S'ha consolidat un objecte periodístic anomenat "les xarxes socials" que és al mateix temps subjecte i objecte, en tant que és font d'informació consultada i és al mateix temps objecte de notícia. És freqüent que en premsa -escrita o digital- apareguin titulars del tipus "les xarxes socials desaproven x" o "les xarxes socials bullen en relació a y". Val a dir que x i y poden -i solen- ser qüestions de la màxima irrellevància, per bé que les xarxes socials -en endavant les XS- també s'atreveixen amb temes d'importància cabdal, perquè els nòduls de les XS no dubten a considerar-se aptes per a prendre posició respecte a qualsevol tema de l'ordre que sigui. Jo, de totes formes, des d'aquí sostinc que el combustible que fa carburar aquest macro-ens de la comunicació ciber-espaial -les putes XS- no és més que l'estupidesa humana passada per tres destil·lacions per acabar esdevenint definitivament -i espantosament- pura. La imbecil·litat de la massa finalment ha trobat en les XS el cadafal des d'on lluïr-se amb la més impúdica de les pornografies de l'atreviment.
Metafòrica Paràbola:
En aquell temps el guardià del Zoo va decidir retirar de la gàbia de l'animaló aquell cartell on hi deia "No doneu menjar als animals". La mesura fou molt ben acollida, perquè a tots els visitants, nens i pares, els feia molta il·lusió donar menjar a la bestiola. Fins a aquell moment havien entès que en la salut alimentària de la bestiola només hi podia intervenir l'entès, el cuidador de la bestiola, que havia llegit molts llibres sobre el que convé i no convé que mengin els animalons. Però ai, el gest de llançar una porció d'aliment a la bestiola havia de ser tan bonic, tan tendre, i venia tant de gust...
Els visitants de la bestiola foren feliços contribuïnt a l'alimentació de la bestiola. Li llançaren, de primer, fruits secs i verdura crua, però ben aviat s'atreviren amb patates fregides amb ketchup, amb trossos de salsitxa de frankfurt, amb bollicaos, tigretons i panterarosas, amb sobrets de sucre que sobraven del cafè amb llet que prenien a la glorieta del Zoo, amb tota classe de txutxes, amb xiclets, amb monedes de dos cèntims d'€ i amb excrements de gos que trobaven per les immediacions de la gàbia de la pobra bestiola, que amb tota la innocència engolia i engolia. Era lliure la forma com alimentessis l'animaló, aquí residia l'encant i el sentit de tot plegat.
L'animaló es convertí en la Bèstia, una mena de criatura voraç que s'ho empassava tot, que ho trobava bo, i que de mica en mica anà creixent de forma desmesurada i amorfa. Les capacitats cerebrals de la Bèstia es veieren alterades, i es tornà un ésser potencialment perillós. Passava del sopor a la ira, i els índex d'intoxicació els tenia tan disparats que semblava que li havien d'explotar per via ocular. La gent començà a tenir por de la bèstia, però no podien deixar d'alimentar-la, perquè alimentar-la era l'única cosa que els feia sentir importants.
Un funest matí de diumenge la Bèstia rebentà literalment la gàbia, i sortí a camp obert, i devorà tothom, grans i petits, joves i vells, tot i que aquests darrers clamaven que ells ja ho deien que tot allò passaria, i perjuraven que ells mai no havien llançat ni una trista llavor de girasol a la bestiola quan era bestiola -dada absolument falsa. I quan la Bèstia s'hagué menjat tothom, com que encara tenia gana, intentà, presa d'una follia definitiva, devorar-se a si mateixa. Final ment morí esventrada, i tots els sucs del seu interior s'escamparen per terra. El bon sol primaveral trigà ben bé deu dies a assecar aquell enorme femer.
Des d'un prat llunyà una Vaca, que ho havia vist tot, sacsejà el cap en senyal de resignació. Girà cua i se n'anà, a pensar.
