Va ser fàcil desfer la petita xarxa de passarells que seguien la tutora assetjada, l'Alícia, i es divertien fent-la patir en els trajectes en metro fins a casa seva. Eren dos. Un aviat va desistir, dissuadit pel volum físic del Boris. Amb l'altre va costar més, però seguint-lo visiblement -perseguint-lo, per ser més exactes- pels passadissos d'enllaç de l'estació de Sagrera n'hi va haver prou.
Però el cervellet del cas, que operava de lluny, el que li tenia jurada a l'Alícia per haver-li obert un expedient, era un adol·lescent semi-perturbat, que s'havia plantat amb quinze anys desconeixent el significat de la paraula "no". Aquest, un dia també va ser localitzat pel Boris.
A la plaça d'Orfila, a Sant Andreu, el va agafar per banda. Resulta que l'angelet, a més d'organitzar assetjaments, venjatiu ell, exercia de petit camell.
-Li vaig treure la meva placa d'agent de l'extincta policia secreta txecoslovaca, la que em va regalar aquell ex-agent que també em va subministrar la Brno, recordes?
-Sí, me n'havies parlat. Però Boris, aquests mètodes...
-S'ha de ser efectiu, Damien. Li vaig dir que era de la Interpol. Per això de l'accent.
-Apa, aquí!
-No deu saber ni què és, la Interpol. El marrec estava acollonidet. Ho va cantar tot, i em va donar tota la mercaderia. La tinc aquí.
El Boris deixà sobre la taula dos "xivatos", l'embolcall de cel·lofana que recobreix els paquests de tabac. Estaven plens de fulles de marihuana, força mal triturades. No hi havia cabdells, només fulla, i segurament de planta mascle. Qualitat ínfima.
-Em va dir que les treia de les plantes que cultiva el seu pare. Que per un xivato es treia entre cinc i deu euros, i que els venia a marrecs més petits que ell.
-Déu n'hi-do. Que podrit que està tot.
-Li vaig demanar el DNI, i no el portava, naturalment. Li vaig dir "espera't aquí que ara vindrà una patrulla dels Mossos, a detenir-te, per assetjador i per traficant". I vaig treure el mòbil, simulant. Com ja m'esperava, va apretar a córrer com un posseit. Des d'aleshores, ni jo ni l'Alícia els hem vist més, i jo diria que el cas està tancat.
-Me n'alegro. Ara només queda una cosa per fer. A través de l'Alicia podem informar els seus pares, abans que l'angelet la faci més grossa. Dels altres no tenim cap manera d'identificar-los, perquè no eren alumnes del mateix institut.
-Sí, potser seria el correcte. Però la veritat és que no m'hi preocuparia gaire. N'hi ha centenars com ell; una cantera de futurs delinqüents d'origen no marginal. T'ho dic perquè justament el problema d'aquest noi són els seus pares, hi pots pujar de peus.
-No ho dubto, Boris. La màgica generació del baby boom... Els born in the sixties...
-Quin encert, el nostre, Damien, de no haver tingut fills...
-Home, Boris, això és fort de dir. Alguns dels que ens llegeixen no hi estaran gens d'acord...
-Que ens llegeixen? com vols dir?
-Home, Boris, som personatges...
-Perdona, personatge ho seràs tu. Jo no sóc cap personatge. Ni tu tampoc. Estàs fet un bon personatge, això sí, però... personatges? Ara no sé què t'agafa.
-És igual.
Em va mirar, com si no hagués entès res. De fet, no entenia res, però jo vaig fer un gest amb la mà, com volent dir que no em fes cas.
Llavors el Boris digué:
-Què, ens fumem aquesta meravella?
-Si home, i ens acabem de quedar tontos per sempre més.
-Doncs va, treu el Knockando. O vols que anem al Mífer?
Al Mífer, entre glops de Cutty Sark, el Boris sostenia que la podridura social en la que nedem no té retorn. I que per això creia que el més sensat era deixar la direcció de la societat en mans dels ultra-liberals perquè portessin el capitalisme fins a les darreres conseqüències, fins que petés tot el sistema, i que es regenerés tot des d'una nova base. A mi, encara que em pesés, em semblava que tenia raó, però jo volia tenir alguna conversa seriosa amb algú que encara creiés en les virtuds de l'esquerra.
-Vull fitxar el Joan Herrera -vaig dir. -Però se m'escapa. El seu bloc és massa superficial. Actualitza poc. Això sí, fa la sensació que els articles els escriu ell personalment, no com d'altres, com ara el Carod o l'Hereu. Del bloc del Joan Herrera, jo, personalment, en trec poc suc. Crec que un dia agafaré una bicicleta d'aquestes del Bicing i em posaré a fer voltes per Barcelona fins que me'l trobi. Me li posaré al costat i li faré preguntes.
-I què li preguntaràs?
-Doncs mira: Joan, no creus que segueixes amb un discurs massa simplista, perquè l'entenguin els joves... i acabin rient els vells?
-Et mirarà malament.
-Joan, és possible ser d'esquerres en un context capitalista sense ser radicalment transformador?
-Et sortirà amb evasives.
-Joan, el sector privat és més productiu i dinàmic perquè l'empleat té por que el fotin al carrer, veient-se privat de l'accés al consum. Si això és així, quina és la por que té el treballador del sector públic?
-Et pot dir que el treballador no ha de produir mogut per la por sinó per la seva responsabilitat social. Utopia.
-Joan, dius que un govern d'esquerres no pot ser poruc amb els bancs i el sector financer. Creus que en el capitalisme de mercat l'Estat pot ser quelcom més que un titella de la banca i de les multinacionals?
-Et dirà que no ho ha de ser, però que ho és per culpa de la dreta.
-Joan, perquè fa tants anys que es parla de la Taxa Tobin, sense resultats visibles?
-Et dirà que ara s'hi posaran seriosament, que ell sempre hi ha cregut, però que si no tira endavant és culpa de la dreta.
-Escolta, Joan, no és incoherent voler regular el mercat financer i defensar que els manteros puguin tenir via lliure?
-Et dirà que una cosa és la pobresa i una altra els poderosos.
-Escolta, Joan, diuen que sou comunistes...
-Et dirà que són eco-socialistes...
-Potser sí, que em diria tot això... o no. Tinc curiositat. Ves a saber, potser el noi té propostes interessants...
-Tu les hi has vist, a bloc?
-De fet no. Com tots els blocs de polítics sembla que tinguin raó en tot, i bona visió estratègica. Però tot queda en un pla molt eteri, amb poca concreció i profunditat... Típic bloc de polític. Però bé, almenys, el Joan Herrera utilitza un bloc de blogspot, arregladet, però senzill, popular... no com el de l'Hereu, que costa una fortuna de mantenir...
Acabem aquesta conversa, i sortim del Mífer. Anem a fer la copa final al Louis Se Va. Al davant hi ha tot el parament de bicicletes del Bicing, i somric. No, desisteixo de la intenció. No aniré a la recerca del Joanet Herrera, aquest noi que sembla tenir-los ben posats, que llegeix la cartilla de cara la càmera de televisió del Congrés dels Diputats, amb un punt de mala llet que a mi me'l fa simpàtic.
No, m'aconformaré a veure què va dient al seu blog, i el fitxaré com pugui. De fet, crec que ja el dono per fitxat.
I ara és el moment de fer-ho, perquè més endavant, quan s'intensifiqui aquest procés de campanya electoral constant en què ens tenen sumits els polítics, i especialment quan ens caigui a sobre la campanya oficial, serà molt mal moment per fer-ho.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: baixa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: inexistent
Adreça:
joanherreratorres.blogspot.com
dimecres, 17 de febrer del 2010
diumenge, 14 de febrer del 2010
Fitxa 39: Toni Ibàñez
Com que a la xarxa hi ha tota mena d'ítems, avui és el torn d'un ítem-poeta.
El Sr. Ibàñez, l'ítem-poeta, és un senyor tot presumit. Li agrada posar-se guapo per sortir bé a les fotos, i quan sap que ha de tenir visita endreça la casa, compra flors, treu la funda de roba dels sofàs perquè llueixin els bons entapissats de pell. Bé, bé, ens agrada; les coses han de fer goig, estar endreçades, netes i polides. Des que va saber que l'aniria espiant, ha fet unes reformes al piset que li han quedat francament bé. De debò, l'aspecte del seu bloc "Entrellum" ens agrada més ara; abans el trobàvem massa recarregat de coloraines, de tanta bandereta de xarxa social i cosetes que distreien. Ara li queda molt més elegant, elegant i modern al mateix temps, i tot fa joc amb tot. A més, el senyor Ibàñez és un amfitrió atent, tot ell cortesia, un ítem simpàtic que sap que viu de les visites, i que procura tractar-les bé.
El nostre ítem-poeta és un veterà a la Catosfera, un autèntic pioner, que amb diversos blocs de llarg recorregut ha anat consolidant el concepte de ciber-escriptor, entenent que els escriptors també han de fer-se visibles allà on hi circulen tants ulls, tantes mirades. L'estatus actual del Sr. Ibàñez és el resultat d'una enorme feinada, i això s'ha de reconèixer.
I tampoc no hi ha cap mena de dubte que el nostre poeta es té a si mateix com a principal centre d'interès; al Sr. Ibàñez li encanta jugar amb el seu melic ("ralet, ralet, de qui és aquest meliquet? del poeeeta d'internet!!") i que no defuig cap ocasió de mostrar-nos-el. Ell treu el nas -i el melic- on sigui que li vulguin mirar una estona: a la premsa, a la ràdio, a les tertúlies, als concursos -l'han sel·leccionat per anar a concursar a l'Illa de Pàsqua. Quasi res... I això, que se'n par-li, i tant que sí, encara que sigui malament, però que se'n par-li. Que el trànsit cap a "Entrellum" sigui constant, per poder seguir dient que és dels qui té més visites a Internet i més prestigi reconegut com a blogger... I la veritat és que, com se sol dir, s'ho curra, això de promocionar-se. Se sap vendre, i la gent que se sap vendre aquí sempre l'hem admirat.
El senyor Ibàñez té una fe granítica en les virtuds de la xarxa. Normal. És la gran plataforma de promoció i difusió de la seva producció litarària, també editada en paper -en llibre, vull dir, això que es veu que aviat desapareixerà- i de les activitats de l'escriptor. I es promociona, tot cofoi, amb mal dissimulada satisfacció: mira d'on em criden. Mira on escric. Mira qui m'enllaça. Mira qui m'entrevista. Mira'm, mira'm, mira'm...
A més, com que domina les eines neo-tecnològiques, ha reinventat el concepte de poeta, adaptant-lo als nous temps. Res de pergamins i plomes d'oca. Ordinador, no-sé-què 2.0, vídeo, i el que sigui: sap treure tot el partit de la tecnologia. D'aquesta manera ha inventat la video-poesia. Sí, aquella mena de muntatges que abans se'n deien "un audiovisual". Sí, sí, allò tan obsolet, però que digitalitzat i penjat a Internet ja sembla un avenç trencadorament innovador.
Al bloc "Entrellum", la veritat és que un s'hi entreté: sempre hi passen coses. Des de la campanya constant de l'autor, que pren formes ben variades, a intercanvis epistolars, a opinions i reflexions sobre l'actualitat. I aquí pararem un minutet, perquè li volem estirar una mica les orelles, senyor Ibàñez.
Li hem llegit, aquests dies, coses sobre l'enrenou de Reagrupament i les coses del Dr. Carretero. Estem d'acord amb vostè en com poden ser de repugnants algunes pràctiques a la xarxa consistents en esbombar la vida privada de les persones. Hi ha molts ítems a la xarxa a qui els agrada fer mal a base d'explicar drapets privats, sense cap mena de vergonya ni fre moral. El senyor Ibàñez m'entén. Tot el meu suport al que va dir vostè, sobre com abomina l'argument "ad pudendas" que els menja-sopetes de sempre, els frustrats, reprimits i amargats de tota la vida mai no dubten a utilitzar, com aquells a qui vostè es referia, els qui han tret drapets de la vida privada d'en Laporta i en Carretero. Estic, insisteixo, d'acord amb vostè, però això mateix li recrimino que hagués il·lustrat l'article amb les fotos de les noies en qüestió. No ha estat coherent. No pot contribuir al creixement del xafarderisme. No pot ser un vulgar Jordi González, encara que sigui en versió mitigada. No, les fotos hi sobraven. No pot fer com TV3, "aquestes coses nosaltres no les fem" i acabar fent-les sota una aparença de falsa distinció. Jo no tinc perquè saber, de mans de vostè, la cara que fan aquelles noies, i començar a valorar si són guapes, si són pàmfiles o tenen pinta d'això o d'allò. Aquesta informació no la vull. Jo, almenys. Li resta punts, això, Sr. Ibàñez.
Au, ja està.
Amb l'autoestima disparada com un coet, dóna la impressió que l'ítem-Ibàñez s'ho passa bé i neda en la piscina olímpica de la felicitat. Pel que es veu, la xarxa, a un, el pot arribar a fer feliç... Si es demostra que és així, com hem de venir alguns, els típics aixafa-guitarres, a qüestionar-ne les virtuds?
Endavant, ciber-poeta. Gaudeixi de les meravelles d'Internet i dels beneficis personals que li ha comportat. El que té és ben seu i s'ho ha guanyat amb tenacitat. A més: volem dir que ser poeta és un fet encomiable i heròic. Un poeta és algú que es dóna, s'exposa, es despulla. Amb les artificiositats corresponents, amb les trampetes, ja ho sabem, que el poeta sap que mentre es despulla es disfressa. Però el que està escrit està escrit i queda.
I no hi ha temps, perquè la fitxa ja és prou llarga, per debatre el tema dels autors dins la xarxa. Només volem dir que des d'aquí creiem en el fet de respectar i lluitar pels drets de l'autoria, que en són uns quants. Que malauradament, si altres han de fer negoci amb el que fa l'autor, l'autor s'ha de defensar i se l'ha de protegir. Una altra cosa és que les coses ens les volguem regalar. Com ara jo, que li vull regalar un poema. No per res, perquè en faci el que vulgui. I per fer veure que tots busquem, permnanentment, alguna cosa.
Passes mortes
Passes mortes,
caminants anònimms
descobrint
que allà on s'aturen és allà on un dia tots
van començar.
Sense estrelles,
amb cua daurada,
sense rumb
damunt les aigües d'aquest mar
que creies que era molt més gran...
Potser val més que no em pregunti res,
més enllà del teu somriure,
que ara brilla molt més clar.
Perquè és quan rius,
que me n'adono
que només vivim per viure,
que la sang
de l'univers és la sang que tu portes dintre.
No la busquin a la xarxa. Ningú no els dirà que és d'en Damien, l'espia que només creu en les ànimes darrera les paraules, i que per tant li ve molt de gust exercir el seu dret de triar-les.
Perdoni, ítem-poeta, Sr. Ibàñez. No es pensi que m'havia oblidat de vostè. M'ha agradat molt poder adreçar-li tot això. Un poeta, bo o dolent, és sempre un valent.
A vostè ja el coeixia de molt abans d'això de les fitxes, i sempre m'ha semblat això, que ser poeta a la xarxa, on hi corre tant de cafre, i creure-hi i no fer-se mai enrera és d'una enorme valentia i mereix tot el respecte.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: òbvia
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
entrellum.blogspot.com
Nota sobre els comentaris:
A partir d'aquest moment queda habilitada la moderació de comentaris.
Els comentaris dels bloggers fitxats seran sempre publicats, sigui quin sigui el seu contingut, si estimen opurtú dir alguna cosa en relació a la seva fitxa. És el seu dret a dir la darrera paraula.
Tinc una idea molt clara del que vull que sigui aquest espai, i per tant, del que no vull que sigui.
Demano disculpes si això ocasiona alguna molèstia als comentaristes que aquí sempre han demostrat bones formes i sentit comú. Estic convençut que si tenen ganes de seguir comentant no es trobaran amb cap sorpresa desagradable ni per part meva ni de ningú altre.
Salutacions.
El Sr. Ibàñez, l'ítem-poeta, és un senyor tot presumit. Li agrada posar-se guapo per sortir bé a les fotos, i quan sap que ha de tenir visita endreça la casa, compra flors, treu la funda de roba dels sofàs perquè llueixin els bons entapissats de pell. Bé, bé, ens agrada; les coses han de fer goig, estar endreçades, netes i polides. Des que va saber que l'aniria espiant, ha fet unes reformes al piset que li han quedat francament bé. De debò, l'aspecte del seu bloc "Entrellum" ens agrada més ara; abans el trobàvem massa recarregat de coloraines, de tanta bandereta de xarxa social i cosetes que distreien. Ara li queda molt més elegant, elegant i modern al mateix temps, i tot fa joc amb tot. A més, el senyor Ibàñez és un amfitrió atent, tot ell cortesia, un ítem simpàtic que sap que viu de les visites, i que procura tractar-les bé.
El nostre ítem-poeta és un veterà a la Catosfera, un autèntic pioner, que amb diversos blocs de llarg recorregut ha anat consolidant el concepte de ciber-escriptor, entenent que els escriptors també han de fer-se visibles allà on hi circulen tants ulls, tantes mirades. L'estatus actual del Sr. Ibàñez és el resultat d'una enorme feinada, i això s'ha de reconèixer.
I tampoc no hi ha cap mena de dubte que el nostre poeta es té a si mateix com a principal centre d'interès; al Sr. Ibàñez li encanta jugar amb el seu melic ("ralet, ralet, de qui és aquest meliquet? del poeeeta d'internet!!") i que no defuig cap ocasió de mostrar-nos-el. Ell treu el nas -i el melic- on sigui que li vulguin mirar una estona: a la premsa, a la ràdio, a les tertúlies, als concursos -l'han sel·leccionat per anar a concursar a l'Illa de Pàsqua. Quasi res... I això, que se'n par-li, i tant que sí, encara que sigui malament, però que se'n par-li. Que el trànsit cap a "Entrellum" sigui constant, per poder seguir dient que és dels qui té més visites a Internet i més prestigi reconegut com a blogger... I la veritat és que, com se sol dir, s'ho curra, això de promocionar-se. Se sap vendre, i la gent que se sap vendre aquí sempre l'hem admirat.
El senyor Ibàñez té una fe granítica en les virtuds de la xarxa. Normal. És la gran plataforma de promoció i difusió de la seva producció litarària, també editada en paper -en llibre, vull dir, això que es veu que aviat desapareixerà- i de les activitats de l'escriptor. I es promociona, tot cofoi, amb mal dissimulada satisfacció: mira d'on em criden. Mira on escric. Mira qui m'enllaça. Mira qui m'entrevista. Mira'm, mira'm, mira'm...
A més, com que domina les eines neo-tecnològiques, ha reinventat el concepte de poeta, adaptant-lo als nous temps. Res de pergamins i plomes d'oca. Ordinador, no-sé-què 2.0, vídeo, i el que sigui: sap treure tot el partit de la tecnologia. D'aquesta manera ha inventat la video-poesia. Sí, aquella mena de muntatges que abans se'n deien "un audiovisual". Sí, sí, allò tan obsolet, però que digitalitzat i penjat a Internet ja sembla un avenç trencadorament innovador.
Al bloc "Entrellum", la veritat és que un s'hi entreté: sempre hi passen coses. Des de la campanya constant de l'autor, que pren formes ben variades, a intercanvis epistolars, a opinions i reflexions sobre l'actualitat. I aquí pararem un minutet, perquè li volem estirar una mica les orelles, senyor Ibàñez.
Li hem llegit, aquests dies, coses sobre l'enrenou de Reagrupament i les coses del Dr. Carretero. Estem d'acord amb vostè en com poden ser de repugnants algunes pràctiques a la xarxa consistents en esbombar la vida privada de les persones. Hi ha molts ítems a la xarxa a qui els agrada fer mal a base d'explicar drapets privats, sense cap mena de vergonya ni fre moral. El senyor Ibàñez m'entén. Tot el meu suport al que va dir vostè, sobre com abomina l'argument "ad pudendas" que els menja-sopetes de sempre, els frustrats, reprimits i amargats de tota la vida mai no dubten a utilitzar, com aquells a qui vostè es referia, els qui han tret drapets de la vida privada d'en Laporta i en Carretero. Estic, insisteixo, d'acord amb vostè, però això mateix li recrimino que hagués il·lustrat l'article amb les fotos de les noies en qüestió. No ha estat coherent. No pot contribuir al creixement del xafarderisme. No pot ser un vulgar Jordi González, encara que sigui en versió mitigada. No, les fotos hi sobraven. No pot fer com TV3, "aquestes coses nosaltres no les fem" i acabar fent-les sota una aparença de falsa distinció. Jo no tinc perquè saber, de mans de vostè, la cara que fan aquelles noies, i començar a valorar si són guapes, si són pàmfiles o tenen pinta d'això o d'allò. Aquesta informació no la vull. Jo, almenys. Li resta punts, això, Sr. Ibàñez.
Au, ja està.
Amb l'autoestima disparada com un coet, dóna la impressió que l'ítem-Ibàñez s'ho passa bé i neda en la piscina olímpica de la felicitat. Pel que es veu, la xarxa, a un, el pot arribar a fer feliç... Si es demostra que és així, com hem de venir alguns, els típics aixafa-guitarres, a qüestionar-ne les virtuds?
Endavant, ciber-poeta. Gaudeixi de les meravelles d'Internet i dels beneficis personals que li ha comportat. El que té és ben seu i s'ho ha guanyat amb tenacitat. A més: volem dir que ser poeta és un fet encomiable i heròic. Un poeta és algú que es dóna, s'exposa, es despulla. Amb les artificiositats corresponents, amb les trampetes, ja ho sabem, que el poeta sap que mentre es despulla es disfressa. Però el que està escrit està escrit i queda.
I no hi ha temps, perquè la fitxa ja és prou llarga, per debatre el tema dels autors dins la xarxa. Només volem dir que des d'aquí creiem en el fet de respectar i lluitar pels drets de l'autoria, que en són uns quants. Que malauradament, si altres han de fer negoci amb el que fa l'autor, l'autor s'ha de defensar i se l'ha de protegir. Una altra cosa és que les coses ens les volguem regalar. Com ara jo, que li vull regalar un poema. No per res, perquè en faci el que vulgui. I per fer veure que tots busquem, permnanentment, alguna cosa.
Passes mortes
Passes mortes,
caminants anònimms
descobrint
que allà on s'aturen és allà on un dia tots
van començar.
Sense estrelles,
amb cua daurada,
sense rumb
damunt les aigües d'aquest mar
que creies que era molt més gran...
Potser val més que no em pregunti res,
més enllà del teu somriure,
que ara brilla molt més clar.
Perquè és quan rius,
que me n'adono
que només vivim per viure,
que la sang
de l'univers és la sang que tu portes dintre.
No la busquin a la xarxa. Ningú no els dirà que és d'en Damien, l'espia que només creu en les ànimes darrera les paraules, i que per tant li ve molt de gust exercir el seu dret de triar-les.
Perdoni, ítem-poeta, Sr. Ibàñez. No es pensi que m'havia oblidat de vostè. M'ha agradat molt poder adreçar-li tot això. Un poeta, bo o dolent, és sempre un valent.
A vostè ja el coeixia de molt abans d'això de les fitxes, i sempre m'ha semblat això, que ser poeta a la xarxa, on hi corre tant de cafre, i creure-hi i no fer-se mai enrera és d'una enorme valentia i mereix tot el respecte.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: òbvia
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: indetectat
Adreça:
entrellum.blogspot.com
Nota sobre els comentaris:
A partir d'aquest moment queda habilitada la moderació de comentaris.
Els comentaris dels bloggers fitxats seran sempre publicats, sigui quin sigui el seu contingut, si estimen opurtú dir alguna cosa en relació a la seva fitxa. És el seu dret a dir la darrera paraula.
Tinc una idea molt clara del que vull que sigui aquest espai, i per tant, del que no vull que sigui.
Demano disculpes si això ocasiona alguna molèstia als comentaristes que aquí sempre han demostrat bones formes i sentit comú. Estic convençut que si tenen ganes de seguir comentant no es trobaran amb cap sorpresa desagradable ni per part meva ni de ningú altre.
Salutacions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)