza de la roca!
Yo tengo el corazón como la espuma.
Mar, yo soñaba ser como tú eres,
Allá en las tardes que la vida mía
Bajo las horas cálidas se abría...
Ah, yo soñaba ser como tú eres.
Mírame aquí, pequeña, miserable,
Todo dolor me vence, todo sueño;
Mar, dame, dame el inefable empeño
De tornarme soberbia, inalcanzable.
Dame tu sal, tu yodo, tu fiereza.
¡Aire de mar!... ¡Oh, tempestad! ¡Oh enojo!
Desdichada de mí, soy un abrojo,
Y muero, mar, sucumbo en mi pobreza.
Y el alma mía es como el mar, es eso,
Ah, la ciudad la pudre y la equivoca;
Pequeña vida que dolor provoca,
¡Que pueda libertarme de su peso!
Vuele mi empeño, mi esperanza vuele...
La vida mía debió ser horrible,
Debió ser una arteria incontenible
Y apenas es cicatriz que siempre duele.
Poemas de Alfonsina Storni
Después de semejantes joyas, venir a hacer el "payaso" es muy penoso, si la ira se pudiese medir en honor de los descerebrados mogijatos del entorno, mejor será bajarse del barco en mitad de la travesíaa.
Cansan las tonterias y hacer el tonto para disfrute de otros memos que viven de los odio soterrados por la nada de las afrentas eternas, así no se puede vivir, así no puede estar, es agobiante, es efímero, es banal, de la misma banalidad de la vida sin concierto, sin trascendencia y sólo con un mínimo futuro que otros dirigirán.
Calidad de los productos chinos
https://mail.google.com/mail/?ui=2&ik=95a22ac266&view=att&th=126bf37073953841&attid=0.1&disp=attd&realattid=0.1&zw
Damien: la lunarara tenia raò. Ja esta aqui despres del comiat. Ha durat poc.
Sra. Edurne, però per poc temps, si m'espera per a refocilarse com no pot fer-lo en un llit normal, esperi's asseguda i haurà de recórrer a una escarpra per a sentir-se plena i foradada. Jo creo que les cases de salut mental des que les van tancar per allò de la democràcia havia de ser viscuda en tots els llocs, dic, per mor d'aquella situació, van deixar en el carrer a tot un seguit d'estúpida gent, que confonen la seva miserable condició de piltrafa humana amb la realitat del món.
Que jo li segueixi el joc A Vè., i a algun que altre "tulipa", no implica que no me de compte del joc que cal seguir en honor d'aixecar l'audiència. Però aquest joc té uns límits que alguns de Vostès, han incomplit reiteradament i sense cap tipus de fre moral. Vè., és una perfecta dama libanesa, que en la seva frustració d'anys, de dècades ha anat destil·lant una bilis fastigosa, nauseabunda en contra del món, creient que els altre so ximples a gairebé. Vè., és una ximple útil del moment, de les gràcies a fer parell guanyar algun punt davant d'altres pitjors que Vè.
Si hagués obviat el seu últim comentari, tal vegada hagués retrobat un poc les ganes de l'intentar refer certa situació. Però és millor que es quedi amb el mojigato del Brian com el "perfecte" i "raudo" polemista o que es busqui una autèntic mascle cabiró pels aledaños del "Apaño", que potser és el que el seu sequísima funda necessita.
Jo també la vull Sra. Edurne.
PD: Anar a amenaçar a altres llocs que ni la coneixen, ni saben de les seves fantasies oligofrénicas rayanas en l'espanto, és poc o molt com mostra de la seva perfecta imbecilidad. Vè., és una pobra miserable que viu de crear-se les seves propis inmundos somnis de femella no baqueteada per a arribar a aquest clímax que segurament li estarà vedado.
En toda esta comedia, hay dos o tres tics, que se repiten constantemente, como obedeciendo a una manera programada. Son siempre las mismas palabras, los mismos insultos, las mismas necias argumentaciones para "querer" sacarme de mis casillas, si uno no lo logra viene otro u otro.
Yo núnca he insultado de entrada, siempre me he defendido, ahora lamento el tiempo perdido creyendo que en principio todo obedecía a una broma momentánea, pero la broma se pasó de rosca.
Jose, no te pierdas.
No te tomes en serio estos mundillos virtuales que, como en la vida real, bien pueden estar llenos de grandezas pero también, no lo olvidemos, de miserias.
Sigue tu camino y traza tu propio rumbo o proyecto virtual. Aprovecha estas fiestas carnavalescas para matar simbólicamente a Jose y reiventarte en otro nuevo personaje, sin duda más sabio tras las experiencias vividas últimamente.
Aprende de los que usan máscaras cobardes para no exhibir sus almas desnudas públicamente, evitando, así, ser zaheridos por los anónimos guerrilleros que se relamen, inmisericordes e inmorales, cuando creen otear una presa fácil que osa pasearse, entre las hienas acechantes, con la inocencia propia de un niño.
Saludos y ¡Arriba España! siempre.
Coi, ja ho podria haver escrit abans, això, vostè no sap la de disgustos amorosos que m'hagués estalviat. Així, cada cop que algun estava a punt de fugir corriguents quan llegia el blog, ho hauria pogut intentar evitar deixant-li anar això de les menges de la casa i avall, tu.I la de psiquiatres que m'hagués estalviat, també, de passada.
Gracias Apañó, seguiré tu docto consejo, pero creo que lo haré a medias. Me está sirviendo para crear fichas de modelos de personajes propios de los bajos fondos suburbanos para luego reflejarlos en los personajillos que llenan el hampa catalónico. No, no perderé más el tiempo, que no sea visitaros a los más fieros e inteligentes. Un abrazo de José.
iaiapunkarra:
He visitado tu blog y varios de los infinitos asociados que tienes que son "mogollón", te queda tiempo para algo más. Tu versatilidad es tal que me pareces abrumado de tantos diferentes aspectos de "tus amigos". Hay que reconocer que el mundillo es variopinto9, cual selva antigua antigua de África, antes que desaparecierán muchas de las especies que la habitaban. Las tribus urbanas que visitas son endiabladamente pintorescas y algunas mas que otras gozan de una vitalidad arrebatadora. Sigue así, pero cuidate de discernir lo mas positivo de lo mas negativo.
Edurne Noel dijo...
Pronto, pronto te echarán mano los agentes del manicomio, a ti y a tus secuaces.
Bonita forma de ir haciendo amigos Sra. Edurne.
Gran descubriment, que diria que entronca amb l'arrel trincaire del país, posada al dia, això sí.
Tot i que a vegades la provocació epatatnt rebaixa el nivell, tenen algunes coses realment interessants, pel que he vist fins ara.
No parla del gran Valero Sanmartí.
S'ha deixat, el que per mi és el verdader geni a l'odisfera, es tracta del Sr Markutis, instal·lat a http://vullserblogger.blogspot.com
Hi donarem un cop d'ull, Maria.
Gràcies
Ja dirà què li sembla doncs.
Publica un comentari a l'entrada