Els blocs...
Molts ítems conceben els blocs com a llocs des dels quals mostrar que tenen raó.
És possible tenir raó, d'això n'estem convençuts; esporàdicament o de forma regular. Tenir raó depèn de molts factors: de la capacitat d'argumentar correctament, o del bon ull que tinguis alhora de seleccionar les evidències que sustentaran el que diguis. Emperò, quan vulguis sustentar la teva raó en evidències gelatinoses, corres el risc de patinar damunt les teves pròpies paraules. Si ets precabut, això no té perquè passar-te, i segur que algun cop, de raó, en tindràs. Com diu Woody Allen, fins i tot un rellotge aturat l'encerta dos cops al dia. En el cas dels bloggers intel·ligents, saben tenir raó perquè són conscients del procés que cal seguir per arribar a certa solidesa.
Ara bé, hi ha gent que confon el fet d'anar tenint raó, amb el fet de posseir la veritat. Molts ítems tenen blocs concebuts com a aparador de la veritat que ells i només ells posseeixen, ja sigui per infusió divina, aclamació de la claca, adscripció a una tradició mil·lenària, o degut a la debilitat mental que dóna la por de viure amb una certa valentia. I amb tots aquests no hi ha res a fer: és impossible parlar-hi. Fonamentalment, perquè per parlar amb algú cal que tingui la capacitat d'escoltar. No de sentir, com quan les mosques o la pluja es fan notar, sinó d'escoltar i d'atendre. Però els posseidors de la veritat tenen aquesta funció mental desactivada. De fet és lògic: què nassos ha de voler escoltar aquell qui guarda a la seva caixa forta l'escriptura de propietat de l'única i majusculosa Veritat? Això sí, fa tant de riure quan els veus esclatellar-se, amb els patins mal cordats...
Altres bloggers renuncien a exercir de seriosos comptables de raons i veritats. Són els que conceben les seves llibretes cibernètiques com a expositors de les seves vivències. Els que t'expliquen com els va; amb qui queden, amb qui lliguen, on estudien, quan fan els anys, quin és el paisatge que els envolta i de quin color són les teulades de les cases del seu barri.
El nostre ítem d'avui, Sir William Temple, té aquesta doble faceta itèmica. El podem trobar per aquí per allà intentant tenir raó -no m'atreveixo a dir si és dels que posseeix la Veritat- i al mateix temps el podem trobar a casa seva, explicant-nos la vida, recolzat a "La Barra d'en Temple". Per cert, sobre el títol del bloc se'n poden fer vàries lectures... personalment, és dels que trobo més aconseguits.
Ens ocuparem de la faceta relata-vides del nostre ítem d'avui, la seva faceta certament simpàtica, deshinibida, entremaliada sense ser descarada, i que mira, no saps com, et fa que el vagis llegint. Ens oblidem de les raons que vol remarcar quan opina en blocs de temàtica política, i ens limitarem a fitxar-lo des de la posició que ocupa al racó del seu pub.
Els catalans, val a dir-ho, som com una mena de plaga. Tu passes per Alexanderplatz, a Berlin, i dins la cua que s'espera per pujar a la torre de comunicacions, colossal, emblemàtica -ho lamento, concentradíssim Pochaco, m'agrada la Fehrsehenturm- sents sempre una tremenda gatzara de catalans; atapeïnt les sales del Prado, de la National Gallery, del British Museum, de Disneyland Paris... catalans, jolius i faceciosos. Si fins i tot a Corea del Nord hi tenen un català en llocs de responsabilitat política! I per descomptat, a les ribes del Riu Negre, Dublin, no hi podia faltar la nostra representació catosfèrica, la del nostre ítem-Sir, distingit i cèlebre.
Sir William Temple té l'encert d'adoptar un prisma humorístic a l'hora de descriure la realitat que l'envolta. Una distància irònica, un pèl maliciosa, però gens malintencionada. S'entreté a explicar els surrealismes del transport públic a Dublín; les peripècies dels operaris que li reparen la vivenda després d'haver patit un desperfecte incendiari. És un noi que porta afincat molt de temps en aquell punt geogràfic, i que ja el coneix prou bé com per explicar-lo amb gràcia.
És habitual que adopti un recurs narratiu consistent a tatxar línies escrites, mantenint-les, però, llegibles, on ens dóna informació real, però que no "convé" oficialitzar. Aquest efecte dóna un resultat divertit, i li permet girar el focus de la sornegueria sobre si mateix, i així passar-s'ho bé exhibint-se i sent el centre d'atenció, un plaer que, siguem sincers, a tots ens agrada de gaudir de tant en tant.
Catalans arreu del món, molts d'ells joves, com el senyor ítem-Temple, responent a la moderna crida d'un dels nous conceptes avançats: la mobilitat. Avui dia cal apostar per la mobilitat. L'Espai Europeu d'Educació Superior, el celebrat i vilipendiat Pla Bolonya, està concebut entre d'altres coses per a potenciar l'amunt i avall del personal. La potenciació de l'habitatge de lloguer també vol afavorir que ens busquem la vida per aquí i per allà; l'aprenentatge d'idiomes, tan necessari, diuen, aquesta altra obsessió, també ens ha de permetre moure'ns com peix a l'aigua en aquest món globalitzat. Res de pretendre tenir la feina a deu minuts de casa, la feina que t'ha de durar per a tota la vida. No, això ja és obsolet. Això és la rèmora d'un món concebut des de les catacombes més obtuses de les concepcions socials més equivocades. Els lents, els estàtics, seran els fracassats d'avui i de demà. Els ràpids, els mòbils, els nòmades sobradament preparats estan cridats a tocar el cel. Diuen...
I els anquilosats, apoltronats, cul-pesants fills del baby boom, els ja-no-tan-joves-ni-sobradament-preparats... a mirar-nos-ho amb enveja. Qui pogués, a dia d'avui, ser un ítem-Temple, i viure a Dublin, i si convé a Boston, Rock Hill (South Carolina) o Colònia.
Gràcies a la xarxa no ens sentiríem tan lluny de casa. Gràcies al bloc ens tindrieu dins de casa vostra. Fins i tot podríem seure a taula, amb tota la família, l'únic que en comptes de ser-hi en cos i ànima hi seríem dins d'un portàtil obert, amb la nostra cara en pantalla, gràcies al prodigi d'una web-cam. No em diguin vostès que el món no ha fet un salt endavant...
I gràcies a aquests blocs de catalans pel món rebem des de la nostra pròpia mirada i esquemes mentals tot un volum d'informació valuosa sobre móns que mai no podrem trepitjar.
I acabem preguntant-nos quants William Temples s'escamparan en el futur per aquests móns de Déu, imparablement globalitzat, i sovint localment ralentitzat. Quants blocs de joves -34 anys és ser jove?- podrem llegir, i serem partíceps de les vivències particulars d'aquells qui ens les voldran explicar, amb un punt d'orgull i d'enyorança?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: escassa
Humor: constant
Adreça:
marquitus.bloc.cat
20 comentaris:
m'agraden les vostres fitxes, encara que pugui o no estar-hi d'acord :) no conec aquest ítem, potser m'hi passaré i tot, encara que sigui dels que els han d'envejar per coses de l'edat :)
off topic:
a risc de semblar pretenciosa: em costa d'entendre perquè tanta gent teniu "vivendes", un castellanisme flagrant, i no habitatges. Si ja ho sé, a TV3 ho fan servir, però segueix essent un castellanisme.
Muchos años atrás leía Rayuela, y al mismo tiempo para descansar de los saltos capitulares leía Dublineses. Este chicot Templario, me recuerda a la famosa calle del Temple, donde había un montón de casas de citas, bares quejumbrosos y corsarios de la papelina y el alcohol adulterado.
Quiere ser un Joyce moderno, muy catalán en su aspecto de viajante irredento y dar a entender sus cualidades expositivas de los entornos que sólo ha visto por la TV, y por los folletos de viajes de El Corte Inglés, Marsans, etc., buscando afanosamente a Curro.
Seguramente sólo ha salido a Andorra a comprar algún fin de semana y decir que ha estado en Europa.
Clidice, gràcies.
Tens tota la raó. "Vivenda" no apareix al diccionari. "Habitatge" és el terme correcte.
De cap forma sembles pretenciosa, la cura i el rigor lingúístic és un valor a mantenir, crec.
TV3 ha renunciat bastant a aquest rigor, i és llàstima.
Ara ho canvio.
Borjas:
No, no, Sir william Temple escribe desde Dublín, eso seguro.
Avui el veig un mica en plan Mikimoto, senyor espia. Jo, si m'ho permet --jo que ja em sento bastant allunyat d'aquests joves sobradament-preparats (i si m'apura, fins i tot dels babyboomers)-- em miro tot això amb una mica de relativisme. No es que no senti una podrida enveja envers els que han pogut viatjar i fer-se citoyents du monde, com l'item d'avui, no, ben al contrari, els he envejat força; ara be, he llegit, i sentit, tantes bajanades escrites des de California o Westfalia, com des del Poble Sec o Sant Cugat. Perquè, ja se sap, si la ignorància es atrevida, no ho es menys l'arrogància. Deixi-m anar, però, al item, que tot això ho he dit sense haver-hi fet el obligat cop d'ull.
Be, ja he tornat. Home, no està malament, distret, simpàtic, ocurrent, desenfadat (no sé si això de desenfadat es un castellanisme, però, en fi, ja m'enteneu). L'anecdotari entorn dels autobusos amb destinació "As Seirbhis" es francament divertit. Les cròniques costumistes son una mica atemporals; sonen de manera semblant al Dublin del segle XXI que al Palafrugell del XX o La Coruña del XIX. Sí, ja se que llavors no hi havia internet, ni mòbils amb càmera inclosa, ni molt menys s'havia inventat això dels links (per cert, n'abusa una mica) però si traieu tot aquest envolcall accessori, suposadament modern i cosmopolita, ens queda això tant nostre (i quant dic nostre em refereixo a Espanya -Deu meu el que he dit!- i no només a Catalunya) del costumisme. Com sempre, la meva visita al item ha quedat reduïda a 4 o 5 entrades, i, per tant, tant parcial i limitada com vostès vulguin. La cosa no dona per més.
Tornant a la introducció (i tot i que no he aprofundit en el personatge fins a detectar-hi aquest aspecte) no cal dir que estic d'acord amb l'espia sobre les consideracions que fa entorn de la raó i la veritat. Es un assumpte que, com més voltes hi dono més dubtes em genera: tan fàcil que em resulta detectar el dogmatisme en altres, i tant difícil que se'm fa veure'l en mi mateix...
Existen 4 ó 5 interfaces mundiales para hacernos entender por el redondo mundo, todas las demás son tan minoritarias que no merece la pena ser incluidas en los buscadores mundiales. La pureza lingüística sólo existe al son de la pureza virginal de sus sufrientes vestales. Los grandes escritores son grandes independiente de sus traducciones localistas y minilocalizadas en un mundo global donde los emergentes dejarán en la cuneta de la historia los hímenes puros para refocile de los minilocalistas usuarios.
No se, no se, me parece un pelín exagerado su estilo marcadamente realista en lo vivencial, donde se aprecia un deseo de marcar la misma vivencia. Sus escritos estarían mas acordes en un Paris a lo Montparnasse allá por el Bulevar de Vaugirard. O tal vez más cerca de Clychi de Miller que otra cosa.
Brian, jo també m'ho miro amb aquest mateix relativisme. De fet, la intenció en molt del que dic en aquesta fitxa és irònica...
Borjas, es cirto que las purezas solo obsesionan a los puros, pero lo que yo defiendo es que una forma de respetar las lenguas, tanto da si son mayoritarias, minoritarias o muertas es respetar su ortografía y su normatividad.
Otra opinión respecto a las lenguas es que ellas no tienen la culpa de nada. Y a veces las tomamos con ellas injustamente.
Per eso a veces se oyen barbaridades como que el alemán es una lengua nazi, o el castellano es una lengua opresora, o el catalán una lengua nacionalista, o el inglés una lengua imperialista... gente que cuando oye el repiqueteo del vasco en seguida le viene a la mente algo terrorista...
Nada, que al hilo de lo de arriba me apetecía decir lo de abajo...
Hola, moltes gràcies per la fitxa! Ara suposo que ja em puc considerar un blocaire de ple dret, no?
Per cert, Barra d'en Temple és la traducció al català de Temple Bar, que és una zona de Dublin. A la riba sud del riu Liffey al seu pas pel centre de Dublin es va formar un banc de sorra que va ser adquirit per Sir William Temple (la Barra d'en Temple). I el subtítol "Home de Ferro" és la traducció del francès Homme de Fer que és una plaça molt cèntrica de la ciutat d'Estrasburg (on hi vaig viure durant 1 any i mig, no a la plaça, a Estrasburg).
Salutacions,
Sir William Temple
Duc de Dorset i Senyor de Temple Bar
Per cert, què passa amb el Boris que no ha format part de l'equip d'investigació?
Em sembla lamentable haver de demanar perdó per usar un terme castellanizante, en un món que tendeix a la globalització general és una "mica" absurd defensar purismos deletéreos quan el que succeïx és que alguns idiomes tenen més entrades que uns altres, estan mes modernitzats i van deixar enrere les esferes del "pagés" per a entrar en el món de la modernitat. La burgesia i l'alta burgesia, les finances i els capitans de la indústria catalana parlen espanyol o anglès. Els seus fills van a col·legis francesos, alemanys, suïssos, anglesos i no tenen o solament "gaudeixen" d'una simple hora de català, ja que consideren que el seu futur no està relacionat amb la parla catalana. Tot això és constatar una realitat social bé contrastada, i els altres a seguir el rebujo dels aires que produïxen els asincopados "motos" dels forans reconvertits.
Gracias Sir William Temple por reseñarme su realidad que creía que era de postal y videclips casero. ¿Ha visitado la casa del tal Joyce, que le parece su obra leida desde su propia "casita"?. ¿Se considera Vd. un dublines o un "pegado" como diría Quevedo.
Sir William:
Home, com a blocaire, abans de la fitxa ja tenies el teu currículum i el teu recorregut...
Gràcies a tu per la cortesia, i per les dades que aportes, sempre és benvingut conèixer curiositats d'aquests mons.
El Boris... ell sempre tan escèptic pel que fa al valor d'això que faig jo, aquesta freakada de fitxat ítems...
Endavant i salutacions.
Damien.
Encara que el blog sigui d'interés bàsicament per les persones irlandófiles i que no em sembli gaire ecologista -per algun detall-, per l'ús de l'humor ja té la meva vènia.
Criteri, em deies no sé què d'unes sospites...
És que no sé què he fet amb el comentari. S'ha perdut als llimbs, em fa l'efecte. Misteris.
Insisteix, si et sembla.
Borjas: et recordo el teu post "un poco de gramàtica bien explicada" i també que no fa gaire que vas consultar el terme "catanyol". El Sr. Que Vigila t'ho va explicar prou bé.
De res.
A ISA, soy tan corto que no te entiendo, estoy mojado de la lluvia y me resbasla el agua que cae.
Això del rellotge aturat que marca l'hora exacta dos cops al dia ja ho havia dit abans Lewis Carroll.
UQV, el teu bloc és molt interessant, encara que de vegades em fatiga una mica arribar al gra.
¿Heu vist aquest apunt del bloc de l'Allau? Es genial! :) Voto per fer-li una fitxa.
M'ha entrat per l'ull dret, Brian, per la capçalera:
"Vida després d'internet"
Publica un comentari a l'entrada