Tot, en la vida, si pot ser, que quedi en empat. Si hi ha d'haver victòria, si us plau, que sigui per la mínima, que les golejades solen ser humiliants, i no hi ha ningú que suporti les humiliacions més enllà d'un límit. Si excedim els límits, crearem ressentits. Els ressentits són els dolguts amb la superioritat mal exercida dels guanyadors, que en el mal ús d'una superioritat descomunal, d'un poder excessivament gran, perden tota la honorabilitat, la que és consubstancial al fet de ser home. Aquests, per vergonya seva, són superiors, però no són Senyors, perquè els qui són senyors no humilien. I ens calen senyors, no prepotents.
En aquell temps hi hagué uns homes poderosos, però que no foren prou senyors, tot i que se'n feien dir. El seu poder l'exercien fent pobres altres homes, sense donar-los mai la possibilitat de deixar-ne de ser. La prepotència d'aquests homes, doncs, generà hordes de ressentits, i amb raó. El ressentiment no és dolent. El ressentiment és la ràbia que fa aguantar el tipus, perquè si no existís el ressentiment la humiliació esdevindria una tristesa tan profunda que seria anorreadora. La tristesa mata, i el desencís també. Sàvia com és la natura, les capgira. I el ressentit viu en l'infern de la ràbia, però viu.
Algú s'adonà que els poderosos d'aquell temps tenien uns ajudants de cambra que els feien una feina molt i molt valuosa: la de fer creure al pobre que la seva condició li conferia un plus de superioritat. I s'encarregaven de benaurar el pobre, ficant-li al cap l'absurda aberració que essent el darrer, acabaria sent el primer. Dir-li al pobre que és benaurat és d'una baixesa que no té nom.
I al capdavall, algú que ja en tenia els nassos plens de tanta farsa va preguntar al Cap dels Ajudants de Cambra:
-I tot això, en nom de qui dius que m'ho dius?
Llavors, l'Ajudant de Cambra digué el Nom.
I fou el Nom qui al final hi sortí perdent, essent qui menys culpa en tenia.
Estiguin pletòrics.
Estiguin pletòrics.
9 comentaris:
aquests ajudants de cambra anaven amb faldilles i tocaven els nens? perquè ara mateix tinc un déjà vu i m'ha entrat molta mala milk :(
Acabes de fer la història de l'esquerra que no mìdentifica. També la de la dreta. Ben mirat has fert la prehistòria de la política.
És el que tenen les paràboles, que tothom hi troba allò que busca trobar-hi. Potser rau aquí l'èxit de tota mena de parabolaires i contadors de contes.
Bigas Luna acava de parlar d'un savi xinès que condemna la bestiesa de voler ser primers que ens inculquen -darrers tampoc- el "mig dorat" proclamen com a ideal. En part encerta Brian, però cal situar-se en el missatge general del parabolaire, ell canvià el sentit de "primer", això fou gran.
En quan al ressentiment: tampoc m'agraden els partits de 7 a 0, però situa cadascú als seu lloc, i però en tot cas hauries de dir -ho dius?- que aquest "ressentiment" fa superar a l'inferior. Més fotuda és l'enveja, parenta del ressentiment.
Informació per a la Clídice i em temo que per a tothom: el percentatge de "tocadors de nens" és molt més alt entre els docents no enfaldillats, segons estdístiques
Per al·lusions: Benvolgut Criteri, només és una qüestió de nombre. Tots sabem que la pederàstia és una pràctica que existeix des de l'origen del temps i que no és fins als últims anys que s'ha considerat delicte. En el cas dels "enfaldillats", dels quals n'he tingut 5 com a parents propers i, sembla, no eren "tocadors de nens" malgrat dedicar-se a l'ensenyament, és doblement delictiu, tractant-se de persones que es dediquen a gestionar la moral de la societat, de grat o per força, si més no en temps pretèrits que no es podia triar. El mal no és només el delicte, és la hipocresia i la falsedat amb que es tracta.
No fa gaire vaig fer un apunt sobre la pederàstia dels capellans que va ser molt ric en comentaris. Una de les reflexions més interessants que van sortit (al meu humil parer) va ser la de que probablement hi ha una correlació important entre el vot de castedat i la pederàstia.
Respecte del savi xinès del Bigas Luna, no hi podria estar més d'acord. Sempre m'ha semblat una bestiesa aquella idea tan americana de l'esperit competitiu i de que cal ser sempre el Nº 1. És un sistema per fabricar fracassats; òbviament, en un grup de 30 o 40 només hi pot haver un Nº 1, i la resta a la deixalleria.
A la reflexió que destaca Brian cal matisar, i dir una cosa ben senzilla. Tot i que aclareixo que els capellans no fan vot de castedat sinó de celibat, pot haver-hi alguna cosa d'això, però bàsicament la "correlació" és estadística: en els grups que tracten amb infants estadísticament és obvi que hi haurà més casos.
De totes maneres lo que cal destacar que els teòfobs-catolifobs han trobat un filó en aquests casos, de fa 50 anys. Desvien l'atenció del missatge del Papa, com ho fan ara amb la visita, parlen de quant costarà, quan caldria preguntar: Quans calers hi guanyarem?!
Avui a RAC1, els tertulians -progres, però no cecs- han coincidit que som els més menjacapellans del món.
Comentaristes,
Vaig curt de temps, i us vaig llegint, per bé que m'agradaria poder "bloguejar" una mica més i participar del que aneu fent a les vostres respectives cases.
Respecte al tema de la paràbola, algus aneu tocant punts clau.
Podria ser interessant parar-se a pensar sobre l'origen de certes fòbies. Entenent que les coses mai són perquè sí, sinó que tot obeeix a unes causes, em pregunto què hi ha en la base dels comportaments fòbics. Entenc que les respostes no es poden quedar al nivell simplista de dir, ah, és que és progre; ah, és que és fatxa; ah, és que és espanyol; català, etc. Hi ha d'haver quelcom una mica més profund que el "mama, és que la seño em té mania". És a dir: la mania que ens puguin tenir, ens la guanyem, o som víctimes innocents d'un mal endèmic que va contra tot el que és excel·lent? És necessàriament excel·lent tot aquell que és dipositari d'alguna fòbia?
Pot ser que ens faci mandra fer córrer la pilota, però encara hi ha partit.
En qualsevol cas, salutacions a tots.
Tu que has tocat el tema professionalment -em sembla recordar- i per desengrasar de tanta transcendència,tot abusant, seria molt demanar, un dia que et vagui, que parlessis del merder de can Barça, Rosell i Laporta etc
Publica un comentari a l'entrada