Fitxa 48: Jordi González

Què és l'èxit?
Crec que la resposta és senzilla: èxit és arribar als objectius previstos.

Quan es pot dir, doncs, que un bloc té èxit? Quan té molts lectors? Quan se li diu a l'autor, de forma pública o privada, que escriu fantàsticament bé? Quan entreté? Quan té molts comentaristes? Depèn. Depèn del que s'hagi proposat aquell blogger. Hi ha infinitat de coses que depenen d'un posicionament personal, subjectiu. Per tant, la mesura dels èxits és relativa, i sempre en funció d'algun paràmetre concret que algú hagi establert com a indicador. No tot és absolut, com més d'un es pensa.

Té més èxit la tifa de gos, perquè hi van milers de mosques a llepar-la, més que no pas l'aigua fresca que corre, perquè només hi va, de tan en tant, una rara avis a beure?

La confrontació i la baralla, l'exabrupte, l'insult i l'expansió del baix instint sol atraure moltes mirades. Però també dissuadeix molts intel·lectes als quals, senzillament, l'espectacle de l'estirada de monyo no els interessa. No tothom vol perdre el seu temps, ni que els paguin l'entrada, anant a veure, en un fangar, dos individus o indivídues estocinant-se.
Vull dir: hi ha el model Àgora i hi ha el model Noria. Hi ha Redes amb Punset i hi ha Sálvame, amb Aida Nízar i Belén Estéban. Tot calculat, sí; hi havia José Luís Balbín i hi ha Jordi González.

Els programes televisius de màxima audiència s'han adonat que la seva quota d'èxit, basada en el que ja sabem, se l'han de seguir treballant, complementàriament, en un altre front, el front de la xarxa. La comunicació de masses és batalla contínua per l'audiència, donat que audiència equival a diners. Per això La Noria també té el seu lloc web, com el Gran Hermano de la Milà, i tants d'altres. Per això Jordi González, el de La Noria, enfeinat com deu estar i sense temps per a escriure, s'ha inventat el concepte de "vídeo-blog".

El vídeo-blog és un petit clip, d'entre un minut i un minut i mig, gravat al plató aprofitant algun temps mort -el dels anuncis, suposem- on l'ítem-González parla als internautes sobre coses que li sembla que els pot interessar, totes elles, naturalment, relacionades amb el seu programa.
Allà el podem veure, amb la seva gestualitat falsa, encantant la serp, donant-se l'aire de solvència de plàstic que tan bé s'ha sabut treballar al pas dels anys. Sempre n'ha sabut de fer això, de donar importància, de donar pàtina de categoria a continguts del tot prescindibles.

Si van al vídeo-blog, fixin-se bé com parla Jordi González, un periodista que va curt de lèxic, però que sap com fer-se l'home docte. Fixin-se com quan mira a la càmera en els seus ulls hi veus dos estats psicològics:

1r: "Què hàbil sóc enganyant a la penya, i que satisfet n'estic."
2n: "Com m'estan veient el plumero més d'un i més de dos, però si no ho fes jo ho faria un altre. Ho sento."

González és un ítem intel·ligent, però que de tant de recórrer pel camí fàcil, la intel·ligència se li ha rovellat. Ara, després de tants anys de tele-porqueria, la seva articulació mental és d'aprovadet alt, ni tan sols arriba al bé. Se li ha quedat en simple llestesa. És llest. Prou llest com per ser el borni en el país dels cecs. I com per fer creure que la gran virtud i l'èxit de la tele d'avui és el fet d'entretenir sense permetre que ningú no t'alliçoni, t'instrueixi, o et vulgui asseure al sofà de casa com qui t'asseu al pupitre de l'escola; en fer creure a l'espectador que la seva intel·ligència és de primer ordre, i que ningú no la qüestiona. I que, per tant, no passa res per muntar debats a base de crits i aplaudiments dirigits.

Si hi van, mirint-li els ulls, els pocs moments que mira a càmera. Mirint-li les mans. Contrastin la forma i el fons.
I després mirin la xifra de comentaris. Tot un èxit. O no?

PD: O directament passin de perdre el temps.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassa
Perillositat: possible
Risibilitat: alta
Humor: indetectat

Adreça:
blogs.telecinco.es/otravueltadenoria