Fitxa 65: la catosfera

Naturalment, és impossible abarcar tota la Catosfera en una sola fitxa. És un propòsit similar al d'aquell exemple clàssic, presentat com a paradigma d'un impossible, en què un nen pretenia ficar el mar dins d'una petxina. Per tant, aquí van només una sèrie d'impressions generals fruit del que hem anat veient durant aquest periple de sis mesos.

Per començar hauríem de definir l'abast del terme Catosfera -s'atribueix a Toni Ibañez la creació del terme. Per a nosaltres ha estat, Catosfera, tot l'entramat de blocs escrits en català juntament amb altres que escrits en castellà han tingut com a referències conceptuals els elements de la vida cultural, política i social de Catalunya. Més que un idioma, hem pres en consideració un context.

La primera constatació és la del dinamisme. La Catosfera, en cas de ser alguna cosa, és una esfera clarament, viva, activa. De totes formes, ens ha semblat detectar un fenomen reiterat, i és el de la clonificació, sobretot en la sub-esfera dels blocs de temàtica política, on ha estat freqüent descobrir molts blocs tallats pel mateix patró, tant pel que fa a temàtica com a posicionaments, seguint sempre el corrent d'una actualitat de la qual els bloggers han anat a remolc. Sembla com si els mitjans de comunicació marquin la pauta, i els bloggers es manifestin o generin els seus textos en funció d'una agenda político-mediàtica que de cap forma determinen i en què ben poc hi influeixen. Així doncs, el famós poder de la Xarxa mereix, per part nostra, una consideració marcada per un alt grau escepticisme.

Molt propi de la sub-esfera política ha estat, també, l'alta dosi d'ofuscació; molta veritat inqüestionada, per una banda, i molta virtualització de la realitat, per altra; uns tornados d'entusiasme molts cops sorprenents; molt deixar-hi la pell per acabar amb la sensació que t'han portat a l'hort. O t'hi has deixat portar. Potser és normal: virtualitzar comporta perdre una certa noció de la realitat. Molts cops, doncs, la Catosfera ha estat un País de les Meravelles que ha semblat ignorar que les pantalles són molt traidores, molt enganyoses.

Un altre fenomen constatat ha estat el de la "mediocritat apadrinada". Desde certes tribunes, hom esperava alguna cosa de més calat, sobretot per part de moltes plomes que no han respost a les espectatives generades per la suposada solvència de la seva marca de partocini. Molt jovenet patrocinat, sense experiència de res, ni perspectiva, ni serenitat. Només aquell ímpetu de creure que el que un veu coincideix amb el que és, i sempre al servei d'algun iterès concret. Normal, per altra banda. La gent no patrocina perquè sí.

I molt bla, bla, bla; molt savi-sabatasses que només és bo per a queixar-se i queixar-se. Com si escriure en un bloc ja eximís del pas de saltar un mateix a l'arena per a fer-ho millor que els que ens governen, o ens manen, o ens manipulen, o ens roben, o hipnotitzen, o jo què sé.

Per altra banda, a la Catosfera hi ha el sector dels qui aporten. Dels creatius. Dels alegres, dels lúdics. Dels artistes. Dels qui escriuen pensant en fer la vida dels altres una mica més agradable. I per sort, dins d'aquesta tendència, hi ha un nombre significativament alt de pica-pedrers infatigables. Els de la cara amable.

Però parlant en general, els diferents sectors i sistemes catosfèrics, com tots els blocosfèrics, acaben sent un entreteniment, un catalitzador de xarxa social; diferent del Facebook, això sí, o d'altres de similars, on s'imposa més la immediatesa, la tafaneria, el foc d'encenalls puntual i fugaç -per a qualsevol bajanada es crea un grup al Facebook; o del piu-piueg de la informacioneta breu de la nova moda del Twitter, els creadors del qual encara s'estan trencant les banyes per aconseguir treure'n una rendibilitat econòmica. És el que passa quan es creen primer les inutilitats i després se n'ha d'idear la utilitat. Tot breu i ràpid. El bloc, si més no, és més de llarg recorregut. El bloc té un component més romàntic, tot i que igualment acaba, al final, esdevenint un entranyable club d'amiguets.

Ja no tenim temps ni ganes per quedar. Ja no s'estilen les tertulies als cafès.
Estem massa ocupats. En què? Potser en connectar-nos a Internet.

Perquè guanya la relació social virtual per damunt de la real-presencial? Doncs perquè en la virtual hi ha la intermediació de la màquina, i la màquina la domines tu. El poder absolut del doble click. Tu manes sobre l'interlocutor virtual, en la mesura que el pots mirar sense ser vist, el pots ignorar, te'l pots treure del davant amb un clic, i li pots dir coses d'un to que no faries servir per telèfon, i que cara a cara ni et passaria pel cap; ni t'atreviries.

Hi ha una altra tendència en els blocs, o més aviat una pauta de comportament força generalitzada entre els bloggers, i segurament influida pels mitjans de comunicació convencionals. Em refereixo al periodisme declaratiu, aquell que viu de recollir el que ha dit un o l'altre. Després d'un fet més o menys rellevant -una decisió política, judicial, una victòria esportiva- l'actualitat posterior al fet, que ja s'ha esgotat en el fet mateix, passa per les "reaccions". Vivim de "reaccions", i als blocs ens passa una mica el mateix. Molts cops no ens atrau tant el text o el post com l'"a veure què diuen", "a veure si es barallen"; "a veure com s'ho agafa l'un, l'altre, a veure si hi ha marro"; l'adrenalina de baix octanatge que ens puja quan som espectadors d'una confrontació, o quan la busquem. En casos extrems es dóna el dubtosament honorable esport de l'assetjament: "a veure a qui puc assetjar una mica". És el plantejament de molts ítems sense bloc, que conceben la xarxa com una via per, com diuen els anglesos, release frustration. És la seva alternativa al rugbi, que és la forma sana de solucionar aquest problema de molts, el de l'excés de frustració.

I finalment, hi ha els blocs de lectura formativa, instructiva i constructiva; els blocs per aprendre, on hi ha informació objectiva feta amb criteris periodístics. La cosa curiosa és que des de l'amateurisme absolut es pot escriure un bloc, perfectament digne, dins d'aquesta orientació, i naturalment, des de l'absoluta competència i el talent també. Però la xarxa ho iguala tot, i aquestes mostres de bon fer s'arrengleren al costat de blocs de qualitat precària. No hi ha una gerarquia natural, i el destriatge entre gra i palla se l'ha d'anar fent cadascú. A vegades pot fer-se feixuc i pesat, fins que no trobes les referències que complauen els teus interessos.

I res més per avui. Fins d'aquí a uns dies, salutacions a tots.