Aquests dies he estat passant pels blocs del sistema BAT, i la veritat és que hi ha hagut animació. Tota la colla reagrupada ha estat força alterada, metabolitzant com han anat podent el terrabastall que els ha sacsejat des de dins, des dels mateixos fogons de la cuina de la independència. S'han llençat els plats pel cap uns amb altres, amenaçant-se d'esbombar tot el que saben per posar al descobert tripijocs, jugadetes ocultes, conspiracionetes, reunions paral·leles... Jo pensava que reagrupar-se comportava un mínim grau d'unitat, i pel que es veu res de res. Un amenaça de dir tot el que sap d'uns quants, mentre d'altres també l'amenacen de cascar tot el que saben d'ell... en fi, que els he vist molt en forma pel que fa a fúria furibunda, però en aquest cas canalitzada d'una manera nova, fora de l'habitual.
Seguint alguns rastres, i veint que al sistema BAT no hi havia cap bloc prou rellevant més enllà dels que ja han passat per aquí, vaig arribar quasi sense voler-ho a un curiós sistema catosfèric, del qual en tenia molt poca notícia: l'Odisfera.
L'odisfera és un conjunt de blocs, d'implantació territorial majoritàriament gironina, que reparteixen llenya a base de bé. Però ho fan a la seva manera. Són els reis de l'estripada, de la irreverència, se'n enfoten del mort i del que el vetlla, pel broc gros. I tots comparteixen una clau: divertir-se amb les seves poca-soltades a costa del que, més que odiar, els dóna magnífics pretextos per fer conya.
N'hi ha una bona llista: "Ja puc dir missa", "Jo només follo a pèl", "El Senyor Gerent", "Ja ho heu aconseguit" (blog de la Srta. Tiquismiquis), "Remitjó", "Descans: el bloc d'un home que descansa", "Blog del Dr. Muerte"... No sambla haver-hi un astre rei presidint aquest sistema odisfèric, i una mica tots són a casa de tots. Al principi deia... uff, això és estripar per estripar. Però no, el que hi ha és una clau humorística compartida, i sota les contínues estripades s'hi detecta amb neta definició la veu dels autors, i...
-Ei, ei, para el carro, Damien.
-Què? Què passa? Qui parla?
-Sóc jo, en Damien.
-No, perdona,en Damien sóc jo.
-I jo.
-A veure doncs, què és això, els Solil·loquis de Sant Agustí d'Hipona? Conversations with Myself, de Bill Evans?
-Per l'estil. Va, fes la fitxa correcta a aquesta gent.
-L'estava fent, Damien...
-No, Damien. La fitxa que es mereixen.
Aquests odisfèrics han tingut la feliç idea de convertir-se en transgressors just en un moment en què ja està tot absolutament transgredit. Consegüentment, els neo-transgressors periclitats es troben amb que ja només els queda, si volen anar més enllà de totes les transgressions, tornar a aquell terreny inicial des dels quals els pioners de la transgressió van començar a saltar-se límits. Per això subjau, en les seves filigranes, un pòsit de conservadorisme força detectable, decebedor, i un punt recalcitrant. Clar, jo m'imagino que a ells els sembla que hi ha un terreny institucionalitzat, del qual ja estan farts i fastiguejats, que no és altre que el dels valors de l'eco-progressisme, el bicicletisme i els valors pijo-progres. Per això la transgressió l'entenen com una regressió a la testosterona i a la vociferació; a l'individualisme, al masclisme i a la moda del cinisme; la moda aquesta que ja coneixem. La moda, nens, la moda del cabronisme, del cafrisme intel·lectual com a primària forma d'exaltació del jo. Ah, i a sobre de seguida els surt l'orgull de la Pàtria ferida i aquesta esctuctura mental catalana tan burgesa i tan poc, oh paradoxa, tan poc contra-cultural i tan poc underground. Sí, la modeta aquesta de fustigar la muticulturalitat, la rasta. Bah, senyors, que aquest discurset transgressor ja està més que vist i revist.
Total, que la transgrssió se'ls queda en pura irreverència, buida, que molts cops no va més enllà de trobar fotos freak a Internet. Senyors... transgredir des d'Internet, amb un pijíssim ordinadoret com a arma? Què volen que els digui.
Ja veuen vostès. Com que odiar és gratis, aquí odiem aquesta irreverència d'enfant terrible que només vol que el mirin, sense massa projecte que no sigui la bandera de l'ego. De fet, ¿quan el transgressor professional ha tingut algun compromís amb el projecte col·lectiu?
-Para, Damien. No vas bé.
-Ja ho sé. No me'n surto.
-No. No t'has fixat que l'Odisfera també dispara contra certes tares socials contemporànies amb les que tu tampoc hi convius gens bé?
-Doncs sí... La mandra mental, la incapacitat de projectar-se sota uns mínims d'esforç, la desídia, els Ninis, el ho-vull-tot-mastegat, els comportaments individuals estúpids... ells, tot això, ho radiografien molt bé i ho denuncien a crits, ja en sóc conscient... És que m'he ficat en un jardí volent fitxar de cop tot un sistema planetari.
-Normal. I deixaràs de dir que quan volen argumenten bé? I que escriuen amb una solvència lingüística força per damunt de la mitjana?
-No, això no es pot obviar. No n'hi ha cap que no se'n surti bé, escrivint. Però és que són massa diferents. No sé com s'ho monten, però sent tan iguals són massa diferents. No hi ha forma d'atrapar-los sota una xarxa que resisteixi el pes de tots junts.
-Naturalment que no. Però va, destaca'n un.
-La Iaia Punkarra. I saps perquè? Perquè és el bloc on he contabilitzat menys temps de posessió de la veritat i més temps de joc en el terreny de la broma. És el bloc on més bé han demostrat ser capaços d'enfotre-se'n d'ells mateixos. Quan em diuen, com diu La Iaia Punkarra, "Un bloc amb les tonteries de sempre..." em trec el barret espioide i em disposo a riure amb algú que et convida a participar de les menges de la casa: "Miri, és que aquí ens ho passem bé amb les nostres pròpies tonteries; ens les cuinem i ens les mengem."
-Doncs au, bon profit i llarga vida a la Iaia. I els altres tampoc no t'han deixat indiferents, oi?
-No. En algun moment em fotien dels nervis, això sí. "Odio l'Odisfera", pensava. Però en d'altres moments em sorprenia a mi mateix llegint i fent que sí amb el cap. No, indiferents, cèrtament no.
-Doncs ja és molt, en aquests temps que corren.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: possible
Humor: possible
Adreça:
iaiapunkarra.blogspot.com
dijous, 11 de febrer del 2010
dilluns, 8 de febrer del 2010
Fitxa 37: Ramon Alcoberro ("L'home que mira")
Es pot donar el cas, com explicava un gran aristòcrata atenenc, que els homes visquin al fons d'una caverna, a la paret de la qual només percebin unes ombres projectades. La realitat, per a ells, és una semi-ficció. Sí, les ombres són alguna cosa, però molt inferiors en qualitat comparades amb els objectes que les provoquen. La veritat que contenen és una veritat de segon ordre, una trista aparença.
Pot donar-se el cas que un home tingui el valor de fugir d'aquell regne de penombres i fer el penós ascens fins a la boca de la gruta, on percep la veritable realitat, gràcies a la llum suprema que mostra les coses tal com són. És l'home que mira, i com que és un bon tipus, se sent en la obligació moral de tornar a la gruta i fer partíceps els seus congèneres de la veritat que, mirant, ha vist. Però aquí comença una altra història, una altra peripècia, potser decebedora.
L'ítem Ramón Alcoberro surt de la gruta i mira, pel bé de tots nosaltres. I decideix tornar al regne de les ombres, on tanta falta ens fan les seves revelacions. Ara, abans d'entrar, demana que li preparin una escalinata. Demana un fulard de plomes i es disposa a baixar: ostentosament, vessant glamour, resplendent. I quan arriba al darrer graó es gira d'esquena: llença el fulard i descobreix una samarreta amb el dorsal número 1. Llavors flexiona els braços, i amb els polzes assenyala el nom que hi ha estampat al capdamunt del número, el que l'acredita com a estrella fulgurant: Ramon Alcoberro: l'home a qui -també- agrada que el mirin.
I a partir d'aquí, revela.
Les revelacions de Ramon Alcoberro són bisturíniques (m'invento paraules, obviament), sintètiques, pròpies de qui amb una llambregadeta de no-res en té prou per a copsar l'essència del que és i el que no és, i com si no tingués gaire temps per perdre, les escampa entre els qui, dins la penombra, a sobre són bornis. I per això va al gra: textos moltes vegades breus però suficients. Però, ai, passa, algun cop que els homes de la gruta, malgrat que hi posen tota l'atenció, no l'entenen a la primera, i llavors l'ítem-que-mira esbufega contrariat. No li agrada repetir ni discutir les obvietats, i de vegades fins i tot sembla com si s'enfadés. Ah, però hem descobert que algun cop no és culpa nostra sinó d'ell, que algun cop el fil argumentatiu li tremola una mica degut a l'ús d'algun terme fosc o mal encaixat, cosa que fa minvar la possibilitat de vol directe entre el text-revelació i la ment receptora. Que escriu de pressa, a vegades? ho sembla. De totes maneres, la intel·ligència del lector per sort també juga, salvant correctament els petits moment de micro-crisi. Sí, per sort entre els homes de la caverna n'hi ha algun d'espavilat.
Vaja, que per a espiar un ítem d'envergadura hem volgut treure una mica la lupa punyetera. Sinó no té gràcia. Hem de dir, també, que inicialment volíem treure la destral. I no sé perquè, potser per una qüestió epidèrmica. Després, ens vam trobar en un punt en què pensàvem que al Senyor que mira li acabaríem fent reverències, si perllongàvem el seguiment durant massa temps. I bé, al final ni una cosa ni l'altra, sinó el reconeixement d'una línia de servei a la cultura coherent, amb pes, amb personalitat.
L'home que mira va teixint, dia a dia, una esplèndida xarxa de temes i referències, definint amb nitidesa un terreny de joc original i al mateix temps rigorós. És un espai intel·lectual variat, un paisatge canviant, ondulant, però finament unitari. Alcoberro ens obre la curiositat per una àmplia nòmina d'autors i corrents. Ens agrada especialment quan aporta, directament o per altres, reflexions i anàlisis a l'entorn dels fenomens de comunicació i la seva incidència en el fet social. Ens agrada també, i molt, la seva crítica constant a les reduccions simplistes, al xiclet mental tan de moda.
Són interessants les seves reflexions sobre política i societat. Sol posar sobre la taula el tema de la desorientació de l'esquerra, del seu fracàs contemporani: l'esquerra s'ha oblidat de l'home, de la seva felicitat, s'ha oblidat de si mateixa i s'ha convertit en un engendre deformat per les mans d'extranys impostors, extranys gestors de poder. Per això, a l'esquerra, Alcoberro l'engega a pendre pel sac. Des de cap trinxera. Més aviat com ho faria el soldat decebut per les pròpies files i banderes, com aquell a qui no agrada que qui li pren el pèl siguin els de casa.
Per moltes coses ens ha agradat llegir Alcoberro. I també per una que té a veure amb la petita morbositat de veure quin perfil especial va prenent la inevitable vanitat del qui s'exibeix. És obvi: Alcoberro s'agrada, s'escolta. S'escriu i es llegeix. S'encanta d'haver-se conegut. I s'infla. Però el seu punt de sobrat és sobri, fins i tot elegant. No fereix, no dóna cops baixos. Li agrada, però, fer-se dir "sí senyor". Sempre li poso una veu un pèl irònica amb si mateix i amb aquest paper, en el fons una mica sorneguer. Diu que és misàntrop, i segurament ho és una mica. No deu ser una disfressa, només un mocador de coll que porta amb gust, ben combinat amb la resta de peces de la seva indumentària; de misàntrops tots els sabis ho són, en menor o major grau.
Sobre la filosofia:
Apuntava en Quim Tubert, recentment, en un interessantíssim post al bloc La Vaca Sorda, la idea d'Internet com a nou espai-àgora. És una idea que dóna molt de joc, i m'agradaria estirar una mica aquest fil, per anar acabant.
Probablement ho hem d'acceptar, que l'àgora ja és virtual. I que el preu a pagar és que ara tenim una àgora on el feed back és molt difícil, on el veritable dialogos ja està truncat d'orígen per la naturalesa del medi. És més aviat l'escenari del monologos, mur de lamentacions, fins i tot. I perquè? perquè les àgores clàssiques, de pedra sòlida i cara-a-cara, només són pròpies dels moments àlgids d'esplendor cultural. Ara ja no, que ara ens toca viure la fase hel·lenística de la cultura, i tot esdevé fàcilment individual, buscadament individual, i trobar l'aglutinant del comú es fa més treballós. Per això venim molts cops a la nova àgora a buscar receptes, o a donar-les com qui recita dret al pont de comandament d'una closca de nou que navega enmig del Pacífic.
I aquesta àgora virtual l'hem convertit, a més, en el fons de la gruta, en la paret de la caverna on circulen dia rera dies les ombres de la pura aparença, amb les quals ja ens anem consolant. En l'era de la informació, el discurs s'ha disgregat, l'hem ficat dins de les pantalles, i aquestes constitueixen avui, com diem, el fons de la gruta. La Caverna del famós mite del famós aristòcrata atenenc, on tot és merament aparença d'una realitat de debò que, com deien aquells, is out there, és allà fora. Però a fora hi fa fred.
Està molt bé, per tant, que Alcoberro vingui a la gruta a donar llum. Molt bé, és excel·lent. La fiosofia, com als hel·lenistes, ens fa més falta que mai. Però hauríem de procurar no convertir-la en el substitut del Prozac, com deien aquells altres. No ho dic per Alcoberro, precisament. Haurien de mirar, els professors de filosofia i filòsofs en general, de no baixar la guàrdia i evitar que la Filosofia s'acabi convertint en contingut de llibre d'autoajuda, en coseta per anar tirant tipus Paolo Coelho. Que no deixi de ser com aquella llum que trobava a faltar Diògenes, quan la poderosa figura de l'emperador Alexandre li tapava el sol, un matí de fa molts anys. Aquella llum, directa a la cara, rebuda a peu de carrer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: considerable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Adreça:
http://blog.alcoberro.info
Pot donar-se el cas que un home tingui el valor de fugir d'aquell regne de penombres i fer el penós ascens fins a la boca de la gruta, on percep la veritable realitat, gràcies a la llum suprema que mostra les coses tal com són. És l'home que mira, i com que és un bon tipus, se sent en la obligació moral de tornar a la gruta i fer partíceps els seus congèneres de la veritat que, mirant, ha vist. Però aquí comença una altra història, una altra peripècia, potser decebedora.
L'ítem Ramón Alcoberro surt de la gruta i mira, pel bé de tots nosaltres. I decideix tornar al regne de les ombres, on tanta falta ens fan les seves revelacions. Ara, abans d'entrar, demana que li preparin una escalinata. Demana un fulard de plomes i es disposa a baixar: ostentosament, vessant glamour, resplendent. I quan arriba al darrer graó es gira d'esquena: llença el fulard i descobreix una samarreta amb el dorsal número 1. Llavors flexiona els braços, i amb els polzes assenyala el nom que hi ha estampat al capdamunt del número, el que l'acredita com a estrella fulgurant: Ramon Alcoberro: l'home a qui -també- agrada que el mirin.
I a partir d'aquí, revela.
Les revelacions de Ramon Alcoberro són bisturíniques (m'invento paraules, obviament), sintètiques, pròpies de qui amb una llambregadeta de no-res en té prou per a copsar l'essència del que és i el que no és, i com si no tingués gaire temps per perdre, les escampa entre els qui, dins la penombra, a sobre són bornis. I per això va al gra: textos moltes vegades breus però suficients. Però, ai, passa, algun cop que els homes de la gruta, malgrat que hi posen tota l'atenció, no l'entenen a la primera, i llavors l'ítem-que-mira esbufega contrariat. No li agrada repetir ni discutir les obvietats, i de vegades fins i tot sembla com si s'enfadés. Ah, però hem descobert que algun cop no és culpa nostra sinó d'ell, que algun cop el fil argumentatiu li tremola una mica degut a l'ús d'algun terme fosc o mal encaixat, cosa que fa minvar la possibilitat de vol directe entre el text-revelació i la ment receptora. Que escriu de pressa, a vegades? ho sembla. De totes maneres, la intel·ligència del lector per sort també juga, salvant correctament els petits moment de micro-crisi. Sí, per sort entre els homes de la caverna n'hi ha algun d'espavilat.
Vaja, que per a espiar un ítem d'envergadura hem volgut treure una mica la lupa punyetera. Sinó no té gràcia. Hem de dir, també, que inicialment volíem treure la destral. I no sé perquè, potser per una qüestió epidèrmica. Després, ens vam trobar en un punt en què pensàvem que al Senyor que mira li acabaríem fent reverències, si perllongàvem el seguiment durant massa temps. I bé, al final ni una cosa ni l'altra, sinó el reconeixement d'una línia de servei a la cultura coherent, amb pes, amb personalitat.
L'home que mira va teixint, dia a dia, una esplèndida xarxa de temes i referències, definint amb nitidesa un terreny de joc original i al mateix temps rigorós. És un espai intel·lectual variat, un paisatge canviant, ondulant, però finament unitari. Alcoberro ens obre la curiositat per una àmplia nòmina d'autors i corrents. Ens agrada especialment quan aporta, directament o per altres, reflexions i anàlisis a l'entorn dels fenomens de comunicació i la seva incidència en el fet social. Ens agrada també, i molt, la seva crítica constant a les reduccions simplistes, al xiclet mental tan de moda.
Són interessants les seves reflexions sobre política i societat. Sol posar sobre la taula el tema de la desorientació de l'esquerra, del seu fracàs contemporani: l'esquerra s'ha oblidat de l'home, de la seva felicitat, s'ha oblidat de si mateixa i s'ha convertit en un engendre deformat per les mans d'extranys impostors, extranys gestors de poder. Per això, a l'esquerra, Alcoberro l'engega a pendre pel sac. Des de cap trinxera. Més aviat com ho faria el soldat decebut per les pròpies files i banderes, com aquell a qui no agrada que qui li pren el pèl siguin els de casa.
Per moltes coses ens ha agradat llegir Alcoberro. I també per una que té a veure amb la petita morbositat de veure quin perfil especial va prenent la inevitable vanitat del qui s'exibeix. És obvi: Alcoberro s'agrada, s'escolta. S'escriu i es llegeix. S'encanta d'haver-se conegut. I s'infla. Però el seu punt de sobrat és sobri, fins i tot elegant. No fereix, no dóna cops baixos. Li agrada, però, fer-se dir "sí senyor". Sempre li poso una veu un pèl irònica amb si mateix i amb aquest paper, en el fons una mica sorneguer. Diu que és misàntrop, i segurament ho és una mica. No deu ser una disfressa, només un mocador de coll que porta amb gust, ben combinat amb la resta de peces de la seva indumentària; de misàntrops tots els sabis ho són, en menor o major grau.
Sobre la filosofia:
Apuntava en Quim Tubert, recentment, en un interessantíssim post al bloc La Vaca Sorda, la idea d'Internet com a nou espai-àgora. És una idea que dóna molt de joc, i m'agradaria estirar una mica aquest fil, per anar acabant.
Probablement ho hem d'acceptar, que l'àgora ja és virtual. I que el preu a pagar és que ara tenim una àgora on el feed back és molt difícil, on el veritable dialogos ja està truncat d'orígen per la naturalesa del medi. És més aviat l'escenari del monologos, mur de lamentacions, fins i tot. I perquè? perquè les àgores clàssiques, de pedra sòlida i cara-a-cara, només són pròpies dels moments àlgids d'esplendor cultural. Ara ja no, que ara ens toca viure la fase hel·lenística de la cultura, i tot esdevé fàcilment individual, buscadament individual, i trobar l'aglutinant del comú es fa més treballós. Per això venim molts cops a la nova àgora a buscar receptes, o a donar-les com qui recita dret al pont de comandament d'una closca de nou que navega enmig del Pacífic.
I aquesta àgora virtual l'hem convertit, a més, en el fons de la gruta, en la paret de la caverna on circulen dia rera dies les ombres de la pura aparença, amb les quals ja ens anem consolant. En l'era de la informació, el discurs s'ha disgregat, l'hem ficat dins de les pantalles, i aquestes constitueixen avui, com diem, el fons de la gruta. La Caverna del famós mite del famós aristòcrata atenenc, on tot és merament aparença d'una realitat de debò que, com deien aquells, is out there, és allà fora. Però a fora hi fa fred.
Està molt bé, per tant, que Alcoberro vingui a la gruta a donar llum. Molt bé, és excel·lent. La fiosofia, com als hel·lenistes, ens fa més falta que mai. Però hauríem de procurar no convertir-la en el substitut del Prozac, com deien aquells altres. No ho dic per Alcoberro, precisament. Haurien de mirar, els professors de filosofia i filòsofs en general, de no baixar la guàrdia i evitar que la Filosofia s'acabi convertint en contingut de llibre d'autoajuda, en coseta per anar tirant tipus Paolo Coelho. Que no deixi de ser com aquella llum que trobava a faltar Diògenes, quan la poderosa figura de l'emperador Alexandre li tapava el sol, un matí de fa molts anys. Aquella llum, directa a la cara, rebuda a peu de carrer.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: considerable
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Adreça:
http://blog.alcoberro.info
Subscriure's a:
Missatges (Atom)