Els blocs...
Molts ítems conceben els blocs com a llocs des dels quals mostrar que tenen raó.
És possible tenir raó, d'això n'estem convençuts; esporàdicament o de forma regular. Tenir raó depèn de molts factors: de la capacitat d'argumentar correctament, o del bon ull que tinguis alhora de seleccionar les evidències que sustentaran el que diguis. Emperò, quan vulguis sustentar la teva raó en evidències gelatinoses, corres el risc de patinar damunt les teves pròpies paraules. Si ets precabut, això no té perquè passar-te, i segur que algun cop, de raó, en tindràs. Com diu Woody Allen, fins i tot un rellotge aturat l'encerta dos cops al dia. En el cas dels bloggers intel·ligents, saben tenir raó perquè són conscients del procés que cal seguir per arribar a certa solidesa.
Ara bé, hi ha gent que confon el fet d'anar tenint raó, amb el fet de posseir la veritat. Molts ítems tenen blocs concebuts com a aparador de la veritat que ells i només ells posseeixen, ja sigui per infusió divina, aclamació de la claca, adscripció a una tradició mil·lenària, o degut a la debilitat mental que dóna la por de viure amb una certa valentia. I amb tots aquests no hi ha res a fer: és impossible parlar-hi. Fonamentalment, perquè per parlar amb algú cal que tingui la capacitat d'escoltar. No de sentir, com quan les mosques o la pluja es fan notar, sinó d'escoltar i d'atendre. Però els posseidors de la veritat tenen aquesta funció mental desactivada. De fet és lògic: què nassos ha de voler escoltar aquell qui guarda a la seva caixa forta l'escriptura de propietat de l'única i majusculosa Veritat? Això sí, fa tant de riure quan els veus esclatellar-se, amb els patins mal cordats...
Altres bloggers renuncien a exercir de seriosos comptables de raons i veritats. Són els que conceben les seves llibretes cibernètiques com a expositors de les seves vivències. Els que t'expliquen com els va; amb qui queden, amb qui lliguen, on estudien, quan fan els anys, quin és el paisatge que els envolta i de quin color són les teulades de les cases del seu barri.
El nostre ítem d'avui, Sir William Temple, té aquesta doble faceta itèmica. El podem trobar per aquí per allà intentant tenir raó -no m'atreveixo a dir si és dels que posseeix la Veritat- i al mateix temps el podem trobar a casa seva, explicant-nos la vida, recolzat a "La Barra d'en Temple". Per cert, sobre el títol del bloc se'n poden fer vàries lectures... personalment, és dels que trobo més aconseguits.
Ens ocuparem de la faceta relata-vides del nostre ítem d'avui, la seva faceta certament simpàtica, deshinibida, entremaliada sense ser descarada, i que mira, no saps com, et fa que el vagis llegint. Ens oblidem de les raons que vol remarcar quan opina en blocs de temàtica política, i ens limitarem a fitxar-lo des de la posició que ocupa al racó del seu pub.
Els catalans, val a dir-ho, som com una mena de plaga. Tu passes per Alexanderplatz, a Berlin, i dins la cua que s'espera per pujar a la torre de comunicacions, colossal, emblemàtica -ho lamento, concentradíssim Pochaco, m'agrada la Fehrsehenturm- sents sempre una tremenda gatzara de catalans; atapeïnt les sales del Prado, de la National Gallery, del British Museum, de Disneyland Paris... catalans, jolius i faceciosos. Si fins i tot a Corea del Nord hi tenen un català en llocs de responsabilitat política! I per descomptat, a les ribes del Riu Negre, Dublin, no hi podia faltar la nostra representació catosfèrica, la del nostre ítem-Sir, distingit i cèlebre.
Sir William Temple té l'encert d'adoptar un prisma humorístic a l'hora de descriure la realitat que l'envolta. Una distància irònica, un pèl maliciosa, però gens malintencionada. S'entreté a explicar els surrealismes del transport públic a Dublín; les peripècies dels operaris que li reparen la vivenda després d'haver patit un desperfecte incendiari. És un noi que porta afincat molt de temps en aquell punt geogràfic, i que ja el coneix prou bé com per explicar-lo amb gràcia.
És habitual que adopti un recurs narratiu consistent a tatxar línies escrites, mantenint-les, però, llegibles, on ens dóna informació real, però que no "convé" oficialitzar. Aquest efecte dóna un resultat divertit, i li permet girar el focus de la sornegueria sobre si mateix, i així passar-s'ho bé exhibint-se i sent el centre d'atenció, un plaer que, siguem sincers, a tots ens agrada de gaudir de tant en tant.
Catalans arreu del món, molts d'ells joves, com el senyor ítem-Temple, responent a la moderna crida d'un dels nous conceptes avançats: la mobilitat. Avui dia cal apostar per la mobilitat. L'Espai Europeu d'Educació Superior, el celebrat i vilipendiat Pla Bolonya, està concebut entre d'altres coses per a potenciar l'amunt i avall del personal. La potenciació de l'habitatge de lloguer també vol afavorir que ens busquem la vida per aquí i per allà; l'aprenentatge d'idiomes, tan necessari, diuen, aquesta altra obsessió, també ens ha de permetre moure'ns com peix a l'aigua en aquest món globalitzat. Res de pretendre tenir la feina a deu minuts de casa, la feina que t'ha de durar per a tota la vida. No, això ja és obsolet. Això és la rèmora d'un món concebut des de les catacombes més obtuses de les concepcions socials més equivocades. Els lents, els estàtics, seran els fracassats d'avui i de demà. Els ràpids, els mòbils, els nòmades sobradament preparats estan cridats a tocar el cel. Diuen...
I els anquilosats, apoltronats, cul-pesants fills del baby boom, els ja-no-tan-joves-ni-sobradament-preparats... a mirar-nos-ho amb enveja. Qui pogués, a dia d'avui, ser un ítem-Temple, i viure a Dublin, i si convé a Boston, Rock Hill (South Carolina) o Colònia.
Gràcies a la xarxa no ens sentiríem tan lluny de casa. Gràcies al bloc ens tindrieu dins de casa vostra. Fins i tot podríem seure a taula, amb tota la família, l'únic que en comptes de ser-hi en cos i ànima hi seríem dins d'un portàtil obert, amb la nostra cara en pantalla, gràcies al prodigi d'una web-cam. No em diguin vostès que el món no ha fet un salt endavant...
I gràcies a aquests blocs de catalans pel món rebem des de la nostra pròpia mirada i esquemes mentals tot un volum d'informació valuosa sobre móns que mai no podrem trepitjar.
I acabem preguntant-nos quants William Temples s'escamparan en el futur per aquests móns de Déu, imparablement globalitzat, i sovint localment ralentitzat. Quants blocs de joves -34 anys és ser jove?- podrem llegir, i serem partíceps de les vivències particulars d'aquells qui ens les voldran explicar, amb un punt d'orgull i d'enyorança?
Valoració de l'ítem:
Rellevància: escassa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: escassa
Humor: constant
Adreça:
marquitus.bloc.cat
divendres, 26 de febrer del 2010
dilluns, 22 de febrer del 2010
Fitxa 41: Agustí
Una vegada, un estudiant desesperat -universitari- li explicava a un altre que, en voler saber què havia de fer per encarar bé un examen de setembre, havia intentat, al juny, parlar amb el catedràtic que li impartia l'assignatura. El noi, visiblement molest, es queixava que el Dr. Fortuny se l'havia pres a la lleugera, i només li havia donat una indicació: "A l'estiu, St. Agustí sota un pi". El noi, deia, de primeres havia rigut la gràcia del catedràtic, i després li havia dit "no, seriosament, Dr. Fortuny..." I l'altre: "A l'estiu, St. Agustí sota un pi, he, he, he..." I que no l'havia tret d'aquí.
Jo, amb el radar activat, també reia, per dintre. Aquest tipus de coses, després, jo les posava per escrit i les passava als foscos dirigents del SEF, que mai no vaig saber què en feien d'aquells informes absurds que els facilitava.
Anys després, m'he trobat amb un altre Agustí que em dóna la impressió que també deu tenir poders i efectes purificadors, especialment si tinguéssim l'oportunitat de llegir-lo amb regularitat, si no sota un pi, almenys en un bloc. Però al majestuós Agustí de la xarxa només l'he sabut trobar, esporàdicament, a l'ombra de blocs aliens, com ara el Dietari a Destemps de l'estrafolari Vila. Així doncs, l'ítem Agustí, segons les bases de dades d'aquest espionatge catosfèric, només consta sota aquest àlies i únicament com a comentarista. Això sí, dels bons.
Suau i profund, no estalvia referències a autors de calat. L'identifica un aclaparador sentit comú, i en la seva versió polemista projecta placatges sòlids, legals, dins dels cànons, però d'una elegància i una contundència de classe A. Et pot clavar una pentinada oceànica, de clenxa al mig i tupé. Fins a una calavera, seria capaç de pentinar, si fos el cas.
Perquè a l'ítem Agustí no li aixequen la camisa, les plomes novelles, ni amb artificis literaris ni amb boutades efectistes. Els veu el plomall (ai, no, el llautó) amb eficàcia d'escàner. Sap quan s'escriu amb finalitat o quan s'escriu per excitar la massa, a boca calenta, des del desconeixement de la realitat, i a major glòria del lluïment egòlatra.
Denuncia que s'utilitzin veritats per a dir mentides i que els escriptorets s'ocupin més de la petita veritat pròpia més que de la veritat en si. Quan no hi ha esperit en el que s'escriu ho fa notar.
Me l'imagino com un motor diesel, que fa quilòmetres amb tranquilitat. Però que si li busques les pessigolles posarà el turbo i desplegarà una panòplia de sabres dialèctics que recordaràs durant molt de temps, com jo recordo aquell moment genial en què deia, d'un escriptoret, que es pensa que marca molts gols quan l'únic que fa és confondre la porteria rival amb la caseta de la banqueta dels suplents, la del propi equip.
A la jovenalla que escriu, el millor que els pot passar és que els surti un bon Agustí que els abaixi una mica els fums. Que els obligui, quan escriuen, a pensar que algun lector intel·ligent els sotmetrà a la prova del nou, la del cotó-que-no-enganya, i segurament, si no els pesa massa la barra -que també pot ser- procuraran cenyir-se a uns marges ben definits d'aconsellable rigor, més que si sabessin que tot el que tindran com a lectors serà la tropa de l'ovació incondicional, els que idolatren tot aquell que els diu el que els agrada sentir, dit una mica millor del que ells ho dirien.
Un senyor gran, o un senyor, en qualsevol cas, intel·lectualment sòlid i implacable, que et mira amb lupa i no te'n deixa passar ni una.
En certa manera, també és com si fos un que vigila, però amb una talla i un aplom que ens meravella. El seguim, li busquem el rastre, encara que el preu a pagar sigui el d'haver-nos d'empassar dietaris onanistes i males llets de vella incompresa. Què hi farem, res és gratis.
L'emplaço a dir-nos, si per alguna casualitat còsmica li arriba el nostre prec, si té algun lloc on poguem llegir-lo. És un crit en el buid, però si per algun eco extrany pot rebre el missatge, l'escoltarem.
Perquè no crec que l'Agustí sigui l'Agustí Colomines... Vaja, no se sap mai, però avui per avui pensem que no.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Jo, amb el radar activat, també reia, per dintre. Aquest tipus de coses, després, jo les posava per escrit i les passava als foscos dirigents del SEF, que mai no vaig saber què en feien d'aquells informes absurds que els facilitava.
Anys després, m'he trobat amb un altre Agustí que em dóna la impressió que també deu tenir poders i efectes purificadors, especialment si tinguéssim l'oportunitat de llegir-lo amb regularitat, si no sota un pi, almenys en un bloc. Però al majestuós Agustí de la xarxa només l'he sabut trobar, esporàdicament, a l'ombra de blocs aliens, com ara el Dietari a Destemps de l'estrafolari Vila. Així doncs, l'ítem Agustí, segons les bases de dades d'aquest espionatge catosfèric, només consta sota aquest àlies i únicament com a comentarista. Això sí, dels bons.
Suau i profund, no estalvia referències a autors de calat. L'identifica un aclaparador sentit comú, i en la seva versió polemista projecta placatges sòlids, legals, dins dels cànons, però d'una elegància i una contundència de classe A. Et pot clavar una pentinada oceànica, de clenxa al mig i tupé. Fins a una calavera, seria capaç de pentinar, si fos el cas.
Perquè a l'ítem Agustí no li aixequen la camisa, les plomes novelles, ni amb artificis literaris ni amb boutades efectistes. Els veu el plomall (ai, no, el llautó) amb eficàcia d'escàner. Sap quan s'escriu amb finalitat o quan s'escriu per excitar la massa, a boca calenta, des del desconeixement de la realitat, i a major glòria del lluïment egòlatra.
Denuncia que s'utilitzin veritats per a dir mentides i que els escriptorets s'ocupin més de la petita veritat pròpia més que de la veritat en si. Quan no hi ha esperit en el que s'escriu ho fa notar.
Me l'imagino com un motor diesel, que fa quilòmetres amb tranquilitat. Però que si li busques les pessigolles posarà el turbo i desplegarà una panòplia de sabres dialèctics que recordaràs durant molt de temps, com jo recordo aquell moment genial en què deia, d'un escriptoret, que es pensa que marca molts gols quan l'únic que fa és confondre la porteria rival amb la caseta de la banqueta dels suplents, la del propi equip.
A la jovenalla que escriu, el millor que els pot passar és que els surti un bon Agustí que els abaixi una mica els fums. Que els obligui, quan escriuen, a pensar que algun lector intel·ligent els sotmetrà a la prova del nou, la del cotó-que-no-enganya, i segurament, si no els pesa massa la barra -que també pot ser- procuraran cenyir-se a uns marges ben definits d'aconsellable rigor, més que si sabessin que tot el que tindran com a lectors serà la tropa de l'ovació incondicional, els que idolatren tot aquell que els diu el que els agrada sentir, dit una mica millor del que ells ho dirien.
Un senyor gran, o un senyor, en qualsevol cas, intel·lectualment sòlid i implacable, que et mira amb lupa i no te'n deixa passar ni una.
En certa manera, també és com si fos un que vigila, però amb una talla i un aplom que ens meravella. El seguim, li busquem el rastre, encara que el preu a pagar sigui el d'haver-nos d'empassar dietaris onanistes i males llets de vella incompresa. Què hi farem, res és gratis.
L'emplaço a dir-nos, si per alguna casualitat còsmica li arriba el nostre prec, si té algun lloc on poguem llegir-lo. És un crit en el buid, però si per algun eco extrany pot rebre el missatge, l'escoltarem.
Perquè no crec que l'Agustí sigui l'Agustí Colomines... Vaja, no se sap mai, però avui per avui pensem que no.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: latent
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: possible
Subscriure's a:
Missatges (Atom)