Fitxa 49: Xavier Sala i Martín

Diumenge a la tarda, es mobilitzen els efectius d'"U.Q.V. Security". Tot es posa en marxa amb una trucada al mòbil del Boris.
-Boris, tenim feina. On ets?
La veu del Boris, a l'altra banda del telèfon, sona rogallosa.
-Hhhh, a casa. Què passa? Feina?
-Sí, feina. Estaves dormint?
-Sí, una migdiadeta... quina hora és?
-Les cinc. Va, afanya't. T'espero d'aquí a una hora a la sortida de metro de Les Corts.
-Osti, Damien... estic amb la Tània...
-Boris: tenim feina. Feina. Pasta.
-Quanta pasta?
-Poca, però menys pasta hi haurà si no vens. Digues-li a la Tània que aprofiti l'estona per escriure, que fa dies que no escriu res. Digues-li que en tenim per a quatre o cinc hores.
-D'acord. Porto la Brno?
-No cal. Només has de portar la càmera.
-De què es tracta?
-T'ho explico quan ens veiem. Au, va, espabila. A les sis a Les Corts.

Passen pocs minuts de le sis, i fa un solet dèbil. Entre la munió de gent que puja per les escales de l'estació veig la figura imponent del Boris, jaqueta de pell marró, pentinat crew cut, ulleres negres. Porta una motxilleta Coronel Tapioca, trucada per tal que el botó de la tanca actui com a objectiu d'una càmera de video que hi ha a dintre.
-Ei, Damien. On anem? No fotis que anem al Camp Nou?
-Sí. Hem d'espiar un marit. La seva dona sospita que hi va amb una amant, o que després del partit se'n va a gaudir de la companyia d'altres senyores. No ho sap segur, però s'ensuma alguna mena d'affaire. S'ho ensuma, mai més ben dit. Diu que després del futbol, el seu home sempre fa una olor especial.

Enfilem el camí cap a l'estadi, per la Travessera. El Boris es fa el desmenjat. Diu que cada cop tenim casos més cutres. Rondina, carregosament, però així que accedim a la grada de l'estadi, per la boca 436, lateral tercera graderia, es treu les ulleres i li veig a la cara l'excitació d'un nen petit, amb uns ulls que no saben on mirar de tantes coses que li criden l'atenció. Baixem fins a la fila tres, i seiem a les localitats 13 i 15, com marquen les entrades que el divendres anterior vaig comprar a les guixetes del club.
Al cap de poc, arriba el nostre home, que ocupa el seient 15 de la fila dos, just al meu davant.
-Engega la càmera i posa't la motxilla a la falda, Boris.
És un home corrent, gris, amb gorra i bigoti, que du un cafè amb llet en un got de plàstic, i uns auriculars de botó. Va sol.

L'estadi, de mica en mica, es va omplint. El Boris no para de preguntar. Què fan aquells nens petits que surten vestits amb la samarreta del Barça; perquè sona "Human", una cançó de "The Killers" que la Tània tot el dia canta; perquè això, què és allò... Mira per tots els racons i s'acaba fixant, a la graderia oposada, en la llotja presidencial.
-Damien, allà hi ha un tio amb una americana verd elèctric. Quin cante, no?
-És un dels vice-presidents, el Sala i Martín.
-Però quin mal gust... i dius que és un directiu? Vestit així es presenta pels llocs?
-Sí. A més és professor universitari. Economista. Està molt de moda i la gent li fa molt de cas. És una patum neo-liberal.
-Deixa'm el Mac. Vull buscar-lo per Internet. Aquest tio no és seriós...
Em passa la motxilla-espia, que situo en la posició correcta damunt la meva falda, i li passo el portàtil.

Comença el partit, i el Boris, amb el MacBook a la falda i el kit d'Internet endollat, ofereix una imatge del tot estrambòtica, la d'un individu, a la grada del Camp Nou, passant olímpicament del partit, teclejant un ordinador. No sé què li ha agafat, amb el Sala Martín. Tot per una americana verda.

Al Barça li costa. El València planta cara, li encalla la fluidesa. Vull seguir el joc, però el senyoret Boris no para de distreure-m.
-Osti, Damien, aquest tio, a la seva web, només té coses del Barça... dius que és un gran economista? aquí surt aguantant la Copa d'Europa. I té penjats videos de partits... aquest tio és un pijo-hooligan, o què? I quina musiqueta més hortera que sona... no hi ha res una mica seriós, en el web d'aquest tio?
-Perquè presuposes que ha de ser un web seriós, el del Sala Martín?
-No, no, si aquest tio, amb americana verd elèctic, de seriós no en pot ser gaire... Ah, calla, aquí hi ha un apartat: "academic stuff", vaig a veure...
-Per cert, Boris, perquè dius tota l'estona "aquest tio"?
-No sé... li miro la cara i em surt...
-De fet, ell ho diu molt, això. Per la ràdio fins i tot un periodista, en una tertúlia, li va cridar l'atenció...
-Mira, mira, que bo: hi ha un enllaç on diu "només per a marxistes", i quan cliques et surt la cara de Groucho. Ah, a veure: "només per a keynesians..." osti, fotos de pífies del poder públic... home, és graciós... ah, mira, i aquí hi ha articles seus publicats a diaris... els has llegit, Damien?
-Alguns. Sap del que parla. Potser en discrepis en relació a certs punts de partida que ell dóna com a molt òbvis, però en la seva posició és sòlid i clar. I escrivint és molt més amable que intervenint en tertulies, per exemple, on sempre l'he trobat una mica pet bufat...

Ens hem d'esperar a la segona part perquè el marcador es mogui. Surt Henry, i en general el Barça carbura millor. Marca Messi, un gran gol. La gent, que fins aleshores havia estat patint, celebra, crida, s'abraça, s'amuntega. El nostre marit s'abraça amb el seu veí del costat, a la dreta d'ell, un altre marit que abans ja s'ha abraçat amb la seva glamurosa esposa, una elegant senyora amb barret. Ja se sap, la grada del Camp Nou és inter-classista, inter-cultural, transversal. Un gol ho empasta tot. I de sobte, veig la llum.
-Boris, deixa estar el Sala Martín. Escolta.
-Espera, que estic acabant aquest article de la Vanguardia sobre la reforma sanitària dels EUA... em pensava que es carregaria l'Obama i no se'l carrega...
-Perquè pressuposes que se l'ha de carregar? Crec que Sala i Martín se'l llegeix des del prejudici. La seva solvència és a prova de bomba. L'únic que, com et deia abans, hi ha molta gent que creu en una altra orientació de l'economia que no és en la que ell creu... i ara, em faràs cas d'una vegada? estem treballant...
-Digues.
Abaixo molt la veu i assenyalo, molt discretement, la senyora del barret.
-Boris, si el Barça fa un altre gol, celebra'l com un afeccionat de debò i abraça't amb ella, d'acord?
-I si no marca?
-Igualment. Buscat qualsevol pretext, però abraçat-hi. I fort, si pots. Va, apaga el MacBook, que el gol pot venir en qualsevol moment.

Efectivament. Messi torna a marcar, i la graderia torna a embogir. El Boris, potser sobreactuant un pèl massa, comença a repartir abraçades a tort i a dret, i també s'abraça amb la senyora, la clau del misteri. Quan l'excitació pel gol ja ha baixat, el Boris em parla, a cau d'orella.
-Osti, Damien, aquesta dona deu haver caigut a la marmita de l'Eau de Rochas... i el marit també fa la mateixa olor, i fins i tot el marit de la nostra clienta...
-Elemental, estimat Boris. El cas és més clar que l'aigua. Va, marxem.
Aprofitem que es produeix un canvi, i ens aixequem de les nostres localitats. El Boris fa una darrera ullada a l'estadi, i ens esmunyim escales amunt. La gent ens mira, sense acabar d'entendre'ns. Ja al carrer sentim la celebració atronadora d'un tercer gol.

El partit fa una hora que ha acabat. Hem fet via. Hem agafat un taxi, que ens ha portat fins al número 32 del carrer Malats, a Sant Andreu. Al segon tercera ens obre la nostra clienta.
-Hola, senyora Defez.
La Magda Defez se sorpren una mica en veure'ns allà.
-Magda -li dic-, li presento en Boris, el meu col·laborador. Té inconvenient en olorar-lo?
La Magda sembla vacil·lar, però acaba proferint una bona ensumada al Boris.
-És... la mateixa olor -diu ella.
-Ja ho crec -dic jo. -Magda, el seu marit està fora de sospita. Crec que en pot estar segura. Demà dilluns li faré arribar un vídeo i un informe que li ho aclarirà tot. Ara hem de marxar. No convé que ens trobi aquí.

De camí cap al metro de Torres i Bages ens creuem amb el marit de la Magda. Sol, amb el seu bigoti, la seva gorra, mig encorbat, encara amb els seus auriculars de botó, però ara té un quasi imperceptible rictus de felicitat. Una modesta i humil felicitat. Em fixo en l'hora. Ve directament de l'estadi, amb tota probabilitat.
-Visca el Barça! -li diu el Boris.
Però l'home, capficat en les seves coses, ni ens veu ni ens sent. Potser somia en poder, algun dia, gràcies a una impossible carambola, tenir a les mans la Copa d'Europa, guanyada de nou i brillantment pel club que estima, i fer-se una foto. I ensenyar-la al món sencer. Com el Sala i Martín, per a qui una cosa així és molt més a l'abast.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: persistent

Adreça:
www.columbia.edu/~xs23/keynes/keynes2.htm