Tot, en la vida, si pot ser, que quedi en empat. Si hi ha d'haver victòria, si us plau, que sigui per la mínima, que les golejades solen ser humiliants, i no hi ha ningú que suporti les humiliacions més enllà d'un límit. Si excedim els límits, crearem ressentits. Els ressentits són els dolguts amb la superioritat mal exercida dels guanyadors, que en el mal ús d'una superioritat descomunal, d'un poder excessivament gran, perden tota la honorabilitat, la que és consubstancial al fet de ser home. Aquests, per vergonya seva, són superiors, però no són Senyors, perquè els qui són senyors no humilien. I ens calen senyors, no prepotents.
En aquell temps hi hagué uns homes poderosos, però que no foren prou senyors, tot i que se'n feien dir. El seu poder l'exercien fent pobres altres homes, sense donar-los mai la possibilitat de deixar-ne de ser. La prepotència d'aquests homes, doncs, generà hordes de ressentits, i amb raó. El ressentiment no és dolent. El ressentiment és la ràbia que fa aguantar el tipus, perquè si no existís el ressentiment la humiliació esdevindria una tristesa tan profunda que seria anorreadora. La tristesa mata, i el desencís també. Sàvia com és la natura, les capgira. I el ressentit viu en l'infern de la ràbia, però viu.
Algú s'adonà que els poderosos d'aquell temps tenien uns ajudants de cambra que els feien una feina molt i molt valuosa: la de fer creure al pobre que la seva condició li conferia un plus de superioritat. I s'encarregaven de benaurar el pobre, ficant-li al cap l'absurda aberració que essent el darrer, acabaria sent el primer. Dir-li al pobre que és benaurat és d'una baixesa que no té nom.
I al capdavall, algú que ja en tenia els nassos plens de tanta farsa va preguntar al Cap dels Ajudants de Cambra:
-I tot això, en nom de qui dius que m'ho dius?
Llavors, l'Ajudant de Cambra digué el Nom.
I fou el Nom qui al final hi sortí perdent, essent qui menys culpa en tenia.
Estiguin pletòrics.
Estiguin pletòrics.
