Correm una mena de fauna que som més aviat de perfil hedonista, que som relativistes i mengem cus-cús, que no tenim responsabilitats familiars ni empresarials, ni ganes de tenir-ne, que ens les donem d'intel·lectuals, que no se sap ben bé de què vivim però que vivim divinament sense pràcticament fotre ni l'ou, i que a sobre, quan votem, votem sempre -equivocadament- opcions mesquines o estrafolàries. Per tot plegat, aquesta fauna irritem sovint els de la corda atlàntica -d'Atlantis-, els que carreguen damunt les seves espatlles el pes de l'Ordre i de les coses tal com han de ser.
Als que som d'aquesta mena de fauna, a més, i no crec que sigui casualitat, acostuma a agradar-nos molt Woody Allen. En conseqüència, i per culpa nostra, hem provocat que Woody Allen no agradi als Atlàntics, fonamentalment perquè als Atlàntics no els agraden els qui els agrada Woody Allen. Crec que ja ho vaig dir en algun lloc alguna vegada. Però senyors, no hi podem fer res, som com som i ens agrada el que ens agrada, i ens agrada Allen molt més que, posem per cas, les testosteronades dels Bruços Willis, Mels Gibsons i tots els Superbonnois tallats pel mateix clixé. És que ja fa temps que ha deixat de fer-nos gràcia el sempitern anunci del catàleg de virtuds que feren gran Amèrica. Ens les sabem totes de memòria, perquè ens les han endinyat amb cullereta des que tenim us de raó; i és que, no sé si ho saben, molts dels membres d'aquesta fauna pertanyem també a la primera generació que va néixer amb televisor al menjador de casa. Per això la sopa d'all dins d'una llauna de Campbell's ja fa temps que estem encantats d'haver-la conegut, per més que "x milions de mestresses de casa nordamericanes no puguin estar equivocades", com deia la desesperada mare de Shin Chan en descobrir que la cassola que havia comprat no li funcionava.
La pollosa progressia, -o sigui nosaltres-, en comptes de viure a la sala de musculació, preferim passar les hores al Centre de Dia on tots els relativistes d'aquest Occident Prejubilat podem fer teràpia de les nostres malalties culturals. I riure en expicar-nos-les, en veure-les objectivades davant dels nostres nassos. Bé, perdó, en realitat no som nosaltres qui ens les expliquem, és el Doctor Allen qui ens les explica, i nosaltres en reconeixem tots els símptomes. Fins i tot, a algun bufanúvols d'aquells que diuen que ells estan sempre la mar de bé, li canvia la cara quan s'adona que almenys un dels símptomes que indica el doctor ell també el pateix.
Amb el seu darrer llargmetratge, You will meet a tall dark stranger, el Doctor Allen ens fa l'exposició, un cop més, d'alguns dels símptomes més evidents de la nostra decrepitud cultural, com ara el pànic a envellir, el mite de l'eterna joventut, la fe en l'irracional, la volubilitat dels sentiments, la fragilitat de l'autoestima, el terror al compromís, el pànic al fracàs i la força de la impostura. I dic "un cop més" perquè Allen ja ens n'ha parlat molts cops abans, d'aquesta simptomatologia, i per això l'acusen de repetitiu. Però jo el defenso: a la gent els has de repetir les coses cinquanta vagades perquè s'hi fixin, i cinquanta més perquè ho entenguin. Però igualment tant se val: als malalts culturals d'occident ens agrada molt veure'ns a nosaltres mateixos en pantalla, una i altra vegada; ens agrada molt riure de les nostres pròpies absurditats, i fins i tot els nostres ridículs més estrepitosos ens els mirem amb aquells ulls amables que tot ho converteixen en entranyable. Per això adorem el Doctor Allen, que fa conya amb nosaltres, perquè ell -ens ho va confessar un dia- és el malalt fundacional de la seva pròpia clínica.
Estic prou sorprès que encara no hagin aparegut els habituals articles i articlets vilipendiant Woody Allen, carregant-se la nova pel·lícula i cobrint-lo a ell de biliosos qualificatius. Vull pensar que els centinelles habituals potser aquest cop han vist la pel·lícula havent fet l'esforç previ d'oblidar-se de nosaltres, els de la fauneta del poll i la rasta... però em sembla que demano molt.
Estiguin pletòrics.
