dijous, 23 de setembre del 2010

Doctor Allen

Correm una mena de fauna que som més aviat de perfil hedonista, que som relativistes i mengem cus-cús, que no tenim  responsabilitats familiars ni empresarials,  ni ganes de tenir-ne, que ens les donem d'intel·lectuals, que no se sap ben bé de què vivim però que vivim divinament sense  pràcticament fotre ni l'ou, i que a sobre, quan votem, votem sempre -equivocadament-  opcions mesquines o estrafolàries. Per tot plegat, aquesta fauna irritem sovint els de la corda atlàntica -d'Atlantis-, els que carreguen damunt les seves espatlles el pes de l'Ordre i de les coses tal com han de ser.

Als que som d'aquesta mena de fauna, a més, i no crec que sigui casualitat,  acostuma a agradar-nos molt Woody Allen. En conseqüència, i per culpa nostra, hem provocat que Woody Allen no agradi als Atlàntics, fonamentalment perquè als Atlàntics no els agraden els qui els agrada Woody Allen. Crec que ja ho vaig dir en algun lloc alguna vegada. Però senyors, no hi podem fer res, som com som i ens agrada el que ens agrada, i ens agrada Allen molt més que, posem per cas, les testosteronades dels Bruços Willis, Mels Gibsons i tots els Superbonnois tallats pel mateix clixé. És que ja fa temps que ha deixat de fer-nos gràcia el sempitern anunci  del catàleg de virtuds que feren gran Amèrica. Ens les sabem totes de memòria, perquè ens les han endinyat amb cullereta des que tenim us de raó; i és que, no sé si ho saben, molts dels membres d'aquesta fauna pertanyem també a la primera generació que va néixer amb televisor al menjador de casa. Per això la sopa d'all dins d'una llauna de Campbell's ja fa temps que estem encantats d'haver-la conegut, per més que "x milions de mestresses de casa nordamericanes no puguin estar equivocades", com deia la desesperada mare de Shin Chan en descobrir que la cassola que havia comprat no li funcionava.

La pollosa progressia, -o sigui nosaltres-,  en comptes de viure a la sala de musculació, preferim passar les hores al Centre de Dia on tots els relativistes d'aquest Occident Prejubilat podem fer teràpia de les nostres malalties culturals. I riure en expicar-nos-les, en veure-les objectivades davant dels nostres nassos. Bé, perdó, en realitat no som nosaltres qui ens les expliquem, és el Doctor Allen qui ens les explica, i nosaltres en reconeixem tots els símptomes. Fins i tot, a algun bufanúvols d'aquells que diuen que ells estan sempre la mar de bé, li canvia la cara quan s'adona que almenys un dels símptomes que indica el doctor ell també el pateix.

Amb el seu darrer llargmetratge, You will meet a tall dark stranger, el Doctor Allen ens fa l'exposició, un cop més, d'alguns dels símptomes més evidents de la nostra decrepitud cultural, com ara el pànic a envellir, el mite de l'eterna joventut, la fe en l'irracional, la volubilitat dels sentiments, la fragilitat de l'autoestima, el terror al compromís, el pànic al fracàs i la força de la impostura. I dic "un cop més" perquè Allen ja ens n'ha parlat molts cops abans, d'aquesta simptomatologia, i per això l'acusen de repetitiu. Però jo el defenso: a la gent els has de repetir les coses cinquanta vagades perquè s'hi fixin, i cinquanta més perquè ho entenguin. Però igualment tant se val: als malalts culturals d'occident ens agrada molt veure'ns a nosaltres mateixos en pantalla, una i altra vegada; ens agrada molt riure de les nostres pròpies absurditats, i fins i tot els nostres ridículs més estrepitosos ens els mirem amb aquells ulls amables que tot ho converteixen en entranyable. Per això adorem el Doctor Allen, que fa conya amb nosaltres, perquè ell -ens ho va confessar  un dia- és el malalt fundacional de la seva pròpia clínica.


Estic prou sorprès que encara no hagin aparegut els habituals articles i articlets vilipendiant Woody Allen, carregant-se la nova pel·lícula i cobrint-lo a ell de biliosos qualificatius. Vull pensar que els centinelles habituals potser aquest cop han vist la pel·lícula havent fet l'esforç previ d'oblidar-se de nosaltres, els de la fauneta del poll i la rasta... però em sembla que demano molt.  

Estiguin pletòrics.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Teologies

Teologia 1

Tots els que creuen  que les lleis de la física foren creades per Déu estan equivocats. Un error gravíssim cometen, de debò. No és veritat que un Déu totpoderós, dotat de capacitat de decisió, decídis crear un paquet de lleis ordenadores, triant d'entre un o dos o tres-cents packs similars amb algunes variacions. No, Déu no va crear aquestes lleis, perquè qui en realitat les creà fou Eud.

Eud és una entitat hiper-poderosa, però amb la capacitat creadora fortament retallada, de manera que a Eud només li era possible crear el conjunt de lleis que va crear. És més, a Eud ni tan sols li estava permesa la opció de no crear aquestes lleis. En canvi, el seu pare creador, Ued, ja tenia una mica més de llibertat, ja que sempre tingué la opció de crear Euds o no crear-ne. De totes formes, a Ued li hauria agradat poder crear Eudes, però algú li va aconsellar que les versions femenines de les entitats creadores no entressin en escena tan aviat, i que més valia esperar a l'arribada de les Lleis de la Física, que com ja hem dit  foren creades per Eud i no pas per Déu, com molts volen, erròniament, pensar. I aquest algú, qui fou? Qui donava indicacions superiors a Ued? Doncs s'especula que fou Duè, però encara no en podem estar del tot segurs, i aquí sí que, per prudència val més callar, perquè sempre cal callar davant del misteri. Ara, del que els he dit abans, en poden estar del tot segurs i pujar-hi de peus. 

Teologia 2

Hi havia una vegada una gent anomenada Humans, que es van passar mil·lenis enfrontats per la polèmica de si existia o no existia Déu. Un dia es demostrà que Déu no existia. Per sort, els creients s'ho van agafar la mar de bé i no van muntar cap drama.

Teologia 3

Hi havia una vegada una gent anomenada Humans, que es van passar mil·lenis enfrontats per la polèmica de si existia o no existia Déu. Un dia es demostrà que Déu sí que existia. Per sort, els ateus s'ho van agafar la mar de bé i no van muntar cap drama. I des d'aquell dia, tots els Humans anaren a la una en relació a aquell tema. Els ateus creieren, i els creients deixaren de ser creients perquè com que ja ho sabien segur ja no els calia creure.

Teologia 4

Hi havia una vegada un humà que tenia afició a fer pintades a les parets, pintades que rubricava amb una grossa lletra A dins d'un cercle. Un dia escrigué una frase que a més d'un i més de dos, en llegir-la, els feia rumiar una estona. La frase, en castellà -era un anarquista castellanopintant-, deia:
"Si Dios existe o no existe, es su problema"

Estiguin pletòrics