dimecres, 12 de gener de 2011

Catalunya

Succeí l'estiu passat, en el transcurs d'una nit agradable de finals d'agost. Era la festa major d'un municipi indeterminat, i passejava, flanquejat per un parell de bons amics, per la fira d'aquell poble. Em sentia en pau, entremig d'aquella gatzara senzilla, entre xiringuitos de pernil i xistorra, paradetes de núvols de cotó ensucrat i curses de camells mecànics. Amb l'ànima endreçada, em sentia integrat en l'ordre banal i mundà del cosmos. Hauria desitjat mantenir aquest estat tot el que durés la nit, i si pogués ser, la resta de la vida, però ai senyor... no fou possible. Hi ha una mena de corcons que habiten dins nostre, que sempre han de donar la murga, i que quan sembla que han desaparegut resulta, senzillament, que estan adormits. I un d'ells es despertà, de forma absolutament aliena a la meva voluntat, condicionat per la visió d'un element inesperat:  una barraca de fira, insòlita i singular, una barraca  amb un llum de neó blanc en forma de lluna creixent, damunt d'una porta franca, només coberta per una cortina negra esquitxada d'estrelles de cartulina platejada. Al costat de la lluna de neó el tub s'allargava, configurant una inscriipció, el reclam definitiu per al passejant: Pitonisa Maia.

Hi vaig entrar. Els meus acompanyants s'hi mostraven contraris, cartesians com són, però no els vaig fer cas.
A dintre, una dona amb mocador al cap, amb una dent d'or presidint un somriure enigmàtic i amb una bola de vidre damunt d'una tauleta, em va convidar a seure i em va saludar amb una fórmula que em va fer l'efecte que connectava amb els corrents més profunds de l'esoterisme. Acte seguit em preguntà en quina part del futur volia que mirés.

Jo, que sóc dels qui creu que les nostres petiteses estan molt per sota en importància respecte als destins col·lectius... vaig notar que el corcó habitual se'm despertava, i per més que sentís curiositat per saber si en un futur seria ric i admirat, si seuria a les taules dels grans reis, dels prínceps i dels homes poderosos,  si senzillament algun dia podria tenir una caseta al carrer principal de Sant Francesc de Formentera... al final vaig preguntar pel futur de Catalunya.

La pitonisa Maia posà els ulls en blanc,  tot palpant l'aire que circumdava la bola, i acte seguit va mirar dins del nucli d'aquella esfera màgica... i parlà.

Em va parlar d'una Catalunya futura en la  què l'única llengua present al carrer i en les vides dels ciutadans era el castellà.  Tothom parlava en castellà, als bars, a les cases, a les feines. Els diaris eren en castellà, així com les televisions públiques, les privades i els rètols al carrer. Es vivia en castellà, en definitiva.
Era una Catalunya independent, amb exèrcit propi, reconeguda per l'ONU i amb embaixades a l'estranger; amb una renda per càpita de les més elevades de la UE. Participava al Festival d'Eurovisió, ì els seus representants quasi sempre cantaven en anglès, algun cop en castellà, i en alguna ocasió comptada s'hi havia enviat un artista, una mena d'arqueòleg amb barba, que cantava en català.
Les quatre barres eren presents per tot arreu: a les fleques, als cotxes, als ambulatoris, a les escoles. A  l'Aeroport Internacional Jordi Pujol hi onejava una bandera estel·lada -era la bandera oficial de la República- de les dimensions de dos camps de tennis. Es veu, però, que el català, malgrat la seva desaparició social,  conservava l'estatus jurídic de llengua oficial i per això s'ensenyava a les escoles, junt amb el castellà i l'anglès. Hi havia, a les escoles, crèdits de lliure elecció d'Aranès, que juntament amb el català i el castellà eren les llengües oficials, i tota documentació oficial anava escrita en aquestes tres llengúes.
Aquesta Catalunya tenia selecció de futbol i participava en les competicions de la UEFA i la FIFA. Un any fins i tot Catalunya va guanyar el Mundial, i els futbolistes, en les celebracions pertinents, cridaven "Campeooones, campeooones, oé, oé, oé..." i esporàdicament deixaven anar algun "Visca Catalunya", però amb la "s" sonant tant fricativa que semblava una "j"... castellana, naturalment.
El Festival de música de Cantonigròs es morí d'inanició. Paral·lelament, Barcelona es consolidà com a capital mundial del flamenc.
S'abolí la diada de l'Onze de Setembre i es substituí per la de Sant Jordi. Aquell dia es feia una desfilada militar i abans del discurs institucional del President de la República de Catalunya es ballava una dansa tradicional. Els presidents feien el discurs en llengua castellana, i quan volien incloure algun fragment en català -cites de Verdaguer, Maragall, Margarit- se'ls notaven severes dificultats fonètiques. Després es passava al piscolabis, íntegrament assortit de menges de la terra.
I aquesta Catalunya havia de perdurar en el temps tot el que li tocava perdurar, que foren molts i molts anys, segles, fins i tot, fins que un nou ordre mundial s'esdevingué i la feu passar a la història...

En aquest punt  la Pitonisa Maia deixà de parlar, tornà a posar els ulls en blanc -es desconnectava, per entendre'ns- i aviat em mirà, ensenyant-me de nou aquella dent d'or, i passant-me la minuta pels seus serveis. Jo vaig pagar, força desconcertat, i no vaig dir massa res. En sortir de la barraca els meus acompanyants, en veure'm capficat, em van retreure el que acabava de fer. Certament, no vaig quedar convençut i se'm notava.

Però ja veus, les casualitats. Vint metres més avall, a la mateixa mà, passada la parada de pesca a l'aneguet... una altra barraca de pitonisa! "Pitonisa Nisrine", es deia aquesta. Hi vaig entrar com un llamp. A dins, una zíngara amb l'edat tant o més indefinida que la de l'altra, però també ben abillada, em convidava a seure i a indagar en l'esdevenidor. Ah, i el més important: la bola de vidre era d'una altra marca, ara no sé dir si Sanyo o Sony, però en qualsevol cas era d'una marca que inspirava una certa confiança. "Aquesta sí que em sabrà dir", vaig pensar. I seguidament li vaig fer avinent l'inquietud profunda que m'atenallava. És que en el fons sóc un patriota i em preocupo pels meus.
I bé, això és el que la pitonisa Nisrine  m'explicà.

Es veu que en un futur, passà una cosa força sonada, i és que com a resultat d'una llarga crisi econòmica, i després d'un llarg procés de turbulència política, amb consensos dificilíssims,  Espanya abolí d'Estat de les Autonomies. Es considerava que una gestió centralitzada havia de resultar, contràriament al que molts creien, més eficient i més econòmica... I realment així fou. Catalunya, doncs, perdé el seu autogovern. I paral·lelament a això, es produí un fet encara més inesperat que l'anterior, i al qual ningú no sapigué mai trobar els factors determinants:  de manera lenta, però progressiva i implacable, Catalunya es convertí en un territori monolingüe, en què el Català era la llengua parlada pel  99,9% de la població. Efectivament, el castellà desaparegué del territori, i només es conservava en l'ensenyament. Tothom parlava català. Els nens al pati, les caixeres al supermercat, els jubilats al bar. Les institucions de l'estat a Catalunya utilitzaven també, i de forma exclusiva, el català. Tot es retolava en català. La Vanguàrdia, publicada íntegrament en català es convertí en el diari re referència. Els vells El Mundo y La Razón es catalanitzaren i passaren a dir-se El Món i La Raó, i foren els diaris de més tirada i els més llegits.
Tornà la Creu Roja Espanyola, i per comprar tabac havies d'anar a un establiment on, damunt la bandera roig-i-gualda hi podies llegir "Estanc". La gent sempre deia "aquí a Espanya" per referir-se a Catalunya, tot i que en clau local el territori català seguia sent anomenat pel seu nom històric. De l'expressió "Estat Espanyol" se'n perdé l'espècie, definitivament. Tornà el servei militar obligatori, i fins i tot un gironí, compositor de sardanes, en dedicà una al seu fill, per celebrar la jura de bandera del noi, i li posà per títol "El Soldat Espanyol..."

Arribat aquest punt,  vaig demanar a la zíngara la suspensió de la sessió: el meu cap ja no donava per més revelacions insòlites. Vaig pagar, i adéu-siau.

A fora, veient-me, els meus amics van fer comentaris sobre la condició humana i aquell tret tan característic d'ensopegar dos cops seguits amb la mateixa pedra, però el cas és que ells encara no sabien res del que m'havien dit les pitonises. Els ho vaig explicar tot, fil per randa, asseguts en una terrasseta ambulant, al voltant d'unes cerveses ben fredes, que la nit era xafogosa. En parlar-los de les dues Catalunyes futures rebelades per sengles boles de cristall m'imagino que devia fer-ho amb evidents mostres de perplexitat. Com m'imaginava, em van dir que ambdós escenaris eren absolutament inversemblants, apreciació que compartia absolutament. Tot i així, si més no, el temps i els quaranta euros invertits en tot plegat ens van servir per debatre llargament sobre si, donat el cas d'haver d'escollir entre un o altre escenari, sense altra alternativa possible... en quin dels dos preferiríem viure.


Estiguin pletòrics



11 comentaris:

Clidice ha dit...

els egipcis no ploren per no parlar la llengua dels faraons

U.Q.F. ha dit...

Ja t'entenc, Clídice.

Clidice ha dit...

A bon entenedor no li calen assajos.

Criteri ha dit...

Que vols dir Clídice, que els catalans plorem per no parlar l'íber? el llatí?

Bona pregunta, i pèrfida i que a diferència de les que jo formulo que quasi sempre tenen respostes evasives jo seré clar, reconeixent això sí quqe ho he hagut de reflexionar bé.
Jo triaria la fi de les autonomies, amb el manteniment però de l'ànima catalana, com consta a la pregunta. Aquesta pèrdua és recuperable però la pèrdua del'idioma i el sentiment de país no.
La possibilitat d'una Catalunya castellanitzada però independent està en allò possible.

Clidice ha dit...

No Criteri, dic que els egipcis no deixen de ser-ho, parlin el que parlin. Que jo vull la independència de Catalunya i que la qüestió lingüística hauria d'anar desaparellada de la política. Si som independents es poden fer polítiques per afavorir la llengua, per suposat, però sempre dependrà de la voluntat del poble. I si aquest poble vol parlar en castellà i, a canvi, viure en un país amb justícia social, per exemple, tinc ben clar que, malgrat que sóc catalana (fins i tot voluntària lingüística), hauré d'acatar la voluntat de la majoria. Tot i que jo penso parlar català fins al final dels meus dies.

Només havia entrat al joc del propietari del blog. Ah! i el llatí encara el parlem.

Brian ha dit...

Una qüestió interessant. Ningú plora per les llengües mortes; ni els egipcis, ni els romans ni els grecs ni els etruscs. Tampoc els catalans de la Catalunya Nord ni els occitans. I als catalans de d'ací 5 segles els resultarà del tot indiferent la llengua que es parlava a Catalunya al segle XXI. Vol dir que és irrellevant si el català és anorreat? No, de cap manera, però no ho és pels catalans d'ara; no pels d'ací a 500 anys. De la mateixa manera que no ho va ser pels catalans de la Catalunya Nord víctimes del jacobinisme.

Què vull dir? Que no és un problema de "ànimes" (les ànimes no existeixen, benvolgut Criteri, i les de les ànimes de les llengües encara menys), és un problema de persones. Si a mi m'obliguen a parlar castellà -com em varen obligar durant la dictadura- m'estan violentant a mi, estan trepitjant la meva dignitat; no la "dignitat" ni "l'ànima" de la llengua catalana!

Quim ha dit...

La resposta d'en Brian no admet matisos.

Criteri ha dit...

Bufa Quim, com hem començat l'any: firmes y seguros...com l'anunci aquell:)
Els italians no ploren el llatí perquè aleshores no eren italians.
Si en algunes generacions es perd el català, òbviament ningú el plorarà perquè aleshores ja no seran catalans.

I aquí tornaríem a la divergència habitual: Per uns els països tenen ànima i per altres no. Potser seria l'antagonisme entre materialisme i idealisme o espiritualitat. La veritat és que em costa una mica entendre-us quan negueu una cosa per a mi tan clara. Deu ser que els de Barcelona us ho mireu diferent:)

Aris ha dit...

Quin conte més bo, aquest de les 2 pitonises! t'aplaudeix-ho a.q.v.!
Per altre banda, fa trenta anys em van dir que el català desaparexia l'any 2010. Jo crec que encara està viu aqui. Que es més important, l'idioma o l'independència? Jo crec que l'idioma es molt important i independent, avui en dia, dins l'unió europea, es com molt difícil, ho veig més complicat de aconseguir que que tothom parli català.

Apañó ha dit...

Estoy con Criteri.
Yo creo que, si no "ànima", sí existe el espíritu de los pueblos.

reflexions en català ha dit...

marededéu, com es pot ser tan cursi...