Fitxa 46: Jordi Graupera

Passejant pel port de Llançà, aquell capvespre, t'entretenies a mirar totes les paradetes d'arracades, polseres, cosetes fetes de fusta i d'altres curiositats. Jo, pacient, t'esperava, un pas enrera, mirant-te i pensant coses. No em fascinen les paradetes, ja ho saps. El meu instint és de caçador, no de recol·lector. Però podia esperar-te l'estona que calgués. No hi havia pressa. La tempreatura era perfecta, i no teníem cap altra preocupació que la de ser on érem, anònims, inadvertits.
Vam sopar en una terrassa, una paella més aviat anodina, salvada per la bona gana que teníem. Havent sopat, amb les penjarelles de llum tremolant damunt les aigües, ens va cridar l'atenció el caricaturista. En vam quedar a mirar-lo una bona estona. Amb una facilitat enorme plasmava, amb pols inquiet, amb un ínfim bocí de carbonet entre els dits, el rostre dels qui tenien l'humor de posar. En copsava els trets més acusats, els que ressaltaven, i els exagerava. El resultat era immediatament humorístic, sense ser cruel. Simpàtic.
Ens vam preguntar, mútuament:
-T'hi atreveixes?
I vam riure.
Al final no ens hi vam atrevir. Vas preferir fer-te trenetes al cabell, a la paradeta del costat, amb la closca sota els dits habilidosos d'una dona nigeriana. Però durant l'espera jo no treia l'ull -de reúll- dels llenços del mestre caricaturista d'allà al costat.

Avui pensava tot això.

M'ha resultat fàcil fer fitxes caricaturitzant aquells qui tenen, en el seu estil, tarannà o opinions, trets accentuats. En certa manera, fitxar és caricaturitzar. Exagerar una mica més allò que ja de per si els ítems et presenten ben decantat cap a alguna persistència concreta, agafar-te, com qui s'agafa a un clau roent, als aspectes extremats. Però, què passa quan el rostre del fitxat té línies harmonioses, cap deformitat, cap relleu pronuncioat, cap pòmul massa sortint, cap mentó massa quadrat, sinó un rostre on tot és suau i equilibrat? Hi ha rostres que no pots caricaturitzar, sinó que només pots retratar. Jordi Graupera. El seu retrat s'esgota en la repetició d'uns trets que només descobreixes llegint-lo bé.

Coneixedor de la realitat, seriós, argumentativament sòlid, sempre despertant les reaccions als nivells del pensament, mai de l'epidermis; coincidiràs en les seves anàlisis, o no hi conincidiràs, però la seriositat de la proposta farà que sempre la prenguis en consideració. Mai aquella escriptura per a excitar la massa, per encantar la serp, ni per convertir-se en centre de res; com els bons músics, que saben situar-se en el segon terme impresicindible, cedint tot el protagonista a la música. Els bons escriptors, els que no són vedettes, saben retirar-se del focus perquè llueixin tant la literatura com el missatge.
Sense demagògia: sobre una anàlisi que parteix d'una realitat no falsejada a conveniència, Graupera estableix una postura, opinant amb objectivitat, valgui l'oxímoron. O a vegades tan sols un dit que mostra, amb tota la intencionalitat. I des del sagrat rigor. Sobretot, el rigor.

Els textos de Graupera són llargs. Hi ha qui es queixa dels textos llargs en un bloc. A Internet, els sembla a alguns, tot ha de ser breu, directe. Tot en format pastilleta. El titularet per al diari digital de tres al quarto. I el desenvolupament? I el desplegament? I el fil? És el que li criticàvem el seu dia al Sergi Fidalgo. Com es pot anar a l'arrel de les coses en nou o deu línies? Com es pot ser radical, a Internet, si no hi ha temps per anar a l'arrel? Em pregunto perquè ja es dóna per bo, amb tanta facilitat, el fet de moure's sempre en la superfície de les aigües.
Ei, que no hi ha pressa. Que si l'escriptor no s'allarga no et pot dir res una mica consistent. Si no tenim temps, si ens crema el mouse sota els dits, és que l'únic que busquem és l'entreteniment, fàcil i immediat. I el periodisme no és entreteniment. I la bona literatura, em temo, tampoc. Un bloc no té perquè ser un passatemps.

Graupera, que escriu per a tothom, i a qui tothom respecta, troba la interlocució natural en els membres de la seva generació. Tancant cercles a mesura que va entenent el món, es converteix en una referència per a ells. I els que no som d'una generació anterior a la seva sinó que en som, cronològicament, els germans grans, força més grans però de la generació mateixa, ens mirem amb satisfacció i orgull com el tardanet brillant no ens fa caure la cara de vergonya, com altres, que el temps dirà si no són tan sols un bluff, o com a molt un espectacular però sorollós i fugaç castell de focs d'artifici. Sí, constatem que el nostre germà petit ja afina com un veterà.
I constatem que els cercles que tanca molts de nosaltres només els teníem mig entrevistos, mig embastats, però que ens faltaven uns deu o quinze anys de perspectiva. És un plaer veure com el nostre tardanet no té por de repassar la realitat sense fer trampa; com passa d'allò més petit -l'individu- a allò més gran -la cultura- sense miserietes ni impostures ni ganes d'escombrar massa cap a enlloc. Suposo que mirar-se el món des de NY, des de l'Alexandria del nostre particular Hel·lenisme hi ajuda molt.

Ítem-Graupera, una bèstia grossa, una bêstia itèmica de molta consideració. De les de debò.

Algun punt en contra? Sí. Que em maregen una mica aquelles ratlles de barberia i aquells elements que boten en el seu bloc. Ja veuen, senyors, a què he de recórrer si li vull criticar alguna cosa...

Valoració de l'ítem:

Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat

Adreça:
jordigraupera.cat