Fitxa 24: Bonnie & Clyde

Abans de començar a fitxar vaig espiar molt. Em movia quasi sempre pels entorns dels BAT blogs (Blogs Agains Tripartit), un autèntic niu d'exaltats. Els vaig descobrir espiant un tal Salvador Sostres, a qui al seu torn vaig descobrir a través de la dona d'en Jacob, l'Asunsión, que un dia -d'això pot fer ben bé sis anys- em va dir: "Hi ha un senyor que fa uns articles molt xocants (sic.) al diari". Quan l'Asunsión diu "el diari" es refereix a l'Avui. Em digué: "Té unes sortides més bones... fixa't, diu que el Joan Clos és l'alcalde crispeta, blanquet per fora i buit per dintre... hi, hi, hi". A veure, l'Asunsión és molt bona dona i jo me l'estimo molt, però no li demanis més. És per aquesta mena de paridetes que li començà a agradar el Sostres, i sobretot perquè aquell carregava contra els socialistes dia sí día també, que d'això ha viscut tots aquests anys, "al Diari". L'Asunsión és gran, i encara es pensa que els rojos li pendran la casa. Per això tota canya al sociata és sempre poca.
En Jacob ja és una altra cosa. Té un nas finíssim per calar el personal. Té experiència en la política, i és la meva principal referència quan es tracta de no perdre el nord. Li vaig dir: "I què, el tal Sostres?" Va fer un gest de profund escepticisme, i em contestà: "En el fons, inofensiu; però no se sap mai."
I així fou com el vaig començar a espiar, al mateix temps que descobria com a l'entorn d'ell, com si d'un tòtem sagrat es tractés, hi ballaven tota una sèrie de petits paladins independentistes, xenòfobs, classistes, racistes, cínics. A mi, que de tant en tant tinc uns fenomenals rampells St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu, etc.) tot allò em molestava i em preocupava.
Vaig començar, per aquella època, a treballar en això de la seguretat i del bodyguard, però sempre trobava el moment per veure com evolucionava tot aquell tema, i amb el temps m'adonava que la cosa empitjorava. Fou llavors quan una nit se m'aparegué, en somnis, una angeleta mulata -i escultural- que amb un català de sonoritat osonenca (modalitat Luçanès) em revelà el Gran Pla.
Casualitats, l'endemà mateix, espiant comentaris en blocs del Front Patriòtic Catosfèric em va cridar l'atenció l'àlies d'uns sotasignants, els Bonnie and Clyde, que calçaven d'un peu molt diferent del de la immensa majoria de repetitius, previsibles, ofuscats, avorrits i delirants pàjarus dels BAT Blogs i similars. Una llumeta. Un matís, un contrast. Em vaig autopresentar, i així ens vam conèixer.
Els Bonnie and Clyde s'han portat molt bé amb mi. M'han oferit venir-me a recollir amb el Ford V8 si mai van maldades; s'han posat a la meva disposició per a qualsevol necessitat que tingués. Sé que si mai m'haig d'arrambar cap a alguna banda perquè les coses es posen lletges serà més aviat cap a la seva, malgrat que en coses divergim, per la qual cosa en més d'un moment els he tingut una mica despistats. Però són camarades. Bons camarades. Els meus camarades, Bonnie & Clyde.
Els meus ítems-bandits són independentistes. Allò que vulgarment se'n diu "separatistes". I tant, que ho són. I per això són separadors. Són separadors en el pla formal, polític, però alerta, no es plantegen, com molts, una separació interna en funció de pureses de sang, de llengua, de cognom ni de pedigree. No són repartidors de carnets de catalanitat. En la hipotètica Catalunya independent me'ls imagino respectant la sentimentalitat nacional de tots i cadascun dels ciutadans (per cert, és la sentimentalitat el que complica i enverina aquest debat tan espinós). Aboguen per una Catalunya -ells ho han dit- independent, bilingüe, catalana i xarnega (que poc m'agrada aquest terme, però ells el van fer servir, així que donem-lo per bo, i més quan en Clyde s'ha autoqualificat com a tal). Si alguna cosa els produeix urticària són els essencialismes, els patrioterismes, i els defensors de les Unitats Sagrades, per collons o por cojones, tant és.
No han entrat -com jo esperava- en el debat sobre els Països Catalans, a propòsit de la fitxa a lítem Xauxa. Bé, de fet de debat no n'hi ha hagut, aquesta és la veritat, però pensava que en dirien alguna cosa. Intueixo que no són pan-catalanistes en el terreny polític. Intueixo que no volen imposar cap unitat política damunt dels territoris on es parla català, per coherència, per no caure en el mateix error que l'imdependentisme català retreu a l'espanyolisme unitari. Però això ja no ho sé. Ja ens ho diran ells, si volen, i si no tal dia farà un any.
Els Bonnie & Clyde no són ítems novells a la xarxa. Saben el pa que s'hi dóna, i saben que en el fons tot plegat té molt de joc. Hi ha gent a la xarxa que es pren el joc amb un grau de seriositat perillós, desaconsellable. Ells no són cap d'aquests casos extremats, saben el grau de sentit que tot plegat té, però això sí, els agrada el joc directe, el cos a cos. Jo sóc més d'inoculació amb xeringa, amb voluntat més o menys letal, sistema Mossad, però ells van de cara i a crits, a ràfagues de Thompson, i quan s'enganxen s'enganxen.
A propòsit d'enganxades: el jose no és un ultra-anticatalanista d'extrema dreta. És un ítem que busca el debat i la discussió, i potser encara més busca confraternitzar. En Clyde no és un català purista ni un etnicista, i així ho ha deixat sempre clar, per activa i per passiva. És llicenciat en Filologia Hispànica, i per tant se li suposa amor a la llengua castellana i per extensió respecte per totes les llengúes. És un internauta que va fort, però que sap perfectament per on anem bé i per on anirem fatal. I res, són enganxades bloggeres, i al final la sang mai no arriba al riu. A Internet no hi ha rius ni prats, només llargues files d'uns i zeros i, sobretot, acaloraments puntuals i curiosos companys de viatge.

(ACLARIMENT: No espero que pel darrer paràgraf em donguin el Nobel de la Pau, que jo no em dic Obama, però que serveixi per fer onejar una mica la bandera St. Francesc d'Assís (germà sol, germà riu) i a partir d'aquí ja us ho agafeu com vulgueu. Només espero no haver d'acabar dient, com aquella infeliç que va sortir a la tele,"que vamos, que la he liao parda, sabes.")

Ah, per cert, al jose també li farem una fitxa. No se n'escaparà.

Torno als bandits.

Els ultres no agraden als B&C. Ni els "ultres" ni "los ultras", ni els altres ni els uns. Aquí coincidim: tot plantejament ultra, del que sigui, és un plantejament excloent, i l'exclusió només es pot prendre en consideració sota certes condicions molt excepcionals i molt concretes.
Una altra de les coses que els remou la sang és comprovar com hi ha gent que massa sovint cau en idolatries injustificades. Porten temps dient que els Super-Nenets de Talibània i afins s'emporten els llorers d'una glòria que no mereixen. Del Sostres està tip de dir que no és l'escriptor genial que passa per ser. En denuncia les seves incoherències i excentricitats gratuïtes, i disfruta com un berro cada cop que el Talibanot vol justificar les seves darreres arrossegades amb les argumentacions més inversemblants que et puguis imaginar. Llavors som molts els que riem, i ben de gust. I també marca de prop aquell altre, el d'"avui blanc demà negre", i que amb una sola idea tira dos dies. Ens referim a aquell que hi ha dies que és més maco que un sol i hi ha dies que sembla una vedette de quarta fila amb les mitges esquinçades. En Clyde ja m'entén.
Algú pot pensar que aquestes coses de vigilar, i assaltar, i criticar, es fan per enveja, perquè tenim enveja dels vigilats i assaltats, perquè ells tenen seguidors i nosaltres no. No va pas per aquí, la cosa. Tots sabem que tenir seguidors és relativament fàcil. Només cal ensenyar una mica el cul i la tita, i la gent de seguida et ve a veure. Més aviat diria que el fons de les crítiques-assalts l'hem de buscar en la valoració del rigor i les coses fetes amb una mica de sentit.
I per acabar, als bandits els critico l' excessiva tardança a l'hora de publicar. Ens agradaria llegir-los amb més regularitat, que això d'assaltar blocs és tasca primordial, i ells ho saben fer bé, atinadament i amb gràcia. Que la catosfera està molt tonta, molt clonificada, molt uniformitzada. I més que res perquè quan passen dies i no actualitzen, trobes a faltar aquella olor intensa de pólvora i roda cremada.
Els agraeixo que m'hagin indicat en més d'un moment cap a on podia dirigir la meva lupa espiona, i per acabar els desitjo, a l'intrèpid Clyde i a la preciosíssima i ortogràfica Bonnie, molta salut i bons botins.

Valoració de l'ítem:

Rellevància: malaguanyada
Perillositat: nul·la
Risibilitat: nul·la
Humor: abundant