Fitxa 27: Adrià Izard

No sé si saben qui és el tal Adrià Izard, o potser ja el coneixen. És un ítem irrellevant, però al mateix temps significatiu del que et pots trobar per la Catosfera, segurament la galàxia més polititzada dins de l'univers Blogosfèric. Fa temps que el tinc sota vigilància, però no acabava de veure clar si l'havia de fitxar, per culpa d'un dilema moral: és ètic fitxar un ítem de setze anys? Fitxar-lo segurament implicaria haver-li de donar una cruenta rebregada, i ja se sap que avui dia a aquesta gent tan jove els costa molt encaixar que se'ls qüestioni, de seguida s'ensorren, es deprimeixen, es desmotiven o s'encabriten... Això de les fitxes, no és més aviat per a gent adulta, bregada, a qui no els crees cap lesió emocional irreversible si els poses una mica de volta i mitja? És que l'ítem en qüestió només té setze anyets... No sabia què fer, però tenia clar que si una persona em podia ajudar a resoldre el dilema aquest no era altre que en Jacob.
Per cap d'any, al matí, el vaig trucar per felicitar-li l'any nou i de passada consultar-li. Em va dir que donaria un cop d'ull a l'ítem, i que ja em diria la seva opinió.
Aquella mateixa tarda vaig rebre un e-mail d'en Jacob:

Fitxa'l. Fes-li una bona estirada d'orelles. Té setze anys, però si és bo per parlar com parla també és bo perquè li clavin una bona allisada.

Aquí ve, doncs, la fitxa.

L'ítem en qüestió maneja dos blocs: "Bloc Personal d'Adrià Izard" i "Tot està per fer i tot és posible", sota el pseudònim Damià Folk. Ambdós blocs estan integrats al col·lectiu BAT Blogs.
Els BAT Blogs, com la majoria de lectors ja deu saber, són aquells blocs que planten cara al govern tripartit des del camp de batalla internàutic. Són els "Blogs Against Tripartit", o sigui, pels no anglòfons, "blogs contra el Tripartit", i a fe que l'ítem Izard hi està en contra: les seves càrregues contra tot allò que té a veure amb el partit Socialista (versió PSC o versió PSOE) són pura metralla verbal.
El to de l'Izard és sempre agressiu, vociferant. Té un to lleig, categòric i simplista, "a pinyó", com dirien els joves; un to que, lluny de despertar la simpatia de veure un jove amb idees i consciència política, més aviat fa esgarrifar.
A mi em fa molta angúnia quan li llegeixo coses com que el president de la Generalitat "és un estranger". Ja hi som amb les patents de catalanitat, em dic. O quan es mostra contrari a que els llocs de treball que crea l'Estat acabin sent per a immigrants. Prou feines tenim, diu, a contractar espanyols com perquè a sobre les feines se les emportin els immigrants. Aquí tenim un dubte: no sabem si quan empra el terme "espanyol" ho fa en sentit pejoratiu. Pel context no ho sembla, però m'extranya, sent com és un membre dels BAT. Ho mirin vostès mateixos, si volen; no vull córrer el risc que sembli que descontextualitzo quatre frases seves. És dins del context del seus blocs on es veu millor el seu tarannà, però justament a mi és el context global dels blocs d'aquest noi el que em fa més basarda.
El tema de la immigració el té molt preocupat, i en general tot el que té a veure amb el món àrab o magrebí. Acostuma a posar de costat immigració i delinqüència; immigració i degradació. Subratlla el risc que Catalunya ja no sigui Catalunya per culpa dels de fora, i remata la qüestió amb la previsible dita, aquella de: "de fora vingueren que de casa ens tragueren".
Bé, una constatació: amb aquesta actitud, el que sí que aconsegueix l'Izard és que ningú no li pugui penjar la famosa i denigrant etiqueta de "multiculti". No, obviament no és un "multiculti", i almenys en aquest sentit ja deu tenir la simpatia de molts. Ja saben vostès que hi ha una línia de pensament, molt en voga, que considera que qui defensa la multiculturalitat és un curt de gambals, un "progretonto" com diuen altres, o directament un perroflauta pollós. Saben vostès que existeix una mena de macedònia ideològica molt a la page formada per ingredients com ara la cosa pro-israeliana, pro-ianqui, ultraliberal, nacionalista espanyola, nacionalista catalana, independentista, crítica amb l'ecologisme i homofòbica, i que des d'aquesta línia de pensament es considera retardats mentals tots aquests "multicultis" que no defensen les societats de cultura uniforme i l'integracionisme a ultrança. En aquest sentit, doncs, tu tanquil, Izard, que pel que es veu no ets un d'aquests tontos. A ulls de moltes ments preclares i punteres, per aquí vas la mar de bé.
Perquè, lectors meus, L'Izard va bé, no? home, tothom sap que les societats "multicultis" són l'avantsala de la pròpia desaparició. Ara mirem-nos-ho a escala global. Tots els grans imperis han passat, abans d'extingir-se, per una fase de multiculturalitat. Normal, tanta barreja, tanta llengua dispersa, tanta diversitat, tant relativisme... podreixen les bases fundacionals, propicien el debilitament i accceleren la desintegració. Punt i final a l'Imperi, el que sigui.
Aquí, des de Catalunya, la colònia nostrada de l'Imperi Global de l'Occident Contemporani, des del nostre bocinet de la Civilització dels Bons, els benpensants volen retardar al màxim l'arribada d'aquesta fase. No volen accelerar la caiguda de la nostra Civilització McDonalds. Almenys que els últims cops de cua (no sé com dir "coletazos" en català) d'aquest Imperi nostre -perquè això s'acaba, Izard, tingue-ho clar-, volen que siguin dignes i nets de púrria.
Izard, de casa no ens treuran, no pateixis. Però ja et dic jo que la casa ens l'anirem trobant cada cop més canviada, i que aquests són els inevitables signes dels temps; conseqüències previsibles de la història d'Occident. Jo mateix, si tiro la vista vint-i-cinc anys enrera, me n'adono de com ha anat canviant la fesomia del país, i tinc la sensació que aquest procés és imparable. I sospito que en aquestes fases finals dels imperis, la solidesa del conjunt serà molt difícil de mantenir articulada a l'entorn de fonaments identitaris. Però mira, resulta que per a gent com jo aquest fenomen no ha significat cap drama. Potser és que a gent com jo ens falta una capa més de cultura, o entendre-hi més d'economia, o sentir més la pàtria, o la nació... Potser té raó aquell que sempre diu que a Catalunya hi ha molt discurs equivocat i molta misèria moral. Deu ser això. Per això faig fitxes, en comptes de fer rellotges com faria el més tonto entre els llestos de la macedònia neo-con.

I ara entrem en el tema fort:

L'ítem Izard escriu pèssimament. Pès-si-ma-ment. Amb una sintaxi que et descalabra el cervell, amb una ortografia que et destrossa la retina.
Izard, pel que més vulguis, als setze anys una persona ha de saber escriure correctament la seva llengua. Pen nota: correctament. I aquí no val l'excusa de donar la culpa al sistema educatiu sociata: si als teus setze anys escrius com escrius és culpa exclusivament teva. De debò, val la pena que hi esmercis tots els esforços. Escriu bé en català, si et plau, si és que a sobre vols anar de patriota. I esforça't també per escriure correctament en castellà, i "do your best" amb l'anglès... Aprofita les classes de català de quart d'ESO, que et fa molta falta.
Lectors, sàpiguen que més d'un cop li he suggerit que aprengui ortografia, que li farà més profit que tot això dels blocs. Però ell m'ha esborrat els comentaris i ha tirat pel dret, ha seguit destrossant la llengua com no s'ho pot permetre cap Insigne Patriota del cercle que ja hem esmentat. I per cert, cap dels seus col·legues del Sistema BAT li ha fet cap comentari en aquest sentit. Ei, Fúria, Réflex, Gànguil, tutoritzeu una mica l'Izard, va, com a bons germans grans que segur que sou.

I res, anem acabant. Jo, a l'Izard, me'l voldria mirar amb afecte, però no puc. Perquè els setze anys no me'ls imagino com una època d'enrocar-se tan antipàticament i tan matusserament; més aviat me'ls imagino com una època d'esponjar el cervell, d'enamorar-te de tot i aconformar-te amb poc, de fascinar-te per la riquíssima policromia humana i d'abraçar ideals una mica més romàntics, que després un ja té temps de desencantar-se de les utopies.
Ítem Izard, jo ja sé que estimes el teu país, i que veus coses que et generen inquietud, i temor, i que voldries que el futur no presentés tants interrogants. Però no et preocupis, assumeix que t'ha tocat viure una època d'incertesa -tots els finals d'etapa ho són- però que és entre tots que ho hem de fer tot. Alguna cosa semblant deia CiU fa uns anys, tu no ho recordaràs perquè encara no havies nascut.
Potser una bona recepta per a paliar el dolor seria enamorar-te d'alguna Leslie Joyceline, o Vanessa Priscila, com les amigues de la Tània que vaig conèixer la nit de fi d'any; menudes, moníssimes, amb aquella cadença dolcíssima quan et parlen. Bé, potser són massa grans per a tu, però segur que tenen germanes petites, més de la teva edat. Que la vida es veu molt diferent quan et veus, petitet, reflectit dins d'uns ulls negres que brillen com l'atzabetja només per a tu.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: inexistent