A "U.Q.V. Security" estem contents: el cas de Saragossa s'ha resolt favorablment; ja és una evidència que al nostre client, l'importador de mobles, l'han deixat en pau. I tot gràcies a les temeràries audàcies del super-agent Boris, que infiltrant-se al xalet de l'Herrero li va donar tota mena d'elements -no precisament dialèctics- per fer-li veure que el més prudent per part seva era deixar tranquil el bo de l'Andrés. Res, el vell joc de l'acció-reacció.
Estem contents per això i també perquè de resultes d'aquest cas la situació financera d'"U.Q.V. Securiy" s'ha vist momentàniament alleujada. Ara, veurem quan durarà aquesta bonança, perquè sabem que la precarietat és per a nosaltres un mal endèmic. Per sort ens ha plogut un altre cas, el de la tutora assetjada, que potser ens permetrà seguir respirant. Veurem.
Per distreure una mica les penes, dissabte passat, el Boris, la Tània i jo -de carrabina-, ens vam permetre un luxe que feia temps que no ens permetiem: sortir a sopar i al cine.
Primer vam anar al restaurant Salambó, a Gràcia, lloc habitual de reunió d'actors i literats. En el transcurs del sopar, en aquell ambient propici, la Tània ens va fer avinent una novetat: ha obert el seu bloc. Es diu "Lletra de Tània". Jo encara no l'he visitat. El Boris, recalcitrant com és amb el tema internàutic, va rebre la notícia amb escepticisme, però es va abstenir de fer comentaris. Pel poc que conec la Tània, sé que qualsevol intromissió en les seves decisions personals pot comportar l'inici d'una enutjosa crisi de relació, i el Boris també ho sap. Per això es va limitar a fer cara de circumstàncies.
-Hi faràs una visita, Damien? -em preguntà, conscient de les complicitats amb què compta.
-Serà un plaer. Ara, t'adverteixo que un cop has fet aquest pas t'exposes a ser víctima de dues terribles afeccions: l'esquizofrènia blogger, o la passió per l'escriptura. O a totes dues alhora...
Vam sopar raonablement bé, i en acabat vam anar al cine Verdi Park, que està a tocar del Salambó. Vam veure la darrera pel·lícula dels germans Coen, "A serious man", que ens va fer riure molt. Encara que els cines Verdi siguin molt intel·lectuals, sempre que hi vaig consumeixo crispetes. Més d'un cop m'han cridat l'atenció, per això intento sempre mastegar quan el volum és elevat. El que em passa amb les crispetes és que quan surto del cinema tinc una set de camell, i necessito beure'm dues galledes plenes fins dalt de coca-cola. En sortint, doncs, vam anar fins al Cafè de la Virreina, a desassedegar-me, a fer la darrera copa i a comentar la pel·lícula. La Tània es va beure una Moritz i el Boris un Knockando sense gel, igual que jo, després d'haver fet una mica més rics els hereus del doctor Pemberton. Dues galledes fins dalt, de vuit litres cadascuna.
Sobre la pel·lícula, a mi em va semblar que els Coen havien volgut, principalment, desmitificar la tribu; com el Boadella, vaja. El Boris, en canvi, hi veia més aviat la intenció de mostrar com un home bo, de principis rectes, només aconsegueix que tothom se'l rifi i l'acabin prenent pel pito del sereno. A la Tània li va cridar l'atenció el personatge del veí del protagonista: el ianqui que mira de mal ull tot el que no sigui blanc, anglosaxó i protestant; així, una mica Clint Eastwood a Gran Torino, però més primari. I a partir d'aquí ens vam enredar en la discussió de si aquell home era un feixista, o un racista, o les dues coses alhora. El Boris deia que un feixista no ho podia ser, perquè en èpoques de bonança econòmica i d'estabilitat social el feixisme no qualla; que aquell home només era el típic racista present en totes les societats, el típic individu que no podent lluir res, ni intel·ligència, ni talent, ni sex-appeal, l'únic que creu que té de valor per relacionar-se amb el món és la raça.
A partir de tot això, la conversa va derivar cap a un bloc que jo havia descobert feia poc, que es diu "stop feixisme catala" (així, sense accent a la darrera A), i els vaig preguntar si creien que realment existia un feixisme català.
-No -respongué el Boris. -El que passa és que aquí, com a tot arreu, des del final de la segona guerra mundial es fa servir la paraula "feixisme" amb molt poc rigor, i a conveniència. Al meu país, per exemple, la construcció del mur de Berlín es va justificar com a estratègia de protecció antifeixista. Els esquerranets passarells necessiten que hi hagi feixistes per a tot arreu, igual que els ultra-liberalets necessiten comunistes. Si els cal, se'ls inventaran, uns i altres. Alguns, fins i tot, amb molt de llautó al descobert. Ara bé, de racistes n'hi ha, això sí.
-Al bloc aquest -deia jo- es dóna per fet que hi ha un racisme català.
-No ho nego. És el que deiem abans. Ara, si ens hi fixem, tampoc hi ha episodis greus de racisme amb massa regularitat. I quan n'hi ha hagut de sonats, tipus ca n'Anglada, fixa't tu quines races estaven ficades en la trifulca... Però a veure, Damien: aquest bloc que dius té gaire volum?
-No, què va, gens. Només té quatre entrades. De fet, jo diria que és un bloc abandonat.
-És freqüent abandonar blocs? -digué la Tània.
-Molt freqüent. Hi ha un cementiri de blocs esfereidor. Molta gent n'obre un, al cap de cert temps se'n cansen i el deixen morir. Ni tan sols li donen un enterrament digne. El deixen allà, a la vista de tothom. Els arqueòlegs del futur es trobaran amb un jaciment digital més colossal que el d'Atapuerca.
-És que darrerament la gent ho abandona tot -continuà la Tània. -És com una moda...
-Sí. A la que cal una mica de constància i dedicació amb les coses, adéu-siau amb el que sigui. Els estudis, el gos, l'avi, l'educació de la canalla...
-Ens cansem de seguida de tot... sempre volem coses noves... cares noves, llocs nous...
-Perquè els paràmetres són "m'agrada-no m'agrada..." Deixa d'agradar-me? Canvio. Abandono. Però no passa res: a Ikea sempre podràs redecorar la teva vida.
-Ei, no us desvieu -protestà el Boris. -Què em deies, que aquest bloc que dius és un bloc zombie, no? Això vol dir que el tema del feixisme català no dóna de si. Que no hi ha tema, vaja, no creus?
-Home, els creadors del bloc aporten una foto. I els pocs que hi han deixat un comentari en contra no sé si són feixistes, però t'asseguro que són són d'aquells que salten a la iugular, d'aquella raça hooliganesca tan habitual a la xarxa, que més que parlar borden.
-Res, home, res. Feixisme és un concepte massa potent. La societat de consum fabrica hedonistes, no feixistes. Aquests comentaristes que dius són quatre nenets que no saben viure fora d'Internet, parlant de la PlayStation i dels jocs d'ordinador. Res, que no hi ha feixistes catalans. Només petits escarabats que corren per la xarxa fent-se el fanàtic, però només això, tan sols fent-se'l. O no?
I ens va mirar. I el nostre silenci a cada segon canviava de sentit: silenci escèptic, silenci en-el-fons-m'-és-igual, silenci ves-a-saber-si-no-podria-ser, silenci total-a-mi-no-m'afecta...
-Paguem i marxem?
Valoració de l'ítem:
Rellavància: nul·la
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent
Adreça:
stopfeixismecatala.blogspot.com
divendres, 5 de febrer del 2010
dimarts, 2 de febrer del 2010
Fitxa 35: Albert Boadella
Tercera incursió fora de la Catosfera. El Geni o El Gran Bufó, depèn de com es miri, també té bloc. Es diu "Ráfagas vespertinas del director", i forma part de la pàgina web titulada "Joglars".
Recordaran tots vostès el senyor Boadella, home de teatre, director, creador, artista, que ja fa un temps es va autoexiliar d'aquesta catalana terra. Doncs bé, el senyor Boadella també és escriptor de blocs, i un cop més estem davant d'un blocaire -a boadella no li agradarà això de "blocaire", li sonarà massa tribal- difícil d'avaluar, perquè el seu nivell de qualitat és molt fluctuant; hi ha dies que se'n surt molt bé i hi ha dies que va justet. Però bé, si fem la mitjana dels resultats, pensem que la qualificació correcta seria d'un sis.
Boadella salva molt bé la papereta, amb nota alta, els dies en què se centra en reflexions a l'entorn de la figura de l'artista, la seva naturalesa, el seu paper, la seva inserció en el context general. Poso com a exemple una opinió seva expressada fa uns dies, amb la qual no vaig poder estar més d'acord: recomanava als artistes de no caure en la obsessió per la modenitat. Segons Boadella, l'actitud artística ja és moderna en si mateixa, per això quan l'artista vol ser forçadament modern s'exposa a veure's arrossegat per la inconsistència de les modes. Bé, no? Doncs això. Si parla d'art, i particularment de teatre, des d'aquí l'escoltem amb atenció i respecte.
També salva la papereta quan ens fa partíceps de situacions viscudes; ho sap fer amb gràcia, des del seu curiós ull narratiu, quasi com si dramatitzés els fets que explica.
Ara bé, quan posa la ment en mode opinador, la solvència d'aquest ítem baixa molts i molts graus. Tira de tòpics gastats, suats, arxi-explotats, coses que ja hem sentit i llegit cinc-centes vegades a d'altra gent, com per exemple, la tòpica fòbia intel·lectual per l'esport, particularment pel futbol. Benvolgut ítem-boadella, ja sabem que a la intel·lectualitat no li agrada el futbol, i que per això vostè ha de reduir aquest esport a una acumulació de carn musculada que dóna puntades de peu a qualsevol element que bellugui, amb l'objectiu d'hipnotitzar la massa bruta, àvida de circ i pa tou. Perdoni, però això ja ens ho havien explicat abans. Gran novetat, doncs, per part seva.
A banda dels tòpics, amb això del bloc, quan Boadella té ocasió de fer demagògia tampoc se n'està. L'exemple: Diu que els bascos són desmesurats. Bé, és perfectament possible de dir i d'opinar, malgrat els riscos que comporta generalitzar, però bé, vostè ho diu, Sr. Boadella. Ho justifica dient que ho fan tot exagerat, a l'engròs, que fan caseríos enormes, que dins les tabernes hi ha un excés de fusta... no ho sé, potser sí; ara, acabar la llista d'exemples de la desmesura basca dient que per seguir tocant el txistu han hagut de matar mil persones... és, com a mínim qualificable de demagògic. Però ja se sap que la demagògia sempre té un públic, i aquest públic vostè el té perfectament identificat.
També, pel que es veu, encara viu d'explicar al món les seves heròiques batalletes: que va anar a la presó per ficar-se amb els militars, que per parodiar el nacionalisme pujolista va haver de patir la "mort civil"... I tot per ser transgressor i jugar-se el típus, per no traïr l'essència de la tradició teatral d'irreverència amb el poder. Encara viu de rememorar tot allò, benvolgut geni? Bé, de fet ho podem entendre: per a vostè, el que ara toca és relatar a tota Espanya les seves velles i belles gestes, perquè segurament n'hi ha molts que encara no les coneixen, i vostè sap que d'aquest nou auditori en podrà rascar nous aplaudiments. En aquest sentit sembla que vacil·li contínuament -de vacilón, vull dir. I no sé si cal, tanta vacil·lada, ítem Boadella. Miri: si ha de transgredir, doncs transgredeixi. Si s'havia d'exiliar, doncs ja ho va fer. Si amb l'exili va superant el trauma de la catalana incomprensió, doncs fantàstic, ara toca mirar endavant i fer créixer l'art universal. Però no cansi amb la carraca de sempre. Bé, per a la resta d'Espanya la seva carraca deu ser nova, espectacular i meritòria, però aquí ja ens la sabem de memòria.
Aquí a Catalunya, jo no l'hi trobo a faltar. Tampoc m'hi sobrava, quan hi era. De fet només li he vist un muntatge teatral, i bàsicament perquè hi actuava una persona que m'és molt propera. Sigui com sigui, jo m'hi jugo una mà que vostè aquí podria seguir fent teatre. Bon teatre, perquè no. Sense subvencións, està clar, però vostè és tan bo que ompliria cada nit, i potser fins i tot jo el vindria a veure amb regularitat, per veure com transgredeix les coses de casa des de casa, que és des d'on té mèrit transgredir-les. El que passa és que a vostè l'aplaudiment local li quedava curt. Vostè volia l'aplaudiment de tota la tribu, i naturalment, això era dificilíssim.
I ara, la tribu.
Que consti que de la mateixa manera que a molts catalans els ha fet un favor marxant, que igualment consti que a mi i a molts altres no ens ha fet anar ni millor ni pitjor. Em sembla molt bé, i perfectament respectable que vostè s'atipi de Catalunya, pels motius que siguin, i s'autoexilïi. Tothom és ben lliure. Però això de "la tribu", vostè s'ho treu de la màniga. Els catalans, comptats des del primer fins el darrer, posats tots de costat, no constituïm una tribu. Ni de lluny. Mirin's bé, com a mínim. Si de debò ho fóssim, aquí passarien coses molt diferents de les que passen. Però vostè necessita fer-nos passar a tots per tribu, perquè vostè a Espanya li ven, com a gran mèrit seu, com a gran heroïcitat, haver-nos traït. Sense adonar-se que aquesta traició de la qual està tan orgullós i satisfet és una gesta ben pírrica, perquè ha traït quelcom que sobre el terreny no existeix. Si es pensa, doncs, que ha fet una gran cosa, crec que peca d'una ingenuïtat descomunal.
Ara, un parèntesi per parlar de llengües i d'estil.
Boadella escriu en castellà. Jo me l'estimo, la llengua castellana. La parlo i l'escric, igual que el català, amb absoluta llibertat i ben desacomplexadament. Ara, vull fer notar una cosa. A alguns els sembla que si escrivint en castellà stàndard, de tant en tant deixen anar expressions com ara "la madre que los parió" o "Y un huevo", el text guanyarà expressivitat i deshinibició; no pas vulgaritat, sinó gràcia i espontaneitat. Boadella ho fa, pensant-se que així dóna als seus textos un vernís, una capa de genuïnitat molt escaient. Doncs bé, jo en tinc els meus dubtes. Com si en anglès standard, de sobte, l'articulista deixa anar, a final de frase, un "your fucking mother", o un "bullshit". Doncs a mi em fa el mateix mal efecte. Se n'ha de saber molt, d'escriure, per jugar amb aquest recurs. Així que, Sr. ítem, val més que no ho faci, perquè a vostè no li dóna el resultat que busca. Aquesta disfressa no se la cregui. A alguns els fa brillants, però a vostè el fa vulgar. Éncara diria més: a vostè, el fa sonar provincià, precisament una situació de la qual vostè vol fugir sempre. Vostè, mestre en disfresses, aquesta l'hauria de deixar córrer. Escrigui en castellà, si s'hi sent més còmode o li sembla que als catalans més ens irritarà, però no sobreactui, perquè llavors sembla que fa teatre d'espardenya però a la castellana. M'entén?
I bé, em sembla que el repàs ja no dóna més de si i per tant vaig acabant. Sigui com sigui, recomano visitar el bloc del Senyor Boadella. A sota hi deixaré l'adreça. Més que res, perquè és un bloc polidet, agradable a la vista, i perquè, de tant en tant hi diu coses que poden fer pensar. De totes formes, ítem-Boadella, llegint-lo una mica continuadament, detectem que hi ha alguna cosa en vostè que grinyola. Ens fa l'efecte que en el fons vostè té complex de no ser el que voldria ser, i que a partir d'aquí posa en marxa les seves dots d'interpretació. Fa la sensació que a vegades, tement no ser prou cosmopolita, se'l fa. I no li costa, perquè domina el teatre, però al capdavall se li acaba notant que un comediant és sempre un que fa comèdia.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: opinable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: lleu
Humor: detectat
Adreça:
www.elsjoglars.com
Recordaran tots vostès el senyor Boadella, home de teatre, director, creador, artista, que ja fa un temps es va autoexiliar d'aquesta catalana terra. Doncs bé, el senyor Boadella també és escriptor de blocs, i un cop més estem davant d'un blocaire -a boadella no li agradarà això de "blocaire", li sonarà massa tribal- difícil d'avaluar, perquè el seu nivell de qualitat és molt fluctuant; hi ha dies que se'n surt molt bé i hi ha dies que va justet. Però bé, si fem la mitjana dels resultats, pensem que la qualificació correcta seria d'un sis.
Boadella salva molt bé la papereta, amb nota alta, els dies en què se centra en reflexions a l'entorn de la figura de l'artista, la seva naturalesa, el seu paper, la seva inserció en el context general. Poso com a exemple una opinió seva expressada fa uns dies, amb la qual no vaig poder estar més d'acord: recomanava als artistes de no caure en la obsessió per la modenitat. Segons Boadella, l'actitud artística ja és moderna en si mateixa, per això quan l'artista vol ser forçadament modern s'exposa a veure's arrossegat per la inconsistència de les modes. Bé, no? Doncs això. Si parla d'art, i particularment de teatre, des d'aquí l'escoltem amb atenció i respecte.
També salva la papereta quan ens fa partíceps de situacions viscudes; ho sap fer amb gràcia, des del seu curiós ull narratiu, quasi com si dramatitzés els fets que explica.
Ara bé, quan posa la ment en mode opinador, la solvència d'aquest ítem baixa molts i molts graus. Tira de tòpics gastats, suats, arxi-explotats, coses que ja hem sentit i llegit cinc-centes vegades a d'altra gent, com per exemple, la tòpica fòbia intel·lectual per l'esport, particularment pel futbol. Benvolgut ítem-boadella, ja sabem que a la intel·lectualitat no li agrada el futbol, i que per això vostè ha de reduir aquest esport a una acumulació de carn musculada que dóna puntades de peu a qualsevol element que bellugui, amb l'objectiu d'hipnotitzar la massa bruta, àvida de circ i pa tou. Perdoni, però això ja ens ho havien explicat abans. Gran novetat, doncs, per part seva.
A banda dels tòpics, amb això del bloc, quan Boadella té ocasió de fer demagògia tampoc se n'està. L'exemple: Diu que els bascos són desmesurats. Bé, és perfectament possible de dir i d'opinar, malgrat els riscos que comporta generalitzar, però bé, vostè ho diu, Sr. Boadella. Ho justifica dient que ho fan tot exagerat, a l'engròs, que fan caseríos enormes, que dins les tabernes hi ha un excés de fusta... no ho sé, potser sí; ara, acabar la llista d'exemples de la desmesura basca dient que per seguir tocant el txistu han hagut de matar mil persones... és, com a mínim qualificable de demagògic. Però ja se sap que la demagògia sempre té un públic, i aquest públic vostè el té perfectament identificat.
També, pel que es veu, encara viu d'explicar al món les seves heròiques batalletes: que va anar a la presó per ficar-se amb els militars, que per parodiar el nacionalisme pujolista va haver de patir la "mort civil"... I tot per ser transgressor i jugar-se el típus, per no traïr l'essència de la tradició teatral d'irreverència amb el poder. Encara viu de rememorar tot allò, benvolgut geni? Bé, de fet ho podem entendre: per a vostè, el que ara toca és relatar a tota Espanya les seves velles i belles gestes, perquè segurament n'hi ha molts que encara no les coneixen, i vostè sap que d'aquest nou auditori en podrà rascar nous aplaudiments. En aquest sentit sembla que vacil·li contínuament -de vacilón, vull dir. I no sé si cal, tanta vacil·lada, ítem Boadella. Miri: si ha de transgredir, doncs transgredeixi. Si s'havia d'exiliar, doncs ja ho va fer. Si amb l'exili va superant el trauma de la catalana incomprensió, doncs fantàstic, ara toca mirar endavant i fer créixer l'art universal. Però no cansi amb la carraca de sempre. Bé, per a la resta d'Espanya la seva carraca deu ser nova, espectacular i meritòria, però aquí ja ens la sabem de memòria.
Aquí a Catalunya, jo no l'hi trobo a faltar. Tampoc m'hi sobrava, quan hi era. De fet només li he vist un muntatge teatral, i bàsicament perquè hi actuava una persona que m'és molt propera. Sigui com sigui, jo m'hi jugo una mà que vostè aquí podria seguir fent teatre. Bon teatre, perquè no. Sense subvencións, està clar, però vostè és tan bo que ompliria cada nit, i potser fins i tot jo el vindria a veure amb regularitat, per veure com transgredeix les coses de casa des de casa, que és des d'on té mèrit transgredir-les. El que passa és que a vostè l'aplaudiment local li quedava curt. Vostè volia l'aplaudiment de tota la tribu, i naturalment, això era dificilíssim.
I ara, la tribu.
Que consti que de la mateixa manera que a molts catalans els ha fet un favor marxant, que igualment consti que a mi i a molts altres no ens ha fet anar ni millor ni pitjor. Em sembla molt bé, i perfectament respectable que vostè s'atipi de Catalunya, pels motius que siguin, i s'autoexilïi. Tothom és ben lliure. Però això de "la tribu", vostè s'ho treu de la màniga. Els catalans, comptats des del primer fins el darrer, posats tots de costat, no constituïm una tribu. Ni de lluny. Mirin's bé, com a mínim. Si de debò ho fóssim, aquí passarien coses molt diferents de les que passen. Però vostè necessita fer-nos passar a tots per tribu, perquè vostè a Espanya li ven, com a gran mèrit seu, com a gran heroïcitat, haver-nos traït. Sense adonar-se que aquesta traició de la qual està tan orgullós i satisfet és una gesta ben pírrica, perquè ha traït quelcom que sobre el terreny no existeix. Si es pensa, doncs, que ha fet una gran cosa, crec que peca d'una ingenuïtat descomunal.
Ara, un parèntesi per parlar de llengües i d'estil.
Boadella escriu en castellà. Jo me l'estimo, la llengua castellana. La parlo i l'escric, igual que el català, amb absoluta llibertat i ben desacomplexadament. Ara, vull fer notar una cosa. A alguns els sembla que si escrivint en castellà stàndard, de tant en tant deixen anar expressions com ara "la madre que los parió" o "Y un huevo", el text guanyarà expressivitat i deshinibició; no pas vulgaritat, sinó gràcia i espontaneitat. Boadella ho fa, pensant-se que així dóna als seus textos un vernís, una capa de genuïnitat molt escaient. Doncs bé, jo en tinc els meus dubtes. Com si en anglès standard, de sobte, l'articulista deixa anar, a final de frase, un "your fucking mother", o un "bullshit". Doncs a mi em fa el mateix mal efecte. Se n'ha de saber molt, d'escriure, per jugar amb aquest recurs. Així que, Sr. ítem, val més que no ho faci, perquè a vostè no li dóna el resultat que busca. Aquesta disfressa no se la cregui. A alguns els fa brillants, però a vostè el fa vulgar. Éncara diria més: a vostè, el fa sonar provincià, precisament una situació de la qual vostè vol fugir sempre. Vostè, mestre en disfresses, aquesta l'hauria de deixar córrer. Escrigui en castellà, si s'hi sent més còmode o li sembla que als catalans més ens irritarà, però no sobreactui, perquè llavors sembla que fa teatre d'espardenya però a la castellana. M'entén?
I bé, em sembla que el repàs ja no dóna més de si i per tant vaig acabant. Sigui com sigui, recomano visitar el bloc del Senyor Boadella. A sota hi deixaré l'adreça. Més que res, perquè és un bloc polidet, agradable a la vista, i perquè, de tant en tant hi diu coses que poden fer pensar. De totes formes, ítem-Boadella, llegint-lo una mica continuadament, detectem que hi ha alguna cosa en vostè que grinyola. Ens fa l'efecte que en el fons vostè té complex de no ser el que voldria ser, i que a partir d'aquí posa en marxa les seves dots d'interpretació. Fa la sensació que a vegades, tement no ser prou cosmopolita, se'l fa. I no li costa, perquè domina el teatre, però al capdavall se li acaba notant que un comediant és sempre un que fa comèdia.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: opinable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: lleu
Humor: detectat
Adreça:
www.elsjoglars.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)