Fitxa 21: Arcadi Espada

L'home savi, desoïnt els consells del gran Plató, sol viure en una torre de marfil, quasi sempre una mica fastiguejat del món. L'home savi té tendència a reconeixer-se en la pasta deficient i díscola de què està feta la naturalesa humana, i per això en fuig; sap que tota aquella baixesa també és la seva, i en el seu exili la supera.
L'home savi acaba comprenent que tots els esforços per extendre damunt dels homes el mantell irisat de la seva saviesa són en va, i que l'únic que té sentit és passejar plàcidament pels jardins de l'excelsitat, olorar els matisos i les subtileses de les veritats humanes fetes literatura, i a la nit escriure una carta a un amic explicant-li un bocí del seu l'univers. El gènere epistolar, que fa molt intel·lectual.
Com a molt, l'home savi pot accedir a rebre la visita d'aquells qui hagin vulgut fer l'esforç d'elevar-se fins la seva talàia; pot oferir-los un càfè i donar-los un petit senyal.
Però a vegades, tot i que molt rarament, el savi baixa de la torre de marfil: la seva condició d'aristoi l'obliga, i fa un gest d'incalculable valor destinat als seus congèneres: té un detall amb la polis i inspira la creació d'un partit.
El nostre savi, Arcadi Espada. El nostre partit, Ciudadanos.
Aquest espia se'n va alegrar molt, quan es va fundar C's. Va pensar que per fi hi hauria un indicador objectiu del volum de població que a Catalunya se sentia asfixiada pel nacionalisme català, i que l'arc parlamentari reflectiria d'una manera més exacta la realitat, la de veritat, no la pseudo-realitat conformada per certa premsa, certs partits i certs micròfons, com per exemple el del senyor Jiménez Losantos. Potser C's podria trencar molts dels mites de la demagògia espanyolista, o acabar de confirmar-los del tot. I bé, al final, tres diputats per a Ciutadans-Ciudadanos, que durant la legislatura no s'han acabat d'entendre entre ells, però que ens han consolidat un animal polític de certa consistència, com és el Sr. Albert Ribera, a qui no se li pot negar ni un estil de qualitat ni un instint de supervivència ben marcat.
I el nostre savi, l'ítem Espada, un cop va fer els necessaris esforços que la seva noble naturalesa l'obligava a fer, se'n tornà a la torre de marfil. Des d'aleshores, blocs, articles, llibres.
Arcadi Espada és un ítem amb forta càrrega simbòlica. Antigament se'n deia "una patum"; els moderns en diuen "una icona". Espada és un potent mascacaró de proa de l'espanyolitat a Catalunya. O de l'espanyolitat catalana, filant més prim. Amb la seva sola presència, com una autèntica Reina Mare, l'Espada legitima i institueix; la seva pura i simple existència legitima i institueix el fet de viure a Catalunya plenament en castellà, sota paràmetres exclusivament espanyols, utilitzant exclusivament la llengua castellana, sigui quin sigui el fòrum o l'auditori, i només molt de tant en tant parlant en català, amb la condescendència de qui fa una concessió als aspectes menors de la realitat. Com quan vas a menjar gambes al xiringuito i les peles amb els dits. No és el més glamurós, però per un dia no passa res.
És el Gran Moabi que legitima una Catalunya plenament espanyola, instituint amb tot el seu volum de notorietat personal l'absoluta normalitat del castellà com a llengua patrimonial de la Catalunya-part-d'Espanya. De totes formes, ja no fa l'efecte que tot això, a ell personalment, l'obsessioni gaire. Només de tant en tant despatxa algun article sobre el tema; i la resta del temps va fent, va passejant beatíficament entre Trapiellos, Anagramas, i les essències del periodisme fet caviar. És simplement la seva presència de Sancta Sanctorum la que garanteix que així són les coses. Pur nominalisme, del més ras. Ras i real.
Perquè Espada és real, per molt que a més d'un li dolgui o l'emprenyi. Espada és real, i per tant aquí tenim un bon tros de realitat. Amb la seva existència vol evidenciar que una de les cares d'aquest país és la seva pròpia cara, una cara de ple dret, amb independència de si les raons les hem d'anar a buscar en invasions migratòries orquestrades des del franquisme, com molts diuen, per derrotes militars de fa tres-cents anys, o pels interessos de classe dels nostres burgesos o dels nostres reis a qui per cert ningú va obligar a casar-se amb qui es van casar, ni a decidir el destí dels paísos en una o altra direcció (si és que llavors tenien la mateixa idea de país que podem tenir nosaltres avui, que pot ser ben bé que no la tinguessin).
No viu de la polèmica, ni la crea. No la necessita. No és incendiari, com el Losantos, abans referit. No fa com aquells, que viuen del sidral, de l'estripada constant, aquells que de dia remenen els fems i de nit es desinfecten les mans als lavabos del Bulli. L'Espada simplement passa com una piconadora per damunt dels temes, amb l'aplom de qui l'importa un rave què pensa el públic, perquè l'Espada es mira el públic i s'ho mira tot des de molt, molt, molt amunt. Ja ho hem dit, viu en una torre de marfil.
Hi ha qui el troba pedant. Des d'aquí no l'hi trobem. Ni massa pretenciós. Només una mica xulo, això sí: quan pot es fa el xulo, igual que es deia del Cruyff jugador al meu pati de col·legi: "el Cruyff es fa el xulo". Fins que un dia un nen tallà la polèmica dient: "es fa el xulo perquè se'l pot fer". I potser se'l fa perquè sap que té una prosa sòbria, que combina molt bé el barroquisme i l'element col·loquial.
Per últim, volem tocar el tema de la idolatria envers l'Espada. Molts l'admiren, i s'hi volen assemblar. No passa res, dels qui en saben se'n pot aprendre sempre. Ara, el que resulta curiós és veure com l'admiració es torna seguidisme per part d'alguns d'aquells que es passen la vida defensant un model de país que no té a veure amb el que vol l'Espada. És més, que odien el que Espada estima, i així ho han escrit cinc-cents cops i mig. I ens preguntem: aquest seguidisme què demostra? la incoherència d'alguns, el seu oportunisme, la seva pueril idolatria..? o, pel cantó positiu, que la gent és capaç d'entendre's, acceptar-se, respectar-se més enllà de les concepcions pàtries?
No sé si t'irrita l'Espada. No sé si t'irrita que hi hagi rovellons cada tardor.
T'irriten, els rovellons?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: relativa
Perillositat: inexistent
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat