Fitxa 17: Raül Alcón

Curiós fenomen, el mimetisme.
Fa anys, el nacionalisme català més radical copiava descaradament alguns trets de l'abertzalisme més incendiari, dels kale borrokos aquells que entenien que la construcció nacional d'Euskalherria passava sobretot per cremar autobusos. Eren aquells anys en què a Catalunya on hi havia Maulets hi havia ikurrinyes, contenidors trabucats al mig del carrer, proclames del tipus "ei, tius, la lluita continua, i la festa també". I tots a ballar Kortatu i Negu Gorriak.
Hi va haver uns anys en què teníem la nostra mimètica versió d'Herri Batasuna, o sigui, l'MDT, amb el seu corresponent braç armat, la nostra particular ETA: Terra Lliure. Fins i tot en vam tenir un que es deia Joan Carles Monteagudo, que no prou satisfet amb l'aire Señorita Pepis de la nostra lluita armada no va parar fins que va ingressar a l'exèrcit dels gudaris de debò. I com va acabar? Potser ho recordaran: tirotjat per les forces d'ocupació allà pels boscos del Vallès. Quina forma més heròica de morir. Un màrtir. Un patriota bipolar.
Van passar uns anyets, i als defensors de la terra suposo que els xiquets se'ls van començar a fer grans, o van tenir por d'alguna cosa, o els va semblar que ja estaba bé de fer el ruc, i van deposar les armes. Fou quan ERC va fagocitar l'MDT, pactant l'entrada de tots els quadres polítics a Esquerra mantenint el càrrec que tingessin, a canvi de signar un document de renúncia explícita a la lluita armada. Un amic meu em va explicar que va haver d'anar a entregar personalment la pistola al Sr. Àngel Colom. Sempre que li vaig preguntar quin model de pistola feien servir mai no m'ho va voler dir, cosa que em feia sospitar que tot era una farolada i que de pistola no en tenia.
Tota aquella febrada de mimetisme d'arrel basca va anar baixant, i pàcticament desapareixent, però avui ens toca viure'n un altre: el mimetisme d'arrel irlandesa. Ens en fem un tip de sentir parlar d'unionistes i sobiranistes. "Unionista" es fa servir per desqualificar; és pràcticament un insult. "Sobiranista" es fa servir per dissimular: "no m'atreveixo a dir que sóc independentista (perquè sóc convergent) però ha de semblar que ho sóc, ergo sóc Sobiranista."
Doncs això. Devem ser un país de mimetistes. I és que aquí no s'acaben les fílies identitàries: avui s'observa encara una altra tendència mimètica, dins la qual s'inclou el nostre ítem d'avui, l'ítem Raül Alcón, que es el mimetisme d'arrel Israeliano-ianqui.
Suposo que l'arrel dels comportaments mimètics deu tenir a veure amb alguna mena de disgust en relació a la teva identitat real. Quan no t'agrada com ets busques ser com un altre copiant-lo a base de bé. El nostre ítem Alcón ja va dir el seu dia que ell és d'Hospitalet, però que el seu barri de debò és Sarrià. Però ara resulta que no, que Sarrià és massa d'estar per casa, i que on ell realment té les arrels del cor ben fondes és al barri de Manhattan: tot minut lluny de Manhattan és un minut perdut (bajanada marca de la casa; d'aquella casa, ja saben).
L'ítem Alcón viu fascinat absolutament pel país de les barres i les estrelles, paradigma de la filosofia liberal. Com molts d'altres que corren per la Catosfera, gent que creu que Catalunya hauria de ser algun dia un estat associat dels EUA, com Puerto Rico però sense parlar espanyol, que ja sabem que fa... (bah, és igual).
Quin gran país, els EUA. Una nació forta, lliure i alliberadora, amb grans presidents que més grans són quan més abaixen els impostos, perquè ja se sap: menys estat, més llibertat.
És el que hi ha: menys estat, més llibertat. Gens d'estat, màxima llibertat. Màxima llibertat per fer-te pirata somalià. Nobles pirates que campen pel món lliure, lliure de falòrnies com ara el Dret Internacional i bestieses similars. Però ai, aquests pobres somalians no cauen simpàtics al Sr. Alcón. Aquestes multinacionals del segrest inquieten el senyor Alcón, perquè és clar, no es pot anar segrestant la gent de bé. Però en fi, tot té un preu, i la llibertat total sense l'ampara del paraigua del Papà Estat té els seus riscos, i cal assumir-los: ja ens armarem tots fins les dents, i que guanyi el més fort.
El senyor Alcón potser ho negui, però és més que evident que vol ser americà. Però compte, que ell diu que no és nacionalista. Ho té cru, aleshores, per ser un bon americà. I ho té encara més cru perquè, tot i que el seu genoma potser sí que ja és ianqui per tots costats (a base de parlar i parlar en anglès), el seu fenotipus, per més esforços que hi posi, no és precisament gaire anglo: els seus ulls no tenen la blavor dels ulls Bush, i el seu rostre és massa mediterrani... massa Hospi, massa hispano. Però vaja, fins i tot les minories ètniques tenen, al país dels somnis, el seu particular camí d'oportunitats. Qui sap si, quan obtingui la nacionalitat nord-americana, no arribarà a ser el primer president català de la història dels Estats Units d'Amèrica.
L'ítem Alcón escriu amb un punt de sobradesa, marca de la casa, digne de tot producte sortit de la factoria Talibània S.A. Allà s'hi passà una bona temporada, i aquest espia reconeix que no sap els motiu de la seva diàspora. Devia veure, en somnis, una terra promesa que sota l'ombra del Diví Faraó d'Egipte no hauria pogut asolir mai, i per això se'n va anar. I aquí el tenim, travessant el seu propi Sinaí internàutic, a l'espera d'arribar a la Jerusalem promesa, on l'estaran esperant els èxits, els multi-milions i els herois del Mossad per fer-lo membre d'honor d'un cos de seguratat estatal, d'un estat que ni és Papà Estat ni roba els bons fills d'Israel.
Que guay, el Mossad. Que guays, els EUA. Que guays, les pel·lis, ítem Alcón.
Quantes pel·lis, oi?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: variable
Humor: indetectat