dijous, 23 de setembre de 2010

Doctor Allen

Correm una mena de fauna que som més aviat de perfil hedonista, que som relativistes i mengem cus-cús, que no tenim  responsabilitats familiars ni empresarials,  ni ganes de tenir-ne, que ens les donem d'intel·lectuals, que no se sap ben bé de què vivim però que vivim divinament sense  pràcticament fotre ni l'ou, i que a sobre, quan votem, votem sempre -equivocadament-  opcions mesquines o estrafolàries. Per tot plegat, aquesta fauna irritem sovint els de la corda atlàntica -d'Atlantis-, els que carreguen damunt les seves espatlles el pes de l'Ordre i de les coses tal com han de ser.

Als que som d'aquesta mena de fauna, a més, i no crec que sigui casualitat,  acostuma a agradar-nos molt Woody Allen. En conseqüència, i per culpa nostra, hem provocat que Woody Allen no agradi als Atlàntics, fonamentalment perquè als Atlàntics no els agraden els qui els agrada Woody Allen. Crec que ja ho vaig dir en algun lloc alguna vegada. Però senyors, no hi podem fer res, som com som i ens agrada el que ens agrada, i ens agrada Allen molt més que, posem per cas, les testosteronades dels Bruços Willis, Mels Gibsons i tots els Superbonnois tallats pel mateix clixé. És que ja fa temps que ha deixat de fer-nos gràcia el sempitern anunci  del catàleg de virtuds que feren gran Amèrica. Ens les sabem totes de memòria, perquè ens les han endinyat amb cullereta des que tenim us de raó; i és que, no sé si ho saben, molts dels membres d'aquesta fauna pertanyem també a la primera generació que va néixer amb televisor al menjador de casa. Per això la sopa d'all dins d'una llauna de Campbell's ja fa temps que estem encantats d'haver-la conegut, per més que "x milions de mestresses de casa nordamericanes no puguin estar equivocades", com deia la desesperada mare de Shin Chan en descobrir que la cassola que havia comprat no li funcionava.

La pollosa progressia, -o sigui nosaltres-,  en comptes de viure a la sala de musculació, preferim passar les hores al Centre de Dia on tots els relativistes d'aquest Occident Prejubilat podem fer teràpia de les nostres malalties culturals. I riure en expicar-nos-les, en veure-les objectivades davant dels nostres nassos. Bé, perdó, en realitat no som nosaltres qui ens les expliquem, és el Doctor Allen qui ens les explica, i nosaltres en reconeixem tots els símptomes. Fins i tot, a algun bufanúvols d'aquells que diuen que ells estan sempre la mar de bé, li canvia la cara quan s'adona que almenys un dels símptomes que indica el doctor ell també el pateix.

Amb el seu darrer llargmetratge, You will meet a tall dark stranger, el Doctor Allen ens fa l'exposició, un cop més, d'alguns dels símptomes més evidents de la nostra decrepitud cultural, com ara el pànic a envellir, el mite de l'eterna joventut, la fe en l'irracional, la volubilitat dels sentiments, la fragilitat de l'autoestima, el terror al compromís, el pànic al fracàs i la força de la impostura. I dic "un cop més" perquè Allen ja ens n'ha parlat molts cops abans, d'aquesta simptomatologia, i per això l'acusen de repetitiu. Però jo el defenso: a la gent els has de repetir les coses cinquanta vagades perquè s'hi fixin, i cinquanta més perquè ho entenguin. Però igualment tant se val: als malalts culturals d'occident ens agrada molt veure'ns a nosaltres mateixos en pantalla, una i altra vegada; ens agrada molt riure de les nostres pròpies absurditats, i fins i tot els nostres ridículs més estrepitosos ens els mirem amb aquells ulls amables que tot ho converteixen en entranyable. Per això adorem el Doctor Allen, que fa conya amb nosaltres, perquè ell -ens ho va confessar  un dia- és el malalt fundacional de la seva pròpia clínica.


Estic prou sorprès que encara no hagin aparegut els habituals articles i articlets vilipendiant Woody Allen, carregant-se la nova pel·lícula i cobrint-lo a ell de biliosos qualificatius. Vull pensar que els centinelles habituals potser aquest cop han vist la pel·lícula havent fet l'esforç previ d'oblidar-se de nosaltres, els de la fauneta del poll i la rasta... però em sembla que demano molt.  

Estiguin pletòrics.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

vaja! ara m'he perdut, perquè no sóc "fauna" i m'agrada l'Allen, perquè a les criatures ens agrada que sempre ens expliquin la mateixa història. Serà que dec ser flora :P ais! els clixés :D

Allau ha dit...

UQF, el darrer Allen és fluix, fluix. No té grapa, ni enginy, ni gràcia. Fa alguns anys ho havia explicat molt millor.

El teu apunt és molt brillant, però estàs matant mosques a canonades (la metàfora mortuòria és inadequada, però tu ja m'entens).

Brian ha dit...

Per una serie de circumstàncies fortuïtes i encadenades, que no venen al cas, encara no he vist la pel·lícula, de manera que, amb tota la pena del mon, no puc opinar sobre el particular (si aguantes aquest post 2 o 3 dies potser encara hi seré a temps). Em sabria greu haver de donar la raó a l'Allau; no recordo cap pel·lícula del mestre que m'hagi decebut del tot, tot i que dues de les últimes (la de Barcelona i la del hollywood ending) les vaig trobar una mica fluixetes.

Apañó ha dit...

Casi lo clavas, U.Q.V.
Sí, yo soy un "atlàntic" i, al contrari que la pollosa progressia, no soy hedonista (no más de la cuenta), quizás porque yo sí tengo hijos y una pequeña actividad profesional que me da de comer, ergo yo sí sé de dónde obtengo mis ingresos para vivir, y sé qué significan conceptos y valores como responsabilidad, esfuerzo y sacrificio.
Acertaste también al ver con claridad meridiana que los "atlàntics" detestamos al maricomplejín y reprimido Allen (al menos yo así lo admito)
También es bien cierto que admiro a Mel Gibson, no tanto a Bruce ni Stallone, pero, como te señalé al principio, no lo clavaste del todo...

No voy al gimnasio ni me da miedo envejecer. Tampoco me pierdo ningún capítulo de Shin Chan, y puedo llegar a ser un gran transgresor y bon vivant cuando dispongo de bula festiva. :)
Saludos

U.Q.F. ha dit...

Clídice,
Ho veus, com no t'has perdut? ;)

Allau,
T'entenc, i tant que sí. Hi ha un Allen més bo que el de darrerament. Tot i així, potser encara ens arrossaga fins al cinema pel "quien tuvo retuvo".

Brian,
el post estarà dies per aquí, així que si la veus no dubtis a opinar i en parlem. A mi em passa el mateix: mai surto d'una pel·li d'ell amb sensació de pèrdua de temps.

Apañó,
A mi tampoco me da miedo envejecer, es más, estoy clamando por ser rotundamente viejo. Pero como decíamos con Clídice... ay, los clichés!
No intentaré convencerte de que veas la última de Allen, pero si lo hicieses no te pasaría por alto a qué apunta y con qué intención. Toda sátira lleva mensaje. Con Allen pasa aquello de los que se quadan mirando el dedo en vez de lo que señala.
Un saludo.

Brian ha dit...

Doncs no, no m'ha decebut; i no l'he trobat ni fluixeta ni avorrida. Tot el contrari, manté el ritme de principi a fi i ho fa sense haver de recórrer a trucs ni focs d'artifici. El problema de l'Allen és que genera masses expectatives. Li passa com al trapezista (o com el Fernando Alonso o el Barça de Guardiola, si preferiu el símil esportiu) al que el públic li demana una i un altre vegada el encara més difícil i, tenint en compte que ja te una edat, un dia podria trencar-se la crisma. Afortunadament sap agafar-s'ho bé, i, als que l'empenyen cap el triple salt mortal, els hi diu, amb flegma anglosaxona, que ell va escrivint guions i fent pel·lícules, i que unes li surten millor i altres pitjor. (I no ho diu, però se li endevina, que qui en sàpiga més que s'arremangui i ho demostri). Això sí, si jo li hagués de donar un consell li diria tot el contrari: prengui-s'ho en calme mestre, i alliberis d'aquesta obligació autoimposada de fer una pel·lícula cada any.

La pel·lícula, una de les més corals pel que puc recordar, és una tragicomèdia bastant en la seva línia. Però això no vol dir, com se'l sol acusar de manera bastant superficial, que sempre faci "la mateixa pel·lícula". El que fa és retratar la vida utilitzant, ara la metàfora, ara la caricatura, ara la ironia. Però sempre, per sota de l'aparent histrionisme i l'exageració, planen uns personatges que son el prototipus d'aquesta fauna que no és altre que la fauna humana. És clar que son exagerats, però ho son en la manera i el la mesura en que ho son els maquillatges de la òpera o les màscares del teatre grec, perquè l'única manera de que els espectadors del galliner percebin la expressió facial és exagerant la ganyota fins a la caricatura. En quan al fil conductor d'aquesta tragicomèdia, jo diria que es pot resumir en aquella dita anglesa que diu que "la gespa del veí sempre sembla més verda".

Allau ha dit...

En Brian té accions al negoci d'en Roures. Si no, no m'ho explico.

Ara, més seriosament, "hi ha gustos per tot".

U.Q.F. ha dit...

Veurem què ens ofereix l'any vinent, doncs. Si encara correm per aquí els mateixos, en podrem seguir parlant. :)
Salut.