Fitxa 44: Gregorio Luri (El café de Ocata)

Hem anat, el Boris i jo, aquesta setmana -estem desvagats, no tenim cap cas entre mans- fins a Ocata. Hem agafat el tren fins al Masnou, i gaudint de Rodalies Renfe Recentment Traspassades hem fet un trajecte curtet, còmode i descansat que ens ha permès xerrar de les nostres coses.
-El primer que faré quan arribem, serà anar a repassar els labavos de l'estació. Per si el conseller Nadal s'ha oblidat de passar-hi -diu el Boris. -Després, mentre tu vas a fer la feina, jo aniré a tirar la quiniela.
-Què?
-La quiniela. Faig quinieles, Damien.
-Perquè?
-Osti, Damien... a tu perquè et sembla que es fan, les quinieles? Que potser tenim gaire feina? Hi ha casos? Vigilàncies? Proteccions? En treus algun guany econòmic de la teva activitat fitxesca?
-No, però cada dia em faig més savi. Aprenc sobre el món i l'ànima humana a marxes forçades...
-Deixa't estar. Hi ha feina en perspectiva?
-A la vista no. Hem d'anar tirant del que hem guanyat darrerament...
-Doncs per això faig la quiniela.
-Fer quinieles és de pobres. I de pobres cutres. Documenta't, Boris, documenta't. Llegeix correcte, llegeix neo-liberal. Els diners es fan treballant, són el fruit del talent. A més, no es diu quiniela, es diu travessa. Les llengües s'han de...
-Sí, sí, ja ho sé tot això. I anar en tren també és de pobres. De pijo-progres- pobres. Tenim el Megane mort de riure. Ah, i deixa'm que et digui: les llengües les fan els qui les parlen, i la gent diu quiniela, petit Pompeu.
-De fet, Boris, no conec ningú que la faci, la travessa, així que no et puc dir si diuen quiniela, busson o seniseru... I per cert... què, encertes?
-La darrera vegada em va tocar un euro.
-Perquè la fas massa lògica. Segur que sempre poses que el Barça guanya i el Madrid també.
-Home, és clar. I que l'Espanyol perd. És el més probable que passi, no? La quiniela la vull encertar...
-Però l'has d'encertar amb resultats inversemblants, que no ho veus?
Notem l'alentir-se del tren, i per les finestres veiem el cartellet que ens indica que ja hem arribat al Masnou. Amb el mar a la retina, ens aixequem per baixar. Comentem que desde que els trens ja són nostres roden més fi, més català.

Caminadeta, com un passeig sense pressa, pels encalmats carrerons d'Ocata. Pel llarg carrer de Jaume I arribem a les escaletes que condueixen a la plaça d'Ocata. Baixant, a mà dreta, el Petit Cafè, amb el seu tendal carabassa i les seves tauletes a fora. Feia un solet preciós, i s'hi havia d'estar bé. Miro la gent que hi ha asseguda i m'aturo en sec.
-Has vist el teu home? -pregunta el Boris.
-Sí. Crec que és aquell que la cadira li levita dos pams per sobre del terra. Aquell de la Moleskine i la mirada perduda. Corre, ves a tirar la quiniela i deixa'm sol una bona estona.
-Bé, bé. On quedem?
-Aquí mateix, d'aquí a una hora i mitja.
Passo per darrera del meu home i em fico dins del bar. L'observo desde dintre. Se'n va, sobre dos quarts d'onze, i el cambrer surt a recollir el recipient del que s'ha pres. Quan torna, m'hi dirigeixo, amb la desinvoltura i naturalitat pròpia dels espies.
-Aquell senyor era Don Gregorio, oi?
-Sí. El coneix?
-No personalment.
Em fixo en el recipient buit que reposa damunt la safata. Oh, rebelació!

El Boris no m'ha fet cas i torna abans d'hora. Es deu avorrir en una vila tan plàcida.
-Boris, el meu home ens enganya. No pren cafè. Pren una infusió tranquilitzant.
-I?
-Res, coses meves. Ara torna a marxar. Deixa'm un parell d'hores i quan tornis ja parlarem del dinar. Haig d'escriure.
El Boris s'encongeix d'espatlles, amb un gest resignat.
-I què faig?
-Ves a... no sé, a tirar la primitiva.

Trec el MacBook i redacto.

La tranquilitat del jardí del Senyor Luri. "El Café de Ocata", l'espai on la calma transcorre amb la fluidesa d'un temps lent i estirat. Un club selecte on qualsevol subtilesa pren una dimensió insospitada. Un jardí al mig del qual hi ha una glorieta, sota la qual s'extén la taula rodona més amplia de la blogosfera. Si ahir tots els camins duien a Roma, avui tots els links porten fins al jardí del Senyor Luri, el jardí dels pensadors tranquils, dels ítems reposats. El sedant, la Til·la d'Ocata.
Cap acalorament, cap fricció, cap disputa. Només la pau dels savis.

Quina enveja, el Senyor Luri, l'ítem-Don Gregorio. Quin amfitrió. Quina Aristocràcia. Tot el que passa per la seva ment, sigui el que sigui -un paràgraf, un vol d'oreneta- és digne de ser posat al centre de la taula de conversa. Perquè així és com ho vol. La tertúlia de casinet culte, quinta-essència de la civilitat noucentista. Ell proposa; mostra; no alliçona ni adoctrina. Indica, assenyala. "Senyors, el tema d'avui és..."
Alerta, però, que quan vol parlar, el Senyor Luri, Don Gregorio, parla, narra, descriu, opina, i fins i tot, quan vol, com que la seva condició d'aristòcrata li ho permet, -el que puja pot baixar, però no sempre a la inversa- llavors s'humanitza i ens explica on va, com es troba, on dina, què li fa el gat, quina actriu li agrada.

De sempre, però, i anem al que veritablement importa, la regla d'or d'aquell jardí i de Don Gregorio és que si a una resposta s'hi pot arribar mitjançant el procés opotú, ell sempre deixarà que el diàleg treballi; el diàleg interior destil·larà les respostes, i potser les raons i les veritats.
Aquí és on volem plantar l'Arc de Triomf que Don Gregorio es mereix. Per creure en el procés. Per creure que en filosofia potser son més importants les preguntes i els processos que no pas les respostes; per creure-ho i obrar en conseqüeència. Altra cosa no podem fer. No té massa sentit fer una fitxa explicant els detalls de què és "El Café de Ocata", quan és un bloc enllaçat a uns quants centenars d'altres blocs, conegut a les set galàxies de l'Univers cibernètic. Tan sols en volem ressaltar la virtud principal: Don Gregorio no dóna les coses pensades, sinó que les dóna al pensament.

I com sempre, aprofitem.
En la cultura del doble-click, del cortar-pegar, de la rapidesa i de la immediatesa, què se n'ha fet del procés? Podent agafar un avió que et desplaça al destí en un pim-pam, qui vol, avui, agafar un tren que d'estació en estació, de paisatge en paisatge, et porti fins a la resposta, o potser fins a un lloc al que ni tan sols volies anar? Quin valor, quina puntuació atorguem al procediment encalmat, a la seguretat de la conducció lenta?
Després passa el que passa: que la gent de la cultura doble-click, especialment els Joves 2.0, es posen a fer sexe i no en tenen ni idea, per molt que siguin capaços de reproduir tot el mostrari de postures dels videoclips del Youtube, per què alguna cosa els ha matat l'amor al procés. Els crema la immediatesa; l'únic que es vol és arribar. I al final, amb tanta arribada ràpida ningú no queda ni content ni satisfet.

Per tot plegat, la llàstima és que El Cafè de Ocata no sigui més que un jardí virtual. Senyor Luri, si en té l'opurtunitat, compri una hectàrea de bosc, entre el Vallès i el Maresme, i organitzi un jardí com el que he somniat fent-li la fitxa. Un jardí real, com un Ashram hindú. Ens fa falta, de debò. Hi vindríem, a recuperar l'amor al procés perdut, i també a respirar la pau de les paraules, encara que fos des de fora, de lluny, des de la reixa.
I acabem, Sr. Luri. Volem felicitar-lo, més enllà de les poca-soltades que haguem dit més amunt, per un bloc de qualitat, el seu, que tan obstinadament apunta a tot el que apunta, i des de fa tant de temps.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
elcafedeocata.blogspot.com