dijous, 31 de desembre de 2009

Fitxa 25: Dies de Fúria

Una d'aquestes nits passades va trucar el Boris, cap a les onze.
-Mira, que hem estat picant alguna cosa amb la Tània, abans que ella quedés amb les seves amigues, que se'n van de festa, i pensava...
-Pensaves que ara t'has quedat penjat, i que vols passar per aquí...
-Sí, i fer una copeta, i xerrar, i...
-I si es fa tard quedar-te a dormir...
-Tan previsible, sóc?
-Sembla mentida, Boris. Va, vine quan vulguis, t'espero.
Jo estava veient la tele, un programa molt interessant sobre les interioritats d'un arbitratge de futbol de primera divisió, en què es recollia l'audio de les converses que tenen els àrbitres entre ells i els jugadors durant el partit, pel micro inalàmbric que porten. Però va arribar el Boris, i em va xafar la plàcida atenció que jo mantenia pel programa. Ens vam servir un cul de Knockando que em quedava, i vam seure al sofà.
-Què tal, la Tània? Us va bé?
-Sí, molt. És una noia amb caràcter. M'agrada.
-No hi vas, tu, amb les seves amigues?
-No, jo... bé, ja se sap, les amigues...
-No vols fer de mainadera...
-No, no és això.
Vaig preferir no continuar per aquell camí. El Boris digué:
-És intel·ligent. I guapa. Ara s'està acabant la trilogia de Mil·lenium, del Stieg Larsson.
Me'l vaig quedar mirant, sense dir res. El Boris no feu cas del meu silenci eloqüent, i digué:
-La Tània em parla molt el personatge de la Lisbeth Salander. Li fascina. Em sembla que en porta alguna de cap, per comentaris que m'ha fet.
Vaig seguir sense fer-li cas, i vaig seguir mirant la tele. Acabat el reportatge sobre l'àrbitre, TV3 emeté un programa que es deia "L'any rodó", un repàs a la temporada del Barça que guanya, per primera vegada en la història del futbol, sis copes de màxim nivell de competició, totes en les que participa. Aquí sí que vaig decidir no fer cas al Boris en res del que em digués. Sis copes són sis copes. Barça és Barça.
Jo, enganxat a la pantalla, i el Boris mirant-me de reüll. Suposo que va veure que en més d'un moment se m'estava a punt d'escapar una llàgrima: gol de Puyol al Bernabeu, gol d'Iniesta a Stanford Bridge, alçada de la copa de Champions... aquests podrits de periodistes trien unes músiques hiper-èpiques com a suport de la imatge, i fan que l'emoció et corri per les venes a la velocitat del llamp. Llavors el Boris sentencia:
-Per assolir les vostres aspiracions nacionals, la primera cosa que heu de fer els catalans és desmantellar el Barça.
Ignoro el comentari, però el Boris no calla.
-Sí, sí, Damien, com ho sents. És clar, ara tu em sortiràs amb amb allò tan teu de "jo no tinc aspiracions nacionals". Nooo, tu defensor de la doctrina Maragall, allò del patriotisme social, o com en digués. Tú més evolucionat que la resta de mortals.
-Boris, vols callar? Estic veient gols del Thierry Henry, cosa que no sé si veuré més en ma vida. Després xerrem, però ara calla i mira.
Em fa cas, i no obre boca fins que no s'acaba el programa. Llavors me'l miro, i amb aire de condescendència li dic que desenvolupi una mica la seva tesi sobre el Barça. Adopta un aire de suficiència i diu:
-El Barça és la via per sublimar les vostres frustracions nacionals.
-Boris, jo no tinc cap frustració nacional.
-Calla i escolta: amb el Barça us tenen atontats. En el Barça es canalitza tota la càrrega d'energia i sentiment que no sabeu canalitzar mitjançant una praxi política eficaç, i sobretot evita la presa de consciència de l'individu, allunyant-lo del seu paper revolucionari. El vostre opi nacional és el Barça, i és el que us impedeix organitzar-vos seriosament.
-Gran marxista ets, Boris.
-Entre Barça, festa i drogues, la vostra joventut està alienada. Sí, molta boca, molt independentisme, però quan el Barça guanya, la satisfacció emocional que us dóna us fa oblidar la que us donaria la independència. Us la substitueix. En el fons, i acabo, el Barça és l'instrument més eficaç de l'Estat Espanyol per frenar la independència de Catalunya. Fins i tot estic segur que el Barça rep diners dels fons reservats de l'Estat.
-Delires, Boris.
-L'opi del poble, Damien: les drogues i la festa. I el Barça.
No sabia si delirava o hi tocava. En qualsevol cas, "drogues, festa, Barça" em van portar, de cop, a configurar amb una mica de cos la fitxa d'un ítem que em tenia encuriosit des de feia temps: Dies de Fúria.

Dies de fúria, o cops de puny a un sac de boxa; tatuatges, arracades, sexe, molt, molt molt de sexe, alcohol, batalles campals amb hooligans de l'equip contrari. Molts concerts multitudinaris i un cercle de camarades compatriotes, el "Ring of fire". I sobretot molta furia, endimoniada fúria contra Espanya.
En les pàgines escrites per l'ítem-fúria hi trobem una intensa nostàlgia pel seu passat de glòria sexual, vitalista i violenta. El Furiós Fúria es bevia la vida a glops d'alcohol pur, i després semblava escapar-se-li per la punta diamantina del seu membre erèctil. Curiosos posts, els seus, amb indiscutible grapa. Te'ls llegeixes de dalt a baix. Ara bé, jo sempre m'he preguntat fins a quin punt no hi ha una enorme càrrega de recreació literària en tot el que ens explica. A vegades sembla que hi posi més pa que formatge, però si més no té una certa gràcia narrativa, i d'altres ítems com l'Home del Sac -fitxat aquí- en donen admirada fe. Això sí, amb poca o molta literatura, els seus textos acaben sempre amb un lema proferit amb tota la potència dels seus pulmons: "Visca la Terra! Mori el mal govern!
S'autocensura poc, però una vegada va passar un fet curiós: era tard, de nit, i el Fúria acabava de penjar un text sobre putes. Jo el vaig espiar, i li vaig deixar una noteta al blog que deia: "Hmmmm, putes...". Misteriosament, al cap d'uns minuts, el seu text havia desaparegut.
Ara, a mi el que em fa més gràcia és quan diu que el seu gloriós passat de triomf vital es va acabar amb l'arribada del Tripartit, el Tripi, com diu ell (tripi, normal). Des que hi ha el Tripi tot s'ha convertit en una merda insufrible, no com abans del Tripartit. Entenem doncs, per deducció, que la glòria i meravella de la seva etapa anterior, la del gran sexe, el follar i el beure, venien auspiciades per la bonança de l'època dels governs de CiU. Els "feliços anys CiU" eren els que propiciaven tota aquella plenitud vital. Potser sí, però a mi em costa imaginar-me l'ítem furia defensant el seu programa de bon català (sexe, drogues, rock'n'roll) davant dels senyors Pujol, Mas, i Duran Lleida.
Recentment, i a propòsit de la polèmica antitaurina, el nostre furiós Dies de Furia s'ha manifestat amant dels toros. Sí, li agraden Loquillo i els toros. Ei, cap problema, eh? Però ai, com me'l rebreguen, per aquesta professió de simpatia, els més ortodoxos que ell! Li diuen que té el síndrome del català que per fer-se l'enrollat manifesta simpatia per elements de simbologia espanyola: toros i Loquillo. Li diuen que si van al Camp Nou i veuen un pàjaru amb una estelada i un toro plantificat al mig l'identificaran de seguida i sabran que és ell, el calalà més guai i transgressor. En fi, el posen de volta i mitja, i a sobre li diuen "dies de púrria".
Tu tranquil, ítem, així és la vida, i un sempre és un traïdor a ulls d'un altre que se senti més pur que tu. Els ultres de la ortodòxia catalana no en deixen passar ni una, Fúria, ni una. Ni tan sols a tu.
Ara, no es perdin els contraatacs testosterònics, del nostre ítem: que si "mamar la polla", "no tens collons..." "et deixo el meu e-mail i en parlem" ( posa parlem entre cometes)... Res, Fúria en estat pur. Ell diu que amb tot això s'ho passa bé. Segurament aquestes drogues són les que més li van, les substàncies químiques que li genera el seu propi cervell sobreexitat. Bon laboratori, i a més, ben econòmic.
En fi, senyors, aquesta és la fitxa del nostre ítem d'avui. I aquest és el programa: molts collons, molta furubúndia i mort al mal govern. Per cert: per començar a matar el Mal Govern diu que ell i els del seu entorn estan preparant un informe econòmic que ens farà veure la crua realitat de com fan anar l'economia els nostres governants. A veure.
El que està clar és que el Mal Govern només pot morir a les urnes. Ell diu que si el el Tripi reedita a les properes eleccions ell se'n va. Que ja no pot més. Emigra, i que el busquem a L.A. Ho farà? O és literatura?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: baixa
Risibilitat: alta
Humor: escàs

4 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Que no pateixi que a la propera legislatura segur que no repeteixen!
Bon Any!

Bartolome ha dit...

Resulta extrany que un espia com tu, que demostra una profesionalitat fora de tot dubte hagi obiat una caracteristica ben remarcada d'aquest item. També ho vas obiar a la fitxa de l'item gos gàgil i fins i tot la del Sostres (si bé en aquella fitxa, et vas centrar en la seva “inteligencia” i no vas entrar en detalls). En fi, el detall que has omés de Dies de Furia és la seva vena proisraeliana, tant absurda al meu parer com la propalestina d'altres. Ja son ganes això de pendre partit per un dels bandols d'un conflicte on la principal caracteristica és que tots son uns fills de puta. Soposo que per això està enquistat.
M'agradaria, benvolgut espia, que algun dia fesis algun comentari d'algun d'aquests blocs (en son una colla) representants d'un col·lectiu (catalans proisrael) que fins i tot ara s'han constituit en associació (http://acai.cat/). Qui deu finançar aquests xiringuitos?.
Se que és un encarrec una mica pelut. Faràs una fitxa neutral? O pendras part a favor o en contra? Estic intrigat, tot i que suspito que tu deus ser dels que està a favor dels israelis. Els que estan en contra son tant, tant... poc inteligents, oi?

U.Q.V. ha dit...

Sr. Bartolome:
En la fitxa que vaig fer a l'ítem Raül Alcón ja vaig insinuar que crec que aquesta "fília" pro-israeliana té a veure amb el fenomen del mimetisme.
M'apunto el suggeriment, perquè la veritat és que el tema és curiós i dóna de si.
Quan dic "curiós" no em refereixo al conflicte àrabo-israelià, sinó al fenomen que es dóna aquí, de "pros" i "antis", de posicionaments, de dialèctiques "bons" "dolents", que tant agrada a molts de per aquí.
Salutacions.

jose ha dit...

La caida del imperio Otomano dejó un vacio de poder tal en la zona, que los "sionistas" creyeron que estaba vacia la "comarca". Y optaron por rellenarla de prisa y corriendo con la llegada masiva de "judios" de la Europa desnazificada. La ancestral actitud inglesa de no hacer nada en la zona les llevó a enrarecer aún más el problema y por supuesto el bloqueo de la naciente Naciones Unidas por parte de Estados Unidos para que los ingleses dejasen ya esa parte del imperio feneciente y que los USA querían suplantar, fué el determiante de la problemática actual.

Razón o no, son resultado de un juego de intereses supranacionales. El Lobby judio jugo a favor del nuevo estado desde el interior de USA, y la mafia italiana jugo a favor de USA para la invasión europea desde Sicilia. Luego USA tenía y tiene que proteger "sus" intereses en la "comarca", ya que esos intereses son muchos votos.

A favor de los arabes, bueno, el que quiera hacerse un hara-kiri es libre. Lepanto sirviópara limpiar de piratas el mediterraneo y acabar con los saqueos de Catalunya y alrededores. Dicen las crónicas que el capital fundamental que "armaban" a los navios berberiscos provenía de las arcas del del extinto reino de Granada y sus terratenientes posteriores, es decir capital o dinero andalusí.