Quan un és jove i trempat, sempre ha de procurar anar a la moda. En aquest sentit, l'ítem Ferran Caballero fa molt bé, tot ell tan a l'última: a la moda del liberalisme, a la moda del Feisbuc, a la moda de l'Espadi Arcada... (Arcadi Espada, perdó).
Ens agrada molt el Ferran Caballero, sí. Ens agrada tant que li hem fet una fitxa, en la qual la Junta d'Avaluació de "U.Q.V. Security" posarà de relleu els aspectes en què, com a jove trempat, modern, i a la moda, va progressant adequadament o necessita millorar.
Som-hi, doncs.
Progressa adequadament:
Darrerament ja no costa tant començar i acabar els seus articles; ja no has de fer tants esforços de concentració per entendre què et vol dir. Hi ha dies en què fins i tot pots pujar totes les escales que menen fins l'àtic de la seva sapiència sense esgotar-te. Llavors pots entrar al seu àtic diàfan, ambientat amb musiqueta d'orígen lunar; pots mirar per la finestra i descobrir espectaculars vistes a una àrida estepa.
Fins aquí els seus progressos.
Seguim.
Necessita millorar:
Aquests sacrificats esforços per denostar el comunisme ens causen una emoció profunda, però creiem que no cal que s'hi mati tant. Ja entenem que quant més comunisme floti en l'ambient -a base d'anomenar-lo-, quants més comunistes ballin per les nostres ments -a base dassenyalar-los-... més es solidifica la seva identitat de jove liberal de dretes. Ja entenem que la cosa va per aquí, però de debò, pensem que no cal que s'hi mati. Ja no n'hi han de comunistes, no ha de tenir por. Ni els que diuen que ho són en són, de comunistes. L'hedonisme materialista ha matat totes les possibles ganes que algú pogués tenir de ser-ne. El fantasma que recorria Europa ha quedat desintegrat per una ventada definitiva. Obsessionar-se amb l'Home del Sac només ho fan els nens petits. A veure, considerem que pot perdre el temps en el que vulgui, però creiem que necessita millorar en la distribució del seu temps de formació. Ara bé, si únicament el que busca és un bon tronc per anar esmolant les urpes, com fan els petits felins, doncs cap problema, tant serveix el comunisme, com qualsevol altre "isme".
Seguim.
Necessita millorar, i bastant, en l'ús del castellà. El castellà escrit se li encarcara. Si ja el català no li flueix, amb el castellà encara hi té més problema. Per això li suggerim que, ara que el Sostres escriu en la llengua dels pobres, el prengui com a model i n'aprengui tant com pugui. Al Sostres no l'hem llegit mai en castellà, però no tenim cap dubte que també, en "román paladín", escriurà com els àngels. L'ítem Caballero pot, doncs, posar-se a "xupar roda", com diuen els ciclistes, sense cap escrúpol de consciència. Segur que millorarà.
Fi de l'informe, ítem. Signem, el posem dins d'un sobre i esperem que li arribi en condicions. Esperem que li sigui útil, i que el guardi amb afecte al calaix on hi té les notes de l'insti. Valori aquests bons consells que li donem, encara que li arribin a cara tapada. Un cop ens ho va recriminar, això que ens moguéssim sota la foscor de l'anonimat. Però vostè ha d'entendre que els espies som ítems d'identitat secreta, anònima, però que de totes formes si el que li diuen és digne de consideració, el de menys és qui l'hi ho diu. Pensi en el bé que va fer a aquest país Donya Elena Francis, una benefactora absolutament anònima. Si no li sona de res, pot preguntar als seus familiars de més edat.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: nul
dilluns, 30 de novembre del 2009
divendres, 27 de novembre del 2009
Fitxa 13: Salvador Sostres
Espionatge i contraespionatge són dues activitats que de forma natural i comprensible es donen juntes. Quan el vigilant és detectat, sovint també és vigilat i fitxat.
Quan el Noctas va exercir el noble dret de fer contraespionatge en contra d'aquest humil espia, va publicar una fitxa molt ben feta. Confesso que em va agradar tot el que va dir, per bé que alguns punts del seu informe em van deixar parat.
El que em va deixar més sorprès va ser que m'atribuís una qualitat que mai abans ningú no m'havia dit que tenia: va dir que jo estava dotat d'una cosa que ell va anomenar "supra-intel·ligència". Vaig interpretar que això volia dir que jo era molt, molt, molt intel·ligent. Ara que, venint del Noctas, no sé si la interpretació és la correcta (és broma, Noctas, que després t'encens com un misto i no et vull fer enrabiar). El cas és que em vaig quedar estupefacte, com quan a Sòcrates li van dir que, segons l'oracle, era l'home més savi del món.
Per sortir de la meva estupefacció, i veure què hi havia de cert en això, vaig decidir fer un experiment semblant al socràtic, i comparar-me amb un dels que passa per ser dels escriptors més intel·ligents de Catalunya: l'ítem Salvador Sostres. Després de molts dies de comparar-m'hi vaig arribar a una conclusió molt clara i molt precisa. La conclusió és que jo... bé, deixem-ho per al final. De moment examinarem la qüestió de la intel·ligència de l'ítem analitzat, i ja avanço que a aquest espia, al Sostres (Gran Talibà) d'intel·ligent no l'hi troba gaire.
Si el Sostres fos realment intel·ligent no parlaria amb l'autoritat moral d'un home de setanta anys, fonamentalment perquè aquesta edat provecta i sàvia encara no la té, i pel que sembla ell encara no se n'ha adonat. Ho dic perquè quan ets un pardal de la primera volada, quan tot just surts de l'ou, no pots endreçar els ordres divins i humans amb actitud categòrica com fa ell. No pots elevar fins al cel la sopa d'all només perquè tu l'acabes de descobrir.
Si ets un jovencell -per calb que siguis- no pots assentar càtedra, per exemple sobre l'amor conjugal, especialment si només fa quatre dies que t'has casat. No pots jutjar, per exemple, un ex-president -Pujol- que sí que té una edat provecta i sàvia, la que tu no tens encara, per referir-t'hi de qualsevol manera i sense respecte. Igualment, no pots tractar de borratxo un home més gran que tu -Maragall-, quan encara tu encara no has fet ni la meitat que ell, i sobretot perquè tu encara no saps com acabaràs.
Si sostres fos intel·ligent no demostraria una manca d'empatia tan alarmant com la que demostra. No faria broma d'una persona que ha perdut un ull només perquè és un noi de barriada i el seu pare va vestit amb samarreta sense mànigues, sense pensar que si els atzars de l'univers haguessin estat uns altres aquell noi podria, perfectament, haver estat ell. Sabria que haver nascut aquí o allà no és mèrit ni demèrit de ningú. No li caldria menystenir ni ferir sistemàticament, ni tractar de púrria els qui no son com ell només perquè necessita superar una sèrie de terribles complexos d'inferioritat.
Si l'ítem Sostres fos realment intel·ligent no aniria boig per ser el centre d'atenció, caient en histrionismes -consulteu videos a Youtube- ni infantilismes -som el bons i guanyarem- ni demagògies simplistes -als catalans ens volen exterminar-que només fan les delícies d'una considerable tropa fanatitzada que confirma a la perfecció que l'home ve del simi.
Si el Sostres fos de debò intel·ligent seria més murri i no perdria mai ni els papers ni les formes amb els qui li adrecen bones crítiques, perquè al final s'ha evidenciat que quan més s'ha enfilat per les parets ha estat quan més han afinat els seus detractors.
I no xerraria tant; o tindria més memòria per no caure en contradiccions, com ara defensar el lliure acomiadament dels empleadots i després fer-se la víctima quan a ell el foten al carrer. Ah, i s'adonaria que moltes de les coses que defensa, que diu i que fa, són incompatibles amb la sotaneta amb la qual sovint li agrada vestir-se per pujar al púlpit i bramar la còlera de Déu.
Si fos més intel·ligent no cauria en el ridícul de presumir d'amistats significades, ni de coneixences d'alta volada, ni de cosins del Zumosol, ni que fos tan sols per evitar l'angunia que després passes quan aquests de qui tant presumeixes te'ls engarjolen per pressumptes delinqüents.
I ja, com a serrells finals, m'aventuro a dir que si fos tan intel·ligent hauria acabat els estudis. Com diu Jacob, el meu benvolgut i venerable col·laborador a "U.Q.V. Security", el que es comença s'acaba, i res no es deixa a mitges, i això sí que a casa no hom fet mai.
I bé, llavors, jo què dic finalment sobre la meva "supra-intel·ligència" diagnosticada pel Noctas? Doncs diré que si el qui passa per ser dels escriptors més intel·ligents de Catalunya, a criteri meu té una intel·ligència més aviat justeta, doncs deu ser que jo sí que sóc intel·ligent de debò. Deu ser així, no?
Doncs és clar que sí. Si no, perquè us penseu que faig fitxes a internet pel bé de tots?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: considerable
Perillositat: considerable
Risibilitat: considerable
Humor: escàs
Nota important:Donades les greus dificultats de finançament per les que estem passant a "U.Q.V. Security" (tinc molts clients que no paguen, i al Boris li han retirat la pensió que li pagava la República Federal Alemanya) proposo humilment que els lectors d'aquest espai (i val a dir que mai no us he demanat res) contribuiu al sosteniment de l'agència amb una aportació econòmica. Jo havia pensat en aportacions voluntàries de 150 € setmanals. La feina s'ha de cobrar, i això que faig és una feina. No ho interpreteu com que ara vull passar el platet després del xou, no, i ara, no és això. És que estem molt desanimats de no poder anar mai al Via Veneto ni al Tirsa, com tota quanta gent de bé que allà s'hi congrega. Ens sentim molt malament d'haver d'anar al "Restaurante Chino Ciudad Feliz" cada cop que volem fer un extra, com si fossim de cal justet. Hi ha una sola veritat, una única metàfora, hi ha la virtud de l'excel·lència, i tot bé de Déu val molts diners. Hi ha aquest ressentiment atroç de no voler pagar mai res, aquesta indigència de subvencionat ressentit. Hi ha aquesta misèria moral, tan enorme, de voler anar pel mon de barra lliure.
Ja us passaré el número de compte.
Quan el Noctas va exercir el noble dret de fer contraespionatge en contra d'aquest humil espia, va publicar una fitxa molt ben feta. Confesso que em va agradar tot el que va dir, per bé que alguns punts del seu informe em van deixar parat.
El que em va deixar més sorprès va ser que m'atribuís una qualitat que mai abans ningú no m'havia dit que tenia: va dir que jo estava dotat d'una cosa que ell va anomenar "supra-intel·ligència". Vaig interpretar que això volia dir que jo era molt, molt, molt intel·ligent. Ara que, venint del Noctas, no sé si la interpretació és la correcta (és broma, Noctas, que després t'encens com un misto i no et vull fer enrabiar). El cas és que em vaig quedar estupefacte, com quan a Sòcrates li van dir que, segons l'oracle, era l'home més savi del món.
Per sortir de la meva estupefacció, i veure què hi havia de cert en això, vaig decidir fer un experiment semblant al socràtic, i comparar-me amb un dels que passa per ser dels escriptors més intel·ligents de Catalunya: l'ítem Salvador Sostres. Després de molts dies de comparar-m'hi vaig arribar a una conclusió molt clara i molt precisa. La conclusió és que jo... bé, deixem-ho per al final. De moment examinarem la qüestió de la intel·ligència de l'ítem analitzat, i ja avanço que a aquest espia, al Sostres (Gran Talibà) d'intel·ligent no l'hi troba gaire.
Si el Sostres fos realment intel·ligent no parlaria amb l'autoritat moral d'un home de setanta anys, fonamentalment perquè aquesta edat provecta i sàvia encara no la té, i pel que sembla ell encara no se n'ha adonat. Ho dic perquè quan ets un pardal de la primera volada, quan tot just surts de l'ou, no pots endreçar els ordres divins i humans amb actitud categòrica com fa ell. No pots elevar fins al cel la sopa d'all només perquè tu l'acabes de descobrir.
Si ets un jovencell -per calb que siguis- no pots assentar càtedra, per exemple sobre l'amor conjugal, especialment si només fa quatre dies que t'has casat. No pots jutjar, per exemple, un ex-president -Pujol- que sí que té una edat provecta i sàvia, la que tu no tens encara, per referir-t'hi de qualsevol manera i sense respecte. Igualment, no pots tractar de borratxo un home més gran que tu -Maragall-, quan encara tu encara no has fet ni la meitat que ell, i sobretot perquè tu encara no saps com acabaràs.
Si sostres fos intel·ligent no demostraria una manca d'empatia tan alarmant com la que demostra. No faria broma d'una persona que ha perdut un ull només perquè és un noi de barriada i el seu pare va vestit amb samarreta sense mànigues, sense pensar que si els atzars de l'univers haguessin estat uns altres aquell noi podria, perfectament, haver estat ell. Sabria que haver nascut aquí o allà no és mèrit ni demèrit de ningú. No li caldria menystenir ni ferir sistemàticament, ni tractar de púrria els qui no son com ell només perquè necessita superar una sèrie de terribles complexos d'inferioritat.
Si l'ítem Sostres fos realment intel·ligent no aniria boig per ser el centre d'atenció, caient en histrionismes -consulteu videos a Youtube- ni infantilismes -som el bons i guanyarem- ni demagògies simplistes -als catalans ens volen exterminar-que només fan les delícies d'una considerable tropa fanatitzada que confirma a la perfecció que l'home ve del simi.
Si el Sostres fos de debò intel·ligent seria més murri i no perdria mai ni els papers ni les formes amb els qui li adrecen bones crítiques, perquè al final s'ha evidenciat que quan més s'ha enfilat per les parets ha estat quan més han afinat els seus detractors.
I no xerraria tant; o tindria més memòria per no caure en contradiccions, com ara defensar el lliure acomiadament dels empleadots i després fer-se la víctima quan a ell el foten al carrer. Ah, i s'adonaria que moltes de les coses que defensa, que diu i que fa, són incompatibles amb la sotaneta amb la qual sovint li agrada vestir-se per pujar al púlpit i bramar la còlera de Déu.
Si fos més intel·ligent no cauria en el ridícul de presumir d'amistats significades, ni de coneixences d'alta volada, ni de cosins del Zumosol, ni que fos tan sols per evitar l'angunia que després passes quan aquests de qui tant presumeixes te'ls engarjolen per pressumptes delinqüents.
I ja, com a serrells finals, m'aventuro a dir que si fos tan intel·ligent hauria acabat els estudis. Com diu Jacob, el meu benvolgut i venerable col·laborador a "U.Q.V. Security", el que es comença s'acaba, i res no es deixa a mitges, i això sí que a casa no hom fet mai.
I bé, llavors, jo què dic finalment sobre la meva "supra-intel·ligència" diagnosticada pel Noctas? Doncs diré que si el qui passa per ser dels escriptors més intel·ligents de Catalunya, a criteri meu té una intel·ligència més aviat justeta, doncs deu ser que jo sí que sóc intel·ligent de debò. Deu ser així, no?
Doncs és clar que sí. Si no, perquè us penseu que faig fitxes a internet pel bé de tots?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: considerable
Perillositat: considerable
Risibilitat: considerable
Humor: escàs
Nota important:Donades les greus dificultats de finançament per les que estem passant a "U.Q.V. Security" (tinc molts clients que no paguen, i al Boris li han retirat la pensió que li pagava la República Federal Alemanya) proposo humilment que els lectors d'aquest espai (i val a dir que mai no us he demanat res) contribuiu al sosteniment de l'agència amb una aportació econòmica. Jo havia pensat en aportacions voluntàries de 150 € setmanals. La feina s'ha de cobrar, i això que faig és una feina. No ho interpreteu com que ara vull passar el platet després del xou, no, i ara, no és això. És que estem molt desanimats de no poder anar mai al Via Veneto ni al Tirsa, com tota quanta gent de bé que allà s'hi congrega. Ens sentim molt malament d'haver d'anar al "Restaurante Chino Ciudad Feliz" cada cop que volem fer un extra, com si fossim de cal justet. Hi ha una sola veritat, una única metàfora, hi ha la virtud de l'excel·lència, i tot bé de Déu val molts diners. Hi ha aquest ressentiment atroç de no voler pagar mai res, aquesta indigència de subvencionat ressentit. Hi ha aquesta misèria moral, tan enorme, de voler anar pel mon de barra lliure.
Ja us passaré el número de compte.
dimecres, 25 de novembre del 2009
fitxa 12: Sergi Fidalgo
Així no hi ha manera. A "U.Q.V. Security" anem curts de personal, i la feina no para de créixer. Prou difícil es fa complir amb el Pla, com perquè a sobre apareguin distraccions inoportunes. Ara resulta que el Boris -amb qui pràcticament no compto per res, però no para d'entorpir- s'ha enamoriscat d'una estudianteta de tercer curs d'Humanitats, i no para de marejar-me amb el tema.
-Damien, m'has de fer un favor. Vine, d'incògnit, la veus, la valores, li fas la fitxa... és que estic espantat, perquè la noia...
-Para el carro, Boris. Prou feina tinc a fitxar ítems potencialment perillosos com perquè em distreguis de la feina important amb les teves fantasies.
-No, és que em sembla que la cosa va de debò, però és que...
Normal. El Boris està espantat. Sempre ha estat un tio atractiu, que es conserva bé; alt, ros, la samarreta negra ajustada sota l'americana, el seu cos treballat. Però no és un jovencell, més aviat el contrari, i ara té por perquè no sap com manejar una situació en què la princesa té, com a molt, vint-i-un anys.
-Mira, Boris, almenys en aquesta primera fase no et vulguis fer el xulo amb ella i li ensenyis el Kalaixnikov, perquè se t'espantarà.
-Va, no facis conya. Has de venir, t'ho demano com a favor.
Com que sé que em resultarà literalment impossible treure-me'l de sobre, acabo cedint.
-I on heu quedat?
-Al Bar Tomás, a Sarrià. Està tocant a...
-Sí, sí, el Tomás. Conec el lloc -responc, sense cap mirament a dissimular el meu enuig.
-Però si vinc hi vull parlar -li dic. -Ja faré veure que ens hem trobat de casualitat.
Total: arribo al Tomás a mitja tarda, i me'ls trobo. Faig la comèdia corresponent, "ostres, tu, Boris, quina casualitat, què fas per aquí", i el Boris me la presenta. Es diu Tània, i és una monada. Moreneta, amb un serrellet tot ben posat i uns ullassos que fan caure de cul.
-Tens una retirada a la Núria Parlón -li dic.
-A qui? Respon ella.
-A l'alcaldessa de Santa Coloma -dic jo.
-Ah.
El Boris em mira, desconcertat, i jo decideixo no fer més observacions. M'assec amb ells, i em prenc una canya. Però al cap de poc m'adono que ja està tot vist i els vull deixar sols. Agafo el mòbil i m'invento que m'estàn trucant.
-Ui, canvi de plans. Me n'he d'anar corrents.
M'acomiado. El Boris em dóna la mà, em mira com dient-me "ja em diràs el què". Ella em fa dos petons, i em diu que encantada, i que no pagui la canya, que convida el Boris. Giro cua i els deixo.
Quan estic a punt de sortir em fixo en la gent que hi ha a la taula del costat de la porta: dos tios grandots, que xerren. Endrapen patates braves com dos desesperats. Un d'ells du un embut al cap, com si fos un barret, i no para de riure. Em sona moltíssim, i no sé de què. Surto del Bar Tomás. Quan ja sóc carrer avall, veig la llum: osti, ja sé qui és! el Sergio Fidalgo!
Recordo que tenia una fitxa pendent d'aquest ítem, però que m'havia marxat del cap. Recordo que havia fet un tomb pel planeta e-notícies (alguns furibunds en diuen l'"e-brutícies") i l'havia començat a seguir, però me n'havia oblidat... potser per anodí? No ho sé.
Arribo a casa, connecto el Powerbook i en reprenc el seguiment.
Què volen que els digui. A mi l'ítem Fidalgo em sembla un "graciosillo" sense gràcia. Un d'aquells que davant d'un plat de "jamoncito" es pensa que es torna enginyós i brillant. Però al final tot el que li llegeixes trobo que peca de superficial, d'insubstancial i excessivament enganxat al tòpic. Fidalgo és dels que es queixa de la famosa "asfixia nacionalista", que jo no posaré en dubte si existeix o no existeix, perquè l'asfixia no és un fenomen objectiu, sinó una situació individual que cadascú la viu com la viu. El que li agrairia a l'ítem Fidalgo és que fos més generós en l'exposició de la simptomatologia del pobre asfixiat, que ens en donés detalls, que fonamentés més les coses i que no es mogués tant en el pla de l'anècdota, perquè llavors és quan sona a Pepero en campanya electoral, aquell que resuscita sistemàticament la vella murga del castellà perseguit a Catalunya cada cop que hi ha eleccions.
Quin país més curiós: uns viuen asfixiats pel catalanisme nacionalista. A d'altres l'espanyolisme no els deixa ni respirar. Per a uns TV3 s'espanyolitza a marxes forçades i això els fa entreveure el drama de la desaparició del país. Per als altres el mapa del temps del Molina és la mostra més evident que la Catalunya-que-va-de-guais està arrasant amb tot i que d'aquí a quatre dies tindrem un apartheid terrible, si no és que el tenim ja. I tot això en el mateix pam de terreny. El país amb més asfixiats per metre quadrat del món. Necessitem amb urgència Ventolins tamany extintor. Bé, aquest ventolí existeix, però sembla que poca gent té ganes de veure'l.
Fidalgo, vostè és lliure d'arreglar el món en onze pobríssimes línies. Bàsicament perquè per fer una mica de ji-ji-ji-ja-ja-ja no en calen més. Si es vol fer el friqui, endavant, benvingut, però miri de superar certes posicions gastades o miri d'aprofundir-hi de debò, perquè les insubstancialitats tòpiques són toves i no alimenten.
Tant de bo se li encomani alguna cosa de les patates del Tomás: cruixents, saboroses per fora, però ben cuitetes per dintre, espesses i amb aquell regust d'alguna cosa de veritat que t'acompanya bona estona després de la ingesta. Tan saboroses que no els calen salsetes de pot.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassíssima
Perillositat: nul·la
Risibilitat: considerable
Humor: relatiu
-Damien, m'has de fer un favor. Vine, d'incògnit, la veus, la valores, li fas la fitxa... és que estic espantat, perquè la noia...
-Para el carro, Boris. Prou feina tinc a fitxar ítems potencialment perillosos com perquè em distreguis de la feina important amb les teves fantasies.
-No, és que em sembla que la cosa va de debò, però és que...
Normal. El Boris està espantat. Sempre ha estat un tio atractiu, que es conserva bé; alt, ros, la samarreta negra ajustada sota l'americana, el seu cos treballat. Però no és un jovencell, més aviat el contrari, i ara té por perquè no sap com manejar una situació en què la princesa té, com a molt, vint-i-un anys.
-Mira, Boris, almenys en aquesta primera fase no et vulguis fer el xulo amb ella i li ensenyis el Kalaixnikov, perquè se t'espantarà.
-Va, no facis conya. Has de venir, t'ho demano com a favor.
Com que sé que em resultarà literalment impossible treure-me'l de sobre, acabo cedint.
-I on heu quedat?
-Al Bar Tomás, a Sarrià. Està tocant a...
-Sí, sí, el Tomás. Conec el lloc -responc, sense cap mirament a dissimular el meu enuig.
-Però si vinc hi vull parlar -li dic. -Ja faré veure que ens hem trobat de casualitat.
Total: arribo al Tomás a mitja tarda, i me'ls trobo. Faig la comèdia corresponent, "ostres, tu, Boris, quina casualitat, què fas per aquí", i el Boris me la presenta. Es diu Tània, i és una monada. Moreneta, amb un serrellet tot ben posat i uns ullassos que fan caure de cul.
-Tens una retirada a la Núria Parlón -li dic.
-A qui? Respon ella.
-A l'alcaldessa de Santa Coloma -dic jo.
-Ah.
El Boris em mira, desconcertat, i jo decideixo no fer més observacions. M'assec amb ells, i em prenc una canya. Però al cap de poc m'adono que ja està tot vist i els vull deixar sols. Agafo el mòbil i m'invento que m'estàn trucant.
-Ui, canvi de plans. Me n'he d'anar corrents.
M'acomiado. El Boris em dóna la mà, em mira com dient-me "ja em diràs el què". Ella em fa dos petons, i em diu que encantada, i que no pagui la canya, que convida el Boris. Giro cua i els deixo.
Quan estic a punt de sortir em fixo en la gent que hi ha a la taula del costat de la porta: dos tios grandots, que xerren. Endrapen patates braves com dos desesperats. Un d'ells du un embut al cap, com si fos un barret, i no para de riure. Em sona moltíssim, i no sé de què. Surto del Bar Tomás. Quan ja sóc carrer avall, veig la llum: osti, ja sé qui és! el Sergio Fidalgo!
Recordo que tenia una fitxa pendent d'aquest ítem, però que m'havia marxat del cap. Recordo que havia fet un tomb pel planeta e-notícies (alguns furibunds en diuen l'"e-brutícies") i l'havia començat a seguir, però me n'havia oblidat... potser per anodí? No ho sé.
Arribo a casa, connecto el Powerbook i en reprenc el seguiment.
Què volen que els digui. A mi l'ítem Fidalgo em sembla un "graciosillo" sense gràcia. Un d'aquells que davant d'un plat de "jamoncito" es pensa que es torna enginyós i brillant. Però al final tot el que li llegeixes trobo que peca de superficial, d'insubstancial i excessivament enganxat al tòpic. Fidalgo és dels que es queixa de la famosa "asfixia nacionalista", que jo no posaré en dubte si existeix o no existeix, perquè l'asfixia no és un fenomen objectiu, sinó una situació individual que cadascú la viu com la viu. El que li agrairia a l'ítem Fidalgo és que fos més generós en l'exposició de la simptomatologia del pobre asfixiat, que ens en donés detalls, que fonamentés més les coses i que no es mogués tant en el pla de l'anècdota, perquè llavors és quan sona a Pepero en campanya electoral, aquell que resuscita sistemàticament la vella murga del castellà perseguit a Catalunya cada cop que hi ha eleccions.
Quin país més curiós: uns viuen asfixiats pel catalanisme nacionalista. A d'altres l'espanyolisme no els deixa ni respirar. Per a uns TV3 s'espanyolitza a marxes forçades i això els fa entreveure el drama de la desaparició del país. Per als altres el mapa del temps del Molina és la mostra més evident que la Catalunya-que-va-de-guais està arrasant amb tot i que d'aquí a quatre dies tindrem un apartheid terrible, si no és que el tenim ja. I tot això en el mateix pam de terreny. El país amb més asfixiats per metre quadrat del món. Necessitem amb urgència Ventolins tamany extintor. Bé, aquest ventolí existeix, però sembla que poca gent té ganes de veure'l.
Fidalgo, vostè és lliure d'arreglar el món en onze pobríssimes línies. Bàsicament perquè per fer una mica de ji-ji-ji-ja-ja-ja no en calen més. Si es vol fer el friqui, endavant, benvingut, però miri de superar certes posicions gastades o miri d'aprofundir-hi de debò, perquè les insubstancialitats tòpiques són toves i no alimenten.
Tant de bo se li encomani alguna cosa de les patates del Tomás: cruixents, saboroses per fora, però ben cuitetes per dintre, espesses i amb aquell regust d'alguna cosa de veritat que t'acompanya bona estona després de la ingesta. Tan saboroses que no els calen salsetes de pot.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassíssima
Perillositat: nul·la
Risibilitat: considerable
Humor: relatiu
diumenge, 22 de novembre del 2009
Fitxa 11: Joan Arnera
La gent necessita els seus gurús particulars. Els gurús donen llum i sentit a les existències. Si els gurús s'allunyen, als devots se'ls obre un buid profund, i es veuen obligats a orientar-se sols. Es perden, es retroben, cauen en sots profunds dels quals en surten amb l'esperit enfortit. I quan els gurús tornen, tots plegats ens hem fet més bons, més grans, més forts, i aquest és el nostre tribut. La joia al cor, llavors, sol ser esclatant.
L'ítem Joan Arnera és un gurú retrobat, retornat. Aclamat en el sector furibund de la catosfera nacionalístico-independentista. Té una certa aura de redemptor, i amb fulles de palmera al vent la seva tornada es considera un esdeveniment. Això no li ha passat per alt al vigilant, i cap a ell ha dirigit la seva lupa.
Un que vigila ha espiat l'Arnera i s'ha trobat amb un oficial entre la tropa. Un capità emmig de la soldadesca cridanera i eixelebrada, un Capità que en coneix les flaqueses i quan convé se'n sap distanciar carismàticament, tot cercant un efecte de reconducció. La soldadesca en pot fins i tot discrepar, a vegades, però hi confia perquè el respecta. L'oficial que crida a l'ordre i la tropa calla, es quadra, i pensa. Sí, pensa, això que de vegades costa tant.
L'ítem Arnera és l'oficial a qui podries convidar a una copa mentre li exposes la conveniència de la capitulació. No el desarmaries, perquè saps que la Luger que ha dipositat sobre la taula és garantia de la seva paraula, tot i que no et giraries d'esquena en la seva presència -per canviar la cara del disc, per exemple- perquè ja se sap que la mística del combatent és una cosa molt i molt potent, i que en el fons el millor oficial no deixa de ser mai un ferotge soldat.
Doncs aquí tenim el retorn del Capità Arnera, i amb ell per fi algú que escriu una mica bé; Arnera, qualitat que despunta per sobre de la buidor intel·lectual de la majoria d'ítems de la família Ratpenat (BAT). Arnera, a anys llum, per exemple, de l'onanisme mental del furiós Elies o de la matraca insuportable del Gaiter. Per fi algú a qui pots llegir sense que els ulls et caiguin de la pantalla a la tercera línia. Increible.
Arnera, i la mica de distància necessària per vertebrar una mica les coses, beneida distància amb subtils llums de poesia. Arnera, algú a qui et pots prendre una mica seriosament sense que se't deslloriguin les barres facials de tanta hilaritat.
Però alerta, que l'univers del Capità, no és nou ni original. És l'arxi-gastat context de la oposició a l'enemic, un enemic bestial, voraç i àvid de sang nostrada. Però si més no aquest ítem sembla ja vacunat contra la puerilesa de la dicotomia bons-dolents. I s'agraeix. Quan els sentiments són els que són, almenys que la maduresa allunyi a cops de sensatesa la patètica demagògia que tants assedegats es beuen a galet.
En fi, Senyor Arnera: la tropa l'estima, i això ja és molt. Jo, sincerament, no sé si amb aquest potent exèrcit de soldadets de plom internàutic guanyaran aquesta guerra, però almenys dóna la impressió que entretant tots plegats s'ho van passant prou bé.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: esporàdic
L'ítem Joan Arnera és un gurú retrobat, retornat. Aclamat en el sector furibund de la catosfera nacionalístico-independentista. Té una certa aura de redemptor, i amb fulles de palmera al vent la seva tornada es considera un esdeveniment. Això no li ha passat per alt al vigilant, i cap a ell ha dirigit la seva lupa.
Un que vigila ha espiat l'Arnera i s'ha trobat amb un oficial entre la tropa. Un capità emmig de la soldadesca cridanera i eixelebrada, un Capità que en coneix les flaqueses i quan convé se'n sap distanciar carismàticament, tot cercant un efecte de reconducció. La soldadesca en pot fins i tot discrepar, a vegades, però hi confia perquè el respecta. L'oficial que crida a l'ordre i la tropa calla, es quadra, i pensa. Sí, pensa, això que de vegades costa tant.
L'ítem Arnera és l'oficial a qui podries convidar a una copa mentre li exposes la conveniència de la capitulació. No el desarmaries, perquè saps que la Luger que ha dipositat sobre la taula és garantia de la seva paraula, tot i que no et giraries d'esquena en la seva presència -per canviar la cara del disc, per exemple- perquè ja se sap que la mística del combatent és una cosa molt i molt potent, i que en el fons el millor oficial no deixa de ser mai un ferotge soldat.
Doncs aquí tenim el retorn del Capità Arnera, i amb ell per fi algú que escriu una mica bé; Arnera, qualitat que despunta per sobre de la buidor intel·lectual de la majoria d'ítems de la família Ratpenat (BAT). Arnera, a anys llum, per exemple, de l'onanisme mental del furiós Elies o de la matraca insuportable del Gaiter. Per fi algú a qui pots llegir sense que els ulls et caiguin de la pantalla a la tercera línia. Increible.
Arnera, i la mica de distància necessària per vertebrar una mica les coses, beneida distància amb subtils llums de poesia. Arnera, algú a qui et pots prendre una mica seriosament sense que se't deslloriguin les barres facials de tanta hilaritat.
Però alerta, que l'univers del Capità, no és nou ni original. És l'arxi-gastat context de la oposició a l'enemic, un enemic bestial, voraç i àvid de sang nostrada. Però si més no aquest ítem sembla ja vacunat contra la puerilesa de la dicotomia bons-dolents. I s'agraeix. Quan els sentiments són els que són, almenys que la maduresa allunyi a cops de sensatesa la patètica demagògia que tants assedegats es beuen a galet.
En fi, Senyor Arnera: la tropa l'estima, i això ja és molt. Jo, sincerament, no sé si amb aquest potent exèrcit de soldadets de plom internàutic guanyaran aquesta guerra, però almenys dóna la impressió que entretant tots plegats s'ho van passant prou bé.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: esporàdic
dijous, 19 de novembre del 2009
Fitxa 10: Gos gànguil
Espiar és esperar. És la pura realitat de l'espia que vigila, pel bé de tots i de la seguretat col·lectiva. Esperar i esperar, no hi ha més. Però... senyor Criteri, podria afanyar-se una mica, si us plau? trigaran gaire les claus intel·lectuals definitives, aquelles que ens té promeses? No veu que entretant m'obliga a fitxar, com vostè va dir, ítems-morralla? Sí, ja ho sé, encara no he fitxat la Bèstia Grossa, però encara no és el moment. Tot arribarà.
Fa poc parlava, a propòsit de la fitxa del bromista Apañó, de l'animaló gallinaci enganxat a la bandera de l'estanc. Em fa gràcia que en la fitxa següent ens tornem a trobar amb animalons. En aquest cas un gosset. I si seguim llegint, d'animalons encara en sortiran més.
Espiar a casa del Gos Gànguil (Som i Serem) ha estat com tornar, en certa manera, a casa de l'Apañó, però al revés. Banderes al vent, per damunt de tot. Patriotisme. Dignitat. La Nació. El que som i el que no som. Regenaració. La identitat. Amb la Nació no s'hi juga... etc, etc, etc. Repeteix això darrer en castellà i et semblarà que ets en una concentració d'aquelles del 12 d'octubre. En fi, ja ho he constatat repetidament, que el més semblant a un nacionalista espanyol és un nacionalista català (excepte els de CiU, que ells són "sobiranistes", curiós concepte).
Si fas massa cas al Gos Gànguil acabes obsessionat per una altra mena d'animalons de color vermell que estan per tot arreu: les rates vermelles. O sigui, les Rates Sociates.
Són per tot arreu, i escampen la pesta pertot. Tenen la culpa de totes les desgràcies que tots vivim en carn pròpia cada sant dia que sortim al carrer. Les rates sociates i la seva superioritat moral. Les rates sociates que ho roseguen tot i que amb les seves infectes dents transmeten les pitjors malalties. Crisi? Rates Sociates. Corruptes a Santaco? Rates Sociates. Alavedra i Prenafeta en mans de la justícia? Rates Sociates. Sostres a l'atur? Rates Sociates.
"U.Q.V. Security"? Com si ho sentís: Rates Sociates!! En fi.
Ítem Gànguil: de tant de veure Rates Sociates crec que ja m'hi estic obsessionant jo també. Com quan els heroinòmans deliren, que veuen rates vermelles fins i tot passejant pel sostre.
(vaig al mirall a veure què hi veig, disculpin).
...
(ja he tornat; potser sí que se m'està fent cara de rata, a mi també, però el color encara és blanquinós. Calma i tranquilitat).
Té raó, Gos Gànguil. Els Sociates estan per tot arreu: a la Gene, a la Dipu, a l'Ajuntament de BCN, a l'Espanya que ens vol aniquilar. Però escolti'm: d'on coi surten, tants indesitjables? Com s'ho han fet per acumular tant de poder? I sobretot, com ens ho farem per eliminar-los, si són tants? Perquè... vostès són els bons i guanyaran, això ja ho sé, perquè vostè no para de repetir-ho com un lloro. Vostè i set o vuit clons més, plens de fe i candor. Fins i tot la Maria Vila ho diu. Però insisteixo: el pla de desratització quin és?
En fi, aquesta fitxa m'està avorrint profundament, perquè tinc la sensació com si ja l'hagués fet a algú altre. Però aquests interrogants que llenço al vent no són en absolut innocents.
He començat la fitxa fent una apel·lació a l'ítem Criteri, i l'acabaré (això del Gos Gànguil ja no dóna per a més) tornant-ne a parlar.
He considerat la seva suggerència d'incloure en la valoració d'ítems el concepte "humor". Mantindré, de totes maneres, el de "risibilitat", entenent que és el grau major o menor de ganes de riure que et fa venir l'ítem fitxat. Per "humor" entendré el grau variable de joc, de subtilesa i de capacitat de riure's d'un mateix.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: alta
Humor: inexistent
Fa poc parlava, a propòsit de la fitxa del bromista Apañó, de l'animaló gallinaci enganxat a la bandera de l'estanc. Em fa gràcia que en la fitxa següent ens tornem a trobar amb animalons. En aquest cas un gosset. I si seguim llegint, d'animalons encara en sortiran més.
Espiar a casa del Gos Gànguil (Som i Serem) ha estat com tornar, en certa manera, a casa de l'Apañó, però al revés. Banderes al vent, per damunt de tot. Patriotisme. Dignitat. La Nació. El que som i el que no som. Regenaració. La identitat. Amb la Nació no s'hi juga... etc, etc, etc. Repeteix això darrer en castellà i et semblarà que ets en una concentració d'aquelles del 12 d'octubre. En fi, ja ho he constatat repetidament, que el més semblant a un nacionalista espanyol és un nacionalista català (excepte els de CiU, que ells són "sobiranistes", curiós concepte).
Si fas massa cas al Gos Gànguil acabes obsessionat per una altra mena d'animalons de color vermell que estan per tot arreu: les rates vermelles. O sigui, les Rates Sociates.
Són per tot arreu, i escampen la pesta pertot. Tenen la culpa de totes les desgràcies que tots vivim en carn pròpia cada sant dia que sortim al carrer. Les rates sociates i la seva superioritat moral. Les rates sociates que ho roseguen tot i que amb les seves infectes dents transmeten les pitjors malalties. Crisi? Rates Sociates. Corruptes a Santaco? Rates Sociates. Alavedra i Prenafeta en mans de la justícia? Rates Sociates. Sostres a l'atur? Rates Sociates.
"U.Q.V. Security"? Com si ho sentís: Rates Sociates!! En fi.
Ítem Gànguil: de tant de veure Rates Sociates crec que ja m'hi estic obsessionant jo també. Com quan els heroinòmans deliren, que veuen rates vermelles fins i tot passejant pel sostre.
(vaig al mirall a veure què hi veig, disculpin).
...
(ja he tornat; potser sí que se m'està fent cara de rata, a mi també, però el color encara és blanquinós. Calma i tranquilitat).
Té raó, Gos Gànguil. Els Sociates estan per tot arreu: a la Gene, a la Dipu, a l'Ajuntament de BCN, a l'Espanya que ens vol aniquilar. Però escolti'm: d'on coi surten, tants indesitjables? Com s'ho han fet per acumular tant de poder? I sobretot, com ens ho farem per eliminar-los, si són tants? Perquè... vostès són els bons i guanyaran, això ja ho sé, perquè vostè no para de repetir-ho com un lloro. Vostè i set o vuit clons més, plens de fe i candor. Fins i tot la Maria Vila ho diu. Però insisteixo: el pla de desratització quin és?
En fi, aquesta fitxa m'està avorrint profundament, perquè tinc la sensació com si ja l'hagués fet a algú altre. Però aquests interrogants que llenço al vent no són en absolut innocents.
He començat la fitxa fent una apel·lació a l'ítem Criteri, i l'acabaré (això del Gos Gànguil ja no dóna per a més) tornant-ne a parlar.
He considerat la seva suggerència d'incloure en la valoració d'ítems el concepte "humor". Mantindré, de totes maneres, el de "risibilitat", entenent que és el grau major o menor de ganes de riure que et fa venir l'ítem fitxat. Per "humor" entendré el grau variable de joc, de subtilesa i de capacitat de riure's d'un mateix.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: alta
Humor: inexistent
dilluns, 16 de novembre del 2009
Fitxa 9: Apañó
Aquests dies he convençut Boris perquè col·labori una mica amb el Gran Pla de Seguiment i Fitxatge d'Ítems. El Pla és d'importància cabdal per a la seguretat col·lectiva, i jo ja no dono a l'abast, així que li he encomanat a ell la vigilància de l'ítem Apañó, un ítem que recentment s'ha infiltrat en les homogènies files de la catosfera.
Doncs bé: com ja és costum en Boris, de seguida ha trobat l'excusa perfecta per desentendre's de l'encàrrec.
-Mira, Damien -em diu. -Un ítem que com a icona de presentació ofereix la bandera espanyola amb la gallina franquista plantificada al mig i que després es fa dir "Apañó" no és un ítem seriós. Un fachorro de veritat mai faria broma amb el gentilici propi la Sacrosanta Nación Española. Que no. Que aquest tio va de broma, home. Que no ho veus?
Total, que al final m'he vist, un cop més, fent jo solet la fitxa d'aquest ítem discordant en l'avorridíssima i clonificada Catosfera Catalana. Reconec, però, que per moments també he dubtat del pedigree de l'apañó, sobretot llegint el calaix de presentació que hi ha sota la capçalera de la seva paradeta. Sí, d'entrada a mi també em semblava broma. El to, els mots. Però al final he pres la determinació de prendre-me'l seriosament. Suposo que és el que per cortesia he de fer. Fins i tot als bromistes els agrada que les seves bromes siguin preses seriosament.
Anem-hi, doncs, amb la fitxa.
Apañó, en el fons, no és un ítem tan diferent del comú del que corre per la catosfera. En aquest debat de pàtries a què ens tenen acostumats, Apañó és un inflamat-de-pàtria d'allò més normal i corrent, tan inflamat de Pàtria com pot ser un Furiós Elies, un Reflexions en Català, un Gos Gànguil, o Enric Vila. Un defensor de les essències inviolables, un platònic dels ens nacionals, un ardent apassionat de la qüestió del què som o no som. Un nacionalista, en definitiva. Amb tots els tics típics dels qui d'un sentiment n'han destil·lat un arquetipus etern. Un nacionalista més. Des d'aquest punt de vista, doncs, Apañó és un ítem poc interessant.
Ara bé: Apañó té un registre que desperta cert interès quan li descobreixes la vena regenaracionista. Quan reivindica els valors de l'excel·lència, de l'honor, del compromís, de la respnsabilitat. Crític amb l'imperi de la mediocritat i la niciesa. De forma més explícita o més subtil, sovint sembla proposar un programa de progrés intel·lectual basat en la bona dialèctica i la intel·ligència, a l'entorn de les qüestions cabdals. Possiblement, doncs, sigui un veritable progressista. Jo confesso que trobo encomiable aquesta aposta per tots aquests valors, però em temo que tot plegat ho promou degut a la inflamació de la seva epidermis Nacional-Espanyola, més que per una visió universalista que em temo que no té. O sí, ves a saber, que també els espies s'equivoquen.
A aquest senyor Espanya li fa mal, com al Vila li fa mal Catalunya. Aquest senyor somia amb regenerar alguna cosa, i aquí és quan jo li dic que ho trobo encomiable, lloable de totes totes, però que si m'ho permet, està perdent el temps: Espanya és un malalt terminal, i no el revifarà amb uns quants "chutes" de valors nobles. I alerta: també Catalunya és un malalt terminal. I encara més: tot Occident és un malalt terminal. Estem en la fase de fi de l'Imperi, un cop consolidada l'etapa final, o sigui, la de la globalització (a vostè que li agraden els filòsofs: segur que ha llegit Toynbee o Spengler, i per això pot entendre el que li vull dir). Les portes de Roma tornen a estar podrides, i els bàrbars les faran caure només fent toc-toc. Hi haurà uns nous bàrbars, que no sé qui seran, només ho intueixo, i no ho diré, perquè de cop a aquest espia li ha entrat un terrible atac de correcció política.
Señó Apañó, deixi que el malalt terminal acabi els seus dies amb la placidesa de la merescuda decadència. Això sí, oferim-li unes bones cures pal·liatives, uns gintònics al jardí dels Hel·lenistes, però no vulgui resussitar cap Tità. Ja ens ho va explicar fa molts anys Hegel: la història es desplega irremeiablement, i l'Absolut va cap on ha d'anar, i tots els moments són necessaris, encara que aquests moments ens portin Zapateros i Chaconas, Carods i Felips Puigs.
Tema falangistes; Señó Apañó: jo no sé si els falangistes es van passar tres pobles, o foren la salvació d'alguna cosa. Jo no hi era, i em temo que vostè tampoc. Tot el que sabem ho hem llegit, i hem pogut llegir de tot i per a tots els gustos. La confiança que ens mereixen uns o altres d'aquests que han escrit i escriuen acostuma a dependre de coses tan volàtils i irracionals com ara... ai! certs sentiments, per exemple.
A mi el que em fot es la gent que obliga a cantar, i a alçar el braç, i a llagrimar escoltant himnes. Caralsols, posem per cas. Per això em fotrà molt el dia que m'obliguin a cantar els Segadors o els Cant de la Senyera. Que em facin alçar de la cadira perquè a la llotja del Camp Nou acaba d'arribar el Cap de l'Estat Major Català, el Capità General Miquel Colomer, que em vol obligar a fer no sé quines pràctiques de tir. Jo, si canto, ho faig al Karaoke, quan em ve de gust, i em demano sempre "Yo para ser feliz quiero un camión". I si vull fotre trets li demano el Kalashnikov al Boris, o me'n vaig a la parada de les escopetes de balins de la fira de Canovelles.
Però bé, senyors, tampoc es tractava que em fes a mi mateix la meva pròpia fitxa... Sort que tot això, com diu la dona del meu col·laborador Jacob, "només és un parlar."
Ítem Apañó, a mi em sap greu que li faci mal Espanya, el queixal, o el que sigui, però jo estic segur que quan llegeix i quan riu amb els seus nens tots aquests dolors se li en van. Que no hi ha Gelocatil més efectiu que mirar la vida amb aquesta sensació de privilegi que poden tenir els de la seva generació, que no els ha faltat mai de res.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Doncs bé: com ja és costum en Boris, de seguida ha trobat l'excusa perfecta per desentendre's de l'encàrrec.
-Mira, Damien -em diu. -Un ítem que com a icona de presentació ofereix la bandera espanyola amb la gallina franquista plantificada al mig i que després es fa dir "Apañó" no és un ítem seriós. Un fachorro de veritat mai faria broma amb el gentilici propi la Sacrosanta Nación Española. Que no. Que aquest tio va de broma, home. Que no ho veus?
Total, que al final m'he vist, un cop més, fent jo solet la fitxa d'aquest ítem discordant en l'avorridíssima i clonificada Catosfera Catalana. Reconec, però, que per moments també he dubtat del pedigree de l'apañó, sobretot llegint el calaix de presentació que hi ha sota la capçalera de la seva paradeta. Sí, d'entrada a mi també em semblava broma. El to, els mots. Però al final he pres la determinació de prendre-me'l seriosament. Suposo que és el que per cortesia he de fer. Fins i tot als bromistes els agrada que les seves bromes siguin preses seriosament.
Anem-hi, doncs, amb la fitxa.
Apañó, en el fons, no és un ítem tan diferent del comú del que corre per la catosfera. En aquest debat de pàtries a què ens tenen acostumats, Apañó és un inflamat-de-pàtria d'allò més normal i corrent, tan inflamat de Pàtria com pot ser un Furiós Elies, un Reflexions en Català, un Gos Gànguil, o Enric Vila. Un defensor de les essències inviolables, un platònic dels ens nacionals, un ardent apassionat de la qüestió del què som o no som. Un nacionalista, en definitiva. Amb tots els tics típics dels qui d'un sentiment n'han destil·lat un arquetipus etern. Un nacionalista més. Des d'aquest punt de vista, doncs, Apañó és un ítem poc interessant.
Ara bé: Apañó té un registre que desperta cert interès quan li descobreixes la vena regenaracionista. Quan reivindica els valors de l'excel·lència, de l'honor, del compromís, de la respnsabilitat. Crític amb l'imperi de la mediocritat i la niciesa. De forma més explícita o més subtil, sovint sembla proposar un programa de progrés intel·lectual basat en la bona dialèctica i la intel·ligència, a l'entorn de les qüestions cabdals. Possiblement, doncs, sigui un veritable progressista. Jo confesso que trobo encomiable aquesta aposta per tots aquests valors, però em temo que tot plegat ho promou degut a la inflamació de la seva epidermis Nacional-Espanyola, més que per una visió universalista que em temo que no té. O sí, ves a saber, que també els espies s'equivoquen.
A aquest senyor Espanya li fa mal, com al Vila li fa mal Catalunya. Aquest senyor somia amb regenerar alguna cosa, i aquí és quan jo li dic que ho trobo encomiable, lloable de totes totes, però que si m'ho permet, està perdent el temps: Espanya és un malalt terminal, i no el revifarà amb uns quants "chutes" de valors nobles. I alerta: també Catalunya és un malalt terminal. I encara més: tot Occident és un malalt terminal. Estem en la fase de fi de l'Imperi, un cop consolidada l'etapa final, o sigui, la de la globalització (a vostè que li agraden els filòsofs: segur que ha llegit Toynbee o Spengler, i per això pot entendre el que li vull dir). Les portes de Roma tornen a estar podrides, i els bàrbars les faran caure només fent toc-toc. Hi haurà uns nous bàrbars, que no sé qui seran, només ho intueixo, i no ho diré, perquè de cop a aquest espia li ha entrat un terrible atac de correcció política.
Señó Apañó, deixi que el malalt terminal acabi els seus dies amb la placidesa de la merescuda decadència. Això sí, oferim-li unes bones cures pal·liatives, uns gintònics al jardí dels Hel·lenistes, però no vulgui resussitar cap Tità. Ja ens ho va explicar fa molts anys Hegel: la història es desplega irremeiablement, i l'Absolut va cap on ha d'anar, i tots els moments són necessaris, encara que aquests moments ens portin Zapateros i Chaconas, Carods i Felips Puigs.
Tema falangistes; Señó Apañó: jo no sé si els falangistes es van passar tres pobles, o foren la salvació d'alguna cosa. Jo no hi era, i em temo que vostè tampoc. Tot el que sabem ho hem llegit, i hem pogut llegir de tot i per a tots els gustos. La confiança que ens mereixen uns o altres d'aquests que han escrit i escriuen acostuma a dependre de coses tan volàtils i irracionals com ara... ai! certs sentiments, per exemple.
A mi el que em fot es la gent que obliga a cantar, i a alçar el braç, i a llagrimar escoltant himnes. Caralsols, posem per cas. Per això em fotrà molt el dia que m'obliguin a cantar els Segadors o els Cant de la Senyera. Que em facin alçar de la cadira perquè a la llotja del Camp Nou acaba d'arribar el Cap de l'Estat Major Català, el Capità General Miquel Colomer, que em vol obligar a fer no sé quines pràctiques de tir. Jo, si canto, ho faig al Karaoke, quan em ve de gust, i em demano sempre "Yo para ser feliz quiero un camión". I si vull fotre trets li demano el Kalashnikov al Boris, o me'n vaig a la parada de les escopetes de balins de la fira de Canovelles.
Però bé, senyors, tampoc es tractava que em fes a mi mateix la meva pròpia fitxa... Sort que tot això, com diu la dona del meu col·laborador Jacob, "només és un parlar."
Ítem Apañó, a mi em sap greu que li faci mal Espanya, el queixal, o el que sigui, però jo estic segur que quan llegeix i quan riu amb els seus nens tots aquests dolors se li en van. Que no hi ha Gelocatil més efectiu que mirar la vida amb aquesta sensació de privilegi que poden tenir els de la seva generació, que no els ha faltat mai de res.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
diumenge, 15 de novembre del 2009
Fitxa 8: Noctas
Si hagués d'explicar en poques paraules en què consisteix això del Noctas, diria que és com el Claudi del Robert Graves: un personatge a qui al principi tothom prenia per ximple, però que fent-se el ximplet va arribar a ser ni més ni menys que l'emperador dels romans.
Jo no sé si l'ítem-Noctas, en el món real, arribarà a assolir fites equiparables a les d'un emperador, però si més no, al Gran Regne dels Ítems, a base de fer el ximple, ha aconseguit crear un ítem particular, força allunyat del típics clons catosfèrics.
Ha estat una constant, durant força temps, que el Noctas escrigués una mena de textos gratuitament provocadors, farcits de barbaritats i bestieses que no se les empassava ni ell. Ara potser no ho fa tant. Ara potser ens explica més la vida, potser se'ns ha tornat més intimista, però com es diu en castellà, "quien tuvo retuvo". Li agradava, també, anar a casa d'algunes Patums significades i encarar-s'hi, i barallar-s'hi. S'hi barallava, sí, però ai, al cap de dos segons ja se'n penedia i els dedicava una ensabonada monumental, s'autoflagelava una mica, i es posava a si mateix de pallasso que puja dalt de l'entarimat del seu carro de fira perquè li llencin pastissos a la cara. És llavors quan deies: aquest ítem és un foll, un estripaire. Un ximplet.
I el seguies vigilant, i quan més convençut estaves de la seva naturalesa titellesca... entreveies una llumeta que et deia: aquest individu, potser massa intel·ligent no és, però tonto... segur que tampoc.
I el seguies vigilant.
I el veies per aquí i per allà, i te'l trobaves a la sopa, ara dient blanc, ara dient negre; ara pixant fora de test, però noi... de tant en tant havies de reconèixer que feia triple diana amb dards ben afinats. I et deies: aquest tio no és un ximple: aquest tio és un murri, un toca-collons que només vol jugar, i que de tant en tant, jugant jugant, les clava.
I el seguies vigilant.
I t'adonaves que aquella intel·ligència que li qüestionaves, li havies d'acabar reconeixent.
El principal actiu de l'ítem Noctas és una forta empatia, que té a veure amb la seva personalitat real. Sí, hi ha un Noctas fictici, però n'hi ha un de real, que se'n guarda prou de posar-se per sobre de ningú. Que es reconeix en l'home vulgar que tots portem dintre, l'home que sap que més enllà de tocar-li el cul a la dona poca cosa més hi ha que tingui una mica d'interès i de sentit. Que sap llegir la realitat tal com és, sense metafísiques de cap mena, que l'accepta i que no en fa cap drama, sinó tot el contrari. Que no fa trampa amb allò de "venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà", perquè aquest nord i aquest sud abasten tota la immensitat terrestre, i enmig d'aquests paràmetres tots som... com ho diria? de la mateixa baixa estofa, que no hi ha cap esfínter que, com deia aquell... cagui paquets de Winston.
I aquí podria acabar, i fer que el Noctas se n'anés a casa tranquil de saber que en el fons ens cau bé a tots els de "U.Q.V. Security", perquè sabem que a diferencia de tants altres que corren per aquí almenys el Noctas no és un gilipolles.
Però, ai! l'espia no vol tancar la fitxa sense clavar-li l'estirada d'orelles que es mereix. Sí, Noctas. Ara sóc el teu papa i t'estiro les orelles. Sóc el teu ítem-papa-a-internet, i te les estiraré. I ja et pots imaginar el que et diré.
Et diré que quedes com el cul quan t'agafen aquests atacs d'histèria, que l'únic que demostren és que no entens res d'aquest gran joc de mentides que és Internet, i els blocs, i tota la mandanga. Si jugues, juga bé, amb totes les conseqüències i amb totes les misèries d'aquest reglament no escrit.
Et diré que quedes com el cul quan adules i llepes les Grans Patums que tan sovint et menystenen, fascinat com estàs pel seu suposat talent. No t'equivoquis, Noctas: el talent, quan està al servei de la demagògia, no és més que verí, i hi ha gent que aquest verí se l'empassa sense pensar.
Perquè a veure: quin dels dos Noctas és el que no sap viure sense la llepada sistemàtica? Perquè vens tan barat el teu fuel? Perquè fins i tot el regales perquè cremi en carburadors tarats?
A aquest vigilant li agrada el Noctas quan és el Noctas, no el pallasset que sembla que només vol agradar, al preu que sigui.
A aquest vigilant no li agrada el Noctas que s'enlluerna, que imita. Un que vigila considera que el Noctas, de tot això, no en té cap necessitat.
Però les "necessitats", i amb això acabo, són coses que cadascú se les sap.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: variable
Jo no sé si l'ítem-Noctas, en el món real, arribarà a assolir fites equiparables a les d'un emperador, però si més no, al Gran Regne dels Ítems, a base de fer el ximple, ha aconseguit crear un ítem particular, força allunyat del típics clons catosfèrics.
Ha estat una constant, durant força temps, que el Noctas escrigués una mena de textos gratuitament provocadors, farcits de barbaritats i bestieses que no se les empassava ni ell. Ara potser no ho fa tant. Ara potser ens explica més la vida, potser se'ns ha tornat més intimista, però com es diu en castellà, "quien tuvo retuvo". Li agradava, també, anar a casa d'algunes Patums significades i encarar-s'hi, i barallar-s'hi. S'hi barallava, sí, però ai, al cap de dos segons ja se'n penedia i els dedicava una ensabonada monumental, s'autoflagelava una mica, i es posava a si mateix de pallasso que puja dalt de l'entarimat del seu carro de fira perquè li llencin pastissos a la cara. És llavors quan deies: aquest ítem és un foll, un estripaire. Un ximplet.
I el seguies vigilant, i quan més convençut estaves de la seva naturalesa titellesca... entreveies una llumeta que et deia: aquest individu, potser massa intel·ligent no és, però tonto... segur que tampoc.
I el seguies vigilant.
I el veies per aquí i per allà, i te'l trobaves a la sopa, ara dient blanc, ara dient negre; ara pixant fora de test, però noi... de tant en tant havies de reconèixer que feia triple diana amb dards ben afinats. I et deies: aquest tio no és un ximple: aquest tio és un murri, un toca-collons que només vol jugar, i que de tant en tant, jugant jugant, les clava.
I el seguies vigilant.
I t'adonaves que aquella intel·ligència que li qüestionaves, li havies d'acabar reconeixent.
El principal actiu de l'ítem Noctas és una forta empatia, que té a veure amb la seva personalitat real. Sí, hi ha un Noctas fictici, però n'hi ha un de real, que se'n guarda prou de posar-se per sobre de ningú. Que es reconeix en l'home vulgar que tots portem dintre, l'home que sap que més enllà de tocar-li el cul a la dona poca cosa més hi ha que tingui una mica d'interès i de sentit. Que sap llegir la realitat tal com és, sense metafísiques de cap mena, que l'accepta i que no en fa cap drama, sinó tot el contrari. Que no fa trampa amb allò de "venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà", perquè aquest nord i aquest sud abasten tota la immensitat terrestre, i enmig d'aquests paràmetres tots som... com ho diria? de la mateixa baixa estofa, que no hi ha cap esfínter que, com deia aquell... cagui paquets de Winston.
I aquí podria acabar, i fer que el Noctas se n'anés a casa tranquil de saber que en el fons ens cau bé a tots els de "U.Q.V. Security", perquè sabem que a diferencia de tants altres que corren per aquí almenys el Noctas no és un gilipolles.
Però, ai! l'espia no vol tancar la fitxa sense clavar-li l'estirada d'orelles que es mereix. Sí, Noctas. Ara sóc el teu papa i t'estiro les orelles. Sóc el teu ítem-papa-a-internet, i te les estiraré. I ja et pots imaginar el que et diré.
Et diré que quedes com el cul quan t'agafen aquests atacs d'histèria, que l'únic que demostren és que no entens res d'aquest gran joc de mentides que és Internet, i els blocs, i tota la mandanga. Si jugues, juga bé, amb totes les conseqüències i amb totes les misèries d'aquest reglament no escrit.
Et diré que quedes com el cul quan adules i llepes les Grans Patums que tan sovint et menystenen, fascinat com estàs pel seu suposat talent. No t'equivoquis, Noctas: el talent, quan està al servei de la demagògia, no és més que verí, i hi ha gent que aquest verí se l'empassa sense pensar.
Perquè a veure: quin dels dos Noctas és el que no sap viure sense la llepada sistemàtica? Perquè vens tan barat el teu fuel? Perquè fins i tot el regales perquè cremi en carburadors tarats?
A aquest vigilant li agrada el Noctas quan és el Noctas, no el pallasset que sembla que només vol agradar, al preu que sigui.
A aquest vigilant no li agrada el Noctas que s'enlluerna, que imita. Un que vigila considera que el Noctas, de tot això, no en té cap necessitat.
Però les "necessitats", i amb això acabo, són coses que cadascú se les sap.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: variable
divendres, 13 de novembre del 2009
Fitxa 7: Maria Vila
D'això fa deu dies. Cap a les dotze del matí sona el timbre. És el Boris, tot excitat, que ve a ensenyar-me la seva darrera adquisició: un vell kalaixnikov, segons diu, autèntic. M'explica que se l'ha comprat en una botiga del carrer Ferran, no fa ni una hora. Li preparo un cafè amb llet, i em demana si pot utilitzar la meva taula, perquè vol desmontar-lo, repassar-lo i netejar-lo. Em demana un setrill d'oli i un drap, i es posa a fer feina. Jo obro el meu portàtil Toshiba, i començo els meus seguiments habituals.
Al cap d'una estona, començo a sentir clac-clac...-clac. Miro el Boris, que no sembla content.
-S'encalla -em diu.
-Deu ser una imitació paquistanesa, home, ja t'han fotut el pèl.
Protesta, i m'ensenya el número de sèrie gravat a la càmera, al costat de la inscripció CCCP AK-47. Li dic que l'imitador ho pot haver gravat perquè sembli autèntic, però em diu que no. El deixo estar, i segueixo fent la meva feina. Llavors, el Boris diu:
-Sembla mentida com el temps pot espatllar algunes joies.
I llavors jo penso: Maria Vila.
Quan aquesta nena va començar a escriure, m'agradava. Era sensible, introspectiva. T'explicava les coses a mitges, però te les feia entendre en tota la seva completud. Fins i tot hi havia moments que, parlant de les seves coses, semblava que etigués parlant de les meves. D'això potser en fa un parell d'anys.
Però la joia, amb el pas del temps, s'ha espatllat. Me l'han espatllat els talibans de la secta. Me li han abduit la frescor, li han segrestat l'ànima, i ara és un tristíssim ítem repetidor de La Veu del Seu Amo.
-Maria: vivim en un món de bons i dolents -diu el Gran Abductor. I la Maria, amb uns ulls que semblen un decorat de La Dimensió Desconeguda, repeteix:
-Vi-vim-en-un-món-de-bons-i-do-lents...
-Molt bé, Maria. Vivim en un món de bons i dolents, i els bons som nosaltres.
-I-els-bons-som-no-sal-tres...
-I la guerra la guanyarem.
-I-la-guer-ra-la-gua-nya-rem...
Molt bé, Maria. I ara ho escrius sempre que puguis, allà on puguis, amanit amb unes gotetes de sentimentalisme amb aroma de llessamí.
I ja tenim la Maria repetint per enèssima vegada el discurs simplista i superficial del nacional-victimisme, a Talibània i al País de les Llumeneres matinals. Una llàstima. Una altra que ha sucumbit. És normal. L'han abduit i se sent en deute amb la secta.
També és curiosa l'aportació de la Maria Vila a la teologia naïf que de vegades es practica per la Secta. Algun cop ens ha obsequiat amb articles de lloança a Déu a dalt del Cel, tot donant per fet que aquest ésser cel·lestial ens cuida a tots des de les alçades, sense ni tan sols preocupar-se de fonamentar una mica aquesta suposició. Aquest espia és radicalment ateu, però mai se li acudiria donar per fet que allà dalt no hi ha res més que no sigui pols d'estrelles, perquè ni ho sap ni té manera de saber-ho ni de demostrar-ho. Per això, en aquesta qüestió, prefereix callar la boca i no pujar-hi massa de peus. I per això aquest espia demana a certs teòlegs-en-sabatilles-d'estar-per-casa que, si no són capaços d'oferir una certa càrrega argumentativa i una mica de rigor mental, que almenys deixin clar d'entrada que el que ens explicaran serà equiparable a un conte de la vora del foc.
Maria, Ítem-Maria, ets joveneta, i és cert que la joventut és, segons com, una malaltia de llarga curació, però també és cert que la joventut és el tresor de les potencialitats futures. Maria, ja sé que a la Secta menges calent, i tot és net, ordenat i senzill. Però no t'aniria malament alguna excursió pels Altres Límits. Un cap de setmana al món real, on els bons i els dolents es confonen i has de saber conviure amb tots i cadascun d'ells. Jo et dic que hi ha mons que hauries de conèixer per tu mateixa, sense conformar-te a conèixer'ls pels llibres de Doctrina.
Maria, joia espatllada que segur que es tornarà a polir, que avui necessita que Bruce Springsteen li beneeixi les obres que fa, però que potser demà s'agafarà fort de la mà d'un Lou Reed que la portàrà a fer un tomb. Maria: "Take a walk on the wild side".
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
Al cap d'una estona, començo a sentir clac-clac...-clac. Miro el Boris, que no sembla content.
-S'encalla -em diu.
-Deu ser una imitació paquistanesa, home, ja t'han fotut el pèl.
Protesta, i m'ensenya el número de sèrie gravat a la càmera, al costat de la inscripció CCCP AK-47. Li dic que l'imitador ho pot haver gravat perquè sembli autèntic, però em diu que no. El deixo estar, i segueixo fent la meva feina. Llavors, el Boris diu:
-Sembla mentida com el temps pot espatllar algunes joies.
I llavors jo penso: Maria Vila.
Quan aquesta nena va començar a escriure, m'agradava. Era sensible, introspectiva. T'explicava les coses a mitges, però te les feia entendre en tota la seva completud. Fins i tot hi havia moments que, parlant de les seves coses, semblava que etigués parlant de les meves. D'això potser en fa un parell d'anys.
Però la joia, amb el pas del temps, s'ha espatllat. Me l'han espatllat els talibans de la secta. Me li han abduit la frescor, li han segrestat l'ànima, i ara és un tristíssim ítem repetidor de La Veu del Seu Amo.
-Maria: vivim en un món de bons i dolents -diu el Gran Abductor. I la Maria, amb uns ulls que semblen un decorat de La Dimensió Desconeguda, repeteix:
-Vi-vim-en-un-món-de-bons-i-do-lents...
-Molt bé, Maria. Vivim en un món de bons i dolents, i els bons som nosaltres.
-I-els-bons-som-no-sal-tres...
-I la guerra la guanyarem.
-I-la-guer-ra-la-gua-nya-rem...
Molt bé, Maria. I ara ho escrius sempre que puguis, allà on puguis, amanit amb unes gotetes de sentimentalisme amb aroma de llessamí.
I ja tenim la Maria repetint per enèssima vegada el discurs simplista i superficial del nacional-victimisme, a Talibània i al País de les Llumeneres matinals. Una llàstima. Una altra que ha sucumbit. És normal. L'han abduit i se sent en deute amb la secta.
També és curiosa l'aportació de la Maria Vila a la teologia naïf que de vegades es practica per la Secta. Algun cop ens ha obsequiat amb articles de lloança a Déu a dalt del Cel, tot donant per fet que aquest ésser cel·lestial ens cuida a tots des de les alçades, sense ni tan sols preocupar-se de fonamentar una mica aquesta suposició. Aquest espia és radicalment ateu, però mai se li acudiria donar per fet que allà dalt no hi ha res més que no sigui pols d'estrelles, perquè ni ho sap ni té manera de saber-ho ni de demostrar-ho. Per això, en aquesta qüestió, prefereix callar la boca i no pujar-hi massa de peus. I per això aquest espia demana a certs teòlegs-en-sabatilles-d'estar-per-casa que, si no són capaços d'oferir una certa càrrega argumentativa i una mica de rigor mental, que almenys deixin clar d'entrada que el que ens explicaran serà equiparable a un conte de la vora del foc.
Maria, Ítem-Maria, ets joveneta, i és cert que la joventut és, segons com, una malaltia de llarga curació, però també és cert que la joventut és el tresor de les potencialitats futures. Maria, ja sé que a la Secta menges calent, i tot és net, ordenat i senzill. Però no t'aniria malament alguna excursió pels Altres Límits. Un cap de setmana al món real, on els bons i els dolents es confonen i has de saber conviure amb tots i cadascun d'ells. Jo et dic que hi ha mons que hauries de conèixer per tu mateixa, sense conformar-te a conèixer'ls pels llibres de Doctrina.
Maria, joia espatllada que segur que es tornarà a polir, que avui necessita que Bruce Springsteen li beneeixi les obres que fa, però que potser demà s'agafarà fort de la mà d'un Lou Reed que la portàrà a fer un tomb. Maria: "Take a walk on the wild side".
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
dimecres, 11 de novembre del 2009
Fitxa 6: Reflexions en català
M'havia proposat de fer un seguiment individualitzat dels dos elements de l'ítem Reflexions en català (un tal Marc i una tal Josefina) però al final no ha pogut ser."U.Q.V. Security" no té, ara mateix, prous efectius disponibles, ja que els meus col·laboradors externs Boris (un ex-STASI) i Jacob (un adorable jubilat vallesà) estan més per les seves dèries personals que per la feina de fitxar fauna virtual. Boris sempre diu que ell el que vol son feines sobre el terreny, i que això de vigilar ítems d'internet no té massa sentit, per la intranscendència del fenomen. Jacob, per la seva banda, diu que ja està cansat de sentir remenar les velles cançonetes ideològiques de sempre, i que quan hi hagi alguna cosa rellevant ja m'ho farà saber.
Així que aquest espia farà la fitxa dels dos elements com si fossin un de sol. Com si fossin clons. De fet, passarien per clons. De fet, crec que ho són. De fet, el percentatge d'ítems-clons a la catosfera és impressionantment alt. En fi, és el que hi ha. Anem, doncs, al gra.
L'ítem Reflexions en català possiblement sigui dels qui menys adeptes nous guanyi per a la causa independentista. Tan crispat, ell. Tan bel·licós. Tan nerviós, tan obsessiu, amb aquesta fixació per la lluita, pel combat... uffffff. Sí, ja sé que a ell Espanya li pren el pa de la boca, que li amarga l'existència, que li impedeix fer la seva vida com a ell li donaria la gana de fer-la... Ja sé que avui per avui no pot anar a sopar al Via Veneto (ai, no voldria semblar un ressentit) per culpa de l'Espanya que el roba. Tot això ja ho sé, i que per això està tan furiós. Però malgrat tot això, el Senyor Reflexions necessita imperiosament ser més simpàtic.
Si el nostre ítem d'avui reflexionés-en-català un moment potser s'adonaria que només amb els vots de la colleta de furibunds Reagrupats els números no li surten, que necessita convèncer més penya, molta, molta, molta més, i que molta d'aquesta penya no vol tenir un anfitrió tan mossegaire i tan avinagrat i tan exaltat.
Sigui simpàtic, home, guanyi clientela! Pensi que quan baixin de les Valls, encara que ara els sembli que són molts (i que són els amos de la xarxa), a mesura que s'acostin al pla se'ls veurà petitets, difuminadets, poqueta cosa... i ja no els dic res de quan arribin a Ciutat... allà potser faran un volum similar al dels Ciudadanos, però de l'altre cantó.
Reflexioni-en-català, i pensi com pot guanyar clientela, que els seus ja els té convençuts. Jo què sé, fins i tot jo mateix podria reagrupar-me. Però ara per ara, quan llegeixo el seu banner, aquell tan coquetó que diu "I tu, ja t'has reagrupat"? l'efecte que em fa em recorda el so d'un borinot que fa dos segons de soroll i després passa de llarg.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: constant
Així que aquest espia farà la fitxa dels dos elements com si fossin un de sol. Com si fossin clons. De fet, passarien per clons. De fet, crec que ho són. De fet, el percentatge d'ítems-clons a la catosfera és impressionantment alt. En fi, és el que hi ha. Anem, doncs, al gra.
L'ítem Reflexions en català possiblement sigui dels qui menys adeptes nous guanyi per a la causa independentista. Tan crispat, ell. Tan bel·licós. Tan nerviós, tan obsessiu, amb aquesta fixació per la lluita, pel combat... uffffff. Sí, ja sé que a ell Espanya li pren el pa de la boca, que li amarga l'existència, que li impedeix fer la seva vida com a ell li donaria la gana de fer-la... Ja sé que avui per avui no pot anar a sopar al Via Veneto (ai, no voldria semblar un ressentit) per culpa de l'Espanya que el roba. Tot això ja ho sé, i que per això està tan furiós. Però malgrat tot això, el Senyor Reflexions necessita imperiosament ser més simpàtic.
Si el nostre ítem d'avui reflexionés-en-català un moment potser s'adonaria que només amb els vots de la colleta de furibunds Reagrupats els números no li surten, que necessita convèncer més penya, molta, molta, molta més, i que molta d'aquesta penya no vol tenir un anfitrió tan mossegaire i tan avinagrat i tan exaltat.
Sigui simpàtic, home, guanyi clientela! Pensi que quan baixin de les Valls, encara que ara els sembli que són molts (i que són els amos de la xarxa), a mesura que s'acostin al pla se'ls veurà petitets, difuminadets, poqueta cosa... i ja no els dic res de quan arribin a Ciutat... allà potser faran un volum similar al dels Ciudadanos, però de l'altre cantó.
Reflexioni-en-català, i pensi com pot guanyar clientela, que els seus ja els té convençuts. Jo què sé, fins i tot jo mateix podria reagrupar-me. Però ara per ara, quan llegeixo el seu banner, aquell tan coquetó que diu "I tu, ja t'has reagrupat"? l'efecte que em fa em recorda el so d'un borinot que fa dos segons de soroll i després passa de llarg.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: constant
Fitxa 5: Dessmond
A l'ítem Dessmond li parlaré en segona persona i de vostè.
Però haurà de permetre'm, Ítem Dessmond, que abans d'ocupar-me de vostè disserti una mica sobre una qüestió general: la independència i els independentistes.
Els independentistes porten més de dues dècades tenint clara una cosa: cada cop que el sol es pon, la independència és més a prop.
Quan va començar a governar, CiU ens va fer carreteres i una tele, i ens va situar rera la retina un fons de pantalla permanent on hi havia dibuixat un país virtual; conclusió per als independentistes: la independència començava a estar més a prop. CiU anava a Madrid a pescar. Se'n va fer un tip, de tirar la xarxa, i de tornar sempre a casa amb un o altre peix, de les dimensions d'un bon lluç o d'un modestíssim xanguet, però tant se valia, un peix era un peix: el mític "peix al cove". Al peix li miràvem la cara, aquest obria la boqueta i exclamava: "la independència és més a prop!". I així anaren passant els anys, tants com més de vint.
Però arribà el Tripartit, i el país es va començar a ensorrar, a fer aigües per proa, popa, bavor i estribord. De totes maneres, en plena fase d'ensulsiada (ensorrada, pels fills de la LOGSE) Maragalls i Masos es van arremangar fort, i de les seves habilitats polítiques en van saber treure un Estatut-punt-2. Conclusió: la independència estava més a prop. Però avui aquell estatut és decoració taxidèrmica... i el tenim encantat als llimbs.
Llavors, arribà l'Espanyol Montilla, i el desastre s'aguditzà. Fa set anys que el país s'ensorra, però ara ja tan sols li queden dies, hores. Maleïts montilles i ERCs traidors, botiflers, i apoltronats, oi que sí? El tripartit és inaguantable, és el desastre majúscul, Catalunya desapareix i ells encara riuen. No es pot aguantar més: la independència truca a la porta. Només cal obrir-la. A què esperem?
A sobre, hi ha crisi i hi ha corrupció. Sí, sí: Crisi i Corrupció. I quí en té la culpa? Obviament, la culpa la té Espanya. És espanya, estúpids! La gent, senyors, ja ho està començant a veure. La independència és aquí mateix, a tocar.
Per tot plegat, què esprem per expressar-nos a les urnes? Anem a votar, doncs. Anem a votar i a donar un cop de puny sobre la taula. Tots cap a Arenys, que ja tocava. Si no ets major d'edat tant se val, també podràs votar. Resultat espectacular! I a sobre La Falange se'n torna a casa, ben fotuda i amb un bon cop de roc a la vidriera de l'autocar. Que n'aprenguin! Hi ha un abans i un després d'Arenys. No som independents, però com si ja ho fóssim.
Tingui paciència, ítem Dessmond. Si ha aguantat fins aquí, pot aguantar una mica més.
Però sobretot (i ara ve el factor definitiu), com que els independentistes estan fent molt de soroll a Internet, com que a la catosfera els blocs sobiranistes guanyen per golejada, i sobretot, com que ja hem vist la llum salvadora en les barbes del Profeta de les Valls, la independència està assegurada.
Fi de la dissertació.
Senyor Dessmond: després de seguir-lo i espiar-lo força de prop, la primera evidència és que vostè és dels que sent els colors. I a més, vostè és dels que sua la samarreta. Vostè és dels qui més fa bullir l'olla de l'esperança. Vostè és una màquina de generar joc dins del Gran Debat. Vostè és el Xavi dels ítems sobiranistes (per això el tracto de Senyor (encara que a vostè no l'imagino, com al migcampista de Terrassa, cridant "Viva España" des de dalt d'un balcó).
Vostè no és un pela-canyes, ni un indocumentat. Vostè s'ha treballat la tàctica, hi té fe i l'aplica amb perseverança i suc de cervell. No sé si li servirà per guanyar el partit, però segur que, al final, podrem dir que l'haurà jugat amb honor. No tracta els seus rivals com a enemics, encara que pensi que ho són. Sap veure les coses des de la trinxera del davant, i a mi m'ho ha demostrat.
Senyor Dessmond: als independentistes els porten escalfant la bragueta des de fa molts anys: CiU off the record; el PI del sis-ales, la Rahola i el Fèlix Bitllet; la Super-ERC de les mans netes. Els comprenc: és fotut estar tota la nit ballant amb la Tia Bona i que, a l'hora de tancar la discoteca, la busquis i ja no hi sigui. Per això, (i no sé si és a vostè a qui li haig dedir, però per si de cas li ho dic) assegurin-se tots els independentistes que el Profeta de les Valls no vagi del mateix pal. Vostè ja no és un passarell, així que vostè veurà. Entretant, no perdi mai les formes. Si el tornen a rebregar a Talibània, amb aquell mal gust, faci com aquella vegada, sigui elegant. I faci com sempre: no subestimi la intel·ligència del rival, per més que el detesti. No s'encomani del mal tarannà ni d'algunes de les Grans Patums ni d'alguns dels energumens que juguen el partit en el seu mateix equip.
A l'Àgora de les Grans Il·lusions, si jo fos aquell Protàgoras, m'agradaria que vostè seguís sent aquell Sòcrates. I el poso de Sòcretes perquè sé que la Veritat de les Veritat, per vostè és inqüestionable. Si no, no hi creuria.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa.
Perillositat: inexistent.
Risibilitat: inexistent.
Però haurà de permetre'm, Ítem Dessmond, que abans d'ocupar-me de vostè disserti una mica sobre una qüestió general: la independència i els independentistes.
Els independentistes porten més de dues dècades tenint clara una cosa: cada cop que el sol es pon, la independència és més a prop.
Quan va començar a governar, CiU ens va fer carreteres i una tele, i ens va situar rera la retina un fons de pantalla permanent on hi havia dibuixat un país virtual; conclusió per als independentistes: la independència començava a estar més a prop. CiU anava a Madrid a pescar. Se'n va fer un tip, de tirar la xarxa, i de tornar sempre a casa amb un o altre peix, de les dimensions d'un bon lluç o d'un modestíssim xanguet, però tant se valia, un peix era un peix: el mític "peix al cove". Al peix li miràvem la cara, aquest obria la boqueta i exclamava: "la independència és més a prop!". I així anaren passant els anys, tants com més de vint.
Però arribà el Tripartit, i el país es va començar a ensorrar, a fer aigües per proa, popa, bavor i estribord. De totes maneres, en plena fase d'ensulsiada (ensorrada, pels fills de la LOGSE) Maragalls i Masos es van arremangar fort, i de les seves habilitats polítiques en van saber treure un Estatut-punt-2. Conclusió: la independència estava més a prop. Però avui aquell estatut és decoració taxidèrmica... i el tenim encantat als llimbs.
Llavors, arribà l'Espanyol Montilla, i el desastre s'aguditzà. Fa set anys que el país s'ensorra, però ara ja tan sols li queden dies, hores. Maleïts montilles i ERCs traidors, botiflers, i apoltronats, oi que sí? El tripartit és inaguantable, és el desastre majúscul, Catalunya desapareix i ells encara riuen. No es pot aguantar més: la independència truca a la porta. Només cal obrir-la. A què esperem?
A sobre, hi ha crisi i hi ha corrupció. Sí, sí: Crisi i Corrupció. I quí en té la culpa? Obviament, la culpa la té Espanya. És espanya, estúpids! La gent, senyors, ja ho està començant a veure. La independència és aquí mateix, a tocar.
Per tot plegat, què esprem per expressar-nos a les urnes? Anem a votar, doncs. Anem a votar i a donar un cop de puny sobre la taula. Tots cap a Arenys, que ja tocava. Si no ets major d'edat tant se val, també podràs votar. Resultat espectacular! I a sobre La Falange se'n torna a casa, ben fotuda i amb un bon cop de roc a la vidriera de l'autocar. Que n'aprenguin! Hi ha un abans i un després d'Arenys. No som independents, però com si ja ho fóssim.
Tingui paciència, ítem Dessmond. Si ha aguantat fins aquí, pot aguantar una mica més.
Però sobretot (i ara ve el factor definitiu), com que els independentistes estan fent molt de soroll a Internet, com que a la catosfera els blocs sobiranistes guanyen per golejada, i sobretot, com que ja hem vist la llum salvadora en les barbes del Profeta de les Valls, la independència està assegurada.
Fi de la dissertació.
Senyor Dessmond: després de seguir-lo i espiar-lo força de prop, la primera evidència és que vostè és dels que sent els colors. I a més, vostè és dels que sua la samarreta. Vostè és dels qui més fa bullir l'olla de l'esperança. Vostè és una màquina de generar joc dins del Gran Debat. Vostè és el Xavi dels ítems sobiranistes (per això el tracto de Senyor (encara que a vostè no l'imagino, com al migcampista de Terrassa, cridant "Viva España" des de dalt d'un balcó).
Vostè no és un pela-canyes, ni un indocumentat. Vostè s'ha treballat la tàctica, hi té fe i l'aplica amb perseverança i suc de cervell. No sé si li servirà per guanyar el partit, però segur que, al final, podrem dir que l'haurà jugat amb honor. No tracta els seus rivals com a enemics, encara que pensi que ho són. Sap veure les coses des de la trinxera del davant, i a mi m'ho ha demostrat.
Senyor Dessmond: als independentistes els porten escalfant la bragueta des de fa molts anys: CiU off the record; el PI del sis-ales, la Rahola i el Fèlix Bitllet; la Super-ERC de les mans netes. Els comprenc: és fotut estar tota la nit ballant amb la Tia Bona i que, a l'hora de tancar la discoteca, la busquis i ja no hi sigui. Per això, (i no sé si és a vostè a qui li haig dedir, però per si de cas li ho dic) assegurin-se tots els independentistes que el Profeta de les Valls no vagi del mateix pal. Vostè ja no és un passarell, així que vostè veurà. Entretant, no perdi mai les formes. Si el tornen a rebregar a Talibània, amb aquell mal gust, faci com aquella vegada, sigui elegant. I faci com sempre: no subestimi la intel·ligència del rival, per més que el detesti. No s'encomani del mal tarannà ni d'algunes de les Grans Patums ni d'alguns dels energumens que juguen el partit en el seu mateix equip.
A l'Àgora de les Grans Il·lusions, si jo fos aquell Protàgoras, m'agradaria que vostè seguís sent aquell Sòcrates. I el poso de Sòcretes perquè sé que la Veritat de les Veritat, per vostè és inqüestionable. Si no, no hi creuria.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa.
Perillositat: inexistent.
Risibilitat: inexistent.
diumenge, 8 de novembre del 2009
Fitxa 4: Enric Vila
"Sostenella y no enmendalla". O sigui: quan has fet un disbarat, per gros que sigui, mantén la teva postura peti qui peti. No facis cas dels consells, ni del sentit comú, ni de res. Endavant. Ensorra't, si cal, però no baixis mai del burro.
Sembla que aquest és un tret distintiu del caràcter secular espanyol, puix que en llengua espanyola fou encunyada la dita. Doncs bé: si és propi d'espanyols el "Sostenella y no enmendalla", heus aquí la conclusió espectacular: l'ítem Enric Vila (Vileta Menja-Sagarres) és espanyol. Ell sosté. I sosté, i sosté. Mai no esmena. Abans preferiria immolar-se, morir amb el cap ben alt, al capdamunt de la seva nau que crema. Com un heroi. El-seu-propi-heroi Enric Vila.
La quantitat de despropòsits intel·lectuals que aquest ítem és capaç de generar és directament proporcional al convenciment que té de la seva rotunda superioritat nacional, moral, mental. Quan patina estrepitosament enmig de les seves manipulacions històriques (ara resulta que Pla dormia amb l'estel·lada sota el coixí, o que Josep Maria de Sagarra era soci del Club del Mal) no hi ha Déu que el faci entrar en raó. Ell, com si sentís ploure, es justifica amb excuses inversemblants, de nen que encara està intentant demostrar que és més savi que els grans. Com un vulgar espanyol, sosté i no esmena. Al capdavall, si ell ja sap el que es fa, si tot és una tàctica brillant per posar al descobert l'estupidesa general de la morralla que satura la demografia d'aquest país de mesells.
Havent-lo vigilat a consciència, a aquest espia li fa la impressió que Vileta calça del mateix peu problèmàtic que l'altre infeliç, el Colomer (amb-qui-ha-empatat?). Homes agrament dogmàtics, que s'han aferrat a la lògica de la Nació ocupada perquè aquest hipotètic drama és el que els fa viure. De la mística del Bon Soldat en pouen la mica d'inspiració necessària per anar fent. El dia que els tancs se'n tornin a casa, Ebre enllà (els tancs no els veiem però hi són!!), Vileta-menja-Sagarres caurà en una profunda depressió perquè s'haurà acabat el sentit del seu existir. Homes que no riuen. Homes secs de fair play, homes egocèntrics i corsecats pel malhumor. Homes que es prenen a si mateixos amb la seriositat amb què hom mira allò sagrat. El sagrat s'ha encarnat en ells, i la seva infal·libilitat sua per tots els porus de la seva pell, més rasposa que el paper de vidre.
"Sostenella y no enmendalla", Vileta, com un vulgar espanyol. No tornar ni cinc dels calers robats, si mai resultés que els Robin Hoods eren de debò una colla de lladres. Tot per la Pàtria, tu, com diu la funesta inscripció de la paret de la Casa Cuartel.
"Sostenella i no emmendalla", Vileta, i per sopar un bon plat de Sagarres, criuxents i distants, reescalfats a la cuina mental dels grans deliris.
No es pot ser benèvol amb l'ítem Enric Vila (Vileta menja-sagarres). Ja ens és ben igual si escriu bé o no. Mai no es pot ser benèvol amb els qui es complauen fent sentir estúpids els altres. Sí, ja ho sé, seria fàcil acceptar que un malalt és un malalt, que la síndrome de la Fatuïtat del Jo li toca a qui li toca i que no s'hi pot fer res. A sobre, suma-li el mal del Victimisme Paranoide, i el resultat és un cas de desastre personal complexíssim, ben difícil de resoldre.
I no, no donarem per bona cap defensa del Vileta que apel·li a l'obtusitat del envejosos, perquè sincerament, no sé què s'hi pot veure d'envejable en el seu quadre d'insanitat existencial; un quadre que comença a fer-se preocupant quan, vigilant-lo de prop, descobreixes que l'ítem en qüestió ja ha començat a flirtejar amb el discurs de la misogínia. Aquí, aquest vigilant no s'inventa res: està escrit i ben escrit. Quan un home cedeix a les temptacions del discurs misògin, com El-Seu-Propi- Heroi ha fet, és que potser està començant un viatge més perillós que el de la paranoia i el plor constant pel país.
Mala peça al teler, Vileta. Però recorda: des del teu insospitat caràcter d'espanyol recalcitrant, arrogant i insuportable, sempre te'n podràs anar dormir consolant-te amb allò de "ladran, luego cabalgamos", per si el "sostenella y no enmendalla" no t'acaba de fer el pes.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: moderada
Perillositat: relativa
Risibilitat: persistent
Sembla que aquest és un tret distintiu del caràcter secular espanyol, puix que en llengua espanyola fou encunyada la dita. Doncs bé: si és propi d'espanyols el "Sostenella y no enmendalla", heus aquí la conclusió espectacular: l'ítem Enric Vila (Vileta Menja-Sagarres) és espanyol. Ell sosté. I sosté, i sosté. Mai no esmena. Abans preferiria immolar-se, morir amb el cap ben alt, al capdamunt de la seva nau que crema. Com un heroi. El-seu-propi-heroi Enric Vila.
La quantitat de despropòsits intel·lectuals que aquest ítem és capaç de generar és directament proporcional al convenciment que té de la seva rotunda superioritat nacional, moral, mental. Quan patina estrepitosament enmig de les seves manipulacions històriques (ara resulta que Pla dormia amb l'estel·lada sota el coixí, o que Josep Maria de Sagarra era soci del Club del Mal) no hi ha Déu que el faci entrar en raó. Ell, com si sentís ploure, es justifica amb excuses inversemblants, de nen que encara està intentant demostrar que és més savi que els grans. Com un vulgar espanyol, sosté i no esmena. Al capdavall, si ell ja sap el que es fa, si tot és una tàctica brillant per posar al descobert l'estupidesa general de la morralla que satura la demografia d'aquest país de mesells.
Havent-lo vigilat a consciència, a aquest espia li fa la impressió que Vileta calça del mateix peu problèmàtic que l'altre infeliç, el Colomer (amb-qui-ha-empatat?). Homes agrament dogmàtics, que s'han aferrat a la lògica de la Nació ocupada perquè aquest hipotètic drama és el que els fa viure. De la mística del Bon Soldat en pouen la mica d'inspiració necessària per anar fent. El dia que els tancs se'n tornin a casa, Ebre enllà (els tancs no els veiem però hi són!!), Vileta-menja-Sagarres caurà en una profunda depressió perquè s'haurà acabat el sentit del seu existir. Homes que no riuen. Homes secs de fair play, homes egocèntrics i corsecats pel malhumor. Homes que es prenen a si mateixos amb la seriositat amb què hom mira allò sagrat. El sagrat s'ha encarnat en ells, i la seva infal·libilitat sua per tots els porus de la seva pell, més rasposa que el paper de vidre.
"Sostenella y no enmendalla", Vileta, com un vulgar espanyol. No tornar ni cinc dels calers robats, si mai resultés que els Robin Hoods eren de debò una colla de lladres. Tot per la Pàtria, tu, com diu la funesta inscripció de la paret de la Casa Cuartel.
"Sostenella i no emmendalla", Vileta, i per sopar un bon plat de Sagarres, criuxents i distants, reescalfats a la cuina mental dels grans deliris.
No es pot ser benèvol amb l'ítem Enric Vila (Vileta menja-sagarres). Ja ens és ben igual si escriu bé o no. Mai no es pot ser benèvol amb els qui es complauen fent sentir estúpids els altres. Sí, ja ho sé, seria fàcil acceptar que un malalt és un malalt, que la síndrome de la Fatuïtat del Jo li toca a qui li toca i que no s'hi pot fer res. A sobre, suma-li el mal del Victimisme Paranoide, i el resultat és un cas de desastre personal complexíssim, ben difícil de resoldre.
I no, no donarem per bona cap defensa del Vileta que apel·li a l'obtusitat del envejosos, perquè sincerament, no sé què s'hi pot veure d'envejable en el seu quadre d'insanitat existencial; un quadre que comença a fer-se preocupant quan, vigilant-lo de prop, descobreixes que l'ítem en qüestió ja ha començat a flirtejar amb el discurs de la misogínia. Aquí, aquest vigilant no s'inventa res: està escrit i ben escrit. Quan un home cedeix a les temptacions del discurs misògin, com El-Seu-Propi- Heroi ha fet, és que potser està començant un viatge més perillós que el de la paranoia i el plor constant pel país.
Mala peça al teler, Vileta. Però recorda: des del teu insospitat caràcter d'espanyol recalcitrant, arrogant i insuportable, sempre te'n podràs anar dormir consolant-te amb allò de "ladran, luego cabalgamos", per si el "sostenella y no enmendalla" no t'acaba de fer el pes.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: moderada
Perillositat: relativa
Risibilitat: persistent
dijous, 5 de novembre del 2009
Fitxa 3: Efrem
Fa anys, i per encàrrec del S.E.F., vaig elaborar una sèrie de fitxes d'estudiants universitaris que de birra en birra t'ho cascaven tot. Anys després, em fa gràcia poder-ho tornar a fer, a propòsit de l'ítem Efrem.
Sí, ja ho sé: Efrem és un ítem de perfil baix; es mou molt per la catosfera, produeix una quantitat respectable de textos, però és un ítem de perfil baix; baixet. I és que ja se sap: s'implanten LOGSEs, i amb els anys et surten Efrems. Però no és culpa seva: ell, almenys, n'és conscient i quan cal ho reconeix.
Malgrat ser un producte LOGSE, del nostre filòsof blocaire (oxímoron?) podem dir que escriu amb una ortografia correcta, no es fa gaires embolics amb el subjecte i el predicat, puntua acceptablement, i fins i tot subordina. I el més sensacional: té una naturalesa reflexiva, dóna la impressió que pensa, i coneix i utilitza un nombre suficient de conceptes abstractes. A mi em sembla insòlit, de debò.
Malgrat haber sabut saltar per damunt del pou del fracàs escolar, de totes maneres, l'Efrem no pot negar que és un fill d'aquests temps que corren, amb tota la càrrega negativa que això comporta. Un fill de manual.
Fill del seu temps: t'explica la vida, amb aquell candor de melic del món tan entendridor.
Fill del seu temps: si rep una bona estirada d'orelles, li costa d'acceptarla. Llavors s'enfada, s'enrabia i fa un espectacle; i insulta. Darrera l'angelet també hi viu un dimoni.
Fill del seu temps: si pot, xuleja de viu, de "listillo", exhibeix picaresca com un triomf quan ens explica, tot orgulllós, que no paga el tren i que coneix mètodes per a no ser enxampat. I això ja no ho sé, però m'hi jugaria vint euros que posa els peus damunt del seient del davant quan viatja. I què? Tots ho fan...
Fill del seu temps: pateix una notable desorientació política. No té ideologia: la seva tàctica és l'ambigüitat i la indefinició, sota el pretext de la independència intel·lectual. Per això pot coincidir amb tothom, encaixar amb tothom, no tancar-se cap porta i acontentar tothom amb bones arts i amabilitats de sofista. Però alerta, amic Efrem: ja va dir Plató que voler acontentar tothom és la millor manera de caure en el fracàs.
Fill del seu temps: busca referents amb desesperació. Quan es posa el vestit d'anar a llocs seriosos (blocs seriosos, compte, aquí només estem parlant d'ítems) extrema la seva prudència, tot intentant sempre resultar original i enraonat. Vol agradar. Però el llautó que se li destapa darrera l'orellla és un llautó de cert gust per l'adulació. Moooolt dissimulat, però. No tant descarat com el del Noctas (és que aquell és directament un llepa-culs), però d'un estil que sovint ho recorda.
I, finalment, fill del seu temps: no s'adona que la quantitat d'hores abocades a la xarxa li serviran per a ben poc. Que la xarxa és un món de mentides, ficcions i falsedats, que l'única força que tenen és la de ser compartides per milions i milions d'ítems en igual situació. Que ni t'arregla la vida, ni et forma, i massa sovint et fa creure el que no és, i el que és pitjor: et fa creure't el que no ets (alguna cosa semblant em reservo per a les fitxes que els cauran als del sector sobiranista-bat-blocs-amb-estrella-reagrupats-per-totes-bandes; ui, aquests s'ho prendàn fatal).
No passa res, ítem Efrem. Tots hem sigut i som fills d'algun temps. Estigues content que almenys, en aquests temps tan mediocres, un semi-filòsof com tu pot passar perfectament per un filòsof de cos sencer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
Sí, ja ho sé: Efrem és un ítem de perfil baix; es mou molt per la catosfera, produeix una quantitat respectable de textos, però és un ítem de perfil baix; baixet. I és que ja se sap: s'implanten LOGSEs, i amb els anys et surten Efrems. Però no és culpa seva: ell, almenys, n'és conscient i quan cal ho reconeix.
Malgrat ser un producte LOGSE, del nostre filòsof blocaire (oxímoron?) podem dir que escriu amb una ortografia correcta, no es fa gaires embolics amb el subjecte i el predicat, puntua acceptablement, i fins i tot subordina. I el més sensacional: té una naturalesa reflexiva, dóna la impressió que pensa, i coneix i utilitza un nombre suficient de conceptes abstractes. A mi em sembla insòlit, de debò.
Malgrat haber sabut saltar per damunt del pou del fracàs escolar, de totes maneres, l'Efrem no pot negar que és un fill d'aquests temps que corren, amb tota la càrrega negativa que això comporta. Un fill de manual.
Fill del seu temps: t'explica la vida, amb aquell candor de melic del món tan entendridor.
Fill del seu temps: si rep una bona estirada d'orelles, li costa d'acceptarla. Llavors s'enfada, s'enrabia i fa un espectacle; i insulta. Darrera l'angelet també hi viu un dimoni.
Fill del seu temps: si pot, xuleja de viu, de "listillo", exhibeix picaresca com un triomf quan ens explica, tot orgulllós, que no paga el tren i que coneix mètodes per a no ser enxampat. I això ja no ho sé, però m'hi jugaria vint euros que posa els peus damunt del seient del davant quan viatja. I què? Tots ho fan...
Fill del seu temps: pateix una notable desorientació política. No té ideologia: la seva tàctica és l'ambigüitat i la indefinició, sota el pretext de la independència intel·lectual. Per això pot coincidir amb tothom, encaixar amb tothom, no tancar-se cap porta i acontentar tothom amb bones arts i amabilitats de sofista. Però alerta, amic Efrem: ja va dir Plató que voler acontentar tothom és la millor manera de caure en el fracàs.
Fill del seu temps: busca referents amb desesperació. Quan es posa el vestit d'anar a llocs seriosos (blocs seriosos, compte, aquí només estem parlant d'ítems) extrema la seva prudència, tot intentant sempre resultar original i enraonat. Vol agradar. Però el llautó que se li destapa darrera l'orellla és un llautó de cert gust per l'adulació. Moooolt dissimulat, però. No tant descarat com el del Noctas (és que aquell és directament un llepa-culs), però d'un estil que sovint ho recorda.
I, finalment, fill del seu temps: no s'adona que la quantitat d'hores abocades a la xarxa li serviran per a ben poc. Que la xarxa és un món de mentides, ficcions i falsedats, que l'única força que tenen és la de ser compartides per milions i milions d'ítems en igual situació. Que ni t'arregla la vida, ni et forma, i massa sovint et fa creure el que no és, i el que és pitjor: et fa creure't el que no ets (alguna cosa semblant em reservo per a les fitxes que els cauran als del sector sobiranista-bat-blocs-amb-estrella-reagrupats-per-totes-bandes; ui, aquests s'ho prendàn fatal).
No passa res, ítem Efrem. Tots hem sigut i som fills d'algun temps. Estigues content que almenys, en aquests temps tan mediocres, un semi-filòsof com tu pot passar perfectament per un filòsof de cos sencer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: esporàdica
dimarts, 3 de novembre del 2009
Fitxa 2: Àstrid Bierge
Tothom qui hagi llegit la novel·la de John Le Carré titulada La Casa Rússia potser recordarà una de les frases més repetides en tota l'obra: "espiar és esperar".
Amb l'ítem tardo-adol·lescent anomenat Àstrid Bierge, el vigilador (espia, en el fons) ha esperat i esperat, i al final s'ha produit el que ja intuia que passaria: que el fenomen Bierge, amb el pas del temps, s'aniria desinflant com un sufflé.
Quan va desertar de Talibània i va establir-se pel seu compte alguns vam tenir certes esperances: pensàvem que la noia evolucionaria, acabaria trobant un discurs propi i assolint una certa maduresa literària. En comptes d'això, s'ha enrocat en el sectarisme més descarat. Bravo, periodista.
Però ella no ho sap, que és sectària. Sectarisme és el que fa la xusma periodística sociata, traïdora a la pàtria perseguida i venuda a Espanya i a l'abominable Periódico. Ella no és d'aquesta mena. Ella no ho fa, això. Ella no és sectària. Bé, sí que n'és, però insisteixo que no ho sap, perquè ella, senzillament, defensa els bons; perquè ella se la creu, la moto sostriana que hi ha bons i dolents, i que "ells" són els bons. Aquesta moto se l'ha empassat sencera, i la té avall, ben avall, ben digerida i ben rotada (després d'un àpat copiós, hom rota, ja se sap).
L'ítem Àstrid Bierge és un ítem que no sedueix. I mira que li agradaria... I a mi també m'agradaria que seduís. Però no. No sedueix aquell punt de Pubilleta, aquest subtil airet de pretenciosa, que està convençuda que la seva mel és finíssima i que no pot ser llepada per cap llengua que no sigui de pedigree exacte. Llenguotes mestisses: treieu-vos-ho del cap: l'Àstrid és un plat per a senyors, no per a plebeus.
Us proposo un negoci: compreu l'ítem Àtrid Bierge pel que realment val, i veneu-lo pel que ella es creu val. Negoci rodó; per més que digui les coses que diu quan obre les tapes del seu diari post-púber, i ens explica la seva vida, i les seves cosetes, i se'ns mostra insegura, i perduda, i tristona, i que desitja que uns braços forts i tendres li injectin l'escalforeta d'autoestima que a vegades diu que li manca. Sí, aleshores entendreix, i fa gràcia, i veus que és bona tia, humana... ben diferent, per exemple, de la Bèstia Sanguinària de l'Enric Vila (en endavant, Vileta-menja-Sagarres).
Però no ens despistem, i tornem a la repassada. No ens deixem endur per febleses tontes.
Àstrid Bierge és un boletet nascut i crescut sota l'ombra de l'Arbre Pare. No em refereixo a que sigui una nena-del-papa, que ho és, i se l'estima molt i així és com ha de ser, en aquest món i en qualsevol dels móns possibles. Em refereixo a l'Arbre Pare dels homes notables, dels Patricis forts i grans, heròics i protectors. És per això que aquests dies no ho està passant gaire bé; i treu les urpes, i mossega. No pot ser que li diguin que l'Arbre està corcat. No pot ser. Com aquella nena a qui li diuen que el pare és dolent, i ho nega, i diu que els dolents són els qui diuen que el pare és dolent. Però al final la nena sabrà veure que el papa és un home, un home, senzillament, un home que fa el que fa i que si no ha sabut fer millor l'únic que es pot fer és comprendre-ho. I aquí la nena ja no és nena, ja és dona i una mica més sàvia.
L'ítem Àstrid Bierge és una dona, i de la història de l'Arbre Pare en sabrà treure una bona lliçó. I serà, finalment, ella i només ella. I ja no s'haurà de preocupar per si sedueix o no sedueix, perquè en tindrà prou de saber que aquell dia ens començarà a agradar.
(fi de fitxa)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Amb l'ítem tardo-adol·lescent anomenat Àstrid Bierge, el vigilador (espia, en el fons) ha esperat i esperat, i al final s'ha produit el que ja intuia que passaria: que el fenomen Bierge, amb el pas del temps, s'aniria desinflant com un sufflé.
Quan va desertar de Talibània i va establir-se pel seu compte alguns vam tenir certes esperances: pensàvem que la noia evolucionaria, acabaria trobant un discurs propi i assolint una certa maduresa literària. En comptes d'això, s'ha enrocat en el sectarisme més descarat. Bravo, periodista.
Però ella no ho sap, que és sectària. Sectarisme és el que fa la xusma periodística sociata, traïdora a la pàtria perseguida i venuda a Espanya i a l'abominable Periódico. Ella no és d'aquesta mena. Ella no ho fa, això. Ella no és sectària. Bé, sí que n'és, però insisteixo que no ho sap, perquè ella, senzillament, defensa els bons; perquè ella se la creu, la moto sostriana que hi ha bons i dolents, i que "ells" són els bons. Aquesta moto se l'ha empassat sencera, i la té avall, ben avall, ben digerida i ben rotada (després d'un àpat copiós, hom rota, ja se sap).
L'ítem Àstrid Bierge és un ítem que no sedueix. I mira que li agradaria... I a mi també m'agradaria que seduís. Però no. No sedueix aquell punt de Pubilleta, aquest subtil airet de pretenciosa, que està convençuda que la seva mel és finíssima i que no pot ser llepada per cap llengua que no sigui de pedigree exacte. Llenguotes mestisses: treieu-vos-ho del cap: l'Àstrid és un plat per a senyors, no per a plebeus.
Us proposo un negoci: compreu l'ítem Àtrid Bierge pel que realment val, i veneu-lo pel que ella es creu val. Negoci rodó; per més que digui les coses que diu quan obre les tapes del seu diari post-púber, i ens explica la seva vida, i les seves cosetes, i se'ns mostra insegura, i perduda, i tristona, i que desitja que uns braços forts i tendres li injectin l'escalforeta d'autoestima que a vegades diu que li manca. Sí, aleshores entendreix, i fa gràcia, i veus que és bona tia, humana... ben diferent, per exemple, de la Bèstia Sanguinària de l'Enric Vila (en endavant, Vileta-menja-Sagarres).
Però no ens despistem, i tornem a la repassada. No ens deixem endur per febleses tontes.
Àstrid Bierge és un boletet nascut i crescut sota l'ombra de l'Arbre Pare. No em refereixo a que sigui una nena-del-papa, que ho és, i se l'estima molt i així és com ha de ser, en aquest món i en qualsevol dels móns possibles. Em refereixo a l'Arbre Pare dels homes notables, dels Patricis forts i grans, heròics i protectors. És per això que aquests dies no ho està passant gaire bé; i treu les urpes, i mossega. No pot ser que li diguin que l'Arbre està corcat. No pot ser. Com aquella nena a qui li diuen que el pare és dolent, i ho nega, i diu que els dolents són els qui diuen que el pare és dolent. Però al final la nena sabrà veure que el papa és un home, un home, senzillament, un home que fa el que fa i que si no ha sabut fer millor l'únic que es pot fer és comprendre-ho. I aquí la nena ja no és nena, ja és dona i una mica més sàvia.
L'ítem Àstrid Bierge és una dona, i de la història de l'Arbre Pare en sabrà treure una bona lliçó. I serà, finalment, ella i només ella. I ja no s'haurà de preocupar per si sedueix o no sedueix, perquè en tindrà prou de saber que aquell dia ens començarà a agradar.
(fi de fitxa)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
dilluns, 2 de novembre del 2009
Fitxa1: Miquel Colomer
Entre els redactors d'esports de Catalunya Ràdio es feia servir una expressió, en forma de pregunta, que servia per manifestar estranyesa davant la notorietat d'algú concret en cert moment de l'actualitat. La preguunta era: "I aquest, amb qui ha empatat?".
Aquesta és la pregunta que fa temps que em faig: amb qui ha empatat l'ítem Miquel Colomer? Afincat des de fa anys a la Talibània del Salvador Sostres; afincat també al fabulós país de les llumeneres anomenat El Matí Digital. Amb una certa aura de notorietat escriu, força assiduament, en ambdós temples de la veritat revelada.
Vigilant-lo de prop, el vigilador no triga a descobrir que l'ítem Miquel Colomer és un senyor que pateix molt. Pateix pel Barça; pateix per l'ensenyament secundari; per la llengua; per la urbanitat; per si beu massa, per si té sobrepès; per com de llargues són les hores de la nit, desolat enmig del mar de la solitud i l'oblit. Pateix, i així ens ho fa saber constantment, i no sabem si ens ho explica perquè és un ítem pretenciós o simplement un home ple de desventura.
Fa la impressió que és sensible, i que quan llegeix obres d'entitat i volada -que ho fa- és capaç d'entendre la complexitat de viure en aquest món, de veure les cares ocultes de les coses; els diferents perfils de la veritat. És aleshores quan te'l mires amb una mica de complicitat; quan te'l vols fer una mica teu. Però tots els esforços per ficar-te'l dins del cor es fan miques quan ja hi torna amb els seus deliris metafísico-patriòtics: que si tindrem un exèrcit modern i preparat, que si jo aniré, com fan els suïssos, a fer pràctiques de tir quan em toqui -deure patriòtic-, que si els que no veuen no-sé-què-que-jo-sí-que veig són imbècils, que si són com rates, o són rates directament... És llavors quan dius: Passi-ho-bé, "professor" Colomer.
Són curioses algunes de les seves piruetes intel·lectuals: té un curiós teorema que diu el següent: "que un català se senti espanyol no el desqualifica com a persona: el desqualifica només com a català" (Jo encara hi penso, i de moment no veig la llum). Esmerça molts esforços mentals a establir la impossible mescolança entre l'oli i l'aigua: el que és és, i és impossible que no sigui. Per tant, és impossible que el que és també sigui (la pluralitat de l'ésser, o la seva mutabilitat, doncs, descartades). És el Parmènides de les identitats pàtries.
No suporta, diu, els escriptors catalans que escriuen en castellà. No suporta, per tant, La Vanguardia. No suporta l'articulista Antoni Puigverd. No suporta els espanyols que viuen a Catalunya. No suporta que a les llibreries no hi trobis l'obra completa de Pla. No suporta tantes coses, que a vegades sembla que l'arrel dels seus patiments sigui que no se suporta a ell mateix.
Per tot plegat pateix com un condemnat, com un condemnat a viure en un món que no li agrada. I per tant de patiment, quan escriu, sol ser aspre, agre com la llet vella.
Vellesa i soletat: mala convinació, ítem Miquel Colomer.
(fi de fitxa)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: relativa
Risibilitat: alta
Aquesta és la pregunta que fa temps que em faig: amb qui ha empatat l'ítem Miquel Colomer? Afincat des de fa anys a la Talibània del Salvador Sostres; afincat també al fabulós país de les llumeneres anomenat El Matí Digital. Amb una certa aura de notorietat escriu, força assiduament, en ambdós temples de la veritat revelada.
Vigilant-lo de prop, el vigilador no triga a descobrir que l'ítem Miquel Colomer és un senyor que pateix molt. Pateix pel Barça; pateix per l'ensenyament secundari; per la llengua; per la urbanitat; per si beu massa, per si té sobrepès; per com de llargues són les hores de la nit, desolat enmig del mar de la solitud i l'oblit. Pateix, i així ens ho fa saber constantment, i no sabem si ens ho explica perquè és un ítem pretenciós o simplement un home ple de desventura.
Fa la impressió que és sensible, i que quan llegeix obres d'entitat i volada -que ho fa- és capaç d'entendre la complexitat de viure en aquest món, de veure les cares ocultes de les coses; els diferents perfils de la veritat. És aleshores quan te'l mires amb una mica de complicitat; quan te'l vols fer una mica teu. Però tots els esforços per ficar-te'l dins del cor es fan miques quan ja hi torna amb els seus deliris metafísico-patriòtics: que si tindrem un exèrcit modern i preparat, que si jo aniré, com fan els suïssos, a fer pràctiques de tir quan em toqui -deure patriòtic-, que si els que no veuen no-sé-què-que-jo-sí-que veig són imbècils, que si són com rates, o són rates directament... És llavors quan dius: Passi-ho-bé, "professor" Colomer.
Són curioses algunes de les seves piruetes intel·lectuals: té un curiós teorema que diu el següent: "que un català se senti espanyol no el desqualifica com a persona: el desqualifica només com a català" (Jo encara hi penso, i de moment no veig la llum). Esmerça molts esforços mentals a establir la impossible mescolança entre l'oli i l'aigua: el que és és, i és impossible que no sigui. Per tant, és impossible que el que és també sigui (la pluralitat de l'ésser, o la seva mutabilitat, doncs, descartades). És el Parmènides de les identitats pàtries.
No suporta, diu, els escriptors catalans que escriuen en castellà. No suporta, per tant, La Vanguardia. No suporta l'articulista Antoni Puigverd. No suporta els espanyols que viuen a Catalunya. No suporta que a les llibreries no hi trobis l'obra completa de Pla. No suporta tantes coses, que a vegades sembla que l'arrel dels seus patiments sigui que no se suporta a ell mateix.
Per tot plegat pateix com un condemnat, com un condemnat a viure en un món que no li agrada. I per tant de patiment, quan escriu, sol ser aspre, agre com la llet vella.
Vellesa i soletat: mala convinació, ítem Miquel Colomer.
(fi de fitxa)
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: relativa
Risibilitat: alta
Subscriure's a:
Missatges (Atom)