No sé si saben qui és el tal Adrià Izard, o potser ja el coneixen. És un ítem irrellevant, però al mateix temps significatiu del que et pots trobar per la Catosfera, segurament la galàxia més polititzada dins de l'univers Blogosfèric. Fa temps que el tinc sota vigilància, però no acabava de veure clar si l'havia de fitxar, per culpa d'un dilema moral: és ètic fitxar un ítem de setze anys? Fitxar-lo segurament implicaria haver-li de donar una cruenta rebregada, i ja se sap que avui dia a aquesta gent tan jove els costa molt encaixar que se'ls qüestioni, de seguida s'ensorren, es deprimeixen, es desmotiven o s'encabriten... Això de les fitxes, no és més aviat per a gent adulta, bregada, a qui no els crees cap lesió emocional irreversible si els poses una mica de volta i mitja? És que l'ítem en qüestió només té setze anyets... No sabia què fer, però tenia clar que si una persona em podia ajudar a resoldre el dilema aquest no era altre que en Jacob.
Per cap d'any, al matí, el vaig trucar per felicitar-li l'any nou i de passada consultar-li. Em va dir que donaria un cop d'ull a l'ítem, i que ja em diria la seva opinió.
Aquella mateixa tarda vaig rebre un e-mail d'en Jacob:
Fitxa'l. Fes-li una bona estirada d'orelles. Té setze anys, però si és bo per parlar com parla també és bo perquè li clavin una bona allisada.
Aquí ve, doncs, la fitxa.
L'ítem en qüestió maneja dos blocs: "Bloc Personal d'Adrià Izard" i "Tot està per fer i tot és posible", sota el pseudònim Damià Folk. Ambdós blocs estan integrats al col·lectiu BAT Blogs.
Els BAT Blogs, com la majoria de lectors ja deu saber, són aquells blocs que planten cara al govern tripartit des del camp de batalla internàutic. Són els "Blogs Against Tripartit", o sigui, pels no anglòfons, "blogs contra el Tripartit", i a fe que l'ítem Izard hi està en contra: les seves càrregues contra tot allò que té a veure amb el partit Socialista (versió PSC o versió PSOE) són pura metralla verbal.
El to de l'Izard és sempre agressiu, vociferant. Té un to lleig, categòric i simplista, "a pinyó", com dirien els joves; un to que, lluny de despertar la simpatia de veure un jove amb idees i consciència política, més aviat fa esgarrifar.
A mi em fa molta angúnia quan li llegeixo coses com que el president de la Generalitat "és un estranger". Ja hi som amb les patents de catalanitat, em dic. O quan es mostra contrari a que els llocs de treball que crea l'Estat acabin sent per a immigrants. Prou feines tenim, diu, a contractar espanyols com perquè a sobre les feines se les emportin els immigrants. Aquí tenim un dubte: no sabem si quan empra el terme "espanyol" ho fa en sentit pejoratiu. Pel context no ho sembla, però m'extranya, sent com és un membre dels BAT. Ho mirin vostès mateixos, si volen; no vull córrer el risc que sembli que descontextualitzo quatre frases seves. És dins del context del seus blocs on es veu millor el seu tarannà, però justament a mi és el context global dels blocs d'aquest noi el que em fa més basarda.
El tema de la immigració el té molt preocupat, i en general tot el que té a veure amb el món àrab o magrebí. Acostuma a posar de costat immigració i delinqüència; immigració i degradació. Subratlla el risc que Catalunya ja no sigui Catalunya per culpa dels de fora, i remata la qüestió amb la previsible dita, aquella de: "de fora vingueren que de casa ens tragueren".
Bé, una constatació: amb aquesta actitud, el que sí que aconsegueix l'Izard és que ningú no li pugui penjar la famosa i denigrant etiqueta de "multiculti". No, obviament no és un "multiculti", i almenys en aquest sentit ja deu tenir la simpatia de molts. Ja saben vostès que hi ha una línia de pensament, molt en voga, que considera que qui defensa la multiculturalitat és un curt de gambals, un "progretonto" com diuen altres, o directament un perroflauta pollós. Saben vostès que existeix una mena de macedònia ideològica molt a la page formada per ingredients com ara la cosa pro-israeliana, pro-ianqui, ultraliberal, nacionalista espanyola, nacionalista catalana, independentista, crítica amb l'ecologisme i homofòbica, i que des d'aquesta línia de pensament es considera retardats mentals tots aquests "multicultis" que no defensen les societats de cultura uniforme i l'integracionisme a ultrança. En aquest sentit, doncs, tu tanquil, Izard, que pel que es veu no ets un d'aquests tontos. A ulls de moltes ments preclares i punteres, per aquí vas la mar de bé.
Perquè, lectors meus, L'Izard va bé, no? home, tothom sap que les societats "multicultis" són l'avantsala de la pròpia desaparició. Ara mirem-nos-ho a escala global. Tots els grans imperis han passat, abans d'extingir-se, per una fase de multiculturalitat. Normal, tanta barreja, tanta llengua dispersa, tanta diversitat, tant relativisme... podreixen les bases fundacionals, propicien el debilitament i accceleren la desintegració. Punt i final a l'Imperi, el que sigui.
Aquí, des de Catalunya, la colònia nostrada de l'Imperi Global de l'Occident Contemporani, des del nostre bocinet de la Civilització dels Bons, els benpensants volen retardar al màxim l'arribada d'aquesta fase. No volen accelerar la caiguda de la nostra Civilització McDonalds. Almenys que els últims cops de cua (no sé com dir "coletazos" en català) d'aquest Imperi nostre -perquè això s'acaba, Izard, tingue-ho clar-, volen que siguin dignes i nets de púrria.
Izard, de casa no ens treuran, no pateixis. Però ja et dic jo que la casa ens l'anirem trobant cada cop més canviada, i que aquests són els inevitables signes dels temps; conseqüències previsibles de la història d'Occident. Jo mateix, si tiro la vista vint-i-cinc anys enrera, me n'adono de com ha anat canviant la fesomia del país, i tinc la sensació que aquest procés és imparable. I sospito que en aquestes fases finals dels imperis, la solidesa del conjunt serà molt difícil de mantenir articulada a l'entorn de fonaments identitaris. Però mira, resulta que per a gent com jo aquest fenomen no ha significat cap drama. Potser és que a gent com jo ens falta una capa més de cultura, o entendre-hi més d'economia, o sentir més la pàtria, o la nació... Potser té raó aquell que sempre diu que a Catalunya hi ha molt discurs equivocat i molta misèria moral. Deu ser això. Per això faig fitxes, en comptes de fer rellotges com faria el més tonto entre els llestos de la macedònia neo-con.
I ara entrem en el tema fort:
L'ítem Izard escriu pèssimament. Pès-si-ma-ment. Amb una sintaxi que et descalabra el cervell, amb una ortografia que et destrossa la retina.
Izard, pel que més vulguis, als setze anys una persona ha de saber escriure correctament la seva llengua. Pen nota: correctament. I aquí no val l'excusa de donar la culpa al sistema educatiu sociata: si als teus setze anys escrius com escrius és culpa exclusivament teva. De debò, val la pena que hi esmercis tots els esforços. Escriu bé en català, si et plau, si és que a sobre vols anar de patriota. I esforça't també per escriure correctament en castellà, i "do your best" amb l'anglès... Aprofita les classes de català de quart d'ESO, que et fa molta falta.
Lectors, sàpiguen que més d'un cop li he suggerit que aprengui ortografia, que li farà més profit que tot això dels blocs. Però ell m'ha esborrat els comentaris i ha tirat pel dret, ha seguit destrossant la llengua com no s'ho pot permetre cap Insigne Patriota del cercle que ja hem esmentat. I per cert, cap dels seus col·legues del Sistema BAT li ha fet cap comentari en aquest sentit. Ei, Fúria, Réflex, Gànguil, tutoritzeu una mica l'Izard, va, com a bons germans grans que segur que sou.
I res, anem acabant. Jo, a l'Izard, me'l voldria mirar amb afecte, però no puc. Perquè els setze anys no me'ls imagino com una època d'enrocar-se tan antipàticament i tan matusserament; més aviat me'ls imagino com una època d'esponjar el cervell, d'enamorar-te de tot i aconformar-te amb poc, de fascinar-te per la riquíssima policromia humana i d'abraçar ideals una mica més romàntics, que després un ja té temps de desencantar-se de les utopies.
Ítem Izard, jo ja sé que estimes el teu país, i que veus coses que et generen inquietud, i temor, i que voldries que el futur no presentés tants interrogants. Però no et preocupis, assumeix que t'ha tocat viure una època d'incertesa -tots els finals d'etapa ho són- però que és entre tots que ho hem de fer tot. Alguna cosa semblant deia CiU fa uns anys, tu no ho recordaràs perquè encara no havies nascut.
Potser una bona recepta per a paliar el dolor seria enamorar-te d'alguna Leslie Joyceline, o Vanessa Priscila, com les amigues de la Tània que vaig conèixer la nit de fi d'any; menudes, moníssimes, amb aquella cadença dolcíssima quan et parlen. Bé, potser són massa grans per a tu, però segur que tenen germanes petites, més de la teva edat. Que la vida es veu molt diferent quan et veus, petitet, reflectit dins d'uns ulls negres que brillen com l'atzabetja només per a tu.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: relativa
Humor: inexistent
dimecres, 6 de gener del 2010
diumenge, 3 de gener del 2010
Fitxa 26: Federico Jiménez Losantos
Federico Jiménez Losantos té bloc. Per tant és ítem. Per tant és espiable. Tot ítem que corri per la xarxa, sempre i quan ens pugui entendre en la llengua en què fitxem, és susceptible de ser fitxat. Jiménez Losantos entén el català, ergo Jiménez Losantos és fitxable. I l'hem fitxat, en aquesta segona incursió que fem més enllà dels límits de la Catosfera.
El seu bloc es diu "El blog de Federico". Amb el títol no s'hi ha matat gaire, francament. Tot són gustos, però a mi no m'agrada. El trobo poc intel·lectual, massa d'estar per casa. "El blog de Federico". Com si tothom hagués de saber qui és el tal "Federico", com si al món només hi hagués un Federico. Només per comparar, quan el seu company a El Mundo, Gabriel Albiac, va tenir un bloc (ara ha deixat de ser ítem) el va batejar "Bitácora de Lucrecio". Això ja sona més arreglat, amb més volada, més evocatiu. Més clàssic, més culte. En canvi, "El bloc de Federico..."
De totes maneres l'hem anat espiant, amb una il·lusòria esperança, que no era altra que trobar-hi alguna cosa nova o interessant, diferent del que ens té acostumats... però no; el que hi acabes trobant són els mateixos temes de sempre, els mateixos que ja sortien quan li llegia les columnes a El Mundo, o sigui, la dictadura linguística a Catalunya, les guerres entre plataformes informatives, la llibertat d'expressió, i entre tots aquests temes el tema estrella: la desaparició d'Espanya. Sí senyors: tant és llegir-li la columna, com escoltar-lo per ràdio, com consumir-lo en format ítem: al bloc del Federico, la mateixa matraca insistent de la desaparició d'Espanya.
Dedueixo, vist el que diu i vist el que es veu, que aquest ítem, precisament, no està gaire bé de la vista. Li recomano, doncs, el meu òptic, un senyor molt amable que té l'òptica al carrer Feliu i Codina de Barcelona, al costat del Bar Mifer, molt bon professional, gens pesseter, i l'hi recomano perquè, com dic, Losantos no hi veu bé. Losantos no percep la realitat correctament.
Aquest ítem no se n'adona que veu morta una cosa que està ben viva. O potser és que té visions premonitòries i les confón amb la realitat. En qualsevol cas, té una disfunció perceptiva important. Ha escrit recentment que Espanya és un mort que s'ha mort dret, i que a sobre li volen fer pagar l'enterrament. I en respnsabiilitza Zapatero, Rajoy i Joan Carles de Borbó; quasi res: en responsabilitza justament aquells qui, a criteri de molts de per aquí, són els màxims responsables de l'enutjosa i asfixiant presència d'Espanya a les seves vides. Tot són percepcions, naturalment, però jo crec que Espanya ni està morta ni té el traç d'estar-ne. Posant-me el màxim de tremendista jo diria que com a molt Espanya té una mala salut de ferro, com se sol dir.
Losantos diu que els símptomes de la moribunditat d'Espanya ja els va detectar el 1979. Fa, per tant, que Espanya s'està morint... trenta anys! Trenta anys fa que l'ítem Losantos fa la crònica de la mort d'Espanya. Trenta anys no són prous perquè un moribund s'acabi de morir del tot, amb calma i tranquilitat? Algú pot creure que una cosa que fa trenta anys que s'està morint no estaria avui ja ben morta i enterrada? O veu visions o potser no té cap altre discurs que aquest per anar fent bullir la seva olleta periodístico-demagògica.
La darrera vegada que vaig tenir la opurtunitat de trepitjar una bona extensió d'Espanya va ser el juny del 2008, quan un tema d'espionatge industrial em va dur en primera etapa fins a Getafe, i de cap manera vaig tenir la sensació d'estar passejant per damunt d'un mort. Va ser quan la selecció espanyola de futbol va guanyar l'Eurocopa, i tot Getafe era un magma bullint de samarretes vermelles i banderes que celebraven el triomf de La Roja. Vaig veure un Getafe compacte, bonic, ordenat, gens esquerdat, peatonal, benestant. La segona fase del seguiment em va portar fins a la província de Huelva, on tampoc vaig detectar cap símptoma de debilitat hispànica. De tornada a Catalunya vaig seguir veient banderes espanyoles onejant als ajuntaments, a Capitania, a Correus; en Jacob seguia cobrant la pensió de la Seguretat Social espanyola; em vaig renovar el DNI i me'l van fer de nacionalitat Espanyola... i d'ença d'aleshores no tinc la impressió que Espanya s'hagi debilitat tant com per dir, avui, que ja és a l'altre barri dormint el son etern a la falda de creador.
A què ve, doncs, tanta monserga amb la desaparició d'Espanya? Quina idea d'Espanya té aquest senyor al cap, que quan mira la realitat la veu tan diferent que no la pot reconèixer, que la veu trencada per totes bandes? Quin és el seu drama? Unes ulleres que no ha trobat moment d'anar-se a fer?
L'altre gran tema, el de la dictadura lingúística i la persecució del castellà: Se'n recorda algú d'aquell advocat que es deia Esteban Gómez Rovira? (per cert, fa la mateixa cara que el Federico, si s'hi fixen). Esmento aquest senyor perquè una de les seves especialitats era agafar la llei i treure-li el màxim de suc per defensar els seus drets lingüístics de ciutadà que no volia veure discriminada la seva llengua -la castellana. El senyor Gómez Rovira fins i tot va denunciar un surtidor de gasolina perquè només li parlava en català. Tot indignat va córrer fins els jutjats, a denunciar la maquinota maleducada i insolent; que les maquinotes et parlin només en català és in-to-le-ra-ble. Imaginin-s'ho: vostès despengen la mànega del surtidor, i aquest els etziba: "Ha escollit vostè gasolina súper"; clar, et quedes desconcertat perquè no entens res del que t'estan dient. Ara, si a continuació et diuen "Ha escogido usted gasolina súper" la cosa ja canvia i estàs automàticament salvat. Total, que amb la llei a la mà, al final la Conselleria d'Indústria de la Generalitat va haver de reconèixer que el senyor Gómez Rovira tenia raó i que el surtidor impertinent havia de parlar, com a mínim, en bilingüe.
El senyor Losantos, en comptes de jugar tant al victimisme persecucionista, hauria de fer el mateix: tenir més en consideració la llei. En comptes d'intoxicar i fer creure a la resta d'Espanya el que no és, que s'estudïi bé la llei i si veu que alguna cosa el desafavoreix o el discrimina, doncs cap al jutjat, però sense fer el joc intoxicador del monstruosisme. I si resulta que la llei no acaba d'ajustar-se a la idea que ell té de com haurien de ser les coses -en funció de les seves legítimes preferències- doncs que li serveixi d'exercici d'higiene democràtica, i que pensi perquè les lleis són lleis i com arriben a ser lleis; i que no parli ni de dictadures ni de règims. Això li aniria molt bé a un que s'omple tant la boca de llibertat.
I si és una monstruositat que la llei obligui el restaurant xinès a retolar-se "Restaurant Xinès" doncs que fundi un partit prou potent com per revocar aquesta llei. O que segueixi posant espelmetes perque C's i el PP treguin uns resultats suficients les properes eleccions al Parlament i puguin constituir un Bipartit Salvador que corregeixi tots aquests excessos legals. Si és que tan malament ho passa, és clar.
Canvi de tema.
Des d'aquí deixem clar que no ens ha agradat mai el periodisme de l'insult, i que per això Losantos ens desagrada. El periodisme de l'insult és un periodisme per a consum de la víscera, i amb la víscera per bandera ens encallarem. Hi ha gent que confon el dret legítim a expressar-se amb llibertat amb la llicència per desqualificar i faltar al respecte. Però no sé què passa que darrerament hi ha un gruix de població lectora a qui no els molesta llegir columnistes que practiquen l'insult sistemàtic, encara que l'insult sigui de baixa intensitat, del tipus "memos" o "imbècil". I al final, si el públic no exerceix la seva funció correctora, les coses es degraden. I ens acabem trobant que l'admiradíssima Belén Esteban acaba creient-se la Lady Di espanyola, o el Losantos creient-se el rei del periodisme mundial.
Deia el matex Losantos, en un text recent, i crec que encertadament, que la raça humana busca per naturalesa sempre allò que surt més barat, i que no hi ha cosa que surti més barata que la corrupció moral. Bé. Aquí podem estar d'acord. Però voldria saber si no considera que aquest periodisme de demagògia i exabrupte, enardidor de masses, no és un exponent més d'aquest baratisme moral que denuncia.
Jo què sé, a la gent li pot fer gràcia, però el president espanyol no es diu ZP ni Carod-Rovira es diu Roviretxe. Què volen que els digui però a mi aquests recursets no em fan el pes; ara, que també a l'Avui hi ha columnistes que per referir-se a Bartomeu Muñoz, ex-alcalde de Santa Coloma, s'hi refereixen com a Bartu. No té nom i cognoms, aquest senyor? Però bé, per a molts és normal. Perquè tants miraments amb les rates sociates, no? En fi, què és el periodisme, avui dia?
Vaig acabant. Potser la fúria de Losantos és resultat d'aquell tret a la cama que li van engegar els nostres, per sort ja extingits, Gudaris Xicotots de Terra Lliure. Déu-n'hi-dó, aquells bàrbars. O potser és el seu estil. O potser tot ho fa per l'audiència. Ho fa per l'audiència? Vostè sabrà. Però per si de cas, ítem-Losantos, consideri l'opció òptica. Recordi: carrer Feliu i Codina, baixant per Hedilla a mà esquerra. Al costat del Bar Mifer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: alta
Perillositat: considerable
Risibilitat: possible
Humor: indetectat
El seu bloc es diu "El blog de Federico". Amb el títol no s'hi ha matat gaire, francament. Tot són gustos, però a mi no m'agrada. El trobo poc intel·lectual, massa d'estar per casa. "El blog de Federico". Com si tothom hagués de saber qui és el tal "Federico", com si al món només hi hagués un Federico. Només per comparar, quan el seu company a El Mundo, Gabriel Albiac, va tenir un bloc (ara ha deixat de ser ítem) el va batejar "Bitácora de Lucrecio". Això ja sona més arreglat, amb més volada, més evocatiu. Més clàssic, més culte. En canvi, "El bloc de Federico..."
De totes maneres l'hem anat espiant, amb una il·lusòria esperança, que no era altra que trobar-hi alguna cosa nova o interessant, diferent del que ens té acostumats... però no; el que hi acabes trobant són els mateixos temes de sempre, els mateixos que ja sortien quan li llegia les columnes a El Mundo, o sigui, la dictadura linguística a Catalunya, les guerres entre plataformes informatives, la llibertat d'expressió, i entre tots aquests temes el tema estrella: la desaparició d'Espanya. Sí senyors: tant és llegir-li la columna, com escoltar-lo per ràdio, com consumir-lo en format ítem: al bloc del Federico, la mateixa matraca insistent de la desaparició d'Espanya.
Dedueixo, vist el que diu i vist el que es veu, que aquest ítem, precisament, no està gaire bé de la vista. Li recomano, doncs, el meu òptic, un senyor molt amable que té l'òptica al carrer Feliu i Codina de Barcelona, al costat del Bar Mifer, molt bon professional, gens pesseter, i l'hi recomano perquè, com dic, Losantos no hi veu bé. Losantos no percep la realitat correctament.
Aquest ítem no se n'adona que veu morta una cosa que està ben viva. O potser és que té visions premonitòries i les confón amb la realitat. En qualsevol cas, té una disfunció perceptiva important. Ha escrit recentment que Espanya és un mort que s'ha mort dret, i que a sobre li volen fer pagar l'enterrament. I en respnsabiilitza Zapatero, Rajoy i Joan Carles de Borbó; quasi res: en responsabilitza justament aquells qui, a criteri de molts de per aquí, són els màxims responsables de l'enutjosa i asfixiant presència d'Espanya a les seves vides. Tot són percepcions, naturalment, però jo crec que Espanya ni està morta ni té el traç d'estar-ne. Posant-me el màxim de tremendista jo diria que com a molt Espanya té una mala salut de ferro, com se sol dir.
Losantos diu que els símptomes de la moribunditat d'Espanya ja els va detectar el 1979. Fa, per tant, que Espanya s'està morint... trenta anys! Trenta anys fa que l'ítem Losantos fa la crònica de la mort d'Espanya. Trenta anys no són prous perquè un moribund s'acabi de morir del tot, amb calma i tranquilitat? Algú pot creure que una cosa que fa trenta anys que s'està morint no estaria avui ja ben morta i enterrada? O veu visions o potser no té cap altre discurs que aquest per anar fent bullir la seva olleta periodístico-demagògica.
La darrera vegada que vaig tenir la opurtunitat de trepitjar una bona extensió d'Espanya va ser el juny del 2008, quan un tema d'espionatge industrial em va dur en primera etapa fins a Getafe, i de cap manera vaig tenir la sensació d'estar passejant per damunt d'un mort. Va ser quan la selecció espanyola de futbol va guanyar l'Eurocopa, i tot Getafe era un magma bullint de samarretes vermelles i banderes que celebraven el triomf de La Roja. Vaig veure un Getafe compacte, bonic, ordenat, gens esquerdat, peatonal, benestant. La segona fase del seguiment em va portar fins a la província de Huelva, on tampoc vaig detectar cap símptoma de debilitat hispànica. De tornada a Catalunya vaig seguir veient banderes espanyoles onejant als ajuntaments, a Capitania, a Correus; en Jacob seguia cobrant la pensió de la Seguretat Social espanyola; em vaig renovar el DNI i me'l van fer de nacionalitat Espanyola... i d'ença d'aleshores no tinc la impressió que Espanya s'hagi debilitat tant com per dir, avui, que ja és a l'altre barri dormint el son etern a la falda de creador.
A què ve, doncs, tanta monserga amb la desaparició d'Espanya? Quina idea d'Espanya té aquest senyor al cap, que quan mira la realitat la veu tan diferent que no la pot reconèixer, que la veu trencada per totes bandes? Quin és el seu drama? Unes ulleres que no ha trobat moment d'anar-se a fer?
L'altre gran tema, el de la dictadura lingúística i la persecució del castellà: Se'n recorda algú d'aquell advocat que es deia Esteban Gómez Rovira? (per cert, fa la mateixa cara que el Federico, si s'hi fixen). Esmento aquest senyor perquè una de les seves especialitats era agafar la llei i treure-li el màxim de suc per defensar els seus drets lingüístics de ciutadà que no volia veure discriminada la seva llengua -la castellana. El senyor Gómez Rovira fins i tot va denunciar un surtidor de gasolina perquè només li parlava en català. Tot indignat va córrer fins els jutjats, a denunciar la maquinota maleducada i insolent; que les maquinotes et parlin només en català és in-to-le-ra-ble. Imaginin-s'ho: vostès despengen la mànega del surtidor, i aquest els etziba: "Ha escollit vostè gasolina súper"; clar, et quedes desconcertat perquè no entens res del que t'estan dient. Ara, si a continuació et diuen "Ha escogido usted gasolina súper" la cosa ja canvia i estàs automàticament salvat. Total, que amb la llei a la mà, al final la Conselleria d'Indústria de la Generalitat va haver de reconèixer que el senyor Gómez Rovira tenia raó i que el surtidor impertinent havia de parlar, com a mínim, en bilingüe.
El senyor Losantos, en comptes de jugar tant al victimisme persecucionista, hauria de fer el mateix: tenir més en consideració la llei. En comptes d'intoxicar i fer creure a la resta d'Espanya el que no és, que s'estudïi bé la llei i si veu que alguna cosa el desafavoreix o el discrimina, doncs cap al jutjat, però sense fer el joc intoxicador del monstruosisme. I si resulta que la llei no acaba d'ajustar-se a la idea que ell té de com haurien de ser les coses -en funció de les seves legítimes preferències- doncs que li serveixi d'exercici d'higiene democràtica, i que pensi perquè les lleis són lleis i com arriben a ser lleis; i que no parli ni de dictadures ni de règims. Això li aniria molt bé a un que s'omple tant la boca de llibertat.
I si és una monstruositat que la llei obligui el restaurant xinès a retolar-se "Restaurant Xinès" doncs que fundi un partit prou potent com per revocar aquesta llei. O que segueixi posant espelmetes perque C's i el PP treguin uns resultats suficients les properes eleccions al Parlament i puguin constituir un Bipartit Salvador que corregeixi tots aquests excessos legals. Si és que tan malament ho passa, és clar.
Canvi de tema.
Des d'aquí deixem clar que no ens ha agradat mai el periodisme de l'insult, i que per això Losantos ens desagrada. El periodisme de l'insult és un periodisme per a consum de la víscera, i amb la víscera per bandera ens encallarem. Hi ha gent que confon el dret legítim a expressar-se amb llibertat amb la llicència per desqualificar i faltar al respecte. Però no sé què passa que darrerament hi ha un gruix de població lectora a qui no els molesta llegir columnistes que practiquen l'insult sistemàtic, encara que l'insult sigui de baixa intensitat, del tipus "memos" o "imbècil". I al final, si el públic no exerceix la seva funció correctora, les coses es degraden. I ens acabem trobant que l'admiradíssima Belén Esteban acaba creient-se la Lady Di espanyola, o el Losantos creient-se el rei del periodisme mundial.
Deia el matex Losantos, en un text recent, i crec que encertadament, que la raça humana busca per naturalesa sempre allò que surt més barat, i que no hi ha cosa que surti més barata que la corrupció moral. Bé. Aquí podem estar d'acord. Però voldria saber si no considera que aquest periodisme de demagògia i exabrupte, enardidor de masses, no és un exponent més d'aquest baratisme moral que denuncia.
Jo què sé, a la gent li pot fer gràcia, però el president espanyol no es diu ZP ni Carod-Rovira es diu Roviretxe. Què volen que els digui però a mi aquests recursets no em fan el pes; ara, que també a l'Avui hi ha columnistes que per referir-se a Bartomeu Muñoz, ex-alcalde de Santa Coloma, s'hi refereixen com a Bartu. No té nom i cognoms, aquest senyor? Però bé, per a molts és normal. Perquè tants miraments amb les rates sociates, no? En fi, què és el periodisme, avui dia?
Vaig acabant. Potser la fúria de Losantos és resultat d'aquell tret a la cama que li van engegar els nostres, per sort ja extingits, Gudaris Xicotots de Terra Lliure. Déu-n'hi-dó, aquells bàrbars. O potser és el seu estil. O potser tot ho fa per l'audiència. Ho fa per l'audiència? Vostè sabrà. Però per si de cas, ítem-Losantos, consideri l'opció òptica. Recordi: carrer Feliu i Codina, baixant per Hedilla a mà esquerra. Al costat del Bar Mifer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: alta
Perillositat: considerable
Risibilitat: possible
Humor: indetectat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)