dissabte, 3 d’abril de 2010

Fitxa 58: Ferran Monegal

Avui, a propòsit del bloc de Ferran Monegal, parlarem del concepte de crítica, que és una de les coses que, durant aquest temps, hem intentat fer aquí.

Al bloc “Tele Monegal” -un cas més d'extensió a internet d'un espai televisiu- hi podem trobar, fonamentalment, les crítiques de televisió que Monegal publica a “El Periódico”, junt amb altres continguts generats per la redacció del programa.

Personalment, m'agraden les crítiques de Monegal. Compleixen amb escreix tots els estàndards del periodisme . Ben escrits, clars, amb fil conductor, amb argument, arrodonits d'alguna forma, i deixant clar sempre el punt de denúncia o d'aprovació. M'agrada la seva ironia. I amb les crítiques, quasi sempre hi estic d'acord. No sóc un gran consumidor de televisió, i sovint no sé ni de quin programa parla ni en quina “criatura” -l'equivalent als meus “ítems- està centrant la seva anàlisi, però quan sé de què va, el fons de la crítica el comparteixo quasi sempre: la denúncia de l'escombraria, del sensacionalisme, de l'incultisme, del groguisme, del ji-ji-ji-ja-ja-ja de mandíbula tonta.

De totes formes, les òptiques són les òptiques, i els punts de vista manen. Monegal és un crític amb ideologia, amb prisma, amb posicionament, que el porta a dir, per exemple, que el programa “El gato al agua” de la cadena Intereconomía” “és un programa d'humor”. Així ho diu, des del seu particular sentit de la ironia. I dir això li reporta una classe de rèpiques i reaccions que ja no tenen gaire ni d'ironia ni de finesa: les desqualificacions personals. Al del bloc d'Intereconomía, la ressenya corresponent a aquest tema apareix sota l'epígraf “El tonto contemporaneo”. I en la secció de comentaris, algú qualifica Monegal de “tonto senil”.

I és que hi ha qui s'indigna quan critiques els seus; sempre n'hi ha hagut, de més papistes que el papa; dogmàtics ofuscats a qui els sembla que la varietat d'òptiques constitueix un delicte en si mateixa. Com si tots haguéssim de trobar bé les mateixes coses. I passa sovint que, a la ironia se la contraresta amb crispació; als arguments, amb prejudicis; a l'absència d'insult, amb insult, amb epítet gruixut, amb la desqualificació personal. Sovint hi ha un preocupant desconeixement del concepte de reciprocitat, una manca de capacitat de respondre al mateix nivell. Quan més sacralitzades tenim les nostres veritats, més proclius som al fal·laç atac ad hominem. Això que dic, crec que és fàcilment constatable.

Hi ha gent que s'indigna amb els crítics perquè es pensa que aquests han de ser absolutament imparcials. El crític ha de ser subjectiu, donat que ni ell ni ningú pot saltar per damunt de la barrera que constitueix la seva condició de subjecte. El crític, igual que el periodista o el columnista no ha de ser sectari, però s'ha de guiar sempre per l'òptica que li fa pensar que hi ha coses millors que altres; que hi ha coses que no són aconsellables, ni convenients, ni bones.
En general, i és una opinió meva, detecto que hi ha molts àngels custodis de la Veritat, i poques veus unànimes en contra de les actituds demagògiques, de les prepotències, dels dogmatismes que campen amb olímpica frescura i de les ensarronades multidireccionals que es perpetren en el gran àmbit de la comunicació, Internet inclosa.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: habitual

Adreça:
blog.btv.cat/telemonegal/

2 comentaris:

Brian ha dit...

Ja s'ha dit quasi be tot sobre la objectivitat i la subjectivitat, de manera que el primer que ens cal fer es renunciar a ser originals. I una de les coses que s'ha dit abastament es que val més un crític amb ideologia, que saps de quin peu calça, que un amb pretensions d'objectivitat. Ara be, dit això, cal afegir que si la objectivitat es impossible en l'emissor, no ho es menys en el receptor. No es estrany, doncs que com més gràcia ens fan a alguns les crítiques (del Monegal o de qui sigui) menys gràcia els faci a uns altres, i viceversa. Dels dogmàtics i dels atacs ad hominem ja en parlarem un altre dia, que estem a Quaresma. (O ja no? Em foto uns embolics amb aquestes coses...)

Criteri ha dit...

Sí, a les facultats de periodisme ja ho han dit tot de la imparcialitat i la subjectivitat: que no s'hi encaparrin els joves periodistes, que ho deixin còrrer, que ser objectiu és impossible. Endavant la tendenciositat!
Jo, que lluito aferrisadament per ser objectiu no m'agrada doncs quan és el Monegal crític progre i socialista -i no em refereixo a Intereconoomia- , com no m'agradaria el Perico crític pepeísta i carcúndic.