Fitxa 9: Apañó

Aquests dies he convençut Boris perquè col·labori una mica amb el Gran Pla de Seguiment i Fitxatge d'Ítems. El Pla és d'importància cabdal per a la seguretat col·lectiva, i jo ja no dono a l'abast, així que li he encomanat a ell la vigilància de l'ítem Apañó, un ítem que recentment s'ha infiltrat en les homogènies files de la catosfera.
Doncs bé: com ja és costum en Boris, de seguida ha trobat l'excusa perfecta per desentendre's de l'encàrrec.
-Mira, Damien -em diu. -Un ítem que com a icona de presentació ofereix la bandera espanyola amb la gallina franquista plantificada al mig i que després es fa dir "Apañó" no és un ítem seriós. Un fachorro de veritat mai faria broma amb el gentilici propi la Sacrosanta Nación Española. Que no. Que aquest tio va de broma, home. Que no ho veus?
Total, que al final m'he vist, un cop més, fent jo solet la fitxa d'aquest ítem discordant en l'avorridíssima i clonificada Catosfera Catalana. Reconec, però, que per moments també he dubtat del pedigree de l'apañó, sobretot llegint el calaix de presentació que hi ha sota la capçalera de la seva paradeta. Sí, d'entrada a mi també em semblava broma. El to, els mots. Però al final he pres la determinació de prendre-me'l seriosament. Suposo que és el que per cortesia he de fer. Fins i tot als bromistes els agrada que les seves bromes siguin preses seriosament.
Anem-hi, doncs, amb la fitxa.
Apañó, en el fons, no és un ítem tan diferent del comú del que corre per la catosfera. En aquest debat de pàtries a què ens tenen acostumats, Apañó és un inflamat-de-pàtria d'allò més normal i corrent, tan inflamat de Pàtria com pot ser un Furiós Elies, un Reflexions en Català, un Gos Gànguil, o Enric Vila. Un defensor de les essències inviolables, un platònic dels ens nacionals, un ardent apassionat de la qüestió del què som o no som. Un nacionalista, en definitiva. Amb tots els tics típics dels qui d'un sentiment n'han destil·lat un arquetipus etern. Un nacionalista més. Des d'aquest punt de vista, doncs, Apañó és un ítem poc interessant.
Ara bé: Apañó té un registre que desperta cert interès quan li descobreixes la vena regenaracionista. Quan reivindica els valors de l'excel·lència, de l'honor, del compromís, de la respnsabilitat. Crític amb l'imperi de la mediocritat i la niciesa. De forma més explícita o més subtil, sovint sembla proposar un programa de progrés intel·lectual basat en la bona dialèctica i la intel·ligència, a l'entorn de les qüestions cabdals. Possiblement, doncs, sigui un veritable progressista. Jo confesso que trobo encomiable aquesta aposta per tots aquests valors, però em temo que tot plegat ho promou degut a la inflamació de la seva epidermis Nacional-Espanyola, més que per una visió universalista que em temo que no té. O sí, ves a saber, que també els espies s'equivoquen.
A aquest senyor Espanya li fa mal, com al Vila li fa mal Catalunya. Aquest senyor somia amb regenerar alguna cosa, i aquí és quan jo li dic que ho trobo encomiable, lloable de totes totes, però que si m'ho permet, està perdent el temps: Espanya és un malalt terminal, i no el revifarà amb uns quants "chutes" de valors nobles. I alerta: també Catalunya és un malalt terminal. I encara més: tot Occident és un malalt terminal. Estem en la fase de fi de l'Imperi, un cop consolidada l'etapa final, o sigui, la de la globalització (a vostè que li agraden els filòsofs: segur que ha llegit Toynbee o Spengler, i per això pot entendre el que li vull dir). Les portes de Roma tornen a estar podrides, i els bàrbars les faran caure només fent toc-toc. Hi haurà uns nous bàrbars, que no sé qui seran, només ho intueixo, i no ho diré, perquè de cop a aquest espia li ha entrat un terrible atac de correcció política.
Señó Apañó, deixi que el malalt terminal acabi els seus dies amb la placidesa de la merescuda decadència. Això sí, oferim-li unes bones cures pal·liatives, uns gintònics al jardí dels Hel·lenistes, però no vulgui resussitar cap Tità. Ja ens ho va explicar fa molts anys Hegel: la història es desplega irremeiablement, i l'Absolut va cap on ha d'anar, i tots els moments són necessaris, encara que aquests moments ens portin Zapateros i Chaconas, Carods i Felips Puigs.
Tema falangistes; Señó Apañó: jo no sé si els falangistes es van passar tres pobles, o foren la salvació d'alguna cosa. Jo no hi era, i em temo que vostè tampoc. Tot el que sabem ho hem llegit, i hem pogut llegir de tot i per a tots els gustos. La confiança que ens mereixen uns o altres d'aquests que han escrit i escriuen acostuma a dependre de coses tan volàtils i irracionals com ara... ai! certs sentiments, per exemple.
A mi el que em fot es la gent que obliga a cantar, i a alçar el braç, i a llagrimar escoltant himnes. Caralsols, posem per cas. Per això em fotrà molt el dia que m'obliguin a cantar els Segadors o els Cant de la Senyera. Que em facin alçar de la cadira perquè a la llotja del Camp Nou acaba d'arribar el Cap de l'Estat Major Català, el Capità General Miquel Colomer, que em vol obligar a fer no sé quines pràctiques de tir. Jo, si canto, ho faig al Karaoke, quan em ve de gust, i em demano sempre "Yo para ser feliz quiero un camión". I si vull fotre trets li demano el Kalashnikov al Boris, o me'n vaig a la parada de les escopetes de balins de la fira de Canovelles.
Però bé, senyors, tampoc es tractava que em fes a mi mateix la meva pròpia fitxa... Sort que tot això, com diu la dona del meu col·laborador Jacob, "només és un parlar."
Ítem Apañó, a mi em sap greu que li faci mal Espanya, el queixal, o el que sigui, però jo estic segur que quan llegeix i quan riu amb els seus nens tots aquests dolors se li en van. Que no hi ha Gelocatil més efectiu que mirar la vida amb aquesta sensació de privilegi que poden tenir els de la seva generació, que no els ha faltat mai de res.


Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la