divendres, 18 de desembre del 2009

Fitxa 21: Arcadi Espada

L'home savi, desoïnt els consells del gran Plató, sol viure en una torre de marfil, quasi sempre una mica fastiguejat del món. L'home savi té tendència a reconeixer-se en la pasta deficient i díscola de què està feta la naturalesa humana, i per això en fuig; sap que tota aquella baixesa també és la seva, i en el seu exili la supera.
L'home savi acaba comprenent que tots els esforços per extendre damunt dels homes el mantell irisat de la seva saviesa són en va, i que l'únic que té sentit és passejar plàcidament pels jardins de l'excelsitat, olorar els matisos i les subtileses de les veritats humanes fetes literatura, i a la nit escriure una carta a un amic explicant-li un bocí del seu l'univers. El gènere epistolar, que fa molt intel·lectual.
Com a molt, l'home savi pot accedir a rebre la visita d'aquells qui hagin vulgut fer l'esforç d'elevar-se fins la seva talàia; pot oferir-los un càfè i donar-los un petit senyal.
Però a vegades, tot i que molt rarament, el savi baixa de la torre de marfil: la seva condició d'aristoi l'obliga, i fa un gest d'incalculable valor destinat als seus congèneres: té un detall amb la polis i inspira la creació d'un partit.
El nostre savi, Arcadi Espada. El nostre partit, Ciudadanos.
Aquest espia se'n va alegrar molt, quan es va fundar C's. Va pensar que per fi hi hauria un indicador objectiu del volum de població que a Catalunya se sentia asfixiada pel nacionalisme català, i que l'arc parlamentari reflectiria d'una manera més exacta la realitat, la de veritat, no la pseudo-realitat conformada per certa premsa, certs partits i certs micròfons, com per exemple el del senyor Jiménez Losantos. Potser C's podria trencar molts dels mites de la demagògia espanyolista, o acabar de confirmar-los del tot. I bé, al final, tres diputats per a Ciutadans-Ciudadanos, que durant la legislatura no s'han acabat d'entendre entre ells, però que ens han consolidat un animal polític de certa consistència, com és el Sr. Albert Ribera, a qui no se li pot negar ni un estil de qualitat ni un instint de supervivència ben marcat.
I el nostre savi, l'ítem Espada, un cop va fer els necessaris esforços que la seva noble naturalesa l'obligava a fer, se'n tornà a la torre de marfil. Des d'aleshores, blocs, articles, llibres.
Arcadi Espada és un ítem amb forta càrrega simbòlica. Antigament se'n deia "una patum"; els moderns en diuen "una icona". Espada és un potent mascacaró de proa de l'espanyolitat a Catalunya. O de l'espanyolitat catalana, filant més prim. Amb la seva sola presència, com una autèntica Reina Mare, l'Espada legitima i institueix; la seva pura i simple existència legitima i institueix el fet de viure a Catalunya plenament en castellà, sota paràmetres exclusivament espanyols, utilitzant exclusivament la llengua castellana, sigui quin sigui el fòrum o l'auditori, i només molt de tant en tant parlant en català, amb la condescendència de qui fa una concessió als aspectes menors de la realitat. Com quan vas a menjar gambes al xiringuito i les peles amb els dits. No és el més glamurós, però per un dia no passa res.
És el Gran Moabi que legitima una Catalunya plenament espanyola, instituint amb tot el seu volum de notorietat personal l'absoluta normalitat del castellà com a llengua patrimonial de la Catalunya-part-d'Espanya. De totes formes, ja no fa l'efecte que tot això, a ell personalment, l'obsessioni gaire. Només de tant en tant despatxa algun article sobre el tema; i la resta del temps va fent, va passejant beatíficament entre Trapiellos, Anagramas, i les essències del periodisme fet caviar. És simplement la seva presència de Sancta Sanctorum la que garanteix que així són les coses. Pur nominalisme, del més ras. Ras i real.
Perquè Espada és real, per molt que a més d'un li dolgui o l'emprenyi. Espada és real, i per tant aquí tenim un bon tros de realitat. Amb la seva existència vol evidenciar que una de les cares d'aquest país és la seva pròpia cara, una cara de ple dret, amb independència de si les raons les hem d'anar a buscar en invasions migratòries orquestrades des del franquisme, com molts diuen, per derrotes militars de fa tres-cents anys, o pels interessos de classe dels nostres burgesos o dels nostres reis a qui per cert ningú va obligar a casar-se amb qui es van casar, ni a decidir el destí dels paísos en una o altra direcció (si és que llavors tenien la mateixa idea de país que podem tenir nosaltres avui, que pot ser ben bé que no la tinguessin).
No viu de la polèmica, ni la crea. No la necessita. No és incendiari, com el Losantos, abans referit. No fa com aquells, que viuen del sidral, de l'estripada constant, aquells que de dia remenen els fems i de nit es desinfecten les mans als lavabos del Bulli. L'Espada simplement passa com una piconadora per damunt dels temes, amb l'aplom de qui l'importa un rave què pensa el públic, perquè l'Espada es mira el públic i s'ho mira tot des de molt, molt, molt amunt. Ja ho hem dit, viu en una torre de marfil.
Hi ha qui el troba pedant. Des d'aquí no l'hi trobem. Ni massa pretenciós. Només una mica xulo, això sí: quan pot es fa el xulo, igual que es deia del Cruyff jugador al meu pati de col·legi: "el Cruyff es fa el xulo". Fins que un dia un nen tallà la polèmica dient: "es fa el xulo perquè se'l pot fer". I potser se'l fa perquè sap que té una prosa sòbria, que combina molt bé el barroquisme i l'element col·loquial.
Per últim, volem tocar el tema de la idolatria envers l'Espada. Molts l'admiren, i s'hi volen assemblar. No passa res, dels qui en saben se'n pot aprendre sempre. Ara, el que resulta curiós és veure com l'admiració es torna seguidisme per part d'alguns d'aquells que es passen la vida defensant un model de país que no té a veure amb el que vol l'Espada. És més, que odien el que Espada estima, i així ho han escrit cinc-cents cops i mig. I ens preguntem: aquest seguidisme què demostra? la incoherència d'alguns, el seu oportunisme, la seva pueril idolatria..? o, pel cantó positiu, que la gent és capaç d'entendre's, acceptar-se, respectar-se més enllà de les concepcions pàtries?
No sé si t'irrita l'Espada. No sé si t'irrita que hi hagi rovellons cada tardor.
T'irriten, els rovellons?

Valoració de l'ítem:

Rellevància: relativa
Perillositat: inexistent
Risibilitat: inexistent
Humor: indetectat

9 comentaris:

Unknown ha dit...

Espanyol.
Perillos.
Criminal.
Botifler.

&& ha dit...

Savi? Valga'm Déu, i jo amb aquestos pèls.

Mare meva.

Maspons ha dit...

Sense ser massa rigorós diré que és culte, escriu bé, però potser de veure'l a la tele amb aquella pinta de suficiència, diré que a mí aquest no em "llama" massa. La fitxa parla de castellanofília però la gran qüestió és quanta catalanofília alberga. I algú potser parlaria d'autoodi.
Per analitzar-lo millor, en aquesta fitxa, seria bo saber si és fill de burgesos de l'eixample, si ve de la classe mitjana, si els ancestres són castellanoparlants,etc?

Espero no decebre ningú. Ningú no és perfecte.
Nil'espia :)

Hem entés bé això de nostre savi i nostre partit? Que pleguem!? encara hi ha feina per fer.

Borjas el 1 ha dit...

El seu missatge, també podria haver anat al "stablisment", i hagués guanyat mes. Perquè juga una partida de cartes "perduda"?. Perquè no es aceerca al PSC, a CIU, al PPC, si la seva batalla és perduda o és una de les batalles que duen a un Gloriosa Victòria Final?.

En fi, un "enigma" dintre d'un secret emmarcat en un misteri, que diria Hèrcules Poirot.

Salut i atents al futur. PD: la saviesa que emana de UQV, creo que aniria bé per a elaborar les línies mestres d'un NOU PARTIT català. Té tots els ingredients, i em recorda a gent dels anys 70 que esgrimien semblant fluïdesa literària.

LA MEVA enhorabuen pel seu subtil estil, neteja d'idees i forma d'enaltir al "icona" en qüestió.

Evocacions ha dit...

Sí, molt botifler, però cal veure'l en "De nens" (3 hores), davant el jutge. Quants de nosaltres tindríem els nassos i la cultura per deixar-los tot plegat fent el ridícul. I a molts i molts que van sobrats, però "són dels nostres" (?). NO té mèrit ser independentista, sé l'ARcadi, sí (llàstima d ela ficada de pota amb ciutadans)

Evocacions

U.Q.F. ha dit...

Criteri, l'Espada és "el nostre savi" i C's "el nostre partit" així, entre cometes i en l'àmbit de la Fitxa 21.
O sigui que de moment no pleguem. La llista d'ítems fitxables, per sort, és llarga.
Entenc que l'Espada no et "llami". Segons com, ni a mi em llama. Però no és un ítem obviable si volem ser conscients del país que tenim.
M'aventuro a dir que no és catalanofòbic, però que considera la cultura catalana una cultura de segon ordre. Però per no equivocar-nos això li hauriem de preguntar a ell.

Morel ha dit...

A mi AE em sembla una persona intel.ligent...i això és dir molt en aquests dies. Penso que el món està necessitat de gent intel.ligent...pot semblar una obvietat però lamentablement crec que no ho és...el paisatge global a molts àmbits (polític, periodístic, ...) és d´una mediocritat escandalosa...i així ens va.
Per tant tot personatge intel.ligent, valent i provocador és una suma i no una resta. Malgrat que. òbviament, hi hagi coses que diu amb les que estem d´acord i coses amb les que no (només faltaria).

Brian ha dit...

Arribo aquí lincat pel propi Espada (com de ben segur molts altres hi arribaran; aprofita-ho).

Intel·ligent? si. ¿Xulo? molt. Estil? força. Savi? diguem-ne enllustrat. Patum? dels seus acòlits. Torre de marfil? de cap manera! necessita l'aplaudiment mes que el pa nostre de cada dia. Hispanofilia? Si. Catalanofòbia? també. Per a tot el demés, vegis la Wikipedia.

Anticasciaria ha dit...

Es cierto que el proyecto soberanista y pancatalanista es un ocurrencia rabiosamente astuta. ¿Para qué negarlo, por más hostilidad que profeso al laportismo político?

Ahora bien: la mediocridad de provincias que ha fabricado esta «corriente», si bien tiene más posibilidades de competir por un cargo público en naciones o continentes de reducido tamaño, ¿no ha meditado la falta de ambición de su propuesta?

Yo digo lo siguiente: las hienas que se buscan un destinito, al contrario que esos patéticos rebuscadores de alpiste entre los escombros de Estados, ¿no deberían ahondar en su iniciativa jibarizadora de lo político, y proclamar Constitución en sus comunidades de vecinos?

Es el pan de su triste descendencia lo que se juegan. Apostárselo entre diez o veinte vecinos, pase. Jugárselo contra el resto de la tribu, bueno. Pero ¡Arriesgarlo todo en oposiciones de ámbito regional, ya no digo peninsular, continental-europeo! Tch, tch.