fitxa 12: Sergi Fidalgo

Així no hi ha manera. A "U.Q.V. Security" anem curts de personal, i la feina no para de créixer. Prou difícil es fa complir amb el Pla, com perquè a sobre apareguin distraccions inoportunes. Ara resulta que el Boris -amb qui pràcticament no compto per res, però no para d'entorpir- s'ha enamoriscat d'una estudianteta de tercer curs d'Humanitats, i no para de marejar-me amb el tema.
-Damien, m'has de fer un favor. Vine, d'incògnit, la veus, la valores, li fas la fitxa... és que estic espantat, perquè la noia...
-Para el carro, Boris. Prou feina tinc a fitxar ítems potencialment perillosos com perquè em distreguis de la feina important amb les teves fantasies.
-No, és que em sembla que la cosa va de debò, però és que...
Normal. El Boris està espantat. Sempre ha estat un tio atractiu, que es conserva bé; alt, ros, la samarreta negra ajustada sota l'americana, el seu cos treballat. Però no és un jovencell, més aviat el contrari, i ara té por perquè no sap com manejar una situació en què la princesa té, com a molt, vint-i-un anys.
-Mira, Boris, almenys en aquesta primera fase no et vulguis fer el xulo amb ella i li ensenyis el Kalaixnikov, perquè se t'espantarà.
-Va, no facis conya. Has de venir, t'ho demano com a favor.
Com que sé que em resultarà literalment impossible treure-me'l de sobre, acabo cedint.
-I on heu quedat?
-Al Bar Tomás, a Sarrià. Està tocant a...
-Sí, sí, el Tomás. Conec el lloc -responc, sense cap mirament a dissimular el meu enuig.
-Però si vinc hi vull parlar -li dic. -Ja faré veure que ens hem trobat de casualitat.
Total: arribo al Tomás a mitja tarda, i me'ls trobo. Faig la comèdia corresponent, "ostres, tu, Boris, quina casualitat, què fas per aquí", i el Boris me la presenta. Es diu Tània, i és una monada. Moreneta, amb un serrellet tot ben posat i uns ullassos que fan caure de cul.
-Tens una retirada a la Núria Parlón -li dic.
-A qui? Respon ella.
-A l'alcaldessa de Santa Coloma -dic jo.
-Ah.
El Boris em mira, desconcertat, i jo decideixo no fer més observacions. M'assec amb ells, i em prenc una canya. Però al cap de poc m'adono que ja està tot vist i els vull deixar sols. Agafo el mòbil i m'invento que m'estàn trucant.
-Ui, canvi de plans. Me n'he d'anar corrents.
M'acomiado. El Boris em dóna la mà, em mira com dient-me "ja em diràs el què". Ella em fa dos petons, i em diu que encantada, i que no pagui la canya, que convida el Boris. Giro cua i els deixo.
Quan estic a punt de sortir em fixo en la gent que hi ha a la taula del costat de la porta: dos tios grandots, que xerren. Endrapen patates braves com dos desesperats. Un d'ells du un embut al cap, com si fos un barret, i no para de riure. Em sona moltíssim, i no sé de què. Surto del Bar Tomás. Quan ja sóc carrer avall, veig la llum: osti, ja sé qui és! el Sergio Fidalgo!
Recordo que tenia una fitxa pendent d'aquest ítem, però que m'havia marxat del cap. Recordo que havia fet un tomb pel planeta e-notícies (alguns furibunds en diuen l'"e-brutícies") i l'havia començat a seguir, però me n'havia oblidat... potser per anodí? No ho sé.
Arribo a casa, connecto el Powerbook i en reprenc el seguiment.
Què volen que els digui. A mi l'ítem Fidalgo em sembla un "graciosillo" sense gràcia. Un d'aquells que davant d'un plat de "jamoncito" es pensa que es torna enginyós i brillant. Però al final tot el que li llegeixes trobo que peca de superficial, d'insubstancial i excessivament enganxat al tòpic. Fidalgo és dels que es queixa de la famosa "asfixia nacionalista", que jo no posaré en dubte si existeix o no existeix, perquè l'asfixia no és un fenomen objectiu, sinó una situació individual que cadascú la viu com la viu. El que li agrairia a l'ítem Fidalgo és que fos més generós en l'exposició de la simptomatologia del pobre asfixiat, que ens en donés detalls, que fonamentés més les coses i que no es mogués tant en el pla de l'anècdota, perquè llavors és quan sona a Pepero en campanya electoral, aquell que resuscita sistemàticament la vella murga del castellà perseguit a Catalunya cada cop que hi ha eleccions.
Quin país més curiós: uns viuen asfixiats pel catalanisme nacionalista. A d'altres l'espanyolisme no els deixa ni respirar. Per a uns TV3 s'espanyolitza a marxes forçades i això els fa entreveure el drama de la desaparició del país. Per als altres el mapa del temps del Molina és la mostra més evident que la Catalunya-que-va-de-guais està arrasant amb tot i que d'aquí a quatre dies tindrem un apartheid terrible, si no és que el tenim ja. I tot això en el mateix pam de terreny. El país amb més asfixiats per metre quadrat del món. Necessitem amb urgència Ventolins tamany extintor. Bé, aquest ventolí existeix, però sembla que poca gent té ganes de veure'l.
Fidalgo, vostè és lliure d'arreglar el món en onze pobríssimes línies. Bàsicament perquè per fer una mica de ji-ji-ji-ja-ja-ja no en calen més. Si es vol fer el friqui, endavant, benvingut, però miri de superar certes posicions gastades o miri d'aprofundir-hi de debò, perquè les insubstancialitats tòpiques són toves i no alimenten.
Tant de bo se li encomani alguna cosa de les patates del Tomás: cruixents, saboroses per fora, però ben cuitetes per dintre, espesses i amb aquell regust d'alguna cosa de veritat que t'acompanya bona estona després de la ingesta. Tan saboroses que no els calen salsetes de pot.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: escassíssima
Perillositat: nul·la
Risibilitat: considerable
Humor: relatiu