Fitxa 56: Mercè Escarrà

Bé, avui comença el comptre enrera. Això es va acabant, senyors, i d'aquí a uns quants dies aquest bloc ja serà història. Conforme als passos necessaris del desplegament del Gran Pla, avui entrem en la recta final.

La fitxa d'avui serà, segurament, la darrera en què reprovo l'ítem de forma general. A partir d'ara, mentre es vagin escolant els darrers grans de sorra, coll avall pel rellotge de vidre, tot serà una mica diferent, com de final de sobretaula, com quan després dels cafès i els Jack Daniels' el convidat, de mica en mica, comença marxar.

Avui li toca el rebre a la Mercè Escarrà, articulista d'"El Matí Digital".

Però abans de començar, un petit apunt.

Al pati de la Biblioteca de Can Mariné hi ha, sota el relotge de sol, una escultura. Es diu "El malson de la Ventafocs". És un homenatge a totes les dones maltractades.

I ara, la fitxa.

No passa res si hom vol escriure apostat darrera la metralladora fulmina-progres. No passa res si algú es vol erigir en martell implacable de sociates, feministes, bonistes, abortistes, ecologistes, multiculturalistes. No passa res, Mercè. Escrius a la Casa Gran dels Valors Fonamentals. Ni passa res ni és cap sorpresa. Si un va a llegir al País de les Llumeneres, El Matí digital, un ja saps amb què es trobarà.

Però Mercè, estàs publicant en un mitjà estandaritzat, que passa per ser una publicació digital. D'acord, "digital", però en qualsevol cas, una publicació periòdica, formal, mínimament estandaritzada... Per favor, doncs, que passes per articulista. Perquè periodista ja no m'atreveixo a dir-ho... El Matí Digital no sembla enfocar-se cap al periodisme, més aviat cap a la difusió d'opinions polítiques. Molt bé. Així doncs, el requisit per escriure-hi quin és: tenir metralladora i "carguillo" polític? No cal res més? Només un bon ra-ta-ta-ta-ta-ta i avall? En fi, sigui com sigui, Mercè Escarrà fa d'articulista, o columnista, digues-li com vulguis. I el columnista ha de tenir opinió, només faltaria. Si jo l'pinió no te la qüestiono, per bé que ben pocs cops la comparteixi. Jo qüestiono sota quines condicions ens posem a fer de periodistes, o d'articulistes, o de columnistes, o de comunicadors....

Que ja no ensenyen a redactar, en les institucions d'ensenyament d'aquest país? I el més fort que em pregunto: que no us fa una prova de redacció, el senyor Capdevila, abans d'incorporar-vos a la plantilla? De debò, és que m'estava semblant llegir la prosa de l'Adrià Izard (un nen de quart d'ESO). Aquesta prosa a batzegades, sense ritme, ortopèdica, asimètrica, mal puntuada, guerxa, coixa per totes bandes... de debò, quina cosa més crispant... Si hom vol ser martell d'heretges, almenys que la prosa sigui atronadora. Si hom vol ser estilet d'Ideologies Equivocades, almenys que tingui una ploma esmolada, no un matxet. I pot semblar que darrerament l'ítem-Escarrà s'està redreçant un pelet, però el to general del que li he llegit -una bona quantitat de textos- respon a les mancances que he indicat. Reitero la crítica: si hom vol ser columnista, si més no que arribi a uns mínims de qualitat en redacció.

La casualitat va voler que, saturat de la carraca de l'ítem-Escarrà, anés a llegir l'Yves Sauvignac, i vaig notar com un alleujament immediat, com un ruixat de frescor, com una copa de Vicy Catalán després d'un dinar copiós... com una frega balsàmica recorrent la pell irritada pel paper de vidre.... No els enganyo, ni tan sols vaig atendre a què deia, el Sauvignac, només passava la vista per les lletres i sil·labejava, però fou com el retorn a la suavitat, a la ondulació, a la corba, a la síncopa i el contratemps, a la subdominant que es tensa en la dominant i resol a la tònica, per quinta descendent, i llavors tot descansa, com si fos música.

Sempre m'he preguntat amb qui han empatat, aquestes figuretes que escriuen sota teulades on suposadament es menja calent, i que ho fan tan malament. Mai no he entès l'interès a contractar Terminators. D'acord, són mortífers, però fins i tot les convencions de la guerra desaconsellen l'us de bombes de fragmentació. Si us plau, de tant en tant s'agraeix alguna cosa més fina, algún floret, algun sabre...

Però en fi, és la trinxera política, és la guerra dels "som els bons i guanyarem", i com també es diu, en l'amor i en la guerra tot s'hi val... Però vaja, si hi ha gent a qui es llegeix per com diu les coses, independentment del què digui, hi estiguis d'acord o no, també hi ha gent que és llegida pel que diu, o més aviat pel "contra qui diu", independentment de com ho digui. Però sembla que a Internet aquestes coses no importin tant com, per exemple, importen sobre el paper imprès, el pobre paper imprès que diuen que té els dies comptats. A veure si amb la mort del paper acabarà per morir també un bon tros del compromís amb la qualitat.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: patent
Humor: inexistent

Adreça:
www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1229