dimarts, 2 de febrer de 2010

Fitxa 35: Albert Boadella

Tercera incursió fora de la Catosfera. El Geni o El Gran Bufó, depèn de com es miri, també té bloc. Es diu "Ráfagas vespertinas del director", i forma part de la pàgina web titulada "Joglars".
Recordaran tots vostès el senyor Boadella, home de teatre, director, creador, artista, que ja fa un temps es va autoexiliar d'aquesta catalana terra. Doncs bé, el senyor Boadella també és escriptor de blocs, i un cop més estem davant d'un blocaire -a boadella no li agradarà això de "blocaire", li sonarà massa tribal- difícil d'avaluar, perquè el seu nivell de qualitat és molt fluctuant; hi ha dies que se'n surt molt bé i hi ha dies que va justet. Però bé, si fem la mitjana dels resultats, pensem que la qualificació correcta seria d'un sis.
Boadella salva molt bé la papereta, amb nota alta, els dies en què se centra en reflexions a l'entorn de la figura de l'artista, la seva naturalesa, el seu paper, la seva inserció en el context general. Poso com a exemple una opinió seva expressada fa uns dies, amb la qual no vaig poder estar més d'acord: recomanava als artistes de no caure en la obsessió per la modenitat. Segons Boadella, l'actitud artística ja és moderna en si mateixa, per això quan l'artista vol ser forçadament modern s'exposa a veure's arrossegat per la inconsistència de les modes. Bé, no? Doncs això. Si parla d'art, i particularment de teatre, des d'aquí l'escoltem amb atenció i respecte.
També salva la papereta quan ens fa partíceps de situacions viscudes; ho sap fer amb gràcia, des del seu curiós ull narratiu, quasi com si dramatitzés els fets que explica.
Ara bé, quan posa la ment en mode opinador, la solvència d'aquest ítem baixa molts i molts graus. Tira de tòpics gastats, suats, arxi-explotats, coses que ja hem sentit i llegit cinc-centes vegades a d'altra gent, com per exemple, la tòpica fòbia intel·lectual per l'esport, particularment pel futbol. Benvolgut ítem-boadella, ja sabem que a la intel·lectualitat no li agrada el futbol, i que per això vostè ha de reduir aquest esport a una acumulació de carn musculada que dóna puntades de peu a qualsevol element que bellugui, amb l'objectiu d'hipnotitzar la massa bruta, àvida de circ i pa tou. Perdoni, però això ja ens ho havien explicat abans. Gran novetat, doncs, per part seva.
A banda dels tòpics, amb això del bloc, quan Boadella té ocasió de fer demagògia tampoc se n'està. L'exemple: Diu que els bascos són desmesurats. Bé, és perfectament possible de dir i d'opinar, malgrat els riscos que comporta generalitzar, però bé, vostè ho diu, Sr. Boadella. Ho justifica dient que ho fan tot exagerat, a l'engròs, que fan caseríos enormes, que dins les tabernes hi ha un excés de fusta... no ho sé, potser sí; ara, acabar la llista d'exemples de la desmesura basca dient que per seguir tocant el txistu han hagut de matar mil persones... és, com a mínim qualificable de demagògic. Però ja se sap que la demagògia sempre té un públic, i aquest públic vostè el té perfectament identificat.
També, pel que es veu, encara viu d'explicar al món les seves heròiques batalletes: que va anar a la presó per ficar-se amb els militars, que per parodiar el nacionalisme pujolista va haver de patir la "mort civil"... I tot per ser transgressor i jugar-se el típus, per no traïr l'essència de la tradició teatral d'irreverència amb el poder. Encara viu de rememorar tot allò, benvolgut geni? Bé, de fet ho podem entendre: per a vostè, el que ara toca és relatar a tota Espanya les seves velles i belles gestes, perquè segurament n'hi ha molts que encara no les coneixen, i vostè sap que d'aquest nou auditori en podrà rascar nous aplaudiments. En aquest sentit sembla que vacil·li contínuament -de vacilón, vull dir. I no sé si cal, tanta vacil·lada, ítem Boadella. Miri: si ha de transgredir, doncs transgredeixi. Si s'havia d'exiliar, doncs ja ho va fer. Si amb l'exili va superant el trauma de la catalana incomprensió, doncs fantàstic, ara toca mirar endavant i fer créixer l'art universal. Però no cansi amb la carraca de sempre. Bé, per a la resta d'Espanya la seva carraca deu ser nova, espectacular i meritòria, però aquí ja ens la sabem de memòria.
Aquí a Catalunya, jo no l'hi trobo a faltar. Tampoc m'hi sobrava, quan hi era. De fet només li he vist un muntatge teatral, i bàsicament perquè hi actuava una persona que m'és molt propera. Sigui com sigui, jo m'hi jugo una mà que vostè aquí podria seguir fent teatre. Bon teatre, perquè no. Sense subvencións, està clar, però vostè és tan bo que ompliria cada nit, i potser fins i tot jo el vindria a veure amb regularitat, per veure com transgredeix les coses de casa des de casa, que és des d'on té mèrit transgredir-les. El que passa és que a vostè l'aplaudiment local li quedava curt. Vostè volia l'aplaudiment de tota la tribu, i naturalment, això era dificilíssim.

I ara, la tribu.

Que consti que de la mateixa manera que a molts catalans els ha fet un favor marxant, que igualment consti que a mi i a molts altres no ens ha fet anar ni millor ni pitjor. Em sembla molt bé, i perfectament respectable que vostè s'atipi de Catalunya, pels motius que siguin, i s'autoexilïi. Tothom és ben lliure. Però això de "la tribu", vostè s'ho treu de la màniga. Els catalans, comptats des del primer fins el darrer, posats tots de costat, no constituïm una tribu. Ni de lluny. Mirin's bé, com a mínim. Si de debò ho fóssim, aquí passarien coses molt diferents de les que passen. Però vostè necessita fer-nos passar a tots per tribu, perquè vostè a Espanya li ven, com a gran mèrit seu, com a gran heroïcitat, haver-nos traït. Sense adonar-se que aquesta traició de la qual està tan orgullós i satisfet és una gesta ben pírrica, perquè ha traït quelcom que sobre el terreny no existeix. Si es pensa, doncs, que ha fet una gran cosa, crec que peca d'una ingenuïtat descomunal.

Ara, un parèntesi per parlar de llengües i d'estil.

Boadella escriu en castellà. Jo me l'estimo, la llengua castellana. La parlo i l'escric, igual que el català, amb absoluta llibertat i ben desacomplexadament. Ara, vull fer notar una cosa. A alguns els sembla que si escrivint en castellà stàndard, de tant en tant deixen anar expressions com ara "la madre que los parió" o "Y un huevo", el text guanyarà expressivitat i deshinibició; no pas vulgaritat, sinó gràcia i espontaneitat. Boadella ho fa, pensant-se que així dóna als seus textos un vernís, una capa de genuïnitat molt escaient. Doncs bé, jo en tinc els meus dubtes. Com si en anglès standard, de sobte, l'articulista deixa anar, a final de frase, un "your fucking mother", o un "bullshit". Doncs a mi em fa el mateix mal efecte. Se n'ha de saber molt, d'escriure, per jugar amb aquest recurs. Així que, Sr. ítem, val més que no ho faci, perquè a vostè no li dóna el resultat que busca. Aquesta disfressa no se la cregui. A alguns els fa brillants, però a vostè el fa vulgar. Éncara diria més: a vostè, el fa sonar provincià, precisament una situació de la qual vostè vol fugir sempre. Vostè, mestre en disfresses, aquesta l'hauria de deixar córrer. Escrigui en castellà, si s'hi sent més còmode o li sembla que als catalans més ens irritarà, però no sobreactui, perquè llavors sembla que fa teatre d'espardenya però a la castellana. M'entén?

I bé, em sembla que el repàs ja no dóna més de si i per tant vaig acabant. Sigui com sigui, recomano visitar el bloc del Senyor Boadella. A sota hi deixaré l'adreça. Més que res, perquè és un bloc polidet, agradable a la vista, i perquè, de tant en tant hi diu coses que poden fer pensar. De totes formes, ítem-Boadella, llegint-lo una mica continuadament, detectem que hi ha alguna cosa en vostè que grinyola. Ens fa l'efecte que en el fons vostè té complex de no ser el que voldria ser, i que a partir d'aquí posa en marxa les seves dots d'interpretació. Fa la sensació que a vegades, tement no ser prou cosmopolita, se'l fa. I no li costa, perquè domina el teatre, però al capdavall se li acaba notant que un comediant és sempre un que fa comèdia.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: opinable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: lleu
Humor: detectat

Adreça:
www.elsjoglars.com

18 comentaris:

Brian ha dit...

N'has fet una descripció tan minuciosa i exhaustiva que gaire fa innecessari visitar-ne el bloc. Si del que es tracte es de fer-se'n una idea, es clar; si hom el vol conèixer i gaudir-ne òbviament l'haurà de visitar, però em sembla que no es el meu cas. Gràcies en qualsevol cas, excel·lent fitxa.

jose ha dit...

Por encima de la ficha, hay cosas o cositas que tiene un relevancia destacable. cuando yo era mas joven admiraba SU trabajo, la forma y la manera de enfrentarse a expresar una serie de situaciones de denuncia politicosocial que en su momento había que tener unos huevos enormes para decir lo que el y su grupo decían. La forma de caricaturizar la situación del Anciano Régimen, y sobre todo al Pujol endiosado de los años 80/90 era y es de la perspectiva del tiempo pasado una tarea heróica. A caballo pasado puede parecer inócua pero hacerlo entonces era un reto.

Todo artista tiene su momento, el lo tuvo y fué muy bueno, no podemos pedirle desde el tiempo futuro y presente una actuación permanente y con la bandera de algo que ya no le motiva. Los grandes artistas no tienen bandera, la bandera se la apropian los demás para sus intereses momentaneistas e interesados.

Yo aplaudo a Boadella por lo que fué, y no por lo que ya cansado no pueda ser. Y si no puede ser abanderado de un Imperio Catalán, pués no pasa nada. Vivir en Madrid o en las Españas cura a todos aquellos provincianos, ególatras, chauvinistas, ombliguistas que detestan al mundo fuera de sus cerca de masías petitonas.

Entiendo la dinámica de la ficha, y entiendo la forma de hacer pagos a todas las versiones de la tribu, pero también entiendo que la libertad de un artista y un génio está por encima de tonterias identitarias de ir por la escalera de vecinos que es lo más parecido a este Imperio Catalán.

Un "Cómico de la Legua" como es él, no tiene la comida asegurada en ningñun sitio, porque los espectadores son frágiles de memória y sólo rien las gracias del momento y luego olvidan los buenos ratos pasados.

Gracias Boadella, en algún Estudio 1, te vi, te recuerdo, y te admiro aún mas.

Clidice ha dit...

senyor U.Q.V. m'ha semblat una fitxa impecable, gràcies. Com diu en Brian m'estalvio la visita :)

Quim Tubert ha dit...

Boadella s'ha creat aquesta aureola de màrtir amb la qual s'hi sent molt còmode. Es pot entendre perquè els màrtirs l'última cosa que generen és indiferència. L'admiració artística és efímera i com diu el josé els espectadors no tenim memòria. El problema és que no sé si això els artistes ho poden arribar a acceptar. En el cas de Boadella sembla clar que no. Potser aquesta és la causa per la qual s'ha carregat la creu a les espatlles. En qualsevol cas, si els catlans som una tribu, no es pot negar que formem una tribu ben curiosa i heterogènia. No sé si altres tribus situades més a l'oest poden dir el mateix.

Criteri ha dit...

És dels tipus que li hagués pagat el bitllet. L'única cosa de l'excel.lent fitxa que grinyola és la de "cosmopolita", quan el què volia és eixamplar mercats. Ell s'ha declarat conservador -suiii generis- i és bastant "gañán", a més ho demostra amb les expressions apuntades i l'humor barroer.

Per cert, pregunteu als Joglars autèntics que en pensen d'ell. Els hi volia fotre els drets d'autor.

Temo que el que li emprenya més és que no el trobem a faltar.

Jordi Marron ha dit...

Jo si la tribu és la de La Trinca, ja m'hi sento còmode. Absolutament d'acord en tot! El que ens inquieta més d'aquesta colla babel.liana és que molts d'ells, en el fons, són brillants, per això fan rabieta.. i comparteixen un ego estratosfèric, per això sovint es pensen que arrossegaran multituds en la seva causa i salvaran el món, llavors s'organitzen, fins que salten inevitablement les espurnes o els aplaudeixen massa, o massa poc, i llavors se'n cansen i es barallen, i s'exil.lien, i abandonen Ciutadans o el CDS o aquesta cosa de Factual..

Jaume Sanz ha dit...

llarg, però la dissecció arriba al final a la perfecta conclusió. Si al Boadella li dius català et dirà que no; si provincià, que tampoc; si cosmopolita, menys; si modern, tradicional; si universal, et dirà local,... la qüestió és no passar inadvertit.

jose ha dit...

Quim, se nota tu maestria a la hora de sintetizar lo global en unas pocas palabras, me descubro ante tu estilo docto y generoso.

jose ha dit...

Está visto que si sales, a algunos no les gusta las ideas fuera de la tribu tributaria. Una pena, que tiene que ver el arte con otras cosas. Owen o algo así gano el oro contra los rubios nazis a pesar de ser negro, odiado, vilipendiado, ignorado. La política al servicio del arte, o el arte al servicio de la política.

Que alguién me lo explique.

Evocacions ha dit...

Boadella és l'exemple que és pot ser un artista i ser un.... Una peli: Sobreviviendo a Picasso; anima, anima perquè veus que es pot ser més artista que ningú i menys persona que la majoria. L'art, clar, pot estar al servei de la política; la política també al servei de l'art, però, ay, Machado: "El necio confunde valor y precio" (o semblant"

jose ha dit...

Todo estado que se precio necesita sus bufones como catársis desde dentro y desde sus própios dirigentes, cuando se olvida esta máxima, el mal yogourt domina y la sociedad se vuelve irrespirable. Si cada pared y esquina del salón con sus trufadas ideas de derechas e izquierdas juegan al balancin, ahora yo, ahora tu, después los otros, después aquellos; al final es un completo baile de máscaras en plena Venecia. Los que quieren conquistar el poder necesitan también de sus nuevos bufones que les rían las gracias a ellos y no a los otros.

Lo peor es esperar "nuestro" momento, ¡¡ya han llegado los míos¡¡, ¡¡ahora vereis quien soy yo¡¡, degollinas, pequeñas y grandes masacres en nombre de los míos o de los otros. Y siempre repitiendo la misma cantinela, el pueblo sufriendo, los tontos útiles de siempre muriendo, y los listos de turno agazapados esperando que se desangren los demás para "tomar" el poder. Linda es la historia inaprendida.

Brian ha dit...

Avui he fet una visita de metge al bloc del Boadella. (Visita de metge en el sentit de brevetat, no perquè en vulgui fer cap diagnostic). Llegint una mica en diagonal he arribat amb prou feines al episodi del confessionari. He volgut anar-hi, més que res, perquè l'altre dia em vaig quedar una mica amb mala consciència per haver despatxat el tràmit tant a la lleugera. Sobretot després de la dedicació i la professionalitat amb que l'espia havia fet la feina.

De la petita mostra que n'he vist diria que l'aprovat justet que li dona l'examinador em sembla prou equànime. La prosa es fluida, sense floritures (segurament es conscient de que no se les pot permetre, i conèixer els propis límits ja es tot un mèrit) però planera i entenedora. Es molt d'agrair que no vulgui imitar els seus germans grans en la literatura (l'Arcadi, l'Azúa, el Trías...). No seria gens estrany donat que sí es dona sovint la imitació en sentit invers: dels literats en vers el bufó). No he arribat al capítol de la tribu, però aquest ja me'l conec prou be com per estalviar-me'l.

Vull dir, però que també estic d'acord amb molt del que ha dit en José. Jo també li vaig anar a veure dos o tres muntatges teatrals, i en vaig gaudir i li vaig reconèixer el mèrit, no ens hem d'enganyar. Després, a la televisió, quan ja va caure en l'astracanada, hi vaig anar perdent l'interès i finalment... en fi, allà ell. En definitiva, diria amb l'espia, que no el trobo a faltar però tampoc em sobrava.

U.Q.V. ha dit...

En aquesta fitxa, tal i com havien demanat en més d'una ocasió Clídice, Evocacions (i potser algú més) ha deixat l'adreça del bloc. Ho mantindré, per facilitar que qui vulgui, com el Brian, pugui contrastar el que diem sobre l'ítem en qüestió. Discrepar de la fitxa, puntualitzar, o el que sigui.
Era un bon suggeriment, perquè hi haurà ítems que òbviament no vindran mai per aquí a auto-linkar-se.
Salutaions

jose ha dit...

Després de la "praxi" obtinguda en la meva fitxa del UQV, i després de volar sobre els nius d'alguns peqeños cucos, i atenent a la pel·lícula de marras, considero prendre'm un temps de desintoxicación perquè la infermera no em llevi d'enmig abans d'hora, i els futurs governants no em "lobotomizen" perquè m'adapta a la NOVA i IMPERIAL realitat.

Aurrera adierazpen-askatasuna

jose ha dit...

15 DE SEPTIEMBRE 2020, PRIMER DÍA DE ESCUELA EN ESPAÑA.
La profesora, pasa lista:

"Mustafá El-Ekhseri"
"Presente"

"Achmed El-Cabul"
"Presente"

"Kadir
Sel-Ohlmi"
"Presente"

"Mohammed Endahrha"
"Presente"

"Al Ber Tomar Tindi-Ez"
Nadie contesta

"Al Ber Tomar Tindi-Ez"
Nadie contesta

Profesora: "Por última vez: Al Ber Tomar Tindi-Ez"

De repente se levanta un chico y dice:
"Debo ser yo profesora, pero se pronuncia: Alberto Martin Diez

Edurne Noël ha dit...

Molt bo el post.

jose ha dit...

Siento una poca de pena del poco trato literario dado al Boadella. Está claro que al no ser un ente amigo de las nuevas corrientes telúricas del momento conducidas ellas por los cables de los cambiadores del mundo catalonio. Es una pena que no haya habido un verdadero debate con todos los espinos vertidos por el suelo del patio de esta casa en particular.

Siento que la momentaneidad situacional del "entorno" independizoide está arrebatando muchas positivas energías y las va deslizando hacia corredores sin salida. Vivimos un sueño que quedará en la frustración por mucho que consigamos la independencia. Al día siguiente muchos dirán aquello de "No era esto, no era esto lo que queríamos". Porque la descafeinización será de tal envergadura, que mejor hubiésemos estado sin ello. No habrá vuelta atrás y las energías quedarán en nada, porque a la postre nadie de los que ahora se desgañitan por ese cambio verán sus sueños reflejados en el mismo.

A través del humor interno, subjetivo, lastrado en frases ingeniosas, en miradas y rictus inefables, los cómicos son capaces de poder reflejar en esas herramientas una crítica, una catarsis a unos valores periclitados y por supuesto a poner en belfa los mismos valores impuestos por el nuevo régimen resultante del cambio.

Alguien dijo que la política es algo demasiado serio, como para tomársela en serio y dejarla en manos de los políticos.

Veremos cuales son los valedores de la próxima cumbre planetaria del cambio por el cambio en catalunya. Si la alternativa pasa por el S.S y comparsas duro lo tendrá el país, y mucho me temo que vendrán días agónicos de pesar y tremolar de dientes si estos renacuajos aún toman el poder. Si son los inefables y primorosos timoratos convertidos en bufones de la corte madrileña de los Carod boys, en cuanto encuentren la llave de las cajas fuertes. Dirán que no había nada y venga cosernos a impuestos para levantar el país y "fer patria".

Los políticos no quieren escuchar la voz de los bufones por que a su oído les molestan las verdades del barquero y se sienten como los emperadores desnudos y sin ropa pero siendo aclamados por sus bonitas vestimentas.

¿Creéis que todos los que tenéis una lista de prioridades a realizar esta política o aquella, este acto, esta idea suprema, este poner en marcha aquel "mi" proyecto verán escuchados sus afanes?

Todo será prosaico, duro, esperpéntico al comienzo y durante mucho tiempo. No habrá dinero para ningún experimento y todo quedará en agua de borrajas.

Todas estas cosas la saben los cómicos de la legua, porque la historia siempre se repite y ella es la fuente de donde se nutre su sabiduría de siglos, ellos son capaces de ver por encima de las miserias y de los afanes mundanos. Un ejemplo de ello, fue Quevedo en su lado de crítico de la monarquía y poderosos de su tiempo.

Así que señores, déjense de tonterías ocupacionales y con deseos de ocupar los privilegiados puestos del cambio, que eso no se dará, porque los recambios si se hacen, ya están determinados, y hay mas con ganas de sentarse que sillas tiene el juego.

Agur.

U.Q.V. ha dit...

Jose:
Coincido contigo en que la figura de Boadella daba para un poco más. Quizás la personalidad del artista, su histrionismo, eclipsa cuestiones más de fondo y ciertamente interesantes.