Un Que Vigila (epíleg)

-Llamp de llamp, Damien... Ara que començàvem a assaborir els plaers de l'ociositat i la benestança, ara tu surts amb aquestes... un viatge llarg que no saps quan durarà... amb la quantitat de coses que podríem fer aquí, plegats. No et pots esperar un temps, per anar-te'n? Espera't, i marxaríem junts, tots tres... podríem anar a Creta, o a fer un trecking per l'Himalàia... ha de ser justament ara? Tan aviat? Ara que aviat tindrem el Tiburón? Aniríem pels poblets, a dinar a les fondes, i tothom ens miraria amb un somriure...
-Ha de ser ara, Boris. No em preguntis perquè.
La Tània em mira, sense dir res. Ja fa dies, li he vist en els ulls, que em llegeix per dintre; com si ja sabés què es cou dins el meu cap, el desenllaç de tot plegat. El Boris no. A ell l'he agafat per sorpresa, i no se'n sap avenir.
-I a sobre d'aquesta manera tan original... no pots viatjar com la gent normal, nooo... el senyor Damien sempre ha de fer alguna originalitat de les seves... ja en saps, tu, de fer anar un globus aerostàtic?
-Sí. He fet un curset on-line.
-Però Damien, Madeira està molt lluny, és un minúscul punt enmig de l'oceà... quan hagis d'aterrar no l'encertaràs, i cauràs a l'aigua... et passarà com al Cobi, que el van trobar desinflat i rebregat, oferint una imatge patètica...
-Boris, ho tinc decidit. He de fer aquest viatge. Vosaltres feu la vostra i no us procupeu. Us teniu l'un a l'altre, i en el fons no em necessiteu.
-És que de cop m'adono, Damien, que tu i jo no hem estat lluny l'un de l'altre massa temps, desde...

Té raó. Quasi des que jo era un nen, i ell un adol·lescent, quasi un jove. El vaig conèixer a la Postdamer Platz, el matí gris que marxava de Berlín; que em feien marxar de Berlín. El Boris era el nebot del funcionari que, portant-me de la mà, m'expatriava. Tots tres vam fer aquell viatge en un bimotor, des de l'aeroport de Schönefeld fins a Trípoli. Des de Líbia, on em van fer un visat d'entrada, vaig poder arribar a Barcelona, per viure amb la meva primera família d'acollida. Era l'any 1972. Des d'aleshores, cada estiu el passava a Caldes, tan a prop d'on som ara, amb l'home i la dona que es pot dir que realment em van fer de pares. Durant aquell viatge el Boris i jo ens havíem fet amics, i cada estiu ens escrivíem dues o tres cartes.
Disset anys després, l'any 1989, ell va sortir de la RDA i ens vam retrobar. I és cert, des d'aleshores sempre hem tingut una o altra peripècia conjunta.

Al davant de la masia-palauet de la Baronia de Montbui hi ha una àmplia esplanada, amb empedrat rústic, que segons com recorda una era de batre el gra. Allà, extesa, ajaguda, hi ha la vela d'un globus aerostàtic de color groc que espera ser inflada.
Llenço dins la cistella la meva maleta de pell vermella Louis Vuitton, copiada expressament de la que tenia Pepe Carvalho. Entretant torno a sentir el Boris, exclamant-se, brandant el bastó, com si volgués atonyinar un element volàtil que no puc veure.
-Llamp de llamp del mal rellamp! altre cop m'ha picat aquest maleït ectoplasma volador!
La Tània s'ajup, i li cull el monocle.

El cremador, a plena potència, dilata el gas que fa que el globus s'erigeixi, majestuosament. El groc i el verd boscós, contra el blau del cel, componen una policromia inesperadament naïf. El globus ja empeny, i només cal que jo salti dins l'habitacle, alliberi l'amarratge, i tot serà a punt per a quedar a mercè del vent.

Ens abracem, com un equip de soldadets de plom després d'una batalla imaginària.

I ja dins el cubicle, em poso les ulleres de sol i comença l'ascenció.

-Damien, aprofitarem per fer obres! Quan tornis això farà més goig que el Palau de Moulinsart!

Pobrets meus. Estan convençuts que tornaré, quan ni tan sols saben que els qui probablement mai no tornaran són ells, atrapats per sempre més en aquest segon intemporal, sense envellir ni passar cap pàgina més enllà. Com l'As i el Dos de Cors de la baralla, que mai se sabran determinats pel Dibuixant, ni conduits en aquesta o aquella jugada pel Joker bromista que sí que sap qui és i perquè.
I els veig, en aquesta vinyeta final, paralitzada. Veig el Boris, brandant el bastó, fent-me adéu. La Tània, que li envolta la cintura, amb el palmell obert i un somriure net. Ara els veig en els seus colors de sempre, i al cap de poc ja els veig en blanc i negre, i al final els traços ja estan del tot desdibuixats. Només en la retina del cor els puc conservar com realment han sigut.

Però el real i l'irreal sempre busquen barrejar-se: una vibració a la butxaca dreta del pantaló em fa agafar el mòvil: hi ha un SMS d'en Jacob.

Damien, tot ha anat bé. Envian's de tant en tant una carta de paper, com les d'abans. Un senyal de fum. Una noteta enroscada en la pota d'un colom missatger.

I ara sí: el globus es começa a enlairar vertiginosament. I mentre m'enlairo, la quasi-esfera del globus se m'afigura com la blocosfera, i em sembla veure-hi, adherides, les cares de tots els ítems de qui m'he ocupat, amb els seus perfils diversos, tan diferents, tan singulars. I miro el foc que infla el globus, aquesta força ígnea feta d'egolatria, de bonhomia, de passió, d'il·lusió, de vanitat, d'honestedat, de ficció i de tantes coses més. De les ganes de ser algú, de singularitzar-se per bé o per mal, de transcendir i d'anar més enllà d'un mateix mitjançant la paraula.