La Fe Blaugrana

M'agrada el futbol, des de sempre, des que algú va decidir escolaritzar-me en un col·legi rural on a l'hora del pati només es vivia per aquest joc, i en què les hores prèvies a l'esbarjo venien presidides per l'excitació de probar amb quina pilota jugaríem aquell dia.

-Quina merda -deia el líder de la classe. -Avui no hi ha pilota de "cueru" -mentre d'amagat de la senyoreta comprobava el bot d'una modestíssima pilota de plàstic, de color carabassa amb pentàgons de color negre estampats.

Al pati vaig començar a jugar a futbol, i ja no ho vaig deixar fins l'edat adulta. Malgrat les serioses limitacions amb la cama dreta, malgrat una alçada gens imponent, sempre vaig jugar de davanter centre. La meva gran virtut sempr fou allò que els periodistes clàssics en deien "olfato goleador". Certament tots els rebots eren meus, totes les anticipacions, totes les pilotes a mitja alçada me les feia venir bé per connectar un cop de cap inversemblant, però efectiu. Sí, tota la deixalla de l'àrea era meva, i això em va fer merèixer, dins l'equip, el sobrenom de "Basurero" Damien. 

La meva tarda de glòria fou aquella en què el meu equip va passar a la final d'un torneig amb un resultat de 4-0. Tots quatre gols d'un servidor. Llàstima que del 7-1 de la final cap dels gols fos meu. Va marcar tota la línea de migcampistes, l'extrem esquerra i el dret, però aquella tarda Basurero Damien no fou capaç de fer res més enllà de dues rematades al pal i un penalti fallat. Encara arrossego aquesta frustració, i de tant en tant,  en somnis se m'apareix una graderia rient sense parar.

Recordo amb nostàlgia aquella època; l'enorme satisfacció que em produia el joc; la pinya, l'equip; el plaer de jugar amb una línia de mig camp que no n'hi hagué en tot el Vallès una de millor: l'Amado Martínez, el Jordi Vilardell, el Quico Calvó. Sí, aquells tres la tocàven, els podrits: tècnics, fins, llestos i elegants; el Vilardell jugava amb la catxassa d'un brasiler, però amb mitja gambada desequilibrava el seu marcador, amb pilota o sense. L'Amado hi posava la rapidesa mental, i el Quico el cubicatge físic. Un goig de migcampistes, que mantenien perfectament alimentada la línia del davant. Ens facilitaven tantíssim el joc ofensiu, que per pura estadística havíem de marcar gols, encara que haguéssim decidit rematar sistamàticament amb el cul. Allò era pura diversió.  Per cert,  ja fa més de deu anys que el Quico no és entre nosaltres. La vida pot ser injusta, cruel, despiatada de vegades.

A l'edat de vint-i-tres anys, que és quan un futbolista eclosiona, a mi se'm va començar a acabar la corda, i aquell somni de poder arribar a una Segona Divisió B aviat es demostrà que tenia més d'ingenuitat que de plausibilitat. Però tant se val;  tot i així encara vaig ser capaç d'aguantar un ritme regular de partits fins als trenta-tres,  això sí, en equips absolutament amateurs i en competicions curtes. Tot fos per mantenir viva la relació sonora amb el cuir, per sentir el pet que fa la bota quan hi impacta, per sentir el meravellós refrec de l'esfèrica contra la xarxa. Aquest sí que és un so sublim, infinitament superior al pistonejar d'una Harley o a una sinfonia russa.

Encara avui la pilota té sobre mi un efecte misteriós. En mi es compleix el tòpic de l'escocès, de qui es diu que si el vols bloquejar has de posar-li al davant una noia maca, una cervesa ben fresca, i una pilota de futbol. Paralitzat, no serà capaç d'optar per una direcció concreta, diuen. Ho entenc. Jo, el dia que m'hi trobi, no descarto anar directe a la pilota.

A aquest anodí currículum de futbolista frustrat, ex-futbolista avui, cal sumar-li un altre factor, aquest però sense data de caducitat,  que m'ha acompanyat des dels origens del relat, i que no és altre que la Fe Blaugrana, que com tota fe té un origen en la sentimentalitat. A mi, que els himnes em fan molta basarda, m'emociona literalment l'himne del Barça, un himne bonic, ben fet, transversal i amb un punt d'ingenuitat adorable. En canvi, l'himne espanyol el trobo com el sorollot d'una bateria de cuina  lligada a la cua d'una mula trista que tresca per camins de pols. L'himne català, els Segadors, el trobo d'una tenebrositat autodestructiva del tot insalubre. El dia que es crei el cos de Policia Musical el primer que caldrà fer és abolir aquest himne de cul de taberna. Aquest són els meus problemes amb els nostres himnes constitucionals. Mai me'ls sentirar cantar ningú. Ni sota tortura. En canvi, sí que se'm pot trobar per qualsevol racó de la ciutat, per qualsevol cua del pa, cantussejant el Cant del Barça, o fins i tot cantant-lo amb moderada discreció, no excempta de voluntarisme, els dies que hi ha partit. I tant que sí.

La Fe Blaugrana. Fe, liturgia i elevació espiritual. Sentiment, goig i comunió. La transcendència del moment, del segon intemporal en què tots som ú. I la consagració eterna en un mateix cos místic en el moment en què marca Messi. Sí, és així. Recordo Messi marcant el quart gol contra l'Stuttgart i adonar-me que en un camp de futbol es pot plorar de goig. Bé, són coses que només passen amb Messi. Messi deu venir de Messies, perquè sinó no ho entenc.

Els de la Fe Blaugrana vivim en un somni que ni sé quants mesos fa que dura. Sembla mentida, però d'allò de la Copa, Lliga i Champions -més tres títols més que caieren- ja en fa tres temporades, comptant aquesta, però és que fa la sensació que tot s'ha anat encadenant amb una màgica solució de continuitat, com si estéssim vivint una macro-temporada gloriosa que no té pinta d'acabar mai més. El somni de l'eternitat. El mil·lenarisme definitivament esdevingut. Quan vam guanyar el mundialet de clubs -sisè títol consecutiu, desembre de 2009- després d'haver patit com mai amb un partit del Barça, vaig fer un jurament: vaig jurar que si guanyàvem el sextet mai més no patiria per si el Barça guanyava o perdia. Que ja no es podia demanar més, i que tot el que vingués seria propina. Però no he estat capaç de complir-la. I amb tota la irracionalitat que emana de la fe, noto una força irrefrenable que em fa desitjar que tornem a guanyar-ho tot, i que sobretot tornem a passar com una piconadora atòmica per damunt del Real Madrid, especialment aquest any en què l'encarnació del Mal seu a la banqueta de Chamartín. És pecat de supèrbia, ho sé, però abraçar una fe no deslliura pas del perill del pecar, i això tothom ho sap.

Vull acabar dient que sé perfectament que tenir una afició tan mundana, tan plebea, tan de masses com el futbol no fa ni fi ni intel·lectual. Alguns dels refinadíssims, nobilíssims i aristocràtics enteniments que ens veïnegen, ho trobaran, per part meva, del tot decebedor. I és que,  per més que jo ja sàpiga tot allò del  Logos i l'Ethos, per més que sàpiga que les prioritats d'una vida són el compromís amb el món que et rodeja, i que la font de satisfacció sempre ha de venir del bé que fas als altres... jo ho sento, però a mi tot això no em diu res. A mi, el que de debò em salva del buit existencial, el que de debò dóna sentit a la meva vida són dues coses: badar amb els núvols a mitja tarda i contar els dies que falten per al proper partit. Ho sento. Són molts anys plens d'afanys, i ara que les vaques són grasses, llustroses i sexis, les hi vull tocar cul i mamelles constantment i sense parar.

Estiguin pletòrics