dimecres, 17 de març del 2010

Fitxa 50: Rafael Argullol

Els foscos membres del S.E.F tenien molta consideració pel Dr. David Estrada, professor d'Estètica. El consideraven dels seus. De José María Valverde, tot i que no era tant de la seva corda, també en parlaven en termes elogiosos; crec que tothom, fos quina fos la seva tendència, l'admirava. Però en una d'aquelles surrealistes reunions que periòdicament mantenia amb la gent del S.E.F. va sortir un tercer nom, el d'un professor jove i també respectat: Rafael Argullol. Em vaig quedar amb el nom, però el seu rostre no el vaig conèixer fins anys més tard, per televisió. I encara, temps després, vaig llegir un llibre seu: "El caçador d'instants", una obra aforística, que convina transversalment la filosofia i la narrativa. Em va agradar: és un conjunt de petits textos, brillants, estimulants, que apunten tant a l'intel·lecte com a les sensacions.

Jo em preguntava, un dia d'aquests, si Argullol tindria bloc, i vaig descobrir que sí. El té integrat en una plataforma anomenada "El Boomenan(g)", Blog de Literatura en español, amb noms com Félix de Azúa o Víctor Gómez Pin. I a partir d'aquí el vaig començar a espiar.

D'entrada, hi ha una cosa de la que Argullol sembla gaudir: de la total llunyania en relació als arxi-mastegats debats que sembla que estan tan de moda, o si més no tan prodigats en certs entorns de la Xarxa: el bilingüisme, els neo-liberals, els progressistes, la dreta, l'esquerra, la regeneració... la política. Sembla com si una immensa majoria dels blocs que existeixen siguin clònics d'altres, i per exemple, si vas a llegir Josep Maria Terricabras, acabes llegint sobre el mateix que pots llegir als BAT blogs, per exemple. Argullol, per la seva part, carbura en una altra esfera. En la seva tranquila tesitura d'intel·lectual, es centra, per exemple, en aspectes no prou analitzats de la figura del rei Èdip, o en la relació entre el discurs filosòfic i el literari, en si són destriables d'un tronc comú, etcètera. Cèrtament, tot un altre context.

Les seves exposicions, quan se centren en algun tema de reflexió erudita -com quasi sempre- apareixen sota la forma del diàleg, entre ell mateix i un tal Delfín Agudelo. Al principi pensava que Argullol anava publicant fragments d'alguna entrevista que li hagúessin fet, però fa la sensació que sempre que pot pren mà del recurs de l'alter ego, amb qui anar intercanciant angles de visió en relació a un mateix centre. Una forma clàssica. Un Sòcrates i un Parmènides, o una Diòtima.

Un tema recurrent és el que apuntàvem més amunt: la interessant relació entre el discurs filosòfic i el discurs literari -llenguatge conceptual i llenguatge sensitiu, com diu Argullol. Defensor de les grans possibilitats d'acció conjunta d'ambdós, Argullol entén que allò que permet que ambdues metodologies empastin és la presència, en l'escriptura, d'una mèdula interrogativa . Hi ha tema, doncs; hi ha Nietzsche, hi ha Plató, hi ha Sartre, hi ha el propi Argullol.

També, en algun moment, apareixen en els seus textos els paral·lelismes entre èpoques històriques, un tema que particularment ens interessa; èpoques com ara la nostra i la grega, ambdues dominades en funció d'un denominador comú: les cícliques onades de por i temor, en ambstracte, que sembla que presidiren aquella època i aquesta. Si ahir les pors tenien a veure amb presagis d'orígen oracular, les d'avui tindrien un orígen en el cientifisme -vaques boges, pandèmies aviars, porcines- o en el malestar socio-cultural: onades de suicidis, terrorisme... terrors que comporten el consegüent debilitament del concepte de pietat, entès com a filantropia, i el reforç de l'us pàctic, eficaç, de les orientacions ètico-morals. Aquest darrer tema apareix en un article de novembre del 2009, "Miedo y piedad", publicat el seu dia al diari El País, tot això seguint, per part d'Argullol, fil del llibre de l'historiador hel·lenista Whilhelm Nestle, "Historia del espíritu griego".

En fi, valgui el que expliquem més amunt com a mostra del terreny que acota Argullol a la Xarxa.

Bé, doncs jo diria que les pàgines de Rafael Argullol, i d'altres firmes que l'acompanyen a el Boomeran(g) poden servir d'excel·lent destinació per als amants dels bons suplements de cultura, per dir-ho d'alguna forma; que per sort també a la Xarxa hi ha continguts d'aquest caire, per a ús lliure i dosificació variable per part dels usuaris; i sort. Si busques bé pots fer-te la personal provisió d'aliment mental; pots proveïr-te dels elements que, ben compaginats, condueixin agradablement el vol d'Eros cap al regne de les idees, si és que de debò, de les idees i del saber ens en sentim orfes, mancats, o pobres en algun moment.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat

Adreça:
elboomeran.com/blog/2/rafael-argullol/

3 comentaris:

Clidice ha dit...

anotat, vaig a fer una ullada :)

Borjas el 1 ha dit...

Después de leer esta respuesta a la pregunta sobre si filosofia y literatura van de alguna forma unidas.

"Absolutamente. No solamente hay una unión sino que hay unas líneas que se superponen. Quizá no enteramente, pero se van intercalando, se van cruzando. Pero eso ya ocurría en la antigüedad. Podemos leer tranquilamente el Fedro o el Banquete de Platón como textos de lo que modernamente hemos llamado literatura. Y sin embargo en estos textos las brillantísimas reflexiones metafóricas se cruzan con deslumbrantes análisis conceptuales".

Estoy absolutamente de acuerdo y considero que el "prota" está bastante permeable a la crudeza del mundo como para resultar un estudioso de la filosofia bastante "honrado"

Evocacions ha dit...

I a més a més aquest tio fa uns aforismes increïbles. Us recomano, per exemple, El cazador de instantes. Cuaderno de travesía (1990-1995). Per exemple: "Rotos los diques de contención que habíamos erigido, nos queda la curiosidad de saber hacia dónde nos arrastrará la turbulencia de las aguas".Fàntàstic! no?