Fitxa1: Miquel Colomer

Entre els redactors d'esports de Catalunya Ràdio es feia servir una expressió, en forma de pregunta, que servia per manifestar estranyesa davant la notorietat d'algú concret en cert moment de l'actualitat. La preguunta era: "I aquest, amb qui ha empatat?".
Aquesta és la pregunta que fa temps que em faig: amb qui ha empatat l'ítem Miquel Colomer? Afincat des de fa anys a la Talibània del Salvador Sostres; afincat també al fabulós país de les llumeneres anomenat El Matí Digital. Amb una certa aura de notorietat escriu, força assiduament, en ambdós temples de la veritat revelada.
Vigilant-lo de prop, el vigilador no triga a descobrir que l'ítem Miquel Colomer és un senyor que pateix molt. Pateix pel Barça; pateix per l'ensenyament secundari; per la llengua; per la urbanitat; per si beu massa, per si té sobrepès; per com de llargues són les hores de la nit, desolat enmig del mar de la solitud i l'oblit. Pateix, i així ens ho fa saber constantment, i no sabem si ens ho explica perquè és un ítem pretenciós o simplement un home ple de desventura.
Fa la impressió que és sensible, i que quan llegeix obres d'entitat i volada -que ho fa- és capaç d'entendre la complexitat de viure en aquest món, de veure les cares ocultes de les coses; els diferents perfils de la veritat. És aleshores quan te'l mires amb una mica de complicitat; quan te'l vols fer una mica teu. Però tots els esforços per ficar-te'l dins del cor es fan miques quan ja hi torna amb els seus deliris metafísico-patriòtics: que si tindrem un exèrcit modern i preparat, que si jo aniré, com fan els suïssos, a fer pràctiques de tir quan em toqui -deure patriòtic-, que si els que no veuen no-sé-què-que-jo-sí-que veig són imbècils, que si són com rates, o són rates directament... És llavors quan dius: Passi-ho-bé, "professor" Colomer.
Són curioses algunes de les seves piruetes intel·lectuals: té un curiós teorema que diu el següent: "que un català se senti espanyol no el desqualifica com a persona: el desqualifica només com a català" (Jo encara hi penso, i de moment no veig la llum). Esmerça molts esforços mentals a establir la impossible mescolança entre l'oli i l'aigua: el que és és, i és impossible que no sigui. Per tant, és impossible que el que és també sigui (la pluralitat de l'ésser, o la seva mutabilitat, doncs, descartades). És el Parmènides de les identitats pàtries.
No suporta, diu, els escriptors catalans que escriuen en castellà. No suporta, per tant, La Vanguardia. No suporta l'articulista Antoni Puigverd. No suporta els espanyols que viuen a Catalunya. No suporta que a les llibreries no hi trobis l'obra completa de Pla. No suporta tantes coses, que a vegades sembla que l'arrel dels seus patiments sigui que no se suporta a ell mateix.
Per tot plegat pateix com un condemnat, com un condemnat a viure en un món que no li agrada. I per tant de patiment, quan escriu, sol ser aspre, agre com la llet vella.
Vellesa i soletat: mala convinació, ítem Miquel Colomer.

(fi de fitxa)

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassa
Perillositat: relativa
Risibilitat: alta