divendres, 19 de març de 2010

Fitxa 51: L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina

Els presento un bloc que enganxa. Si més no, a mi m'ha passat. I per més d'una raó.

La primera: per què és un bloc amb personatge. Subal Quinina, que asfixiat per les quatre parets del seu cubicle literari, un dia va decidir transmutar i convertir-se en L'Artista Abans conegut com Subal Quinina. Em sona, la història. Em resulta familiar, i premonitòria. Res de nou sota el sol. Però un personatge sempre és un personatge. Més avall intentarem fer-ne una dissecció. A veure si ens en sortim.

La segona: hi trobo una gran càrrega de reflexió crítica a l'entorn del fenomen bloc, del fenomen autoedició, del fenomen escriptor, del fenomen editor, del fenomen e-book, del fenomen Facebook, del fenomen lector i del fenomen literatura. L'Artista coneix el terreny que trepitja -el transmutat Subal Quinina és editor- i quasi sempre estic d'acord amb el que diu. I a més se'm fa simpàtic, volent ser, com vol ser, un tros d'antipàtic. Tot aspre, ell, tot egocèntric, sense complexos. Afinant amb potents power chords de vell guitarrista heavy a qui li agrada menjar-se l'escenari, que se'l menja i li és ben igual la resta.

La tercera: hi ha la reivindicació de la mítica figura de l'editor. La pedra co-fundacional de l'orgullosa i sensacional Torre Literatura. Hi estic d'aord: cal reivindicar la figura de l'editor; no hi ha gran escriptor sense gran editor, però avui, a l'editor li costa engrandir-se i fer grans els talents possibles. Sí, beneïts editors, que et donen la patacada a temps, evitant que t'espatllis abans d'hora. Sí, aquella figura del passat, segurament, o en vies d'extinció, però que l'ítem-Quinina defensa i reivindica perquè és ell mateix qui es reivindica, i perquè la litaratura és el que compta. Ell ho perfila molt millor. S'explica a si mateix amb claretat i fins i tot amb desmesura. Només l'he vist amb expressa voluntat de ser mesurat quan ha justificat coses que hagin passat en relació a les publicacins de la seva editorial, Labreu Edicions. Aleshores es torna humil, però sumament digne.

La quarta: la literatura hi bull. L'ítem-Artista rendeix culte a l'ofici d'escriure i l'art d'explicar el món. Hi ha escriptors i hi ha lectura al darrera d'aquell bloc. I perquè escriu, ell mateix, amb caràcter, personalitat, perquè té el clic. Aquest fotut clic creatiu que ni es pot comprar amb diners ni atrapar a base de "petes" ni de copes d'Anís del Mono.

Exposades les raons, passo a explicar com és el personatge, l'ítem-Artista Abans Conegut com Subal Quinina, tal i com a mi m'arriba.

D'entrada, un ítem a qui, segons diu, sempre li han interessat les circumstàncies existencials de l'escriptor. Doncs bé, a mi m'interessen, morbosament, les seves; però no puc ni vull furgar en l'humus real que s'amaga sota la seva atmòsfera artificial i enrarida. És possible saber el seu nom de debò -per allà circula-, però no m'interessa tant com jugar a imaginar el Phantom of the Opera que hi ha sota la capa i la caputxa. Vull veure'l com a tal.
I el veig, darrera la negror de la seva pàtina digital, fosc, addicte, apassionat i al mateix temps desencantat, però sempre obsessionat per l'escriptura. Darrera la pantalla negra de l'ítem-ex-Quinina hi ha fum i insomni, retorçament i dubtes. Tot plegat, metabolitzat i catapultat en forma d'Increible Home Bala que ja farà "pum" en alguna banda, això segur; que si fa diana millor, i que sinó bé que s'hi acostarà.
Darrera l'ítem Quinina hi veig això: una personalitat aguda, gens tova, gens ondulada. No s'està per hòsties. Pot engegar a pasturar al Toni Ibàñez, per dir alguna cosa. Carrega la paraula de vibracions nihilistes, i és cínic, amb aires de seductor, acabat i escèptic.

Com insinua Quinina, no és bo tot el que enganxa, però segurament el que sigui bo enganxarà, avui i sempre.

Acabem.
Avui, que tothom es pensa que hi entén de tot, que tothom és tan savi que ningú no escolta ningú que no sigui ell mateix, fa més falta que mai algú que destrïi el gra de la palla. Necessitem bons productors. Bons programadors. Editors. Gent que senzillament estimi i vessi passió per la creació. Que si bé no estigui tocada per la mà màgica del talent, el sàpiga reconèixer d'aquí a Lima i pugui exercir de factor de correcció dels defectes tan prodigats, tan endèmics en el col·lectiu creador. Gran mal, la moderna fúria de la vanitat, fermentada per la democratització de la tecnologia. Avui tothom és fotògraf perquè s'ha comprat una càmera. Tothom grava el seu disc a l'habitació de casa gràcies a un programet i quatre micros. Tothom es pensa que pot ser, des del bloc, l'escriptor-bomba que tots estàvem esperant. I sobretot, tothom pot penjar la seva obra a la Xarxa.

Al final només comptarà el que tingui valor, però sóc dels que creuen que hi ha veus més autoritzades que altres per exercir de primers filtres i marcar la pauta, no sobre on podem anar -a tot arreu, pel que es veu- sinó sobre on cal anar, i sobretot com.
No sempre som més llestos que tots els altres, i hi ha capacitats que no tenim, però que d'altres sí que tenen. Confiem-hi. Està bé que siguem tossuts, però és una llàstima que sovint decidim ser necis.
El ressort mental per dir tot això me l'ha disparat el nostre ítem d'avui. Si van a llegir-lo, ho podran comprobar.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
Humor: detectat

Adreça:
artistabansconegut.blogspot.com

8 comentaris:

Toni Ibañez ha dit...

Jo ja pasturo sense que m'engeguin. ¿O és que sóc una vaca sagrada? Pobre de mi...

De vegades em pregunto per què faig tanta por a la gent. ¿Tan lleig sóc? Ni que fos Lo Marraco...

Els editors (almenys com s'han entès fins ara) tenen els dies comptats. Ho saben ells, ho sap en Súbal i ho sap tothom. I, a més, és profecia.

No oblidi que també són editors els que publiquen best sellers de l'estil el viento-de-la-sombra & da-vinci-code. Ni tots els blogs són acne adolescent ni tots els editors són herralde. No fotem.

Toni Ibañez ha dit...

In our world, whatever the human mind may create can be reproduced and distributed infinitely at no cost. The global conveyance of thought no longer requires your factories to accomplish.

John Perry Barlow

U.Q.V. ha dit...

Sr. Ibañez:
Potser té raó, i la profecia s'acabi complint, però no tinc clar, avui per avui, que sigui del tot bo que passi. Si acaba passant ho haurem de donar per bo, perquè no hi haurà més remei. La realitat sempre és inapelable.

També té raó quan diu que no tots els blocs són acné, però convindrem que gràcies a les noves tecnologies ha eclosionat un enorme panorama de mediocritat. Al final, el que és bo queda, sigui quin sigui el suport, però orientar-nos en aquest gran magma cada cop ens costarà més.
Almenys, els antics segells, Blue Note, per exemple, si parlem de música, eren garantia de qualitat. Al pas que anem, trobar la qualitat a MySpace es fa, ja avui, més carregós.

Bé, és només que alguna cosa em fa ser escèptic en relació a les sovint mitificades virtuds de les noves tecnologies.
És un debat llarg, i segurament acabaríem parlant de política.

Rebi una salutació

Brian ha dit...

Jo no estaria tan segur de que "al final, el que és bo queda". Segurament mai haurà sigut tan veritat alló de que ni son tots els que estan ni estan tots els que son.

Amb la super-inflació de oferta, pot haver-hi molt de contingent i aleatori en el fet de que un bon escriptor arribi a trobar el camí cap a l'èxit. I viceversa (tot i que més difícil), una serie de rebots afortunats poden dur un "paquet" a convertir-se en un best-selling writer.

Toni Ibañez ha dit...

"al final, el que és bo queda", quina frase més antropocèntrica. Situem-nos en el punt de vista galàctic i imaginem què quedarà quan el Sol s'apagui...

Borjas ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Brian ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Borjas ha dit...

Es muy fácil Sr. Ibañez, no quedará, ni nuestras obras, ni nuestros recuerdos, ni nuestros afanes, ni nuestras banderas, ni nuestras fronteras, ni nuestras preciosas lenguas. El cerebro es lo que hace posible nuestro contacto con el mundo, de ahí surge el alma que se evanescerá en la nada del cataclismo cósmico.

Jorge Manrique ya lo dijo de casi igual manera, "Nuestras vidas son los rios que van a parar al mar que es el morir, allí vanse los señorios a se acabar y consumir"

He tenido un pequeño lapsus y he confudido a un autor por otro. Rectificar es bueno, decir de sabios sería demasiado prepotente.