Fitxa 22: Xavier Roig i Martínez (Xauxa)

El passat més de juliol, a l'agència vam rebre un encàrrec; una feina sobre el terreny, que ens va dur fins a Mallorca, concretament al municipi de Sa Pobla. La feina consistí en fer de guarda personal del saxofonista nord-americà Joe Lovano, que actuava al festival de jazz que organitzava aquella preciosa vila. Ja se sap que els ianquis sobredimensionen la qüestió de la seguretat personal, sobretot quan creuen que tenen una mica de notorietat i surten del seu país. Quan surten dels EUA i entren al que ells anomenen "World" els aflora un sentit de prevenció envers el desconegut, aguditzat per la seva característica desorientació geogràfica. Hi havia moments en què Lovano no devia saber si estava, enmmig de tanta palmera, al Marroc o ves a saber on. La realitat és que, a la pràctica, protegir personalitats com Lovano esdevé una feina senzilla, perquè tractant-se de figures de prestigi però fins a cert punt desconegudes pel gran públic el risc potencial d'agressió és molt baix, i tot plegat es redueix a procurar que puguin anar tranquils pel carrer, evitant-los les molèsties que els pugui ocasionar algun fan hiper-pesat o algun borratxo, simplement això, a banda de fer-te responsable que arribin bé a l'hotel després de l'actuació i a l'aeroport quan han de marxar.
En principi només hi havia d'haver feina per al Boris, però a darrera hora els representants dels músics van demanar a la organització del festival que la protecció també s'extengués al contrabaixista George Mraz, una altra primera figura que actuaria amb Lovano, així que al final jo també em vaig desplaçar.
Vam arribar a Mallorca a quarts de set del matí. Havíem viatjat en el ferri durant la nit, amb el Megane carregat a la bodega de l'enorme buc. Fins les sis de la tarda no havíem d'entrar en acció recollint els nostres protegits a l'aeroport i portant-los fins a Sa Pobla, i per això vam tenir tot un matí per fer turisme per Palma.
Vam esmorzar al barri antic, en un establiment fundat el mil set-cents disset, crec, on vam menjar unes petites ensaimades de crema, saborosíssimes, amb uns cafès amb llet com Déu mana. Vam visitar la catedral i uns banys àrabs preciosos, d'una bellesa floral cuidadíssima. Em captivà aquell barri històric, amb el fons constant d'un blau mediterrani que apuntava sempre cap al sud. Vaig pensar que els àrabs, igual que totes les cultures dominadores del mediterrani, sempre van demostrar un indiscutible bon gust a l'hora de triar els seus enclavaments.
Vam entrar en una botiga de ceràmica tradicional, on vam comprar uns bols per fer amanides o menjar arròs, molt genuïns, pintats amb molt de gust, i vam xerrar una bona estona amb la ceramista, mallorquina d'arrel, que es queixà amargament de la transformació de l'illa, dels mallorquins que se l'havien anat venent progressivament, dels governants, de l'actitud dels turistes. Abans de marxar ens va preguntar d'on érem. "Ah, de Barcelona. Catalans. Hi vaig de tant en tant, a Barcelona. Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
Aquesta frase em va estar ballant pel cap durant les hores següents: "Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
A l'hora de dinar -restaurant El Cruce, carretera de Manacor- li vaig demanar al Boris com s'havia d'entendre aquella expressió.
-Analitzem-la, Boris. Posem en marxa la màquina d'analitzar, que per això som experts en seguretat.
-Molt senzill -va dir. -Catalunya i Mallorca estan molt agermanades; això vol dir que Catalunya està allà, i Mallorca està aquí, agermanades però cadascuna a casa seva.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Fixat que ni tan sols ha dit germanes. Ha dit agermanades. Cadascuna és el que és, però ni l'una és l'altra ni l'altra és l'una. El que passa és que els catalans esteu obsessionats amb això dels Països Catalans, perquè us penseu que a tot arreu on es parla català és Catalunya i se'n pot dir Catalunya. Fixa't que la ceramista ni tan sols ha dit Ses Illes i Catalunya. Ha dit Mallorca, com si ni tan sols tingués massa a veure amb Menorca o Eivissa.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Mira, Damien: jo sóc alemany. Com a alemany podria dir que Àustria i Alemanya estan molt agermanades. Però si una cosa volen els austríacs és estar tranquils a casa seva. Igual que els de Zuric, Berna i Basilea, parlant alemany però ben confortables dins la seva caseta suïssa. Per cert, a aquestes alçades mostres preocupació per aquest tema?
-Home, allò que se'n diu preocupació, doncs la veritat és que no. Però com que dels Països Catalans se'n parla tant...
-Estàs segur que se'n parla tant?

Qui segur que en parla i l'interessa és el nostre ítem d'avui, el senyor Xavier Roig i Martínez, l'ítem Xauxa, que al seu bloc La Terra de Xauxa hi té permanentment penjat un text que conté una proposta de denominació pel conjunt de territoris de parla catalana: segons diu allà és tan senzill com dir-ne Catalunya. Tan senzill o potser no tant, però aquesta és la idea: que el proper cop que vagi a Mallorca pugui pensar que en el fons vaig a una regió de Catalunya que es diu Mallorca; si no he entès malament la tesi, que també podria ser.
Al senyor Xauxa, pel que es veu al seu bloc, li agrada rodejar-se de fonts documentades i d'estudis profunds sobre variades qüestions amb un mateix denominador comú: la Nació. Vull destacar un estudi sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, el descobridor del Nou Món. Sembla un estudi seriós. Si s'acabés demostrant que sí, a mi, saber que Colom era català em faria molt més feliç que les sis copes del Barça.
De què coneixem el Nostre ítem, Xavier Roig i Martínez? Òbviament, i com ja poden imaginar, d'exercir de comentarista entusiasta i persistent a Talibània, on defensa furibundament les postures de l'Aiatol·là gros i l'Aiatol·là petit. Les defensa amb una vehemència espectacular. Fou un dels qui més secundà la idea que el Sostretes fes fora "els espanyols" del seu quadre de comentaristes, els odiadíssims Gorka Aguirre i Aragorn de Mordor. Sí, aqueslls a qui el Sostres expulsà amb gran solemnitat, però que ara ja disfruten del perdó diví i se'ls permet tornar a opinar (perquè li van fer costat quan a l'Avui se'l van ventilar). A en Xauxa li repugna la llengua de l'invasor, i sempre deia que ell, comentaris en castellà, directament ni els llegeix. Tal com dic, quan el Sostres va fer la titellada d'expulsar els infidels, igual que una catoliquíssima Isabel de Castella expulsant tota quanta (aaaaaarghh!!) raça impura, en Xauxa fou molt i molt feliç. Ara, quan veu que els espanyols són readmesos a Talibània, m'imagino que en Roig deu estar desorientat.
Per això que dic, jo el fico dins la categoria "més papistes que el papa". Més papistes que el Papaminyones, terme encunyat pel lector d'aquestes fitxes, el senyor Joan, que potser ja fins i tot n'és ex-lector.
Sí, més papistes que el papa són molts furibunds i recalcitrants com el senyor ítem Xauxa, a qui li encanta posar els punts sobre les is als qui gosen desafiar l'ortodòxia nacional, però que suporta poc que els punts els hi plantifiquin a ell. No, llavors ja no li fa tanta gràcia. És el que tenen els ortodoxos: amb les is sagrades -les seves- no es fa broma.
Però amb qui més bona parella fa és amb l'ítem Colomer, amb qui l'uneix l'odi a Espanya. Jo me'ls imagino passant les tardes de diumenge jugant al Risk, amb una manteta damunt dels genolls, amb un barret de Napoleó de paper de diari, passant-s'ho teta i conquerint el món sencer en nom de Catalunya. I encabat (aaaarrghhh!!) anant a fer pràctiques de tir amb pistoles d'aigua al lavabo. Això sí, després ho deixen tot endreçat, sec, i en condicions. Són gent civilitzada, d'això no en dubti ningú. L'únic que els passa és que els sentiments els superen.
I és que el senyor ítem-Xauxa estima Catalunya en la mateixa proporció que odia Espanya. I no hi pot fer més. Suposo que quan t'hi trobes no hi pots fer més. Que les coses són com són i mai són perquè sí. Ara, jo pagaria el que fos per assistir a un cara a cara entre en Xavier Roig i Martínez i l'ítem Espada.
En fi, que tothom somia un país a l'alçada i l'amplada que més li ve de gust. Amb els graus de puresa que li ve de gust. Que la varietat de bolets que creixen als boscos és extensíssima, i que, senyors, és el que hi ha.

Quan en Lovano i en Mraz s'acomiadaren de nosaltres, a Sont Sant Joan el matí següent, recordo que ens van dir que havien estat molt bé i que "Spain is a beautiful country". Què li hauríem d'haver dit, a mode de correcció? "No, no, you're wrong. This is not Spain. This is... er, Majorca. No, it's the Balearic Islands. Er, no, it's... The Catalan Countries. No, this country is... well, just call it Catalonia.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: periòdica
Humor: inexistent