dimecres, 31 de març de 2010

Fitxa 57: Brian

Em trobava al Quimet d'Horta, una matí de març, assolellat però ventós, escrivint la fitxa d'en Brian. Estava recordant com va arribar fins a aquests verals, per casualitat, a principis del més de Gener, de rebot, seguint el rastre d'un misteriós link d'Arcadi Espada, que remetia fins a "Un que vigila", i com des d'aleshores no ha deixat d'acompanyar-nos.
Recordaba també que Brian havia dit, al seu bloc, que a “Un que vigila” havia descobert un petitíssim sistema itèmic -ell en deia un cluster- que d'entrada l'havia sorprès, o cridat l'atenció per algun motiu; ves a saber, potser perquè hi va veure una mena de freakisme de fons, potser per l'entusiasme amb què en aquella temporadeta ens preníem tots plegats les coses... ves a saber què va veure; el cas és que, passat el temps, es pot dir que ha acabat convertint-se en part integrant d'aquest cluster, amb tot el que comporta.

Escrivia també que si algú va de visita al bloc d'en Brian, "Sin prisas pero con pausas", podrà llegir, en el seu perfil, una declaració inicial força contundent: "No soy un blogger". Amb el pas del temps, benvolgut Brian, és obvi que aquesta afirmació ha esdevingut del tot inexacta. En Brian és un blogger nat, que es mou com peix a l'aigua en aquest entorn cibernètic; ha visitat molts dels blocs que aquí hem sotmès a crítica, aportant la seva opinió d'ítem bregat; s'ha prodigat activament pels blocs de l'entorn, duent a terme labors de scout, mirant per aquí i per allà, suggerint fitxes, deixant comentaris. Em fa tot l'efecte que jugant a blocs s'ho ha d'haver passat bé, i ben segur que se'n seguirà passant. A més de tot això, ha potenciat l'activitat al seu propi espai, un xalet ben arreglat, polit, cuidat, dirigit amb rigor i criteri, amb temàtica de fons, interès i filosofia de la casa.

Tot això estava escrivint, ja de cara al migdia, degustant una cerveseta i les millors braves de Barcelona, quan s'han precipitat certs esdeveniments.

Disculpa, Brian, però en aquest punt m'és del tot necessari canviar el fil del relat i exposar fets crucials que marcaran el curs futur d'"U.Q.V. Security". Em tranquilitza pensar que mai t'han fet nosa les cròniques de les petites trifulques dels nostres ítem-personatges, aquests que han corregut per aquest escenari durant aquest temps, les nostres irrisòries aventuretes, els nostres estrafolaris episodis, que al capdavall han sigut tan nostres perquè són els únics que hem tingut.

Ha passat, que a mig escriure, m'ha trucat la Tània.
-Damien, vine de seguida. El Boris està extranyíssim. No parla, està com catatònic. No li trec res del que li passa, només és capaç de dir "que vingui el Damien. Que vingui el Damien..."
-Però a veure, on sou?
-A l'oficina. El tinc aquí, assegut a una cadira, amb la mirada inexpressiva. Està en estat de xoc.
-No us mogueu, sóc al Quimet. Ara vinc.

El Quimet està a uns deu minuts de l'oficina de "U.Q.V. Security", situada en uns baixos del curs mitjà del carrer Hedilla. Pujo a peu, a bon pas, malgrat els cops d'aire que em venen en contra. Vaig preguntant-me què pot haver passat, però tampoc vull que se m'oblidin els punts de la fitxa d'en Brian que he deixat a mitges, punts que vull tocar inexcusablement. No se'm pot oblidar dir, per exemple, que el Brian sempre ha marcat un to de qualitat en les seves intervencions, i que li ho agraeixo; intervencions ponderades des del coneixement i arrodonides per la perspectiva personal; tot i ser amant del debat civilitzat, sense sobresalts, és d'aquells que no renuncia a fer valdre la raó, quan hi creu, defensant-la, amb el punt d'amor propi que tenen quasi tots els bloggers; que sempre que ha pogut ha posat el contrapunt a les meves fitxes, fet plausiblement necessari; el factor de correcció, la contraòptica.

Arribo a l'oficina. Veig la Tània, entre preocupada i fastiguejada per la situació.
-Per fi, Damien. A veure si el Boris d'una vegada diu el què li passa...
El Boris, efectivament, presenta les constants comunicatives d'una pedra pómez.
-Boris, parla, home -li dic. De què es tracta? Què tens?
Em mira. En els seus ulls hi ha una extranya barreja d'emoció, d'alegria, de terror, d'incredulitat.
-Damien... som rics.
-Què?? -diem, a l'unisò, la Tània i jo. El Boris ens agafa la mà.
-Rics, estimats meus... som rics. Immensament rics. Damien, ja saps que últimament feia la quiniela....
-No fotis que l'has encertat? -dic jo.
-Sí. Un pleno al quince.
-Home, amb això no sé si pots dir que som "immensament" rics...
-És que encara hi ha més... recordes quan vam anar a Ocata, que per fer temps mentre fitxaves el Sr. Luri em vas manar que tirés una primitiva?
-Sí, però no ho vaig dir seriosament...
-Et vaig fer cas, però un cop jugada me'n vaig oblidar. Avui m'ha tornat a la memòria. He comprobat la combinació guanyadora, i resulta que també la vaig encertar. Aquí sí que estem parlant d'una veritable suma... Som molt rics, Damien...
Es treu d'una butxaca les dues butlletes, i me les allarga. Ràpidament faig les comprovacions per internet, i efectivament, tenen el premi màxim. Dic en veu alta la xifra total d'euros, i de primer ens ve vertigen; deprés ens envaeix una mena d'histèria, i fem com aquells gàngsters de poca monta de les sèries barates que llençaven els bitllets de dòlar enlaire, i cridaven "somos ricos, ricos", amb la diferència que nosaltres fem voleiar les dues paperetes; amb tan mala sort que per un inoportú corrent d'aire que ve de la finestra del pati, on tenim el lavabo i la cuina, les butlletes s'esmunyen per la finestra oberta que dóna al carrer. Sortim d'estampida, i encara les veiem voleiar. Saltem, al mig de la calçada, per atrapar-les al vol. Però ens hem d'apartar perquè baixa l'autobús de TMB de la línia 185, el que va fins a la plaça d'Eivissa. Les butlletes s'enclasten al parabrises de l'autobus, i la nostra fortuna es desplaça carrer Hedilla avall, a tota velocitat.
Correm, a ple pulmó. Maleïm totes les cigarretes que ens hem fumat, perquè l'autobús ens pren avantatge. Però no desistim, i correm, cada cop més depressa. El Boris ja és al nivell de la finestreta del conductor. Tot corrent, dóna cops al vidre amb el palmell. El conductor disminuex la velocitat del vehicle, i veig el Boris, fent gala de dots i audàcies de stunt-man de Hollywood, saltar i aferrar-se al neteja-parabrises de l'autobus amb una mà, engrapant amb la mà lliure les butlletes de la sort. L'autobús, en aquest punt, s'atura. De fet, s'hauria aturat igualment, perquè a la part final del carrer Hedilla té un senyal de stop. Arribem, la Tània i jo, treient el fetge per la boca, i sentim la bronca que el conductor, i part del passatge, li està fotent al Boris. Entre tots li demanem mil disculpes... i el 185 segueix el seu curs. Tornem a ser rics.
-Porta cap aquí les butlletes! -s'imposa la Tània, respirant amb dificultat, igual que jo. -Jo les guardo, que vosaltres sou com les criatures.

Això és el que va passar, Brian. Total, que com que estàvem al costat del Mifer, ens vam asseure a la terrasseta, a descansar, i a digerir la nostra nova condició de potentats. Bé, de nou-rics, però tant se val.

El Boris i la Tània van començar a fer volar coloms sobre la nostra vida futura, però jo vaig agafar un tovalló de paper i vaig acabar d'anotar els punts que em faltaven per completar la teva fitxa. Vaig anotar "anglòfil" i "home de ciències que estima les lletres i pensa la política"; “ítem que triant l'avatar Brian ens vol dir que, o tot és una mica broma, o que les obsessions juguen males passades..." que ho preguntin, sinó, al Brian de veritat.
Plego el tovalló. Somric mentre me'l guardo, a la butxaca de la camisa, pensant que el factor “casualitat”, el factor “atzar”, mou els fils a qualsevol nivell.
O potser val més pensar que “Dios los crea y ellos se juntan”?
Molta salut, Brian.

P. S. : Entre glops de cervesa, el Boris deia que volia comprar una baronia, o un marquesat, alguna propietat d'algun aristòcrata vingut a menys, i que ens instal·léssim tots tres al corresponent palau, masia o castell. I que deixessim enrera, definitivament "U.Q.V. Security"; talment, vaig pensar, com Tintin, Milú i el Capità Haddock, instal·lats al castell de Moulinsart, renunciant a perpetuitat a qualsevol mena d'aventures, però sense poder-se desempallegar de noves i inesperades trifulques... Uf, quina mandra, voler-te retirar i que et sorgeixin noves trifulques... espero que no passi. Però això ja no dependrà de nosaltres, sinó de Les Mans Que ens Dibuixen. No som més que personatges.


Valoració de l'ítem:

Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible

Adreça:
amontblog.blogspot.com

9 comentaris:

Clidice ha dit...

caram! felicitats i reverències senyors rics :) i l'enhorabona al senyor Brian :)

Allau ha dit...

Senyor UQV, donar-me a conèixer en Brian ja justifica la utilitat de la seva tasca.

Brian ha dit...

Un paio curiós, aquest Brian. Jo fa molt temps que el segueixo -de molt abans d'inventar-se internet- i no n'he tret l'entrellat. Te la constant de la inconstància, que cantava la Guillermina Motta, quan ella i el Brian eren jovenets. Quan somiava, amb l'Espriu, allunyar-se nord enllà...

on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!


Però es sap cagadubtes, i també, com el poeta, pensa que es quedarà aquí fins a la mort...

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


Tots estem a mercè de les mans que ens dibuixant, estimat Damien. Com diu un amic meu (o conegut, o saludat) pronosticar es difícil, sobre tot en futur...

Evocacions ha dit...

Ja anirem dient alguna cosa, però és que en vacances fa més mandra. Una matisació: l'esmentat cluster, ho semblava des de fora, però no existia. El Brian va entrar a formar part en el mateix moment en que "es formava", per dir-ho així. No existeix aquest grup, és clar. El que si existeix és un grup de gent que es va comentant de forma lliure i, efectivament, incosntant. El Brian té moltes virtuts, com has destacat, i algun defecte, des del meu punt de vista destacaria la seva insistència en allò que ell mateix pensa. Per dir-ho en paraules de Foucault: Si no et transformes deixaras fora la veritat. Me n'alegro molt que hagi començat a bloguejar més sovint.
Per ara, ja està bé

Jordi Marron ha dit...

En Brian és el més aplicat de tots, rigorós, educat i amb una perspectiva molt personal en tots els temes..
P.S. l'última frase, LMQD, m'ha posat una mica trist..

ie wataridori ha dit...

Hòstia, és bastant curiós, l'U.Q.V. M'agrada la idea però et trobo una mica afectat!

Pochaco ha dit...

El sistema ho arregla tot. Fins i tot els dissidents com vosaltres entreu al cercle del capitalisme a traves de la loteria. Deu salvi Adam Smith. Llarga vida a Hayek. Friedman que el teu esperit no ens abandoni! Ja ens trobarem un dia d'aquests al Celler de Can Roca i comentarem com n'es de bona i de divertida la llenya dels mossos als estudiants.

Criteri ha dit...

Era fora però no podia deixar d'escriure alguna cosa al bo del Brian. Però veig que Evo ja ha dit el què penso.

Evo, el cluster sí que va existir, però no per massa: som massa "nosaltres" i tot hi haver-hi lligams, una cohesió de pensament no hi era, potser ens unia, com diu UQV i suposo jo, un cert freakisme -amb certa classe- i heterodòxia, als encants de la qual va sucumbir l'ortodox Brian. Malgrat tot la majoria ens anem llegint.

Borjas ha dit...

Enhorabuena Brian, núnca es tarde si la fitxa llega:

Evo ha dit:

"Per dir-ho en paraules de Foucault: Si no et transformes deixaras fora la veritat".

Yo personalmente no tengo nada contra el Brian, solo decirle que a veces tiene que ser mäs universal. Desde el punto de vista científico decirle que la "verdad" científica no es inmutable y al estar pagada por los diferentes encomios económicos tiene el lligero aroma del pagano.

A veces no sabe o no quiere polemizar constructivamente, a mí me da igual según que cosas, pero el bueno del Brian no sabe y aquí es que no sabe relativizar sus conocimientos y su propia vida, si es que se la toma como cuando pierde el control de sus "manidos" argumentos.

Anotarle que a veces es mejor mirar según que cosas con un ligero aire de indiferencia y no "SEÑALAR" a otros en sus demeritos para afianzarse en los supuestos méritos propios. Nadieesperfecto amadoBrian y un pelín de humildad también es buena.

Señalarte que como abogado del DIABLO te he llevado al límite de tus entretelas y realmente no discernias el debate del juego intelectual, tu ser "ciertoyriguroso" te hace perder la noción del "otro" y no sabes valorarlo fuera de tus premisas "CIENTIFISTAS". Muchas veces yo estaba contra mi mismo sólo para tocarte las "narices" y tú no te dabas cuenta. Sólo ha actuado para hacerte ver que no todo es lo mismo.

Te aconsejo leer algo de novela negra del siglo XX y pon al día tu conocimiento del alma humana, pero de la que está en el arroyo y no sólo DE LA QUE ESTÁ en la casa del PATRÓN.

Ataualpa Yupanqui escribio:

"Que existe Dios, tal vez si o tal vez no, lo seguro es que El almuerza en la mesa del paatrón".

Y finalizo:


"Hay una cosa en mundo más importante que Dios, y es que nadie ESCUPA SANGRE, para que otro viva mejor".

CIENCIA Y SABER SI, pero amado Brian, hay que ssber RECALCULAR con nuestra amiga Regla de Cálculo y no con los parámetros de la doctrina mercantilista de ESADE and Company.