Sí, estimats. Tot plegat és un gran ball de màscares. Un circ de vanitats. Jo ho he dit sempre, aquí i a altres bandes: Internet és el Gran Regne de les Mentides. Oi que sí, que ho he dit? Au, una bona pista, que arribarà un dia que el joc ja no donarà més de si i m'hauré de treure la careta. Però entretant, anem fent bullir l'olla. Entretant, seguim jugant.
Vanitats i caretes, jocs d'egos inflats. Tot el que vulgueu, amics, però no oblidem que el llenguatge té la màgia a les entranyes, i per això les paraules tenen ànima. A Internet les paraules poden mentir, però l'ànima hi és i no es pot ocultar darrera cap màscara. I les ànimes o bé es poden respectar, o bé es poden violar. També a Internet. I cadascú tria.
Sempre he vist darrera les paraules del jose un ésser absolutament transparent. I ho sento, a mi la gent transparent m'agrada.
El jose va aparèixer un bon dia, va venir de no se sap on, carregat de ganes de debatre. Ell volia intercanviar punts de vista, participar en debats constructius, o simplement lluir els seus coneixements, ben àmplis, per cert. I s'ha trobat, en general, amb una tribu extranya, "ombliguistes", egòlatres desconcertants que per força li han hagut de fer canviar la idea que inicialment tenia del fet de bloguejar. Però el xicot s'hi ha anat posant, ha anat entenent de què va aquest joc, i poc a poc s'ha anat construint el seu petit espai i la seva particular personalitat a la catosfera, un dels més extranys subconjunts de la blogosfera.
Des d'aquí sempre hem valorat positivament els intents dels bloggers de fer les coses amb un cert fi de bé. El seu blog, "Renacimiento", va néixer com un intent de difondre tota classe de continguts que contribuissin una certa regeneració moral i cultural de la realitat que ens toca viure avui, sempre, naturalment, des de la seva forma d'entendre el món i les coses. El cas és, però, que la singularitat de l'ítem-jose va més enllà dels marges del seu blog. La seva existència genio-figúristica (m'invento paraules) té a veure sobretot amb la seva naturalesa transparent, inquieta, sorneguera, hiper-activa i hiper-present per multitud de cases i casetes del sistema.
El jose s'ha definit a si mateix com a àcrata -o acratoide- i ha rebutjat que se l'encasellés en la dreta ideològica extrema. Sembla, però, que aquesta idea no acaba de quallar entre l'"entorno", com diria en Johan. Sempre s'ha mostrat crític amb les servituds cap al gran capital per part dels sistemes polítics, ideologies i tendències partidistes d'avui i de sempre. Aquestes ganes seves de beure de les bones fonts, siguin quines siguin, més enllà dels clixés estàndard, no podem deixar de veure-les com a positivament encertades.
En relació a l'espinós tema de les sentimentalitats identitàries, sempre s'ha mostrat absolutament crític i sobretot escèptic pel que fa a les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Aquí ja ho sabem: els sentiments són els sentiments, i sovint els sentiments condicionen les anàlisis, i al final ens trobem que davant les postures irreconciliables -sentimentalitats oposades- poca cosa queda a banda del respecte. En aquest sentit, a casa de l'Apañó, per exemple sempre es pronuncia sobre aquest tema amb molta menys contenció que en altres cases, tot i mantenir el punt de la seva posició. És així, la cosa. Ell se sent sentimentalment vinculat a "la patria petitona", com diu ell, però sobretot a la pàtria gran, la seva, l'Espanyola. I tan amic dels uns i dels altres. O almenys a mi m'ho sembla.
Permeable als discursos més variats i fins i tot contradictoris, però fidel al seu, sap veure el fons de bona fe que hi pugui haver en els plantejaments dels altres. Un bon tipus, que es mou entre els blogs, amb il·lusió i entusiasme.
El seu bon humor acostuma a brillar en la seva faceta de comentarista quan el context és més lleuger, més de gresca, més desenfadat. És llavors quan et pot sortir amb qualsevol associació mental sorprenent, espectacular, surrealista, hiperbòlica, hil·larant. Et pot sortir amb aquella vella tonada: "Adelante el hombre del seiscientos", -tenim una edat, eh, jose? O amb "Sidra El Gaitero, famosa en el mundo entero", o, a mi, quan vaig guanyar la tercera edició dels Criteri Awards, que em va dir que "la presión de los laureles te provoca entre sien y sien una corriente telúrica..." i jo què sé què més... ves a saber, n'ha dit tantes... Amb aquests acudits seus he arribat a riure molt. Girs deliciosos en el seu castellà d'arrel, inesperats, propis d'un ítem que vol confraternitzar, ja ho vaig dir, i al final confraternitza. Sobretot, al jose, no li posis mai veu d'impertinent. Posa-li sempre veu de nen entremaliat que vol jugar amb tu una estona, i fer, al capdavall, una mica de sana comèdia amb això de les idees, la cultura i tot plegat.
Amics meus, avui dia hi ha gent que no disfruta amb res, que van amargats, que destil·len vinagre. Al carrer i a Internet, òbviament, i tampoc massa lluny d'aquest sistema des del que els parlo. A molts, un cert esperit amargat se'ls nota darrera les lletres, un no sé què avinagrat i raspós... Al jose no. Vale, el jose sovint s'encabrona, tossut com és, i quan fica la banya no la treu fins que s'extenua (a veure si serà cert el tòpic sobre els aragonesos...), però xala com un nen, i com els nens capta de seguida les males vibracions que desprenen altres ítems -i les bones també-, amb una precisió de radar. Per això és un ítem-esperit tan sentit, que amb tanta facilitat se'l nota feliç, i amb tanta facilitat es dol davant de certes coses que passen per aquí. Es disgusta, i el disgust li dura dies, i és normal venint d'algú encara un pèl neòfit en les sordideses i misèries d'aquesta xarxa. Fa bé de disgustar-se. Qui éncara és capaç de disgustar-se a Internet és que encara no és un cínic integral, i l'esquizofrènia dels bloggers encara no l'ha afectat de forma severa.
Jo em pensava que fitxar el jose em resultaria fàcil, però més que amb cap altre ítem m'adono que l'ofici de retratista és a vegades dificilíssim, quan el retratat té tants perfils que no sap quin és el que vols que et serveixi d'angle mestre. Però em quedo amb el jose col·lega, bon jan, que posa ganes i il·lusió pel que fa, i que segurament és dels que pensa que unes canyes, uns pintxos i unes "rises" en bona companyia estan infinitament per damunt que qualsevol pedància de saló.
Jose, benvolgut. Espero haver encertat. A veure què diu el teu radar.
Molta salut.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: curiosa
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: abundant
dissabte, 30 de gener del 2010
dimecres, 27 de gener del 2010
Fitxa 33: Mercedes Milá
Cottia, la princesa celta, em mirava. Els seus ulls daurats, encesos com el color del seu seu cabell salvatge, semblaven convidar-me i al mateix temps repel·lir-me. Duia una túnica blanca, quasi tan blanca com la seva pell. Les seves formes virginals m'espantaven, potser perquè la seva presència era, fet i fet, una anomalia.
El terra gelatinós es movia, i Cottia, des de la boira, movia la boca, sense que en sortís paraula.
-Què vols de mi, Cottia? -deia jo. Però la meva veu no era la meva veu. I llavors la vaig poder escoltar.
-No sóc Cottia. Sóc, per a tu, Lluna Clara. Lluna Clara. Lluna Clara.
I així, hiptnotitzant-me, començà a estirar els braços cap a mi, com per abraçar-me.
Una veu en off deia:
-Damien, nunca perpetres anacolutos. Nunca perpetres anacoluuuuutos...
I jo, desconcertat:
-Eres tú, Arcadi?
Darrera meu, dues veus que mai no havia escoltat em resultaven familiars.
-Joder, Criteri, ¿has visto? Pedazo bellezón, la Luna Clara esa.
-Sí, Apañó, però calla, que segur que la pubilla ens rebelarà secrets prodigiosos...
I la veu en off:
-Anacoluuutos...
I jo:
-Arcadi, necesito de tu espada...
De sobte, Cottia s'arrencà la pell de la cara, i aparegué el rostre monstruós d'un llop de dimensions esfereidores. El llop, que no parava de créixer, començà a riure, mentre es desfermava un vent negre, calent i dens. Darrera meu sentia un intens petar de dents, com si tremoléssin.
-Ai, Apañó, quina por que em fa tot això... i aquest vent que fa ombra...
-Criteri, bribón, no digas memeces. Como va a dar sombra, el viento?
-Ai, no ho sé, però a mi les meves eclèctiques cames ja no m'aguanten...
-Bueno, a decir verdad, mis recias pantorras tampoco...
Llavors, el monstre de set caps amollà un crit eixordador, un sinistre bramul que ressonà per totes les valls d'Hibèrnia.
-Criteri, yo huyo despavorido, cual sarraceno en retirada...
-Te sigo, Apañó. Y sobre todo no pares, sigue, sigue...
I veig aquell parell apretant a córrer, però el terra s'ondulava cada cop més. S'adonen que per més que corren no avançen en cap direcció, i de sobte es giren cap a mi.
-¡Damien, gañán, nomínala, que se le ve el plumero..!
-Sí, sí, nomína-la, nomína-la...
Llavors vull parlar, però em surt veu de dona. Tanmateix, aconsegueixo dir:
-Tú, Cosa Rara, ¡debes abandonar la casa del Gran Espía!
És llavors que començo a sentir unes llunyanes ràfegues de metralladora. I just quan volia cridar "no dispareu contra Sant Francesc d'Assís!" em desperto, amarat, xop de suor, amb el cor bategant a tres-cents.
Déu-n'hi-dó, senyors, quina mala nit que he passat.. Uff, si ho arribo a saber...
Total, que miro la llum del dia. M'aixeco, em faig el cafè amb llet de rigor, i vaig dirèctament al telèfon. Truco la Pilar de Pedro, de Catalunya Ràdio, que per sort encara se'n recorda de mi, i encara més xamba: em passa un número d'un tio que finalment em permet contactar amb la persona que necessito: Mercedes Milá.
D'entrada, em deixa desconcertat: diu que ja sap que estic a punt de fer-li una fitxa. Diu que sap que he espiat el seu bloc, "Lo que me sale del bolo" (es diu així, no m'ho invento, els ho juro), i em pregunta si tindré la poca decència de fitxar-la havent-la espiat tan poc.
-És que Mercedes, francament, el teu bloc... és tan hortera...
-Sí, ja ho sé. Però què vols? Coneixes aquell àlbum dels Stones que es diu "Give people what they want?" Doncs ja està. El món funciona així. Ficar-li morro a l'assunto i tirar milles. T'ho explico: un ha de montar el xou, i després justifica-lo com li vingui de gust. I pa-lante, tu.
-Parles del bloc o del teu programa?
-Parlo de tot, rei, de tot. Tu fes creure que estàs a favor d'alguna cosa. Si pot ser comprensible per al gran públic millor que millor. Mira'm a mi: al bloc em faig la compromesa amb la causa anti-tabaquisme. A tu et sembla que el tabaquisme m'importa algún rave, a mi? Però és que coses així són fàcils d'entendre, i la gent s'hi apunta, i a sobre els sembla que estan conscienciats socialment. Això que fas tu del Gran Pla... això no ho entén ningú, i només et donarà disgustos.
-Quanta raó tens, Mercedes.
-Obre un bloc, i deixa que la gent opini sobre el que passa a la teva Casa del Gran Espía.
-Però Mercedes, un bloc dintre d'un bloc?
-I perquè no? I a la Casa del Gran Espia fes com faig jo: introdueix el concepte de nominacions. Deixa que uns als altres es nominin, es facin la punyeta, es provoquin gelosies, antipaties, i es facin la víctima, i plorin... quan tu intervinguis, pren partit. I en general, tingues la picardia de dir-la sempre ben grossa, i mai no et tiris enrera. Mira'm a mi: que si un dia dic que pixo a la dutxa, que si una altre dia dic que cago a la platja... i què? Quan més baix caiguis més bé parlaran de tu. En sèrio: tu ben flamenco, com jo. Fes absolutament lo-que-te-sal-ga-del-bo-lo.
-Ja, Mercedes, però és que jo hi crec, en això del Pla, i...
-Sembles tonto, Damien. Després no et queixis si a la nit somies. Vols que et digui una cosa? Sempre seràs un perdedor, movent-te per principis. I a sobre ets el típic que vol acontentar tothom. Que no saps que Plató va dir que...
-No fotis, Mercedes. Tu també has llegit Plató? Ja només em falta que em diguis que t'has llegit Josep Pla de pe a pa.
-Doncs mira, també. O potser et penses que jo tinc un pèl de tonta?
-No, no, d'això n'estic ben convençut...
I aquí vam deixar la conversa.
La veritat és que em va anar bé. Ara cada dia visito el seu bloc. I m'encanta. La llàstima és que actualitza poc, però noto com un airet nou em va penetrant per les ranuretes del cervell. Fins i tot he anat a buscar "bolo" al diccionari de la RAE, per saber amb més exactitud l'abast de l'expressió "lo que me sale del bolo". I sí, "bolo" significa el que ja m'imaginava.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: baixa
Risibilitat: altíssima
Humor: possible
El terra gelatinós es movia, i Cottia, des de la boira, movia la boca, sense que en sortís paraula.
-Què vols de mi, Cottia? -deia jo. Però la meva veu no era la meva veu. I llavors la vaig poder escoltar.
-No sóc Cottia. Sóc, per a tu, Lluna Clara. Lluna Clara. Lluna Clara.
I així, hiptnotitzant-me, començà a estirar els braços cap a mi, com per abraçar-me.
Una veu en off deia:
-Damien, nunca perpetres anacolutos. Nunca perpetres anacoluuuuutos...
I jo, desconcertat:
-Eres tú, Arcadi?
Darrera meu, dues veus que mai no havia escoltat em resultaven familiars.
-Joder, Criteri, ¿has visto? Pedazo bellezón, la Luna Clara esa.
-Sí, Apañó, però calla, que segur que la pubilla ens rebelarà secrets prodigiosos...
I la veu en off:
-Anacoluuutos...
I jo:
-Arcadi, necesito de tu espada...
De sobte, Cottia s'arrencà la pell de la cara, i aparegué el rostre monstruós d'un llop de dimensions esfereidores. El llop, que no parava de créixer, començà a riure, mentre es desfermava un vent negre, calent i dens. Darrera meu sentia un intens petar de dents, com si tremoléssin.
-Ai, Apañó, quina por que em fa tot això... i aquest vent que fa ombra...
-Criteri, bribón, no digas memeces. Como va a dar sombra, el viento?
-Ai, no ho sé, però a mi les meves eclèctiques cames ja no m'aguanten...
-Bueno, a decir verdad, mis recias pantorras tampoco...
Llavors, el monstre de set caps amollà un crit eixordador, un sinistre bramul que ressonà per totes les valls d'Hibèrnia.
-Criteri, yo huyo despavorido, cual sarraceno en retirada...
-Te sigo, Apañó. Y sobre todo no pares, sigue, sigue...
I veig aquell parell apretant a córrer, però el terra s'ondulava cada cop més. S'adonen que per més que corren no avançen en cap direcció, i de sobte es giren cap a mi.
-¡Damien, gañán, nomínala, que se le ve el plumero..!
-Sí, sí, nomína-la, nomína-la...
Llavors vull parlar, però em surt veu de dona. Tanmateix, aconsegueixo dir:
-Tú, Cosa Rara, ¡debes abandonar la casa del Gran Espía!
És llavors que començo a sentir unes llunyanes ràfegues de metralladora. I just quan volia cridar "no dispareu contra Sant Francesc d'Assís!" em desperto, amarat, xop de suor, amb el cor bategant a tres-cents.
Déu-n'hi-dó, senyors, quina mala nit que he passat.. Uff, si ho arribo a saber...
Total, que miro la llum del dia. M'aixeco, em faig el cafè amb llet de rigor, i vaig dirèctament al telèfon. Truco la Pilar de Pedro, de Catalunya Ràdio, que per sort encara se'n recorda de mi, i encara més xamba: em passa un número d'un tio que finalment em permet contactar amb la persona que necessito: Mercedes Milá.
D'entrada, em deixa desconcertat: diu que ja sap que estic a punt de fer-li una fitxa. Diu que sap que he espiat el seu bloc, "Lo que me sale del bolo" (es diu així, no m'ho invento, els ho juro), i em pregunta si tindré la poca decència de fitxar-la havent-la espiat tan poc.
-És que Mercedes, francament, el teu bloc... és tan hortera...
-Sí, ja ho sé. Però què vols? Coneixes aquell àlbum dels Stones que es diu "Give people what they want?" Doncs ja està. El món funciona així. Ficar-li morro a l'assunto i tirar milles. T'ho explico: un ha de montar el xou, i després justifica-lo com li vingui de gust. I pa-lante, tu.
-Parles del bloc o del teu programa?
-Parlo de tot, rei, de tot. Tu fes creure que estàs a favor d'alguna cosa. Si pot ser comprensible per al gran públic millor que millor. Mira'm a mi: al bloc em faig la compromesa amb la causa anti-tabaquisme. A tu et sembla que el tabaquisme m'importa algún rave, a mi? Però és que coses així són fàcils d'entendre, i la gent s'hi apunta, i a sobre els sembla que estan conscienciats socialment. Això que fas tu del Gran Pla... això no ho entén ningú, i només et donarà disgustos.
-Quanta raó tens, Mercedes.
-Obre un bloc, i deixa que la gent opini sobre el que passa a la teva Casa del Gran Espía.
-Però Mercedes, un bloc dintre d'un bloc?
-I perquè no? I a la Casa del Gran Espia fes com faig jo: introdueix el concepte de nominacions. Deixa que uns als altres es nominin, es facin la punyeta, es provoquin gelosies, antipaties, i es facin la víctima, i plorin... quan tu intervinguis, pren partit. I en general, tingues la picardia de dir-la sempre ben grossa, i mai no et tiris enrera. Mira'm a mi: que si un dia dic que pixo a la dutxa, que si una altre dia dic que cago a la platja... i què? Quan més baix caiguis més bé parlaran de tu. En sèrio: tu ben flamenco, com jo. Fes absolutament lo-que-te-sal-ga-del-bo-lo.
-Ja, Mercedes, però és que jo hi crec, en això del Pla, i...
-Sembles tonto, Damien. Després no et queixis si a la nit somies. Vols que et digui una cosa? Sempre seràs un perdedor, movent-te per principis. I a sobre ets el típic que vol acontentar tothom. Que no saps que Plató va dir que...
-No fotis, Mercedes. Tu també has llegit Plató? Ja només em falta que em diguis que t'has llegit Josep Pla de pe a pa.
-Doncs mira, també. O potser et penses que jo tinc un pèl de tonta?
-No, no, d'això n'estic ben convençut...
I aquí vam deixar la conversa.
La veritat és que em va anar bé. Ara cada dia visito el seu bloc. I m'encanta. La llàstima és que actualitza poc, però noto com un airet nou em va penetrant per les ranuretes del cervell. Fins i tot he anat a buscar "bolo" al diccionari de la RAE, per saber amb més exactitud l'abast de l'expressió "lo que me sale del bolo". I sí, "bolo" significa el que ja m'imaginava.
Valoració de l'ítem:
Rellevància: relativa
Perillositat: baixa
Risibilitat: altíssima
Humor: possible
Subscriure's a:
Missatges (Atom)