Fitxa 55: Lluís Foix

Els qui m'hagin anat llegint tot aquest temps potser sabran que hi ha una persona per qui tinc un respecte reverencial. És en Jacob, avui un jubilat vallesà, però que en altre temps fou una figura cabdal en la meva vida i la d'altra gent; una figura enorme, potent, un cúmul de virtuds; l'encarnació de la sensatesa i la clarividència.
En Jacob és l'ombra allargada que sempre acompanya els meus passos, encara que la meva brúixola a vegades porti la polaritat invertida.
Avui he parlat amb ell, per telèfon. El truco amb certa regularitat, molts cops tan sols per saber com està, ell i la seva dona, l'Asunsión. M'explica que ja té quasi enllestit el sistema de rec gota-a-gota per a les seves jardineres i parterres; que el jardí en va sortir prou ben parat, de la nevada; m'explica que l'Asunsión està tota excitada, contenta perquè diu que aviat tornaran a manar els seus; el seu idolatrat Senyor Mas i la gent de CiU, que com diu ella, quan els veu per la tele "és com si estigués veient els de casa". En Jacob diu que sí, que potser guanyarà, però que els equilibris que haurà de fer per arribar a la presidència seran interessants de veure.
I així, la conversa, entre especulacions i anècdotes, acaba fent un tomb cap a les nostres coses, i concretament cap al tema del Gran Pla.
-Damien, com progressa, el Gran Pla?
Quan en Jacob em pregunta, em passa que les respostes m'apareixen més nítides.
-Pel que fa a terminis, es va acomplint sense massa problemes. Les etapes van vencent, una darrera l'altra. I pel que fa a la consecució d'objectius... he detectat petits brots verds, prometedors, però es troben encara en un estat massa tendre. El Pla és fins a cert punt utòpic.
-Això ja ho sabíem. Segurament els terminis que vas establir són massa curts, per uns objectius tan ambiciosos. Però no passa res. Recorda el que t'he he dit més d'un cop, que el Gran Pla té valor en si mateix, té vigència sempre, i pot desplegar-se més enllà dels límits d'Internet.
-I així serà. Bé que ho saps.
-I pel que fa als teus objectius personals, què me'n dius?
-S'estan acompint de sobres.
-Doncs no cal que et digui res més.

Els buids de discurs d'en Jacob, fins i tot els seus silencis, van sempre carregats d'eloqüència. No sé com s'ho fa.

I quan penjo m'assec una estona, i penso. I em poso, un cop més, a fitxar. Aquest cop, amb el pensament que encara penja de la veu intemporal d'en Jacob, la ment se me'n va sola fins a Lluís Foix.

Lluís Foix, periodista veterà. Periodista semi-retirat i blogger, que no fa pas gaire ha canviat l'aspecte del seu bloc. El d'abans era una modestíssima plantilla de blogspot, una plantilla semblant a aquesta, que li donava un aire de proximitat, però que segons com també li donava cert aspecte amateur. En canvi, el seu bloc d'ara té una aparença força més professional; més de periodista significat. Fins i tot recorda aquells blocs d'ex-president que també circulen.
Però tant en l'antic format com en el nou hi tenim el Foix amb voluntat de reivindicar, fonamentalment, les idees de progrés, llibertat, independència personal i servei al col·lectiu.

Ens ha semblat constatar que Foix és un molt bon coneixedor del context polític internacional, i que és un analista moderat, pausat, en la línia de la sensatesa i el sentit comú, pensant en redreçar el que no funciona o és susceptible de millora; en un retorn a la lògica elemental de les coses. És elemental, per exemple que l'Estat no deixi a la intempèrie els seus ciutadans, siguin quines siguin les circumstàncies. Nevades, o el que sigui. Hi estem d'acord. L'Estat té la obligació de concebre els ciutadans com a subjectes portadors de drets i deures, i, per damunt de tot, mereixedors de justícia, i no els ha d'abandonar a la seva sort, ni com a súbdits del Rei Mercat ni com a víctimes de la incompetència, pròpia -estatal- o aliena.

Des d'una concepció moderada del liberalisme, Foix no aboga per la privatització de sectors clau, aquells que han de garantir el benestar bàsic; aigua i llum, posem per cas. En el terreny polític, Foix reivindica la figura del polític vocacional, aquell a qui les circumstàncies han empès a fer-se càrrec de la cosa pública, però que sempre ha de tenir la capacitat, quan calgui, de tornar a la seva antiga professió. Això, diu, li ha de permetre jugar un rol independent i lliure, a diferència del polític professional que només sap viure del càrrec. De la mateixa manera, i servint-se d'exemples extrets de la política anglosaxona, proposa que el polític se senti més en la obligació d'atendre a la sensibilitat dels seus electors directes que no pas a la disciplina de vot del partit. Un cop més, la referència al ciutadà, el nucli conceptual de la polis.

Ens ha semblat llegir, per tot plegat, un home sensat, gens pretenciós, que no vol descobrir genialitats, a aquestes alçades, ni trencar res, ni revolucionar ni saccsejar amb aires d'espabilat de la classe, a l'estil d'aquells típics que donen per rucs els qui no valoren les seves audacies mentals, i que et miren sempre amb ull de tauró i gest provocador. Res d'això. M'imagino, en aquest sentit, que l'edat i l'experiència hi fa molt.

N'hi ha que volen menjar-se el món, o descobrir contínuament la sopa d'all, o fer bots de hooligan, o xupar càmera; o totes quatre coses alhora; i n'hi ha, com ens explica Foix, que se senten satisfets -ell mateix- podent fer passejades entre ametllers de flor precoç, quan el terra és nevat, i patir per si la desmesura de voler florir abans d'hora no comportarà un preu massa alt per a la flor atrevida.
És, per cert, una molt bona metàfora per acabar.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat

Adreça:
infocom22.com/foixblog/