Fitxa 2: Àstrid Bierge

Tothom qui hagi llegit la novel·la de John Le Carré titulada La Casa Rússia potser recordarà una de les frases més repetides en tota l'obra: "espiar és esperar".
Amb l'ítem tardo-adol·lescent anomenat Àstrid Bierge, el vigilador (espia, en el fons) ha esperat i esperat, i al final s'ha produit el que ja intuia que passaria: que el fenomen Bierge, amb el pas del temps, s'aniria desinflant com un sufflé.
Quan va desertar de Talibània i va establir-se pel seu compte alguns vam tenir certes esperances: pensàvem que la noia evolucionaria, acabaria trobant un discurs propi i assolint una certa maduresa literària. En comptes d'això, s'ha enrocat en el sectarisme més descarat. Bravo, periodista.
Però ella no ho sap, que és sectària. Sectarisme és el que fa la xusma periodística sociata, traïdora a la pàtria perseguida i venuda a Espanya i a l'abominable Periódico. Ella no és d'aquesta mena. Ella no ho fa, això. Ella no és sectària. Bé, sí que n'és, però insisteixo que no ho sap, perquè ella, senzillament, defensa els bons; perquè ella se la creu, la moto sostriana que hi ha bons i dolents, i que "ells" són els bons. Aquesta moto se l'ha empassat sencera, i la té avall, ben avall, ben digerida i ben rotada (després d'un àpat copiós, hom rota, ja se sap).
L'ítem Àstrid Bierge és un ítem que no sedueix. I mira que li agradaria... I a mi també m'agradaria que seduís. Però no. No sedueix aquell punt de Pubilleta, aquest subtil airet de pretenciosa, que està convençuda que la seva mel és finíssima i que no pot ser llepada per cap llengua que no sigui de pedigree exacte. Llenguotes mestisses: treieu-vos-ho del cap: l'Àstrid és un plat per a senyors, no per a plebeus.
Us proposo un negoci: compreu l'ítem Àtrid Bierge pel que realment val, i veneu-lo pel que ella es creu val. Negoci rodó; per més que digui les coses que diu quan obre les tapes del seu diari post-púber, i ens explica la seva vida, i les seves cosetes, i se'ns mostra insegura, i perduda, i tristona, i que desitja que uns braços forts i tendres li injectin l'escalforeta d'autoestima que a vegades diu que li manca. Sí, aleshores entendreix, i fa gràcia, i veus que és bona tia, humana... ben diferent, per exemple, de la Bèstia Sanguinària de l'Enric Vila (en endavant, Vileta-menja-Sagarres).
Però no ens despistem, i tornem a la repassada. No ens deixem endur per febleses tontes.
Àstrid Bierge és un boletet nascut i crescut sota l'ombra de l'Arbre Pare. No em refereixo a que sigui una nena-del-papa, que ho és, i se l'estima molt i així és com ha de ser, en aquest món i en qualsevol dels móns possibles. Em refereixo a l'Arbre Pare dels homes notables, dels Patricis forts i grans, heròics i protectors. És per això que aquests dies no ho està passant gaire bé; i treu les urpes, i mossega. No pot ser que li diguin que l'Arbre està corcat. No pot ser. Com aquella nena a qui li diuen que el pare és dolent, i ho nega, i diu que els dolents són els qui diuen que el pare és dolent. Però al final la nena sabrà veure que el papa és un home, un home, senzillament, un home que fa el que fa i que si no ha sabut fer millor l'únic que es pot fer és comprendre-ho. I aquí la nena ja no és nena, ja és dona i una mica més sàvia.
L'ítem Àstrid Bierge és una dona, i de la història de l'Arbre Pare en sabrà treure una bona lliçó. I serà, finalment, ella i només ella. I ja no s'haurà de preocupar per si sedueix o no sedueix, perquè en tindrà prou de saber que aquell dia ens començarà a agradar.

(fi de fitxa)

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa