Una d'aquestes nits passades va trucar el Boris, cap a les onze.
-Mira, que hem estat picant alguna cosa amb la Tània, abans que ella quedés amb les seves amigues, que se'n van de festa, i pensava...
-Pensaves que ara t'has quedat penjat, i que vols passar per aquí...
-Sí, i fer una copeta, i xerrar, i...
-I si es fa tard quedar-te a dormir...
-Tan previsible, sóc?
-Sembla mentida, Boris. Va, vine quan vulguis, t'espero.
Jo estava veient la tele, un programa molt interessant sobre les interioritats d'un arbitratge de futbol de primera divisió, en què es recollia l'audio de les converses que tenen els àrbitres entre ells i els jugadors durant el partit, pel micro inalàmbric que porten. Però va arribar el Boris, i em va xafar la plàcida atenció que jo mantenia pel programa. Ens vam servir un cul de Knockando que em quedava, i vam seure al sofà.
-Què tal, la Tània? Us va bé?
-Sí, molt. És una noia amb caràcter. M'agrada.
-No hi vas, tu, amb les seves amigues?
-No, jo... bé, ja se sap, les amigues...
-No vols fer de mainadera...
-No, no és això.
Vaig preferir no continuar per aquell camí. El Boris digué:
-És intel·ligent. I guapa. Ara s'està acabant la trilogia de Mil·lenium, del Stieg Larsson.
Me'l vaig quedar mirant, sense dir res. El Boris no feu cas del meu silenci eloqüent, i digué:
-La Tània em parla molt el personatge de la Lisbeth Salander. Li fascina. Em sembla que en porta alguna de cap, per comentaris que m'ha fet.
Vaig seguir sense fer-li cas, i vaig seguir mirant la tele. Acabat el reportatge sobre l'àrbitre, TV3 emeté un programa que es deia "L'any rodó", un repàs a la temporada del Barça que guanya, per primera vegada en la història del futbol, sis copes de màxim nivell de competició, totes en les que participa. Aquí sí que vaig decidir no fer cas al Boris en res del que em digués. Sis copes són sis copes. Barça és Barça.
Jo, enganxat a la pantalla, i el Boris mirant-me de reüll. Suposo que va veure que en més d'un moment se m'estava a punt d'escapar una llàgrima: gol de Puyol al Bernabeu, gol d'Iniesta a Stanford Bridge, alçada de la copa de Champions... aquests podrits de periodistes trien unes músiques hiper-èpiques com a suport de la imatge, i fan que l'emoció et corri per les venes a la velocitat del llamp. Llavors el Boris sentencia:
-Per assolir les vostres aspiracions nacionals, la primera cosa que heu de fer els catalans és desmantellar el Barça.
Ignoro el comentari, però el Boris no calla.
-Sí, sí, Damien, com ho sents. És clar, ara tu em sortiràs amb amb allò tan teu de "jo no tinc aspiracions nacionals". Nooo, tu defensor de la doctrina Maragall, allò del patriotisme social, o com en digués. Tú més evolucionat que la resta de mortals.
-Boris, vols callar? Estic veient gols del Thierry Henry, cosa que no sé si veuré més en ma vida. Després xerrem, però ara calla i mira.
Em fa cas, i no obre boca fins que no s'acaba el programa. Llavors me'l miro, i amb aire de condescendència li dic que desenvolupi una mica la seva tesi sobre el Barça. Adopta un aire de suficiència i diu:
-El Barça és la via per sublimar les vostres frustracions nacionals.
-Boris, jo no tinc cap frustració nacional.
-Calla i escolta: amb el Barça us tenen atontats. En el Barça es canalitza tota la càrrega d'energia i sentiment que no sabeu canalitzar mitjançant una praxi política eficaç, i sobretot evita la presa de consciència de l'individu, allunyant-lo del seu paper revolucionari. El vostre opi nacional és el Barça, i és el que us impedeix organitzar-vos seriosament.
-Gran marxista ets, Boris.
-Entre Barça, festa i drogues, la vostra joventut està alienada. Sí, molta boca, molt independentisme, però quan el Barça guanya, la satisfacció emocional que us dóna us fa oblidar la que us donaria la independència. Us la substitueix. En el fons, i acabo, el Barça és l'instrument més eficaç de l'Estat Espanyol per frenar la independència de Catalunya. Fins i tot estic segur que el Barça rep diners dels fons reservats de l'Estat.
-Delires, Boris.
-L'opi del poble, Damien: les drogues i la festa. I el Barça.
No sabia si delirava o hi tocava. En qualsevol cas, "drogues, festa, Barça" em van portar, de cop, a configurar amb una mica de cos la fitxa d'un ítem que em tenia encuriosit des de feia temps: Dies de Fúria.
Dies de fúria, o cops de puny a un sac de boxa; tatuatges, arracades, sexe, molt, molt molt de sexe, alcohol, batalles campals amb hooligans de l'equip contrari. Molts concerts multitudinaris i un cercle de camarades compatriotes, el "Ring of fire". I sobretot molta furia, endimoniada fúria contra Espanya.
En les pàgines escrites per l'ítem-fúria hi trobem una intensa nostàlgia pel seu passat de glòria sexual, vitalista i violenta. El Furiós Fúria es bevia la vida a glops d'alcohol pur, i després semblava escapar-se-li per la punta diamantina del seu membre erèctil. Curiosos posts, els seus, amb indiscutible grapa. Te'ls llegeixes de dalt a baix. Ara bé, jo sempre m'he preguntat fins a quin punt no hi ha una enorme càrrega de recreació literària en tot el que ens explica. A vegades sembla que hi posi més pa que formatge, però si més no té una certa gràcia narrativa, i d'altres ítems com l'Home del Sac -fitxat aquí- en donen admirada fe. Això sí, amb poca o molta literatura, els seus textos acaben sempre amb un lema proferit amb tota la potència dels seus pulmons: "Visca la Terra! Mori el mal govern!
S'autocensura poc, però una vegada va passar un fet curiós: era tard, de nit, i el Fúria acabava de penjar un text sobre putes. Jo el vaig espiar, i li vaig deixar una noteta al blog que deia: "Hmmmm, putes...". Misteriosament, al cap d'uns minuts, el seu text havia desaparegut.
Ara, a mi el que em fa més gràcia és quan diu que el seu gloriós passat de triomf vital es va acabar amb l'arribada del Tripartit, el Tripi, com diu ell (tripi, normal). Des que hi ha el Tripi tot s'ha convertit en una merda insufrible, no com abans del Tripartit. Entenem doncs, per deducció, que la glòria i meravella de la seva etapa anterior, la del gran sexe, el follar i el beure, venien auspiciades per la bonança de l'època dels governs de CiU. Els "feliços anys CiU" eren els que propiciaven tota aquella plenitud vital. Potser sí, però a mi em costa imaginar-me l'ítem furia defensant el seu programa de bon català (sexe, drogues, rock'n'roll) davant dels senyors Pujol, Mas, i Duran Lleida.
Recentment, i a propòsit de la polèmica antitaurina, el nostre furiós Dies de Furia s'ha manifestat amant dels toros. Sí, li agraden Loquillo i els toros. Ei, cap problema, eh? Però ai, com me'l rebreguen, per aquesta professió de simpatia, els més ortodoxos que ell! Li diuen que té el síndrome del català que per fer-se l'enrollat manifesta simpatia per elements de simbologia espanyola: toros i Loquillo. Li diuen que si van al Camp Nou i veuen un pàjaru amb una estelada i un toro plantificat al mig l'identificaran de seguida i sabran que és ell, el calalà més guai i transgressor. En fi, el posen de volta i mitja, i a sobre li diuen "dies de púrria".
Tu tranquil, ítem, així és la vida, i un sempre és un traïdor a ulls d'un altre que se senti més pur que tu. Els ultres de la ortodòxia catalana no en deixen passar ni una, Fúria, ni una. Ni tan sols a tu.
Ara, no es perdin els contraatacs testosterònics, del nostre ítem: que si "mamar la polla", "no tens collons..." "et deixo el meu e-mail i en parlem" ( posa parlem entre cometes)... Res, Fúria en estat pur. Ell diu que amb tot això s'ho passa bé. Segurament aquestes drogues són les que més li van, les substàncies químiques que li genera el seu propi cervell sobreexitat. Bon laboratori, i a més, ben econòmic.
En fi, senyors, aquesta és la fitxa del nostre ítem d'avui. I aquest és el programa: molts collons, molta furubúndia i mort al mal govern. Per cert: per començar a matar el Mal Govern diu que ell i els del seu entorn estan preparant un informe econòmic que ens farà veure la crua realitat de com fan anar l'economia els nostres governants. A veure.
El que està clar és que el Mal Govern només pot morir a les urnes. Ell diu que si el el Tripi reedita a les properes eleccions ell se'n va. Que ja no pot més. Emigra, i que el busquem a L.A. Ho farà? O és literatura?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: baixa
Risibilitat: alta
Humor: escàs
dijous, 31 de desembre del 2009
diumenge, 27 de desembre del 2009
Fitxa 24: Bonnie & Clyde
Abans de començar a fitxar vaig espiar molt. Em movia quasi sempre pels entorns dels BAT blogs (Blogs Agains Tripartit), un autèntic niu d'exaltats. Els vaig descobrir espiant un tal Salvador Sostres, a qui al seu torn vaig descobrir a través de la dona d'en Jacob, l'Asunsión, que un dia -d'això pot fer ben bé sis anys- em va dir: "Hi ha un senyor que fa uns articles molt xocants (sic.) al diari". Quan l'Asunsión diu "el diari" es refereix a l'Avui. Em digué: "Té unes sortides més bones... fixa't, diu que el Joan Clos és l'alcalde crispeta, blanquet per fora i buit per dintre... hi, hi, hi". A veure, l'Asunsión és molt bona dona i jo me l'estimo molt, però no li demanis més. És per aquesta mena de paridetes que li començà a agradar el Sostres, i sobretot perquè aquell carregava contra els socialistes dia sí día també, que d'això ha viscut tots aquests anys, "al Diari". L'Asunsión és gran, i encara es pensa que els rojos li pendran la casa. Per això tota canya al sociata és sempre poca.
En Jacob ja és una altra cosa. Té un nas finíssim per calar el personal. Té experiència en la política, i és la meva principal referència quan es tracta de no perdre el nord. Li vaig dir: "I què, el tal Sostres?" Va fer un gest de profund escepticisme, i em contestà: "En el fons, inofensiu; però no se sap mai."
I així fou com el vaig començar a espiar, al mateix temps que descobria com a l'entorn d'ell, com si d'un tòtem sagrat es tractés, hi ballaven tota una sèrie de petits paladins independentistes, xenòfobs, classistes, racistes, cínics. A mi, que de tant en tant tinc uns fenomenals rampells St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu, etc.) tot allò em molestava i em preocupava.
Vaig començar, per aquella època, a treballar en això de la seguretat i del bodyguard, però sempre trobava el moment per veure com evolucionava tot aquell tema, i amb el temps m'adonava que la cosa empitjorava. Fou llavors quan una nit se m'aparegué, en somnis, una angeleta mulata -i escultural- que amb un català de sonoritat osonenca (modalitat Luçanès) em revelà el Gran Pla.
Casualitats, l'endemà mateix, espiant comentaris en blocs del Front Patriòtic Catosfèric em va cridar l'atenció l'àlies d'uns sotasignants, els Bonnie and Clyde, que calçaven d'un peu molt diferent del de la immensa majoria de repetitius, previsibles, ofuscats, avorrits i delirants pàjarus dels BAT Blogs i similars. Una llumeta. Un matís, un contrast. Em vaig autopresentar, i així ens vam conèixer.
Els Bonnie and Clyde s'han portat molt bé amb mi. M'han oferit venir-me a recollir amb el Ford V8 si mai van maldades; s'han posat a la meva disposició per a qualsevol necessitat que tingués. Sé que si mai m'haig d'arrambar cap a alguna banda perquè les coses es posen lletges serà més aviat cap a la seva, malgrat que en coses divergim, per la qual cosa en més d'un moment els he tingut una mica despistats. Però són camarades. Bons camarades. Els meus camarades, Bonnie & Clyde.
Els meus ítems-bandits són independentistes. Allò que vulgarment se'n diu "separatistes". I tant, que ho són. I per això són separadors. Són separadors en el pla formal, polític, però alerta, no es plantegen, com molts, una separació interna en funció de pureses de sang, de llengua, de cognom ni de pedigree. No són repartidors de carnets de catalanitat. En la hipotètica Catalunya independent me'ls imagino respectant la sentimentalitat nacional de tots i cadascun dels ciutadans (per cert, és la sentimentalitat el que complica i enverina aquest debat tan espinós). Aboguen per una Catalunya -ells ho han dit- independent, bilingüe, catalana i xarnega (que poc m'agrada aquest terme, però ells el van fer servir, així que donem-lo per bo, i més quan en Clyde s'ha autoqualificat com a tal). Si alguna cosa els produeix urticària són els essencialismes, els patrioterismes, i els defensors de les Unitats Sagrades, per collons o por cojones, tant és.
No han entrat -com jo esperava- en el debat sobre els Països Catalans, a propòsit de la fitxa a lítem Xauxa. Bé, de fet de debat no n'hi ha hagut, aquesta és la veritat, però pensava que en dirien alguna cosa. Intueixo que no són pan-catalanistes en el terreny polític. Intueixo que no volen imposar cap unitat política damunt dels territoris on es parla català, per coherència, per no caure en el mateix error que l'imdependentisme català retreu a l'espanyolisme unitari. Però això ja no ho sé. Ja ens ho diran ells, si volen, i si no tal dia farà un any.
Els Bonnie & Clyde no són ítems novells a la xarxa. Saben el pa que s'hi dóna, i saben que en el fons tot plegat té molt de joc. Hi ha gent a la xarxa que es pren el joc amb un grau de seriositat perillós, desaconsellable. Ells no són cap d'aquests casos extremats, saben el grau de sentit que tot plegat té, però això sí, els agrada el joc directe, el cos a cos. Jo sóc més d'inoculació amb xeringa, amb voluntat més o menys letal, sistema Mossad, però ells van de cara i a crits, a ràfagues de Thompson, i quan s'enganxen s'enganxen.
A propòsit d'enganxades: el jose no és un ultra-anticatalanista d'extrema dreta. És un ítem que busca el debat i la discussió, i potser encara més busca confraternitzar. En Clyde no és un català purista ni un etnicista, i així ho ha deixat sempre clar, per activa i per passiva. És llicenciat en Filologia Hispànica, i per tant se li suposa amor a la llengua castellana i per extensió respecte per totes les llengúes. És un internauta que va fort, però que sap perfectament per on anem bé i per on anirem fatal. I res, són enganxades bloggeres, i al final la sang mai no arriba al riu. A Internet no hi ha rius ni prats, només llargues files d'uns i zeros i, sobretot, acaloraments puntuals i curiosos companys de viatge.
(ACLARIMENT: No espero que pel darrer paràgraf em donguin el Nobel de la Pau, que jo no em dic Obama, però que serveixi per fer onejar una mica la bandera St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu) i a partir d'aquí ja us ho agafeu com vulgueu. Només espero no haver d'acabar dient, com aquella infeliç que va sortir a la tele,"que vamos, que la he liao parda, sabes.")
Ah, per cert, al jose també li farem una fitxa. No se n'escaparà.
Torno als bandits.
Els ultres no agraden als B&C. Ni els "ultres" ni "los ultras", ni els altres ni els uns. Aquí coincidim: tot plantejament ultra, del que sigui, és un plantejament excloent, i l'exclusió només es pot prendre en consideració sota certes condicions molt excepcionals i molt concretes.
Una altra de les coses que els remou la sang és comprovar com hi ha gent que massa sovint cau en idolatries injustificades. Porten temps dient que els Super-Nenets de Talibània i afins s'emporten els llorers d'una glòria que no mereixen. Del Sostres està tip de dir que no és l'escriptor genial que passa per ser. En denuncia les seves incoherències i excentricitats gratuïtes, i disfruta com un berro cada cop que el Talibanot vol justificar les seves darreres arrossegades amb les argumentacions més inversemblants que et puguis imaginar. Llavors som molts els que riem, i ben de gust. I també marca de prop aquell altre, el d'"avui blanc demà negre", i que amb una sola idea tira dos dies. Ens referim a aquell que hi ha dies que és més maco que un sol i hi ha dies que sembla una vedette de quarta fila amb les mitges esquinçades. En Clyde ja m'entén.
Algú pot pensar que aquestes coses de vigilar, i assaltar, i criticar, es fan per enveja, perquè tenim enveja dels vigilats i assaltats, perquè ells tenen seguidors i nosaltres no. No va pas per aquí, la cosa. Tots sabem que tenir seguidors és relativament fàcil. Només cal ensenyar una mica el cul i la tita, i la gent de seguida et ve a veure. Més aviat diria que el fons de les crítiques-assalts l'hem de buscar en la valoració del rigor i les coses fetes amb una mica de sentit.
I per acabar, als bandits els critico l' excessiva tardança a l'hora de publicar. Ens agradaria llegir-los amb més regularitat, que això d'assaltar blocs és tasca primordial, i ells ho saben fer bé, atinadament i amb gràcia. Que la catosfera està molt tonta, molt clonificada, molt uniformitzada. I més que res perquè quan passen dies i no actualitzen, trobes a faltar aquella olor intensa de pólvora i roda cremada.
Els agraeixo que m'hagin indicat en més d'un moment cap a on podia dirigir la meva lupa espiona, i per acabar els desitjo, a l'intrèpid Clyde i a la preciosíssima i ortogràfica Bonnie, molta salut i bons botins.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: malaguanyada
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: abundant
En Jacob ja és una altra cosa. Té un nas finíssim per calar el personal. Té experiència en la política, i és la meva principal referència quan es tracta de no perdre el nord. Li vaig dir: "I què, el tal Sostres?" Va fer un gest de profund escepticisme, i em contestà: "En el fons, inofensiu; però no se sap mai."
I així fou com el vaig començar a espiar, al mateix temps que descobria com a l'entorn d'ell, com si d'un tòtem sagrat es tractés, hi ballaven tota una sèrie de petits paladins independentistes, xenòfobs, classistes, racistes, cínics. A mi, que de tant en tant tinc uns fenomenals rampells St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu, etc.) tot allò em molestava i em preocupava.
Vaig començar, per aquella època, a treballar en això de la seguretat i del bodyguard, però sempre trobava el moment per veure com evolucionava tot aquell tema, i amb el temps m'adonava que la cosa empitjorava. Fou llavors quan una nit se m'aparegué, en somnis, una angeleta mulata -i escultural- que amb un català de sonoritat osonenca (modalitat Luçanès) em revelà el Gran Pla.
Casualitats, l'endemà mateix, espiant comentaris en blocs del Front Patriòtic Catosfèric em va cridar l'atenció l'àlies d'uns sotasignants, els Bonnie and Clyde, que calçaven d'un peu molt diferent del de la immensa majoria de repetitius, previsibles, ofuscats, avorrits i delirants pàjarus dels BAT Blogs i similars. Una llumeta. Un matís, un contrast. Em vaig autopresentar, i així ens vam conèixer.
Els Bonnie and Clyde s'han portat molt bé amb mi. M'han oferit venir-me a recollir amb el Ford V8 si mai van maldades; s'han posat a la meva disposició per a qualsevol necessitat que tingués. Sé que si mai m'haig d'arrambar cap a alguna banda perquè les coses es posen lletges serà més aviat cap a la seva, malgrat que en coses divergim, per la qual cosa en més d'un moment els he tingut una mica despistats. Però són camarades. Bons camarades. Els meus camarades, Bonnie & Clyde.
Els meus ítems-bandits són independentistes. Allò que vulgarment se'n diu "separatistes". I tant, que ho són. I per això són separadors. Són separadors en el pla formal, polític, però alerta, no es plantegen, com molts, una separació interna en funció de pureses de sang, de llengua, de cognom ni de pedigree. No són repartidors de carnets de catalanitat. En la hipotètica Catalunya independent me'ls imagino respectant la sentimentalitat nacional de tots i cadascun dels ciutadans (per cert, és la sentimentalitat el que complica i enverina aquest debat tan espinós). Aboguen per una Catalunya -ells ho han dit- independent, bilingüe, catalana i xarnega (que poc m'agrada aquest terme, però ells el van fer servir, així que donem-lo per bo, i més quan en Clyde s'ha autoqualificat com a tal). Si alguna cosa els produeix urticària són els essencialismes, els patrioterismes, i els defensors de les Unitats Sagrades, per collons o por cojones, tant és.
No han entrat -com jo esperava- en el debat sobre els Països Catalans, a propòsit de la fitxa a lítem Xauxa. Bé, de fet de debat no n'hi ha hagut, aquesta és la veritat, però pensava que en dirien alguna cosa. Intueixo que no són pan-catalanistes en el terreny polític. Intueixo que no volen imposar cap unitat política damunt dels territoris on es parla català, per coherència, per no caure en el mateix error que l'imdependentisme català retreu a l'espanyolisme unitari. Però això ja no ho sé. Ja ens ho diran ells, si volen, i si no tal dia farà un any.
Els Bonnie & Clyde no són ítems novells a la xarxa. Saben el pa que s'hi dóna, i saben que en el fons tot plegat té molt de joc. Hi ha gent a la xarxa que es pren el joc amb un grau de seriositat perillós, desaconsellable. Ells no són cap d'aquests casos extremats, saben el grau de sentit que tot plegat té, però això sí, els agrada el joc directe, el cos a cos. Jo sóc més d'inoculació amb xeringa, amb voluntat més o menys letal, sistema Mossad, però ells van de cara i a crits, a ràfagues de Thompson, i quan s'enganxen s'enganxen.
A propòsit d'enganxades: el jose no és un ultra-anticatalanista d'extrema dreta. És un ítem que busca el debat i la discussió, i potser encara més busca confraternitzar. En Clyde no és un català purista ni un etnicista, i així ho ha deixat sempre clar, per activa i per passiva. És llicenciat en Filologia Hispànica, i per tant se li suposa amor a la llengua castellana i per extensió respecte per totes les llengúes. És un internauta que va fort, però que sap perfectament per on anem bé i per on anirem fatal. I res, són enganxades bloggeres, i al final la sang mai no arriba al riu. A Internet no hi ha rius ni prats, només llargues files d'uns i zeros i, sobretot, acaloraments puntuals i curiosos companys de viatge.
(ACLARIMENT: No espero que pel darrer paràgraf em donguin el Nobel de la Pau, que jo no em dic Obama, però que serveixi per fer onejar una mica la bandera St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu) i a partir d'aquí ja us ho agafeu com vulgueu. Només espero no haver d'acabar dient, com aquella infeliç que va sortir a la tele,"que vamos, que la he liao parda, sabes.")
Ah, per cert, al jose també li farem una fitxa. No se n'escaparà.
Torno als bandits.
Els ultres no agraden als B&C. Ni els "ultres" ni "los ultras", ni els altres ni els uns. Aquí coincidim: tot plantejament ultra, del que sigui, és un plantejament excloent, i l'exclusió només es pot prendre en consideració sota certes condicions molt excepcionals i molt concretes.
Una altra de les coses que els remou la sang és comprovar com hi ha gent que massa sovint cau en idolatries injustificades. Porten temps dient que els Super-Nenets de Talibània i afins s'emporten els llorers d'una glòria que no mereixen. Del Sostres està tip de dir que no és l'escriptor genial que passa per ser. En denuncia les seves incoherències i excentricitats gratuïtes, i disfruta com un berro cada cop que el Talibanot vol justificar les seves darreres arrossegades amb les argumentacions més inversemblants que et puguis imaginar. Llavors som molts els que riem, i ben de gust. I també marca de prop aquell altre, el d'"avui blanc demà negre", i que amb una sola idea tira dos dies. Ens referim a aquell que hi ha dies que és més maco que un sol i hi ha dies que sembla una vedette de quarta fila amb les mitges esquinçades. En Clyde ja m'entén.
Algú pot pensar que aquestes coses de vigilar, i assaltar, i criticar, es fan per enveja, perquè tenim enveja dels vigilats i assaltats, perquè ells tenen seguidors i nosaltres no. No va pas per aquí, la cosa. Tots sabem que tenir seguidors és relativament fàcil. Només cal ensenyar una mica el cul i la tita, i la gent de seguida et ve a veure. Més aviat diria que el fons de les crítiques-assalts l'hem de buscar en la valoració del rigor i les coses fetes amb una mica de sentit.
I per acabar, als bandits els critico l' excessiva tardança a l'hora de publicar. Ens agradaria llegir-los amb més regularitat, que això d'assaltar blocs és tasca primordial, i ells ho saben fer bé, atinadament i amb gràcia. Que la catosfera està molt tonta, molt clonificada, molt uniformitzada. I més que res perquè quan passen dies i no actualitzen, trobes a faltar aquella olor intensa de pólvora i roda cremada.
Els agraeixo que m'hagin indicat en més d'un moment cap a on podia dirigir la meva lupa espiona, i per acabar els desitjo, a l'intrèpid Clyde i a la preciosíssima i ortogràfica Bonnie, molta salut i bons botins.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: malaguanyada
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: abundant
dimecres, 23 de desembre del 2009
Fitxa 23: La Vaca Sorda
El Boris és un tipus força lúcid, i sovint hi toca. El punt de distància amb què es mira els fets de la nostra realitat més propera juga a favor de la seva preclaretat. Tot i tenir aquesta virtud, però, de tant en tant li venen a la ment idees del tot estrambòtiques; com l'altre dia, que de bon matí, mentre jo em disposava a redactar una de les meves fitxes, se'm despenjà amb una il·luminació de les seves.
-Escolta, Damien: en les darreres fitxes he vist que et portes entre mans molta conyeta amb això de les pràctiques de tir.
-Home, és que quan vaig llegir que l'ítem Colomer les defensava com a deure patriòtic en una futura Catalunya independent no vaig poder fer més que petar-me de riure... tu creus que la ciutadania ha de flipar amb el tema de les pistoles, el militarisme, i tot aquest mimetisme d'arrel pro-israeliana, o creus més aviat que una societat avançada ha de deixar l'us de la pólvora en mans dels cossos de seguretat professionals i especialitzats?
-Mira: a alguns d'aquest ítems que tu fitxes, la mística de la Pàtria els porta a molts desvaris, ja ho sé. Però per altra banda aquesta gent vol estar preparada per a qualsevol eventualitat futura que els pugui exigir un pèl d'heroïsme. Els ve una suor freda només de pensar que la Pàtria Futura es pugui arribar a perdre només perquè en algun moment crucial ells no hagin sabut manejar un carregador.
-Tota aquesta gent desvaria, Boris. Els qui han de fer servir armes són els Mossos, l'exèrcit i els cossos de seguretat de l'Estat. Els ciutadans corrents se n'han de despreocupar, d'aquest tema.
-Aleshores, com és que tu i jo tenim pistola?
-Tu i jo no som ciutadans corrents. Nosaltres som analistes de seguretat. Oferim serveix globals de protecció i d'informació, i tenim encomanada una missió suprema, el Gran Pla. Ho recordes? A més, la meva pistola jo ni me la miro, Boris. A mi aquestes ferralles em fan més aviat basarda.
-No t'enganyis, Damien. A tothom fascina una arma de foc.
-Parla per tu, Boris. A vegades penso que tens més de sicari que d'analista de seguretat. I a veure, a on vols anar a parar?
-Doncs que havia pensat organitzar un curset clandestí de pràctiques de tir. Conec uns paratges a la zona de les Guilleries que anirien de conya. Pensa la manera de contactar amb possibles interessats. Per a nosaltres seria un alleujament financer important. Tot cobrat en negre, naturalment, res de barrejar-hi "U.Q.V. Security".
-Sí, ja et veig amb el teu Kalaixnikov rovellat espantant ocells per les contrades de Sant Hilari de Sacalm, envoltat de quatre fanàtics. Delires, Boris.
-Ei, que el Kalaixnikov ara va com una seda. A més, tinc la meva Brno CZ 122.
-Sí, totalment il·legal, que quan vas sortir del teu país te la van fer entregar.
-Perdona, t'estàs embolicant. La que vaig haver d'entregar va ser la Makarov PM, la que teníem alguns cossos de la RDA. La Brno CZ la vaig aconseguir a través d'un contacte secret, un txec que algun dia coneixeràs.
-A sobre això: tu creus que aquest clients que t'imagines que tindríem es deixarien ensinistrar per un ex-STASI com tu? Que no saps que a ells tot el que faci ni que sigui un simple tufet d'esquerranisme els fa venir nàusees? Treut-ho del cap, Boris. T'agraeixo les bones intencions però més m'estimo anar passant com fins ara i que no ens hagi de caure el pèl. A més: et sorprendries de la preparació que a dia d'avui ja tenen alguns d'aquests ítems pel que fa al tema armes. I si no t'ho creus, remena pel bloc d'en Colomer. Remena per entrades i comentaris de fa uns dies, i ja em diràs.
Vaig estar batallant amb el Boris durant una bona estona més. És molt pesat quan té una idea entre cella i cella, i l'única manera de dissuadir-lo va ser amenaçar-lo que li explicaria tot a la Tània. Llavors va callar en sec.
-I ara -li vaig dir- em deixaràs concentrar-me en la fitxa que estic fent?
-Qui fitxes avui? -em va preguntar, amb to resignat.
-La Vaca Sorda.
-Al final podràs obrir una granja.
Efectivament: l'ítem Vaca Sorda és el nou animaló que entra per la porta del Regne de les Fitxes. Fins ara hem tingut les rates sociates, una gallina espanyolista i un quisso independentista. Però hi ha una enorme diferència entre la vaca i la resta d'animalons d'aquesta particular granjeta.
A la gallina espanyola, per exemple, una màquina de diàlisi anomenada Constitució Espanyola fa temps que la va deixar seca, exsangüe, dissecada i il·legalitzada; les rates sociates són animalons sobredimensionats pel que fa als seus poders malèfics; el gos gànguil no és més que un animaló prim, escardalenc i semi-mític. La nostra vaca, en canvi, és un ítem amb entitat. Un ésser amb un bon crani, per tant amb un cervell voluminós. Tota ella és una senyora-ítem que rumia. I com és propi dels ítems bovins, remuga.
La Vaca Sorda surt seriosa a totes les fotos. Seriosa i com emprenyada. Fa com els cantants de rap i els esportistes d'elit. Vostès s'han fixat que darrerament els esportistes, quan surten en fotos de publicitat, sempre fan una cara tio dur? De tio que amb el rostre emprenyadament seriós et vol dir "ei, aquí no estem per bromes, ni per hòsties ni per conyetes. Aquí no hem vingut a fer amics. Aquí anem en sèrio". Doncs la Vaca fa igual. No dóna marge perquè se la rifin. Fa uns marcatges rigorosos, nets però implacables, i no concedeix a l'adversari ni un milímetre d'avantatge. Quan l'adversari se la vol rifar, la vaca li fa un senyor placatge, i un placatge de La Vaca Sorda sempre és un toc d'atenció significatiu.
Malgrat tot això, quan aquest espia llegeix La Vaca Sorda sempre té la sensació d'estar respirant aire fresc. De tant d'espiar ítems apolologetes de Putins, Berlusconis, Zarkos, Bushos pares i Bushos fills, Thatchers i Reagans, un ja està una mica saturat de discurs pro-ultraliberal. A "U.Q.V. Security" ja estem tips de la moda aquesta de ser guay perquè ets jove i ets de dretes, o sigui, políticament avançat. S'agraeix, doncs, llegir algú que dóna bons arguments en contra de les aixecades de camisa del neoliberalisme. Això és aire fresc, és l'alleujament de retrobar-se amb la idea que criticar els tics neoautoritaris, neoconservadors i neoliberals no implica necessàriament ser un progre-tonto. Darrerament ja semblava que ser jove i de dretes era l'única forma de no ser imbècil. Gràcies, Vaca.
Més coses: Donya Vaca ens agrada perquè els seus articles es llegeixen com quan fas surf: lliscant suaument des de la cresta de l'onada fins a reposar mansament damunt les conclusions, circulant amb plena comoditat emmig de la seva fantàstica claretat d'idees. La Vaca escriu molt bé, em poden creure. Crec que és ambidextra i escriu a dues mans, però jo no distingeixo quina és quina, i quina ho fa millor que l'altra. Tant se val, en el podi de la gent que sap escriure, medalla d'or per a la vaca.
I és que a més a més pensa molt bé: desmunta tòpics, denuncia absurditats, i ofereix claus d'anàlisi originals, curiosos punts de vista configurats des de la seva bovina ment, ben rumiats, sòlidament argumentats, mastegats a consciència. I el ventall de temes que toca és amplíssim.
Per cert, tantes persones que m'havien desaconsellat veure Vicky Cristina Barcelona -i jo les hi fet cas-, i que justament hagi de ser un ítem-vaca qui em faci plantejar d'anar fins el videoclub i llogar el DVD...
Acabo, lectors. Passin per casa de La Vaca Sorda. Busquin-la al google, la trobaran. Trobin-la i llegeixin-la. Ella diu que és sorda, potser perquè no és cega, com la vaca maragalliana; de cega no n'és, cèrtament, que s'hi veu perfectament de tots dos ulls. I encara si fos bòrnia segur que hi veuria més i millor que molts embafats (Sr. Joan, la dona d'en Jacob, criada al Garraf, també ho diu molt, això) que escriuen a Internet i que a sobre s'ho creuen. És sorda i esquerpota, que la sordesa això ja ho té, i com la vaca d'en Joan Oliver (Pere Quart), a vegades sembla que sigui la vaca de la mala llet, però tant és, si els agraden les coses ben fetes no els decebrà.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Cartellet a la porta de l'oficina:
Aquests dies "U.Q.V. Security" no tanca, però potser la unitat de vigilància es relaxarà una mica. També ens agrada, per aquestes dates, menjar alguna gamba i algún caneló.
Que ho passin molt bé.
-Escolta, Damien: en les darreres fitxes he vist que et portes entre mans molta conyeta amb això de les pràctiques de tir.
-Home, és que quan vaig llegir que l'ítem Colomer les defensava com a deure patriòtic en una futura Catalunya independent no vaig poder fer més que petar-me de riure... tu creus que la ciutadania ha de flipar amb el tema de les pistoles, el militarisme, i tot aquest mimetisme d'arrel pro-israeliana, o creus més aviat que una societat avançada ha de deixar l'us de la pólvora en mans dels cossos de seguretat professionals i especialitzats?
-Mira: a alguns d'aquest ítems que tu fitxes, la mística de la Pàtria els porta a molts desvaris, ja ho sé. Però per altra banda aquesta gent vol estar preparada per a qualsevol eventualitat futura que els pugui exigir un pèl d'heroïsme. Els ve una suor freda només de pensar que la Pàtria Futura es pugui arribar a perdre només perquè en algun moment crucial ells no hagin sabut manejar un carregador.
-Tota aquesta gent desvaria, Boris. Els qui han de fer servir armes són els Mossos, l'exèrcit i els cossos de seguretat de l'Estat. Els ciutadans corrents se n'han de despreocupar, d'aquest tema.
-Aleshores, com és que tu i jo tenim pistola?
-Tu i jo no som ciutadans corrents. Nosaltres som analistes de seguretat. Oferim serveix globals de protecció i d'informació, i tenim encomanada una missió suprema, el Gran Pla. Ho recordes? A més, la meva pistola jo ni me la miro, Boris. A mi aquestes ferralles em fan més aviat basarda.
-No t'enganyis, Damien. A tothom fascina una arma de foc.
-Parla per tu, Boris. A vegades penso que tens més de sicari que d'analista de seguretat. I a veure, a on vols anar a parar?
-Doncs que havia pensat organitzar un curset clandestí de pràctiques de tir. Conec uns paratges a la zona de les Guilleries que anirien de conya. Pensa la manera de contactar amb possibles interessats. Per a nosaltres seria un alleujament financer important. Tot cobrat en negre, naturalment, res de barrejar-hi "U.Q.V. Security".
-Sí, ja et veig amb el teu Kalaixnikov rovellat espantant ocells per les contrades de Sant Hilari de Sacalm, envoltat de quatre fanàtics. Delires, Boris.
-Ei, que el Kalaixnikov ara va com una seda. A més, tinc la meva Brno CZ 122.
-Sí, totalment il·legal, que quan vas sortir del teu país te la van fer entregar.
-Perdona, t'estàs embolicant. La que vaig haver d'entregar va ser la Makarov PM, la que teníem alguns cossos de la RDA. La Brno CZ la vaig aconseguir a través d'un contacte secret, un txec que algun dia coneixeràs.
-A sobre això: tu creus que aquest clients que t'imagines que tindríem es deixarien ensinistrar per un ex-STASI com tu? Que no saps que a ells tot el que faci ni que sigui un simple tufet d'esquerranisme els fa venir nàusees? Treut-ho del cap, Boris. T'agraeixo les bones intencions però més m'estimo anar passant com fins ara i que no ens hagi de caure el pèl. A més: et sorprendries de la preparació que a dia d'avui ja tenen alguns d'aquests ítems pel que fa al tema armes. I si no t'ho creus, remena pel bloc d'en Colomer. Remena per entrades i comentaris de fa uns dies, i ja em diràs.
Vaig estar batallant amb el Boris durant una bona estona més. És molt pesat quan té una idea entre cella i cella, i l'única manera de dissuadir-lo va ser amenaçar-lo que li explicaria tot a la Tània. Llavors va callar en sec.
-I ara -li vaig dir- em deixaràs concentrar-me en la fitxa que estic fent?
-Qui fitxes avui? -em va preguntar, amb to resignat.
-La Vaca Sorda.
-Al final podràs obrir una granja.
Efectivament: l'ítem Vaca Sorda és el nou animaló que entra per la porta del Regne de les Fitxes. Fins ara hem tingut les rates sociates, una gallina espanyolista i un quisso independentista. Però hi ha una enorme diferència entre la vaca i la resta d'animalons d'aquesta particular granjeta.
A la gallina espanyola, per exemple, una màquina de diàlisi anomenada Constitució Espanyola fa temps que la va deixar seca, exsangüe, dissecada i il·legalitzada; les rates sociates són animalons sobredimensionats pel que fa als seus poders malèfics; el gos gànguil no és més que un animaló prim, escardalenc i semi-mític. La nostra vaca, en canvi, és un ítem amb entitat. Un ésser amb un bon crani, per tant amb un cervell voluminós. Tota ella és una senyora-ítem que rumia. I com és propi dels ítems bovins, remuga.
La Vaca Sorda surt seriosa a totes les fotos. Seriosa i com emprenyada. Fa com els cantants de rap i els esportistes d'elit. Vostès s'han fixat que darrerament els esportistes, quan surten en fotos de publicitat, sempre fan una cara tio dur? De tio que amb el rostre emprenyadament seriós et vol dir "ei, aquí no estem per bromes, ni per hòsties ni per conyetes. Aquí no hem vingut a fer amics. Aquí anem en sèrio". Doncs la Vaca fa igual. No dóna marge perquè se la rifin. Fa uns marcatges rigorosos, nets però implacables, i no concedeix a l'adversari ni un milímetre d'avantatge. Quan l'adversari se la vol rifar, la vaca li fa un senyor placatge, i un placatge de La Vaca Sorda sempre és un toc d'atenció significatiu.
Malgrat tot això, quan aquest espia llegeix La Vaca Sorda sempre té la sensació d'estar respirant aire fresc. De tant d'espiar ítems apolologetes de Putins, Berlusconis, Zarkos, Bushos pares i Bushos fills, Thatchers i Reagans, un ja està una mica saturat de discurs pro-ultraliberal. A "U.Q.V. Security" ja estem tips de la moda aquesta de ser guay perquè ets jove i ets de dretes, o sigui, políticament avançat. S'agraeix, doncs, llegir algú que dóna bons arguments en contra de les aixecades de camisa del neoliberalisme. Això és aire fresc, és l'alleujament de retrobar-se amb la idea que criticar els tics neoautoritaris, neoconservadors i neoliberals no implica necessàriament ser un progre-tonto. Darrerament ja semblava que ser jove i de dretes era l'única forma de no ser imbècil. Gràcies, Vaca.
Més coses: Donya Vaca ens agrada perquè els seus articles es llegeixen com quan fas surf: lliscant suaument des de la cresta de l'onada fins a reposar mansament damunt les conclusions, circulant amb plena comoditat emmig de la seva fantàstica claretat d'idees. La Vaca escriu molt bé, em poden creure. Crec que és ambidextra i escriu a dues mans, però jo no distingeixo quina és quina, i quina ho fa millor que l'altra. Tant se val, en el podi de la gent que sap escriure, medalla d'or per a la vaca.
I és que a més a més pensa molt bé: desmunta tòpics, denuncia absurditats, i ofereix claus d'anàlisi originals, curiosos punts de vista configurats des de la seva bovina ment, ben rumiats, sòlidament argumentats, mastegats a consciència. I el ventall de temes que toca és amplíssim.
Per cert, tantes persones que m'havien desaconsellat veure Vicky Cristina Barcelona -i jo les hi fet cas-, i que justament hagi de ser un ítem-vaca qui em faci plantejar d'anar fins el videoclub i llogar el DVD...
Acabo, lectors. Passin per casa de La Vaca Sorda. Busquin-la al google, la trobaran. Trobin-la i llegeixin-la. Ella diu que és sorda, potser perquè no és cega, com la vaca maragalliana; de cega no n'és, cèrtament, que s'hi veu perfectament de tots dos ulls. I encara si fos bòrnia segur que hi veuria més i millor que molts embafats (Sr. Joan, la dona d'en Jacob, criada al Garraf, també ho diu molt, això) que escriuen a Internet i que a sobre s'ho creuen. És sorda i esquerpota, que la sordesa això ja ho té, i com la vaca d'en Joan Oliver (Pere Quart), a vegades sembla que sigui la vaca de la mala llet, però tant és, si els agraden les coses ben fetes no els decebrà.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: detectat
Cartellet a la porta de l'oficina:
Aquests dies "U.Q.V. Security" no tanca, però potser la unitat de vigilància es relaxarà una mica. També ens agrada, per aquestes dates, menjar alguna gamba i algún caneló.
Que ho passin molt bé.
diumenge, 20 de desembre del 2009
Fitxa 22: Xavier Roig i Martínez (Xauxa)
El passat més de juliol, a l'agència vam rebre un encàrrec; una feina sobre el terreny, que ens va dur fins a Mallorca, concretament al municipi de Sa Pobla. La feina consistí en fer de guarda personal del saxofonista nord-americà Joe Lovano, que actuava al festival de jazz que organitzava aquella preciosa vila. Ja se sap que els ianquis sobredimensionen la qüestió de la seguretat personal, sobretot quan creuen que tenen una mica de notorietat i surten del seu país. Quan surten dels EUA i entren al que ells anomenen "World" els aflora un sentit de prevenció envers el desconegut, aguditzat per la seva característica desorientació geogràfica. Hi havia moments en què Lovano no devia saber si estava, enmmig de tanta palmera, al Marroc o ves a saber on. La realitat és que, a la pràctica, protegir personalitats com Lovano esdevé una feina senzilla, perquè tractant-se de figures de prestigi però fins a cert punt desconegudes pel gran públic el risc potencial d'agressió és molt baix, i tot plegat es redueix a procurar que puguin anar tranquils pel carrer, evitant-los les molèsties que els pugui ocasionar algun fan hiper-pesat o algun borratxo, simplement això, a banda de fer-te responsable que arribin bé a l'hotel després de l'actuació i a l'aeroport quan han de marxar.
En principi només hi havia d'haver feina per al Boris, però a darrera hora els representants dels músics van demanar a la organització del festival que la protecció també s'extengués al contrabaixista George Mraz, una altra primera figura que actuaria amb Lovano, així que al final jo també em vaig desplaçar.
Vam arribar a Mallorca a quarts de set del matí. Havíem viatjat en el ferri durant la nit, amb el Megane carregat a la bodega de l'enorme buc. Fins les sis de la tarda no havíem d'entrar en acció recollint els nostres protegits a l'aeroport i portant-los fins a Sa Pobla, i per això vam tenir tot un matí per fer turisme per Palma.
Vam esmorzar al barri antic, en un establiment fundat el mil set-cents disset, crec, on vam menjar unes petites ensaimades de crema, saborosíssimes, amb uns cafès amb llet com Déu mana. Vam visitar la catedral i uns banys àrabs preciosos, d'una bellesa floral cuidadíssima. Em captivà aquell barri històric, amb el fons constant d'un blau mediterrani que apuntava sempre cap al sud. Vaig pensar que els àrabs, igual que totes les cultures dominadores del mediterrani, sempre van demostrar un indiscutible bon gust a l'hora de triar els seus enclavaments.
Vam entrar en una botiga de ceràmica tradicional, on vam comprar uns bols per fer amanides o menjar arròs, molt genuïns, pintats amb molt de gust, i vam xerrar una bona estona amb la ceramista, mallorquina d'arrel, que es queixà amargament de la transformació de l'illa, dels mallorquins que se l'havien anat venent progressivament, dels governants, de l'actitud dels turistes. Abans de marxar ens va preguntar d'on érem. "Ah, de Barcelona. Catalans. Hi vaig de tant en tant, a Barcelona. Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
Aquesta frase em va estar ballant pel cap durant les hores següents: "Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
A l'hora de dinar -restaurant El Cruce, carretera de Manacor- li vaig demanar al Boris com s'havia d'entendre aquella expressió.
-Analitzem-la, Boris. Posem en marxa la màquina d'analitzar, que per això som experts en seguretat.
-Molt senzill -va dir. -Catalunya i Mallorca estan molt agermanades; això vol dir que Catalunya està allà, i Mallorca està aquí, agermanades però cadascuna a casa seva.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Fixat que ni tan sols ha dit germanes. Ha dit agermanades. Cadascuna és el que és, però ni l'una és l'altra ni l'altra és l'una. El que passa és que els catalans esteu obsessionats amb això dels Països Catalans, perquè us penseu que a tot arreu on es parla català és Catalunya i se'n pot dir Catalunya. Fixa't que la ceramista ni tan sols ha dit Ses Illes i Catalunya. Ha dit Mallorca, com si ni tan sols tingués massa a veure amb Menorca o Eivissa.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Mira, Damien: jo sóc alemany. Com a alemany podria dir que Àustria i Alemanya estan molt agermanades. Però si una cosa volen els austríacs és estar tranquils a casa seva. Igual que els de Zuric, Berna i Basilea, parlant alemany però ben confortables dins la seva caseta suïssa. Per cert, a aquestes alçades mostres preocupació per aquest tema?
-Home, allò que se'n diu preocupació, doncs la veritat és que no. Però com que dels Països Catalans se'n parla tant...
-Estàs segur que se'n parla tant?
Qui segur que en parla i l'interessa és el nostre ítem d'avui, el senyor Xavier Roig i Martínez, l'ítem Xauxa, que al seu bloc La Terra de Xauxa hi té permanentment penjat un text que conté una proposta de denominació pel conjunt de territoris de parla catalana: segons diu allà és tan senzill com dir-ne Catalunya. Tan senzill o potser no tant, però aquesta és la idea: que el proper cop que vagi a Mallorca pugui pensar que en el fons vaig a una regió de Catalunya que es diu Mallorca; si no he entès malament la tesi, que també podria ser.
Al senyor Xauxa, pel que es veu al seu bloc, li agrada rodejar-se de fonts documentades i d'estudis profunds sobre variades qüestions amb un mateix denominador comú: la Nació. Vull destacar un estudi sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, el descobridor del Nou Món. Sembla un estudi seriós. Si s'acabés demostrant que sí, a mi, saber que Colom era català em faria molt més feliç que les sis copes del Barça.
De què coneixem el Nostre ítem, Xavier Roig i Martínez? Òbviament, i com ja poden imaginar, d'exercir de comentarista entusiasta i persistent a Talibània, on defensa furibundament les postures de l'Aiatol·là gros i l'Aiatol·là petit. Les defensa amb una vehemència espectacular. Fou un dels qui més secundà la idea que el Sostretes fes fora "els espanyols" del seu quadre de comentaristes, els odiadíssims Gorka Aguirre i Aragorn de Mordor. Sí, aqueslls a qui el Sostres expulsà amb gran solemnitat, però que ara ja disfruten del perdó diví i se'ls permet tornar a opinar (perquè li van fer costat quan a l'Avui se'l van ventilar). A en Xauxa li repugna la llengua de l'invasor, i sempre deia que ell, comentaris en castellà, directament ni els llegeix. Tal com dic, quan el Sostres va fer la titellada d'expulsar els infidels, igual que una catoliquíssima Isabel de Castella expulsant tota quanta (aaaaaarghh!!) raça impura, en Xauxa fou molt i molt feliç. Ara, quan veu que els espanyols són readmesos a Talibània, m'imagino que en Roig deu estar desorientat.
Per això que dic, jo el fico dins la categoria "més papistes que el papa". Més papistes que el Papaminyones, terme encunyat pel lector d'aquestes fitxes, el senyor Joan, que potser ja fins i tot n'és ex-lector.
Sí, més papistes que el papa són molts furibunds i recalcitrants com el senyor ítem Xauxa, a qui li encanta posar els punts sobre les is als qui gosen desafiar l'ortodòxia nacional, però que suporta poc que els punts els hi plantifiquin a ell. No, llavors ja no li fa tanta gràcia. És el que tenen els ortodoxos: amb les is sagrades -les seves- no es fa broma.
Però amb qui més bona parella fa és amb l'ítem Colomer, amb qui l'uneix l'odi a Espanya. Jo me'ls imagino passant les tardes de diumenge jugant al Risk, amb una manteta damunt dels genolls, amb un barret de Napoleó de paper de diari, passant-s'ho teta i conquerint el món sencer en nom de Catalunya. I encabat (aaaarrghhh!!) anant a fer pràctiques de tir amb pistoles d'aigua al lavabo. Això sí, després ho deixen tot endreçat, sec, i en condicions. Són gent civilitzada, d'això no en dubti ningú. L'únic que els passa és que els sentiments els superen.
I és que el senyor ítem-Xauxa estima Catalunya en la mateixa proporció que odia Espanya. I no hi pot fer més. Suposo que quan t'hi trobes no hi pots fer més. Que les coses són com són i mai són perquè sí. Ara, jo pagaria el que fos per assistir a un cara a cara entre en Xavier Roig i Martínez i l'ítem Espada.
En fi, que tothom somia un país a l'alçada i l'amplada que més li ve de gust. Amb els graus de puresa que li ve de gust. Que la varietat de bolets que creixen als boscos és extensíssima, i que, senyors, és el que hi ha.
Quan en Lovano i en Mraz s'acomiadaren de nosaltres, a Sont Sant Joan el matí següent, recordo que ens van dir que havien estat molt bé i que "Spain is a beautiful country". Què li hauríem d'haver dit, a mode de correcció? "No, no, you're wrong. This is not Spain. This is... er, Majorca. No, it's the Balearic Islands. Er, no, it's... The Catalan Countries. No, this country is... well, just call it Catalonia.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: periòdica
Humor: inexistent
En principi només hi havia d'haver feina per al Boris, però a darrera hora els representants dels músics van demanar a la organització del festival que la protecció també s'extengués al contrabaixista George Mraz, una altra primera figura que actuaria amb Lovano, així que al final jo també em vaig desplaçar.
Vam arribar a Mallorca a quarts de set del matí. Havíem viatjat en el ferri durant la nit, amb el Megane carregat a la bodega de l'enorme buc. Fins les sis de la tarda no havíem d'entrar en acció recollint els nostres protegits a l'aeroport i portant-los fins a Sa Pobla, i per això vam tenir tot un matí per fer turisme per Palma.
Vam esmorzar al barri antic, en un establiment fundat el mil set-cents disset, crec, on vam menjar unes petites ensaimades de crema, saborosíssimes, amb uns cafès amb llet com Déu mana. Vam visitar la catedral i uns banys àrabs preciosos, d'una bellesa floral cuidadíssima. Em captivà aquell barri històric, amb el fons constant d'un blau mediterrani que apuntava sempre cap al sud. Vaig pensar que els àrabs, igual que totes les cultures dominadores del mediterrani, sempre van demostrar un indiscutible bon gust a l'hora de triar els seus enclavaments.
Vam entrar en una botiga de ceràmica tradicional, on vam comprar uns bols per fer amanides o menjar arròs, molt genuïns, pintats amb molt de gust, i vam xerrar una bona estona amb la ceramista, mallorquina d'arrel, que es queixà amargament de la transformació de l'illa, dels mallorquins que se l'havien anat venent progressivament, dels governants, de l'actitud dels turistes. Abans de marxar ens va preguntar d'on érem. "Ah, de Barcelona. Catalans. Hi vaig de tant en tant, a Barcelona. Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
Aquesta frase em va estar ballant pel cap durant les hores següents: "Mallorca i Catalunya estan molt agermanades".
A l'hora de dinar -restaurant El Cruce, carretera de Manacor- li vaig demanar al Boris com s'havia d'entendre aquella expressió.
-Analitzem-la, Boris. Posem en marxa la màquina d'analitzar, que per això som experts en seguretat.
-Molt senzill -va dir. -Catalunya i Mallorca estan molt agermanades; això vol dir que Catalunya està allà, i Mallorca està aquí, agermanades però cadascuna a casa seva.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Fixat que ni tan sols ha dit germanes. Ha dit agermanades. Cadascuna és el que és, però ni l'una és l'altra ni l'altra és l'una. El que passa és que els catalans esteu obsessionats amb això dels Països Catalans, perquè us penseu que a tot arreu on es parla català és Catalunya i se'n pot dir Catalunya. Fixa't que la ceramista ni tan sols ha dit Ses Illes i Catalunya. Ha dit Mallorca, com si ni tan sols tingués massa a veure amb Menorca o Eivissa.
-Vols dir, Boris?
-I tant. Mira, Damien: jo sóc alemany. Com a alemany podria dir que Àustria i Alemanya estan molt agermanades. Però si una cosa volen els austríacs és estar tranquils a casa seva. Igual que els de Zuric, Berna i Basilea, parlant alemany però ben confortables dins la seva caseta suïssa. Per cert, a aquestes alçades mostres preocupació per aquest tema?
-Home, allò que se'n diu preocupació, doncs la veritat és que no. Però com que dels Països Catalans se'n parla tant...
-Estàs segur que se'n parla tant?
Qui segur que en parla i l'interessa és el nostre ítem d'avui, el senyor Xavier Roig i Martínez, l'ítem Xauxa, que al seu bloc La Terra de Xauxa hi té permanentment penjat un text que conté una proposta de denominació pel conjunt de territoris de parla catalana: segons diu allà és tan senzill com dir-ne Catalunya. Tan senzill o potser no tant, però aquesta és la idea: que el proper cop que vagi a Mallorca pugui pensar que en el fons vaig a una regió de Catalunya que es diu Mallorca; si no he entès malament la tesi, que també podria ser.
Al senyor Xauxa, pel que es veu al seu bloc, li agrada rodejar-se de fonts documentades i d'estudis profunds sobre variades qüestions amb un mateix denominador comú: la Nació. Vull destacar un estudi sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, el descobridor del Nou Món. Sembla un estudi seriós. Si s'acabés demostrant que sí, a mi, saber que Colom era català em faria molt més feliç que les sis copes del Barça.
De què coneixem el Nostre ítem, Xavier Roig i Martínez? Òbviament, i com ja poden imaginar, d'exercir de comentarista entusiasta i persistent a Talibània, on defensa furibundament les postures de l'Aiatol·là gros i l'Aiatol·là petit. Les defensa amb una vehemència espectacular. Fou un dels qui més secundà la idea que el Sostretes fes fora "els espanyols" del seu quadre de comentaristes, els odiadíssims Gorka Aguirre i Aragorn de Mordor. Sí, aqueslls a qui el Sostres expulsà amb gran solemnitat, però que ara ja disfruten del perdó diví i se'ls permet tornar a opinar (perquè li van fer costat quan a l'Avui se'l van ventilar). A en Xauxa li repugna la llengua de l'invasor, i sempre deia que ell, comentaris en castellà, directament ni els llegeix. Tal com dic, quan el Sostres va fer la titellada d'expulsar els infidels, igual que una catoliquíssima Isabel de Castella expulsant tota quanta (aaaaaarghh!!) raça impura, en Xauxa fou molt i molt feliç. Ara, quan veu que els espanyols són readmesos a Talibània, m'imagino que en Roig deu estar desorientat.
Per això que dic, jo el fico dins la categoria "més papistes que el papa". Més papistes que el Papaminyones, terme encunyat pel lector d'aquestes fitxes, el senyor Joan, que potser ja fins i tot n'és ex-lector.
Sí, més papistes que el papa són molts furibunds i recalcitrants com el senyor ítem Xauxa, a qui li encanta posar els punts sobre les is als qui gosen desafiar l'ortodòxia nacional, però que suporta poc que els punts els hi plantifiquin a ell. No, llavors ja no li fa tanta gràcia. És el que tenen els ortodoxos: amb les is sagrades -les seves- no es fa broma.
Però amb qui més bona parella fa és amb l'ítem Colomer, amb qui l'uneix l'odi a Espanya. Jo me'ls imagino passant les tardes de diumenge jugant al Risk, amb una manteta damunt dels genolls, amb un barret de Napoleó de paper de diari, passant-s'ho teta i conquerint el món sencer en nom de Catalunya. I encabat (aaaarrghhh!!) anant a fer pràctiques de tir amb pistoles d'aigua al lavabo. Això sí, després ho deixen tot endreçat, sec, i en condicions. Són gent civilitzada, d'això no en dubti ningú. L'únic que els passa és que els sentiments els superen.
I és que el senyor ítem-Xauxa estima Catalunya en la mateixa proporció que odia Espanya. I no hi pot fer més. Suposo que quan t'hi trobes no hi pots fer més. Que les coses són com són i mai són perquè sí. Ara, jo pagaria el que fos per assistir a un cara a cara entre en Xavier Roig i Martínez i l'ítem Espada.
En fi, que tothom somia un país a l'alçada i l'amplada que més li ve de gust. Amb els graus de puresa que li ve de gust. Que la varietat de bolets que creixen als boscos és extensíssima, i que, senyors, és el que hi ha.
Quan en Lovano i en Mraz s'acomiadaren de nosaltres, a Sont Sant Joan el matí següent, recordo que ens van dir que havien estat molt bé i que "Spain is a beautiful country". Què li hauríem d'haver dit, a mode de correcció? "No, no, you're wrong. This is not Spain. This is... er, Majorca. No, it's the Balearic Islands. Er, no, it's... The Catalan Countries. No, this country is... well, just call it Catalonia.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: periòdica
Humor: inexistent
divendres, 18 de desembre del 2009
Fitxa 21: Arcadi Espada
L'home savi, desoïnt els consells del gran Plató, sol viure en una torre de marfil, quasi sempre una mica fastiguejat del món. L'home savi té tendència a reconeixer-se en la pasta deficient i díscola de què està feta la naturalesa humana, i per això en fuig; sap que tota aquella baixesa també és la seva, i en el seu exili la supera.
L'home savi acaba comprenent que tots els esforços per extendre damunt dels homes el mantell irisat de la seva saviesa són en va, i que l'únic que té sentit és passejar plàcidament pels jardins de l'excelsitat, olorar els matisos i les subtileses de les veritats humanes fetes literatura, i a la nit escriure una carta a un amic explicant-li un bocí del seu l'univers. El gènere epistolar, que fa molt intel·lectual.
Com a molt, l'home savi pot accedir a rebre la visita d'aquells qui hagin vulgut fer l'esforç d'elevar-se fins la seva talàia; pot oferir-los un càfè i donar-los un petit senyal.
Però a vegades, tot i que molt rarament, el savi baixa de la torre de marfil: la seva condició d'aristoi l'obliga, i fa un gest d'incalculable valor destinat als seus congèneres: té un detall amb la polis i inspira la creació d'un partit.
El nostre savi, Arcadi Espada. El nostre partit, Ciudadanos.
Aquest espia se'n va alegrar molt, quan es va fundar C's. Va pensar que per fi hi hauria un indicador objectiu del volum de població que a Catalunya se sentia asfixiada pel nacionalisme català, i que l'arc parlamentari reflectiria d'una manera més exacta la realitat, la de veritat, no la pseudo-realitat conformada per certa premsa, certs partits i certs micròfons, com per exemple el del senyor Jiménez Losantos. Potser C's podria trencar molts dels mites de la demagògia espanyolista, o acabar de confirmar-los del tot. I bé, al final, tres diputats per a Ciutadans-Ciudadanos, que durant la legislatura no s'han acabat d'entendre entre ells, però que ens han consolidat un animal polític de certa consistència, com és el Sr. Albert Ribera, a qui no se li pot negar ni un estil de qualitat ni un instint de supervivència ben marcat.
I el nostre savi, l'ítem Espada, un cop va fer els necessaris esforços que la seva noble naturalesa l'obligava a fer, se'n tornà a la torre de marfil. Des d'aleshores, blocs, articles, llibres.
Arcadi Espada és un ítem amb forta càrrega simbòlica. Antigament se'n deia "una patum"; els moderns en diuen "una icona". Espada és un potent mascacaró de proa de l'espanyolitat a Catalunya. O de l'espanyolitat catalana, filant més prim. Amb la seva sola presència, com una autèntica Reina Mare, l'Espada legitima i institueix; la seva pura i simple existència legitima i institueix el fet de viure a Catalunya plenament en castellà, sota paràmetres exclusivament espanyols, utilitzant exclusivament la llengua castellana, sigui quin sigui el fòrum o l'auditori, i només molt de tant en tant parlant en català, amb la condescendència de qui fa una concessió als aspectes menors de la realitat. Com quan vas a menjar gambes al xiringuito i les peles amb els dits. No és el més glamurós, però per un dia no passa res.
És el Gran Moabi que legitima una Catalunya plenament espanyola, instituint amb tot el seu volum de notorietat personal l'absoluta normalitat del castellà com a llengua patrimonial de la Catalunya-part-d'Espanya. De totes formes, ja no fa l'efecte que tot això, a ell personalment, l'obsessioni gaire. Només de tant en tant despatxa algun article sobre el tema; i la resta del temps va fent, va passejant beatíficament entre Trapiellos, Anagramas, i les essències del periodisme fet caviar. És simplement la seva presència de Sancta Sanctorum la que garanteix que així són les coses. Pur nominalisme, del més ras. Ras i real.
Perquè Espada és real, per molt que a més d'un li dolgui o l'emprenyi. Espada és real, i per tant aquí tenim un bon tros de realitat. Amb la seva existència vol evidenciar que una de les cares d'aquest país és la seva pròpia cara, una cara de ple dret, amb independència de si les raons les hem d'anar a buscar en invasions migratòries orquestrades des del franquisme, com molts diuen, per derrotes militars de fa tres-cents anys, o pels interessos de classe dels nostres burgesos o dels nostres reis a qui per cert ningú va obligar a casar-se amb qui es van casar, ni a decidir el destí dels paísos en una o altra direcció (si és que llavors tenien la mateixa idea de país que podem tenir nosaltres avui, que pot ser ben bé que no la tinguessin).
No viu de la polèmica, ni la crea. No la necessita. No és incendiari, com el Losantos, abans referit. No fa com aquells, que viuen del sidral, de l'estripada constant, aquells que de dia remenen els fems i de nit es desinfecten les mans als lavabos del Bulli. L'Espada simplement passa com una piconadora per damunt dels temes, amb l'aplom de qui l'importa un rave què pensa el públic, perquè l'Espada es mira el públic i s'ho mira tot des de molt, molt, molt amunt. Ja ho hem dit, viu en una torre de marfil.
Hi ha qui el troba pedant. Des d'aquí no l'hi trobem. Ni massa pretenciós. Només una mica xulo, això sí: quan pot es fa el xulo, igual que es deia del Cruyff jugador al meu pati de col·legi: "el Cruyff es fa el xulo". Fins que un dia un nen tallà la polèmica dient: "es fa el xulo perquè se'l pot fer". I potser se'l fa perquè sap que té una prosa sòbria, que combina molt bé el barroquisme i l'element col·loquial.
Per últim, volem tocar el tema de la idolatria envers l'Espada. Molts l'admiren, i s'hi volen assemblar. No passa res, dels qui en saben se'n pot aprendre sempre. Ara, el que resulta curiós és veure com l'admiració es torna seguidisme per part d'alguns d'aquells que es passen la vida defensant un model de país que no té a veure amb el que vol l'Espada. És més, que odien el que Espada estima, i així ho han escrit cinc-cents cops i mig. I ens preguntem: aquest seguidisme què demostra? la incoherència d'alguns, el seu oportunisme, la seva pueril idolatria..? o, pel cantó positiu, que la gent és capaç d'entendre's, acceptar-se, respectar-se més enllà de les concepcions pàtries?
No sé si t'irrita l'Espada. No sé si t'irrita que hi hagi rovellons cada tardor.
T'irriten, els rovellons?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: inexistent
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat
L'home savi acaba comprenent que tots els esforços per extendre damunt dels homes el mantell irisat de la seva saviesa són en va, i que l'únic que té sentit és passejar plàcidament pels jardins de l'excelsitat, olorar els matisos i les subtileses de les veritats humanes fetes literatura, i a la nit escriure una carta a un amic explicant-li un bocí del seu l'univers. El gènere epistolar, que fa molt intel·lectual.
Com a molt, l'home savi pot accedir a rebre la visita d'aquells qui hagin vulgut fer l'esforç d'elevar-se fins la seva talàia; pot oferir-los un càfè i donar-los un petit senyal.
Però a vegades, tot i que molt rarament, el savi baixa de la torre de marfil: la seva condició d'aristoi l'obliga, i fa un gest d'incalculable valor destinat als seus congèneres: té un detall amb la polis i inspira la creació d'un partit.
El nostre savi, Arcadi Espada. El nostre partit, Ciudadanos.
Aquest espia se'n va alegrar molt, quan es va fundar C's. Va pensar que per fi hi hauria un indicador objectiu del volum de població que a Catalunya se sentia asfixiada pel nacionalisme català, i que l'arc parlamentari reflectiria d'una manera més exacta la realitat, la de veritat, no la pseudo-realitat conformada per certa premsa, certs partits i certs micròfons, com per exemple el del senyor Jiménez Losantos. Potser C's podria trencar molts dels mites de la demagògia espanyolista, o acabar de confirmar-los del tot. I bé, al final, tres diputats per a Ciutadans-Ciudadanos, que durant la legislatura no s'han acabat d'entendre entre ells, però que ens han consolidat un animal polític de certa consistència, com és el Sr. Albert Ribera, a qui no se li pot negar ni un estil de qualitat ni un instint de supervivència ben marcat.
I el nostre savi, l'ítem Espada, un cop va fer els necessaris esforços que la seva noble naturalesa l'obligava a fer, se'n tornà a la torre de marfil. Des d'aleshores, blocs, articles, llibres.
Arcadi Espada és un ítem amb forta càrrega simbòlica. Antigament se'n deia "una patum"; els moderns en diuen "una icona". Espada és un potent mascacaró de proa de l'espanyolitat a Catalunya. O de l'espanyolitat catalana, filant més prim. Amb la seva sola presència, com una autèntica Reina Mare, l'Espada legitima i institueix; la seva pura i simple existència legitima i institueix el fet de viure a Catalunya plenament en castellà, sota paràmetres exclusivament espanyols, utilitzant exclusivament la llengua castellana, sigui quin sigui el fòrum o l'auditori, i només molt de tant en tant parlant en català, amb la condescendència de qui fa una concessió als aspectes menors de la realitat. Com quan vas a menjar gambes al xiringuito i les peles amb els dits. No és el més glamurós, però per un dia no passa res.
És el Gran Moabi que legitima una Catalunya plenament espanyola, instituint amb tot el seu volum de notorietat personal l'absoluta normalitat del castellà com a llengua patrimonial de la Catalunya-part-d'Espanya. De totes formes, ja no fa l'efecte que tot això, a ell personalment, l'obsessioni gaire. Només de tant en tant despatxa algun article sobre el tema; i la resta del temps va fent, va passejant beatíficament entre Trapiellos, Anagramas, i les essències del periodisme fet caviar. És simplement la seva presència de Sancta Sanctorum la que garanteix que així són les coses. Pur nominalisme, del més ras. Ras i real.
Perquè Espada és real, per molt que a més d'un li dolgui o l'emprenyi. Espada és real, i per tant aquí tenim un bon tros de realitat. Amb la seva existència vol evidenciar que una de les cares d'aquest país és la seva pròpia cara, una cara de ple dret, amb independència de si les raons les hem d'anar a buscar en invasions migratòries orquestrades des del franquisme, com molts diuen, per derrotes militars de fa tres-cents anys, o pels interessos de classe dels nostres burgesos o dels nostres reis a qui per cert ningú va obligar a casar-se amb qui es van casar, ni a decidir el destí dels paísos en una o altra direcció (si és que llavors tenien la mateixa idea de país que podem tenir nosaltres avui, que pot ser ben bé que no la tinguessin).
No viu de la polèmica, ni la crea. No la necessita. No és incendiari, com el Losantos, abans referit. No fa com aquells, que viuen del sidral, de l'estripada constant, aquells que de dia remenen els fems i de nit es desinfecten les mans als lavabos del Bulli. L'Espada simplement passa com una piconadora per damunt dels temes, amb l'aplom de qui l'importa un rave què pensa el públic, perquè l'Espada es mira el públic i s'ho mira tot des de molt, molt, molt amunt. Ja ho hem dit, viu en una torre de marfil.
Hi ha qui el troba pedant. Des d'aquí no l'hi trobem. Ni massa pretenciós. Només una mica xulo, això sí: quan pot es fa el xulo, igual que es deia del Cruyff jugador al meu pati de col·legi: "el Cruyff es fa el xulo". Fins que un dia un nen tallà la polèmica dient: "es fa el xulo perquè se'l pot fer". I potser se'l fa perquè sap que té una prosa sòbria, que combina molt bé el barroquisme i l'element col·loquial.
Per últim, volem tocar el tema de la idolatria envers l'Espada. Molts l'admiren, i s'hi volen assemblar. No passa res, dels qui en saben se'n pot aprendre sempre. Ara, el que resulta curiós és veure com l'admiració es torna seguidisme per part d'alguns d'aquells que es passen la vida defensant un model de país que no té a veure amb el que vol l'Espada. És més, que odien el que Espada estima, i així ho han escrit cinc-cents cops i mig. I ens preguntem: aquest seguidisme què demostra? la incoherència d'alguns, el seu oportunisme, la seva pueril idolatria..? o, pel cantó positiu, que la gent és capaç d'entendre's, acceptar-se, respectar-se més enllà de les concepcions pàtries?
No sé si t'irrita l'Espada. No sé si t'irrita que hi hagi rovellons cada tardor.
T'irriten, els rovellons?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: inexistent
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat
dimecres, 16 de desembre del 2009
Fitxa 20: Criteri
Introducció
Fa uns dies, concretament el diumenge del darrer pont, el Boris i jo vam agafar el cotxe i vam sortir de Barcelona, on tenim la nostra base d'operacions. Ens haviem de reunir amb en Jacob per celebrar el dinar anual de germanor interna a "U.Q.V. Security", allò que se sol conèixer com el dinar d'empresa. A veure, per aquestes dates les empreses, més que dinars, solen fer sopars, més que res perque els empleats assistents puguin passar almenys un cop l'any una nit de gresca autoritzada, o sigui beure, desfassar-se, i fonamentalment escaquejar-se de la dona, de la parella, del marit o del que tinguin. Nosaltres no. Nosaltres fem dinar, pequè som una organització poc convencional, un pèl avorrida, més aviat atípica i del tot estrambòtica.
Durant l'any el Boris i jo solem veure'ns molt, i amb en Jacob estem en contacte regular, però, allò que es diu una trobada conjunta, se sol produir molt esporàdicament. Per això ens agrada molt aquest dinar. Solem celebrar la trobada a casa d'en Jacob, a la seva preciosa i vallesana casa amb jardí. La seva dona, l'Asunsion, ens fa un dinar espectacular, contundent i exquisit; i parlem, i teoritzem, i capgirem l'ordre de les coses, ordim Plans Definitius que al cap de cinc minuts hem questionat i desestimat completament, i els refem, malalts de follia, i ens sentim com si fossim el darrer far de l'Occident en decadència. I al final ens pixem de riure quan ens adonem que no som més que pobres mortals amb ínfules, amb la seva particular història al darrera, si fa no fa com tothom.
Aquest any, però, es van produir dues novetats: la primera fou que no vam dinar a casa d'en Jacob. L'Asunsion, que ja és força gran, havia passat recentment la grip A i no havia tingut temps de preveure tota la infraestructura gastronòmica i fins el dia abans encara estava conval·lescent, així que vam decidir anar a dinar a la masia Can Farell, al cor del Vallès Oriental, per no perdre la tradició. I l'altra fou que el Boris havia convençut la Tània perquè ens acompanyés en la celebració.
Aquell diumenge va fer un dia assolellat i bonic. Vam sortir de bon matí de Barcelona, i com que teniem temps vaig decidir que perquè el Boris i la Tània veiessin una mica de món fariem una mica de marrada per Gallecs, un preciós paratge natural, boscós, a les immediacions de Mollet del Vallès.
Quan ja hi érem, seduits per la bellesa de l'entorn, resseguint la carretereta, se'ns va punxar una roda. La Tània em va dir, tota resolta, que el Boris ja la canviaria i que jo no em preocupés. Tal dit tal fet: en Boris es va arremangar, i jo em vaig dedicar a lligar caps, pensant en la fitxa de l'ítem Criteri. Vaig mirar el cel, els arbres, vaig respirar l'aire net, i algun cercle es va tancar.
La fitxa, pròpiament
La gent escriu. Els motius solen ser variats. Hi ha qui escriu per inflar l'ego. Hi ha qui escriu per opinar, per defensar coses pretenent tenir raó tot desactivant plantejaments d'altri. Hi ha qui escriu per ensenyar-te un tros de món i deixar que tu l'arrodoneixis. I també hi ha qui escriu, com l'ítem Criteri -com ell ha revelat ben sincerament- a fi de bé.
Què és escriure "a fi de bé"? Quin és el "fi de bé" d'en Criteri?
Escriure a fi de bé és posar tots els esforços en defensar una proposta que orienti la praxis humana, que permeti fer millors les nostres vides, des del prisma individual però sobretot des del col·lectiu. Defensar-la amb sinceritat, amb convenciment, de forma honesta i fonamentada. De forma constant, insistent però respectuosa i sobretot partint d'un coneixement de la realitat que eviti demagògies, ofuscacions i excentricitats sectàries.
En el cas del nostre ítem, a més, escriure a fi de bé vol dir reivindicar una filosofia que ens ha de permetre trobar aquell punt de temperança, el punt equidistant enmig d'un caos esquitxat d'extrems; la visceralitat assossegada per la intel·ligència tranquila; l'apologia de l'equilibri. Discernir el que és millor del que és pitjor de cara a articular patrons de convivència, sobrepassant marcs ideològics massa predefinits i apriorístics. La temperança amb caràcter universal: la que ens val i ens ajuda a tots en qualsevol moment. L'abanderat de la proposta és el pensador Jaume Balmes, de qui el nostre ítem pren el títol de la seva obra clau, El Criteri, com a pseudònim.
Però en Criteri no solament fa apologia d'un pensament i d'una obra, sinó que a més omple la gerra de les idees amb vi de la seva pròpia collita. Recentment ha volgut ser audaç i establir els trets distintius i fonamentals del caràcter català, i ens ha oferit una sèrie de textos interessants, dins dels quals ressalta la tesi de fons que si parlem de la temperança catalana, hem de parlar del "seny". Si bé això no resultarà ni novedós ni sorprenent, el que és interessant és veure com articula un eix format per Josep Pla i Jaume Balmes, fonamentadors teòrics d'aquest tret distintiu. Al final, sembla ser que la proposta de l'eix Balmes-Pla acaba constituint la filosofia d'un poble no gaire donat a filosofies, que mira més la saó dels camps que els universos metafísics, potser perquè cada poble fa la filosofia que li cal.
A "U.Q.V. Securiy", sempre hem estat més aristotèlics que platònics. Per Aristòtil sabem que la virtud no és més que un punt d'equidistància entre dos vicis oposats, i que la intel·ligència i les ganes de fer el bé són els únics instruments amb què els humans comptem a l'hora de definir amb exactitud aquest punt mig tan desitjable. Per això la proposta Balmesiana no ens pot resultar ni aliena ni incòmoda. I la tesi sobre el caràcter català, d'entrada no ens sembla cap disbarat. Corre els seus riscos, això sí, com tota tesi que vulgui dir alguna cosa. Sobretot ens ha agradat que Criteri en cap moment ha aprofitat per fer essencialismes gratuits i simplement ens ha proposat un mirall, un de tants possibles, en què ens poguem veure la cara.
Aquest espia, en les llargues esperes de quan feia fitxes universitàries, va llegir moltes hores de Josep Pla, i creu que el coneix relativament bé. Pla és, per aquest espia, a banda d'un mestre de l'escriptura, fonamentalment un punt de vista interessant sobre el món. Sense gaires perafernàlies més. Algú que ha llegit Pla és, en certa forma, una mica dels seus. Però li rebenta aquesta moda de posar-se Pla a la boca, contínuament, per voler tenir raó. I això que dic no ho dic a propòsit d'en Criteri. Ho dic a propòsit d'alguns eixerits que darrerament s'han convertit en intèrprets-segrestadors del nostre escriptor fonamental, amb interessos i fins molt concrets, com aquell qui pretén explicar les coses als qui som tontets i no les sabem entendre. No. De llegir ja en sabem. No ho dic pel nostre ítem d'avui, insisteixo, sinó per algú altre a qui ja vam donar el corresponent repàs.
Sobre Balmes no puc dir res. Quan feia fitxes a la universitat, al servei de foscos interessos, un dels meus fitxats, viguetà, pertanyia a un col·lectiu que s'anomenava els Tips de Balmes. Em feia gràcia. Però un dels meus col·legues més radicalment esquerranosos d'aleshores em va dir, un cop, que la seva mare li havia fer llegir El Criteri quan era adol·lescent i que no s'ha penedit mai d'aquella lectura. Tot val, segurament, ben llegit i ben paït.
El seny: és una virtud, certament. El seny permet als homes fer camins ben llargs. D'acord, ens allunya de les èpiques i les estètiques, ens allunya de la màgia del viure perillosament; on hi ha assenyats solen haver-hi pocs genis; però el seny ens assegura l'àpat d'avui i el confort del demà. I als pobles els assegura no perdre ni els bous ni les esquelles, i a vegades compta més això que no pas tocar les estrelles. Algú va dir que els catalans som seny i rauxa, i és obvi que l'eix Balmes-Pla ens orienta cap a un seny que ens fa més difícil pujar al cel de les heroicitats, però que ens assegura que les pedres de les cases estiguin ben posades. I que a partir d'aquí, el que hagi de ser ja serà.
L´'item, pròpiament.
A mi l'ítem Criteri m'agrada. M'agrada perquè és dialogant i es fa amb tothom. És un element enncuriosit per tot el que els altres diuen, perquè sempre hi sap veure quelcom d'aprofiable. Dotat d'una curiosa sensibilitat perifèrica, sap absorvir de totes bandes. Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes. Una de les seves primeres inquietuds en aparèixer per aquí fou saber si totes les fitxes serien a cops de destral. Bé, al cap de vint fitxes la qüestió ja comença a quedar una mica aclarida.
És un bon mediador, i a base de guanyar-se complicitats sempre sap escombrar cap a casa seva, de mica en mica i subtilment.
Criteri és molt de País i poc de Nació. El País d'en Criteri és la passejada, el terreny trepitjat, el dedicar cinc minuts amb qui s'ha volgut aturar a xerrar, i segons com a enraonar, però mai ni a garlar ni a criticar. Ningú no és intrús en la passejada d'en Criteri, i segur que si ens hagués vist allà, al mig de Gallecs amb la roda punxada s'hauria aturat a dir-nos alguna cosa, segurament encuriosit per l'aparença d'aquell trio bigarrat.
Aquí me la jugo, i dic que els móns d'en Criteri són més humans que divins, però per descomptat que amb els seus dits, de manera molt subtil, assenyala cap a una certa transcendència. Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat.
Dotat d'un humorisme particular, sovint la comicitat que busca l'obté més per la intenció que pel resultat. Té una redacció molt sui gèneris, i a vegades me l'he de llegir dos cops per seguir-li el fil, sobretot quan comenta. Però val a dir que amb concentració, que és com s'han de llegir les coses -encara que siguem a Internet- els missatges arriben sempre a bon port.
Conclusions i comiat
Criteri, benvolgut inquiet, juganer, tafanerot, ja veus que no m'he acarnissat, i que mai no vaig pensar en fer-ho. No es pot ser cruel ni despiatat amb qui fa les coses a fi de bé i no gasta petulància. Qui sap posar l'ego al servei de les bones intencions només mereix respecte i consideració.
Rep una salutació d'aquest que vigila i fitxa.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: encomiable
Fa uns dies, concretament el diumenge del darrer pont, el Boris i jo vam agafar el cotxe i vam sortir de Barcelona, on tenim la nostra base d'operacions. Ens haviem de reunir amb en Jacob per celebrar el dinar anual de germanor interna a "U.Q.V. Security", allò que se sol conèixer com el dinar d'empresa. A veure, per aquestes dates les empreses, més que dinars, solen fer sopars, més que res perque els empleats assistents puguin passar almenys un cop l'any una nit de gresca autoritzada, o sigui beure, desfassar-se, i fonamentalment escaquejar-se de la dona, de la parella, del marit o del que tinguin. Nosaltres no. Nosaltres fem dinar, pequè som una organització poc convencional, un pèl avorrida, més aviat atípica i del tot estrambòtica.
Durant l'any el Boris i jo solem veure'ns molt, i amb en Jacob estem en contacte regular, però, allò que es diu una trobada conjunta, se sol produir molt esporàdicament. Per això ens agrada molt aquest dinar. Solem celebrar la trobada a casa d'en Jacob, a la seva preciosa i vallesana casa amb jardí. La seva dona, l'Asunsion, ens fa un dinar espectacular, contundent i exquisit; i parlem, i teoritzem, i capgirem l'ordre de les coses, ordim Plans Definitius que al cap de cinc minuts hem questionat i desestimat completament, i els refem, malalts de follia, i ens sentim com si fossim el darrer far de l'Occident en decadència. I al final ens pixem de riure quan ens adonem que no som més que pobres mortals amb ínfules, amb la seva particular història al darrera, si fa no fa com tothom.
Aquest any, però, es van produir dues novetats: la primera fou que no vam dinar a casa d'en Jacob. L'Asunsion, que ja és força gran, havia passat recentment la grip A i no havia tingut temps de preveure tota la infraestructura gastronòmica i fins el dia abans encara estava conval·lescent, així que vam decidir anar a dinar a la masia Can Farell, al cor del Vallès Oriental, per no perdre la tradició. I l'altra fou que el Boris havia convençut la Tània perquè ens acompanyés en la celebració.
Aquell diumenge va fer un dia assolellat i bonic. Vam sortir de bon matí de Barcelona, i com que teniem temps vaig decidir que perquè el Boris i la Tània veiessin una mica de món fariem una mica de marrada per Gallecs, un preciós paratge natural, boscós, a les immediacions de Mollet del Vallès.
Quan ja hi érem, seduits per la bellesa de l'entorn, resseguint la carretereta, se'ns va punxar una roda. La Tània em va dir, tota resolta, que el Boris ja la canviaria i que jo no em preocupés. Tal dit tal fet: en Boris es va arremangar, i jo em vaig dedicar a lligar caps, pensant en la fitxa de l'ítem Criteri. Vaig mirar el cel, els arbres, vaig respirar l'aire net, i algun cercle es va tancar.
La fitxa, pròpiament
La gent escriu. Els motius solen ser variats. Hi ha qui escriu per inflar l'ego. Hi ha qui escriu per opinar, per defensar coses pretenent tenir raó tot desactivant plantejaments d'altri. Hi ha qui escriu per ensenyar-te un tros de món i deixar que tu l'arrodoneixis. I també hi ha qui escriu, com l'ítem Criteri -com ell ha revelat ben sincerament- a fi de bé.
Què és escriure "a fi de bé"? Quin és el "fi de bé" d'en Criteri?
Escriure a fi de bé és posar tots els esforços en defensar una proposta que orienti la praxis humana, que permeti fer millors les nostres vides, des del prisma individual però sobretot des del col·lectiu. Defensar-la amb sinceritat, amb convenciment, de forma honesta i fonamentada. De forma constant, insistent però respectuosa i sobretot partint d'un coneixement de la realitat que eviti demagògies, ofuscacions i excentricitats sectàries.
En el cas del nostre ítem, a més, escriure a fi de bé vol dir reivindicar una filosofia que ens ha de permetre trobar aquell punt de temperança, el punt equidistant enmig d'un caos esquitxat d'extrems; la visceralitat assossegada per la intel·ligència tranquila; l'apologia de l'equilibri. Discernir el que és millor del que és pitjor de cara a articular patrons de convivència, sobrepassant marcs ideològics massa predefinits i apriorístics. La temperança amb caràcter universal: la que ens val i ens ajuda a tots en qualsevol moment. L'abanderat de la proposta és el pensador Jaume Balmes, de qui el nostre ítem pren el títol de la seva obra clau, El Criteri, com a pseudònim.
Però en Criteri no solament fa apologia d'un pensament i d'una obra, sinó que a més omple la gerra de les idees amb vi de la seva pròpia collita. Recentment ha volgut ser audaç i establir els trets distintius i fonamentals del caràcter català, i ens ha oferit una sèrie de textos interessants, dins dels quals ressalta la tesi de fons que si parlem de la temperança catalana, hem de parlar del "seny". Si bé això no resultarà ni novedós ni sorprenent, el que és interessant és veure com articula un eix format per Josep Pla i Jaume Balmes, fonamentadors teòrics d'aquest tret distintiu. Al final, sembla ser que la proposta de l'eix Balmes-Pla acaba constituint la filosofia d'un poble no gaire donat a filosofies, que mira més la saó dels camps que els universos metafísics, potser perquè cada poble fa la filosofia que li cal.
A "U.Q.V. Securiy", sempre hem estat més aristotèlics que platònics. Per Aristòtil sabem que la virtud no és més que un punt d'equidistància entre dos vicis oposats, i que la intel·ligència i les ganes de fer el bé són els únics instruments amb què els humans comptem a l'hora de definir amb exactitud aquest punt mig tan desitjable. Per això la proposta Balmesiana no ens pot resultar ni aliena ni incòmoda. I la tesi sobre el caràcter català, d'entrada no ens sembla cap disbarat. Corre els seus riscos, això sí, com tota tesi que vulgui dir alguna cosa. Sobretot ens ha agradat que Criteri en cap moment ha aprofitat per fer essencialismes gratuits i simplement ens ha proposat un mirall, un de tants possibles, en què ens poguem veure la cara.
Aquest espia, en les llargues esperes de quan feia fitxes universitàries, va llegir moltes hores de Josep Pla, i creu que el coneix relativament bé. Pla és, per aquest espia, a banda d'un mestre de l'escriptura, fonamentalment un punt de vista interessant sobre el món. Sense gaires perafernàlies més. Algú que ha llegit Pla és, en certa forma, una mica dels seus. Però li rebenta aquesta moda de posar-se Pla a la boca, contínuament, per voler tenir raó. I això que dic no ho dic a propòsit d'en Criteri. Ho dic a propòsit d'alguns eixerits que darrerament s'han convertit en intèrprets-segrestadors del nostre escriptor fonamental, amb interessos i fins molt concrets, com aquell qui pretén explicar les coses als qui som tontets i no les sabem entendre. No. De llegir ja en sabem. No ho dic pel nostre ítem d'avui, insisteixo, sinó per algú altre a qui ja vam donar el corresponent repàs.
Sobre Balmes no puc dir res. Quan feia fitxes a la universitat, al servei de foscos interessos, un dels meus fitxats, viguetà, pertanyia a un col·lectiu que s'anomenava els Tips de Balmes. Em feia gràcia. Però un dels meus col·legues més radicalment esquerranosos d'aleshores em va dir, un cop, que la seva mare li havia fer llegir El Criteri quan era adol·lescent i que no s'ha penedit mai d'aquella lectura. Tot val, segurament, ben llegit i ben paït.
El seny: és una virtud, certament. El seny permet als homes fer camins ben llargs. D'acord, ens allunya de les èpiques i les estètiques, ens allunya de la màgia del viure perillosament; on hi ha assenyats solen haver-hi pocs genis; però el seny ens assegura l'àpat d'avui i el confort del demà. I als pobles els assegura no perdre ni els bous ni les esquelles, i a vegades compta més això que no pas tocar les estrelles. Algú va dir que els catalans som seny i rauxa, i és obvi que l'eix Balmes-Pla ens orienta cap a un seny que ens fa més difícil pujar al cel de les heroicitats, però que ens assegura que les pedres de les cases estiguin ben posades. I que a partir d'aquí, el que hagi de ser ja serà.
L´'item, pròpiament.
A mi l'ítem Criteri m'agrada. M'agrada perquè és dialogant i es fa amb tothom. És un element enncuriosit per tot el que els altres diuen, perquè sempre hi sap veure quelcom d'aprofiable. Dotat d'una curiosa sensibilitat perifèrica, sap absorvir de totes bandes. Defuig sempre la picabaralla personal, i no li agraden les crítiques furibundes. Una de les seves primeres inquietuds en aparèixer per aquí fou saber si totes les fitxes serien a cops de destral. Bé, al cap de vint fitxes la qüestió ja comença a quedar una mica aclarida.
És un bon mediador, i a base de guanyar-se complicitats sempre sap escombrar cap a casa seva, de mica en mica i subtilment.
Criteri és molt de País i poc de Nació. El País d'en Criteri és la passejada, el terreny trepitjat, el dedicar cinc minuts amb qui s'ha volgut aturar a xerrar, i segons com a enraonar, però mai ni a garlar ni a criticar. Ningú no és intrús en la passejada d'en Criteri, i segur que si ens hagués vist allà, al mig de Gallecs amb la roda punxada s'hauria aturat a dir-nos alguna cosa, segurament encuriosit per l'aparença d'aquell trio bigarrat.
Aquí me la jugo, i dic que els móns d'en Criteri són més humans que divins, però per descomptat que amb els seus dits, de manera molt subtil, assenyala cap a una certa transcendència. Com l'ex-seminarista que entén els homes perquè la pulsió humana l'empeny a no ser guardià de res ni a fer de la renúncia cap capellanesca bandera de superioritat.
Dotat d'un humorisme particular, sovint la comicitat que busca l'obté més per la intenció que pel resultat. Té una redacció molt sui gèneris, i a vegades me l'he de llegir dos cops per seguir-li el fil, sobretot quan comenta. Però val a dir que amb concentració, que és com s'han de llegir les coses -encara que siguem a Internet- els missatges arriben sempre a bon port.
Conclusions i comiat
Criteri, benvolgut inquiet, juganer, tafanerot, ja veus que no m'he acarnissat, i que mai no vaig pensar en fer-ho. No es pot ser cruel ni despiatat amb qui fa les coses a fi de bé i no gasta petulància. Qui sap posar l'ego al servei de les bones intencions només mereix respecte i consideració.
Rep una salutació d'aquest que vigila i fitxa.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: possible
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: encomiable
diumenge, 13 de desembre del 2009
fitxa 19: e-notícies
Abans d'entrar amb l'e-notícies els vull explicar una cosa que ha passat.
Una de les fitxes d'aquest espia ha transcendit fins a Talibània: en concret la fitxa número 1, la que vaig dedicar a l'ítem Miquel Colomer. Es veu que algun lector anònim l'hi ha fet arribar a l'esmentat senyor, que l'ha reproduida íntegrament a l'espai que té reservat en aquell Temple. L'ha reproduida íntegra, com dic, només amb algunes correccions ortogràfiques, cosa que li he agrait públicament, així com el fet que hagi tingut una reacció senyorívola i a l'alçada de les circumstàncies. Em dedica un elogi respecte del meu nivell d'expressió escrita, cosa que també li he agrait -amb l'ego més inflat que de costum, tots som humans-, i afegeix que dóna la fitxa per bona perquè segurament, admet, conté part de la veritat que sobre ell es pot afirmar.
Afegeix algunes consideracions personals a la publicació de la meva fitxa, i jo n'he afegit també algunes en el comentari que li he adreçat al seu espai. Tot plegat molt cortès, molt civilitzat i respectuós, per ambdues parts. Sempre s'agraeix.
El contrapunt discordant va a càrrec d'un comentarista habitual a Talibània, que fa gala, com sempre, de les seves limitacions congènites: em refereixo, i ja ho poden endevinar, al Superprimat... Octavi!! Hi ha més exabruptes que línies té el seu comentari. Per citar-ne un, diu que m'haurien de "penjar pels ous i ben amunt".
Després han aparegut altres comentaris, en el sentit que tindré problemes, i no sé quines desgràcies. Ah, i un que deu ser corrector professional, l'ítem Torsimany, diu que ja em va fer unes correccions i un comentari irònic a aquella fitxa (primera notícia), i que diu que no li vaig publicar perquè només publico els comentaris de dos amiguets. El cas és que a dia d'avui no tinc el plaer de reconèixer cap Torsimany en aquest humil planeta internàutic i vigilàntic.
I a hora de tancar aquesta fitxa la cosa ja no donava més de si.
En fi, que la glòria en aquest món sempre és fugaç, i la meva presència a l'Olimp dels talibans ja és història. El cas és que m'he sentit molt important, molt molt molt, com diu el Guardiola; com aquells personatges insignificants que de sobte els treuen en un programa de zapping. Però no he tingut la sort d'aparèixer en "prime time", perquè la meva aparició s'ha produit en dissabte, ja de per si un dia de baixes audiències internàutiques, i per postres el dissabte abans del 13-D, vigilia del Gran Tsunami. En fi, que no es pot tenir tot.
Avui em volia ocupar d'un macro-ítem anomenat e-notícies, amb el qual em vaig anar familiaritzant arrel de la suggerència que em va fer el gran Clyde de fitxar el Sergi Fidalgo. Després en Criteri s'hi va tornar a referir, i bé, hi he anat fent espiadetes.
Des d'un punt de vista periodístic l'espai e-notícies, que suposo que té la pretensió de ser un diari digital, és un autèntic fiasco. Fan pràcticament de manera exclusiva allò que es coneix com a "periodisme declaratiu", que és allò de limitar-se a dir "aquest diu això", "l'altre ha dit allò", "aquest ha dit això d'aquell altre", "l'altre respon a tal", i sempre en la tesitura ambiental de la cosa primària, d'excitar la víscera, a l'estil dels debats del Catalunya Opina.
Els medis, ara ja parlant en general, no tenen un compromís amb la informació, sinó més aviat un mandat que els ve de molt amunt, i que consisteix en crear un marc conceptual que se'n sol dir "actualitat". En funció de quin medi consumim, l'actualitat en la que vivim és una o una altra, i en funció de l'actualitat que ens fabriquen ens movem. On dic "movem" vull dir fonamentalment "comprem" i "votem".
Quina és l'actualitat que conforma, doncs, l'e-notícies? una actualitat de confrontació, polèmica, polarització, maniqueisme, on són protagonistes Anglades, Laportes, o qualsevol element susceptible de ser presentat sota alguna forma de sensacionalisme.
Cal fer un esment als blocs que aquest hiper-ítem hostatja: inconsistents, previsibles, sense cap mena de profunditat, instal·lats en el tòpic. Ja ho vaig dir del Sergi Fidalgo, i ho faig extensiu a la resta. Almenys, al País de les Llumeneres (elmatí.cat), malgrat ser d'un sectarisme granític, tenen la deferència de buscar un pèl més de contingut i profunditat d'argumentació.
Però a veure: en general, què podem esperar d'Internet, la galàxia natural de la cosa ràpida, superficial, breu, fugaç, intensa, buida, inconsistent? Què en podem esperar de la majoria de fenomens que s'inscriuen dins el context de les noves tecnologies de la informació, on l'acceleració hi és consubstancial, on tot ha d'anar cada vegada més ràpid, on el consumidor fa manxar l'invent a base de clics de fracció de segon?
Doncs això, superficialitat i sensacionalisme. Que avui la poguem dir ben grossa i demà ja ningú no se'n recordi, però demà tornarem a necessitar dir-la grossa, i llegir-a grossa, impactant, sensacional. I això no va només per l'e-notícies: això és la llesca principal del nostre pa de cada dia.
Una passejada ràpida per l'e-notícies i ja tinc la informació que em val per anar per aquest món simplificat a voluntat i de manera gens innocent per part dels qui treuen els rèdits principals de la nostra claudicació pel que fa a la profunditat, el repòs i la reflexió pausada.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: considerable
Risibilitat: alta
Humor: indetectat
Una de les fitxes d'aquest espia ha transcendit fins a Talibània: en concret la fitxa número 1, la que vaig dedicar a l'ítem Miquel Colomer. Es veu que algun lector anònim l'hi ha fet arribar a l'esmentat senyor, que l'ha reproduida íntegrament a l'espai que té reservat en aquell Temple. L'ha reproduida íntegra, com dic, només amb algunes correccions ortogràfiques, cosa que li he agrait públicament, així com el fet que hagi tingut una reacció senyorívola i a l'alçada de les circumstàncies. Em dedica un elogi respecte del meu nivell d'expressió escrita, cosa que també li he agrait -amb l'ego més inflat que de costum, tots som humans-, i afegeix que dóna la fitxa per bona perquè segurament, admet, conté part de la veritat que sobre ell es pot afirmar.
Afegeix algunes consideracions personals a la publicació de la meva fitxa, i jo n'he afegit també algunes en el comentari que li he adreçat al seu espai. Tot plegat molt cortès, molt civilitzat i respectuós, per ambdues parts. Sempre s'agraeix.
El contrapunt discordant va a càrrec d'un comentarista habitual a Talibània, que fa gala, com sempre, de les seves limitacions congènites: em refereixo, i ja ho poden endevinar, al Superprimat... Octavi!! Hi ha més exabruptes que línies té el seu comentari. Per citar-ne un, diu que m'haurien de "penjar pels ous i ben amunt".
Després han aparegut altres comentaris, en el sentit que tindré problemes, i no sé quines desgràcies. Ah, i un que deu ser corrector professional, l'ítem Torsimany, diu que ja em va fer unes correccions i un comentari irònic a aquella fitxa (primera notícia), i que diu que no li vaig publicar perquè només publico els comentaris de dos amiguets. El cas és que a dia d'avui no tinc el plaer de reconèixer cap Torsimany en aquest humil planeta internàutic i vigilàntic.
I a hora de tancar aquesta fitxa la cosa ja no donava més de si.
En fi, que la glòria en aquest món sempre és fugaç, i la meva presència a l'Olimp dels talibans ja és història. El cas és que m'he sentit molt important, molt molt molt, com diu el Guardiola; com aquells personatges insignificants que de sobte els treuen en un programa de zapping. Però no he tingut la sort d'aparèixer en "prime time", perquè la meva aparició s'ha produit en dissabte, ja de per si un dia de baixes audiències internàutiques, i per postres el dissabte abans del 13-D, vigilia del Gran Tsunami. En fi, que no es pot tenir tot.
Avui em volia ocupar d'un macro-ítem anomenat e-notícies, amb el qual em vaig anar familiaritzant arrel de la suggerència que em va fer el gran Clyde de fitxar el Sergi Fidalgo. Després en Criteri s'hi va tornar a referir, i bé, hi he anat fent espiadetes.
Des d'un punt de vista periodístic l'espai e-notícies, que suposo que té la pretensió de ser un diari digital, és un autèntic fiasco. Fan pràcticament de manera exclusiva allò que es coneix com a "periodisme declaratiu", que és allò de limitar-se a dir "aquest diu això", "l'altre ha dit allò", "aquest ha dit això d'aquell altre", "l'altre respon a tal", i sempre en la tesitura ambiental de la cosa primària, d'excitar la víscera, a l'estil dels debats del Catalunya Opina.
Els medis, ara ja parlant en general, no tenen un compromís amb la informació, sinó més aviat un mandat que els ve de molt amunt, i que consisteix en crear un marc conceptual que se'n sol dir "actualitat". En funció de quin medi consumim, l'actualitat en la que vivim és una o una altra, i en funció de l'actualitat que ens fabriquen ens movem. On dic "movem" vull dir fonamentalment "comprem" i "votem".
Quina és l'actualitat que conforma, doncs, l'e-notícies? una actualitat de confrontació, polèmica, polarització, maniqueisme, on són protagonistes Anglades, Laportes, o qualsevol element susceptible de ser presentat sota alguna forma de sensacionalisme.
Cal fer un esment als blocs que aquest hiper-ítem hostatja: inconsistents, previsibles, sense cap mena de profunditat, instal·lats en el tòpic. Ja ho vaig dir del Sergi Fidalgo, i ho faig extensiu a la resta. Almenys, al País de les Llumeneres (elmatí.cat), malgrat ser d'un sectarisme granític, tenen la deferència de buscar un pèl més de contingut i profunditat d'argumentació.
Però a veure: en general, què podem esperar d'Internet, la galàxia natural de la cosa ràpida, superficial, breu, fugaç, intensa, buida, inconsistent? Què en podem esperar de la majoria de fenomens que s'inscriuen dins el context de les noves tecnologies de la informació, on l'acceleració hi és consubstancial, on tot ha d'anar cada vegada més ràpid, on el consumidor fa manxar l'invent a base de clics de fracció de segon?
Doncs això, superficialitat i sensacionalisme. Que avui la poguem dir ben grossa i demà ja ningú no se'n recordi, però demà tornarem a necessitar dir-la grossa, i llegir-a grossa, impactant, sensacional. I això no va només per l'e-notícies: això és la llesca principal del nostre pa de cada dia.
Una passejada ràpida per l'e-notícies i ja tinc la informació que em val per anar per aquest món simplificat a voluntat i de manera gens innocent per part dels qui treuen els rèdits principals de la nostra claudicació pel que fa a la profunditat, el repòs i la reflexió pausada.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: considerable
Risibilitat: alta
Humor: indetectat
divendres, 11 de desembre del 2009
Fitxa 18: L'home del Sac
Amics bandits, sagaç Clyde i preciosíssima Bonnie : potser no ens caldà emigrar. Potser, directament, serem deportats.
Casualitats: en el vostre darrer informe parlaveu del Núremberg Català, expressió que simbolitza aquestes ànsies intenses, aquestes terribles ganes de jutjar i fer neteja d'elements contraris a la Pàtria que corren per la Catosfera nacionalista des de fa una bona temporadeta. Mentre vosaltres escrivieu jo ja espiava un ítem que segur que recolza de totes totes la idea de jutjar col·laboracionistes, traidors i invasors.
Fa uns dies em vaig infiltrar al planeta de l'Home del Sac, i vaig constatar com aquest ítem considera les Cases Regionals com a nius d'indesitjables amb una actitud hostil cap a Catalunya. Els tracta de colons, d'immigrants, i proposa que siguin deportats.
Sí, deportats, així ho diu, ben explícitament, bàsicament perquè no estan integrats. I perquè no estan integrats? Doncs perquè són contraris a les consultes per la independència, com han manifestat en un document que han fet públic.
Jo vaig notar que aquest senyor ítem estava epitelialment emprenyat, emprenyadíssim, però volia saber fins a quin punt l'Home del Sac estava disposat, ell individualment, a emprendre polítiques radicals en contra dels qui ell considera colons no integrats. Per això, camuflat sota el nom en clau "Radovan", vaig entrar a casa seva i li vaig suggerir una idea: la neteja ètnica. Li vaig proposar convertir Santa Coloma i Cornellà en els nostres Srevrenica, i vessar sang ètnicament impura. Ho vaig escriure en majúscules, com qui crida, com si fos un patriota compromès i disposat a anar a totes, pensant que de seguida s'adonaria que el meu comentari no era més que una deformació inconcebible de la seva proposta de deportació.
Però crec que no ho va captar, perquè es va posar a raonar. En comptes de dir-me "ei, tio, tampoc ens passem, que no és això", o adonar-se que s'estava comportant com un autèntic Cetnik serbi, em va dir que ell no era partidari de la sang, però que és un problema gros tenir gent que et va en contra a casa teva mateix. Literalment:
"Home, jo estic en contra de la sang... però sí que realment és un problema tenir colons que et són contraris... En un país normal, els immigrants que no s'integren no votarien i ja està, però aquí com que són espanyols poden votar per trons, i a més tenen una cara que se la trepitgen."
Començava a tenir clar, doncs, que l'ítem Drapaire no era partidari de la sang, només de la deportació. Per tant, i com a conclusió parcial, podem afirmar que, si un colon, arribat el moment no es deixa deportar, pot estar tranquil que no se'l matarà. Només se l'obligarà, sedat i per força, a pujar al tren. Potser se li cremarà la casa o potser no, això ja no ens ho ha dit, però li hauria pogut preguntar.
Vaig insistir encara una mica més:
(Radovan) No t'atreveixes a matar-los a tots?
Una bona fossa?
I a partir d'aquí, i fins a l'hora de redactar aquesta fitxa, cap resposta. Un silenci. Només un comentari de l'ítem Reflexions, que assenyalava un sociata com a redactor del text de les Casas Regionales, i es fregava les mans dient que d'aquí uns anys repassariem hemeroteques. Desconec amb quin fi, però intueixo que serà, també, per instruir sumaris a traidors.
Total, una bogeria. Això del Nuremberg, concepte irradiat pel Gran Sol del Sistema BAT està fent estralls.
L'Home del Sac, déu-n'hi-do. Un ítem que fa autèntic honor al seu apel·latiu. Un drapaire que vol escombrar el país, alliberant-lo de deixalla, de brutícia colona. Un deportador d'impureses.
O potser tan sols un pacífic ciutadà, a qui se li escalfen els dits quan tecleja des del seu front de lluita, la seva trinxera virtual, ferit en el més profund de la seva sentimentalitat nacional i emocionat per l'alba de la llibertat, que s'obnubila, confon els termes i s'embolica amb els noms: colons, immigrants, indígenes... en fi, que quan la raó ens desassisteix i els sentiments ens dominen podem arribar a parlar com autèntics descerebrats. Sort que som a la Xarxa de les mentides, perquè sinó n'hi hauria per preocupar-se de debò.
I per acabar una curiositat, perfectament relacionada amb la fitxa d'avui:
Vostès saben com es diu, en llengua albanesa, aquell ésser que fa por als nens, al qual apel·len les mares per fer-los fer bondat, aquell home del sac, aquella mena de monstre fosc?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: poca
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: inexistent
Casualitats: en el vostre darrer informe parlaveu del Núremberg Català, expressió que simbolitza aquestes ànsies intenses, aquestes terribles ganes de jutjar i fer neteja d'elements contraris a la Pàtria que corren per la Catosfera nacionalista des de fa una bona temporadeta. Mentre vosaltres escrivieu jo ja espiava un ítem que segur que recolza de totes totes la idea de jutjar col·laboracionistes, traidors i invasors.
Fa uns dies em vaig infiltrar al planeta de l'Home del Sac, i vaig constatar com aquest ítem considera les Cases Regionals com a nius d'indesitjables amb una actitud hostil cap a Catalunya. Els tracta de colons, d'immigrants, i proposa que siguin deportats.
Sí, deportats, així ho diu, ben explícitament, bàsicament perquè no estan integrats. I perquè no estan integrats? Doncs perquè són contraris a les consultes per la independència, com han manifestat en un document que han fet públic.
Jo vaig notar que aquest senyor ítem estava epitelialment emprenyat, emprenyadíssim, però volia saber fins a quin punt l'Home del Sac estava disposat, ell individualment, a emprendre polítiques radicals en contra dels qui ell considera colons no integrats. Per això, camuflat sota el nom en clau "Radovan", vaig entrar a casa seva i li vaig suggerir una idea: la neteja ètnica. Li vaig proposar convertir Santa Coloma i Cornellà en els nostres Srevrenica, i vessar sang ètnicament impura. Ho vaig escriure en majúscules, com qui crida, com si fos un patriota compromès i disposat a anar a totes, pensant que de seguida s'adonaria que el meu comentari no era més que una deformació inconcebible de la seva proposta de deportació.
Però crec que no ho va captar, perquè es va posar a raonar. En comptes de dir-me "ei, tio, tampoc ens passem, que no és això", o adonar-se que s'estava comportant com un autèntic Cetnik serbi, em va dir que ell no era partidari de la sang, però que és un problema gros tenir gent que et va en contra a casa teva mateix. Literalment:
"Home, jo estic en contra de la sang... però sí que realment és un problema tenir colons que et són contraris... En un país normal, els immigrants que no s'integren no votarien i ja està, però aquí com que són espanyols poden votar per trons, i a més tenen una cara que se la trepitgen."
Començava a tenir clar, doncs, que l'ítem Drapaire no era partidari de la sang, només de la deportació. Per tant, i com a conclusió parcial, podem afirmar que, si un colon, arribat el moment no es deixa deportar, pot estar tranquil que no se'l matarà. Només se l'obligarà, sedat i per força, a pujar al tren. Potser se li cremarà la casa o potser no, això ja no ens ho ha dit, però li hauria pogut preguntar.
Vaig insistir encara una mica més:
(Radovan) No t'atreveixes a matar-los a tots?
Una bona fossa?
I a partir d'aquí, i fins a l'hora de redactar aquesta fitxa, cap resposta. Un silenci. Només un comentari de l'ítem Reflexions, que assenyalava un sociata com a redactor del text de les Casas Regionales, i es fregava les mans dient que d'aquí uns anys repassariem hemeroteques. Desconec amb quin fi, però intueixo que serà, també, per instruir sumaris a traidors.
Total, una bogeria. Això del Nuremberg, concepte irradiat pel Gran Sol del Sistema BAT està fent estralls.
L'Home del Sac, déu-n'hi-do. Un ítem que fa autèntic honor al seu apel·latiu. Un drapaire que vol escombrar el país, alliberant-lo de deixalla, de brutícia colona. Un deportador d'impureses.
O potser tan sols un pacífic ciutadà, a qui se li escalfen els dits quan tecleja des del seu front de lluita, la seva trinxera virtual, ferit en el més profund de la seva sentimentalitat nacional i emocionat per l'alba de la llibertat, que s'obnubila, confon els termes i s'embolica amb els noms: colons, immigrants, indígenes... en fi, que quan la raó ens desassisteix i els sentiments ens dominen podem arribar a parlar com autèntics descerebrats. Sort que som a la Xarxa de les mentides, perquè sinó n'hi hauria per preocupar-se de debò.
I per acabar una curiositat, perfectament relacionada amb la fitxa d'avui:
Vostès saben com es diu, en llengua albanesa, aquell ésser que fa por als nens, al qual apel·len les mares per fer-los fer bondat, aquell home del sac, aquella mena de monstre fosc?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: poca
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: inexistent
dimecres, 9 de desembre del 2009
Fitxa 17: Raül Alcón
Curiós fenomen, el mimetisme.
Fa anys, el nacionalisme català més radical copiava descaradament alguns trets de l'abertzalisme més incendiari, dels kale borrokos aquells que entenien que la construcció nacional d'Euskalherria passava sobretot per cremar autobusos. Eren aquells anys en què a Catalunya on hi havia Maulets hi havia ikurrinyes, contenidors trabucats al mig del carrer, proclames del tipus "ei, tius, la lluita continua, i la festa també". I tots a ballar Kortatu i Negu Gorriak.
Hi va haver uns anys en què teníem la nostra mimètica versió d'Herri Batasuna, o sigui, l'MDT, amb el seu corresponent braç armat, la nostra particular ETA: Terra Lliure. Fins i tot en vam tenir un que es deia Joan Carles Monteagudo, que no prou satisfet amb l'aire Señorita Pepis de la nostra lluita armada no va parar fins que va ingressar a l'exèrcit dels gudaris de debò. I com va acabar? Potser ho recordaran: tirotjat per les forces d'ocupació allà pels boscos del Vallès. Quina forma més heròica de morir. Un màrtir. Un patriota bipolar.
Van passar uns anyets, i als defensors de la terra suposo que els xiquets se'ls van començar a fer grans, o van tenir por d'alguna cosa, o els va semblar que ja estaba bé de fer el ruc, i van deposar les armes. Fou quan ERC va fagocitar l'MDT, pactant l'entrada de tots els quadres polítics a Esquerra mantenint el càrrec que tingessin, a canvi de signar un document de renúncia explícita a la lluita armada. Un amic meu em va explicar que va haver d'anar a entregar personalment la pistola al Sr. Àngel Colom. Sempre que li vaig preguntar quin model de pistola feien servir mai no m'ho va voler dir, cosa que em feia sospitar que tot era una farolada i que de pistola no en tenia.
Tota aquella febrada de mimetisme d'arrel basca va anar baixant, i pàcticament desapareixent, però avui ens toca viure'n un altre: el mimetisme d'arrel irlandesa. Ens en fem un tip de sentir parlar d'unionistes i sobiranistes. "Unionista" es fa servir per desqualificar; és pràcticament un insult. "Sobiranista" es fa servir per dissimular: "no m'atreveixo a dir que sóc independentista (perquè sóc convergent) però ha de semblar que ho sóc, ergo sóc Sobiranista."
Doncs això. Devem ser un país de mimetistes. I és que aquí no s'acaben les fílies identitàries: avui s'observa encara una altra tendència mimètica, dins la qual s'inclou el nostre ítem d'avui, l'ítem Raül Alcón, que es el mimetisme d'arrel Israeliano-ianqui.
Suposo que l'arrel dels comportaments mimètics deu tenir a veure amb alguna mena de disgust en relació a la teva identitat real. Quan no t'agrada com ets busques ser com un altre copiant-lo a base de bé. El nostre ítem Alcón ja va dir el seu dia que ell és d'Hospitalet, però que el seu barri de debò és Sarrià. Però ara resulta que no, que Sarrià és massa d'estar per casa, i que on ell realment té les arrels del cor ben fondes és al barri de Manhattan: tot minut lluny de Manhattan és un minut perdut (bajanada marca de la casa; d'aquella casa, ja saben).
L'ítem Alcón viu fascinat absolutament pel país de les barres i les estrelles, paradigma de la filosofia liberal. Com molts d'altres que corren per la Catosfera, gent que creu que Catalunya hauria de ser algun dia un estat associat dels EUA, com Puerto Rico però sense parlar espanyol, que ja sabem que fa... (bah, és igual).
Quin gran país, els EUA. Una nació forta, lliure i alliberadora, amb grans presidents que més grans són quan més abaixen els impostos, perquè ja se sap: menys estat, més llibertat.
És el que hi ha: menys estat, més llibertat. Gens d'estat, màxima llibertat. Màxima llibertat per fer-te pirata somalià. Nobles pirates que campen pel món lliure, lliure de falòrnies com ara el Dret Internacional i bestieses similars. Però ai, aquests pobres somalians no cauen simpàtics al Sr. Alcón. Aquestes multinacionals del segrest inquieten el senyor Alcón, perquè és clar, no es pot anar segrestant la gent de bé. Però en fi, tot té un preu, i la llibertat total sense l'ampara del paraigua del Papà Estat té els seus riscos, i cal assumir-los: ja ens armarem tots fins les dents, i que guanyi el més fort.
El senyor Alcón potser ho negui, però és més que evident que vol ser americà. Però compte, que ell diu que no és nacionalista. Ho té cru, aleshores, per ser un bon americà. I ho té encara més cru perquè, tot i que el seu genoma potser sí que ja és ianqui per tots costats (a base de parlar i parlar en anglès), el seu fenotipus, per més esforços que hi posi, no és precisament gaire anglo: els seus ulls no tenen la blavor dels ulls Bush, i el seu rostre és massa mediterrani... massa Hospi, massa hispano. Però vaja, fins i tot les minories ètniques tenen, al país dels somnis, el seu particular camí d'oportunitats. Qui sap si, quan obtingui la nacionalitat nord-americana, no arribarà a ser el primer president català de la història dels Estats Units d'Amèrica.
L'ítem Alcón escriu amb un punt de sobradesa, marca de la casa, digne de tot producte sortit de la factoria Talibània S.A. Allà s'hi passà una bona temporada, i aquest espia reconeix que no sap els motiu de la seva diàspora. Devia veure, en somnis, una terra promesa que sota l'ombra del Diví Faraó d'Egipte no hauria pogut asolir mai, i per això se'n va anar. I aquí el tenim, travessant el seu propi Sinaí internàutic, a l'espera d'arribar a la Jerusalem promesa, on l'estaran esperant els èxits, els multi-milions i els herois del Mossad per fer-lo membre d'honor d'un cos de seguratat estatal, d'un estat que ni és Papà Estat ni roba els bons fills d'Israel.
Que guay, el Mossad. Que guays, els EUA. Que guays, les pel·lis, ítem Alcón.
Quantes pel·lis, oi?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: variable
Humor: indetectat
Fa anys, el nacionalisme català més radical copiava descaradament alguns trets de l'abertzalisme més incendiari, dels kale borrokos aquells que entenien que la construcció nacional d'Euskalherria passava sobretot per cremar autobusos. Eren aquells anys en què a Catalunya on hi havia Maulets hi havia ikurrinyes, contenidors trabucats al mig del carrer, proclames del tipus "ei, tius, la lluita continua, i la festa també". I tots a ballar Kortatu i Negu Gorriak.
Hi va haver uns anys en què teníem la nostra mimètica versió d'Herri Batasuna, o sigui, l'MDT, amb el seu corresponent braç armat, la nostra particular ETA: Terra Lliure. Fins i tot en vam tenir un que es deia Joan Carles Monteagudo, que no prou satisfet amb l'aire Señorita Pepis de la nostra lluita armada no va parar fins que va ingressar a l'exèrcit dels gudaris de debò. I com va acabar? Potser ho recordaran: tirotjat per les forces d'ocupació allà pels boscos del Vallès. Quina forma més heròica de morir. Un màrtir. Un patriota bipolar.
Van passar uns anyets, i als defensors de la terra suposo que els xiquets se'ls van començar a fer grans, o van tenir por d'alguna cosa, o els va semblar que ja estaba bé de fer el ruc, i van deposar les armes. Fou quan ERC va fagocitar l'MDT, pactant l'entrada de tots els quadres polítics a Esquerra mantenint el càrrec que tingessin, a canvi de signar un document de renúncia explícita a la lluita armada. Un amic meu em va explicar que va haver d'anar a entregar personalment la pistola al Sr. Àngel Colom. Sempre que li vaig preguntar quin model de pistola feien servir mai no m'ho va voler dir, cosa que em feia sospitar que tot era una farolada i que de pistola no en tenia.
Tota aquella febrada de mimetisme d'arrel basca va anar baixant, i pàcticament desapareixent, però avui ens toca viure'n un altre: el mimetisme d'arrel irlandesa. Ens en fem un tip de sentir parlar d'unionistes i sobiranistes. "Unionista" es fa servir per desqualificar; és pràcticament un insult. "Sobiranista" es fa servir per dissimular: "no m'atreveixo a dir que sóc independentista (perquè sóc convergent) però ha de semblar que ho sóc, ergo sóc Sobiranista."
Doncs això. Devem ser un país de mimetistes. I és que aquí no s'acaben les fílies identitàries: avui s'observa encara una altra tendència mimètica, dins la qual s'inclou el nostre ítem d'avui, l'ítem Raül Alcón, que es el mimetisme d'arrel Israeliano-ianqui.
Suposo que l'arrel dels comportaments mimètics deu tenir a veure amb alguna mena de disgust en relació a la teva identitat real. Quan no t'agrada com ets busques ser com un altre copiant-lo a base de bé. El nostre ítem Alcón ja va dir el seu dia que ell és d'Hospitalet, però que el seu barri de debò és Sarrià. Però ara resulta que no, que Sarrià és massa d'estar per casa, i que on ell realment té les arrels del cor ben fondes és al barri de Manhattan: tot minut lluny de Manhattan és un minut perdut (bajanada marca de la casa; d'aquella casa, ja saben).
L'ítem Alcón viu fascinat absolutament pel país de les barres i les estrelles, paradigma de la filosofia liberal. Com molts d'altres que corren per la Catosfera, gent que creu que Catalunya hauria de ser algun dia un estat associat dels EUA, com Puerto Rico però sense parlar espanyol, que ja sabem que fa... (bah, és igual).
Quin gran país, els EUA. Una nació forta, lliure i alliberadora, amb grans presidents que més grans són quan més abaixen els impostos, perquè ja se sap: menys estat, més llibertat.
És el que hi ha: menys estat, més llibertat. Gens d'estat, màxima llibertat. Màxima llibertat per fer-te pirata somalià. Nobles pirates que campen pel món lliure, lliure de falòrnies com ara el Dret Internacional i bestieses similars. Però ai, aquests pobres somalians no cauen simpàtics al Sr. Alcón. Aquestes multinacionals del segrest inquieten el senyor Alcón, perquè és clar, no es pot anar segrestant la gent de bé. Però en fi, tot té un preu, i la llibertat total sense l'ampara del paraigua del Papà Estat té els seus riscos, i cal assumir-los: ja ens armarem tots fins les dents, i que guanyi el més fort.
El senyor Alcón potser ho negui, però és més que evident que vol ser americà. Però compte, que ell diu que no és nacionalista. Ho té cru, aleshores, per ser un bon americà. I ho té encara més cru perquè, tot i que el seu genoma potser sí que ja és ianqui per tots costats (a base de parlar i parlar en anglès), el seu fenotipus, per més esforços que hi posi, no és precisament gaire anglo: els seus ulls no tenen la blavor dels ulls Bush, i el seu rostre és massa mediterrani... massa Hospi, massa hispano. Però vaja, fins i tot les minories ètniques tenen, al país dels somnis, el seu particular camí d'oportunitats. Qui sap si, quan obtingui la nacionalitat nord-americana, no arribarà a ser el primer president català de la història dels Estats Units d'Amèrica.
L'ítem Alcón escriu amb un punt de sobradesa, marca de la casa, digne de tot producte sortit de la factoria Talibània S.A. Allà s'hi passà una bona temporada, i aquest espia reconeix que no sap els motiu de la seva diàspora. Devia veure, en somnis, una terra promesa que sota l'ombra del Diví Faraó d'Egipte no hauria pogut asolir mai, i per això se'n va anar. I aquí el tenim, travessant el seu propi Sinaí internàutic, a l'espera d'arribar a la Jerusalem promesa, on l'estaran esperant els èxits, els multi-milions i els herois del Mossad per fer-lo membre d'honor d'un cos de seguratat estatal, d'un estat que ni és Papà Estat ni roba els bons fills d'Israel.
Que guay, el Mossad. Que guays, els EUA. Que guays, les pel·lis, ítem Alcón.
Quantes pel·lis, oi?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: escassa
Risibilitat: variable
Humor: indetectat
divendres, 4 de desembre del 2009
Fitxa 16: Mossèn Ballarín
Avui començarem amb poesia. Llegeixin, si són tan amables.
"Ai senyor, quina una que en cau.
I la vella Carmeta
que no comprèn tant de mal
escombra el portal
amb un parenostre als llavis".
Un poema ben horrorós, oi?. Jo en sóc l'autor. L'he escrit expressament per aquesta fitxa, perquè tinguin un exemple de la línia poètica que practica l'ítem Mossèn Ballarín al seu espai "Degotalls" dins del diari El Matí Digital (per a mi, El País de les Llumeneres). A "Degotalls" el mossèn va desgranant, a base de petits poemes, els elements necessaris per entendre l'arrel de tots els problemes i l'arrel de totes les solucions d'aquesta vida i d'aquest món.
Aquest senyor fou durant un temps un ítem celebradíssim dins del star sistem convergent. Algú el devia descobrir i el devia considerar aprofitable des del punt de vista ideològic i/o mediàtic. O simplement a aquest algú li devia fer gràcia Mossèn Ballarín, que ja se sap que les Sor Citroens o els capellans enrollats a la gent li solen resultar curiosos i sobretot entranyables. Fos com fos, de la nit al dia Ballarín se'ns va convertir en opinador, en tertulià d'aquells que de tot saben i de tot hi entenen. Ell, seguint el rol de pagès murri, ventilava qualsevol temàtica amb quatre obvietats típiques de la saviesa popular, de la cosa dels pobles, del "ai senyor, que en som de carallots", o coses així. Un ítem que feia més gràcia als de ciutat que als de poble, n'estic segur; un senyor que sabia treure partit del seu personatge, perfectament conscient que per ser capellà de parròquia s'han de tenir molt grossos -i no ho dic en sel sentit de valent, sinó de penques- i que per això li era imprescindible tirar d'una mena de tarannà jovial, sincerot, sorneguer, directe i bonàs, d'aquella mena de tarannà del "ventar-les sense engaltar-les", com diu ell a vegades (i que simplement vol dir "digues el primer que et passi pel cap i queda't tan ample"). A sobre, i per acabar d'arrodonir el seu perfil de capellà atípic, per acabar de fer-se l'interessant i l'original, tenia la barra de despotricar "del clero".
Però no, no colava; sempre se li veia aquell llautó. Sempre se'l va veure una mica aprofitat, una mica galtes; amb un discurs d'encantador de serps, buid de contingut i pobríssim d'argumentació, que mai li va servir per a res de seriós. En alguns debats de més entitat en què va participar sempre va fracassar estrepitosament, embarrantcant-se ell tot sol amb terminologia inadequada: infinites misericòrdies, déu que és tot amor, esperitsants, i "santamaries ora pro nobis".
Quan CiU va perdre el control dels mitjans audiovisuals vam deixar de veure l'ítem Ballarín, certament en el moment més oportú, perquè el bon senyor havia arribat a un punt en què ja començava a cansar.
I ara el tenim en un racó de la Xarxa, rodejat de Llumeneres, escrivint Degotalls.
A veure, jo no dic que no hi hagi un fons aprofitable en les coses que diu. De les seves poesies i escrits se'n desprèn una reivindicació de la senzillesa, d'una certa bondat espontania que pot trobar-se arrelada en els cors dels individus. Potser sí que aquesta és la via, el camí, la solució; potser sí que una mirada rasant d'afecte i de concòrdia ens faria anar a tots més feliços per aquests mons i aquestes galaxies i aquestes vides. Potser sí que sobre aquestes bases es poden construir grans coses.
Però a mi em destrempa que l'armadura ideològica d'un plantejament així me l'hagin de trabar els àngels de la guarda i les immaculades marededeus. És que si m'ho explica així, i només així, aleshores sempre tindré la sensació que vol que sigui bonet perquè en el fons també vol que sigui tontet. Si jo sóc tontet, vostè, amb el seu discurs de contes de la vora del foc, pot seguir sent el borni al país dels cecs. I això és fer molta trampa.
No crec que valgui gaire la pena perdre el temps llegint els degotalls internautics de Mossen Ítem. Res, que de debò que és tot plegat molt fluix. Suposo que l'home, també, ja deu estar una mica cansat de tot, que ja és vell, i per això ja no s'hi mata gaire. Segur que els ha dit als de la FCO que no l'atabalin gaire, que el deixin fer al seu aire. I mira, allà el tenen, de semi-buc ingignia, de ganxo perquè si algú entra a la pàgina per casualitat i li veu la cara pugui dir "Ai, mira, aquell mossèn tan simpàtic sortia a la tele." "Qui? El Padre Apeles?" "No, dona, el que va casar el S..." (bah, és igual).
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassísima
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: prescindible
"Ai senyor, quina una que en cau.
I la vella Carmeta
que no comprèn tant de mal
escombra el portal
amb un parenostre als llavis".
Un poema ben horrorós, oi?. Jo en sóc l'autor. L'he escrit expressament per aquesta fitxa, perquè tinguin un exemple de la línia poètica que practica l'ítem Mossèn Ballarín al seu espai "Degotalls" dins del diari El Matí Digital (per a mi, El País de les Llumeneres). A "Degotalls" el mossèn va desgranant, a base de petits poemes, els elements necessaris per entendre l'arrel de tots els problemes i l'arrel de totes les solucions d'aquesta vida i d'aquest món.
Aquest senyor fou durant un temps un ítem celebradíssim dins del star sistem convergent. Algú el devia descobrir i el devia considerar aprofitable des del punt de vista ideològic i/o mediàtic. O simplement a aquest algú li devia fer gràcia Mossèn Ballarín, que ja se sap que les Sor Citroens o els capellans enrollats a la gent li solen resultar curiosos i sobretot entranyables. Fos com fos, de la nit al dia Ballarín se'ns va convertir en opinador, en tertulià d'aquells que de tot saben i de tot hi entenen. Ell, seguint el rol de pagès murri, ventilava qualsevol temàtica amb quatre obvietats típiques de la saviesa popular, de la cosa dels pobles, del "ai senyor, que en som de carallots", o coses així. Un ítem que feia més gràcia als de ciutat que als de poble, n'estic segur; un senyor que sabia treure partit del seu personatge, perfectament conscient que per ser capellà de parròquia s'han de tenir molt grossos -i no ho dic en sel sentit de valent, sinó de penques- i que per això li era imprescindible tirar d'una mena de tarannà jovial, sincerot, sorneguer, directe i bonàs, d'aquella mena de tarannà del "ventar-les sense engaltar-les", com diu ell a vegades (i que simplement vol dir "digues el primer que et passi pel cap i queda't tan ample"). A sobre, i per acabar d'arrodonir el seu perfil de capellà atípic, per acabar de fer-se l'interessant i l'original, tenia la barra de despotricar "del clero".
Però no, no colava; sempre se li veia aquell llautó. Sempre se'l va veure una mica aprofitat, una mica galtes; amb un discurs d'encantador de serps, buid de contingut i pobríssim d'argumentació, que mai li va servir per a res de seriós. En alguns debats de més entitat en què va participar sempre va fracassar estrepitosament, embarrantcant-se ell tot sol amb terminologia inadequada: infinites misericòrdies, déu que és tot amor, esperitsants, i "santamaries ora pro nobis".
Quan CiU va perdre el control dels mitjans audiovisuals vam deixar de veure l'ítem Ballarín, certament en el moment més oportú, perquè el bon senyor havia arribat a un punt en què ja començava a cansar.
I ara el tenim en un racó de la Xarxa, rodejat de Llumeneres, escrivint Degotalls.
A veure, jo no dic que no hi hagi un fons aprofitable en les coses que diu. De les seves poesies i escrits se'n desprèn una reivindicació de la senzillesa, d'una certa bondat espontania que pot trobar-se arrelada en els cors dels individus. Potser sí que aquesta és la via, el camí, la solució; potser sí que una mirada rasant d'afecte i de concòrdia ens faria anar a tots més feliços per aquests mons i aquestes galaxies i aquestes vides. Potser sí que sobre aquestes bases es poden construir grans coses.
Però a mi em destrempa que l'armadura ideològica d'un plantejament així me l'hagin de trabar els àngels de la guarda i les immaculades marededeus. És que si m'ho explica així, i només així, aleshores sempre tindré la sensació que vol que sigui bonet perquè en el fons també vol que sigui tontet. Si jo sóc tontet, vostè, amb el seu discurs de contes de la vora del foc, pot seguir sent el borni al país dels cecs. I això és fer molta trampa.
No crec que valgui gaire la pena perdre el temps llegint els degotalls internautics de Mossen Ítem. Res, que de debò que és tot plegat molt fluix. Suposo que l'home, també, ja deu estar una mica cansat de tot, que ja és vell, i per això ja no s'hi mata gaire. Segur que els ha dit als de la FCO que no l'atabalin gaire, que el deixin fer al seu aire. I mira, allà el tenen, de semi-buc ingignia, de ganxo perquè si algú entra a la pàgina per casualitat i li veu la cara pugui dir "Ai, mira, aquell mossèn tan simpàtic sortia a la tele." "Qui? El Padre Apeles?" "No, dona, el que va casar el S..." (bah, és igual).
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassísima
Perillositat: relativa
Risibilitat: relativa
Humor: prescindible
dimecres, 2 de desembre del 2009
Fitxa 15: Octavi
Bé, fa uns dies vam fitxar la bèstia grossa; amb resultats força satisfactoris, mal m'està el dir-ho. Però ara, poc després ... ai, ens hem quedat una mica desinflats, com en una mena de llimbs motivacionals. Hem caigut en una mena de depressió-post-fitxa que de mica en mica anem intentant superar, com si no trobéssim el camí adequat per on seguir. Però no, no ens podem permetre defallir: el Gran Pla ha de seguir endavant, sigui com sigui.
Vam intentar recuperar-nos tot fitxant un dels seus acòlits, l'ítem Ferran Caballlero, de qui cal dir que l'honora la seva actitud senyorívola un cop publicada la seva fitxa. Sincerament, no m'ho esperava, i de debò que aquest espia se'n congratula. Jo em temia una reacció de pet bufat, com les del S... (bah, és igual). O una reacció visceral, de bestiola acorralada, tipus Noctas. O la més sonora indiferència, com la d'alguns ítems menors fitxats en el país dels Ratpenats Reagrupats (BAT blogs), que literalment han passat de mi (Ahhh, com em cou!!). Però no, en Caballero ha demostrat ser un Cavaller, i això significa que encara hi ha esperança (aquesta broma amb els noms és de l'estil Criteri, oi?). Per cert, ítem Criteri, ja la teva fitxa ja és al forn.
Qui segur que no reaccionaria bé, però gens, gens bé, seria un ítem menor, minúscul, insignificant, que no té cap entitat, i que per no tenir, no té ni blog ni res de res. Però més d'un el coneixerà: em refereixo a aquell tal Octavi que també pulula per unes quantes cases de per aquí. El fitxarem, doncs, mentre veiem si anem recuperant forces per localitzar preses de caça major. S'admeten suggeriments (per al·lusions, Bandit Claid?).
A mi el tal Octavi sempre m'ha fet molt riure. I mira que som del mateix ram. Sí, l'ítem-microorganisme Octavi pertany, segons ell explica, a la noble raça dels Marlows, Carvalhos, Scott Barleys, Die Nadels, o U.Q.Vs. Però ell, diria jo, ha anat a petar al ram de la investigació privada segurament perquè no va superar la prova de Formació General dels Mossos, els seus estimats Mossos, que per ell, quanta més candela fotin, millor. Llavors m'imagino -hipòtesis meves- que va presentar-se a les proves de la Guàrdia Urbana, que són les mateixes però una mica diferents. Allà devia tenir sort, però per excés de panxa possiblement el van tirar enrera. Només li quedava Prosegur, on, com si ho veiés, el van fotre fora per listillo i enterat de parxís. Així que només li quedà la opció "hound dog" free lance, tot i que ha passat per diferents empreses d'aquelles que són clientes de "La Tienda del Espía" que hi ha al carrer de Casanova. I després critica els empleadots, com aquell altre. En fi.
L'Octavi segur que si llegís això el primer que faria seria amenaçar-me de fotre'm una hòstia. És dels que va boig per poder fotre una bona hòstia a algú, sobretot si és un moro, un xorisso, un pelut o un comunistot. Però com que això no ho llegirà... doncs jo tranquil, pequè no aixeco ni un pam de terra (mentida, faig metre vuitanta-dos i sóc cinturó marró de karate).
L'ítem Octavi fa riure perquè és d'aquells llepes incoherents i recalcitrants. A cal Noctas, on solia anar de visita amb força assiduïtat, tot eren festivals de tangues, de follar ties, de tetes, de polles grans, de Magalís, de sostenidors i de marranotes. Un festival de mascles de debò, res de maricons. Un festival de Cat-lovers, d'homes com cal: Catalans, Mascles i de Dretes; de dretes de les de debò. I dic això d'incoherent perquè després de protagonitzar els periòdics espectacles de testosterona tardo-adol·lescent a Noctàlia, se n'anava a Talibània a llepar el Gran Mulà, i a exercir de Cristià, i a picar-se el pit el Divendres Sant, com un menja-sopetes, com un cul de sacristia que no hagués trencat mai cap plat.
Aquests dies, però, està sorprenentment mut. No piula. Després dels canvis vertiginosos que s'han produit, després del Tsunami fabulós que han provocat els canvis de jaqueta del Gran Talibà, deu estar tan sumament desorientat i esmaperdut que no deu saber ni què pensar ni què dir dins dels seus limitats paràmetres d'expressió escrita. Només se'l pot veure fent-se el Dandi a casa de la Bierge, sota l'elegentíssim psudònim de "Tavi", acaronant la Pubilla de Catalunya amb aires de James Bond de sèrie B.
Aquest és l'ítem: Català, Mascle, de Dretes i Cristià.
Ves a saber la quantitat de dubtosos que aquest element pot haver dissuadit d'alinear-se a les files de l'independentisme. Ves a saber quants poden haver-se esgarrifat de pensar que mai la Catalunya Lliure pugui caure en mans de personatges com aquest.
Valoració de l'ítem:
Rellavància: nul·la
Perillositat: relativa
Risibilitat: total
Humor: nefast
Vam intentar recuperar-nos tot fitxant un dels seus acòlits, l'ítem Ferran Caballlero, de qui cal dir que l'honora la seva actitud senyorívola un cop publicada la seva fitxa. Sincerament, no m'ho esperava, i de debò que aquest espia se'n congratula. Jo em temia una reacció de pet bufat, com les del S... (bah, és igual). O una reacció visceral, de bestiola acorralada, tipus Noctas. O la més sonora indiferència, com la d'alguns ítems menors fitxats en el país dels Ratpenats Reagrupats (BAT blogs), que literalment han passat de mi (Ahhh, com em cou!!). Però no, en Caballero ha demostrat ser un Cavaller, i això significa que encara hi ha esperança (aquesta broma amb els noms és de l'estil Criteri, oi?). Per cert, ítem Criteri, ja la teva fitxa ja és al forn.
Qui segur que no reaccionaria bé, però gens, gens bé, seria un ítem menor, minúscul, insignificant, que no té cap entitat, i que per no tenir, no té ni blog ni res de res. Però més d'un el coneixerà: em refereixo a aquell tal Octavi que també pulula per unes quantes cases de per aquí. El fitxarem, doncs, mentre veiem si anem recuperant forces per localitzar preses de caça major. S'admeten suggeriments (per al·lusions, Bandit Claid?).
A mi el tal Octavi sempre m'ha fet molt riure. I mira que som del mateix ram. Sí, l'ítem-microorganisme Octavi pertany, segons ell explica, a la noble raça dels Marlows, Carvalhos, Scott Barleys, Die Nadels, o U.Q.Vs. Però ell, diria jo, ha anat a petar al ram de la investigació privada segurament perquè no va superar la prova de Formació General dels Mossos, els seus estimats Mossos, que per ell, quanta més candela fotin, millor. Llavors m'imagino -hipòtesis meves- que va presentar-se a les proves de la Guàrdia Urbana, que són les mateixes però una mica diferents. Allà devia tenir sort, però per excés de panxa possiblement el van tirar enrera. Només li quedava Prosegur, on, com si ho veiés, el van fotre fora per listillo i enterat de parxís. Així que només li quedà la opció "hound dog" free lance, tot i que ha passat per diferents empreses d'aquelles que són clientes de "La Tienda del Espía" que hi ha al carrer de Casanova. I després critica els empleadots, com aquell altre. En fi.
L'Octavi segur que si llegís això el primer que faria seria amenaçar-me de fotre'm una hòstia. És dels que va boig per poder fotre una bona hòstia a algú, sobretot si és un moro, un xorisso, un pelut o un comunistot. Però com que això no ho llegirà... doncs jo tranquil, pequè no aixeco ni un pam de terra (mentida, faig metre vuitanta-dos i sóc cinturó marró de karate).
L'ítem Octavi fa riure perquè és d'aquells llepes incoherents i recalcitrants. A cal Noctas, on solia anar de visita amb força assiduïtat, tot eren festivals de tangues, de follar ties, de tetes, de polles grans, de Magalís, de sostenidors i de marranotes. Un festival de mascles de debò, res de maricons. Un festival de Cat-lovers, d'homes com cal: Catalans, Mascles i de Dretes; de dretes de les de debò. I dic això d'incoherent perquè després de protagonitzar els periòdics espectacles de testosterona tardo-adol·lescent a Noctàlia, se n'anava a Talibània a llepar el Gran Mulà, i a exercir de Cristià, i a picar-se el pit el Divendres Sant, com un menja-sopetes, com un cul de sacristia que no hagués trencat mai cap plat.
Aquests dies, però, està sorprenentment mut. No piula. Després dels canvis vertiginosos que s'han produit, després del Tsunami fabulós que han provocat els canvis de jaqueta del Gran Talibà, deu estar tan sumament desorientat i esmaperdut que no deu saber ni què pensar ni què dir dins dels seus limitats paràmetres d'expressió escrita. Només se'l pot veure fent-se el Dandi a casa de la Bierge, sota l'elegentíssim psudònim de "Tavi", acaronant la Pubilla de Catalunya amb aires de James Bond de sèrie B.
Aquest és l'ítem: Català, Mascle, de Dretes i Cristià.
Ves a saber la quantitat de dubtosos que aquest element pot haver dissuadit d'alinear-se a les files de l'independentisme. Ves a saber quants poden haver-se esgarrifat de pensar que mai la Catalunya Lliure pugui caure en mans de personatges com aquest.
Valoració de l'ítem:
Rellavància: nul·la
Perillositat: relativa
Risibilitat: total
Humor: nefast
Subscriure's a:
Missatges (Atom)