Em trobava al Quimet d'Horta, una matí de març, assolellat però ventós, escrivint la fitxa d'en Brian. Estava recordant com va arribar fins a aquests verals, per casualitat, a principis del més de Gener, de rebot, seguint el rastre d'un misteriós link d'Arcadi Espada, que remetia fins a "Un que vigila", i com des d'aleshores no ha deixat d'acompanyar-nos.
Recordaba també que Brian havia dit, al seu bloc, que a “Un que vigila” havia descobert un petitíssim sistema itèmic -ell en deia un cluster- que d'entrada l'havia sorprès, o cridat l'atenció per algun motiu; ves a saber, potser perquè hi va veure una mena de freakisme de fons, potser per l'entusiasme amb què en aquella temporadeta ens preníem tots plegats les coses... ves a saber què va veure; el cas és que, passat el temps, es pot dir que ha acabat convertint-se en part integrant d'aquest cluster, amb tot el que comporta.
Escrivia també que si algú va de visita al bloc d'en Brian, "Sin prisas pero con pausas", podrà llegir, en el seu perfil, una declaració inicial força contundent: "No soy un blogger". Amb el pas del temps, benvolgut Brian, és obvi que aquesta afirmació ha esdevingut del tot inexacta. En Brian és un blogger nat, que es mou com peix a l'aigua en aquest entorn cibernètic; ha visitat molts dels blocs que aquí hem sotmès a crítica, aportant la seva opinió d'ítem bregat; s'ha prodigat activament pels blocs de l'entorn, duent a terme labors de scout, mirant per aquí i per allà, suggerint fitxes, deixant comentaris. Em fa tot l'efecte que jugant a blocs s'ho ha d'haver passat bé, i ben segur que se'n seguirà passant. A més de tot això, ha potenciat l'activitat al seu propi espai, un xalet ben arreglat, polit, cuidat, dirigit amb rigor i criteri, amb temàtica de fons, interès i filosofia de la casa.
Tot això estava escrivint, ja de cara al migdia, degustant una cerveseta i les millors braves de Barcelona, quan s'han precipitat certs esdeveniments.
Disculpa, Brian, però en aquest punt m'és del tot necessari canviar el fil del relat i exposar fets crucials que marcaran el curs futur d'"U.Q.V. Security". Em tranquilitza pensar que mai t'han fet nosa les cròniques de les petites trifulques dels nostres ítem-personatges, aquests que han corregut per aquest escenari durant aquest temps, les nostres irrisòries aventuretes, els nostres estrafolaris episodis, que al capdavall han sigut tan nostres perquè són els únics que hem tingut.
Ha passat, que a mig escriure, m'ha trucat la Tània.
-Damien, vine de seguida. El Boris està extranyíssim. No parla, està com catatònic. No li trec res del que li passa, només és capaç de dir "que vingui el Damien. Que vingui el Damien..."
-Però a veure, on sou?
-A l'oficina. El tinc aquí, assegut a una cadira, amb la mirada inexpressiva. Està en estat de xoc.
-No us mogueu, sóc al Quimet. Ara vinc.
El Quimet està a uns deu minuts de l'oficina de "U.Q.V. Security", situada en uns baixos del curs mitjà del carrer Hedilla. Pujo a peu, a bon pas, malgrat els cops d'aire que em venen en contra. Vaig preguntant-me què pot haver passat, però tampoc vull que se m'oblidin els punts de la fitxa d'en Brian que he deixat a mitges, punts que vull tocar inexcusablement. No se'm pot oblidar dir, per exemple, que el Brian sempre ha marcat un to de qualitat en les seves intervencions, i que li ho agraeixo; intervencions ponderades des del coneixement i arrodonides per la perspectiva personal; tot i ser amant del debat civilitzat, sense sobresalts, és d'aquells que no renuncia a fer valdre la raó, quan hi creu, defensant-la, amb el punt d'amor propi que tenen quasi tots els bloggers; que sempre que ha pogut ha posat el contrapunt a les meves fitxes, fet plausiblement necessari; el factor de correcció, la contraòptica.
Arribo a l'oficina. Veig la Tània, entre preocupada i fastiguejada per la situació.
-Per fi, Damien. A veure si el Boris d'una vegada diu el què li passa...
El Boris, efectivament, presenta les constants comunicatives d'una pedra pómez.
-Boris, parla, home -li dic. De què es tracta? Què tens?
Em mira. En els seus ulls hi ha una extranya barreja d'emoció, d'alegria, de terror, d'incredulitat.
-Damien... som rics.
-Què?? -diem, a l'unisò, la Tània i jo. El Boris ens agafa la mà.
-Rics, estimats meus... som rics. Immensament rics. Damien, ja saps que últimament feia la quiniela....
-No fotis que l'has encertat? -dic jo.
-Sí. Un pleno al quince.
-Home, amb això no sé si pots dir que som "immensament" rics...
-És que encara hi ha més... recordes quan vam anar a Ocata, que per fer temps mentre fitxaves el Sr. Luri em vas manar que tirés una primitiva?
-Sí, però no ho vaig dir seriosament...
-Et vaig fer cas, però un cop jugada me'n vaig oblidar. Avui m'ha tornat a la memòria. He comprobat la combinació guanyadora, i resulta que també la vaig encertar. Aquí sí que estem parlant d'una veritable suma... Som molt rics, Damien...
Es treu d'una butxaca les dues butlletes, i me les allarga. Ràpidament faig les comprovacions per internet, i efectivament, tenen el premi màxim. Dic en veu alta la xifra total d'euros, i de primer ens ve vertigen; deprés ens envaeix una mena d'histèria, i fem com aquells gàngsters de poca monta de les sèries barates que llençaven els bitllets de dòlar enlaire, i cridaven "somos ricos, ricos", amb la diferència que nosaltres fem voleiar les dues paperetes; amb tan mala sort que per un inoportú corrent d'aire que ve de la finestra del pati, on tenim el lavabo i la cuina, les butlletes s'esmunyen per la finestra oberta que dóna al carrer. Sortim d'estampida, i encara les veiem voleiar. Saltem, al mig de la calçada, per atrapar-les al vol. Però ens hem d'apartar perquè baixa l'autobús de TMB de la línia 185, el que va fins a la plaça d'Eivissa. Les butlletes s'enclasten al parabrises de l'autobus, i la nostra fortuna es desplaça carrer Hedilla avall, a tota velocitat.
Correm, a ple pulmó. Maleïm totes les cigarretes que ens hem fumat, perquè l'autobús ens pren avantatge. Però no desistim, i correm, cada cop més depressa. El Boris ja és al nivell de la finestreta del conductor. Tot corrent, dóna cops al vidre amb el palmell. El conductor disminuex la velocitat del vehicle, i veig el Boris, fent gala de dots i audàcies de stunt-man de Hollywood, saltar i aferrar-se al neteja-parabrises de l'autobus amb una mà, engrapant amb la mà lliure les butlletes de la sort. L'autobús, en aquest punt, s'atura. De fet, s'hauria aturat igualment, perquè a la part final del carrer Hedilla té un senyal de stop. Arribem, la Tània i jo, treient el fetge per la boca, i sentim la bronca que el conductor, i part del passatge, li està fotent al Boris. Entre tots li demanem mil disculpes... i el 185 segueix el seu curs. Tornem a ser rics.
-Porta cap aquí les butlletes! -s'imposa la Tània, respirant amb dificultat, igual que jo. -Jo les guardo, que vosaltres sou com les criatures.
Això és el que va passar, Brian. Total, que com que estàvem al costat del Mifer, ens vam asseure a la terrasseta, a descansar, i a digerir la nostra nova condició de potentats. Bé, de nou-rics, però tant se val.
El Boris i la Tània van començar a fer volar coloms sobre la nostra vida futura, però jo vaig agafar un tovalló de paper i vaig acabar d'anotar els punts que em faltaven per completar la teva fitxa. Vaig anotar "anglòfil" i "home de ciències que estima les lletres i pensa la política"; “ítem que triant l'avatar Brian ens vol dir que, o tot és una mica broma, o que les obsessions juguen males passades..." que ho preguntin, sinó, al Brian de veritat.
Plego el tovalló. Somric mentre me'l guardo, a la butxaca de la camisa, pensant que el factor “casualitat”, el factor “atzar”, mou els fils a qualsevol nivell.
O potser val més pensar que “Dios los crea y ellos se juntan”?
Molta salut, Brian.
P. S. : Entre glops de cervesa, el Boris deia que volia comprar una baronia, o un marquesat, alguna propietat d'algun aristòcrata vingut a menys, i que ens instal·léssim tots tres al corresponent palau, masia o castell. I que deixessim enrera, definitivament "U.Q.V. Security"; talment, vaig pensar, com Tintin, Milú i el Capità Haddock, instal·lats al castell de Moulinsart, renunciant a perpetuitat a qualsevol mena d'aventures, però sense poder-se desempallegar de noves i inesperades trifulques... Uf, quina mandra, voler-te retirar i que et sorgeixin noves trifulques... espero que no passi. Però això ja no dependrà de nosaltres, sinó de Les Mans Que ens Dibuixen. No som més que personatges.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Adreça:
amontblog.blogspot.com
dimecres, 31 de març del 2010
dilluns, 29 de març del 2010
Fitxa 56: Mercè Escarrà
Bé, avui comença el comptre enrera. Això es va acabant, senyors, i d'aquí a uns quants dies aquest bloc ja serà història. Conforme als passos necessaris del desplegament del Gran Pla, avui entrem en la recta final.
La fitxa d'avui serà, segurament, la darrera en què reprovo l'ítem de forma general. A partir d'ara, mentre es vagin escolant els darrers grans de sorra, coll avall pel rellotge de vidre, tot serà una mica diferent, com de final de sobretaula, com quan després dels cafès i els Jack Daniels' el convidat, de mica en mica, comença marxar.
Avui li toca el rebre a la Mercè Escarrà, articulista d'"El Matí Digital".
Però abans de començar, un petit apunt.
Al pati de la Biblioteca de Can Mariné hi ha, sota el relotge de sol, una escultura. Es diu "El malson de la Ventafocs". És un homenatge a totes les dones maltractades.
I ara, la fitxa.
No passa res si hom vol escriure apostat darrera la metralladora fulmina-progres. No passa res si algú es vol erigir en martell implacable de sociates, feministes, bonistes, abortistes, ecologistes, multiculturalistes. No passa res, Mercè. Escrius a la Casa Gran dels Valors Fonamentals. Ni passa res ni és cap sorpresa. Si un va a llegir al País de les Llumeneres, El Matí digital, un ja saps amb què es trobarà.
Però Mercè, estàs publicant en un mitjà estandaritzat, que passa per ser una publicació digital. D'acord, "digital", però en qualsevol cas, una publicació periòdica, formal, mínimament estandaritzada... Per favor, doncs, que passes per articulista. Perquè periodista ja no m'atreveixo a dir-ho... El Matí Digital no sembla enfocar-se cap al periodisme, més aviat cap a la difusió d'opinions polítiques. Molt bé. Així doncs, el requisit per escriure-hi quin és: tenir metralladora i "carguillo" polític? No cal res més? Només un bon ra-ta-ta-ta-ta-ta i avall? En fi, sigui com sigui, Mercè Escarrà fa d'articulista, o columnista, digues-li com vulguis. I el columnista ha de tenir opinió, només faltaria. Si jo l'pinió no te la qüestiono, per bé que ben pocs cops la comparteixi. Jo qüestiono sota quines condicions ens posem a fer de periodistes, o d'articulistes, o de columnistes, o de comunicadors....
Que ja no ensenyen a redactar, en les institucions d'ensenyament d'aquest país? I el més fort que em pregunto: que no us fa una prova de redacció, el senyor Capdevila, abans d'incorporar-vos a la plantilla? De debò, és que m'estava semblant llegir la prosa de l'Adrià Izard (un nen de quart d'ESO). Aquesta prosa a batzegades, sense ritme, ortopèdica, asimètrica, mal puntuada, guerxa, coixa per totes bandes... de debò, quina cosa més crispant... Si hom vol ser martell d'heretges, almenys que la prosa sigui atronadora. Si hom vol ser estilet d'Ideologies Equivocades, almenys que tingui una ploma esmolada, no un matxet. I pot semblar que darrerament l'ítem-Escarrà s'està redreçant un pelet, però el to general del que li he llegit -una bona quantitat de textos- respon a les mancances que he indicat. Reitero la crítica: si hom vol ser columnista, si més no que arribi a uns mínims de qualitat en redacció.
La casualitat va voler que, saturat de la carraca de l'ítem-Escarrà, anés a llegir l'Yves Sauvignac, i vaig notar com un alleujament immediat, com un ruixat de frescor, com una copa de Vicy Catalán després d'un dinar copiós... com una frega balsàmica recorrent la pell irritada pel paper de vidre.... No els enganyo, ni tan sols vaig atendre a què deia, el Sauvignac, només passava la vista per les lletres i sil·labejava, però fou com el retorn a la suavitat, a la ondulació, a la corba, a la síncopa i el contratemps, a la subdominant que es tensa en la dominant i resol a la tònica, per quinta descendent, i llavors tot descansa, com si fos música.
Sempre m'he preguntat amb qui han empatat, aquestes figuretes que escriuen sota teulades on suposadament es menja calent, i que ho fan tan malament. Mai no he entès l'interès a contractar Terminators. D'acord, són mortífers, però fins i tot les convencions de la guerra desaconsellen l'us de bombes de fragmentació. Si us plau, de tant en tant s'agraeix alguna cosa més fina, algún floret, algun sabre...
Però en fi, és la trinxera política, és la guerra dels "som els bons i guanyarem", i com també es diu, en l'amor i en la guerra tot s'hi val... Però vaja, si hi ha gent a qui es llegeix per com diu les coses, independentment del què digui, hi estiguis d'acord o no, també hi ha gent que és llegida pel que diu, o més aviat pel "contra qui diu", independentment de com ho digui. Però sembla que a Internet aquestes coses no importin tant com, per exemple, importen sobre el paper imprès, el pobre paper imprès que diuen que té els dies comptats. A veure si amb la mort del paper acabarà per morir també un bon tros del compromís amb la qualitat.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: patent
Humor: inexistent
Adreça:
www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1229
La fitxa d'avui serà, segurament, la darrera en què reprovo l'ítem de forma general. A partir d'ara, mentre es vagin escolant els darrers grans de sorra, coll avall pel rellotge de vidre, tot serà una mica diferent, com de final de sobretaula, com quan després dels cafès i els Jack Daniels' el convidat, de mica en mica, comença marxar.
Avui li toca el rebre a la Mercè Escarrà, articulista d'"El Matí Digital".
Però abans de començar, un petit apunt.
Al pati de la Biblioteca de Can Mariné hi ha, sota el relotge de sol, una escultura. Es diu "El malson de la Ventafocs". És un homenatge a totes les dones maltractades.
I ara, la fitxa.
No passa res si hom vol escriure apostat darrera la metralladora fulmina-progres. No passa res si algú es vol erigir en martell implacable de sociates, feministes, bonistes, abortistes, ecologistes, multiculturalistes. No passa res, Mercè. Escrius a la Casa Gran dels Valors Fonamentals. Ni passa res ni és cap sorpresa. Si un va a llegir al País de les Llumeneres, El Matí digital, un ja saps amb què es trobarà.
Però Mercè, estàs publicant en un mitjà estandaritzat, que passa per ser una publicació digital. D'acord, "digital", però en qualsevol cas, una publicació periòdica, formal, mínimament estandaritzada... Per favor, doncs, que passes per articulista. Perquè periodista ja no m'atreveixo a dir-ho... El Matí Digital no sembla enfocar-se cap al periodisme, més aviat cap a la difusió d'opinions polítiques. Molt bé. Així doncs, el requisit per escriure-hi quin és: tenir metralladora i "carguillo" polític? No cal res més? Només un bon ra-ta-ta-ta-ta-ta i avall? En fi, sigui com sigui, Mercè Escarrà fa d'articulista, o columnista, digues-li com vulguis. I el columnista ha de tenir opinió, només faltaria. Si jo l'pinió no te la qüestiono, per bé que ben pocs cops la comparteixi. Jo qüestiono sota quines condicions ens posem a fer de periodistes, o d'articulistes, o de columnistes, o de comunicadors....
Que ja no ensenyen a redactar, en les institucions d'ensenyament d'aquest país? I el més fort que em pregunto: que no us fa una prova de redacció, el senyor Capdevila, abans d'incorporar-vos a la plantilla? De debò, és que m'estava semblant llegir la prosa de l'Adrià Izard (un nen de quart d'ESO). Aquesta prosa a batzegades, sense ritme, ortopèdica, asimètrica, mal puntuada, guerxa, coixa per totes bandes... de debò, quina cosa més crispant... Si hom vol ser martell d'heretges, almenys que la prosa sigui atronadora. Si hom vol ser estilet d'Ideologies Equivocades, almenys que tingui una ploma esmolada, no un matxet. I pot semblar que darrerament l'ítem-Escarrà s'està redreçant un pelet, però el to general del que li he llegit -una bona quantitat de textos- respon a les mancances que he indicat. Reitero la crítica: si hom vol ser columnista, si més no que arribi a uns mínims de qualitat en redacció.
La casualitat va voler que, saturat de la carraca de l'ítem-Escarrà, anés a llegir l'Yves Sauvignac, i vaig notar com un alleujament immediat, com un ruixat de frescor, com una copa de Vicy Catalán després d'un dinar copiós... com una frega balsàmica recorrent la pell irritada pel paper de vidre.... No els enganyo, ni tan sols vaig atendre a què deia, el Sauvignac, només passava la vista per les lletres i sil·labejava, però fou com el retorn a la suavitat, a la ondulació, a la corba, a la síncopa i el contratemps, a la subdominant que es tensa en la dominant i resol a la tònica, per quinta descendent, i llavors tot descansa, com si fos música.
Sempre m'he preguntat amb qui han empatat, aquestes figuretes que escriuen sota teulades on suposadament es menja calent, i que ho fan tan malament. Mai no he entès l'interès a contractar Terminators. D'acord, són mortífers, però fins i tot les convencions de la guerra desaconsellen l'us de bombes de fragmentació. Si us plau, de tant en tant s'agraeix alguna cosa més fina, algún floret, algun sabre...
Però en fi, és la trinxera política, és la guerra dels "som els bons i guanyarem", i com també es diu, en l'amor i en la guerra tot s'hi val... Però vaja, si hi ha gent a qui es llegeix per com diu les coses, independentment del què digui, hi estiguis d'acord o no, també hi ha gent que és llegida pel que diu, o més aviat pel "contra qui diu", independentment de com ho digui. Però sembla que a Internet aquestes coses no importin tant com, per exemple, importen sobre el paper imprès, el pobre paper imprès que diuen que té els dies comptats. A veure si amb la mort del paper acabarà per morir també un bon tros del compromís amb la qualitat.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: patent
Humor: inexistent
Adreça:
www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1229
dissabte, 27 de març del 2010
Fitxa 55: Lluís Foix
Els qui m'hagin anat llegint tot aquest temps potser sabran que hi ha una persona per qui tinc un respecte reverencial. És en Jacob, avui un jubilat vallesà, però que en altre temps fou una figura cabdal en la meva vida i la d'altra gent; una figura enorme, potent, un cúmul de virtuds; l'encarnació de la sensatesa i la clarividència.
En Jacob és l'ombra allargada que sempre acompanya els meus passos, encara que la meva brúixola a vegades porti la polaritat invertida.
Avui he parlat amb ell, per telèfon. El truco amb certa regularitat, molts cops tan sols per saber com està, ell i la seva dona, l'Asunsión. M'explica que ja té quasi enllestit el sistema de rec gota-a-gota per a les seves jardineres i parterres; que el jardí en va sortir prou ben parat, de la nevada; m'explica que l'Asunsión està tota excitada, contenta perquè diu que aviat tornaran a manar els seus; el seu idolatrat Senyor Mas i la gent de CiU, que com diu ella, quan els veu per la tele "és com si estigués veient els de casa". En Jacob diu que sí, que potser guanyarà, però que els equilibris que haurà de fer per arribar a la presidència seran interessants de veure.
I així, la conversa, entre especulacions i anècdotes, acaba fent un tomb cap a les nostres coses, i concretament cap al tema del Gran Pla.
-Damien, com progressa, el Gran Pla?
Quan en Jacob em pregunta, em passa que les respostes m'apareixen més nítides.
-Pel que fa a terminis, es va acomplint sense massa problemes. Les etapes van vencent, una darrera l'altra. I pel que fa a la consecució d'objectius... he detectat petits brots verds, prometedors, però es troben encara en un estat massa tendre. El Pla és fins a cert punt utòpic.
-Això ja ho sabíem. Segurament els terminis que vas establir són massa curts, per uns objectius tan ambiciosos. Però no passa res. Recorda el que t'he he dit més d'un cop, que el Gran Pla té valor en si mateix, té vigència sempre, i pot desplegar-se més enllà dels límits d'Internet.
-I així serà. Bé que ho saps.
-I pel que fa als teus objectius personals, què me'n dius?
-S'estan acompint de sobres.
-Doncs no cal que et digui res més.
Els buids de discurs d'en Jacob, fins i tot els seus silencis, van sempre carregats d'eloqüència. No sé com s'ho fa.
I quan penjo m'assec una estona, i penso. I em poso, un cop més, a fitxar. Aquest cop, amb el pensament que encara penja de la veu intemporal d'en Jacob, la ment se me'n va sola fins a Lluís Foix.
Lluís Foix, periodista veterà. Periodista semi-retirat i blogger, que no fa pas gaire ha canviat l'aspecte del seu bloc. El d'abans era una modestíssima plantilla de blogspot, una plantilla semblant a aquesta, que li donava un aire de proximitat, però que segons com també li donava cert aspecte amateur. En canvi, el seu bloc d'ara té una aparença força més professional; més de periodista significat. Fins i tot recorda aquells blocs d'ex-president que també circulen.
Però tant en l'antic format com en el nou hi tenim el Foix amb voluntat de reivindicar, fonamentalment, les idees de progrés, llibertat, independència personal i servei al col·lectiu.
Ens ha semblat constatar que Foix és un molt bon coneixedor del context polític internacional, i que és un analista moderat, pausat, en la línia de la sensatesa i el sentit comú, pensant en redreçar el que no funciona o és susceptible de millora; en un retorn a la lògica elemental de les coses. És elemental, per exemple que l'Estat no deixi a la intempèrie els seus ciutadans, siguin quines siguin les circumstàncies. Nevades, o el que sigui. Hi estem d'acord. L'Estat té la obligació de concebre els ciutadans com a subjectes portadors de drets i deures, i, per damunt de tot, mereixedors de justícia, i no els ha d'abandonar a la seva sort, ni com a súbdits del Rei Mercat ni com a víctimes de la incompetència, pròpia -estatal- o aliena.
Des d'una concepció moderada del liberalisme, Foix no aboga per la privatització de sectors clau, aquells que han de garantir el benestar bàsic; aigua i llum, posem per cas. En el terreny polític, Foix reivindica la figura del polític vocacional, aquell a qui les circumstàncies han empès a fer-se càrrec de la cosa pública, però que sempre ha de tenir la capacitat, quan calgui, de tornar a la seva antiga professió. Això, diu, li ha de permetre jugar un rol independent i lliure, a diferència del polític professional que només sap viure del càrrec. De la mateixa manera, i servint-se d'exemples extrets de la política anglosaxona, proposa que el polític se senti més en la obligació d'atendre a la sensibilitat dels seus electors directes que no pas a la disciplina de vot del partit. Un cop més, la referència al ciutadà, el nucli conceptual de la polis.
Ens ha semblat llegir, per tot plegat, un home sensat, gens pretenciós, que no vol descobrir genialitats, a aquestes alçades, ni trencar res, ni revolucionar ni saccsejar amb aires d'espabilat de la classe, a l'estil d'aquells típics que donen per rucs els qui no valoren les seves audacies mentals, i que et miren sempre amb ull de tauró i gest provocador. Res d'això. M'imagino, en aquest sentit, que l'edat i l'experiència hi fa molt.
N'hi ha que volen menjar-se el món, o descobrir contínuament la sopa d'all, o fer bots de hooligan, o xupar càmera; o totes quatre coses alhora; i n'hi ha, com ens explica Foix, que se senten satisfets -ell mateix- podent fer passejades entre ametllers de flor precoç, quan el terra és nevat, i patir per si la desmesura de voler florir abans d'hora no comportarà un preu massa alt per a la flor atrevida.
És, per cert, una molt bona metàfora per acabar.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
infocom22.com/foixblog/
En Jacob és l'ombra allargada que sempre acompanya els meus passos, encara que la meva brúixola a vegades porti la polaritat invertida.
Avui he parlat amb ell, per telèfon. El truco amb certa regularitat, molts cops tan sols per saber com està, ell i la seva dona, l'Asunsión. M'explica que ja té quasi enllestit el sistema de rec gota-a-gota per a les seves jardineres i parterres; que el jardí en va sortir prou ben parat, de la nevada; m'explica que l'Asunsión està tota excitada, contenta perquè diu que aviat tornaran a manar els seus; el seu idolatrat Senyor Mas i la gent de CiU, que com diu ella, quan els veu per la tele "és com si estigués veient els de casa". En Jacob diu que sí, que potser guanyarà, però que els equilibris que haurà de fer per arribar a la presidència seran interessants de veure.
I així, la conversa, entre especulacions i anècdotes, acaba fent un tomb cap a les nostres coses, i concretament cap al tema del Gran Pla.
-Damien, com progressa, el Gran Pla?
Quan en Jacob em pregunta, em passa que les respostes m'apareixen més nítides.
-Pel que fa a terminis, es va acomplint sense massa problemes. Les etapes van vencent, una darrera l'altra. I pel que fa a la consecució d'objectius... he detectat petits brots verds, prometedors, però es troben encara en un estat massa tendre. El Pla és fins a cert punt utòpic.
-Això ja ho sabíem. Segurament els terminis que vas establir són massa curts, per uns objectius tan ambiciosos. Però no passa res. Recorda el que t'he he dit més d'un cop, que el Gran Pla té valor en si mateix, té vigència sempre, i pot desplegar-se més enllà dels límits d'Internet.
-I així serà. Bé que ho saps.
-I pel que fa als teus objectius personals, què me'n dius?
-S'estan acompint de sobres.
-Doncs no cal que et digui res més.
Els buids de discurs d'en Jacob, fins i tot els seus silencis, van sempre carregats d'eloqüència. No sé com s'ho fa.
I quan penjo m'assec una estona, i penso. I em poso, un cop més, a fitxar. Aquest cop, amb el pensament que encara penja de la veu intemporal d'en Jacob, la ment se me'n va sola fins a Lluís Foix.
Lluís Foix, periodista veterà. Periodista semi-retirat i blogger, que no fa pas gaire ha canviat l'aspecte del seu bloc. El d'abans era una modestíssima plantilla de blogspot, una plantilla semblant a aquesta, que li donava un aire de proximitat, però que segons com també li donava cert aspecte amateur. En canvi, el seu bloc d'ara té una aparença força més professional; més de periodista significat. Fins i tot recorda aquells blocs d'ex-president que també circulen.
Però tant en l'antic format com en el nou hi tenim el Foix amb voluntat de reivindicar, fonamentalment, les idees de progrés, llibertat, independència personal i servei al col·lectiu.
Ens ha semblat constatar que Foix és un molt bon coneixedor del context polític internacional, i que és un analista moderat, pausat, en la línia de la sensatesa i el sentit comú, pensant en redreçar el que no funciona o és susceptible de millora; en un retorn a la lògica elemental de les coses. És elemental, per exemple que l'Estat no deixi a la intempèrie els seus ciutadans, siguin quines siguin les circumstàncies. Nevades, o el que sigui. Hi estem d'acord. L'Estat té la obligació de concebre els ciutadans com a subjectes portadors de drets i deures, i, per damunt de tot, mereixedors de justícia, i no els ha d'abandonar a la seva sort, ni com a súbdits del Rei Mercat ni com a víctimes de la incompetència, pròpia -estatal- o aliena.
Des d'una concepció moderada del liberalisme, Foix no aboga per la privatització de sectors clau, aquells que han de garantir el benestar bàsic; aigua i llum, posem per cas. En el terreny polític, Foix reivindica la figura del polític vocacional, aquell a qui les circumstàncies han empès a fer-se càrrec de la cosa pública, però que sempre ha de tenir la capacitat, quan calgui, de tornar a la seva antiga professió. Això, diu, li ha de permetre jugar un rol independent i lliure, a diferència del polític professional que només sap viure del càrrec. De la mateixa manera, i servint-se d'exemples extrets de la política anglosaxona, proposa que el polític se senti més en la obligació d'atendre a la sensibilitat dels seus electors directes que no pas a la disciplina de vot del partit. Un cop més, la referència al ciutadà, el nucli conceptual de la polis.
Ens ha semblat llegir, per tot plegat, un home sensat, gens pretenciós, que no vol descobrir genialitats, a aquestes alçades, ni trencar res, ni revolucionar ni saccsejar amb aires d'espabilat de la classe, a l'estil d'aquells típics que donen per rucs els qui no valoren les seves audacies mentals, i que et miren sempre amb ull de tauró i gest provocador. Res d'això. M'imagino, en aquest sentit, que l'edat i l'experiència hi fa molt.
N'hi ha que volen menjar-se el món, o descobrir contínuament la sopa d'all, o fer bots de hooligan, o xupar càmera; o totes quatre coses alhora; i n'hi ha, com ens explica Foix, que se senten satisfets -ell mateix- podent fer passejades entre ametllers de flor precoç, quan el terra és nevat, i patir per si la desmesura de voler florir abans d'hora no comportarà un preu massa alt per a la flor atrevida.
És, per cert, una molt bona metàfora per acabar.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
infocom22.com/foixblog/
dijous, 25 de març del 2010
Fitxa 54: Josep Anglada
Els baby-boomers encara no som vells, per la qual cosa ens pensem que encara som joves. Però d'aquí a quinze anys ho començarem a ser, tot i que davant d'aquest fet ens quedarem absolutament perplexos, com si no hagués de poder ser, després de tants anys fent de la joventut un leit-motiv. I d'aquí a vint-i-cinc anys ja serem definitivament vells, però una mena de vells amb ínfules de jove, una mena de rèpliques estrambòtiques de Mick Jagger, perseverants en l'obsessió pel dret a l'oci i a la bona vida, volent viure com a reis, que és tal com hem viscut sempre.
El problema és que serem molts; una insufrible tropa de vells, el col·lectiu més nombrós que hi haurà.
I qui ens mantindrà? Qui ens pagarà la pensió? Es necessitarà una base productiva demogràficament àmplia, molt àmplia, suposo. Abaix o al mig n'hi haurà d'haver molts que penquin, perquè a dalt serem també molts, però improductius. Hi ha qui diu que aquesta base productiva s'haurà de nodrir d'immigrants i dels seus fills, aquells fills que sembla que els autòctons ens resistim a tenir.
Però aquesta opció... treguem-nos-la del cap, perquè gràcies a les tesis d'Anglada tots els immigrants ja seran fora.
Josep Anglada, el controvertit líder de Plataforma per Catalunya. Un senyor que té bloc, i que dóna la impressió que se'l va escrivint, com pot, ell solet, marcant les planíssimes i escassíssimes línies de la seva orientació política: canya als polítics convencionals -especialment els del consistori de Vic- i l'eliminació de la immigració massiva, que ell qualifica d'invasió.
Anglada, no obstant, reitera en més d'una ocasió que ell no és ni xenòfob ni racista: que ell només vol que als de fora se'ls deixi de facilitar les coses, ja que entre els de casa també hi ha qui les passa magres: vídues, malalts, els qui no poden pagar la hipoteca...
També té una proposta per sortir de la crisi: que el seu ajuntament disposi de més diners, a base de retallar sous dels polítics i de deixar de regalar diners als de fora. Això darrer, no pas per per xenofòbia, sinó perquè no són de casa, o sigui, perquè són estrangers. Però no per xenofobia, diu ell, que consti. A mi no em quadra, però vaja, ell ho explica així.
Però, ostres, que a mi m'agrada que les coses quadrin, així que... Va, vaig a intentar quadrar aquest aspecte.
Anem a veure: diu Anglada que primer són els de casa i després els de fora, no? Per tant, és xenofòbia. Anglada, doncs, és xenòfob, encara que no ho vulgui dir. I perquè no ho vol admetre, que és xenòfob? Doncs perquè Anglada deu ser, ni que sigui una mica... una miiiiiiiiiica... una mica progre. Sorprenent, oi? Anglada l'Una-Mica-Progre, que no vol ser qualificat de "xenòfob" perquè sap que "xenofòbia" és una paraula lleeeeetja... Ara sí que quadra.
I a partir d'aquí... alerta, Sr. Anglada, que vindrà un Anglada-bis que no tindrà aquest problema de correcció política i li farà la competència, si no corregeix ràpidament aquest error conceptual.
El que aquest senyor no ens explica, al seu bloc, és com pensa fer fora, quan guanyi, tots aquests immigrants, als quals, diu, se'ls regalen els diners, i a sobre ni treballen, ni s'integren, ni volen fer-ho, i que passen per davant dels autòctons amb problemes, com indicàvem més amunt. No sabem si el procediment consistirà en anar picant porta per porta i organitzar deportacions, o endurint-los les condicions d'entrada, de residència i d'accés als serveis, fins al punt que desisteixin de viure aquí i marxin pel seu propi peu, o consolidant poc a poc una situació d'apartheid, o jo què sé, perquè això, insisteixo, mai no ho explica; la qual cosa em fa pensar que quan guanyi li vindrà a sobre un problema gros, si és que vol ser coherent amb el que diu... Per què guanyarà, no? Ell diu que té raó en tot el que diu, i el natural és que, si un té tanta raó, guanyi. De fet, diu, la prova de la raó que té la trobem en el gran suport electoral de què gaudeix.
A mi em fa la impressió, llegint el Sr. Anglada, que en realitat el seu objectiu no és fer fora ningú, sinó que el seu veritable objectiu és el poder, i que els seus veritables enemics no són els immigrants sinó l'alcalde (el Sr. Vila d’Abadal, de CiU); el primer tinent d’alcalde (el Sr Xavier Solà, també de CiU) i en Josep Burgaya, del PSC, que juntament amb els regidors d'ERC constituexen el nucli de govern a Vic, el Tripartit municipal. A tots plegats no els estalvia qualificatius contundents, i fins i tot als membres de les CUP, segons expliquen, no s'estalvià de dir-los "bruts" i "borratxos" durant un ple municipal. Ell vol el poder, i sap que una excel·lent catapulta és explotar el rebuig a l'estranger, aprofitant el malestar i la por que té molta gent per motius objectius o subjectius; una por que hàbilment utilitza per als seus fins polítics, i que fins i tot retroalimenta.
És un senyor que se'l veu poc llegit, poc escrit, poc ortogràfic. Però és llest, és una fura, que sap quan i on mossegar. Un tauró dels durs. Pur instint. Però si vol triomfar, li faltarà alguna cosa més. Ell se sent superior als polítics convencionals, però o bé la gent el recolza massivament, o els polítics convencionals se'l menjaran amb patates, perquè per a moure's en certes aigües polítiques calen unes certes llums. I a partir de com s'escriu es poden entrveure els wats de capacitat lumínica amb què algú compta.
Això sí: té suports de totes bandes. En els comentaris al seu bloc hi trobem recolzaments de gent de tot Espanya, un altíssim percentatge dels quals clama perquè els surti un Anglada també al seu municipi.
I alguns, ben catalans ells, fins i tot van més enllà: diuen que Catalunya també s'hauria de veure neta de castellanoparlants, tan immigrants i tan inadaptats com aquests "de fora" que tan fàcils són d'identificar. I Anglada no els diu res, cosa extranya si, com diuen les cròniques, és un senyor que en el passat fou un home de Blas Piñar i que porta la Rojigualda amb àguila orgullosament al fons del cor. Bé, amb els anys deu haver-se oblidat de tot allò.
I res, veurem quina és la seva estratègia per fer fora els de fora, quan sigui President de la Generalitat. Ja sé que potser em quedi sense pensió, però bah, tot sigui pel bé de la puresa i per una pàtria de gent com cal.
Perquè si no és per ser President, de què serveix un Anglada?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: discutible
Perillositat: considerable
Risibilitat: certa
Humor: indetectat
Adreça:
josepanglada.blogspot.com
El problema és que serem molts; una insufrible tropa de vells, el col·lectiu més nombrós que hi haurà.
I qui ens mantindrà? Qui ens pagarà la pensió? Es necessitarà una base productiva demogràficament àmplia, molt àmplia, suposo. Abaix o al mig n'hi haurà d'haver molts que penquin, perquè a dalt serem també molts, però improductius. Hi ha qui diu que aquesta base productiva s'haurà de nodrir d'immigrants i dels seus fills, aquells fills que sembla que els autòctons ens resistim a tenir.
Però aquesta opció... treguem-nos-la del cap, perquè gràcies a les tesis d'Anglada tots els immigrants ja seran fora.
Josep Anglada, el controvertit líder de Plataforma per Catalunya. Un senyor que té bloc, i que dóna la impressió que se'l va escrivint, com pot, ell solet, marcant les planíssimes i escassíssimes línies de la seva orientació política: canya als polítics convencionals -especialment els del consistori de Vic- i l'eliminació de la immigració massiva, que ell qualifica d'invasió.
Anglada, no obstant, reitera en més d'una ocasió que ell no és ni xenòfob ni racista: que ell només vol que als de fora se'ls deixi de facilitar les coses, ja que entre els de casa també hi ha qui les passa magres: vídues, malalts, els qui no poden pagar la hipoteca...
També té una proposta per sortir de la crisi: que el seu ajuntament disposi de més diners, a base de retallar sous dels polítics i de deixar de regalar diners als de fora. Això darrer, no pas per per xenofòbia, sinó perquè no són de casa, o sigui, perquè són estrangers. Però no per xenofobia, diu ell, que consti. A mi no em quadra, però vaja, ell ho explica així.
Però, ostres, que a mi m'agrada que les coses quadrin, així que... Va, vaig a intentar quadrar aquest aspecte.
Anem a veure: diu Anglada que primer són els de casa i després els de fora, no? Per tant, és xenofòbia. Anglada, doncs, és xenòfob, encara que no ho vulgui dir. I perquè no ho vol admetre, que és xenòfob? Doncs perquè Anglada deu ser, ni que sigui una mica... una miiiiiiiiiica... una mica progre. Sorprenent, oi? Anglada l'Una-Mica-Progre, que no vol ser qualificat de "xenòfob" perquè sap que "xenofòbia" és una paraula lleeeeetja... Ara sí que quadra.
I a partir d'aquí... alerta, Sr. Anglada, que vindrà un Anglada-bis que no tindrà aquest problema de correcció política i li farà la competència, si no corregeix ràpidament aquest error conceptual.
El que aquest senyor no ens explica, al seu bloc, és com pensa fer fora, quan guanyi, tots aquests immigrants, als quals, diu, se'ls regalen els diners, i a sobre ni treballen, ni s'integren, ni volen fer-ho, i que passen per davant dels autòctons amb problemes, com indicàvem més amunt. No sabem si el procediment consistirà en anar picant porta per porta i organitzar deportacions, o endurint-los les condicions d'entrada, de residència i d'accés als serveis, fins al punt que desisteixin de viure aquí i marxin pel seu propi peu, o consolidant poc a poc una situació d'apartheid, o jo què sé, perquè això, insisteixo, mai no ho explica; la qual cosa em fa pensar que quan guanyi li vindrà a sobre un problema gros, si és que vol ser coherent amb el que diu... Per què guanyarà, no? Ell diu que té raó en tot el que diu, i el natural és que, si un té tanta raó, guanyi. De fet, diu, la prova de la raó que té la trobem en el gran suport electoral de què gaudeix.
A mi em fa la impressió, llegint el Sr. Anglada, que en realitat el seu objectiu no és fer fora ningú, sinó que el seu veritable objectiu és el poder, i que els seus veritables enemics no són els immigrants sinó l'alcalde (el Sr. Vila d’Abadal, de CiU); el primer tinent d’alcalde (el Sr Xavier Solà, també de CiU) i en Josep Burgaya, del PSC, que juntament amb els regidors d'ERC constituexen el nucli de govern a Vic, el Tripartit municipal. A tots plegats no els estalvia qualificatius contundents, i fins i tot als membres de les CUP, segons expliquen, no s'estalvià de dir-los "bruts" i "borratxos" durant un ple municipal. Ell vol el poder, i sap que una excel·lent catapulta és explotar el rebuig a l'estranger, aprofitant el malestar i la por que té molta gent per motius objectius o subjectius; una por que hàbilment utilitza per als seus fins polítics, i que fins i tot retroalimenta.
És un senyor que se'l veu poc llegit, poc escrit, poc ortogràfic. Però és llest, és una fura, que sap quan i on mossegar. Un tauró dels durs. Pur instint. Però si vol triomfar, li faltarà alguna cosa més. Ell se sent superior als polítics convencionals, però o bé la gent el recolza massivament, o els polítics convencionals se'l menjaran amb patates, perquè per a moure's en certes aigües polítiques calen unes certes llums. I a partir de com s'escriu es poden entrveure els wats de capacitat lumínica amb què algú compta.
Això sí: té suports de totes bandes. En els comentaris al seu bloc hi trobem recolzaments de gent de tot Espanya, un altíssim percentatge dels quals clama perquè els surti un Anglada també al seu municipi.
I alguns, ben catalans ells, fins i tot van més enllà: diuen que Catalunya també s'hauria de veure neta de castellanoparlants, tan immigrants i tan inadaptats com aquests "de fora" que tan fàcils són d'identificar. I Anglada no els diu res, cosa extranya si, com diuen les cròniques, és un senyor que en el passat fou un home de Blas Piñar i que porta la Rojigualda amb àguila orgullosament al fons del cor. Bé, amb els anys deu haver-se oblidat de tot allò.
I res, veurem quina és la seva estratègia per fer fora els de fora, quan sigui President de la Generalitat. Ja sé que potser em quedi sense pensió, però bah, tot sigui pel bé de la puresa i per una pàtria de gent com cal.
Perquè si no és per ser President, de què serveix un Anglada?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: discutible
Perillositat: considerable
Risibilitat: certa
Humor: indetectat
Adreça:
josepanglada.blogspot.com
dimarts, 23 de març del 2010
Fitxa 53: Joan Laporta
(Espiant Joan Laporta, a través del seu web Laporta2010.
Notes espiesques i una reflexió).
-Espiada número 1:
Primera impressió, la visual: una pàgina web grandiloqüent, amb la foto de l'ítem en posició dominant. Somrient. Look triomfador. De fons, una bandera catalana. A la part de dalt s'hi veu un sector blau. És una estel·lada, però l'estel no hi és visible. On sí que s'explicita bé l'ensenya independentista és en el rètol amb el seu nom: en una de les A, hi ha ben visible l'estel, i les quatre barres.
Hi ha un clip del seu viatge solidari a Ruanda. Hi ha Twiter, hi ha Facebook. Més del mateix.
Me'n vaig.
-Espiada número 2:
Descobreixo una pestanya on hi diu "llegir". És la secció "En primera persona". Hi entro, pensant que hi trobaré revelacions sensacionals. Pensava que desvetllaria incògnites sobre el seu futur polític. No hi ha res d'això. Primera decepció. Pensava que diria si es presentarà a les eleccions, i si ho farà de la mà d'en Carretero.
Només diu que continuarà treballant pel Barça, però que com a ciutadà vol tenir una via -el web- per expressar la seva opinió en relació a allò que estima: el país, Catalunya; que pensa defensar-ne els drets i les llibertats. Què vol dir, això? Que treballarà per la independència? Ho trobo ambigu.
Ah, calla. Hi ha una cosa que no he vist. A la presentació diu que Catalunya necessita assolir la seva plenitud nacional el més aviat possible, i que el web és un graó més per avançar en la construcció d'una Catalunya plena, o sigui, una Catalunya amb estat propi.
Ah, però torno a l'altre text i em desconcerta. Diu que vol reiterar que l'existència del web no significa ni que s'hagi de dedicar a la política ni que hagi de desatendre les seves obligacions de president.
Decepció. Tothom diu que quan plegui de president es presentarà a les eleccions...
Com vol assolir un Estat propi, si no entra en la política? Des d'Internet?
No entenc res.
-Espiada número 3:
Tot segueix força igual, però veig una noticieta on s'hi diu que Laporta dóna suport al "sí", suposo que a un referèndum. No m'hi fixo gaire bé. Crec que a Olot...
-Espiada número 4:
Sense canvis. Em fixo en el formulari que hi ha a la dreta. És per subscriute't al lloc web i poder rebre de primera mà les actualitzacions i com pensa Joan Laporta. Penso si el web no està pensat per mesurar el volum de suport potencial amb què pot comptar en cas de presentar una candidatura electoral. Sí, a aquesta conclusió hi he arribat jo, tot solet...
-Espiada número 5:
Per fi algun canvi.
Diu Laporta que alguns polítics han menystingut el seu dret a obrir un web on expressar-se. Missatge explícit: ell està per la llibertat d'expressió; alguns polítics no.
Admet que està calibrant suports possibles. Segueix sense deixar clar si farà política, però la reacció nerviosa i adversa d'alguns polítics, davant d'aquesta possibilitat, diu que pot fer-lo decantar cap a exercir de polític. Però... i el programa?
Busquem continguts, propostes. Només n'hi trobem una: l'estat propi.
No es mulla respecte l'aliança amb Carretero. Li professa respecte, i diu que assistirà a la segona Assamblea Nacional de Reagrupament, ja que l'hi han convidat. O sigui, es deixa estimar però no es casa.
L'ítem-Laporta es queixa: La Vanguardia, mitjançant una enquesta, li treu una valoració del 2,9. En canvi, en l'enquesta promoguda per ell mateix a través de l'Institut Opina, surt valorat una puntuació de 5,3. Conclusió de Laporta: La Vanguardia li va en contra, a ell i als interessos nacionals de Catalunya. Diu que ja està acostumat a rebre aquest tracte per part dels mitjans del Grup Godó. Victimisme? Identificació entre la seva persona i els drets nacionals de Catalunya?
Per cert, respecte a les enquestes: de quina enquesta ens refiem? de la de La Vanguardia -publicació que suposadament li va en contra-, o de la seva? (pressuposem que ell no va en contra de si mateix).
Poques idees, doncs, de moment. Superioritat moral, victimisme, enemic exterior -o interior-sucursalista- i només una constant: no sé si em presentaré, i si ho faig será per caminar cap a l'estat propi.
I aquí deixem les notes espiesques. Aquell web es mou amb molta lentitud, i jo vull acabar. Si ha canvis i novetats que corregeixin la visió que aquí transmeto ja ho jutjarà cadascú que vulguin anar passant per Laporta2010.
Reflexió final:
Després d'haver llegit força cosa sobre Laporta en webs de contingut polític, després de llegir el parers d'infinitat de comentaristes, em faig la següent pregunta: Què esperen els entusiastes del Laporta-possible polític? Fonamentalment, que dugui Catalunya a la independència. Sense interessar-los gaire cosa més; intuint una certa orientació ideològica, per part de Laporta, però sense capficar-s'hi massa, de moment. Hi ha aquell argument que diu "primer la independència, després ja decidirem com volem ser". Laporta equival, avui per avui, només a independència, però per a molts ja és més que suficient.
Ser president d'alguna cosa és difícil. Jo, que només he arribat a President de Comunitat de veïns, m'ho puc imaginar. Però no tinc clar que el fet d'haver presidit un club esportiu, encara que sigui el F.C. Barcelona, capaciti per presidir Catalunya.
I per cert, la presidència de Laporta, que alguns veuen com a exemplar, té llums i ombres, encerts i pífies de dimensions variables.
El seu gran encert fou el d'erradicar aquell niu de violents, aquella màfia anomenada Boixos Nois. Sobre l'adopció del moderníssim concepte de màrqueting solidari en tinc les meves reserves, però bé, al capdavall ingressos són ingressos. Però Laporta no sabé anar més enllà d'algun dels vicis recurrents dels presidents, com per exemple tallar el cap a l'entrenador quan el propi cap perilla. Frank Rijkaart. I a continuació salvar el propi cap amb una aposta arriscada. Així ho feu Núñez amb Cruyff. De sempre, els presidents liquiden entrenadors -perquè no el secretari tècnic, com era el tracte?- i salven el cap amb entrenadors. La carambola es digué Guardiola i comportà sis copes. La carambola per a Laporta, entenguem-nos; que Guardiola és, com diu Juanma Lillo, bo en si mateix, més enllà del que hagi guanyat; Guardiola és excepcional; modèlic; té una prodigiosa capacitat d'encert. Els èxits de Guardiola, doncs, han fet Laporta molt més bo del que probablement hauria sigut. Hi té la seva part de responsabilitat, és innegable, però no oblidem que en el món del futbol la grandesa de tots els seus actors, inclosos els presidents, segueix depenent principalment dels capricis físics d'una esfera de cuir.
Laporta és líder, però sempre en petit comitè. Rafa Yuste, Alfons Godall, la seva vella guàrdia des de temps dels Maristes. Som un país petit i tots ens coneixem una mica. Però també és una figura que tard o d'hora genera cismes considerables. Per tant, ens preguntem què passarà quan calgui demostrar dots de líder a gran escala... aquests dots estan garantits o només són una il·lusió?
Ser algú que diu que lluitarà pels drets i les llibertats de Catalunya i per la consecució d'un estat propi és motiu suficient per tenir-hi veneració i confiança cega? O segueix igual d'intacta, igual d'oberta, la porta de l'escepticisme? No són ja molts anys d'escalfa-braguetisme? No hi ha ja moltes titoles fatigades per tanta trempera infructuosa?
Són preguntes, simplement.
Sí, ja sé que les preguntes sempre van carregades d'intencionalitat.
(Post fitxa: el web recull la intervenció de Laporta al congrés de Reagrupament del passat diumenge, però no hi ha res substancialment diferent al que ja venia dient)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: discutible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: inexistent
Adreça:
laporta2010.cat
Notes espiesques i una reflexió).
-Espiada número 1:
Primera impressió, la visual: una pàgina web grandiloqüent, amb la foto de l'ítem en posició dominant. Somrient. Look triomfador. De fons, una bandera catalana. A la part de dalt s'hi veu un sector blau. És una estel·lada, però l'estel no hi és visible. On sí que s'explicita bé l'ensenya independentista és en el rètol amb el seu nom: en una de les A, hi ha ben visible l'estel, i les quatre barres.
Hi ha un clip del seu viatge solidari a Ruanda. Hi ha Twiter, hi ha Facebook. Més del mateix.
Me'n vaig.
-Espiada número 2:
Descobreixo una pestanya on hi diu "llegir". És la secció "En primera persona". Hi entro, pensant que hi trobaré revelacions sensacionals. Pensava que desvetllaria incògnites sobre el seu futur polític. No hi ha res d'això. Primera decepció. Pensava que diria si es presentarà a les eleccions, i si ho farà de la mà d'en Carretero.
Només diu que continuarà treballant pel Barça, però que com a ciutadà vol tenir una via -el web- per expressar la seva opinió en relació a allò que estima: el país, Catalunya; que pensa defensar-ne els drets i les llibertats. Què vol dir, això? Que treballarà per la independència? Ho trobo ambigu.
Ah, calla. Hi ha una cosa que no he vist. A la presentació diu que Catalunya necessita assolir la seva plenitud nacional el més aviat possible, i que el web és un graó més per avançar en la construcció d'una Catalunya plena, o sigui, una Catalunya amb estat propi.
Ah, però torno a l'altre text i em desconcerta. Diu que vol reiterar que l'existència del web no significa ni que s'hagi de dedicar a la política ni que hagi de desatendre les seves obligacions de president.
Decepció. Tothom diu que quan plegui de president es presentarà a les eleccions...
Com vol assolir un Estat propi, si no entra en la política? Des d'Internet?
No entenc res.
-Espiada número 3:
Tot segueix força igual, però veig una noticieta on s'hi diu que Laporta dóna suport al "sí", suposo que a un referèndum. No m'hi fixo gaire bé. Crec que a Olot...
-Espiada número 4:
Sense canvis. Em fixo en el formulari que hi ha a la dreta. És per subscriute't al lloc web i poder rebre de primera mà les actualitzacions i com pensa Joan Laporta. Penso si el web no està pensat per mesurar el volum de suport potencial amb què pot comptar en cas de presentar una candidatura electoral. Sí, a aquesta conclusió hi he arribat jo, tot solet...
-Espiada número 5:
Per fi algun canvi.
Diu Laporta que alguns polítics han menystingut el seu dret a obrir un web on expressar-se. Missatge explícit: ell està per la llibertat d'expressió; alguns polítics no.
Admet que està calibrant suports possibles. Segueix sense deixar clar si farà política, però la reacció nerviosa i adversa d'alguns polítics, davant d'aquesta possibilitat, diu que pot fer-lo decantar cap a exercir de polític. Però... i el programa?
Busquem continguts, propostes. Només n'hi trobem una: l'estat propi.
No es mulla respecte l'aliança amb Carretero. Li professa respecte, i diu que assistirà a la segona Assamblea Nacional de Reagrupament, ja que l'hi han convidat. O sigui, es deixa estimar però no es casa.
L'ítem-Laporta es queixa: La Vanguardia, mitjançant una enquesta, li treu una valoració del 2,9. En canvi, en l'enquesta promoguda per ell mateix a través de l'Institut Opina, surt valorat una puntuació de 5,3. Conclusió de Laporta: La Vanguardia li va en contra, a ell i als interessos nacionals de Catalunya. Diu que ja està acostumat a rebre aquest tracte per part dels mitjans del Grup Godó. Victimisme? Identificació entre la seva persona i els drets nacionals de Catalunya?
Per cert, respecte a les enquestes: de quina enquesta ens refiem? de la de La Vanguardia -publicació que suposadament li va en contra-, o de la seva? (pressuposem que ell no va en contra de si mateix).
Poques idees, doncs, de moment. Superioritat moral, victimisme, enemic exterior -o interior-sucursalista- i només una constant: no sé si em presentaré, i si ho faig será per caminar cap a l'estat propi.
I aquí deixem les notes espiesques. Aquell web es mou amb molta lentitud, i jo vull acabar. Si ha canvis i novetats que corregeixin la visió que aquí transmeto ja ho jutjarà cadascú que vulguin anar passant per Laporta2010.
Reflexió final:
Després d'haver llegit força cosa sobre Laporta en webs de contingut polític, després de llegir el parers d'infinitat de comentaristes, em faig la següent pregunta: Què esperen els entusiastes del Laporta-possible polític? Fonamentalment, que dugui Catalunya a la independència. Sense interessar-los gaire cosa més; intuint una certa orientació ideològica, per part de Laporta, però sense capficar-s'hi massa, de moment. Hi ha aquell argument que diu "primer la independència, després ja decidirem com volem ser". Laporta equival, avui per avui, només a independència, però per a molts ja és més que suficient.
Ser president d'alguna cosa és difícil. Jo, que només he arribat a President de Comunitat de veïns, m'ho puc imaginar. Però no tinc clar que el fet d'haver presidit un club esportiu, encara que sigui el F.C. Barcelona, capaciti per presidir Catalunya.
I per cert, la presidència de Laporta, que alguns veuen com a exemplar, té llums i ombres, encerts i pífies de dimensions variables.
El seu gran encert fou el d'erradicar aquell niu de violents, aquella màfia anomenada Boixos Nois. Sobre l'adopció del moderníssim concepte de màrqueting solidari en tinc les meves reserves, però bé, al capdavall ingressos són ingressos. Però Laporta no sabé anar més enllà d'algun dels vicis recurrents dels presidents, com per exemple tallar el cap a l'entrenador quan el propi cap perilla. Frank Rijkaart. I a continuació salvar el propi cap amb una aposta arriscada. Així ho feu Núñez amb Cruyff. De sempre, els presidents liquiden entrenadors -perquè no el secretari tècnic, com era el tracte?- i salven el cap amb entrenadors. La carambola es digué Guardiola i comportà sis copes. La carambola per a Laporta, entenguem-nos; que Guardiola és, com diu Juanma Lillo, bo en si mateix, més enllà del que hagi guanyat; Guardiola és excepcional; modèlic; té una prodigiosa capacitat d'encert. Els èxits de Guardiola, doncs, han fet Laporta molt més bo del que probablement hauria sigut. Hi té la seva part de responsabilitat, és innegable, però no oblidem que en el món del futbol la grandesa de tots els seus actors, inclosos els presidents, segueix depenent principalment dels capricis físics d'una esfera de cuir.
Laporta és líder, però sempre en petit comitè. Rafa Yuste, Alfons Godall, la seva vella guàrdia des de temps dels Maristes. Som un país petit i tots ens coneixem una mica. Però també és una figura que tard o d'hora genera cismes considerables. Per tant, ens preguntem què passarà quan calgui demostrar dots de líder a gran escala... aquests dots estan garantits o només són una il·lusió?
Ser algú que diu que lluitarà pels drets i les llibertats de Catalunya i per la consecució d'un estat propi és motiu suficient per tenir-hi veneració i confiança cega? O segueix igual d'intacta, igual d'oberta, la porta de l'escepticisme? No són ja molts anys d'escalfa-braguetisme? No hi ha ja moltes titoles fatigades per tanta trempera infructuosa?
Són preguntes, simplement.
Sí, ja sé que les preguntes sempre van carregades d'intencionalitat.
(Post fitxa: el web recull la intervenció de Laporta al congrés de Reagrupament del passat diumenge, però no hi ha res substancialment diferent al que ja venia dient)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: discutible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: inexistent
Adreça:
laporta2010.cat
diumenge, 21 de març del 2010
Fitxa 52: Guillem Carol
La generació de Guillem Carol.
La generació que ha crescut tastant, des de ben petits, la qualitat. Tot el que els ha rodejat és de qualitat. Han crescut en un món segur. Han gaudit de confort; bons aliments; pau social; abundància material. Han gaudit, més que cap altra generació, de l'accés fàcil i direce al coneixement.
La generació que, sense adonar-se'n, s'ha deixat marcar en l'ADN la necessitat d'oci constant. Oci, experiències, una inacabable oferta de gaudi i diversió que sempre els ha deixat un pòsit d'insatisfacció i necessitat de repetir en dosis més altes.
Són la generació que possiblement hagi crescut més ràpid; però tots els creixements accelerats paguen el preu de les descompensacions. Descompensats pel que a fa a esperit de sacrifici. Més vulnerables que mai al desànim, a la frustració. Amb unes relacions de parella que semblen combinar l'instint de propietat amb la por extrema a ser expropiats per l'altre. I no s'obren; i no es dónen. I a partir de dos "jo" els costa una feinada enorme constituir un "nosaltres". Si això ja els costa, imagina't si els ha de costar, d'alguna manera, constituir una marca generacional.
Jo crec que quan més junts s'han sentit els uns dels altres és quan s'han manifestat a favor que no els prohibeixin el botellón.
La generació que tenint-ho tot tan fàcil ho acaba tenint tot sumament difícil. Amb una ombra fantasmagòrica que no els deixa de petja: el fantasma de la incertesa. La generació que té la sensació que ja està tot fet. La generació que ignora què pot llegar a la següent, i que per damunt de tot prefereix no pensar-hi. La generació dels eternament insatisfets. La dels pijo-punks, que no veient cap futur es refugien en la immediatesa d'un doble click, de la moda i de la roba de disseny.
Han crescut envoltats de qualitat. I quan esperes que generin qualitat és quan t'adones de com els costa.
Llavors veus nois com en Guillem, que volen fer coses, que volen comprometre's, i els llegeixes al bloc, i trobes encomiable que algú d'aquesta generació tingui ganes de moure's. Però quan vas a llegir-lo et fa l'efecte que t'atrapa un déjà vu; que llegint Guillem Carol estàs llegint l'enèssim Guillem Carol que circula per aquestes pantalles, twitejant, feisbucant, anant a parar al mateix de sempre, perquè sembla que el mateix de sempre sigui l'únic tangible i engrescador.
Guillem, que molts dies en comptes d'escriure et penja un video del Youtube. O un vídeo dels joves de la FNEC. Quina gràcia, la FNEC... jo jugava a futbol, a la Facultat, amb un jove socialista que avui és tinent d'alcalde a Barcelona; amb un altre, un osonenc que un dia va sortir per la tele -et saludo, Jordi Pou, tot i que dubto que em llegeixis-, amb un de Viladecans rebotat de dues carreres, i entre d'altres... un delegat de la FNEC, que tot ho volia sotmetre a votació i que després de fracassar en els primers parcials ja no el vam veure més... Espero que les noves fornades de la FNEC no siguin tan bledes com aquell. I és que déu-n'hi-do, quina generació, la meva, també. La dels que també ho vam tenir, sinó tot, quasi tot. I que ja vam començar a fer ben poc per la següent.
Guillem, si fossis vell et preguntaria, com vaig preguntar al principi de tot a l'ítem-Colomer, amb qui has empatat. Però ets jove, i no correspon. Per algun lloc s'ha de començar. Endavant, doncs, i a totes. Però si voleu -vols- fer alguna cosa, com a generació -com a ítem-, no us aniria -t'aniria- malament posar en dubte fins i tot aquestes coses que passen per ser tan certes, tan òbvies, tan evidents.
De mica en mica, amb temps i calma.
I sí, és molt bonic un paisatge urbà tot nevat.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
guillemcarol.cat
La generació que ha crescut tastant, des de ben petits, la qualitat. Tot el que els ha rodejat és de qualitat. Han crescut en un món segur. Han gaudit de confort; bons aliments; pau social; abundància material. Han gaudit, més que cap altra generació, de l'accés fàcil i direce al coneixement.
La generació que, sense adonar-se'n, s'ha deixat marcar en l'ADN la necessitat d'oci constant. Oci, experiències, una inacabable oferta de gaudi i diversió que sempre els ha deixat un pòsit d'insatisfacció i necessitat de repetir en dosis més altes.
Són la generació que possiblement hagi crescut més ràpid; però tots els creixements accelerats paguen el preu de les descompensacions. Descompensats pel que a fa a esperit de sacrifici. Més vulnerables que mai al desànim, a la frustració. Amb unes relacions de parella que semblen combinar l'instint de propietat amb la por extrema a ser expropiats per l'altre. I no s'obren; i no es dónen. I a partir de dos "jo" els costa una feinada enorme constituir un "nosaltres". Si això ja els costa, imagina't si els ha de costar, d'alguna manera, constituir una marca generacional.
Jo crec que quan més junts s'han sentit els uns dels altres és quan s'han manifestat a favor que no els prohibeixin el botellón.
La generació que tenint-ho tot tan fàcil ho acaba tenint tot sumament difícil. Amb una ombra fantasmagòrica que no els deixa de petja: el fantasma de la incertesa. La generació que té la sensació que ja està tot fet. La generació que ignora què pot llegar a la següent, i que per damunt de tot prefereix no pensar-hi. La generació dels eternament insatisfets. La dels pijo-punks, que no veient cap futur es refugien en la immediatesa d'un doble click, de la moda i de la roba de disseny.
Han crescut envoltats de qualitat. I quan esperes que generin qualitat és quan t'adones de com els costa.
Llavors veus nois com en Guillem, que volen fer coses, que volen comprometre's, i els llegeixes al bloc, i trobes encomiable que algú d'aquesta generació tingui ganes de moure's. Però quan vas a llegir-lo et fa l'efecte que t'atrapa un déjà vu; que llegint Guillem Carol estàs llegint l'enèssim Guillem Carol que circula per aquestes pantalles, twitejant, feisbucant, anant a parar al mateix de sempre, perquè sembla que el mateix de sempre sigui l'únic tangible i engrescador.
Guillem, que molts dies en comptes d'escriure et penja un video del Youtube. O un vídeo dels joves de la FNEC. Quina gràcia, la FNEC... jo jugava a futbol, a la Facultat, amb un jove socialista que avui és tinent d'alcalde a Barcelona; amb un altre, un osonenc que un dia va sortir per la tele -et saludo, Jordi Pou, tot i que dubto que em llegeixis-, amb un de Viladecans rebotat de dues carreres, i entre d'altres... un delegat de la FNEC, que tot ho volia sotmetre a votació i que després de fracassar en els primers parcials ja no el vam veure més... Espero que les noves fornades de la FNEC no siguin tan bledes com aquell. I és que déu-n'hi-do, quina generació, la meva, també. La dels que també ho vam tenir, sinó tot, quasi tot. I que ja vam començar a fer ben poc per la següent.
Guillem, si fossis vell et preguntaria, com vaig preguntar al principi de tot a l'ítem-Colomer, amb qui has empatat. Però ets jove, i no correspon. Per algun lloc s'ha de començar. Endavant, doncs, i a totes. Però si voleu -vols- fer alguna cosa, com a generació -com a ítem-, no us aniria -t'aniria- malament posar en dubte fins i tot aquestes coses que passen per ser tan certes, tan òbvies, tan evidents.
De mica en mica, amb temps i calma.
I sí, és molt bonic un paisatge urbà tot nevat.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
guillemcarol.cat
divendres, 19 de març del 2010
Fitxa 51: L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina
Els presento un bloc que enganxa. Si més no, a mi m'ha passat. I per més d'una raó.
La primera: per què és un bloc amb personatge. Subal Quinina, que asfixiat per les quatre parets del seu cubicle literari, un dia va decidir transmutar i convertir-se en L'Artista Abans conegut com Subal Quinina. Em sona, la història. Em resulta familiar, i premonitòria. Res de nou sota el sol. Però un personatge sempre és un personatge. Més avall intentarem fer-ne una dissecció. A veure si ens en sortim.
La segona: hi trobo una gran càrrega de reflexió crítica a l'entorn del fenomen bloc, del fenomen autoedició, del fenomen escriptor, del fenomen editor, del fenomen e-book, del fenomen Facebook, del fenomen lector i del fenomen literatura. L'Artista coneix el terreny que trepitja -el transmutat Subal Quinina és editor- i quasi sempre estic d'acord amb el que diu. I a més se'm fa simpàtic, volent ser, com vol ser, un tros d'antipàtic. Tot aspre, ell, tot egocèntric, sense complexos. Afinant amb potents power chords de vell guitarrista heavy a qui li agrada menjar-se l'escenari, que se'l menja i li és ben igual la resta.
La tercera: hi ha la reivindicació de la mítica figura de l'editor. La pedra co-fundacional de l'orgullosa i sensacional Torre Literatura. Hi estic d'aord: cal reivindicar la figura de l'editor; no hi ha gran escriptor sense gran editor, però avui, a l'editor li costa engrandir-se i fer grans els talents possibles. Sí, beneïts editors, que et donen la patacada a temps, evitant que t'espatllis abans d'hora. Sí, aquella figura del passat, segurament, o en vies d'extinció, però que l'ítem-Quinina defensa i reivindica perquè és ell mateix qui es reivindica, i perquè la litaratura és el que compta. Ell ho perfila molt millor. S'explica a si mateix amb claretat i fins i tot amb desmesura. Només l'he vist amb expressa voluntat de ser mesurat quan ha justificat coses que hagin passat en relació a les publicacins de la seva editorial, Labreu Edicions. Aleshores es torna humil, però sumament digne.
La quarta: la literatura hi bull. L'ítem-Artista rendeix culte a l'ofici d'escriure i l'art d'explicar el món. Hi ha escriptors i hi ha lectura al darrera d'aquell bloc. I perquè escriu, ell mateix, amb caràcter, personalitat, perquè té el clic. Aquest fotut clic creatiu que ni es pot comprar amb diners ni atrapar a base de "petes" ni de copes d'Anís del Mono.
Exposades les raons, passo a explicar com és el personatge, l'ítem-Artista Abans Conegut com Subal Quinina, tal i com a mi m'arriba.
D'entrada, un ítem a qui, segons diu, sempre li han interessat les circumstàncies existencials de l'escriptor. Doncs bé, a mi m'interessen, morbosament, les seves; però no puc ni vull furgar en l'humus real que s'amaga sota la seva atmòsfera artificial i enrarida. És possible saber el seu nom de debò -per allà circula-, però no m'interessa tant com jugar a imaginar el Phantom of the Opera que hi ha sota la capa i la caputxa. Vull veure'l com a tal.
I el veig, darrera la negror de la seva pàtina digital, fosc, addicte, apassionat i al mateix temps desencantat, però sempre obsessionat per l'escriptura. Darrera la pantalla negra de l'ítem-ex-Quinina hi ha fum i insomni, retorçament i dubtes. Tot plegat, metabolitzat i catapultat en forma d'Increible Home Bala que ja farà "pum" en alguna banda, això segur; que si fa diana millor, i que sinó bé que s'hi acostarà.
Darrera l'ítem Quinina hi veig això: una personalitat aguda, gens tova, gens ondulada. No s'està per hòsties. Pot engegar a pasturar al Toni Ibàñez, per dir alguna cosa. Carrega la paraula de vibracions nihilistes, i és cínic, amb aires de seductor, acabat i escèptic.
Com insinua Quinina, no és bo tot el que enganxa, però segurament el que sigui bo enganxarà, avui i sempre.
Acabem.
Avui, que tothom es pensa que hi entén de tot, que tothom és tan savi que ningú no escolta ningú que no sigui ell mateix, fa més falta que mai algú que destrïi el gra de la palla. Necessitem bons productors. Bons programadors. Editors. Gent que senzillament estimi i vessi passió per la creació. Que si bé no estigui tocada per la mà màgica del talent, el sàpiga reconèixer d'aquí a Lima i pugui exercir de factor de correcció dels defectes tan prodigats, tan endèmics en el col·lectiu creador. Gran mal, la moderna fúria de la vanitat, fermentada per la democratització de la tecnologia. Avui tothom és fotògraf perquè s'ha comprat una càmera. Tothom grava el seu disc a l'habitació de casa gràcies a un programet i quatre micros. Tothom es pensa que pot ser, des del bloc, l'escriptor-bomba que tots estàvem esperant. I sobretot, tothom pot penjar la seva obra a la Xarxa.
Al final només comptarà el que tingui valor, però sóc dels que creuen que hi ha veus més autoritzades que altres per exercir de primers filtres i marcar la pauta, no sobre on podem anar -a tot arreu, pel que es veu- sinó sobre on cal anar, i sobretot com.
No sempre som més llestos que tots els altres, i hi ha capacitats que no tenim, però que d'altres sí que tenen. Confiem-hi. Està bé que siguem tossuts, però és una llàstima que sovint decidim ser necis.
El ressort mental per dir tot això me l'ha disparat el nostre ítem d'avui. Si van a llegir-lo, ho podran comprobar.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
Humor: detectat
Adreça:
artistabansconegut.blogspot.com
La primera: per què és un bloc amb personatge. Subal Quinina, que asfixiat per les quatre parets del seu cubicle literari, un dia va decidir transmutar i convertir-se en L'Artista Abans conegut com Subal Quinina. Em sona, la història. Em resulta familiar, i premonitòria. Res de nou sota el sol. Però un personatge sempre és un personatge. Més avall intentarem fer-ne una dissecció. A veure si ens en sortim.
La segona: hi trobo una gran càrrega de reflexió crítica a l'entorn del fenomen bloc, del fenomen autoedició, del fenomen escriptor, del fenomen editor, del fenomen e-book, del fenomen Facebook, del fenomen lector i del fenomen literatura. L'Artista coneix el terreny que trepitja -el transmutat Subal Quinina és editor- i quasi sempre estic d'acord amb el que diu. I a més se'm fa simpàtic, volent ser, com vol ser, un tros d'antipàtic. Tot aspre, ell, tot egocèntric, sense complexos. Afinant amb potents power chords de vell guitarrista heavy a qui li agrada menjar-se l'escenari, que se'l menja i li és ben igual la resta.
La tercera: hi ha la reivindicació de la mítica figura de l'editor. La pedra co-fundacional de l'orgullosa i sensacional Torre Literatura. Hi estic d'aord: cal reivindicar la figura de l'editor; no hi ha gran escriptor sense gran editor, però avui, a l'editor li costa engrandir-se i fer grans els talents possibles. Sí, beneïts editors, que et donen la patacada a temps, evitant que t'espatllis abans d'hora. Sí, aquella figura del passat, segurament, o en vies d'extinció, però que l'ítem-Quinina defensa i reivindica perquè és ell mateix qui es reivindica, i perquè la litaratura és el que compta. Ell ho perfila molt millor. S'explica a si mateix amb claretat i fins i tot amb desmesura. Només l'he vist amb expressa voluntat de ser mesurat quan ha justificat coses que hagin passat en relació a les publicacins de la seva editorial, Labreu Edicions. Aleshores es torna humil, però sumament digne.
La quarta: la literatura hi bull. L'ítem-Artista rendeix culte a l'ofici d'escriure i l'art d'explicar el món. Hi ha escriptors i hi ha lectura al darrera d'aquell bloc. I perquè escriu, ell mateix, amb caràcter, personalitat, perquè té el clic. Aquest fotut clic creatiu que ni es pot comprar amb diners ni atrapar a base de "petes" ni de copes d'Anís del Mono.
Exposades les raons, passo a explicar com és el personatge, l'ítem-Artista Abans Conegut com Subal Quinina, tal i com a mi m'arriba.
D'entrada, un ítem a qui, segons diu, sempre li han interessat les circumstàncies existencials de l'escriptor. Doncs bé, a mi m'interessen, morbosament, les seves; però no puc ni vull furgar en l'humus real que s'amaga sota la seva atmòsfera artificial i enrarida. És possible saber el seu nom de debò -per allà circula-, però no m'interessa tant com jugar a imaginar el Phantom of the Opera que hi ha sota la capa i la caputxa. Vull veure'l com a tal.
I el veig, darrera la negror de la seva pàtina digital, fosc, addicte, apassionat i al mateix temps desencantat, però sempre obsessionat per l'escriptura. Darrera la pantalla negra de l'ítem-ex-Quinina hi ha fum i insomni, retorçament i dubtes. Tot plegat, metabolitzat i catapultat en forma d'Increible Home Bala que ja farà "pum" en alguna banda, això segur; que si fa diana millor, i que sinó bé que s'hi acostarà.
Darrera l'ítem Quinina hi veig això: una personalitat aguda, gens tova, gens ondulada. No s'està per hòsties. Pot engegar a pasturar al Toni Ibàñez, per dir alguna cosa. Carrega la paraula de vibracions nihilistes, i és cínic, amb aires de seductor, acabat i escèptic.
Com insinua Quinina, no és bo tot el que enganxa, però segurament el que sigui bo enganxarà, avui i sempre.
Acabem.
Avui, que tothom es pensa que hi entén de tot, que tothom és tan savi que ningú no escolta ningú que no sigui ell mateix, fa més falta que mai algú que destrïi el gra de la palla. Necessitem bons productors. Bons programadors. Editors. Gent que senzillament estimi i vessi passió per la creació. Que si bé no estigui tocada per la mà màgica del talent, el sàpiga reconèixer d'aquí a Lima i pugui exercir de factor de correcció dels defectes tan prodigats, tan endèmics en el col·lectiu creador. Gran mal, la moderna fúria de la vanitat, fermentada per la democratització de la tecnologia. Avui tothom és fotògraf perquè s'ha comprat una càmera. Tothom grava el seu disc a l'habitació de casa gràcies a un programet i quatre micros. Tothom es pensa que pot ser, des del bloc, l'escriptor-bomba que tots estàvem esperant. I sobretot, tothom pot penjar la seva obra a la Xarxa.
Al final només comptarà el que tingui valor, però sóc dels que creuen que hi ha veus més autoritzades que altres per exercir de primers filtres i marcar la pauta, no sobre on podem anar -a tot arreu, pel que es veu- sinó sobre on cal anar, i sobretot com.
No sempre som més llestos que tots els altres, i hi ha capacitats que no tenim, però que d'altres sí que tenen. Confiem-hi. Està bé que siguem tossuts, però és una llàstima que sovint decidim ser necis.
El ressort mental per dir tot això me l'ha disparat el nostre ítem d'avui. Si van a llegir-lo, ho podran comprobar.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
Humor: detectat
Adreça:
artistabansconegut.blogspot.com
dimecres, 17 de març del 2010
Fitxa 50: Rafael Argullol
Els foscos membres del S.E.F tenien molta consideració pel Dr. David Estrada, professor d'Estètica. El consideraven dels seus. De José María Valverde, tot i que no era tant de la seva corda, també en parlaven en termes elogiosos; crec que tothom, fos quina fos la seva tendència, l'admirava. Però en una d'aquelles surrealistes reunions que periòdicament mantenia amb la gent del S.E.F. va sortir un tercer nom, el d'un professor jove i també respectat: Rafael Argullol. Em vaig quedar amb el nom, però el seu rostre no el vaig conèixer fins anys més tard, per televisió. I encara, temps després, vaig llegir un llibre seu: "El caçador d'instants", una obra aforística, que convina transversalment la filosofia i la narrativa. Em va agradar: és un conjunt de petits textos, brillants, estimulants, que apunten tant a l'intel·lecte com a les sensacions.
Jo em preguntava, un dia d'aquests, si Argullol tindria bloc, i vaig descobrir que sí. El té integrat en una plataforma anomenada "El Boomenan(g)", Blog de Literatura en español, amb noms com Félix de Azúa o Víctor Gómez Pin. I a partir d'aquí el vaig començar a espiar.
D'entrada, hi ha una cosa de la que Argullol sembla gaudir: de la total llunyania en relació als arxi-mastegats debats que sembla que estan tan de moda, o si més no tan prodigats en certs entorns de la Xarxa: el bilingüisme, els neo-liberals, els progressistes, la dreta, l'esquerra, la regeneració... la política. Sembla com si una immensa majoria dels blocs que existeixen siguin clònics d'altres, i per exemple, si vas a llegir Josep Maria Terricabras, acabes llegint sobre el mateix que pots llegir als BAT blogs, per exemple. Argullol, per la seva part, carbura en una altra esfera. En la seva tranquila tesitura d'intel·lectual, es centra, per exemple, en aspectes no prou analitzats de la figura del rei Èdip, o en la relació entre el discurs filosòfic i el literari, en si són destriables d'un tronc comú, etcètera. Cèrtament, tot un altre context.
Les seves exposicions, quan se centren en algun tema de reflexió erudita -com quasi sempre- apareixen sota la forma del diàleg, entre ell mateix i un tal Delfín Agudelo. Al principi pensava que Argullol anava publicant fragments d'alguna entrevista que li hagúessin fet, però fa la sensació que sempre que pot pren mà del recurs de l'alter ego, amb qui anar intercanciant angles de visió en relació a un mateix centre. Una forma clàssica. Un Sòcrates i un Parmènides, o una Diòtima.
Un tema recurrent és el que apuntàvem més amunt: la interessant relació entre el discurs filosòfic i el discurs literari -llenguatge conceptual i llenguatge sensitiu, com diu Argullol. Defensor de les grans possibilitats d'acció conjunta d'ambdós, Argullol entén que allò que permet que ambdues metodologies empastin és la presència, en l'escriptura, d'una mèdula interrogativa . Hi ha tema, doncs; hi ha Nietzsche, hi ha Plató, hi ha Sartre, hi ha el propi Argullol.
També, en algun moment, apareixen en els seus textos els paral·lelismes entre èpoques històriques, un tema que particularment ens interessa; èpoques com ara la nostra i la grega, ambdues dominades en funció d'un denominador comú: les cícliques onades de por i temor, en ambstracte, que sembla que presidiren aquella època i aquesta. Si ahir les pors tenien a veure amb presagis d'orígen oracular, les d'avui tindrien un orígen en el cientifisme -vaques boges, pandèmies aviars, porcines- o en el malestar socio-cultural: onades de suicidis, terrorisme... terrors que comporten el consegüent debilitament del concepte de pietat, entès com a filantropia, i el reforç de l'us pàctic, eficaç, de les orientacions ètico-morals. Aquest darrer tema apareix en un article de novembre del 2009, "Miedo y piedad", publicat el seu dia al diari El País, tot això seguint, per part d'Argullol, fil del llibre de l'historiador hel·lenista Whilhelm Nestle, "Historia del espíritu griego".
En fi, valgui el que expliquem més amunt com a mostra del terreny que acota Argullol a la Xarxa.
Bé, doncs jo diria que les pàgines de Rafael Argullol, i d'altres firmes que l'acompanyen a el Boomeran(g) poden servir d'excel·lent destinació per als amants dels bons suplements de cultura, per dir-ho d'alguna forma; que per sort també a la Xarxa hi ha continguts d'aquest caire, per a ús lliure i dosificació variable per part dels usuaris; i sort. Si busques bé pots fer-te la personal provisió d'aliment mental; pots proveïr-te dels elements que, ben compaginats, condueixin agradablement el vol d'Eros cap al regne de les idees, si és que de debò, de les idees i del saber ens en sentim orfes, mancats, o pobres en algun moment.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat
Adreça:
elboomeran.com/blog/2/rafael-argullol/
Jo em preguntava, un dia d'aquests, si Argullol tindria bloc, i vaig descobrir que sí. El té integrat en una plataforma anomenada "El Boomenan(g)", Blog de Literatura en español, amb noms com Félix de Azúa o Víctor Gómez Pin. I a partir d'aquí el vaig començar a espiar.
D'entrada, hi ha una cosa de la que Argullol sembla gaudir: de la total llunyania en relació als arxi-mastegats debats que sembla que estan tan de moda, o si més no tan prodigats en certs entorns de la Xarxa: el bilingüisme, els neo-liberals, els progressistes, la dreta, l'esquerra, la regeneració... la política. Sembla com si una immensa majoria dels blocs que existeixen siguin clònics d'altres, i per exemple, si vas a llegir Josep Maria Terricabras, acabes llegint sobre el mateix que pots llegir als BAT blogs, per exemple. Argullol, per la seva part, carbura en una altra esfera. En la seva tranquila tesitura d'intel·lectual, es centra, per exemple, en aspectes no prou analitzats de la figura del rei Èdip, o en la relació entre el discurs filosòfic i el literari, en si són destriables d'un tronc comú, etcètera. Cèrtament, tot un altre context.
Les seves exposicions, quan se centren en algun tema de reflexió erudita -com quasi sempre- apareixen sota la forma del diàleg, entre ell mateix i un tal Delfín Agudelo. Al principi pensava que Argullol anava publicant fragments d'alguna entrevista que li hagúessin fet, però fa la sensació que sempre que pot pren mà del recurs de l'alter ego, amb qui anar intercanciant angles de visió en relació a un mateix centre. Una forma clàssica. Un Sòcrates i un Parmènides, o una Diòtima.
Un tema recurrent és el que apuntàvem més amunt: la interessant relació entre el discurs filosòfic i el discurs literari -llenguatge conceptual i llenguatge sensitiu, com diu Argullol. Defensor de les grans possibilitats d'acció conjunta d'ambdós, Argullol entén que allò que permet que ambdues metodologies empastin és la presència, en l'escriptura, d'una mèdula interrogativa . Hi ha tema, doncs; hi ha Nietzsche, hi ha Plató, hi ha Sartre, hi ha el propi Argullol.
També, en algun moment, apareixen en els seus textos els paral·lelismes entre èpoques històriques, un tema que particularment ens interessa; èpoques com ara la nostra i la grega, ambdues dominades en funció d'un denominador comú: les cícliques onades de por i temor, en ambstracte, que sembla que presidiren aquella època i aquesta. Si ahir les pors tenien a veure amb presagis d'orígen oracular, les d'avui tindrien un orígen en el cientifisme -vaques boges, pandèmies aviars, porcines- o en el malestar socio-cultural: onades de suicidis, terrorisme... terrors que comporten el consegüent debilitament del concepte de pietat, entès com a filantropia, i el reforç de l'us pàctic, eficaç, de les orientacions ètico-morals. Aquest darrer tema apareix en un article de novembre del 2009, "Miedo y piedad", publicat el seu dia al diari El País, tot això seguint, per part d'Argullol, fil del llibre de l'historiador hel·lenista Whilhelm Nestle, "Historia del espíritu griego".
En fi, valgui el que expliquem més amunt com a mostra del terreny que acota Argullol a la Xarxa.
Bé, doncs jo diria que les pàgines de Rafael Argullol, i d'altres firmes que l'acompanyen a el Boomeran(g) poden servir d'excel·lent destinació per als amants dels bons suplements de cultura, per dir-ho d'alguna forma; que per sort també a la Xarxa hi ha continguts d'aquest caire, per a ús lliure i dosificació variable per part dels usuaris; i sort. Si busques bé pots fer-te la personal provisió d'aliment mental; pots proveïr-te dels elements que, ben compaginats, condueixin agradablement el vol d'Eros cap al regne de les idees, si és que de debò, de les idees i del saber ens en sentim orfes, mancats, o pobres en algun moment.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat
Adreça:
elboomeran.com/blog/2/rafael-argullol/
dilluns, 15 de març del 2010
Fitxa 49: Xavier Sala i Martín
Diumenge a la tarda, es mobilitzen els efectius d'"U.Q.V. Security". Tot es posa en marxa amb una trucada al mòbil del Boris.
-Boris, tenim feina. On ets?
La veu del Boris, a l'altra banda del telèfon, sona rogallosa.
-Hhhh, a casa. Què passa? Feina?
-Sí, feina. Estaves dormint?
-Sí, una migdiadeta... quina hora és?
-Les cinc. Va, afanya't. T'espero d'aquí a una hora a la sortida de metro de Les Corts.
-Osti, Damien... estic amb la Tània...
-Boris: tenim feina. Feina. Pasta.
-Quanta pasta?
-Poca, però menys pasta hi haurà si no vens. Digues-li a la Tània que aprofiti l'estona per escriure, que fa dies que no escriu res. Digues-li que en tenim per a quatre o cinc hores.
-D'acord. Porto la Brno?
-No cal. Només has de portar la càmera.
-De què es tracta?
-T'ho explico quan ens veiem. Au, va, espabila. A les sis a Les Corts.
Passen pocs minuts de le sis, i fa un solet dèbil. Entre la munió de gent que puja per les escales de l'estació veig la figura imponent del Boris, jaqueta de pell marró, pentinat crew cut, ulleres negres. Porta una motxilleta Coronel Tapioca, trucada per tal que el botó de la tanca actui com a objectiu d'una càmera de video que hi ha a dintre.
-Ei, Damien. On anem? No fotis que anem al Camp Nou?
-Sí. Hem d'espiar un marit. La seva dona sospita que hi va amb una amant, o que després del partit se'n va a gaudir de la companyia d'altres senyores. No ho sap segur, però s'ensuma alguna mena d'affaire. S'ho ensuma, mai més ben dit. Diu que després del futbol, el seu home sempre fa una olor especial.
Enfilem el camí cap a l'estadi, per la Travessera. El Boris es fa el desmenjat. Diu que cada cop tenim casos més cutres. Rondina, carregosament, però així que accedim a la grada de l'estadi, per la boca 436, lateral tercera graderia, es treu les ulleres i li veig a la cara l'excitació d'un nen petit, amb uns ulls que no saben on mirar de tantes coses que li criden l'atenció. Baixem fins a la fila tres, i seiem a les localitats 13 i 15, com marquen les entrades que el divendres anterior vaig comprar a les guixetes del club.
Al cap de poc, arriba el nostre home, que ocupa el seient 15 de la fila dos, just al meu davant.
-Engega la càmera i posa't la motxilla a la falda, Boris.
És un home corrent, gris, amb gorra i bigoti, que du un cafè amb llet en un got de plàstic, i uns auriculars de botó. Va sol.
L'estadi, de mica en mica, es va omplint. El Boris no para de preguntar. Què fan aquells nens petits que surten vestits amb la samarreta del Barça; perquè sona "Human", una cançó de "The Killers" que la Tània tot el dia canta; perquè això, què és allò... Mira per tots els racons i s'acaba fixant, a la graderia oposada, en la llotja presidencial.
-Damien, allà hi ha un tio amb una americana verd elèctric. Quin cante, no?
-És un dels vice-presidents, el Sala i Martín.
-Però quin mal gust... i dius que és un directiu? Vestit així es presenta pels llocs?
-Sí. A més és professor universitari. Economista. Està molt de moda i la gent li fa molt de cas. És una patum neo-liberal.
-Deixa'm el Mac. Vull buscar-lo per Internet. Aquest tio no és seriós...
Em passa la motxilla-espia, que situo en la posició correcta damunt la meva falda, i li passo el portàtil.
Comença el partit, i el Boris, amb el MacBook a la falda i el kit d'Internet endollat, ofereix una imatge del tot estrambòtica, la d'un individu, a la grada del Camp Nou, passant olímpicament del partit, teclejant un ordinador. No sé què li ha agafat, amb el Sala Martín. Tot per una americana verda.
Al Barça li costa. El València planta cara, li encalla la fluidesa. Vull seguir el joc, però el senyoret Boris no para de distreure-m.
-Osti, Damien, aquest tio, a la seva web, només té coses del Barça... dius que és un gran economista? aquí surt aguantant la Copa d'Europa. I té penjats videos de partits... aquest tio és un pijo-hooligan, o què? I quina musiqueta més hortera que sona... no hi ha res una mica seriós, en el web d'aquest tio?
-Perquè presuposes que ha de ser un web seriós, el del Sala Martín?
-No, no, si aquest tio, amb americana verd elèctic, de seriós no en pot ser gaire... Ah, calla, aquí hi ha un apartat: "academic stuff", vaig a veure...
-Per cert, Boris, perquè dius tota l'estona "aquest tio"?
-No sé... li miro la cara i em surt...
-De fet, ell ho diu molt, això. Per la ràdio fins i tot un periodista, en una tertúlia, li va cridar l'atenció...
-Mira, mira, que bo: hi ha un enllaç on diu "només per a marxistes", i quan cliques et surt la cara de Groucho. Ah, a veure: "només per a keynesians..." osti, fotos de pífies del poder públic... home, és graciós... ah, mira, i aquí hi ha articles seus publicats a diaris... els has llegit, Damien?
-Alguns. Sap del que parla. Potser en discrepis en relació a certs punts de partida que ell dóna com a molt òbvis, però en la seva posició és sòlid i clar. I escrivint és molt més amable que intervenint en tertulies, per exemple, on sempre l'he trobat una mica pet bufat...
Ens hem d'esperar a la segona part perquè el marcador es mogui. Surt Henry, i en general el Barça carbura millor. Marca Messi, un gran gol. La gent, que fins aleshores havia estat patint, celebra, crida, s'abraça, s'amuntega. El nostre marit s'abraça amb el seu veí del costat, a la dreta d'ell, un altre marit que abans ja s'ha abraçat amb la seva glamurosa esposa, una elegant senyora amb barret. Ja se sap, la grada del Camp Nou és inter-classista, inter-cultural, transversal. Un gol ho empasta tot. I de sobte, veig la llum.
-Boris, deixa estar el Sala Martín. Escolta.
-Espera, que estic acabant aquest article de la Vanguardia sobre la reforma sanitària dels EUA... em pensava que es carregaria l'Obama i no se'l carrega...
-Perquè pressuposes que se l'ha de carregar? Crec que Sala i Martín se'l llegeix des del prejudici. La seva solvència és a prova de bomba. L'únic que, com et deia abans, hi ha molta gent que creu en una altra orientació de l'economia que no és en la que ell creu... i ara, em faràs cas d'una vegada? estem treballant...
-Digues.
Abaixo molt la veu i assenyalo, molt discretement, la senyora del barret.
-Boris, si el Barça fa un altre gol, celebra'l com un afeccionat de debò i abraça't amb ella, d'acord?
-I si no marca?
-Igualment. Buscat qualsevol pretext, però abraçat-hi. I fort, si pots. Va, apaga el MacBook, que el gol pot venir en qualsevol moment.
Efectivament. Messi torna a marcar, i la graderia torna a embogir. El Boris, potser sobreactuant un pèl massa, comença a repartir abraçades a tort i a dret, i també s'abraça amb la senyora, la clau del misteri. Quan l'excitació pel gol ja ha baixat, el Boris em parla, a cau d'orella.
-Osti, Damien, aquesta dona deu haver caigut a la marmita de l'Eau de Rochas... i el marit també fa la mateixa olor, i fins i tot el marit de la nostra clienta...
-Elemental, estimat Boris. El cas és més clar que l'aigua. Va, marxem.
Aprofitem que es produeix un canvi, i ens aixequem de les nostres localitats. El Boris fa una darrera ullada a l'estadi, i ens esmunyim escales amunt. La gent ens mira, sense acabar d'entendre'ns. Ja al carrer sentim la celebració atronadora d'un tercer gol.
El partit fa una hora que ha acabat. Hem fet via. Hem agafat un taxi, que ens ha portat fins al número 32 del carrer Malats, a Sant Andreu. Al segon tercera ens obre la nostra clienta.
-Hola, senyora Defez.
La Magda Defez se sorpren una mica en veure'ns allà.
-Magda -li dic-, li presento en Boris, el meu col·laborador. Té inconvenient en olorar-lo?
La Magda sembla vacil·lar, però acaba proferint una bona ensumada al Boris.
-És... la mateixa olor -diu ella.
-Ja ho crec -dic jo. -Magda, el seu marit està fora de sospita. Crec que en pot estar segura. Demà dilluns li faré arribar un vídeo i un informe que li ho aclarirà tot. Ara hem de marxar. No convé que ens trobi aquí.
De camí cap al metro de Torres i Bages ens creuem amb el marit de la Magda. Sol, amb el seu bigoti, la seva gorra, mig encorbat, encara amb els seus auriculars de botó, però ara té un quasi imperceptible rictus de felicitat. Una modesta i humil felicitat. Em fixo en l'hora. Ve directament de l'estadi, amb tota probabilitat.
-Visca el Barça! -li diu el Boris.
Però l'home, capficat en les seves coses, ni ens veu ni ens sent. Potser somia en poder, algun dia, gràcies a una impossible carambola, tenir a les mans la Copa d'Europa, guanyada de nou i brillantment pel club que estima, i fer-se una foto. I ensenyar-la al món sencer. Com el Sala i Martín, per a qui una cosa així és molt més a l'abast.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: persistent
Adreça:
www.columbia.edu/~xs23/keynes/keynes2.htm
-Boris, tenim feina. On ets?
La veu del Boris, a l'altra banda del telèfon, sona rogallosa.
-Hhhh, a casa. Què passa? Feina?
-Sí, feina. Estaves dormint?
-Sí, una migdiadeta... quina hora és?
-Les cinc. Va, afanya't. T'espero d'aquí a una hora a la sortida de metro de Les Corts.
-Osti, Damien... estic amb la Tània...
-Boris: tenim feina. Feina. Pasta.
-Quanta pasta?
-Poca, però menys pasta hi haurà si no vens. Digues-li a la Tània que aprofiti l'estona per escriure, que fa dies que no escriu res. Digues-li que en tenim per a quatre o cinc hores.
-D'acord. Porto la Brno?
-No cal. Només has de portar la càmera.
-De què es tracta?
-T'ho explico quan ens veiem. Au, va, espabila. A les sis a Les Corts.
Passen pocs minuts de le sis, i fa un solet dèbil. Entre la munió de gent que puja per les escales de l'estació veig la figura imponent del Boris, jaqueta de pell marró, pentinat crew cut, ulleres negres. Porta una motxilleta Coronel Tapioca, trucada per tal que el botó de la tanca actui com a objectiu d'una càmera de video que hi ha a dintre.
-Ei, Damien. On anem? No fotis que anem al Camp Nou?
-Sí. Hem d'espiar un marit. La seva dona sospita que hi va amb una amant, o que després del partit se'n va a gaudir de la companyia d'altres senyores. No ho sap segur, però s'ensuma alguna mena d'affaire. S'ho ensuma, mai més ben dit. Diu que després del futbol, el seu home sempre fa una olor especial.
Enfilem el camí cap a l'estadi, per la Travessera. El Boris es fa el desmenjat. Diu que cada cop tenim casos més cutres. Rondina, carregosament, però així que accedim a la grada de l'estadi, per la boca 436, lateral tercera graderia, es treu les ulleres i li veig a la cara l'excitació d'un nen petit, amb uns ulls que no saben on mirar de tantes coses que li criden l'atenció. Baixem fins a la fila tres, i seiem a les localitats 13 i 15, com marquen les entrades que el divendres anterior vaig comprar a les guixetes del club.
Al cap de poc, arriba el nostre home, que ocupa el seient 15 de la fila dos, just al meu davant.
-Engega la càmera i posa't la motxilla a la falda, Boris.
És un home corrent, gris, amb gorra i bigoti, que du un cafè amb llet en un got de plàstic, i uns auriculars de botó. Va sol.
L'estadi, de mica en mica, es va omplint. El Boris no para de preguntar. Què fan aquells nens petits que surten vestits amb la samarreta del Barça; perquè sona "Human", una cançó de "The Killers" que la Tània tot el dia canta; perquè això, què és allò... Mira per tots els racons i s'acaba fixant, a la graderia oposada, en la llotja presidencial.
-Damien, allà hi ha un tio amb una americana verd elèctric. Quin cante, no?
-És un dels vice-presidents, el Sala i Martín.
-Però quin mal gust... i dius que és un directiu? Vestit així es presenta pels llocs?
-Sí. A més és professor universitari. Economista. Està molt de moda i la gent li fa molt de cas. És una patum neo-liberal.
-Deixa'm el Mac. Vull buscar-lo per Internet. Aquest tio no és seriós...
Em passa la motxilla-espia, que situo en la posició correcta damunt la meva falda, i li passo el portàtil.
Comença el partit, i el Boris, amb el MacBook a la falda i el kit d'Internet endollat, ofereix una imatge del tot estrambòtica, la d'un individu, a la grada del Camp Nou, passant olímpicament del partit, teclejant un ordinador. No sé què li ha agafat, amb el Sala Martín. Tot per una americana verda.
Al Barça li costa. El València planta cara, li encalla la fluidesa. Vull seguir el joc, però el senyoret Boris no para de distreure-m.
-Osti, Damien, aquest tio, a la seva web, només té coses del Barça... dius que és un gran economista? aquí surt aguantant la Copa d'Europa. I té penjats videos de partits... aquest tio és un pijo-hooligan, o què? I quina musiqueta més hortera que sona... no hi ha res una mica seriós, en el web d'aquest tio?
-Perquè presuposes que ha de ser un web seriós, el del Sala Martín?
-No, no, si aquest tio, amb americana verd elèctic, de seriós no en pot ser gaire... Ah, calla, aquí hi ha un apartat: "academic stuff", vaig a veure...
-Per cert, Boris, perquè dius tota l'estona "aquest tio"?
-No sé... li miro la cara i em surt...
-De fet, ell ho diu molt, això. Per la ràdio fins i tot un periodista, en una tertúlia, li va cridar l'atenció...
-Mira, mira, que bo: hi ha un enllaç on diu "només per a marxistes", i quan cliques et surt la cara de Groucho. Ah, a veure: "només per a keynesians..." osti, fotos de pífies del poder públic... home, és graciós... ah, mira, i aquí hi ha articles seus publicats a diaris... els has llegit, Damien?
-Alguns. Sap del que parla. Potser en discrepis en relació a certs punts de partida que ell dóna com a molt òbvis, però en la seva posició és sòlid i clar. I escrivint és molt més amable que intervenint en tertulies, per exemple, on sempre l'he trobat una mica pet bufat...
Ens hem d'esperar a la segona part perquè el marcador es mogui. Surt Henry, i en general el Barça carbura millor. Marca Messi, un gran gol. La gent, que fins aleshores havia estat patint, celebra, crida, s'abraça, s'amuntega. El nostre marit s'abraça amb el seu veí del costat, a la dreta d'ell, un altre marit que abans ja s'ha abraçat amb la seva glamurosa esposa, una elegant senyora amb barret. Ja se sap, la grada del Camp Nou és inter-classista, inter-cultural, transversal. Un gol ho empasta tot. I de sobte, veig la llum.
-Boris, deixa estar el Sala Martín. Escolta.
-Espera, que estic acabant aquest article de la Vanguardia sobre la reforma sanitària dels EUA... em pensava que es carregaria l'Obama i no se'l carrega...
-Perquè pressuposes que se l'ha de carregar? Crec que Sala i Martín se'l llegeix des del prejudici. La seva solvència és a prova de bomba. L'únic que, com et deia abans, hi ha molta gent que creu en una altra orientació de l'economia que no és en la que ell creu... i ara, em faràs cas d'una vegada? estem treballant...
-Digues.
Abaixo molt la veu i assenyalo, molt discretement, la senyora del barret.
-Boris, si el Barça fa un altre gol, celebra'l com un afeccionat de debò i abraça't amb ella, d'acord?
-I si no marca?
-Igualment. Buscat qualsevol pretext, però abraçat-hi. I fort, si pots. Va, apaga el MacBook, que el gol pot venir en qualsevol moment.
Efectivament. Messi torna a marcar, i la graderia torna a embogir. El Boris, potser sobreactuant un pèl massa, comença a repartir abraçades a tort i a dret, i també s'abraça amb la senyora, la clau del misteri. Quan l'excitació pel gol ja ha baixat, el Boris em parla, a cau d'orella.
-Osti, Damien, aquesta dona deu haver caigut a la marmita de l'Eau de Rochas... i el marit també fa la mateixa olor, i fins i tot el marit de la nostra clienta...
-Elemental, estimat Boris. El cas és més clar que l'aigua. Va, marxem.
Aprofitem que es produeix un canvi, i ens aixequem de les nostres localitats. El Boris fa una darrera ullada a l'estadi, i ens esmunyim escales amunt. La gent ens mira, sense acabar d'entendre'ns. Ja al carrer sentim la celebració atronadora d'un tercer gol.
El partit fa una hora que ha acabat. Hem fet via. Hem agafat un taxi, que ens ha portat fins al número 32 del carrer Malats, a Sant Andreu. Al segon tercera ens obre la nostra clienta.
-Hola, senyora Defez.
La Magda Defez se sorpren una mica en veure'ns allà.
-Magda -li dic-, li presento en Boris, el meu col·laborador. Té inconvenient en olorar-lo?
La Magda sembla vacil·lar, però acaba proferint una bona ensumada al Boris.
-És... la mateixa olor -diu ella.
-Ja ho crec -dic jo. -Magda, el seu marit està fora de sospita. Crec que en pot estar segura. Demà dilluns li faré arribar un vídeo i un informe que li ho aclarirà tot. Ara hem de marxar. No convé que ens trobi aquí.
De camí cap al metro de Torres i Bages ens creuem amb el marit de la Magda. Sol, amb el seu bigoti, la seva gorra, mig encorbat, encara amb els seus auriculars de botó, però ara té un quasi imperceptible rictus de felicitat. Una modesta i humil felicitat. Em fixo en l'hora. Ve directament de l'estadi, amb tota probabilitat.
-Visca el Barça! -li diu el Boris.
Però l'home, capficat en les seves coses, ni ens veu ni ens sent. Potser somia en poder, algun dia, gràcies a una impossible carambola, tenir a les mans la Copa d'Europa, guanyada de nou i brillantment pel club que estima, i fer-se una foto. I ensenyar-la al món sencer. Com el Sala i Martín, per a qui una cosa així és molt més a l'abast.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: persistent
Adreça:
www.columbia.edu/~xs23/keynes/keynes2.htm
dissabte, 13 de març del 2010
Fitxa 48: Jordi González
Què és l'èxit?
Crec que la resposta és senzilla: èxit és arribar als objectius previstos.
Quan es pot dir, doncs, que un bloc té èxit? Quan té molts lectors? Quan se li diu a l'autor, de forma pública o privada, que escriu fantàsticament bé? Quan entreté? Quan té molts comentaristes? Depèn. Depèn del que s'hagi proposat aquell blogger. Hi ha infinitat de coses que depenen d'un posicionament personal, subjectiu. Per tant, la mesura dels èxits és relativa, i sempre en funció d'algun paràmetre concret que algú hagi establert com a indicador. No tot és absolut, com més d'un es pensa.
Té més èxit la tifa de gos, perquè hi van milers de mosques a llepar-la, més que no pas l'aigua fresca que corre, perquè només hi va, de tan en tant, una rara avis a beure?
La confrontació i la baralla, l'exabrupte, l'insult i l'expansió del baix instint sol atraure moltes mirades. Però també dissuadeix molts intel·lectes als quals, senzillament, l'espectacle de l'estirada de monyo no els interessa. No tothom vol perdre el seu temps, ni que els paguin l'entrada, anant a veure, en un fangar, dos individus o indivídues estocinant-se.
Vull dir: hi ha el model Àgora i hi ha el model Noria. Hi ha Redes amb Punset i hi ha Sálvame, amb Aida Nízar i Belén Estéban. Tot calculat, sí; hi havia José Luís Balbín i hi ha Jordi González.
Els programes televisius de màxima audiència s'han adonat que la seva quota d'èxit, basada en el que ja sabem, se l'han de seguir treballant, complementàriament, en un altre front, el front de la xarxa. La comunicació de masses és batalla contínua per l'audiència, donat que audiència equival a diners. Per això La Noria també té el seu lloc web, com el Gran Hermano de la Milà, i tants d'altres. Per això Jordi González, el de La Noria, enfeinat com deu estar i sense temps per a escriure, s'ha inventat el concepte de "vídeo-blog".
El vídeo-blog és un petit clip, d'entre un minut i un minut i mig, gravat al plató aprofitant algun temps mort -el dels anuncis, suposem- on l'ítem-González parla als internautes sobre coses que li sembla que els pot interessar, totes elles, naturalment, relacionades amb el seu programa.
Allà el podem veure, amb la seva gestualitat falsa, encantant la serp, donant-se l'aire de solvència de plàstic que tan bé s'ha sabut treballar al pas dels anys. Sempre n'ha sabut de fer això, de donar importància, de donar pàtina de categoria a continguts del tot prescindibles.
Si van al vídeo-blog, fixin-se bé com parla Jordi González, un periodista que va curt de lèxic, però que sap com fer-se l'home docte. Fixin-se com quan mira a la càmera en els seus ulls hi veus dos estats psicològics:
1r: "Què hàbil sóc enganyant a la penya, i que satisfet n'estic."
2n: "Com m'estan veient el plumero més d'un i més de dos, però si no ho fes jo ho faria un altre. Ho sento."
González és un ítem intel·ligent, però que de tant de recórrer pel camí fàcil, la intel·ligència se li ha rovellat. Ara, després de tants anys de tele-porqueria, la seva articulació mental és d'aprovadet alt, ni tan sols arriba al bé. Se li ha quedat en simple llestesa. És llest. Prou llest com per ser el borni en el país dels cecs. I com per fer creure que la gran virtud i l'èxit de la tele d'avui és el fet d'entretenir sense permetre que ningú no t'alliçoni, t'instrueixi, o et vulgui asseure al sofà de casa com qui t'asseu al pupitre de l'escola; en fer creure a l'espectador que la seva intel·ligència és de primer ordre, i que ningú no la qüestiona. I que, per tant, no passa res per muntar debats a base de crits i aplaudiments dirigits.
Si hi van, mirint-li els ulls, els pocs moments que mira a càmera. Mirint-li les mans. Contrastin la forma i el fons.
I després mirin la xifra de comentaris. Tot un èxit. O no?
PD: O directament passin de perdre el temps.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: possible
Risibilitat: alta
Humor: indetectat
Adreça:
blogs.telecinco.es/otravueltadenoria
Crec que la resposta és senzilla: èxit és arribar als objectius previstos.
Quan es pot dir, doncs, que un bloc té èxit? Quan té molts lectors? Quan se li diu a l'autor, de forma pública o privada, que escriu fantàsticament bé? Quan entreté? Quan té molts comentaristes? Depèn. Depèn del que s'hagi proposat aquell blogger. Hi ha infinitat de coses que depenen d'un posicionament personal, subjectiu. Per tant, la mesura dels èxits és relativa, i sempre en funció d'algun paràmetre concret que algú hagi establert com a indicador. No tot és absolut, com més d'un es pensa.
Té més èxit la tifa de gos, perquè hi van milers de mosques a llepar-la, més que no pas l'aigua fresca que corre, perquè només hi va, de tan en tant, una rara avis a beure?
La confrontació i la baralla, l'exabrupte, l'insult i l'expansió del baix instint sol atraure moltes mirades. Però també dissuadeix molts intel·lectes als quals, senzillament, l'espectacle de l'estirada de monyo no els interessa. No tothom vol perdre el seu temps, ni que els paguin l'entrada, anant a veure, en un fangar, dos individus o indivídues estocinant-se.
Vull dir: hi ha el model Àgora i hi ha el model Noria. Hi ha Redes amb Punset i hi ha Sálvame, amb Aida Nízar i Belén Estéban. Tot calculat, sí; hi havia José Luís Balbín i hi ha Jordi González.
Els programes televisius de màxima audiència s'han adonat que la seva quota d'èxit, basada en el que ja sabem, se l'han de seguir treballant, complementàriament, en un altre front, el front de la xarxa. La comunicació de masses és batalla contínua per l'audiència, donat que audiència equival a diners. Per això La Noria també té el seu lloc web, com el Gran Hermano de la Milà, i tants d'altres. Per això Jordi González, el de La Noria, enfeinat com deu estar i sense temps per a escriure, s'ha inventat el concepte de "vídeo-blog".
El vídeo-blog és un petit clip, d'entre un minut i un minut i mig, gravat al plató aprofitant algun temps mort -el dels anuncis, suposem- on l'ítem-González parla als internautes sobre coses que li sembla que els pot interessar, totes elles, naturalment, relacionades amb el seu programa.
Allà el podem veure, amb la seva gestualitat falsa, encantant la serp, donant-se l'aire de solvència de plàstic que tan bé s'ha sabut treballar al pas dels anys. Sempre n'ha sabut de fer això, de donar importància, de donar pàtina de categoria a continguts del tot prescindibles.
Si van al vídeo-blog, fixin-se bé com parla Jordi González, un periodista que va curt de lèxic, però que sap com fer-se l'home docte. Fixin-se com quan mira a la càmera en els seus ulls hi veus dos estats psicològics:
1r: "Què hàbil sóc enganyant a la penya, i que satisfet n'estic."
2n: "Com m'estan veient el plumero més d'un i més de dos, però si no ho fes jo ho faria un altre. Ho sento."
González és un ítem intel·ligent, però que de tant de recórrer pel camí fàcil, la intel·ligència se li ha rovellat. Ara, després de tants anys de tele-porqueria, la seva articulació mental és d'aprovadet alt, ni tan sols arriba al bé. Se li ha quedat en simple llestesa. És llest. Prou llest com per ser el borni en el país dels cecs. I com per fer creure que la gran virtud i l'èxit de la tele d'avui és el fet d'entretenir sense permetre que ningú no t'alliçoni, t'instrueixi, o et vulgui asseure al sofà de casa com qui t'asseu al pupitre de l'escola; en fer creure a l'espectador que la seva intel·ligència és de primer ordre, i que ningú no la qüestiona. I que, per tant, no passa res per muntar debats a base de crits i aplaudiments dirigits.
Si hi van, mirint-li els ulls, els pocs moments que mira a càmera. Mirint-li les mans. Contrastin la forma i el fons.
I després mirin la xifra de comentaris. Tot un èxit. O no?
PD: O directament passin de perdre el temps.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: possible
Risibilitat: alta
Humor: indetectat
Adreça:
blogs.telecinco.es/otravueltadenoria
dijous, 11 de març del 2010
Fitxa 47: Allau (The daily avalanche)
Hi ha gent que viu a la xarxa; que quan apaga l'ordinador és com si s'hagués mort, com si es posessin ells mateixos en stand-by. I després, hi ha gent que a la xarxa t'hi mostra allò que viu. Hi ha gent que viu i després t'ho explica, i no a la inversa, que fins que no t'ho explica és com si no visqués. Com diu al seu bloc el nostre ítem d'avui, l'Allau, hi ha "vida després d'internet".
"The daily avalanche" és un bloc atractiu, viu i interessant, molt cuidat. Volia dir "entretingut", però prefereixo dir interessant. Pel que explica i com ho explica. Entra bé pels ulls, i a més és un bloc en català pràcticament despolititzat, fet força infreqüent. Ja és una troballa.
Hi podem aprendre sobre el món de Lewis Carroll, i de manera general sobre els llibres que el responsable del bloc ha llegit, mitjançant ressenyes rodones i acurades. Ens agrada com escriu, amb estil diafan, amb control. Té registres variats, però tot va sota la capa de la subtilesa: subtilment irònic, subtilment mordaç, subtilment líric, i sempre hi llueix la paraula pensda. L'ítem Allau és capaç de treure el suc d'aspectes curiosos, petits, quotidians. Com a exemple, pot escriure un llarg i interessant post sobre un producte alimentari molt popular a la Gran Bretanya, el Marmite, desconegut per a la gran majoria dels lectors, m'aventuro a dir. S'entén, aleshores, que tingui tirada per Quim Monzó, també mestre en rescatar curiositats i treure'n petroli. També vull destacar, com a exemple de bona construcció narrativa, el text "Indicis de primavera".
Però el post que he trobat més sensacional ha estat la recent entrevista a María Angústias Sacedón. He estat a punt de deixar anar aplaudiments i riallades mentre espiava, però no, quan espio espio, i he preferit deixar constància aquí del fart de riure que m'he fet, i també amb l'intercanvi de paraules amb els comentaristes, especialment amb un de bona fe i una mica despistat... Aquí l'ítem Allau ha portat la situació fins a aquell punt en què la ironia esdevé una navalla tan esmolada que ja començàvem a patir, però al final res; i és que fa la impressió que l'Allau mossega però no vol fer mal.
Una altra cosa que m'ha passat amb aquest bloc ara els l'explicaré. Un dia, no fa massa, hi vaig entrar amb intencions espiesques, amb la lupa desenfundada i lluent, amb l'ull frisós de recol·lectar elements. I què m'hi vaig trobar? Una fitxa a l'UQV! A més, una fitxa que seguia l'estil, la plantilla que segueixo jo per a fitxar. No hi faltava de res, ni tan sols la "valoració de l'ítem". Va ser un gran cop d'efecte(el post es diu "Little Brother"). Em va divertir, i així li ho vaig fer saber. Ah, però, quina finor, la de l'ítem. En mostrar-li la meva sorpresa, em va respondre: "qui pega primer, pega millor, U.Q.V..."
Justa la fusta. Allau se'm va guanyar. Potser intuia, perquè en aquesta casa s'havia insinuat alguna cosa, que seria centre d'una fitxa, i va pensar, murri ell, que la forma de prendre el control de la situació passava per efectuar un primer moviment d'experimentat estratega...
Ei, més enllà de la broma. Si parlo bé d'Allau és pel que habitualment em fa parlar bé dels ítems-ànimes. Perquè defuig els extrems. Perquè no hi ha pedància, ni suficiència, només un subtil vol de sornegueria. Té caràcter, i a vegades punxa, rasca, però no hi veus ínfules. Només una proposta personal, un projecte definit sobre allò que vol que sigui el seu bocí d'espai en el Monstre Xarxa.
Em fa la sensació que és d'aquells blocs que, after fitxa, hi segueixes anant. Per les bones sensacions que et deixa, per l'ambient de la casa.
Curiós: rodant pels blocs t'acabes trobant amb blocs que no sospitaves que te'ls trobaries allà, com ara la Bajoqueta, blocs que et sonen d'altres viatges, d'altres vides. Això fa pensar si realment la Blocosfera és tan gran com ens pensem.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
allausz.blogspot.com
"The daily avalanche" és un bloc atractiu, viu i interessant, molt cuidat. Volia dir "entretingut", però prefereixo dir interessant. Pel que explica i com ho explica. Entra bé pels ulls, i a més és un bloc en català pràcticament despolititzat, fet força infreqüent. Ja és una troballa.
Hi podem aprendre sobre el món de Lewis Carroll, i de manera general sobre els llibres que el responsable del bloc ha llegit, mitjançant ressenyes rodones i acurades. Ens agrada com escriu, amb estil diafan, amb control. Té registres variats, però tot va sota la capa de la subtilesa: subtilment irònic, subtilment mordaç, subtilment líric, i sempre hi llueix la paraula pensda. L'ítem Allau és capaç de treure el suc d'aspectes curiosos, petits, quotidians. Com a exemple, pot escriure un llarg i interessant post sobre un producte alimentari molt popular a la Gran Bretanya, el Marmite, desconegut per a la gran majoria dels lectors, m'aventuro a dir. S'entén, aleshores, que tingui tirada per Quim Monzó, també mestre en rescatar curiositats i treure'n petroli. També vull destacar, com a exemple de bona construcció narrativa, el text "Indicis de primavera".
Però el post que he trobat més sensacional ha estat la recent entrevista a María Angústias Sacedón. He estat a punt de deixar anar aplaudiments i riallades mentre espiava, però no, quan espio espio, i he preferit deixar constància aquí del fart de riure que m'he fet, i també amb l'intercanvi de paraules amb els comentaristes, especialment amb un de bona fe i una mica despistat... Aquí l'ítem Allau ha portat la situació fins a aquell punt en què la ironia esdevé una navalla tan esmolada que ja començàvem a patir, però al final res; i és que fa la impressió que l'Allau mossega però no vol fer mal.
Una altra cosa que m'ha passat amb aquest bloc ara els l'explicaré. Un dia, no fa massa, hi vaig entrar amb intencions espiesques, amb la lupa desenfundada i lluent, amb l'ull frisós de recol·lectar elements. I què m'hi vaig trobar? Una fitxa a l'UQV! A més, una fitxa que seguia l'estil, la plantilla que segueixo jo per a fitxar. No hi faltava de res, ni tan sols la "valoració de l'ítem". Va ser un gran cop d'efecte(el post es diu "Little Brother"). Em va divertir, i així li ho vaig fer saber. Ah, però, quina finor, la de l'ítem. En mostrar-li la meva sorpresa, em va respondre: "qui pega primer, pega millor, U.Q.V..."
Justa la fusta. Allau se'm va guanyar. Potser intuia, perquè en aquesta casa s'havia insinuat alguna cosa, que seria centre d'una fitxa, i va pensar, murri ell, que la forma de prendre el control de la situació passava per efectuar un primer moviment d'experimentat estratega...
Ei, més enllà de la broma. Si parlo bé d'Allau és pel que habitualment em fa parlar bé dels ítems-ànimes. Perquè defuig els extrems. Perquè no hi ha pedància, ni suficiència, només un subtil vol de sornegueria. Té caràcter, i a vegades punxa, rasca, però no hi veus ínfules. Només una proposta personal, un projecte definit sobre allò que vol que sigui el seu bocí d'espai en el Monstre Xarxa.
Em fa la sensació que és d'aquells blocs que, after fitxa, hi segueixes anant. Per les bones sensacions que et deixa, per l'ambient de la casa.
Curiós: rodant pels blocs t'acabes trobant amb blocs que no sospitaves que te'ls trobaries allà, com ara la Bajoqueta, blocs que et sonen d'altres viatges, d'altres vides. Això fa pensar si realment la Blocosfera és tan gran com ens pensem.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
allausz.blogspot.com
dimarts, 9 de març del 2010
Fitxa 46: Jordi Graupera
Passejant pel port de Llançà, aquell capvespre, t'entretenies a mirar totes les paradetes d'arracades, polseres, cosetes fetes de fusta i d'altres curiositats. Jo, pacient, t'esperava, un pas enrera, mirant-te i pensant coses. No em fascinen les paradetes, ja ho saps. El meu instint és de caçador, no de recol·lector. Però podia esperar-te l'estona que calgués. No hi havia pressa. La tempreatura era perfecta, i no teníem cap altra preocupació que la de ser on érem, anònims, inadvertits.
Vam sopar en una terrassa, una paella més aviat anodina, salvada per la bona gana que teníem. Havent sopat, amb les penjarelles de llum tremolant damunt les aigües, ens va cridar l'atenció el caricaturista. En vam quedar a mirar-lo una bona estona. Amb una facilitat enorme plasmava, amb pols inquiet, amb un ínfim bocí de carbonet entre els dits, el rostre dels qui tenien l'humor de posar. En copsava els trets més acusats, els que ressaltaven, i els exagerava. El resultat era immediatament humorístic, sense ser cruel. Simpàtic.
Ens vam preguntar, mútuament:
-T'hi atreveixes?
I vam riure.
Al final no ens hi vam atrevir. Vas preferir fer-te trenetes al cabell, a la paradeta del costat, amb la closca sota els dits habilidosos d'una dona nigeriana. Però durant l'espera jo no treia l'ull -de reúll- dels llenços del mestre caricaturista d'allà al costat.
Avui pensava tot això.
M'ha resultat fàcil fer fitxes caricaturitzant aquells qui tenen, en el seu estil, tarannà o opinions, trets accentuats. En certa manera, fitxar és caricaturitzar. Exagerar una mica més allò que ja de per si els ítems et presenten ben decantat cap a alguna persistència concreta, agafar-te, com qui s'agafa a un clau roent, als aspectes extremats. Però, què passa quan el rostre del fitxat té línies harmonioses, cap deformitat, cap relleu pronuncioat, cap pòmul massa sortint, cap mentó massa quadrat, sinó un rostre on tot és suau i equilibrat? Hi ha rostres que no pots caricaturitzar, sinó que només pots retratar. Jordi Graupera. El seu retrat s'esgota en la repetició d'uns trets que només descobreixes llegint-lo bé.
Coneixedor de la realitat, seriós, argumentativament sòlid, sempre despertant les reaccions als nivells del pensament, mai de l'epidermis; coincidiràs en les seves anàlisis, o no hi conincidiràs, però la seriositat de la proposta farà que sempre la prenguis en consideració. Mai aquella escriptura per a excitar la massa, per encantar la serp, ni per convertir-se en centre de res; com els bons músics, que saben situar-se en el segon terme impresicindible, cedint tot el protagonista a la música. Els bons escriptors, els que no són vedettes, saben retirar-se del focus perquè llueixin tant la literatura com el missatge.
Sense demagògia: sobre una anàlisi que parteix d'una realitat no falsejada a conveniència, Graupera estableix una postura, opinant amb objectivitat, valgui l'oxímoron. O a vegades tan sols un dit que mostra, amb tota la intencionalitat. I des del sagrat rigor. Sobretot, el rigor.
Els textos de Graupera són llargs. Hi ha qui es queixa dels textos llargs en un bloc. A Internet, els sembla a alguns, tot ha de ser breu, directe. Tot en format pastilleta. El titularet per al diari digital de tres al quarto. I el desenvolupament? I el desplegament? I el fil? És el que li criticàvem el seu dia al Sergi Fidalgo. Com es pot anar a l'arrel de les coses en nou o deu línies? Com es pot ser radical, a Internet, si no hi ha temps per anar a l'arrel? Em pregunto perquè ja es dóna per bo, amb tanta facilitat, el fet de moure's sempre en la superfície de les aigües.
Ei, que no hi ha pressa. Que si l'escriptor no s'allarga no et pot dir res una mica consistent. Si no tenim temps, si ens crema el mouse sota els dits, és que l'únic que busquem és l'entreteniment, fàcil i immediat. I el periodisme no és entreteniment. I la bona literatura, em temo, tampoc. Un bloc no té perquè ser un passatemps.
Graupera, que escriu per a tothom, i a qui tothom respecta, troba la interlocució natural en els membres de la seva generació. Tancant cercles a mesura que va entenent el món, es converteix en una referència per a ells. I els que no som d'una generació anterior a la seva sinó que en som, cronològicament, els germans grans, força més grans però de la generació mateixa, ens mirem amb satisfacció i orgull com el tardanet brillant no ens fa caure la cara de vergonya, com altres, que el temps dirà si no són tan sols un bluff, o com a molt un espectacular però sorollós i fugaç castell de focs d'artifici. Sí, constatem que el nostre germà petit ja afina com un veterà.
I constatem que els cercles que tanca molts de nosaltres només els teníem mig entrevistos, mig embastats, però que ens faltaven uns deu o quinze anys de perspectiva. És un plaer veure com el nostre tardanet no té por de repassar la realitat sense fer trampa; com passa d'allò més petit -l'individu- a allò més gran -la cultura- sense miserietes ni impostures ni ganes d'escombrar massa cap a enlloc. Suposo que mirar-se el món des de NY, des de l'Alexandria del nostre particular Hel·lenisme hi ajuda molt.
Ítem-Graupera, una bèstia grossa, una bêstia itèmica de molta consideració. De les de debò.
Algun punt en contra? Sí. Que em maregen una mica aquelles ratlles de barberia i aquells elements que boten en el seu bloc. Ja veuen, senyors, a què he de recórrer si li vull criticar alguna cosa...
Valoració de l'ítem:
Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
jordigraupera.cat
Vam sopar en una terrassa, una paella més aviat anodina, salvada per la bona gana que teníem. Havent sopat, amb les penjarelles de llum tremolant damunt les aigües, ens va cridar l'atenció el caricaturista. En vam quedar a mirar-lo una bona estona. Amb una facilitat enorme plasmava, amb pols inquiet, amb un ínfim bocí de carbonet entre els dits, el rostre dels qui tenien l'humor de posar. En copsava els trets més acusats, els que ressaltaven, i els exagerava. El resultat era immediatament humorístic, sense ser cruel. Simpàtic.
Ens vam preguntar, mútuament:
-T'hi atreveixes?
I vam riure.
Al final no ens hi vam atrevir. Vas preferir fer-te trenetes al cabell, a la paradeta del costat, amb la closca sota els dits habilidosos d'una dona nigeriana. Però durant l'espera jo no treia l'ull -de reúll- dels llenços del mestre caricaturista d'allà al costat.
Avui pensava tot això.
M'ha resultat fàcil fer fitxes caricaturitzant aquells qui tenen, en el seu estil, tarannà o opinions, trets accentuats. En certa manera, fitxar és caricaturitzar. Exagerar una mica més allò que ja de per si els ítems et presenten ben decantat cap a alguna persistència concreta, agafar-te, com qui s'agafa a un clau roent, als aspectes extremats. Però, què passa quan el rostre del fitxat té línies harmonioses, cap deformitat, cap relleu pronuncioat, cap pòmul massa sortint, cap mentó massa quadrat, sinó un rostre on tot és suau i equilibrat? Hi ha rostres que no pots caricaturitzar, sinó que només pots retratar. Jordi Graupera. El seu retrat s'esgota en la repetició d'uns trets que només descobreixes llegint-lo bé.
Coneixedor de la realitat, seriós, argumentativament sòlid, sempre despertant les reaccions als nivells del pensament, mai de l'epidermis; coincidiràs en les seves anàlisis, o no hi conincidiràs, però la seriositat de la proposta farà que sempre la prenguis en consideració. Mai aquella escriptura per a excitar la massa, per encantar la serp, ni per convertir-se en centre de res; com els bons músics, que saben situar-se en el segon terme impresicindible, cedint tot el protagonista a la música. Els bons escriptors, els que no són vedettes, saben retirar-se del focus perquè llueixin tant la literatura com el missatge.
Sense demagògia: sobre una anàlisi que parteix d'una realitat no falsejada a conveniència, Graupera estableix una postura, opinant amb objectivitat, valgui l'oxímoron. O a vegades tan sols un dit que mostra, amb tota la intencionalitat. I des del sagrat rigor. Sobretot, el rigor.
Els textos de Graupera són llargs. Hi ha qui es queixa dels textos llargs en un bloc. A Internet, els sembla a alguns, tot ha de ser breu, directe. Tot en format pastilleta. El titularet per al diari digital de tres al quarto. I el desenvolupament? I el desplegament? I el fil? És el que li criticàvem el seu dia al Sergi Fidalgo. Com es pot anar a l'arrel de les coses en nou o deu línies? Com es pot ser radical, a Internet, si no hi ha temps per anar a l'arrel? Em pregunto perquè ja es dóna per bo, amb tanta facilitat, el fet de moure's sempre en la superfície de les aigües.
Ei, que no hi ha pressa. Que si l'escriptor no s'allarga no et pot dir res una mica consistent. Si no tenim temps, si ens crema el mouse sota els dits, és que l'únic que busquem és l'entreteniment, fàcil i immediat. I el periodisme no és entreteniment. I la bona literatura, em temo, tampoc. Un bloc no té perquè ser un passatemps.
Graupera, que escriu per a tothom, i a qui tothom respecta, troba la interlocució natural en els membres de la seva generació. Tancant cercles a mesura que va entenent el món, es converteix en una referència per a ells. I els que no som d'una generació anterior a la seva sinó que en som, cronològicament, els germans grans, força més grans però de la generació mateixa, ens mirem amb satisfacció i orgull com el tardanet brillant no ens fa caure la cara de vergonya, com altres, que el temps dirà si no són tan sols un bluff, o com a molt un espectacular però sorollós i fugaç castell de focs d'artifici. Sí, constatem que el nostre germà petit ja afina com un veterà.
I constatem que els cercles que tanca molts de nosaltres només els teníem mig entrevistos, mig embastats, però que ens faltaven uns deu o quinze anys de perspectiva. És un plaer veure com el nostre tardanet no té por de repassar la realitat sense fer trampa; com passa d'allò més petit -l'individu- a allò més gran -la cultura- sense miserietes ni impostures ni ganes d'escombrar massa cap a enlloc. Suposo que mirar-se el món des de NY, des de l'Alexandria del nostre particular Hel·lenisme hi ajuda molt.
Ítem-Graupera, una bèstia grossa, una bêstia itèmica de molta consideració. De les de debò.
Algun punt en contra? Sí. Que em maregen una mica aquelles ratlles de barberia i aquells elements que boten en el seu bloc. Ja veuen, senyors, a què he de recórrer si li vull criticar alguna cosa...
Valoració de l'ítem:
Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
jordigraupera.cat
diumenge, 7 de març del 2010
Fitxa 45: Miraculosa Miró
Avui m'estreno en el gènere epistolar. Li he escrit una carta a la senyora Miraculosa Miró.
Barcelona, 5 de març de 2010
Bar Mifer, extensió del'oficina de "U.Q.V. Security"
Benvolguda senyora Miró:
Aquest que li escriu és un anònim vigilant, un fitxador que ressegeix rastres per internet fins que troba blocs, comentaristes que considera remarcables des d'algun punt de vista. Ítems, en definitiva,com li agrada dir-ne. Vostè no em coneix de res, i jo a vostè tampoc, més enllà de la informació que vostè comparteix amb el món sobre vostè mateixa, mitjançant les moderníssimes Noves Tecnologies de la Informació i les Xarxes Socials: Linked In, Facebook, Twitter, i els seus blocs. D'entrada m'aclapara l'entusiasme amb què vostè acull les virtuds i avantatges d'aquestes noves eines de difusió personal, que des d'aquí no compartim. Pensem que tan sols fan la nostra anodina existència un pel més ridícula en pensar que som algú, volent-nos publicitar, singularitzar, emmig d'un magma monstruós dins del qual tothom es vol significar de la mateixa manera.
A vostè fa un cert temps que l'havia detectat, advertit, sota la seva faceta d'ítem comentarista, i sovint treia el nas als seus blocs, però sempre me'n retirava de seguida. Darrerament m'hi he capbussat, especialment al seu bloc "Ma Pitom!"
Abans de res diré una cosa, perquè així és com s'han de fer les coses aquí. Vull intenar convèncer-la que no parlo des de cap prejudici. És important que ho digui, perquè aquí, a Internet, entre tanta hiena i voltor carronyaire, que no atén més que a l'olfacte i quasi mai a l'enteniment, si inicialment no t'alliberes de sospites llavors se't llegeix de biaix, i el fons i la intenció del missatge queda malaguanyat.
Des de sempre m'ha interessat Israel i la cultura jueva, com a vostè. M'hi he aproximat a través de vàries vies, algunes d'elles tan poc sospitoses d'esquerranisme com pot ser l'obra de José María Gironella; o des de cròniques peridístiques del diari Avui, quan les circumstàncies de la meva joventut em van portar a necessitar de l'aixopluc d'una casa on aquest era l'únic diari autoritzat i sacralitzat; m'he perdut, en una ocasió, pels laberints del Toledo històric, només per trobar les sinagogues i passar-m'hi ben bé una hora, respirant una atmòsfera tangible, i ni sé com, fins i tot viva.
Dit això, però, li confesso que he sortit del seu Ma pitom!, francament, una mica alterat. L'atmòsfera de trinxera m'ha acabat aclaparant. Sempre m'han fet una mica d'angúnia els extrems. No la radicalitat, alerta. Els extrems. A l'arrel de les coses s'hi ha d'anar, sempre ho he dit, perquè la profunditat allunya de la cardinalitat, et clava en un terreny central des d'on tens una visió circular, privilegiada, de les coses. Des de l'extrem, des de la paret, no et pots girar cap al que hi ha darrera la teva esquena. No estic dient que vostè sigui una extremista. És simplement que les polaritzacions m'incomoden, i a vostè la veig molt polaritzada, molt segura, molt implacable en el diagnòstic, pel que fa a quest tema i a d'altres què, lateralment, vostè també toca.
I se'm gereren dubtes: no he entès bé, per exemple, allò del video de com els agents del Mossad van eliminar, recentment, un enemic Palestí a Dubai. M'hi ha semblat veure una certa condescendència amb l'assassinat. És gros el que dic, però és la sensació que he tingut. Si és que no diguim'ho, que em quedaré més tranquil. D'acord, ja entenc que els estats juguen amb tota mena d'armes quan els cal protegir-se, però també entenc que s'escau, per part de tots plegats, una certa cautela, prudència, disreció, amb els assumptes relacionats amb la mort. No podem fer "Ole, ole, que professionals, aquest del Mossad..." de la mateixa manera que no podem fer demagògia ni massa frivolitats, per exemple, amb els antics crims del GAL contra ETA. Abomino ETA, però aquí sempre, de les accions del GAL n'hem dit crims -tan criminals com els d'ETA- donat que és un crim tota mort que surt de l'àmbit de la llei. Hi ha crims passionals, crims d'Estat, crims de guerra, i a tots se'ls pot buscar un perquè, però no deixen de ser crims, encara que siguin els crims dels nostres amics.
Haig de dir, igualment, que entre els palestins hi ha densíssims nius de criminals? Doncs ho dic, no fos cas. I perquè ho penso.
També li he vist, senyora Miró, una tendència a la generalització gratuíta. Coincideixo amb vostè que hi ha molt mestre de primària progre-toia, però la generalització que els dedica m'ha semblat d'una patositat pròpia d'elefant enrabiat dins la cristalleria. És molt demagògica l'equació ensenyament públic=ensenyament sectari; molt, i vostè ho sap. I si no ho sap, ho hauria de saber, perquè el que és segur és que el món és molt més gran que el món que vostè coneix. I que consti, que gremialment no em toca gens de prop aquest tema, per bé que, de bona tinta, el conec. Des de la trinxera se sol disparar contra tot el que es mou, però de vegades hi ha danys colaterals producte del poc rigor a l'hora de parlar i de jutjar, i és una llàstima, perquè rep qui no hauria de rebre.
Mai no he entès la devoció d'alguns catalans per la cultura jueva. Puc entendre l'admiració, l'interès i el respecte, però em costa entendre la devoció. Els catalans, per tradició, solen defensar la seva cultura amb vehemència i intensitat, perquè els és la pròpia; però em sobten els esforços de constància per defensar, com fa vostè, la cultura jueva i l'estat d'Israel. És que vostè, senyora Miró, no ens acosta Israel. Vostè fa apologia, defensa d'Israel, perquè tot el que diu d'Israel ho emmarca, més explícitament o més subtilment, en el context d'una polarització, d'una oposició conceptual que sembla, llegint-la a vostè, irreconciliable, inmatitzable. Em sona a allò tan pueril que hem llegit a altres llocs, allò de "som els bons" i guanyarem". I és que dóna la casualitat que, a la trinxera contrària també s'ho creuen, que són els bons i guanyaran segur per mor de la seva bondat intrínseca.
Això ja no ho sé, però sembla que en el fons estigui polaritzant dues radiografies antagòniques a l'hora d'entendre el món, d'una manera incòmodament maniquea. Només hi trobo una explicació, a la opció que vostè ha pres -ben legítima, que consti- i per això, amb tots els respectes, li vull fer una pregunta: és vostè jueva?
Li adreço aquesta carta perquè la visita al seu bloc m'ha generat un estat de perplexitat curiós. No sé perquè, m'hi he sentit incòmode. Hi he vist, un cop més, una posició enrocada. Hi he vist trinxera, maniqueisme, com li deia abans. Li he vist poca finor, i, no la vull enganyar, he abandonat el bloc amb un lleuger però claríssim sentiment de crispació. Tant de bo em pogués convèncer vostè mateixa que tot això ho he confós amb, senzillament, fermesa, fe i convicció. Però aquell intangible que a vegades ens fa detectar que els nostres comunicants saben que la lluna té una altra cara, malgrat que costi de veure, en el seu bloc no l'hi he vist.
Rebi aquesta missiva com a reacció insignificant, però real, d'algú que l'ha llegit.
Salutacions,
Damien
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: variable
Risibilitat: possible
Humor: desconcertant
Adreça:
sielmonestanformos.blogspot.com
Barcelona, 5 de març de 2010
Bar Mifer, extensió del'oficina de "U.Q.V. Security"
Benvolguda senyora Miró:
Aquest que li escriu és un anònim vigilant, un fitxador que ressegeix rastres per internet fins que troba blocs, comentaristes que considera remarcables des d'algun punt de vista. Ítems, en definitiva,com li agrada dir-ne. Vostè no em coneix de res, i jo a vostè tampoc, més enllà de la informació que vostè comparteix amb el món sobre vostè mateixa, mitjançant les moderníssimes Noves Tecnologies de la Informació i les Xarxes Socials: Linked In, Facebook, Twitter, i els seus blocs. D'entrada m'aclapara l'entusiasme amb què vostè acull les virtuds i avantatges d'aquestes noves eines de difusió personal, que des d'aquí no compartim. Pensem que tan sols fan la nostra anodina existència un pel més ridícula en pensar que som algú, volent-nos publicitar, singularitzar, emmig d'un magma monstruós dins del qual tothom es vol significar de la mateixa manera.
A vostè fa un cert temps que l'havia detectat, advertit, sota la seva faceta d'ítem comentarista, i sovint treia el nas als seus blocs, però sempre me'n retirava de seguida. Darrerament m'hi he capbussat, especialment al seu bloc "Ma Pitom!"
Abans de res diré una cosa, perquè així és com s'han de fer les coses aquí. Vull intenar convèncer-la que no parlo des de cap prejudici. És important que ho digui, perquè aquí, a Internet, entre tanta hiena i voltor carronyaire, que no atén més que a l'olfacte i quasi mai a l'enteniment, si inicialment no t'alliberes de sospites llavors se't llegeix de biaix, i el fons i la intenció del missatge queda malaguanyat.
Des de sempre m'ha interessat Israel i la cultura jueva, com a vostè. M'hi he aproximat a través de vàries vies, algunes d'elles tan poc sospitoses d'esquerranisme com pot ser l'obra de José María Gironella; o des de cròniques peridístiques del diari Avui, quan les circumstàncies de la meva joventut em van portar a necessitar de l'aixopluc d'una casa on aquest era l'únic diari autoritzat i sacralitzat; m'he perdut, en una ocasió, pels laberints del Toledo històric, només per trobar les sinagogues i passar-m'hi ben bé una hora, respirant una atmòsfera tangible, i ni sé com, fins i tot viva.
Dit això, però, li confesso que he sortit del seu Ma pitom!, francament, una mica alterat. L'atmòsfera de trinxera m'ha acabat aclaparant. Sempre m'han fet una mica d'angúnia els extrems. No la radicalitat, alerta. Els extrems. A l'arrel de les coses s'hi ha d'anar, sempre ho he dit, perquè la profunditat allunya de la cardinalitat, et clava en un terreny central des d'on tens una visió circular, privilegiada, de les coses. Des de l'extrem, des de la paret, no et pots girar cap al que hi ha darrera la teva esquena. No estic dient que vostè sigui una extremista. És simplement que les polaritzacions m'incomoden, i a vostè la veig molt polaritzada, molt segura, molt implacable en el diagnòstic, pel que fa a quest tema i a d'altres què, lateralment, vostè també toca.
I se'm gereren dubtes: no he entès bé, per exemple, allò del video de com els agents del Mossad van eliminar, recentment, un enemic Palestí a Dubai. M'hi ha semblat veure una certa condescendència amb l'assassinat. És gros el que dic, però és la sensació que he tingut. Si és que no diguim'ho, que em quedaré més tranquil. D'acord, ja entenc que els estats juguen amb tota mena d'armes quan els cal protegir-se, però també entenc que s'escau, per part de tots plegats, una certa cautela, prudència, disreció, amb els assumptes relacionats amb la mort. No podem fer "Ole, ole, que professionals, aquest del Mossad..." de la mateixa manera que no podem fer demagògia ni massa frivolitats, per exemple, amb els antics crims del GAL contra ETA. Abomino ETA, però aquí sempre, de les accions del GAL n'hem dit crims -tan criminals com els d'ETA- donat que és un crim tota mort que surt de l'àmbit de la llei. Hi ha crims passionals, crims d'Estat, crims de guerra, i a tots se'ls pot buscar un perquè, però no deixen de ser crims, encara que siguin els crims dels nostres amics.
Haig de dir, igualment, que entre els palestins hi ha densíssims nius de criminals? Doncs ho dic, no fos cas. I perquè ho penso.
També li he vist, senyora Miró, una tendència a la generalització gratuíta. Coincideixo amb vostè que hi ha molt mestre de primària progre-toia, però la generalització que els dedica m'ha semblat d'una patositat pròpia d'elefant enrabiat dins la cristalleria. És molt demagògica l'equació ensenyament públic=ensenyament sectari; molt, i vostè ho sap. I si no ho sap, ho hauria de saber, perquè el que és segur és que el món és molt més gran que el món que vostè coneix. I que consti, que gremialment no em toca gens de prop aquest tema, per bé que, de bona tinta, el conec. Des de la trinxera se sol disparar contra tot el que es mou, però de vegades hi ha danys colaterals producte del poc rigor a l'hora de parlar i de jutjar, i és una llàstima, perquè rep qui no hauria de rebre.
Mai no he entès la devoció d'alguns catalans per la cultura jueva. Puc entendre l'admiració, l'interès i el respecte, però em costa entendre la devoció. Els catalans, per tradició, solen defensar la seva cultura amb vehemència i intensitat, perquè els és la pròpia; però em sobten els esforços de constància per defensar, com fa vostè, la cultura jueva i l'estat d'Israel. És que vostè, senyora Miró, no ens acosta Israel. Vostè fa apologia, defensa d'Israel, perquè tot el que diu d'Israel ho emmarca, més explícitament o més subtilment, en el context d'una polarització, d'una oposició conceptual que sembla, llegint-la a vostè, irreconciliable, inmatitzable. Em sona a allò tan pueril que hem llegit a altres llocs, allò de "som els bons" i guanyarem". I és que dóna la casualitat que, a la trinxera contrària també s'ho creuen, que són els bons i guanyaran segur per mor de la seva bondat intrínseca.
Això ja no ho sé, però sembla que en el fons estigui polaritzant dues radiografies antagòniques a l'hora d'entendre el món, d'una manera incòmodament maniquea. Només hi trobo una explicació, a la opció que vostè ha pres -ben legítima, que consti- i per això, amb tots els respectes, li vull fer una pregunta: és vostè jueva?
Li adreço aquesta carta perquè la visita al seu bloc m'ha generat un estat de perplexitat curiós. No sé perquè, m'hi he sentit incòmode. Hi he vist, un cop més, una posició enrocada. Hi he vist trinxera, maniqueisme, com li deia abans. Li he vist poca finor, i, no la vull enganyar, he abandonat el bloc amb un lleuger però claríssim sentiment de crispació. Tant de bo em pogués convèncer vostè mateixa que tot això ho he confós amb, senzillament, fermesa, fe i convicció. Però aquell intangible que a vegades ens fa detectar que els nostres comunicants saben que la lluna té una altra cara, malgrat que costi de veure, en el seu bloc no l'hi he vist.
Rebi aquesta missiva com a reacció insignificant, però real, d'algú que l'ha llegit.
Salutacions,
Damien
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: variable
Risibilitat: possible
Humor: desconcertant
Adreça:
sielmonestanformos.blogspot.com
dijous, 4 de març del 2010
Fitxa 44: Gregorio Luri (El café de Ocata)
Hem anat, el Boris i jo, aquesta setmana -estem desvagats, no tenim cap cas entre mans- fins a Ocata. Hem agafat el tren fins al Masnou, i gaudint de Rodalies Renfe Recentment Traspassades hem fet un trajecte curtet, còmode i descansat que ens ha permès xerrar de les nostres coses.
-El primer que faré quan arribem, serà anar a repassar els labavos de l'estació. Per si el conseller Nadal s'ha oblidat de passar-hi -diu el Boris. -Després, mentre tu vas a fer la feina, jo aniré a tirar la quiniela.
-Què?
-La quiniela. Faig quinieles, Damien.
-Perquè?
-Osti, Damien... a tu perquè et sembla que es fan, les quinieles? Que potser tenim gaire feina? Hi ha casos? Vigilàncies? Proteccions? En treus algun guany econòmic de la teva activitat fitxesca?
-No, però cada dia em faig més savi. Aprenc sobre el món i l'ànima humana a marxes forçades...
-Deixa't estar. Hi ha feina en perspectiva?
-A la vista no. Hem d'anar tirant del que hem guanyat darrerament...
-Doncs per això faig la quiniela.
-Fer quinieles és de pobres. I de pobres cutres. Documenta't, Boris, documenta't. Llegeix correcte, llegeix neo-liberal. Els diners es fan treballant, són el fruit del talent. A més, no es diu quiniela, es diu travessa. Les llengües s'han de...
-Sí, sí, ja ho sé tot això. I anar en tren també és de pobres. De pijo-progres- pobres. Tenim el Megane mort de riure. Ah, i deixa'm que et digui: les llengües les fan els qui les parlen, i la gent diu quiniela, petit Pompeu.
-De fet, Boris, no conec ningú que la faci, la travessa, així que no et puc dir si diuen quiniela, busson o seniseru... I per cert... què, encertes?
-La darrera vegada em va tocar un euro.
-Perquè la fas massa lògica. Segur que sempre poses que el Barça guanya i el Madrid també.
-Home, és clar. I que l'Espanyol perd. És el més probable que passi, no? La quiniela la vull encertar...
-Però l'has d'encertar amb resultats inversemblants, que no ho veus?
Notem l'alentir-se del tren, i per les finestres veiem el cartellet que ens indica que ja hem arribat al Masnou. Amb el mar a la retina, ens aixequem per baixar. Comentem que desde que els trens ja són nostres roden més fi, més català.
Caminadeta, com un passeig sense pressa, pels encalmats carrerons d'Ocata. Pel llarg carrer de Jaume I arribem a les escaletes que condueixen a la plaça d'Ocata. Baixant, a mà dreta, el Petit Cafè, amb el seu tendal carabassa i les seves tauletes a fora. Feia un solet preciós, i s'hi havia d'estar bé. Miro la gent que hi ha asseguda i m'aturo en sec.
-Has vist el teu home? -pregunta el Boris.
-Sí. Crec que és aquell que la cadira li levita dos pams per sobre del terra. Aquell de la Moleskine i la mirada perduda. Corre, ves a tirar la quiniela i deixa'm sol una bona estona.
-Bé, bé. On quedem?
-Aquí mateix, d'aquí a una hora i mitja.
Passo per darrera del meu home i em fico dins del bar. L'observo desde dintre. Se'n va, sobre dos quarts d'onze, i el cambrer surt a recollir el recipient del que s'ha pres. Quan torna, m'hi dirigeixo, amb la desinvoltura i naturalitat pròpia dels espies.
-Aquell senyor era Don Gregorio, oi?
-Sí. El coneix?
-No personalment.
Em fixo en el recipient buit que reposa damunt la safata. Oh, rebelació!
El Boris no m'ha fet cas i torna abans d'hora. Es deu avorrir en una vila tan plàcida.
-Boris, el meu home ens enganya. No pren cafè. Pren una infusió tranquilitzant.
-I?
-Res, coses meves. Ara torna a marxar. Deixa'm un parell d'hores i quan tornis ja parlarem del dinar. Haig d'escriure.
El Boris s'encongeix d'espatlles, amb un gest resignat.
-I què faig?
-Ves a... no sé, a tirar la primitiva.
Trec el MacBook i redacto.
La tranquilitat del jardí del Senyor Luri. "El Café de Ocata", l'espai on la calma transcorre amb la fluidesa d'un temps lent i estirat. Un club selecte on qualsevol subtilesa pren una dimensió insospitada. Un jardí al mig del qual hi ha una glorieta, sota la qual s'extén la taula rodona més amplia de la blogosfera. Si ahir tots els camins duien a Roma, avui tots els links porten fins al jardí del Senyor Luri, el jardí dels pensadors tranquils, dels ítems reposats. El sedant, la Til·la d'Ocata.
Cap acalorament, cap fricció, cap disputa. Només la pau dels savis.
Quina enveja, el Senyor Luri, l'ítem-Don Gregorio. Quin amfitrió. Quina Aristocràcia. Tot el que passa per la seva ment, sigui el que sigui -un paràgraf, un vol d'oreneta- és digne de ser posat al centre de la taula de conversa. Perquè així és com ho vol. La tertúlia de casinet culte, quinta-essència de la civilitat noucentista. Ell proposa; mostra; no alliçona ni adoctrina. Indica, assenyala. "Senyors, el tema d'avui és..."
Alerta, però, que quan vol parlar, el Senyor Luri, Don Gregorio, parla, narra, descriu, opina, i fins i tot, quan vol, com que la seva condició d'aristòcrata li ho permet, -el que puja pot baixar, però no sempre a la inversa- llavors s'humanitza i ens explica on va, com es troba, on dina, què li fa el gat, quina actriu li agrada.
De sempre, però, i anem al que veritablement importa, la regla d'or d'aquell jardí i de Don Gregorio és que si a una resposta s'hi pot arribar mitjançant el procés opotú, ell sempre deixarà que el diàleg treballi; el diàleg interior destil·larà les respostes, i potser les raons i les veritats.
Aquí és on volem plantar l'Arc de Triomf que Don Gregorio es mereix. Per creure en el procés. Per creure que en filosofia potser son més importants les preguntes i els processos que no pas les respostes; per creure-ho i obrar en conseqüeència. Altra cosa no podem fer. No té massa sentit fer una fitxa explicant els detalls de què és "El Café de Ocata", quan és un bloc enllaçat a uns quants centenars d'altres blocs, conegut a les set galàxies de l'Univers cibernètic. Tan sols en volem ressaltar la virtud principal: Don Gregorio no dóna les coses pensades, sinó que les dóna al pensament.
I com sempre, aprofitem.
En la cultura del doble-click, del cortar-pegar, de la rapidesa i de la immediatesa, què se n'ha fet del procés? Podent agafar un avió que et desplaça al destí en un pim-pam, qui vol, avui, agafar un tren que d'estació en estació, de paisatge en paisatge, et porti fins a la resposta, o potser fins a un lloc al que ni tan sols volies anar? Quin valor, quina puntuació atorguem al procediment encalmat, a la seguretat de la conducció lenta?
Després passa el que passa: que la gent de la cultura doble-click, especialment els Joves 2.0, es posen a fer sexe i no en tenen ni idea, per molt que siguin capaços de reproduir tot el mostrari de postures dels videoclips del Youtube, per què alguna cosa els ha matat l'amor al procés. Els crema la immediatesa; l'únic que es vol és arribar. I al final, amb tanta arribada ràpida ningú no queda ni content ni satisfet.
Per tot plegat, la llàstima és que El Cafè de Ocata no sigui més que un jardí virtual. Senyor Luri, si en té l'opurtunitat, compri una hectàrea de bosc, entre el Vallès i el Maresme, i organitzi un jardí com el que he somniat fent-li la fitxa. Un jardí real, com un Ashram hindú. Ens fa falta, de debò. Hi vindríem, a recuperar l'amor al procés perdut, i també a respirar la pau de les paraules, encara que fos des de fora, de lluny, des de la reixa.
I acabem, Sr. Luri. Volem felicitar-lo, més enllà de les poca-soltades que haguem dit més amunt, per un bloc de qualitat, el seu, que tan obstinadament apunta a tot el que apunta, i des de fa tant de temps.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
elcafedeocata.blogspot.com
-El primer que faré quan arribem, serà anar a repassar els labavos de l'estació. Per si el conseller Nadal s'ha oblidat de passar-hi -diu el Boris. -Després, mentre tu vas a fer la feina, jo aniré a tirar la quiniela.
-Què?
-La quiniela. Faig quinieles, Damien.
-Perquè?
-Osti, Damien... a tu perquè et sembla que es fan, les quinieles? Que potser tenim gaire feina? Hi ha casos? Vigilàncies? Proteccions? En treus algun guany econòmic de la teva activitat fitxesca?
-No, però cada dia em faig més savi. Aprenc sobre el món i l'ànima humana a marxes forçades...
-Deixa't estar. Hi ha feina en perspectiva?
-A la vista no. Hem d'anar tirant del que hem guanyat darrerament...
-Doncs per això faig la quiniela.
-Fer quinieles és de pobres. I de pobres cutres. Documenta't, Boris, documenta't. Llegeix correcte, llegeix neo-liberal. Els diners es fan treballant, són el fruit del talent. A més, no es diu quiniela, es diu travessa. Les llengües s'han de...
-Sí, sí, ja ho sé tot això. I anar en tren també és de pobres. De pijo-progres- pobres. Tenim el Megane mort de riure. Ah, i deixa'm que et digui: les llengües les fan els qui les parlen, i la gent diu quiniela, petit Pompeu.
-De fet, Boris, no conec ningú que la faci, la travessa, així que no et puc dir si diuen quiniela, busson o seniseru... I per cert... què, encertes?
-La darrera vegada em va tocar un euro.
-Perquè la fas massa lògica. Segur que sempre poses que el Barça guanya i el Madrid també.
-Home, és clar. I que l'Espanyol perd. És el més probable que passi, no? La quiniela la vull encertar...
-Però l'has d'encertar amb resultats inversemblants, que no ho veus?
Notem l'alentir-se del tren, i per les finestres veiem el cartellet que ens indica que ja hem arribat al Masnou. Amb el mar a la retina, ens aixequem per baixar. Comentem que desde que els trens ja són nostres roden més fi, més català.
Caminadeta, com un passeig sense pressa, pels encalmats carrerons d'Ocata. Pel llarg carrer de Jaume I arribem a les escaletes que condueixen a la plaça d'Ocata. Baixant, a mà dreta, el Petit Cafè, amb el seu tendal carabassa i les seves tauletes a fora. Feia un solet preciós, i s'hi havia d'estar bé. Miro la gent que hi ha asseguda i m'aturo en sec.
-Has vist el teu home? -pregunta el Boris.
-Sí. Crec que és aquell que la cadira li levita dos pams per sobre del terra. Aquell de la Moleskine i la mirada perduda. Corre, ves a tirar la quiniela i deixa'm sol una bona estona.
-Bé, bé. On quedem?
-Aquí mateix, d'aquí a una hora i mitja.
Passo per darrera del meu home i em fico dins del bar. L'observo desde dintre. Se'n va, sobre dos quarts d'onze, i el cambrer surt a recollir el recipient del que s'ha pres. Quan torna, m'hi dirigeixo, amb la desinvoltura i naturalitat pròpia dels espies.
-Aquell senyor era Don Gregorio, oi?
-Sí. El coneix?
-No personalment.
Em fixo en el recipient buit que reposa damunt la safata. Oh, rebelació!
El Boris no m'ha fet cas i torna abans d'hora. Es deu avorrir en una vila tan plàcida.
-Boris, el meu home ens enganya. No pren cafè. Pren una infusió tranquilitzant.
-I?
-Res, coses meves. Ara torna a marxar. Deixa'm un parell d'hores i quan tornis ja parlarem del dinar. Haig d'escriure.
El Boris s'encongeix d'espatlles, amb un gest resignat.
-I què faig?
-Ves a... no sé, a tirar la primitiva.
Trec el MacBook i redacto.
La tranquilitat del jardí del Senyor Luri. "El Café de Ocata", l'espai on la calma transcorre amb la fluidesa d'un temps lent i estirat. Un club selecte on qualsevol subtilesa pren una dimensió insospitada. Un jardí al mig del qual hi ha una glorieta, sota la qual s'extén la taula rodona més amplia de la blogosfera. Si ahir tots els camins duien a Roma, avui tots els links porten fins al jardí del Senyor Luri, el jardí dels pensadors tranquils, dels ítems reposats. El sedant, la Til·la d'Ocata.
Cap acalorament, cap fricció, cap disputa. Només la pau dels savis.
Quina enveja, el Senyor Luri, l'ítem-Don Gregorio. Quin amfitrió. Quina Aristocràcia. Tot el que passa per la seva ment, sigui el que sigui -un paràgraf, un vol d'oreneta- és digne de ser posat al centre de la taula de conversa. Perquè així és com ho vol. La tertúlia de casinet culte, quinta-essència de la civilitat noucentista. Ell proposa; mostra; no alliçona ni adoctrina. Indica, assenyala. "Senyors, el tema d'avui és..."
Alerta, però, que quan vol parlar, el Senyor Luri, Don Gregorio, parla, narra, descriu, opina, i fins i tot, quan vol, com que la seva condició d'aristòcrata li ho permet, -el que puja pot baixar, però no sempre a la inversa- llavors s'humanitza i ens explica on va, com es troba, on dina, què li fa el gat, quina actriu li agrada.
De sempre, però, i anem al que veritablement importa, la regla d'or d'aquell jardí i de Don Gregorio és que si a una resposta s'hi pot arribar mitjançant el procés opotú, ell sempre deixarà que el diàleg treballi; el diàleg interior destil·larà les respostes, i potser les raons i les veritats.
Aquí és on volem plantar l'Arc de Triomf que Don Gregorio es mereix. Per creure en el procés. Per creure que en filosofia potser son més importants les preguntes i els processos que no pas les respostes; per creure-ho i obrar en conseqüeència. Altra cosa no podem fer. No té massa sentit fer una fitxa explicant els detalls de què és "El Café de Ocata", quan és un bloc enllaçat a uns quants centenars d'altres blocs, conegut a les set galàxies de l'Univers cibernètic. Tan sols en volem ressaltar la virtud principal: Don Gregorio no dóna les coses pensades, sinó que les dóna al pensament.
I com sempre, aprofitem.
En la cultura del doble-click, del cortar-pegar, de la rapidesa i de la immediatesa, què se n'ha fet del procés? Podent agafar un avió que et desplaça al destí en un pim-pam, qui vol, avui, agafar un tren que d'estació en estació, de paisatge en paisatge, et porti fins a la resposta, o potser fins a un lloc al que ni tan sols volies anar? Quin valor, quina puntuació atorguem al procediment encalmat, a la seguretat de la conducció lenta?
Després passa el que passa: que la gent de la cultura doble-click, especialment els Joves 2.0, es posen a fer sexe i no en tenen ni idea, per molt que siguin capaços de reproduir tot el mostrari de postures dels videoclips del Youtube, per què alguna cosa els ha matat l'amor al procés. Els crema la immediatesa; l'únic que es vol és arribar. I al final, amb tanta arribada ràpida ningú no queda ni content ni satisfet.
Per tot plegat, la llàstima és que El Cafè de Ocata no sigui més que un jardí virtual. Senyor Luri, si en té l'opurtunitat, compri una hectàrea de bosc, entre el Vallès i el Maresme, i organitzi un jardí com el que he somniat fent-li la fitxa. Un jardí real, com un Ashram hindú. Ens fa falta, de debò. Hi vindríem, a recuperar l'amor al procés perdut, i també a respirar la pau de les paraules, encara que fos des de fora, de lluny, des de la reixa.
I acabem, Sr. Luri. Volem felicitar-lo, més enllà de les poca-soltades que haguem dit més amunt, per un bloc de qualitat, el seu, que tan obstinadament apunta a tot el que apunta, i des de fa tant de temps.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: alta
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Adreça:
elcafedeocata.blogspot.com
dilluns, 1 de març del 2010
Fitxa 43: Pafiam
A veure, aquest sentit de l'humor...
Tots portem dintre un Mr. Hide, amagat, controlat, però que pugna per veure, de tant en tant, la llum del dia. I gràcies a la blogosfera, aquests petits monstres tan nostres, els nostres dimonis més íntims, poden sortir a passejar sota una careta anònima.
Aquesta és la fitxa d'un Mr. Hide.
I no és que sigui un Hide massa monstruós, tampoc, no es pensin. És un monstre tovet. Un pallasset, més aviat. El que el fa lleig, però, és que és un pallasset força repel·lent. No pas com el seu Dr. Jeckill, que és molt més amable.
El nostre Mr. Hide, el senyor-ítem Pafiam -acròstic de Pàtria, Fides, Amor- té una sèrie de fòbies. La principal és la progressia multiculturalista, de qui s'ha entretingut a recopilar el que ell en diu "perles", a partir dels mitjans de comunicació, especialment de TV3. Sí, Pafiam el Recopilador de Perles.
Ara, que per perletes, les seves.
La seva primera, fonamental i més curiosa perla: el principi MAMAMAMA. Què vol dir, això? doncs que els que formen part de la púrria progre i tonta sempre es poden etiquetar sota alguna d'aquestes "MA": Mamón, Maricón, Massó, o Marxista; bona, eh? Ah, quina mala gent, aquests de la MA... no, si ja ho deia Franco: l'amenaça permanent d'Espanya, aquell famós "conturbernio judeomasónico internacional..." perquè ja donava per fet que maricons i marxistes no calia, per pura obvietat, ni esmentar-los.
Més perletes: d'una ex-actriu porno, l'ítem-Pafiam en diu una "tiaputa", i també parla d'unes "putasses sueques", que es veu que van escriure un llibre del bon amor; Hmmm, qui les pillés, eh, Pafiam? Ah, no, que si són feministes "un home de veritat no se les tiraria mai" (Pafiam dixit).
I encara més coses: la seva defensa dels capellans és també curiosa, fixeu-vos-hi: "si algú, malparla dels capellans digueu-li: de part del Pafiam, o ets un imbècil o un fill de puta". Ole les formes! Això és llibertat d'expressió, i qui no ho entengui és un altre tros de mamón. Això, no sé perquè, em recorda la curiosa concepció de llibertat d'expressió que esgrimeixen personatges com Losantos o César Vidal -molt respectats, per cert, pel Pafiam- que entenen aquesta llibertat com a forma de promoure l'insult, la desqualificació i la demagògia. Ah, i ja m'hi peto amb aquest argument: aquests paladins de la llibertat "diuen el que altres callen". Doncs bé, si callen, aquests "altres", deu ser per alguna cosa. Potser per un sentit de la prudència, l'equilibri o de l'educació. Per cert, i això és una aportació personal: en Damien d'U.Q.V., de petit, va haver de tractar amb molts capellans. Alguns, els ho asseguro, eren bellíssimes persones. Però més d'un també era un autèntic tarat. Bé, m'acabo de guanyar una "MA", la de Mamón, amb tota probabilitat. O potser ja em converteixo directament en un fill de puta, ja que hi estem posats...
Més cosetes: en Pafiam també té, al seu diccionari, el terme "botifler". Exacte, el terme que designa els mals catalans, els traidorets o traidorassos, els que participen d'una sentimentalitat nacional desviada, impura i perversa. Oficina de Patents de Catalanitat: passin, que el pallasset Pafiam els farà el dictamen.
Per tot plegat no és extrany que hagi tingut com a comentarista l'inefable Idale, el mosquit de la Catosfera -paraules del Noctas-, l'Idale, el salvaguardador de la blancor immaculada de la raça àrio-catalana. Eh, com diuen en castellà, "tal para cual".
En fi, podríem seguir, però el que exposo ja és prou il·lustratiu. Jo quasi que demanaria l'ingrés de l'ítem Pafiam al sector odisfèric de la catosfera.
Ja veuen, doncs, que és un senyor no massa eclèctic, més aviat enrocat, victimista, lleugerament procliu a l'escandalització. I força desqualificant. Se li entreveu aquella por cerval al relativisme, el relativisme que tan insegurs fa sentir els ultramuntans davant del món, de forma que l'única manera que tenen de protegir-se és aquest dogmatisme, aquest constant pujar de peus sobre les seves pròpies veritats. Les úniques. I alerta, no te les imposen, nooooo, això mai... ells escolten, van fent que sí, amb el cap, mel·lífluament, però amb aquell deix d'infalibilitat que de seguida veus que et vol dir: tu ves xerrant, que aquí la veritat la tinc jo, amb el meu cul pontifici situat en la més nítida exactitud moral. I no hi ha res a fer. Cap visió polièdrica. Simplement ells, i la resta... mamons!
Ah, i té la humorística santa barra de viure convençut que les seves idees són tan valuoses, tan exactes i indiscutibles, que alguna "bèstia grossa" les hi copia i a sobre les difon. Com ara el Sr. Quim Monzó, que gràcies a Pafiam pot escriure que cap turista estranger hauria de venir a aquesta bruta, destartalada i progre-tonta terra catalana.
Però vaja, senyors, qui som nosaltres per criticar, si tothom és tan lliure de generar els deliris més fenomenals i creure en les idees que vulgui? Si ell defensa l'eix Pàtria-Fe-Amor com a fonament de la regeneració de tot plegat... quin mal hi ha? Si al capdavall genera aquesta morbosa reacció d'amor-odi deu ser perquè en el fons té personalitat, i surt de la grisalla que tant abunda. Ara: que quedi clar que aquesta valentia, aquesta llibertat, la hi dóna l'anonimat... darrera la màscara, com jo, se sent més lliure. No oblidem que és un Mr. Hide. Ara que, de debò, amb regeneradors així cada cop tinc més ganes de degenerar...
Per cert, aquesta observació sobre la llibertat que dóna la màscara, precisament fou el seu Dr. Jeckill qui una vegada la va fer. I el cas és que no recordo ben bé on...
I per acabar... com el salvarem, el Pallasset Pafiam? Perquè el salvarem, o li aplicarem el principi PAPAPA: Paternalista, Patètic, Pallasso, Paranòic..? Bah, si jo tampoc crec que s'ho acabi de creure: segur que ho fa de broma. El salvarem doncs, in extremis, per la via més honorable: la capacitat de riure d'ell mateix, que quan es desencega demostra que té. Quan va suspendre l'activitat al seu bloc, momentàniament, es va acomiadar dient que "penjava el nas vermell de pallasso". Això està bé. Que un sàpiga d'un mateix que és un alter-ego extremat, un desequilibrat emmascarat, un monstret que no pot evitar tenir dintre, però que des de les ribes del seny s'aconsella no fer voleiar gaire.
Critíquin-me la fitxa, si volen, Però abans han de passar pel "Pàtria, Fides, Amor" i veure-ho amb els seus propis ulls.
Au.
A veure, aquest sentit de l'humor...
Una picada d'ullet: ;)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: total
Humor: escàs
Adreça:
pafiam.blogspot.com
Tots portem dintre un Mr. Hide, amagat, controlat, però que pugna per veure, de tant en tant, la llum del dia. I gràcies a la blogosfera, aquests petits monstres tan nostres, els nostres dimonis més íntims, poden sortir a passejar sota una careta anònima.
Aquesta és la fitxa d'un Mr. Hide.
I no és que sigui un Hide massa monstruós, tampoc, no es pensin. És un monstre tovet. Un pallasset, més aviat. El que el fa lleig, però, és que és un pallasset força repel·lent. No pas com el seu Dr. Jeckill, que és molt més amable.
El nostre Mr. Hide, el senyor-ítem Pafiam -acròstic de Pàtria, Fides, Amor- té una sèrie de fòbies. La principal és la progressia multiculturalista, de qui s'ha entretingut a recopilar el que ell en diu "perles", a partir dels mitjans de comunicació, especialment de TV3. Sí, Pafiam el Recopilador de Perles.
Ara, que per perletes, les seves.
La seva primera, fonamental i més curiosa perla: el principi MAMAMAMA. Què vol dir, això? doncs que els que formen part de la púrria progre i tonta sempre es poden etiquetar sota alguna d'aquestes "MA": Mamón, Maricón, Massó, o Marxista; bona, eh? Ah, quina mala gent, aquests de la MA... no, si ja ho deia Franco: l'amenaça permanent d'Espanya, aquell famós "conturbernio judeomasónico internacional..." perquè ja donava per fet que maricons i marxistes no calia, per pura obvietat, ni esmentar-los.
Més perletes: d'una ex-actriu porno, l'ítem-Pafiam en diu una "tiaputa", i també parla d'unes "putasses sueques", que es veu que van escriure un llibre del bon amor; Hmmm, qui les pillés, eh, Pafiam? Ah, no, que si són feministes "un home de veritat no se les tiraria mai" (Pafiam dixit).
I encara més coses: la seva defensa dels capellans és també curiosa, fixeu-vos-hi: "si algú, malparla dels capellans digueu-li: de part del Pafiam, o ets un imbècil o un fill de puta". Ole les formes! Això és llibertat d'expressió, i qui no ho entengui és un altre tros de mamón. Això, no sé perquè, em recorda la curiosa concepció de llibertat d'expressió que esgrimeixen personatges com Losantos o César Vidal -molt respectats, per cert, pel Pafiam- que entenen aquesta llibertat com a forma de promoure l'insult, la desqualificació i la demagògia. Ah, i ja m'hi peto amb aquest argument: aquests paladins de la llibertat "diuen el que altres callen". Doncs bé, si callen, aquests "altres", deu ser per alguna cosa. Potser per un sentit de la prudència, l'equilibri o de l'educació. Per cert, i això és una aportació personal: en Damien d'U.Q.V., de petit, va haver de tractar amb molts capellans. Alguns, els ho asseguro, eren bellíssimes persones. Però més d'un també era un autèntic tarat. Bé, m'acabo de guanyar una "MA", la de Mamón, amb tota probabilitat. O potser ja em converteixo directament en un fill de puta, ja que hi estem posats...
Més cosetes: en Pafiam també té, al seu diccionari, el terme "botifler". Exacte, el terme que designa els mals catalans, els traidorets o traidorassos, els que participen d'una sentimentalitat nacional desviada, impura i perversa. Oficina de Patents de Catalanitat: passin, que el pallasset Pafiam els farà el dictamen.
Per tot plegat no és extrany que hagi tingut com a comentarista l'inefable Idale, el mosquit de la Catosfera -paraules del Noctas-, l'Idale, el salvaguardador de la blancor immaculada de la raça àrio-catalana. Eh, com diuen en castellà, "tal para cual".
En fi, podríem seguir, però el que exposo ja és prou il·lustratiu. Jo quasi que demanaria l'ingrés de l'ítem Pafiam al sector odisfèric de la catosfera.
Ja veuen, doncs, que és un senyor no massa eclèctic, més aviat enrocat, victimista, lleugerament procliu a l'escandalització. I força desqualificant. Se li entreveu aquella por cerval al relativisme, el relativisme que tan insegurs fa sentir els ultramuntans davant del món, de forma que l'única manera que tenen de protegir-se és aquest dogmatisme, aquest constant pujar de peus sobre les seves pròpies veritats. Les úniques. I alerta, no te les imposen, nooooo, això mai... ells escolten, van fent que sí, amb el cap, mel·lífluament, però amb aquell deix d'infalibilitat que de seguida veus que et vol dir: tu ves xerrant, que aquí la veritat la tinc jo, amb el meu cul pontifici situat en la més nítida exactitud moral. I no hi ha res a fer. Cap visió polièdrica. Simplement ells, i la resta... mamons!
Ah, i té la humorística santa barra de viure convençut que les seves idees són tan valuoses, tan exactes i indiscutibles, que alguna "bèstia grossa" les hi copia i a sobre les difon. Com ara el Sr. Quim Monzó, que gràcies a Pafiam pot escriure que cap turista estranger hauria de venir a aquesta bruta, destartalada i progre-tonta terra catalana.
Però vaja, senyors, qui som nosaltres per criticar, si tothom és tan lliure de generar els deliris més fenomenals i creure en les idees que vulgui? Si ell defensa l'eix Pàtria-Fe-Amor com a fonament de la regeneració de tot plegat... quin mal hi ha? Si al capdavall genera aquesta morbosa reacció d'amor-odi deu ser perquè en el fons té personalitat, i surt de la grisalla que tant abunda. Ara: que quedi clar que aquesta valentia, aquesta llibertat, la hi dóna l'anonimat... darrera la màscara, com jo, se sent més lliure. No oblidem que és un Mr. Hide. Ara que, de debò, amb regeneradors així cada cop tinc més ganes de degenerar...
Per cert, aquesta observació sobre la llibertat que dóna la màscara, precisament fou el seu Dr. Jeckill qui una vegada la va fer. I el cas és que no recordo ben bé on...
I per acabar... com el salvarem, el Pallasset Pafiam? Perquè el salvarem, o li aplicarem el principi PAPAPA: Paternalista, Patètic, Pallasso, Paranòic..? Bah, si jo tampoc crec que s'ho acabi de creure: segur que ho fa de broma. El salvarem doncs, in extremis, per la via més honorable: la capacitat de riure d'ell mateix, que quan es desencega demostra que té. Quan va suspendre l'activitat al seu bloc, momentàniament, es va acomiadar dient que "penjava el nas vermell de pallasso". Això està bé. Que un sàpiga d'un mateix que és un alter-ego extremat, un desequilibrat emmascarat, un monstret que no pot evitar tenir dintre, però que des de les ribes del seny s'aconsella no fer voleiar gaire.
Critíquin-me la fitxa, si volen, Però abans han de passar pel "Pàtria, Fides, Amor" i veure-ho amb els seus propis ulls.
Au.
A veure, aquest sentit de l'humor...
Una picada d'ullet: ;)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: total
Humor: escàs
Adreça:
pafiam.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)